Origen de la tradició assumpcionista

És normal que des de la nostra perspectiva actual tinguem una imatge lineal de la història del cristianisme, però fins als segles IV-V, quan es va establir el cànon definitiu de la Bíblia i se'n va consolidar una doctrina cada vegada més definida, gràcies al paper dels primers concilis i dels escrits dels Pares de l'Església, la nova religió sorgida del missatge de Jesús, era un mosaic de comunitats, discussions, creences, textos i tradicions. Dins d'aquesta amalgama, va nàixer aviat una creença sobre la mort i glorificació de Maria.

L'origen i el desenvolupament d'aquesta devoció podem explicar-la en relació, d'una banda, a una definició més clara i concreta del paper de la mare de Jesús en la consecució de la redempció humana gràcies a les declaracions de concilis tan importants com els de Nicea (325), en el qual es va declarar la virginitat perpètua de María, o Efes (431), en el qual va ser proclamada Mare de Déu (Theotokos). És precís recordar que els llibres que conformen el Nou Testament tracten d'una manera marginal la figura de Maria. En el cas dels Evangelis, la seua presència és a vegades incòmoda i ambigua (p.e. en Mc. 3, 34-35, que explica la trobada de Jesús amb la seua família), encara que Mateu i, sobretot, Lluc, quan expliquen el naixement del Messies, li donen un protagonisme especial i únic (cal recordar, en aquest sentit, l'oració del Magnificat). Per aquest motiu, es va considerar necessari aprofundir en aquesta figura, que havia tingut l'important paper de portar el redemptor al seu si.

D'una altra banda, la cada vegada major consideració de la figura de Maria va requerir una canalització de la devoció que se li devia i podia professar. En aquella època ja es començaven a celebrar algunes festivitats al voltant d'alguns episodis de la vida de Jesús i també «memòries» dedicades a recordar la mort o «naixement al cel» dels diferents màrtirs. Aviat es va veure la necessitat de dedicar una d'aquestes «memòries» a Maria, encara que aquesta celebració no commemorava tant la seua mort com el que significava en conjunt per als cristians. Per influència de les festivitats que recordaven moments de la vida de Crist i per un augment de la devoció cap a Maria, es van crear noves festivitats relacionades amb la seua vida. Una d'aquestes va ser el seu traspàs i glorificació, a partir del segle V, que va rebre diferents noms: Dormició, Trànsit, Repòs, etc., fins que es va estendre a Occident el terme d'Assumpció per a denominar aquesta festivitat ja a partir dels segles VII-VIII La festivitat del 15 d'agost va ser instaurada definitivament per l'emperador Maurici (582-602).

De totes maneres, ni els textos del Nou Testament, tan moderats en referències a Maria, ni la tradició evangèlica deien res respecte als últims moments de la seua vida i, per tant, existia el dubte de si realment havia mort, com qualsevol ésser humà, o si se li havia atorgat el privilegi de no pagar aquest tribut humà universal. I açò es plantejava des de la creença que l'aparició del pecat per la desobediència d'Adam i Eva suposava la condemna divina a morir (Gen. 3, 19). Si Maria havia estat verge i pura per gràcia de Déu i, per tant, havia estat preservada de la concupiscència i del desig pecaminós, és a dir, de l'herència adàmica, no era necessari que pagara amb la corrupció del cos.

