La dramatúrgia medieval, on s'emmarca la Festa o Misteri d'Elx, té els seus orígens en la litúrgia cristiana i, per aquest motiu, totes dues fan servir ingredients comuns: el teatre, en especial el drama litúrgic, pren d'aquesta tot el que és necessari per a ambientar l'escena o per caracteritzar els personatges. El vestuari i l'atrezzo, és clar, no escapen a aquesta premissa. En un primer moment els elements que integraven les representacions formaven part del vestuari cultual, cosa que va sobreviure fins als drames més tardans, sobretot, en els personatges més sagrats, com eren les Maries, els àngels, Jesucrist o Déu. Amb el temps, per al vestuari es va aprofitar també diferents elements de la indumentària contemporània medieval.

Segons F. Massip, el vestuari tradicional de la Festa es pot dividir en tres tipus. En primer lloc, trobem restes de vestuari litúrgic en els personatges més sacralitzats, el Pare Etern (amb alba, cingle i capa); l'Àngel Major de l'araceli, possible reminiscència de Jesucrist (amb alba, cingle i estola); i Sant Pere en la processó i en la segona jornada, en què presideix el soterrament de la Mare de Déu (alba, cingle, estola i capa pluvial), tots tres interpretats encara per sacerdots.

En segon lloc, la Festa té un important conjunt d'indumentària de tradició medieval, que és aquella que va sofrir innovacions en mans del laïcat, encara que conservant els trets característics del vestuari anterior. D'aquesta manera, a la representació les Maries van vestides amb túnica blanca i mantell blau; els àngels de mantell i de coixí porten túniques de colors clars; l'àngel que baixa en la mangrana vesteix una túnica i un parell d'ales i els quatre àngels de l'araceli, gipons, calçons i, també, ales. Els dos xiquets que representen les altres dues persones de la Trinitat porten túnica blanca. Els apòstols vesteixen túniques cenyides amb cordells i mantells de diversos colors. En l'edat mitjana a cada apòstol li corresponien uns colors determinats, fet que amb les darreres reformes del vestuari s'ha perdut. En la Festa, de tots els deixebles de Crist, aquells que encara poden ser reconeguts per la indumentària són sant Joan (per la túnica blanca que simbolitza la puresa), sant Pere (per la vestimenta eclesiàstica de la segona jornada) i sant Jaume (per anar vestit com un pelegrí, amb un barret, dues petxines al pit i un bàcul amb una carabasseta penjant). També es reconeix sant Tomàs, encara que no per la seua indumentària sinó per ser el darrer apòstol en aparéixer, quan la Mare de Déu ja està pujant al cel.

Per últim, podem identificar un vestuari pseudohistoricista, que ve representat per la indumentària del grup de jueus. Fins a l'any 1994, any de l'última reforma de vestuari, els jueus vestien segons models tradicionals que es remuntarien a les robes que portaven els sefardites abans de ser expulsats l'any 1492 pels Reis Catòlics. Cal tenir en compte, com diu F. Massip, que «l'artista medieval no té en compte aquest element històric i pinta i representa les figures d'altres èpoques amb la indumentària quotidiana que l'envolta». A partir de la reforma, tot el vestuari de la representació va ser redissenyat i amb el vestuari dels jueus s'ha pretés recuperar la vestimenta dels jueus del segle I dC, època en què se suposa que té lloc la representació. Aquest fet s'allunya de la tradició i apropa el vestuari de la Festa a la «influència iconogràfica dels peplums cinematogràfics».

El Misteri d'Elx també conserva diversos elements d'atrezzo d'ascendència medieval, com ara les diademes retolades amb el nom que porten les Maries, i que fins a l'any 1924 també portaven els apòstols; o els símbols per identificar l'apostolat (el llibre que representa l'Evangeli i la palma daurada de sant Joan, les dues claus daurades de sant Pere i el bàcul de pelegrí de sant Jaume); o la mascareta amb els ulls tancats que es col·loca a la imatge de la Mare de Déu per representar la seua mort; o la petita imatge de la Mare de Déu que representa la seua ànima i que l'Àngel Major de l'araceli se'n porta al cel després de la mort de Maria al final de la primera jornada i que, en la segona, moments abans de l'assumpció, baixa per representar la unió amb el cos.

