A Manolo Pastor, el Sèneca, que tingué l'ocurrència

I. INTROIT
 

          Vam fer d’ella un símbol viu, una bandera de fe, un recull de paraules, un carro que escampava pels carrers del poble grapats de flors de trencaolla i de baladre.

Ja ho va notar Joan Fuster: per als qui vam nàixer a Elx, la Festa tenia sobretot una seducció emotiva lligada a instints obscurs i poderosos de la nostra vida comunitària.

          Les festes, per a perdurar a través del temps, bevien de les essències més fèrtils de la comunitat; de les coses més primàries i més radicalment humanes; del petit món de les relacions personals, del contacte directe, de l’esperit de veïnat.

          El nostre era l’antic culte assumpcionista a les terres de la corona d’Aragó, l’única resta a Europa, l’única supervivència ininterrompuda del teatre d’origen medieval als Països Catalans, arrelada i brillant, magnificada pels esplendors més diversos. Era la nostra continuïtat, la resistència del nostre verb, la perduració dels nostres límits.

          Hi persistia el nostre poble; el camp i les places; els nostres avantpassats.

          Era la religió i la màgia, el part i la collita, els fruits de l’estiu. El resultat del pas de molts segles i de molts homes.

          Era les paraules dels arxius i dels diccionaris, dels llibres vells i de la història antiga. Era l’idioma viu, la llengua coneguda arreu el món com a llengua catalana: el bell valencià dels nostres pares. L’idioma que de Salses a Guardamar era un, encara que moltes en foren les parles.

II. TERRA
 

          La Festa d’Elx era la terra i la gent. La Festa era Elx.

          Diuen que aquest era un poble de cases baixetes, de gent que tenia la pell molt bruna i els ulls negres, com els àrabs.

          Un poble de parets blanques i altíssimes palmeres on la llum de l’estiu donava a les coses una tonalitat blanquinosa, un perfil polsós que les difuminava, com si fossen miratges. Una llum que a migdia feia que els animals i els homes entornassen els ulls.

          Elx era un poble polsós fet d’agost i de palmes al sud del mapa, en la ratlla blava que limitava la geografia dels Països Catalans.

          Elx era la governació d’Oriola, d’espart i d’atzavares, de flors de llimoner que, en esclatar, perfumaven els capvespres de la primavera.

          Hi havia les cases amb terrat, d’una o dues plantes, fetes amb pedra, calç i terra; acabades amb algeps; cobertes amb teula de canal les més antigues, amb teula plana les dels eixamples.

          Hi havia la gran església barroca i neoclàssica, tota de pedra daurada, feta per a l’Assumpció gloriosa d’una Dona, Mare d’un Déu; era la gran església que s’alçava per damunt dels arbres i de les cases i que es veia des de molt lluny, des del camp i la serra.

          Hi havia els horts de palmeres que rodejaven la vila i bressaven l’Assumpta, les palmeres mil·lenàries per on els homes se’n pujaven només amb l’ajut d’una corda trenada amb caps d’espart i baixaven els dàtils de tots els mercats d’Espanya.

          Hi havia el camp d’oliveres, frondós, com una corona, que va veure Cavanilles i que dos-mil anys arrere havia estat la centuriació romana d’Illice, de particions a esquadra, de séquies i camins traçats en exactes línies rectes.

          I allà lluny, allà lluny, hi havia la mar. La mar Mediterrània plena de calma i de pins; la mar, camí dels grecs civilitzats, dels enginyers romans, dels pirates de l’Àfrica, dels mercaders de l’Orient, dels pescadors de Santa Pola. La mar de les barraques de l’estiu, fetes amb lones i cordes, aguantades amb garrots.

          I les havaneres, tan dolces, a l’ombra de la barraca, tots mirant a la mar. Una feia arròs i pava, l’altra caldero feia, l’altra feia terongetes, l’altra, una gaspatxà.

          La Festa era aquesta terra cremada pel sol, assolada per inundacions i terratrèmols, per la set i la pesta.

          Era aquesta terra de rambles per on baixava l’aigua de les torrentades i on les palmeres eren plomalls que al cel s’alçaven, i els baladres, un esguit de colors entre el que anava el fardatxo, al fons del barranc. Era aquesta terra del sud del País Valencià on l’aigua era el més gran miracle; on la festa era l’aigua del pou de la casa, el botijó ple d’aigua acabat d’omplir, el nugolet de l’estiu amb gel, que se te’n podia pujar al cap.

          La Festa era la festa de l’hort i el jardí, de la pomera i la parra; de tarongers, llimoners i pereres.

          Els gesminers enfilant-se per les porxades. Les cases de defora. L’ombra del pi. Les faenetes. La figuera verdal. La figuera de pala.