L'aparició entre els segles IV i VI de textos apòcrifs que tractaven sobre la mort i l'ascens al cel en cos i ànima de la Mare de Déu va ajudar a difondre aquesta devoció entre les diferents comunitats cristianes. De les desenes de textos conservats, podem destacar-ne per la seua influència quatre: el Llibre de Sant Joan Evangelista (s. V), el denominat Transitus B del pseudo Melitó de Sardes (s. VI), el Llibre de Joan, arquebisbe de Tessalònica (s. VII) i el de pseudo Josep d'Arimatea (s. IX). Encara que tots els relats coincideixen en uns continguts mínims (a saber: anunci de l'àngel a Maria, arribada miraculosa, primer, de Joan i, després, de la resta dels apòstols, atac dels jueus al fèretre en el seu trasllat al sepulcre i assumpció), podem distingir dues famílies diferents. La primera ve representada pel relat del pseudo Joan Evangelista, que es va convertir en la versió oficial de l'Església d'Orient, caracteritzada per l'inici dels successos a Betlem i per una presència més marcada de la litúrgia. La segona té com a testimoni els textos del pseudo Melitó i del tessalonicenc, relacionats amb un precedent siríac denominat Llibre del repòs. Aquesta branca de la tradició es caracteritza per situar la narració a Jerusalem i per introduir un dels elements amb més repercussió, la palma que porta l'àngel a Maria des del paradís. El pseudo Josep d'Arimatea es relaciona amb aquesta família, encara que introdueix alguns elements propis de l'altra, i destaca pel retard de sant Tomàs, que arriba l'últim a l'enterrament, encara que aconsegueix veure l'assumpció de Maria abans que els seus companys.

A causa de la fortuna d'aquesta devoció i de la seua absència en els textos canònics, la litúrgia d'aquesta festivitat va haver de nodrir-se de textos bíblics que havien d'interpretar-se tipològicament. D'aquesta manera, entre els textos que es van relacionar amb l'Assumpció de la Mare de Déu trobem el Càntic dels Càntics (Ca. 8, 5), la salutació angèlica (Lc. 1, 28), ja que la glorificació de Maria es considera el resultat de la plenitud de gràcia anunciada per Gabriel, o el famós text de la dona de l'Apocalipsi (Ap. 12, 1), preservada de l'atac del drac.

 
L'Assumpció en la Legenda aurea de Jacobus de Voragine, font del Misteri d'Elx

Una de les obres que més influència va tenir sobre la mentalitat de la baixa edat mitjana va ser la Legenda aurea del dominic Jacobus de Voragine, de cap al 1264. Aquesta obra, recull de vides de sants i de festivitats cristològiques i mariològiques ordenades segons l'any litúrgic, va ser font d'inspiració per a predicadors, escriptors i artistes de tot tipus. Molt aviat es va traduir del llatí a les diferents llengües vernacles (sembla ser que el català va ser la primera, amb un trasllat de finals del segle XIII) i va gaudir d'una considerable fortuna fins a finals del segle XVI, en què la nova societat sorgida a partir de la Reforma i de la Contrareforma no va veure amb bons ulls les llicències heterodoxes de què tenia fama l'obra.

A l'hora d'escriure el capítol sobre la festivitat de l'Assumpció, Voragine va tenir en compte alguns dels textos de la tradició, tant apòcrifs com canònics. De totes maneres, encara que notem la presència d'elements heterogenis, la font principal del relat de Voragine és, sens dubte, el text del pseudo Melitó, a pesar que ell mateix ens dóna com a referència «falsa» el text del pseudo Joan Evangelista. L'autor arreplega una font, però no per açò deixa de completar la narració amb altres elements extrets d'altres llocs. I la Bíblia ocupa un lloc important, amb citacions i referències extretes del Càntic dels Càntics, Daniel, Salms, Saviesa i Lluc. Açò no és gens estrany, Voràgine reconeix, amb la inclusió en el seu llegendari i l'extensió del capítol, la importància d'aquesta devoció, encara que no oblida que les seues fonts més antigues són textos no canònics. El fet de basar-se a vegades en apòcrifs o d'introduir elements meravellosos al llarg de l'obra no impedeix reconéixer en Voràgine un autor crític amb tot allò que considera erroni (sense anar més lluny, després d'explicar l'aparició tardana de sant Tomàs i, amb açò, finalitzar el relat de l'Assumpció, refuta com a fals aquest episodi). El que passa és que, a diferència del seus successors de l'època moderna, no s'està d'explicar-los encara que els considere falsos perquè, al cap i a la fi, tot abunda en una major devoció. En el cas de l'Assumpció, sabedor que realment està contant una història que no apareix en les Sagrades Escriptures, arreplega el que ja s'havia fet des d'antic: relaciona elements de la Dormició i l'Assumpció amb elements de la Bíblia, tant de l'Antic com del Nou Testament.

