Origen

Llegendari: Vinguda de la Mare de Déu. Segons la tradició popular d'Elx, al desembre de 1370 (un altra variant parla de maig de 1266) el soldat guardacostes Francesc Cantó va trobar a la platja del Tamarit una arca portada per les aigües de la mar, la coberta de la qual duia la inscripció Sóc per a Elx. Cantó va obrir la caixa i va descobrir al seu interior una imatge de la Mare de Déu i uns fulls amb el text i la música d'una escenificació sobre l'Assumpció de Maria. Sorprés per la troballa, va cavalcar fins a la vila per comunicar-ho al Consell, que va publicar un ban perquè tots els il·licitans anaren fins a la platja per arreplegar la imatge. Quan hi arribaren, veïns d'Alacant i d'Oriola volien emportar-se-la als seus respectius pobles. Per solucionar la disputa pujaren l'arca en una carreta de bous amb els ulls tapats i els posaren en una cruïlla de camins perquè anaren per on els semblara, que finalment va ser cap a Elx. La imatge trobada, en arribar a la vila, va ser entronitzada a l'ermita de Sant Sebastià, on realment fins el 1648 va estar la capella de l'Assumpta.

No existeix cap referència als arxius locals que confirme aquest esdeveniment, a pesar de la insistència que molts investigadors han posat en açò. A més a més, la còpia més antiga del text de la representació, escrita per Gaspar Soler i Chacon el 1625, en el capítol dedicat a l'origen de la Festa i als miracles que s'atribuïen a la imatge de la Mare de Déu, no esmenta res respecte d'açò. La primera notícia que tenim de la «Vinguda de la Mare de Déu» es troba en el llibre Año Virgíneo d'Esteve Dolz de Castellar, de 1687. Més tard ja trobem referències en les Antigüedades y glorias de la Villa de Elche de Salvador Perpinyà (1705) i en el Racional de la Ilustre Villa de Elche (1710), amb la qual cosa l'aparició de la llegenda és prou tardana en comparació amb l'origen del Misteri d'Elx. A partir del segle XVIII es va crear una festivitat, que té lloc els dies 28 i 29 de desembre, que rememora la «Vinguda de la Mare de Déu» a Elx.

Pseudohistòric: segle XIII. La primera explicació sobre l'origen del Misteri d'Elx, la trobem en el manuscrit de Cristòfol Sanç, Recopilación en que se da quenta de las cosas ancí antiguas como modernas de la ínclita villa de Elche (1621), en el qual s'indica que, segons alguns testimonis, la representació va començar a celebrar-se a partir de la conquista cristiana de la ciutat en el segle XIII. Aquesta tesi és arreplegada també per Gaspar Soler i Chacon en el ms. de 1625. Hi ha alguns autors que en èpoques més recents, sense cap mena de rigor, han acceptat també aquesta explicació. En aquest sentit, José Pomares parla d'una mena de versió primitiva de la representació que apareixeria per aquestes dates i que amb els segles es transformaria en el que coneixem en l'actualitat.

Històric: segona meitat del segle XV. Des del punt de vista filològic, escènic i musical, amb rigorosos estudis sobre aquests aspectes realitzats en les darreres tres dècades, s'ha arribat a la conclusió que la Festa o Misteri d'Elx es va originar a la segona meitat del segle XV, època que coincideix amb un auge del teatre religiós de temàtica assumpcionista a tota Europa. Al llarg del XVI, s'intervindria sobre el text literari i musical original i ja al XVII la representació quedaria pràcticament fixada, tal com apareix en el manuscrit conegut més antic, el de 1625. Amb aquesta intervenció cinccentista, anomenada pels estudiosos «reforma polifònica», el text literari es reduiria en benefici de la posada en escena i, sobretot, de la música que s'hi va introduir, més acord amb els nous gustos. Però, a més a més, a partir del segle XVII es començaren a introduir melismes d'una manera popular cosa que va provocar que alguns dels cants s'allargaren fins a la forma que coneixem en l'actualitat.

