Organització a través del temps

3.2.1. Confraria de Nostra Senyora
de l'Assumpció

Encara que des del punt de vista musical, filològic i escènic l'origen de la Festa d'Elx se situa cap a la segona meitat del segle XV, no trobem cap referència documental fins a ben entrat el cinc-cents. D'aquesta manera, la notícia més antiga que conservem la trobem en una clàusula del testament d'Isabel Caro de l'any 1523, on comenta com els religiosos de la vila cada any en la vespra i dia de l'Assumpció realitzaven una «grandíssima festa e solepnitat» dins de l'església de Santa Maria amb una imatge de la Mare de Déu que la testadora posseïa a casa seua. Sembla ser que en els primers temps la representació —al igual

que la resta de cultes dedicats a la Mare de Déu— estava a càrrec de les famílies de la petita noblesa local, entre les quals destaquen els Caro i els Perpinyà.

Tanmateix, no és fins al 1530 que trobem una referència en les actes del Consell on s'especifica clarament l'existència d'una representació en honor a l'Assumpció de la Mare de Deú, que era organitzada per una Confraria de Nostra Senyora, formada per aquesta noblesa local de què parlàvem. El Cabildo del 26 de novembre ens informa de com el Consell va atorgar una ajuda, a petició del majordom de l'esmentada confraria, Lluís Perpinyà, per tal de daurar «la cadira de la santa Asunçió». Aquesta confraria va tenir la seu a l'ermita de Sant Sebastià, on hi era la capella de la Mare de Déu de l'Assumpció fins al seu trasllat a Santa Maria l'any 1648. Estava dirigida per un clavari i dos majordoms, elegits cada any per organitzar la Festa amb els diners replegats pel «plat» d'almoines, les ajudes que donava el Consell municipal i l'«arrova de l'oli» (almoina que consistia en donar una arrova d'oli per cadascuna de les calderes de sabó instal·lades a Elx).

H. Esquembre (1925)

3.2.2. Consell Municipal

En els darrers anys del segle XVI es deixà de representar la Festa en diverses ocasions com a conseqüència de les dificultats econòmics que travessava la Confraria de Nostra Senyora, que depenia cada vegada més dels ajuts del Consell, i de mostres de dol per la mort de Bernardí de Cárdenas, senyor d'Elx, i del príncep Carles, fill de Felip II. L'11 de març de 1609, el Consell municipal va prendre l'acord de fer-se càrrec de l'organització de la Festa, tant de la representació com dels actes lúdics que se celebraven al seu voltant, ja que «dos anys que·s dexà de fer la dita Festa [...] apedregà y caigué molta pedra en lo terme de la present vila, de tal manera que durà molts anys, que lo abres y pins no pogueren tornar a cobrar lo que havien perdut y se'n secaren molts». Però deixant a banda les explicacions miraculoses, aquest acord s'ha d'entendre com l'assumpció per part del màxim òrgan de poder municipal d'una representació, organitzada tradicionalment per la petita noblesa local, que havia deixat de ser la commemoració lúdica d'una diada religiosa per a esdevenir la festa més important del poble d'Elx.

Els problemes econòmics es van resoldre amb la creació de diversos impostos i taxes municipals i amb la continuitat de l'«arrova de l'oli», que es destinà al manteniment de les tramoies i als salaris dels ministrils i dels cantors. També es va prendre la decisió de nomenar cavallers electes —càrrec honorífic en l'actualitat— per tal d'organitzar les festes amb els diners de la Clavaria de Nostra Senyora, administració encarregada de replegar les rendes obtingudes al llarg de l'any.

El segle XVII i XVIII van ser els de màxim esplendor escènic i musical de la Festa, encara que van ser convulsos. El Concili de Trento (1545-1563) va prohibir les representacions a dins de les esglésies, cosa que va assumir el bisbat d'Oriola —diòcesi a què pertany Elx— en el primer sínode que celebrà l'any 1569. Potser aquesta situació explique la redacció de la consueta de 1625, dirigida a un familiar del Sant Ofici a la ciutat d'Oriola. Tanmateix, el 1631 el bisbe va intentar prohibir la representació al·legant la normativa eclesiàstica al respecte. Açò provocà que el Consell defensara el seu dret de representar la Festa davant de la Reial Audiència de València. La queixa va acabar en mans

Jaime Antón Soriano (1935)

de l'administració pontífica i el 1632 el papa Urbà VIII va signar un rescripte pontifici en què atorgava el privilegi de representar la Festa a l'interior de l'església de Santa Maria.

Però aquest no va ser l'únic problema amb el clergat. L'any 1700 els capellans que interpretaven la Festa es negaren a acceptar una «pesada» (porció) de carn com a pagament per la seua participació, cosa que el Consell no acceptà, i alguns decidiren no interpretar els seus papers. El 1734 saltà de nou la polèmica entre l'autoritat eclesiàstica i la civil per una pugna sobre el nomenament de mestre de capella de Santa Maria, situació que acabà amb la duplicació del càrrec en diverses ocasions.

A les acaballes del XVIII el bibe Josep Tormo prohibí l'escenificació de la Judiada per les baralles que provocava i el 1835, amb el nou estat liberal, el Consell suprimí la capella professional de música per dedicar els diners a necessitats sanitàries i educatives. És a partir d'aquests moments que la Festa entrà en una període de decadència que s'anà accentuant fins a començaments del segle XX a causa dels pocs recursos econòmics i de l'alternança política dels càrrecs municipals. Totes aquestes circumstàncies provocaren una forta degradació escènica de la representació (les tramoies es deterioraren i aparegueren personatges aliens a l'obra, com sagristans, cambreres de la Mare de Déu i agents de l'ordre).

