|
Alguns àngels, pel que sembla, es quedaven dins de la Gran Església
després que la tancassen per la nit. Era la Vespra del dia de la Mare
de Déu d’Agost. I la calor sufocant de la vesprada s’apaivagava en
les assutzenes de ferro forjat encimbellades en la mitja taronja de
vidre blau que els més antics habitants de la Vila bastiren per tal que
es confongués amb el cel, com sol fer-se per aquestes contrades.
L’Arxiver Major del Regne estudià el fenomen
en temps del tercer Àustria, encuriosit per l’arrelat costum
d’emblavir les cúpules dels temples gairebé en tot el migjorn de la
Corona d’Aragó. Exhumà milers de lligalls dels soterranis del Vaticà
i anà al darrere de les caravanes que seguien la ruta de les espècies.
Dues conclusions resumeixen l’ingent tasca que portà a terme aquell
estudiós i que el lector interessat pot consultar en la Sala
d’Antropologia Catalana del Museu Britànic, a Londres. Trobà un fort
eix d’influència que, tot sortint de les comarques de l’Horta i la
Plana de Castelló, productores en abundància de taulellet, arribava
fins els marges del Segura; així mateix, assenyalà el gust pels colors
vius i lluents com a pronunciada característica d’un cert tarannà
local.
Fet i fet, demostrà que, Ebre enllà, la mitja
taronja gairebé mai no s’utilitza per a cobrir el transepte.
Esdevenia cimbori de color terrós; no era un mot diferent de les cases
i dels terrats del poble sinó una majúscula de la mateixa paraula. Els
segles disset i divuit ens obsequiaren, així, amb la joia del blau
damunt del poble, amb el vitrificat de les semiesferes, a imitació de
la mar, on el sol feia els més delicats reflexos, guspires de jeroglífic
per als nens de la síndria i l’aljub.
Dessota la mitja taronja, acabada la representació
de la vesprada, els àngels inventaven jocs amb codonys, dàtils, palmes
i oripell fins poc abans del trenc de l’alba del dia de la Mare de Déu
d’Agost. Feien garlandes amb gínjols i carabasses a imitació dels
alts relleus que En Nicolau de Busi esculpí a la façana de la Seu, i
voltaven amb elles les llindes dels balcons de Sant Biel i de Sant
Jordi. Pel terra esbargien grans de magrana que refulgien intensament a
la llum dels cresols. I pintaven en el sòcol noms com ara Lluís Vic o
Francesc Cantó per tal de deslliurar-los de l’oblit.
De l’or feien corones i llànties que duien a
la gran processó que havia de travessar el Corredor de l’Orgue.
Tremien les banderes que els vilatans arrabassaren als moros de Granada
i que un bisbe penjà en l’absis de la Petita Església que es desplomà
dins del riu; fou aleshores quan les traslladaren a la Seu.
La remor de l’aigua de la Séquia Major, que passava encara descoberta
per davant mateix de la Gran Església, portava olors de calistro i de
roba estesa damunt les soses fins a la gran processó que, coberta per
la gran volta de mirall, s’abocava a les balconades.
El penó del rei En Jaume senyorejava damunt els tirabuixons, les
perruques; damunt les túniques de setí blau i rosat; damunt les
diademes de flors de drap tretes dels baguls de la sagristia. Els àngels
vestien les capes pluvials del Bisbe i les arrossegaven pel terra cobert
de granets de magrana, es guarnien amb anells i collars manllevats dels
més amagats tresors del Batlle de Cartó.
Com que era la cabanyuela de juny, sense por a agarrar la terciana
–com les mares del poble amenaçaven aleshores als xiquets si ho
feien– menjaven ametlles verdes amb les cames penjant entre els
barrots de les balconades. Les trencaven amb els canelobres de l’altar
de Sant Agatàngel i a cada colp que pegaven florien lliris en la
capella del sant. Santa Àgata i Santa Llúcia, que hi eren a la vora
del sant dels canelobres, amaneixien l’endemà reblides de flors
blanques, grogues i blaves.