L'argument del drama il·licità es basa en l'episodi de l'Assumpció de Maria narrat a la Llegenda daurada de Jacobus de Voragine (ca. 1260), que refonia en part els relats sobre aquest tema apareguts en els Evangelis Apòcrifs. D'entre aquests relats assumpcionistes, cal destacar el de Joan el Teòleg (segles IV-V), el de Pseudo Melitó (segle VI), el de l'arquebisbe de Tessalònica (segle VII) i el de Pseudo Josep d'Arimatea (segle IX-X). Però a banda d'aquestes fonts argumentals, en trobem d'altres que fan referència tant als aspectes literaris com als musicals. Entre les fonts literàries que s'han identificat, hi ha diversos elements manllevats d'altres tipus de drames religiosos, molt especialment dels del cicle de la Passió, on s'empren versos pràcticament calcats als que trobem en la Festa. Pel que fa a les fonts musicals, també són molt heterogènies gràcies a l'ús de les contrafacta tant d'himnes litúrgics com de composicions profanes, com ja hem comentat en l'apartat dedicat a la música.
 

L'organització en el temps

     Confraria de Nostra Senyora de l'Assumpció

Encara que l'origen de la Festa o Misteri d'Elx se situa cap a la segona meitat del segle XV, no trobem cap referència documental fins a ben entrat el cinc-cents. D'aquesta manera, la notícia més antiga que conservem la trobem en una clàusula del testament d'Isabel Caro de l'any 1523, en la qual comenta com els religiosos de la vila cada any en la vespra i en el dia de l'Assumpció realitzaven una «grandíssima festa i solemnitat» dins de l'església de Santa Maria amb una imatge de la Mare de Déu que la testadora posseïa a casa seua. Sembla ser que en els primers temps la representació estava a càrrec de les famílies de la petita noblesa local, entre les quals destaquen els Caro o els Perpinyà.

Tanmateix, no és fins el 1530 que trobem una referència en les actes del Consell on s'especifica clarament l'existència d'una representació en honor a l'Assumpció de la Mare de Déu organitzada per una Confraria de Nostra Senyora, integrada per aquesta noblesa local de què parlàvem. El Capítol del 26 de novembre ens informa de com el Consell va atorgar una ajuda, a petició del majordom de l'esmentada confraria, Lluís Perpinyà, per tal de daurar «la cadira de la santa Assumpció». Aquesta confraria va tenir la seu a l'ermita de Sant Sebastià, on hi era la capella de la Mare de Déu de l'Assumpció fins al seu trasllat a Santa Maria l'any 1648. La confraria estava dirigida per un clavari i dos majordoms, elegits cada any per organitzar la Festa amb els diners arreplegats en el «plat» d'almoines, les ajudes que donava el Consell municipal i l'«arrova de l'oli» (almoina que consistia en donar una arrova d'oli per cadascuna de les calderes de sabó instal·lades a Elx).

     Organització municipal

En els darrers anys del segle XVI es va deixar de representar la Festa en diverses ocasions com a conseqüència de les dificultats econòmiques que travessava la Confraria de Nostra Senyora, que depenia cada vegada més dels ajuts del Consell, i de les mostres de dol per la mort de Bernardí de Cárdenas, senyor d'Elx, i del príncep Carles, fill de Felip II. L'11 de març de 1609 el Consell municipal va prendre l'acord de fer-se càrrec de l'organització de la Festa, tant de la representació com dels actes lúdics que se celebraven al seu voltant, ja que «dos anys que es deixà de fer la dita Festa [...] apedregà i caigué molta pedra en el terme de la present vila, de tal manera que durà molts anys, que els arbres i pins no pogueren tornar a cobrar el que havien perdut i se'n secaren molts». Però deixant de banda les explicacions miraculoses, aquest acord s'ha d'entendre com l'assumpció per part del màxim òrgan de poder municipal d'una representació, organitzada tradicionalment per la petita noblesa local, que havia deixat de ser la commemoració lúdica d'una diada religiosa per a esdevenir la festa més important del poble d'Elx.