III. FESTES
 

          La Festa era Elx en festa. La Festa era el poble vestit de mil colors, amb vestit nou, passejant-se per la Corredora primer, per la Glorieta i pel carrer Ample més tard; i pel parc que feren després de la guerra a l’hort del Colomer.

          La Festa era balls pels carrers i les places del poble, i farolets de paper que s’agitaven en l’aire. I les parets d’algeps de les cases, adornades amb palmes verdes i paper fi de mil colors que formava geometries i figures.

          La Festa era els nanos i gegants de la Vinguda de la Mare de Déu, en desembre, pel barri de Tripa, a les Portes Encarnades. El tabalet i la dolçaina. La piloteta blanca, de pell i serradures, que botava i botava, nugada amb una goma al dit.

          Era la Festa la tómbola i les barquetes; la fira de Sant Andreu, vora el pont nou una temporada, més tard al quartel vell. La nòria mecànica, carregada amb sacs d’arena. L’ona marina. El tren fantasma. Els cavallets de cartró. I una balena embalsamada que portaren un any i que era enorme i feia una olor molt roïna, perquè estava pudenta.

          Era la Festa els trons i els coets. I la gran palmera de la Mare de Déu.

          Deien els llibres d’actes que el consell disposava que els carrers s’adornassen amb lluminàries per a les festes de la Mare de Déu d’Agost, i que se servissen refrescs amb la neu que els de l’Alcoià havien guardat des de l’hivern dins dels pous, en l’entranya de la serra; i es corrien bous; i es disparaven focs d’artifici i llums de bengala.

          La Festa era la fira de l’Assumpció, l’estrena de la roba, la camisa nova, la fotografia de família que una volta a l’any, per les festes d’agost o pel Diumenge de Rams, ens feia Formigó, el retratista, alt i cepat, amb aquelles antigues màquines que duia penjades al coll. I al revers de la foto estampava, amb un segell de cautxú, la data i un formigó dibuixat. La Festa era el trage que el xiquet portaria tres o quatre anys seguits, allargant-li les mànigues i els camals dels pantalons conforme anava creixent. Sos pares li compraven un joguet de la fira que posaven al passeig de les Eres de Santa Llúcia o al passeig de l’Estació. Sota la llum d’una sola bombeta que penjava d’un fil, hi havia trenets de llanda pintada de colors, carretilles de fusta, balons de goma, monyicots de cartró i de pasta pintada, monyiques de la Xina.

          Era la Festa els carrers d’Elx en les nits d’estiu; les fogueres de la nit de Sant Joan al raval, que espantaven els mosquits; la festa de Sant Pasqualet als carrers del Pla, en la primavera, quan molts eixien del poble encara de nit i se n’anaven a peu, camí de Castella amunt, fins Orito, a la cova on el frare ballava i resava i guardava el ramat.

          Les festes eren als carrers d’Elx, uns carrers encara sense cotxes ni asfalt, de fang quan plovia; uns carrers que les dones agranaven i arruixaven al capvespre, per a assentar la terra i eixir a seure un ratet; un espai amable on ens féiem grans.

          Les cases miraven al carrer per la part de davant, on la porta sempre estava oberta, i al darrere hi havia un corral amb mates d’alfàbiga i cales, i dàlies per juny, i hortènsies per maig. Aquelles cases de planta baixa, generoses amb l’espai, tenien lliris i geranis, galliners i conilleres, algun llimoner i alguna palmera; els fils d’estendre la roba al terrat, fils d’aram nugats en garrots d’olivera.

          La bombeta sobre la porta de la casa il·luminava els sopars de l’estiu al carrer; al carrer, el sopar, la faena de la fàbrica, els costurers, la xarradeta, el xambilero, l’home dels periòdics, el carro de l’herba alfals...

          I conten que més arrere sopàvem dalt del terrat, a la fresca, mirant la nit i les estrelles, com els nostres senyors antics, els àrabs d’alta saviesa, que coneixien el cel i la matemàtica, i sabien curar totes les malalties, i escrivien els versos més bells de tot l’orient i l’occident.

          La Festa era la nostra tristesa, la nostra enyorança.

IV. GENT
 

          La Festa era l’olor dels nostres cossos, nosaltres mateixos, gent del Vinalopó, gent de trons, de sequeres i de torrentades, de peix i de dàtils, d’oliverars i vinya. Gent pobra, d’espart i de palma, de xarxes i de salines, d’espardenyes i estores.

          Érem valencians de la festa, de festes que eren trons i traques, com músiques per l’aire. L’olor de la pólvora se’ns entrava pels narius, per la pell i la roba, pels carrers i pel cel, i pel riu i les places.