De les pintures al fresc trobades recentment a la
Torre dels Ressemblanc podem deduir que alguns d’aquests personatges
treballaven amb martells especials les pedres de raig que, acabades de
portar de la pedrera, s’havien de col·locar en la Capella de la
Comunió, aleshores a mitjan construir. Les puntes de diamant de les
buixardes enllestien el tall dels carrells que suportarien les petxines
de la cúpula. I cisellaven amb delicadíssimes gúbies les seues pròpies
siluetes en la rosassa del portal del Sol i de la Lluna.
Finalment, tothom assistia des dels mainells, els intercolumnis i els
esquenalls a la cursa dels àngels. ¡Quin goig l’Àngel de la
Mangrana i la Marededéu tot fent curses de vol des del Corredor de
l’Orgue fins a la balconada d’alabastre d’En Cantó! Els altres
els llençaven encenalls que s’havien emportat de les fusteries de la
Vila.
Ja esgotats, al trenc de l’alba, es dormien amb daus a la mà dins el
cor de les palmeres. L’aire fresc de la matinada engrunsava els troncs
fibrosos. L’Illa sortia de la foscor. Les primeres pampallugues del
sol queien damunt l’aigua quieta de l’Albufera, només trencada pel
vol de les aus marines. I les atzavares florien en silenci vora el
Barranc de Sant Antoni, allà on, més tard, els saurís i els geomàntics,
amics dels Àngels de la Festa, cercarien amb una vareta a la mà, les
plomes roges de les caderneres i l’aigua de la joventut eterna.
Més tard encara, les dones musulmanes guaitarien, des del darrere de
les gelosies, la venda dels objectes trobats pels saurís que compraven
les més belles donzelles de la Vila per tal de fer-se amulets i rosaris
que trencassen els averanys del mal temps. Mentrestant, el sagristà
descobria, tot enfurismat, les malifetes que cada any feien els àngels:
margarides per l’entaulament, pinyols de dàtil dins la resina dels
ciris, mots escrits per les parets amb tinta de meló d’aigua... i els
tresors del Batlle de Cartó enredats amb restes de fruites pels altars
i les balustrades. El sagristà alertà el Bisbe, aquest el Batlle de
Cartó i aquest el Gran Governador. Tots plegats resolgueren decretar
estrictes croades d’exterminació contra aquells angelots pèrfids,
amics dels geomàntics.
Sabedors dels llocs on s’aixoplugaven, feren tallar centenars de
palmeres per tal d’anihilar-los. Quan en tallaven una, de palmera, si
hi havia un àngel que hivernava dintre, es transformava en margalló,
que és com s’anomena l’ull de la palmera, i moria. Aquest margalló
era engolit seguidament per la gent, ja que es tracta d’un quemenjar
blanc i lluent, molt gustós.
Els agutzils talaren, any rera any, les palmeres de l’hort de la
Barrera, de les Illetes, de l’hort de Gil, de l’hort de Tripa i,
ai!, de l’hort de Vicentet, destruint els àngels que tant
desconhortaven l’ànima del Bisbe per fer un joc dels seus tresors i
de les imatges dels sants.
I a poc a poc assoliren el seu propòsit. Aquells àngels vinguts de
l’Urgell, de Tortosa, de Montpeller, de Perpinyà, de Morella...
Aquells que portaren caixes amb rajoles de València per a posar en els
ràfecs de les cases i inventaren la reixa corbada, en pit de colom, per
a defensar les finestres de la Vila dels atacs de Barba Rossa... Anaren
morint aquells àngels tan bon punt es canviaven en margalló. Uns foren
menjats i d’altres s’assecaren caiguts damunt els marges on, a
l’hivern, creixia l’agret.
