Les consuetes

La pervivència ininterrompuda de la Festa o Misteri d'Elx des de finals del segle XV fins a l'actualitat, gràcies a la constància i l'esforç del poble il·licità, ens acara a l'únic drama religiós medieval que podem conéixer avui en dia, amb el que això comporta d'enriquiment i d'erosió. El text de la representació s'ha conservat en cinc manuscrits tardans, alguns dels quals incorporen també la música. D'aquests texts, només tres (ms. de 1639, 1709 i 1722) poden ser considerades consuetes, per la seua finalitat exclusivament teatral, encara que aquesta denominació és utilitzada popularment per referir-se als cinc manuscrits. Una consueta és el llibre amb les normes acostumades a seguir en les cerimònies litúrgiques d'una església; i, per extensió, fa referència als manuscrits amb el text i les indicacions per a posar en escena una peça dramàtica de caire religiós.

La primera fixació per escrit que s'ha conservat del text de la Festa la va fer Gaspar Soler i Chacon el 1625: Llibre de la Festa de Nostra Senyora de la sumptió ditta vulgarment la Festa de la Vila de Elig. Es tracta d'una còpia només dels versos i les acotacions de la consueta que custodiava el Consell en la caixa de les tres claus, dirigida a un cavaller familiar del Sant Ofici d'Oriola, Honorat Martí de Montsí. A més a més, el text anava enriquit amb anotacions històriques, com la de l'origen de la representació el 1266 com a commemoració de la conquista cristiana de la vila per Jaume I o la notícia del manament fet pel bisbe d'Oriola el 1620 que obligava els cantors a eixir en la processó vestits amb la indumentària de la representació. Coneixem el seu contingut gràcies una edició de l'erudit Pere Ibarra i Ruiz publicada el 1933, ja que actualment no es troba localitzada.

El 1639 un «devot», del qual no coneixem el nom, va fer una còpia de la partitura, els versos i les acotacions, en les quals es dóna notícia de tres dels compositors que participaren en la reforma polifònica de la Festa en el segle XVI. El primer d'ells és el canonge Pérez, identificat amb Joan Ginés Pérez (1548-1612?), mestre de capella d'Oriola i València, que va escriure el cant d'«A vosaltres venim pregar»; el segon, és un tal Ribera, relacionat per alguns amb Antoni (cantor de la capella pontifícia entre 1513 i 1523) i per altres amb Bernardí (mestre de cor de la catedral de Toledo entre 1563 i 1570), que va escriure els tres cants de la judiada i el «Flor de virginal bellesa»; per últim, Lluís Vich, organista de Santa Maria i primer mestre de capella documentat (1560-1594), que va ser l'autor d'«Ans d'entrar en sepultura». Aquest manuscrit, segurament còpia de la consueta guardada pel Consell, és conegut per diverses edicions del segle XIX, ja que tampoc es conserva en l'actualitat, i duu el títol de Consueta de la Festa de Nostra Senyora de la Assumptió que es celebra en dos actes vespra y dia de la insigne Villa de Elig.

El 1709 es va fer una nova còpia de la consueta del Consell per part de Josep Lozano i Roiz perquè poguera ser utilitzada pels mestres de capella, ja que el manuscrit original havia patit greus danys a causa del saqueig de l'arxiu per part de les tropes borbòniques el 1706 durant la Guerra de Successió. Conté les acotacions i els textos musicals i literaris. És la més antiga que es conserva avui en dia i és de propietat municipal, custodiada a l'Arxiu Municipal d'Elx. Rep el nom de Consueta o director per a la gran funció de vespra i dia de la Mare de Déu de l’Assumpció, Patrona de Ells, per als mestres de capella.

El 1722 es féu una altra còpia de la consueta, bàsicament idèntica a la de 1709, que es conserva a la biblioteca dels hereus de Joan Orts Roman. No presenta títol ja que manca la coberta en el manuscrit. L. Quirante dubta, per la signatura del manuscrit, que fóra el mateix Josep Lozano, com s'ha suposat, el qui va realitzar aquesta còpia.

El 1751 Carles Tàrrega i Caro va copiar el text de 1625, tot i que va afegir una sèrie d'anotacions d'esdeveniments relacionats amb la representació entre els segles XVI i XVIII. Aquest manuscrit, conservat a la biblioteca dels hereus del cronista J. M. Ruíz de Lope i Pérez, porta per títol de Consueta de la Festa de la Verge y Mare de Déu, Maria Santíssima de la Assumpció, dita vulgarment la festa de agost en la vila de Elig que es celebra y deu zelebrar perpètuament en los dies 14 i 15 de agost de cascú añy.