Junta Protectora de la Festa

A finals del segle XIX i a començament del XX, alguns dels erudits i estudiosos que s'aproparen fins a Elx per veure la Festa criticaren l'estat de degradació que patia, entre els qual van destacar Teodor Llorente i Felip Pedrell (1900). Però, fou gràcies a les campanyes de conscienciació que Pere Ibarra i Ruiz posà en marxa (1901, 1907 i 1919-1924), emprant la premsa escrita com a mitjà de difusió entre la població, que s'aconseguí la creació per part de l'Ajuntament de la Junta Protectora de la Festa l'any 1924. Aquesta Junta, integrada per les autoritats municipal i eclesiàstica i per integrants de l'oligarquia local, s'encarregà de revisar la representació. La música fou depurada per Óscar Esplà, que recuperà

l'escena de la Judiada. També es començaren a restaurar els escenaris a partir d'aqueix any, s'eliminaren els personatges aliens a l'obra de damunt del cadafal i el mestre de capella participà per primera vegada confós entre l'apostolat, entre altres mesures.

Cap a finals de la dècada dels anys vint, els sectors més progressistes i radicals de la població s'oposaren a la celebració de la Festa amb diners públics, al·legant el sentit religiós de la representació. Aquesta actitud generà una forta discussió entre els defensors i els detractors de la Festa.

3.2.3. Protecció Estatal:
Monument Nacional i
Patronat del Misteri d'Elx

Amb l'arribada de la II República l'any 1931, les forces progressistes i obreres entraren a formar part dels nous Ajuntaments democràtics. Aquesta situació va suposar una empenta a tots aquells grups polítics i socials que no veïen amb bons ulls que la Festa fóra sufragada pel municipi, cosa que va posar en perill la continuitat de la represenatció. Óscar Esplà, director de la Junta Nacional de Música y Teatros Líricos, intervingué i aconseguí que el 15 de setembre del mateix any el president de la República signara la declarció de Monument Nacional de la Festa. Aquest nomenament féu que la representació passara a dependre de l'Estat i, en concret, de l'esmentada junta, cosa que n'assegurava la continuitat. L'any següent es creà el Patronat de la Festa a Elx amb la missió d'organitzar-la. Malgrat els esforços que es van fer, al febrer de 1936 l'església va ser incendiada i al juliol l'alçament de Franco i l'inici de la Guerra d'Espanya (1936-1939) van impedir la representació durant cinc anys.

Patronat Nacional del Misteri d'Elx

Acabada la guerra l'any 1939, l'oligarquia local, amb el recolzament de l'administració central del nou règim representada en la persona d'Eugenio d'Ors, director de l'Insti-tuto de España, va crear la Junta Nacional Restauradora del Misterio de Elche y de sus Templos amb l'encàrrec de reconstruir l'església de Santa Maria i de representar de nou la Festa. L'any 1941 ja estava tallada la nova imatge de la Mare de Déu, que s'havia cremat en l'incendi de 1936, i s'acabà de condicionar l'església gràcies a la tasca restauradora d'Antonio Serrano Peral, que també dissenyà de nou l'orgue (acabat el 1948) i tots els elements escènics desapareguts, amb la qual cosa

Jaime Antón Soriano (1935)

aquest any es pogué representar de nou la Festa. La Junta creà també una coral dedicada exclusivament a la interpretació dels cants de la representació amb el nom de Capella del Misteri d'Elx.

L'any 1948 s'acabaren les tasques de restauració i la Junta es va transformar en el Patronat Nacional del Misteri d'Elx. Aquesta institució està formada per dos organismes: un d'àmbit estatal i de caràcter més honorífic i un altre, amb el nom de Junta Local Gestora, que és l'encarregat des d'aleshores fins a l'actualitat de tenir cura de la representació i de la difusió de la Festa. Amb aquest Patronat es va portar a terme la segona revisió escènica i musical del drama, que tingué lloc entre els anys 1953 i 1961, i la grabació del primer disc amb la música de la Festa el 1960.

Amb l'arribada de la democràcia (1978) i de l'estat de les autonomies, la responsabilitat estatal ha estat transferida a la Generalitat Valenciana. A partir d'aquests anys, la difusió de la Festa ha augmentat de manera considerable — estudis, exposicions, concerts i premis— fins assolir la declaració d'Obra Mestra del Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat per part de la Unesco el 18 de maig del 2001.

TEXTOS COMPLEMENTARIS

ALCALÁ-ZAMORA, Niceto: Declaració del Misteri d'Elx com a Monument Nacional, 15-09-1931.

ARXIU MUNICIPAL D'ELX: Cabildo de l'11 de març del 1609 («Acord municipal on el Consell es fa càrrec de l'organització de la Festa»).

ARXIU MUNICIPAL D'ELX: Varios de Pere Ibarra, vol. I, núm. 3 («Rescripte pontifici pel qual Urbà VIII protegeix la representació de la Festa dins de l'església de Santa Maria d'Elx»).

CÀMARA I SEMPERE, Hèctor: «Reflexions sobre l'estat actual de la Festa d'Elx», Revista Valenciana de Folclore, «Dossier: La Festa d'Elx», 2, Alacant, 2001 , p. 10-17.

CARO, Isabel: Testament, 09-07-1523 (transcripció de la clàusula que tracta sobre la Festa per Anna Maria Àlvarez i Joan Castaño).

CASTAÑO GARCIA, Joan: «La Festa d'Elx: cinc-cents anys de la història d'un poble», a El Misteri d'Elx, Patrimoni de la Humanitat (taula redona), Elx, 08-06-2001 (una primera versió del text a la revista Saó, monogràfics 12, València, octubre del 1992, p. 9-12).