El que va passar és que, amb ells, s’acabaven també les cabanyeles
d’agost i la terciana, els lliris grocs i blaus i, fins i tot, les
ametlles verdes. Cada objecte, cada fruit deixava de ser un joc i les
onze-mil verges amb sangtraïts al coll empal·lidien amagades en les
cofurnes del Pont dels Gitanos.
Ben pocs àngels quedaven ja. La nau major era gairebé buida; els
Quatre de la Rescèlica no havien trobat magranes ni codonyetes; de sal
i arena s’havia cobert la plaça de la Fruita, on abans
s’arrengleraven les parades de venda de palma blanca.
Tement la mort segura que anava enganxada al tall de les destrals, un
any els Àngels de la Festa que restaven no feren jocs ni coets, i, al
voltant del de la Mangrana, deliberaren el que caldria fer per fugir
d’aquells indrets. No eren prou resistents per a travessar la mar ni
coneixien altre espai a l’hivern que el del silenci. Així doncs,
acordaren transformar-se en paraules mitjançant l’antic artilugi de
lliurar tórtores a l’aire de la nit. Així ho feren. I els àngels
foren mots fadats en el centre de l’ampla foscúria que davallava de
la gran volta de canó.
El Corredor de l’Orgue es quedà buit. Els fadrins de la Vila se suïcidaven
en els safareigs els diumenges a la tarda, amb violes de llop entre el
sexe. Les plantes que creixien en els corrals de les cases
–clavellines, geranis, alfàbigues i dàlies– agafaren el mal
d’ull. Les dones del poble fincaven canyetes en els planterets i
damunt li posaven una closca d’ou per combatre la Malaltia. Era un
antic remei per tal de guarir el mal d’ull de les mates relacionat amb
els poders màgics de la closca dels ous. Com és ben sabut, quan hom
menja un ou rostit, ha de trencar la closca tan bon punt se l’ha
acabat. Aquest és un vell costum per a que les bruixes de Bretanya no
facen amb elles actes màgics i les convertesquen en vaixells per a
travessar l’aire.
El Corredor de l’Orgue es quedà buit per la nit. Alguns àngels en
els quals no fou eficaç el fadament dels mots, esdevingueren àngels
d’algeps i els portaren als museus de la ciutat. Les plantes es
marcien i un silenci punxós omplia les hores. Feren portar un organista
de més enllà d’Almansa per a que trencàs el silenci en què havia
quedat el dia quan tots els àngels desaparegueren. Res, tanmateix, no
trencava el silenci de la nit.
Quan els mals augmentaren i es cremaren les soques de les mansaneres,
van acusar de còmplices als geomàntics que cercaven estranys objectes
per les torrenteres. Alguns foren penjats de les torres de l’Alcàsser
de la Senyoria; altres foren empresonats dins els alambors del castell,
forçats a investigar sobre cavalls de foc i artificis tronadors.
Aquells homes d’ascendència siriana treballaren amb vidres i
marmites, tot enyorant el prim cabal que es perdia riu avall, entre el
carrís, on trobaven delicats tresors per a les donzelles de la Vila.
Amb llurs sortilegis, els saurís feren sortir avencs prop de la serra
del Tabaià, on trobaren vetes d’or. I gràcies a aquella troballa, el
Gran Governador els deslliurà. Abans de partir cap a terres del nord,
es tancaren dins les bardisses de cascabots i s’emplaçaren anys després
per a alliberar els àngels. Havien de cercar, mentrestant, la manera
d’inventar el Gall de Foc.
El que passava és que el Bisbe i el Batlle de Cartó no sabien que els
àngels fadats no podien morir mai. Malgrat la pols i les teranyines,
els àngels d’algeps del museu estaven com adormits; alguns foren
adquirits per rics mercaders de pas pel poble i se’ls emportaren a
llunyans indrets, on la lluna era verda i l’atmosfera eixuta.