En aquest apartat de documents que recullen els textos literaris i musicals de la Festa d'Elx, cal incloure un important conjunt de llibretes per als cantors i de particelles amb fragments musicals de l'obra. Aquest conjunt, custodiat a l'Arxiu Municipal d'Elx, consta de vuit llibretes del segle XVIII, onze més del XIX i tretze cartons amb diferents versions musicals dels personatges celestials. Aquestes llibretes i cartons eren utilitzats pels cantors en el moment de la representació per tal que no oblidaren els seus papers i van ser eliminats amb la reforma de 1924.
 

Tipus de música i tipus de versos

La Festa o Misteri d'Elx és un drama assumpcionista medieval compost per 258 versos, encara que, com indica F. Massip, sembla per diversos indicis que el text hauria estat més llarg i hui dia en tindríem una reducció. Gràcies al ms. del 1625 sabem, per exemple, que hi havia un cant introductori en la representació («Germanes mies, jo voldria»), que no apareix en la resta de consuetes, a excepció, és clar, de la de 1751, i que va musicar Òscar Esplà en els anys 50 inspirant-se en els cants de la Maria. J. Castaño i G. Sansano ho expliquen clarament: «Subordinació del text literari a la partitura musical, disposicions oficials, manca d'assaigs, desconnexió lingüística amb el públic de l'obra i l'espectacularitat de la representació, podrien ser les causes més destacables per a explicar aqueixes supressions textuals. Supressions que arriben, fins i tot, a ser irreversibles en algunes parts de la Festa».

Per la llengua emprada, element que ha estat estudiat per F. Massip o A. Ferrando, entre d'altres, es pot delimitar una part del text més antiga, que coincidiria en bona part amb la primera jornada, que conté més arcaismes que la segona. En aquest sentit, hi ha una part del text que es pot datar en la segona meitat del segle XV i que correspondria a una versió original sobre la qual s'introduirien modificacions al llarg del segle XVI. Aquests canvis coincidirien amb la incorporació de peces polifòniques renaixentistes, fet que es coneix com a reforma polifònica.

La versificació que presenta el text és bastant uniforme:

• Predominen les quartetes octosíl·labes «aabb», més conegudes per noves rimades, forma mètrica molt utilitzada en el teatre medieval català:

                     Déu vos salve Verge imperial,
                     Mare del Rei celestial,
                     jo us port saluts e salvament
                     del vostre Fill omnipotent.

• També s'empra l'altra forma clàssica: el decasíl·lab cesurat (4+6) en quartetes «abab»:

                     De grat prendré la palma preciosa
                     e compliré lo que haveu manat,
                     puix que haveu potestat copiosa
                     de condemnar e delir tot pecat.

• O l'heptasíl·lab en quartetes «abba», «aabb» i «abab», entre altres formes més minoritàries:

                     Oh, poder de l'Alt Imperi,
                     Senyor de tots los creats!
                     Cert és aquest gran misteri
                     ser ací tots ajustats.

                     Pregam vos, cos molt sagrat,
                     que de nostra parentat
                     vos acord tota vegada
                     quan sereu als cels pujada.

                     Vos siau ben arribada,
                     a reinar eternalment,
                     on tantost, de continent,
                     per Nós sereu coronada.

En el Misteri d'Elx, la música i l'escenografia esdevenen elements centrals que a vegades desplacen el text fins a reduir-lo a la mínima expressió. En aquest sentit, als dubtes d'una transmissió escurçada del text que hem comentat adés, s'afegeix la reducció que es produeix en certs passatges, com és el cas de les intervencions de personatges celestials, constretes a la durada de travessar l'espai que separa el cel del cadafal. De totes maneres, el text literari en la dramatúrgia medieval només tenia la funció de fil argumental ja que el teatre d'aquella època era un producte més sensorial que literari, en què l'efectisme de la música i la posada en escena eren primordials per a dramaturgs i espectadors.

L'estudi de la música de la Festa ens mostra dos conjunts ben diferenciats: la monòdia medieval, pròpia del cant gregorià, i la polifonia renaixentista. De les vint-i-sis peces musicals que recullen les consuetes, deu són monòdies i setze polifonies. Alguns dels cants monòdics (més abundants en el primer acte) presenten influències del gregorià medieval: alguns cants de la Maria, com «Gran desig m'ha vingut al cor», han de realitzar-se al to del Vexilla Regis, himne compost en el segle VI en honor a un fragment de la creu de Crist, i alguns cants de sant Joan i sant Pere tenen relació amb l'himne Victimae paschali laudes del segle XI. Aquesta tècnica d'adoptar textos a músiques preexistents s'anomena contrafactum i era molt comuna en representacions medievals ja que permetia que els espectadors reconegueren les melodies i s'identificaren amb els cants. Però allò que realment caracteritza a una gran part dels cants monòdics del Misteri d'Elx és la gran ornamentació melismàtica que se'ls va afegir de forma popular, fins al punt de ser irreconeixible la melodia originària que ens transmeten les consuetes.