En el teatre medieval s'empraven procediments per tal d'obtenir diverses sensacions que podem anomenar, amb un terme modern, «efectes especials». En la Festa trobem efectes sonors per destacar moments dramàtics d'especial rellevància, com els coets i les campanes per assenyalar l'obertura de les portes del cel i per a la coronació de la Mare de Déu. També hi trobem efectes visuals, com ara les restes de l'antiga il·luminació dels escenaris abans de la introducció de la llum elèctrica: a més d'aprofitar la llum que entra per les portes de l'església obertes de bat a bat, el cadafal està envoltat per dotze canelobres i el llit de la Mare de Déu a la primera jornada té un canelobre en cada cantó. També cal citar l'efecte lluminós en forma de pluja que s'aconsegueix amb el llançament de trossets d'oripell, que simbolitzen la gràcia divina, pels diversos personatges celestials quan surten a escena i pels tramoistes en el moment de la coronació. Per últim, com a únic efecte odorífer, s'utilitza l'encens en el soterrament de la Mare de Déu. L'ús d'aquest element, amb fortes arrels en el culte litúrgic cristià, produeix sensacions plaents que es relacionen amb el bé i la divinitat.

La Festa d'Elx utilitza també diversos trucs escènics heretats de la tradició medieval que tenen la funció de poder resoldre accions de difícil representació. Deixant a una banda la tramoia aèria, a la qual ja hem dedicat un apartat, trobem en la segona jornada l'ús al cadafal d'un escotilló central envoltat d'una barana que representa el sepulcre de Maria. Sota aquest buit i aprofitant l'alçada del cadafal, s'amaguen tramoistes que, després del soterrament de la Mare de Déu i quan l'araceli s'ha introduït completament a l'interior, canvien l'Àngel Major, que ha baixat del cel amb l'ànima de Maria, per la imatge de la Mare de Déu.

La imatge actual, tallada l'any 1940, substitueix aquella que es va cremar en l'incendi de l'església de Santa Maria al febrer de 1936. Encara que és idèntica exteriorment, el seu pes va augmentar considerablement en comparació amb la imatge anterior, que només tenia tallades cara, mans i peus. Aquest fet impedia que el canvi del nen que interpretava la Maria es poguera realitzar com indicava la tradició: acabada de morir Maria, apareixia l'araceli per a captar l'atenció dels espectadors i, en aqueix moment, els apòstols aprofitaven per amagar el nen per l'escotilló central del cadafal i per traure la imatge d'una arca que hi havia sota el llit. Per aquest motiu, l'arquitecte Antonio Serrano Peral va dissenyar un nou mecanisme que, malgrat la modernitat, tenia precedents en la dramatúrgia medieval i que consisteix en una «persiana» escorredora que amaga el nen sota el cadafal alhora que uns contrapesos pugen des de l'interior del llit una plataforma amb la imatge de la Mare de Déu.

 
Bibliografia recomanda

Joan Castaño Garcia, «Jesucrist, possible personatge de la Festa d'Elx», en Aproximacions a la Festa d'Elx, Institut de Cultura «Juan Gil-Albert», Alacant, 2002, p. 211-226.

Lenke Kovàcs, «"Aquesta gran novetat...". Els jueus en el teatre assumpcionista medieval», Josep Lluís Sirera (ed.), La mort com a personatge, l’assumpció com a tema. Actes del Seminari celebrat del 29 al 31 d'octubre de 2000, amb motiu del VI Festival de Teatre i Música Medieval d'Elx, Institut Municipal de Cultura, Elx, 2002, p. 195-208.

Lenke Kovàcs i Francesc Massip, «Fent camí amb la Mare de Déu: el seguici marià a la Festa d'Elx», Festa d'Elx, 49 (1997), p. 15-17.