Del 18 de maig al 17 de juny de 2005, la sala d'exposicions del Centre de Congressos «Ciutat d'Elx» albergà una de les exposicions més esperades des de feia anys: una retrospectiva de l'obra fotogràfica sobre la Festa o Misteri d'Elx de l'artista il·licità Andreu Castillejos. Per la qualitat de l'obra i com a homenatge al fotògraf, el web ha decidit reproduir la major part de les imatges que apareixen en el catàleg (Institut Municipal de Cultura, Elx, 2005).

Clique per a visualitzar l'àlbum ► La Festa d'Elx, d'Andreu Castillejos
 

Presentació
(a càrrec de Rafael Navarro)

En més d'una ocasió he afirmat que l'Andreu Castillejos és un dels artistes figuratius més interessants i de major entitat del panorama espanyol.

El fet que utilitze com a mitjà d'expressió indistíntament la pintura, la fotografia o ambdues a la vegada, és anecdòtic. No ho és tant el fet que haja vinculat una gran part de la seua reflexió fotogràfica a un determinat tema, La Festa, quan en Espanya el pensament estètic a prop de la fotografia és encara, malgrat els voluntariosos treballs teòrics duts a terme, quimèric.

Tinguen present que fins a la segona meitat dels seixanta no comença a publicar-se una comptadíssima producció de literatura fotogràfica, en la seua major part estudis de tipus històric, a la qual succeiria en la dècada següent la traducció d'obres fonamentals del pensament estètic fotogràfic, el que fa que encara avui el fenomen de la fotografia artística es trobe orfe d'una literatura teòrica pròpia, la qual cosa comporta una dificultat prou gran per al seu estudi.

Per una altra banda, la Festa d'Elx, amb tots els estudis, premis, honors i distincions de les darreres dècades, se'ns apareix quasi com un gènere artístic, carent al mateix temps d'un estudi plàstic, però sobre el que qualsevol visió es dóna per sobreentés que no pot ser una altra cosa que un simple testimoni, relegant-se qualsevol actuació en aquest camp a la mera reflexió historicista.

Pense que aquesta exposició fa patent el contrari, parodiant Baroja, Andreu Castillejos ens ensenya que «la fotografia que intenta ser un reflex de la vida ha de tenir les solucions de la vida». Aquesta no és la Festa d'Elx. Ho han endevinat, Andreu tracta, a través d'una anècdota, la Festa d'Elx, d'incórrer en la coneguda projecció de l'autor en les seues creacions, alló de «Madame Bovary c'est moi».

Possiblement, el primer i més complicat graó de l'exposició radique en ser capaços d'assumir que trobar en aquestes fotografies el que percibim cada agost als carrers d'Elx, o a Santa Maria, és un exercici tan difícil com ho és identificar aquella insatisfeta dama de províncies amb el bigotut missàntrop de Rouen.

S'ha dit que idees i opinions constitueixen el present de l'experiència artística. Matisem. La fotografia de Castillejos consisteix en l'actuació d'aquestes idees i opinions, el que equival a dir —en un pla estètic independent de l'argument— les fotografies de La Festa d'Elx d'Andreu Castillejos no són tan fotografies de la Festa com Festa elles mateixes, com una altra Festa, amb aqueixa objectualitat distinta que assumeix l'art contemporani.

La personalitat creadora de l'Andreu Castillejos s'imposa constantment per sobre del model, transgredint conscientment la legalitat per mostrar-nos el seu pensament estètic.
 

La Festa d'Andreu Castillejos
(Joan Castaño i Biel Sansano)

Els testimonis gràfics de la Festa d'Elx abans del segle XX es redueixen a un dibuix de factura popular que encapçala un romanç anònim publicat l'any 1846 i relata l'enfonsament accidental de la tribuna de l'Ajuntament —sense cap ferit greu— en la celebració del 15 d'agost de 1840, en el qual se'ns mostra ingènuament la disposició escènica del Misteri.