Voragine estructura el capítol en tres parts: en primer lloc, narra els fets que van succeir en la mort de la Mare de Déu a partir de narracions apòcrifes preexistens; a continuació, aporta referències doctrinals per a explicar la importancia i la veracitat d'aquesta creença (açò es completa amb algunes més incloses al final del capítol); i finalment, arreplega un conjunt de miracles en els quals es destaca la capacitat mediadora de la Mare de Déu.

La narració que presenta aquest capítol dels darrers moment de Maria va servir de font principal per a l'argument del Misteri d'Elx. La fidelitat de la Festa al text de Voragine no ens ha d'extranyar, com s'ha comentat la Legenda aurea va servir de font a molts artistes medievals i el teatre fet en aquesta època no en va ser alié. Es conserven multitud de consuetes de representacions que presenten influències de l'obra de Voragine, molt difosa tant en llatí com en vernacle.

Per a veure aquesta relació de la Legenda aurea amb la Festa a continuació es transcriu un fragment de la traducció catalana de l'obra en una versió coetània a la representació (Flos sanctorum romançat, Barcelona, 1494): «E un dia, axí com fonch venguda de cercar los sanctuaris del seu fill, li vench tan gran desig de Jesuchrist que lo seu cor ne fonch molt mogut a plorar, per ço com no·s podia més comportar de la companyia del seu fill Jesuchrist. Per què, encontinent, li apparegué un àngel molt resplandent e saludà-la ab honor, axí com a mare del Senyor, e dix-li: “Déus te sal, beneyta, reb la benedictió d’aquell qui manà la salut de Jacob. Vet un ram de palma, senyora mia, que yo t’é portat de paradís e fer l’as portar davant lo teu lit aprés tres dies, quant la tua beneyta ànima serà exida del teu cors. E sàpies que lo teu fill te spera axí com a mare honradora”. E la Verge Maria respòs: “Si yo he trobada gràcia ab tu, prech-te que·m digues lo teu nom, mas, sobretot, que los apòstols, fills e frares meus, sien ajustats ab mi, per ço que yo·ls veja ab mos ulls corporals e que ells me soterren e que, present ells, reta yo la mia ànima a Déu. E prech-te que la mia ànima, com exirà del meu cors, que no veja negun spirit maligne”. E l’àngel li dix: “Per què desiges saber, senyora mia, lo meu nom, qui és maravellós e gran? E vet que los apòstols huy seran ab tu, qui·t soterraran honradament, e en presència d’ells retràs l’espirit a Déu, car aquell qui lo propheta de Judea per un pèl portà en Babilònia, ell, en un instant, porà portar los apòstols a tu. Per què has tu paor de veure los spirits malignes com tu hages tallat lo cap del diable e l’has despullat del seu poder? Emperò, sia feta la tua voluntat, axí que no·ls veges». E, açò dit, l’àngel se’n pujà al cel ab molt gran resplandor. E la palma que l’àngel li portà maravellosament resplandia e era la verga molt verda e les fulles resplandents com stela matinal».
 

Bibliografia complementària

Aureli Argemí, «El Misteri d'Elx en el context del culte cristià», en Alfons Llorenç (coord.), Món i Misteri de la Festa d'Elx, Conselleria de Cultura, València, 1986, p. 79-86.

August Borrell i Armand Puig (eds.), «Apòcrifs assumpcionistes», en Apòcrifs del Nou Testament, Proa, Barcelona, 1990, p. 327-347.

«Del puyament de la Verge Maria en lo cel», en Vides de sants rosselloneses, edició a càrrec de Charlotte S. Maneikis Kniazzeh i Edward J. Neugaard, amb la col·laboració de Joan Coromines, Fundació Salvador Vives Casajuana, Barcelona, 1977, vol. III, p. 190-203.

Aurelio de Santos Otero (ed.), «Apócrifos asuncionistas», en Los Evangelios Apócrifos, Biblioteca de Autores Cristianos, Madrid, 2001, p. 305-351.