Els altres, el de la Mangrana, i els Quatre de la Rescèlica,
transformats en mots, romanien entre els vencills i els corbellots del
poble, i volaven per l’aire quan qualcú deia el nom misteriós en què
s’havien transformat. Passaven de pares a fill, com un costum
desconegut, i omplien, de tant en tant, encara que fos a mitja veu, l’àmbit
de l’església, l’orgue, els dibuixos dels ventalls, els corrals amb
les dàlies, els emparrats, els bancals dels horts, les eres, l’aigua
de les séquies...
L’oratge els escampava tot arreu la contrada i els portava fins a les
salines i les platges, fins a les pinedes i els saladars, fins als nius
dels ocells i els caus de les raboses.
Ells, tanmateix, eren en silenci dins els mots, fetillats com estaven.
El Bisbe i el Batlle de Cartó es moriren, però foren rellevats per uns
altres semblants, i aquests per uns altres, i aquests per uns altres
encara.
I arribà un temps en què un d’aquells Batlles de Cartó prohibí les
paraules.
Durant tot el temps que durà aquell temps els mots s’arreceraren vora
la llar, on el rerafoc s’envermellia al contacte de les flames i no
regolfaven els corrents d’aire; relliscaven des dels coixins fins al
sexe tebi dels novençans, on les llengües trobaven salabrors d’un
estiu no conegut mai abans; s’amagaven entre els plecs d’espart de
les engrunsadores, entre els paraigües de les senyoretes que passejaven
pel rafal, en les flors de la lantana que els xiquets duien als llavis.
I, enganxats a la cua de foc dels coets, se’n pujaven al cel i
esclafien sobre els campanars.
Els agutzils cremaren damunt la torre de la Vetla papers i paraules
antigues, els noms dels homes i les dones del poble; en aquells anys es
perderen les llegendes que contaven la fundació del Port i la vinguda
de les naus dellà la Mediterrània. Els bidells de la Gran Església
llençaven des del campanar coloms de seda amb la cua encesa per
atemorir els camperols. I amb benes emmudien els partidors –Candalix,
Mijassa, Abet, Alàdia, Alborrocat... – de la Séquia Major del Pantà.
Res, però, pogueren contra els mots. I un any floriren en desembre les
rames de prunera de la Capella de la Comunió. A l’agost de l’any
següent esclatà el silenci.
Des de la plaça Major baixava per la Corredora un riu de paraules que
arrrossegava palmes i peixos, que s’endinsava per les cambres, per les
finestres, pels fanals. Era un corrent de mots i gotetes d’aigua que féu
créixer onze mil lilàs al terrat de la torre del Consell. Eixia pels
caminals i tornava a omplir de veus els horts i les teuleres, fins més
enllà de la mar.
Ai, però! aquells mots no eren en la llengua en què s’havien
transformat els àngels. Camperols i mariners no reconegueren els mots
que havien dit tantes voltes relliscant damunt el matalàs; no eren les
paraules rituals, apreses dels antics saurís penjats dels merlets de
l’Alcàsser de la Senyoria, que li obrien el ventre a la terra i a
l’aigua per a infantar forment i peixos, ni l’aire que engendrava
equinoccis en la panxa dels àlbers.
Les dones més velles ploraren mentre cosien la darrera colxa. Un
cansament ple de boires entelà les teixidores. Els melons d’alger es
podrien entre les ratlles negres i humides de la fondària dels pous. I
els mots de la llengua dels Àngels del Misteri romangueren cosits a les
vetes de les espardenyes, penjats dels ramassos que els palmerers
entaconaven perquè donassen dàtils a la tardor; romangueren navegant
entre l’aire i l’aigua de les botiges dels llauradors, dels pitxers
que, damunt un cobretaula de randa, refrescaven l’estiu.
Un any foren bons els presagis: les tarongetes del dia de Nadal, que
s’acostumaven a fer en aqueixa data, no es desferen en cap casa i
foren un prodigi de gust i de perfum. També l’arròs amb costra del
darrer dimarts de Carnaval va eixir magnífic en totes les cuines del
poble. Eren els auguris que els saurís pronosticaren per a reconèixer
el Moment.