Caldrà esperar a l'any 1900 per a trobar publicades les primeres fotografies de la representació que corresponen a les de l'agost anterior. Es tracta d'un conjunt de vuit fotografies que Herbert Vivian va utilitzar per il·lustrar el seu reportatge «An opera in a Cathedral», publicat en la revista anglesa The Will World Magazine, i que coneixem gràcies al col·leccionista il·licità Josep Antoni Carrasco, que les ha localitzades recentment. Són imatges esplèndides de les Maries, de l'apostolat, del torn del cel, quatre vistes de la processó de la Mare de Déu pels carrers de la ciutat i, finalment, l'arribada de la Mangrana al cadafal, fotografia feta des de l'esmentada tribuna municipal.

L'any següent, el 1901, segurament motivitat per la visita i les iniciatives del musicòleg tortosí Felip Pedrell, l'historiador il·licità i fotògraf ocasional Pere Ibarra va decidir fotografiar personalment la Festa. Habitualment utilitzava la tècnica fotogràfica com a eina auxiliar en els seus estudis històrics i, de fet, a la seua mort llegà a l'ajuntament de la ciutat més de mil plaques fotogràfiques de vidre amb imatges d'Elx, gran part de les quals han desaparegut i ara mateix tan sols unes poques estan localitzades en mans privades.

Ibarra va fotografiar amb detall el muntatge del cel des del mateix terrat de Santa Maria i també —des de balcons i cornises del temple— algunes escenes de la representació salvant, d'alguna manera que cal concretar encara, la dificultat de la manca de llum existent a l'interior de l'església. Anys després, amb motiu de la restauració de la Festa del 1924 va reproduir i comentar algunes d'aquestes imatges en el seu Album de fotografías y descripción de «El Misterio de Elche» («La Festa»), que es va repartir com a guia gràfica per als espectadors. Una guia original i molt poc coneguda que l'any passat vam recuperar amb el suport del Patronat del Misteri d'Elx.

També el fotògraf il·licità Hermógenes Esquembre ens va deixar algunes imatges de la Festa dels anys vint: sant Joan, sant Pere, sant Tomàs, les Maries, grup d'apòstols i jueus —tots ells posant a les terrasses de Santa Maria— i també la tramoia aèria i les baixades de la Mangrana i de l'Araceli.

Tanmateix, la dificultat de fotografiar la Festa amb aquestes primitives tècniques queda palesa quan l'any 1935 el Patronat de la Festa —creat arran de la declaració de l'obra de Monument Nacional—, va organitzar un concurs de fotografia amb la intenció d'iniciar un arxiu d'imatges que pogueren servir a l'organisme per a les seues publicacions divulgatives o propagandístiques. D'aquest any és la col·lecció de dotze imatges realitzades per Jaime Antón Soriano —anys després, director artístic de la revista Festa d'Elig— des del púlpit de l'epístola de Santa Maria i que ens permeten conéixer la nova disposició escència de la Festa i la recuperació de l'entrada dels jueus.

En els anys quaranta ja són més abundants les fotografies, atés que l'evolució tècnica permetia captar un major nombre de detalls, encara que algunes escenes, com per exemple, la coronació final, es resistien. Així ho manifesta l'investigador José Pomares Perlasia que l'any 1957 va il·lustrar el seu llibre La «Festa» o Misterio de Elche amb un apèndix de més de cinquanta fotografies, tota una innovació en els estudis sobre l'obra il·licitana.

No obstant això, les primeres fotografies en color són de 1954. Com no podia ser d'una altra manera foren fetes per un foraster, ja que al nostre país el color, en aquesta època, encara era una aventura. Concretament, per la professora nordamericana Roma Hoff, que estigué entre nosaltres en les primeres representacions extraordinàries de la Festa i els altres actes circumdants del 31 d'octubre i de l'1 de novembre d'aquest any. Unes fotografies que fa poc hem conegut gràcies a la tasca de divulgació i de recerca de la Festa que du a terme Hèctor Càmara a través d'Internet (www.lafesta.com).