Els problemes econòmics es van resoldre amb la creació de diversos impostos i taxes municipals i amb la continuïtat de l'«arrova de l'oli», que es va destinar al manteniment de les tramoies i als salaris dels ministrils i cantors. També es va prendre la decisió de nomenar cavallers electes —càrrec que de forma honorífica ha perdurat fins a l'actualitat— per tal d'organitzar les festes amb els diners de la Clavaria de Nostra Senyora, administració encarregada d'arreplegar les rendes obtingudes al llarg de l'any per a les festes.

Els segles XVII i XVIII van ser els de màxima esplendor escènica i musical de la Festa, encara que van ser convulsos. El Concili de Trento (1545-1563) va donar directrius per prohibir les representacions dins de les esglésies, cosa que va assumir el bisbat d'Oriola —diòcesi a la qual pertany Elx— en els sínodes celebrats el 1569 i el 1600. Dins d'aquest context poc permissiu, el 1631 el bisbe va intentar prohibir la representació al·legant la normativa eclesiàstica. Açò provocà que el Consell defensara el seu dret a representar la Festa davant de la Reial Audiència de València. La queixa va acabar en mans de l'administració vaticana i el 1632 es va dictar una sentència de la Cambra Apostòlica, màxim òrgan judicial pontifici, en la qual s'atorgava el privilegi de representar la Festa a l'interior de l'església de Santa Maria a perpetuïtat. De totes maneres, la resolució d'aquest plet no va acabar amb les diferències entre el bisbat, el clergat local i el Consell municipal, al llarg del segle XVIII l'equilibri precari entre els estaments religiós i civil es va trencar en diverses ocasions.

A les acaballes del set-cents el bisbe Josep Tormo va prohibir l'escenificació de la judiada per les baralles que provocava i el 1835, amb el nou estat liberal, l'Ajuntament va suprimir la capella professional de música per dedicar els diners a necessitats sanitàries i educatives. És a partir d'aquests moments que la Festa va entrar en una període de decadència que es va anar accentuant fins a les primeres dècades del segle XX a causa dels pocs recursos econòmics i de l'alternança política dels càrrecs municipals. Totes aquestes circumstàncies provocaren una forta degradació escènica i musical de la representació.

Junta Protectora de la Festa. A finals del segle XIX i a començaments del XX, alguns dels erudits que estudiaren la Festa o que s'aproparen fins a Elx per veure-la, com és el cas de Roc Chabàs o Felip Pedrell, van criticar l'estat de degradació que patia. Però, va ser gràcies a les campanyes de conscienciació que l'erudit local Pere Ibarra i Ruiz va posar en marxa (1901, 1907 i 1919-1924) que es va aconseguir la creació per part de l'Ajuntament de la Junta Protectora de la Festa l'any 1924. Aquesta Junta, integrada per les autoritats municipals i eclesiàstiques i per membres de l'oligarquia local, es va encarregar de restaurar la representació. En aquest sentit, es va encarregar a Òscar Esplà la revisió de la partitura, comanda que va aprofitar per recuperar l'escena de la judiada.

Cap a finals de la dècada dels anys vint, els sectors més progressistes i radicals de la població es van oposar a la celebració de la Festa amb diners públics, al·legant el sentit religiós de la representació. Aquesta actitud generà una forta discussió entre els defensors i els detractors de la representació.