I un dia d’agost d’aquell any, poc després de dinar, s’oí en tot
el poble un intens aldarull que venia des de la carretera d’Alacant.
La gent isqué a les portes de les cases, als balcons, a les finestres;
se’n pujaren als terrats, entre la roba estesa. I veieren que, vora
l’hort de la Creu, passava, veloç, un Gall de Foc tot cridant velles
paraules mig oblidades. Al darrere li anava una vella vestida de negre
que l’encalçava amb un enorme ganivet a la mà.
Segons em contà Joan el de la Barrina –qui tenia quelcom de geomàntic–
una llunyana nit a Morella, es tractava de la Vella que Persegueix el
Gall, a qui ell va veure pel claustre del Monestir del Puig anys enrera.
El gall en qüestió era el Gall de Foc, descobriment dels saurís, que
va sortir de l’ou de la gallina fosca un migdia que tota la Vall de la
Safor plantà cirerers per a combatre l’embat dels pirates que
assolaven les badies de la costa. La visió del Puig de Santa Maria li
inspirà el tractat L’Ou de la Gallina Fosca, on el curiós
lector trobarà els antecedents més pròxims a nosaltres d’aquella raça
de nigromants dels mots que prepararen el prodigi.
Aquest Gall de Foc arribava ara a la Vila encalçat per la Vella; era
terrible l’avalot del Gall, però la Vella no cridava, no, que se la
veia ben cansada, tota panteixant. Entropessà i caigué dins d’una séquia.
Bombirons, erissons i formigues la envoltaren; alguns agutzils volgueren
ajudar-la, però era increïblement feixuga i no pogueren alçar-la,
cinc com eren.
El Gall de Foc arribà al Pont dels Ortissos, tombà pel Filet de Fora,
se’n pujà a la Llongeta del Raval, passà tot cridant per davant de
l’església de Sant Joan, per la plaça de Baix i pel carrer Major de
la Vila arribà a la Gran Església.
Esglaiats, el Bisbe i el Batlle de Cartó se’l veien des de dalt de la
torre del Consell, plena encara de lilàs. Els aterria aquella cridòria
en un llenguatge prohibit que vertiginosament creuava tota la Vila.
Aquell dia era el dia de la Prova de l’Àngel, el dia deu d’agost, i
en sentir el cant del Gall de Foc al davant de la Gran Església, alguns
dels antics mots que deia el xiquet que feia d’àngel tremolaren en
sortir-li dels llavis com al capvespre tremolen les flors de lantana.
Tot nedant per l’aire espés de la vesprada d’agost, quan els coets
i les campanes anunciaven l’ofrena de palmes a la Mare de Déu,
aquells mots se’n fugiren al cor de les palmeres més pròximes de
l’hort del Colomer. ¡Quin goig aquells mots, de bell nou joves, vora
el niu dels teuladins nascuts el dia abans!.
I el Gall de Foc, pèrit en camins i calçades, travessà la Rambla pel
Pont Vell i es perdé pel Pla de Sant Josep, camí de Crevillent, tot
proclamant la victòria dels fastuosos cavallers d’enllumenats rulls
sobre les serps amb una veu que a voltes semblava nau i d’altres crit
d’armes.
Algú digué quelcom d’una superba cercavila que, iniciada a
Guardamar, aniria fins l’altra banda de la Gran Serralada. Es parlà
que el Gall de Foc havia d’encapçalar-la a través dels erms de la
costa, a través dels tarongerars i dels camps d’arròs que
s’estenien més enllà del Montgó.
La Tia Sumpcioneta, la de les Fogassetes, que era pastissera, durant
molts anys havia posat paraules com espígol i raboigat dins dels
rollets d’aiguardent. Era ella qui feia les millors almorjàvenes del
poble i qui preparava els cors o penjolls de massapà amb caramels i
cintetes de colors per als aniversaris dels xiquets.