A banda de les col·leccions fotogràfiques esmentades, la revista Festa d'Elig és un testimoni excel·lent de com hem retratat la ciutat i la Festa al llarg de les dècades dels anys quaranta, cinquanta, seixanta i setanta, de com han evolucionat els punts d'interés a través de vora quaranta anys. Es tracta d'imatges que, en un afany de síntesi, se centren en els moments i personatges més representatius, espirituals, simbòlics, d'una manera d'entendre l'obra: la Mare de Déu, sant Joan, sant Pere, la Mangrana, el Ternari, etc. És una visió que algun dia caldrà estudiar amb atenció per veure com ha anat canviant, evolucionant, la nostra manera de mirar.

A partir de finals de la dècada dels anys seixanta i, sobretot, dels setanta alguns fotògrafs locals troben en la Festa una font d'inspiració i ens mostren per mitjà d'exposicions i publicacions la seua visió personal, íntima, «objectiva», de la representació: Julián Fernández Parreño, Joaquín Portas, Paco Cascales, Rubén Sempere, María Ángeles Sánchez, Pere Deltell, Vicent Penalva, Loli Garcia, José María Ruiz, Jaime Brotons... i tants i tants altres que, amb els seus ulls, ens han donat i continuen donant-nos noves imatges de la representació. Al capdavall, noves lectures de la Festa.

Un d'aquests fotògrafs, potser el més prolífic i singular, el que presenta una obra més personal, és Andreu Castillejos. Aquells que habitualment viuen la Festa cada any, poden donar fe de la seua presència habitual al voltant de la representació. Una presència menuda i inquieta, però molt respectuosa amb la Festa i amb els seus protagonistes, que abasta tots els racons del temple, el cel i la terra, els balcons i les trones, els carrers i l'ermita de Sant Sebastià. Segurament Castillejos és uns dels precursors en oferir-nos una visió subterrània i pròpia de la representació, un dels pioners en traure a la superfície de la fotografia les altres festes que hi ha en la Festa, els altres personatges que també actuen en la Festa, a pesar que no tinguen un paper i una màscara. O el primer en captar l'anècdota quotidiana dels personatges celestials en les seues febleses més humanes. El primer en aprehendre plàsticament el ritual centenari de la festa de tot un poble.

Les seues imatges, en blanc i negre o amb color, amb una tècnica o amb una altra, amb aquella llum tan íntima que ell sap captar, ens mostren sempre detalls de la celebració als quals no havíem prestat atenció i, sobretot, remarquen clarament la unió indissoluble entre el poble d'Elx i la seua Festa. Unes vegades, l'ull del fotògraf es para sobre l'andador o el cadafal, sobre els artefactes, per captar la espontaneïtat dels xiquets-àngels o Maries i els homes apòstols o jueus; d'altres, Castillejos adreça el seu objectiu al públic que participa i fa possible la representació: els xiquets-espectadors —el futur de la Festa— que amb la seua innocència envaeixen l'«escena», o en altres, els homes i les dones del poble que ploren en viure la Festa, que l'expliquen a fills i a néts, o uns i altres assetjats, derrotats, pel rigor de la canícula a l'interior del temple.

Castillejos, membre del Patronat de la Festa, malgrat el seu escpeticisme, es meravella i ens meravella en sorprendre moments simbòlics i anecdòtics de tot un poble, cadascú fent el seu paper, al voltant de l'Assumpta, com si foren cercles concèntrics que ixen de la Mare de Déu i que va ampliant-se. Primer els cantors, grans i xiquets, i després els espectadors que són també protagonistes fonamentals de l'obra. Tots units perquè tots són —tots som— imprescindibles per a fer possible any rere any, generació rere generació, la Festa. Aquesta Festa, vella de segles, però nova cada any, de la qual l'obra fotogràfica d'Andreu Castillejos és un testimoni esplèndid i excepcional, que no sols ha creat escola, sinó que ha fixat en la retina de generacions d'il·licitans i d'espectadors/lectors imatges de la representació que han tingut una divulgació internacional. No és exagerat afirmar que l'obra d'aquest fotògraf ha contribuït decisivament a difondre i a popularitzar la Festa d'Elx. Fotografies com el seguici marià en la porta Major de Santa Maria, la Maria agenollada amb la palma en la mà o els apòstols i els jueus amb les mans alçades sota la pluja d'oripell després de la coronació de la Mare de Déu, resulten ja una referència obligada en la iconografia de diverses generacions i són identificades perfectament per tothom.