Pel que fa a la reforma polifònica del segle XVI, de la qual ja hem dit alguna cosa, trobem un conjunt de melodies que en van substituir, amb tota seguretat, altres de monòdiques anteriors. Entre aquestes melodies polifòniques s'han identificat un parell de contrafacta d'autors vinculats amb el Cancionero Musical de Palacio: «Flor de virginal bellesa», basada en la composició de Juan del Encina No quiero que me consienta; i «Cantem senyors», que utilitza la melodia de Quedaos, adiós de Pedro de Escobar. També en algunes composicions polifòniques (com ara «Oh, poder de l'Alt imperi», «Esposa e Mare de Déu», «Llevantau's Reina excel·lent» i «Vos siau ben arribada») trobem una ornamentació melismàtica semblant a la dels cants monòdics.

L'acompanyament musical ha variat al llarg del temps. El text de 1625 fa referència a una àmplia gamma d'instruments: la trompeteria que condueix els cantors des de l'ermita de Sant Sebastià, on es vesteixen els actors, fins a l'església de Santa Maria (aquesta funció la fa avui dia el pasdoble El abanico d'Alfred Javaloyes) o els ministrils, l'orgue i les campanes que sonen juntament amb l'artilleria quan s'obri el cel. En canvi, no s'indica res de la guitarra i l'arpa de l'araceli. La presència d'instruments, de totes maneres, es reduiria a determinats moments que caldria ressaltar, com l'aparició dels aparells aeris o la coronació. En l'actualitat, després de la supressió de la capella professional de Santa Maria per l'Ajuntament el 1835, l'acompanyament musical recau només en l'orgue, que interpreta un preludi abans de cada cant per donar el to als cantors o que anuncia l'obertura de les portes del cel. Aquestes breus composicions van ser introduïdes per Òscar Esplà el 1924.

L'acció dramàtica

L'acció dramàtica del Misteri d'Elx és d'una gran cerimoniositat i ritualisme, com correspon al teatre medieval, encara que presenta una escena de gran dinamisme com és la judiada. Les consuetes conservades no són massa explícites en aquest sentit, només el ms. de 1625 ofereix un conjunt d'acotacions més detallades. Cal tenir en compte que molts dels moviments s'han transmés oralment i les consuetes només reflecteixen aquelles accions més destacades. Amb la funció de vetlar pel rigorós manteniment de l'acció dramàtica heretada tan documentalment com oral es va crear el càrrec de mestre de cerimònies el 1924.

De la mateixa manera que el mestre de cerimònies té cura de l'acció dramàtica, el mestre de capella s'encarrega de dirigir els cants dins de la representació vestit com un apòstol. A més a més, té l'obligació d'ensenyar els cants i fer assajar els cantors de la capella del Misteri d'Elx. No sempre el mestre de capella ha estat camuflat entre l'apostolat ja que fins a la restauració musical d'Òscar Esplà de l'any 1924 aquest eixia a la representació vestit de carrer. El primer mestre de capella conegut va ser Lluís Vich (1560).

 
Bibliografia complementària

Joan Castaño Garcia, «Les consuetes de la Festa d'Elx», Aproximacions a la Festa d'Elx, Instiut Alacantí de Cultura «Juan Gil-Albert», Alacant, 2002, p. 61-73

Joan Castaño i Gabriel Sansano, «El text literari de la Festa o Misteri d'Elx: Notes a la seua evolució», Festa d'Elx, 44 (1992), p. 93-99.

Antoni Ferrando Francés, «La llengua del Misteri d'Elx», en Joan Castaño i Gabriel Sansano (eds.), Història i crítica de la Festa d’Elx, Departament de Filologia Catalana, Universitat d’Alacant, Alacant, p. 127-142.

Maricarmen Gómez Muntané, «Al voltant de la música del Misteri d'Elx (consuetes de 1709 i 1722)», a Món i Misteri de la Festa d'Elx, Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, València, 1986, p. 255-263.

Francesc Massip i Bonet (intr. i ed.), Consueta de 1709. Estudi crític del text, Conselleria de Cultura, València, 1986.

Luis Quirante Santacruz, «Notes per a una història del text de la Festa d'Elx» Món i Misteri de la Festa d'Elx, Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, València, 1986, p. 219-227.