En sentir la notícia de la cercavila que es preparava, tota plena de
joia, deixà obertes de bat a bat les finestres de sa casa que donaven a
migdia per veure els nanos i gegants que passarien. I damunt l’ampit
deixà pastissos de fenoll i d’albercoc per als nens que eixien
d’escola, ella, la Tia Sumpcioneta, la de les Fogassetes.
I l’any passat, diuen que alguns àngels es quedaren a la Gran Esglèsia
després que la tancassen per la nit. I que es llençaren codonyetes i
magranes d’un balcó a l’altre.
Uns eren els àngels desfadats en passar el Gall de Foc per la Vila i
d’altres havien tornat dels remots indrets que els acolliren. Un
d’ells, pel que sembla, vingué des de Manacor damunt la sal que porta
l’aire de la Mediterrània si canten el mariners que salpen del port.
I a l’endemà, l’arquebisbe de Manacor trobà que mancava un dels
angelots de guix del museu.
Un altre, estranyament i contra tota la norma d’aquesta contalla,
havia estat transformat en pera per un malencert del Saurí de la
Calaforra i es tornà àngel de bell nou en passar el Gall de Foc pel
Segrià.
Un tercer sembla ser que era un dels Quatre Àngels de la Rescèlica,
amagat en un mot del càntic de l’àngel de la Mangrana. Tots tres
cercaren, sense por a la terciana, tres ametlles verdes per a festejar
la cabanyela de juny. Les trencaren amb els canelobres de l’altar de
Sant Agatàngel i, pel matí, el sagristà es trobà, tot espaordit,
tres lliris, un de blau, un de groc i un de blanc, a la balconada d’En
Francesc Cantó.
Quan l’Orgue, el dia de la Vespra de la Mare de Déu d’agost, deixà
pas al Ternari, sortiren tres mots de l’antiga llengua dels àngels. I
a l’endemà, el Dia de la Mare de Déu, juntament amb l’oripell
esventat pels paletes damunt els apòstols cantors que salmejaven l’In
Exitu Israel d’Egipto, se’n volaren tres més. Al·ludien a les
rares conquestes de Bizanci pel ponent de la Mediterrània i a la
fundació del Convent de Mercedaris damunt els vells banys islàmics.
Rodolaren pels cortinatges de vellut vermell del presbiteri portats de
Venècia. Romangueren enjòlits sota les dovelles d’enforcall dels
arcs, i hi va haver qui els veié anar-se’n, estremits de fred, a
guarir-se de l’empresonament al cor de les palmeres.
I aquest any seran ja uns quants els angelots que facen curses pel
Corredor de l’Orgue per a desesper del Bisbe i del Batlle de Cartó.
I conten que convidaran les dones velletes de ventall negre que veuen
tots els anys la Coronació. I que els homes i les dones de la Vila
cantaran per les places cançons sabudes d’antic, cançons
d’oliverars i espart, de vinyes i peixos vermells. I es desencantaran
els àngels que es troben a l’exili al Comtat i al Rosselló, a Fraga
i a l’Alguer.
Tots plegats faran la festa pel carrer de la Vila. I d’ací a un
temps, els xiquets vestits d’àngel, amb diademes de flors de drap
damunt la perruca rossa, en l’immens escenari barroc d’aquestes
contrades remotes que s’estenen vers la mar, escamparan granets de
magrana pel cel daurat del poble, roses, codonyetes, síndries, teles,
coets, palmeres de foc, dàtils, oripell, campanes, raïms, vestits i
encenalls, com una flama de robins, com genets vermells, poc abans del
trenc d’alba del dia de la Mare de Déu d’Agost.
Gaspar
Jaén i Urban
Ciutat
d’Elx, març del 1978
Ciutat
de València, abril del 1986 |