     Protecció estatal: Monument Nacional i Patronat del Misteri d'Elx

Amb l'arribada de la II República l'any 1931, les forces progressistes i obreres van entrar a formar part dels nous ajuntaments democràtics. Aquesta situació va suposar una empenta per a tots aquells grups polítics i socials que no veien amb bons ulls que la Festa fóra sufragada pel municipi, cosa que va posar en perill la continuïtat de la representació. Òscar Esplà, aleshores director de la Junta Nacional de Música i Teatres Lírics, va intervenir i va aconseguir que el 15 de setembre del mateix any el president de la República signara la declaració de Monument Nacional per al Misteri d'Elx. Aquest nomenament va fer que la representació passara a dependre de l'Estat i, en concret, de l'esmentada junta, situació que n'assegurava la continuïtat. L'any següent es va crear un patronat de la Festa a Elx amb l'objectiu d'organitzar-la. A pesar dels esforços que es van fer, l'incendi de l'església al febrer de 1936 i l'alçament de Franco al mes de juliol, que va provocar l'inici de la Guerra Civil, van impedir la representació durant cinc anys.

Junta Nacional Restauradora del Misteri d'Elx i dels seus temples. Acabada la guerra el 1939, l'oligarquia local, amb el suport del nou règim, representat en la persona d'Eugeni d'Ors, director de l'Instituto de España, va crear la Junta Nacional Restauradora del Misteri d'Elx i dels seus Temples amb l'encàrrec de reconstruir l'església de Santa Maria i de representar de nou la Festa. L'any 1941 ja estava tallada la nova imatge de la Mare de Déu, que s'havia cremat en l'incendi de 1936, i es va acabar de condicionar l'església, gràcies a la tasca restauradora de l'arquitecte Antonio Serrano Peral, que també va dissenyar de nou tots els elements escènics desapareguts, amb la qual cosa es pogué representar de nou la Festa. La Junta creà també una coral dedicada exclusivament a la interpretació dels cants de la representació amb el nom de Capella del Misteri d'Elx.

Patronat del Misteri d'Elx. L'any 1948 es van acabar les tasques de restauració i la Junta es va transformar en el Patronat Nacional del Misteri d'Elx. Aquesta institució estava formada per dos organismes: un d'àmbit estatal i de caràcter més honorífic i un altre, amb el nom de Junta Local Gestora, que era l'encarregat de tenir cura de la representació i de la difusió de la Festa. Amb aquest Patronat es va portar a terme la segona revisió escènica i musical del drama, que va tenir lloc entre els anys 1953 i 1961, i la gravació del primer disc amb la música de la representació el 1960.

Amb l'arribada de la democràcia (1978) i la creació de les autonomies, la responsabilitat estatal ha estat transferida a la Generalitat Valenciana. A partir d'aquests anys, la difusió de la Festa ha augmentat de manera considerable —estudis, exposicions, concerts i premis— fins assolir la declaració d'Obra Mestra del Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat per part de la Unesco el 18 de maig del 2001. L'any 2005 les Corts Valencianes van aprovar la Llei del Misteri d'Elx que reorganitza el Patronat: es manté la doble estructura, el Patronat marca les línies generals d'actuació que ha de desenvolupar la Junta Local Rectora, encarregada del dia a dia de la representació. La reforma també ha permés que els membres siguen nomenats per les tres institucions implicades en la Festa: l'Ajuntament, la Generalitat i el Bisbat.

 
Bibliografia complementària

Joan Castaño Garcia, «La tradició de la Vinguda de la Mare de Déu, origen llegendari de la Festa o Misteri d'Elx», en Estudis de Llengua i Literatura Catalanes/XXXVIII. Homenatge a Arthur Terry, 2, PAM, Barcelona, 1999, p. 5-26.

Joan Castaño Garcia, «La Festa d'Elx: cinc-cents anys de la història d'un poble», en El Misteri d'Elx, Patrimoni de la Humanitat (mesa redona), Patronat del Misteri d'Elx, Elx, 08-06-2001.

Luis Quirante Santacruz, «Sobre l'origen miraculós de la Festa», La Rella, 1, Elx, 1983, p. 33-44.