És cert que Castillejos fotografia les intimitats de la Festa i, com també hem dit, el poble que viu i fa la festa de la Maria Assumpta: els carrers, els preparatius a l'ermita de Sant Sebastià, el seguici, els moments previs, els posteriors, l'activitat de les tramoies, el tràfec del cel i, sobretot, el diàleg constant entre representació i vida quotidiana, entre actors i públic, entre cantors i tramoistes. Possiblement Castillejos és el millor testimoni del diàleg vulgar i màgic, quotidià i centenari, ritual, que envolta la Festa d'Elx.

Si aquest és el fotògraf de les llums, cal dir que també ho és de les obres de la Festa, dels clars-obscurs que tenen tanta potència en els seus ulls. Castillejos ha creat escola i ha estat seguit en aquesta insistència de mirar als que miren, de sorprendre el gest, la intimitat, l'atmòsfera terrenal i humana de la basílica i de la representació. De fet, els seus temes fotogràfics han estat seguits per altrres fotògrafs que han descobert en l'obra d'aquest noves formes d'aproximar-se, de tractar, de mirar en definitiva, la Festa.

La seua tasca constant, desenvolupada al llarg de vora quatre dècades, ha quedat reflectida en multitud d'imatges impreses en cartells, calendaris, revistes monogràfiques, exposicions, etc. O també es pot apreciar en la seua participació en projectes tan emblemàtics com el Llibre de la Festa d'Elx que va editar Manuel Pastor l'any 1984. Amb textos de Gaspar Jaén i Urban, per mitjà de les lletres i de les imatges, se'ns mostrava el Misteri com la festa comunitària dels il·licitans, com l'expressió viva més important de la seua existència com a poble. Aquest continua sent un dels millors llibres que mai s'han fet sobre la Festa.

També participà en l'exposició «Món i Misteri de la Festa d'Elx» impulsada des de la Generalitat Valenciana el 1986 en què mitjançant una important tasca d'investigació —com deuen tenir les exposicions que volen ser rigoroses—, es presentava el món que havia fet i feia possible la Festa d'Elx. O més recentment, l'any 2004, les seues imatges han servit de base al llibre Elx: palmerar i Misteri, amb textos de Gaspar Maciá i Vicente Molina Foix, que l'Ajuntament de la ciutat ha patrocinat per commemorar la declaració dels horts de palmeres i de la Festa d'Elx com a Patrimoni de la Humanitat.

Finalment, cal consignar una altra de les característiques que, juntament amb el seu mestratge i exemple discret, singularitza el seu tarannà personal: la generositat. Sempre que algú ha tocat la porta de sa casa per cercar algunes imatges de la Festa per a qualsevol article, reportatge o exposició, hi ha trobat la col·laboració altruista de Castillejos. Moltes vegades, el fotògraf únicament ha rebut el silenci sobre el seu treball, quan no els actes de pirateria intel·lectual. És per tot això que trobem molt encertada la iniciativa d'aquesta exposició antològica del treball d'un fotògraf excepcional en la història d'Elx.

En aquesta ocasió el fotògraf ha reunit en el Centre de Congressos una selecció representativa del treball realitzat al llarg e vora quaranta anys: seixanta imatges, en blanc i negre i color, amb mides i tècniques diferents. El públic assistent quedarà seduït per les fotografies per moltes raons. Uns, perquè podran identificar imatges que ja formen part del patrimoni iconogràfic de la Festa i dels il·licitans; altres perquè hi descobriran un artista excel·lent; i uns altres, que ja saben del rigor i la qualitat del treball de Castillejos hi podran veure una dotzena d'imatges poc conegudes o que no s'han exposat ni editat mai. Al capdavall, una ocasió única per avaluar i apreciar l'obra artística d'un fotògraf inseparable de la iconografia de la Festa.