          Vam patir grans tales de palmeres, la destrucció d’allò que ens alimentava. Els pobres cremaren els convents i les esglésies: quadres, pintures, columnes entre les flames; els rics assolaren les biblioteques dels mercedaris i dels franciscans, trencaren els arxius, destruïren les cases antigues, entraren a sac en la llengua que vam aprendre i que era la nostra. I tots ells ens van fer més pobres amb la seua misèria.

          Érem un poble que havia sobreviscut a la set i a la derrota. Estimàvem el treball com estimàvem la llibertat, com salvatgement estimàvem la terra que havíem vist conforme creixíem.

          I vam inventar les estores antigues que a les cases posaven sota el braser, damunt del pis d’algeps o de terra xafada. Vam inventar les espardenyes i la palma blanca per al Diumenge de Rams; els capells, els cabassos i les cestelles. El sabó de barrella. El cànyem i l’espart. I els dàtils.

          Que en la Glòria per sempre siguen els llauradors que plantaren i regaren els arbres; els palmerers que baixaven els fruits saborosos del cel més alt de les palmes; els espardenyers, els filadors i els menadors; els pescadors del Port d’Elx.

          Li vam traure el suc a l’aigua escassa del Vinalopó, un riu magre, la Rambla, un riu d’arena. Férem fèrtil la terra i gràcies als homes que sabien dels antics oficis, vam saber sobreviure, com si fóssem fardatxos, en aquesta terra seca, sense arbres ni rius, una terra moltes voltes vençuda, moltes voltes humiliada.

          Però aquesta terra se’ns enfilà pels versos i les cançons, amb totes les seues palmeres, i amb la serra de Crevillent, tan clara; i amb les platges del Pinet i de la Marina, del Carabassí i de Santa Pola, i amb l’illa, la nostra l’Illa, més nostra que de ningú, sempre a punt de que la tempesta l’afonàs en la mar.

          Vam parlar dels camins dels horts i de les pinades, del cel i dels amors, dels vius i dels morts, de les festes, de les penes i de les alegries.

¡D’Elx i bovo, canta-li un trovo!

¡Lliga el matxo, que ve gent d’Elx!

En Sant Joan, la malvasia,

En Monòver, aiguardent,

En Elx, magranes i palmes

I en tots puestos, armetlers.

V. IDIOMA
 

          Érem d’Elx els qui féiem la Festa. Érem valencians i parlàvem valencià perquè no podia ser d’una altra manera. ¿Com hauríem pogut els d’Elx deixar de parlar per a sempre als fills en la llengua de la Festa? ¿Com hauríem pogut oblidar-nos del valencià del Misteri?

          Beneïts siguen tots aquells qui com nosaltres estimaren aquesta llengua, aquesta terra, agra i dura, d’espart i piteres. Recordàrem les veus del camp i de les fàbriques, del poble antic que era una font de saviesa infinita. Ens calgué no oblidar cap paraula d’aquell valencià amb que s’omplien els carrers i les places del raval i la vila, del Pla de Sant Josep i del camp d’Elx.

          Portàvem el llenguatge viu dels camps i dels ports, dels ravals i les serres. Portàvem dins nostre les restes de la supèrbia d’un poble que s’anava suïcidant pels carrers amb una llengua de forasters. Érem gent que ens menjàvem en parlar les des i les ges intervocàliques i déiem rò per roda, i Nal per Nadal. I per traure, déiem sacar i llevar per portar. Aquest era el nostre dialecte que movia a la sorpresa, la broma o el somriure i feia la nostra parla i el nostre poble part d’un idioma i d’un poble més gran.

          Set segles del més bell català del món ens havien fet de bressol. El geni de la llengua estava viu encara.

          Tot això era la Festa.

          Aquesta era la profunda religió dels pobles que, com el nostre, es van voler lliures: el temps que roda, la pluja i la vida, els homes que treballaven i gaudien, la voluntat de saber, que era infinita, els càntics d’amor, la terra i la llibertat.

          La Festa era la nostra història millor, la fe en l’antiga cultura, l’antiga saviesa d’aquest País Valencià que Déu beneisca sempre.

VI. CRONISTES
 

          Va tindre la Festa amorosos cronistes, tractadistes i literats; il·lustrats i erudits escriptors, investigadors i assagistes. En parlaren Felip Pedrell i Eugeni d’Ors, Agustín de Foxá, Joan Fuster i Vicent Andrés Estellés que, amb l’Assumpta als llavis, féu molts bells decasíl·labs.

          Pere Ibarra, sempre atent a les coses d’Elx, retratà la Festa cap al tomb del segle i en va parlar als seus llibres i als seus articles periodístics. La va transcriure. La va defendre. I la va estimar profundament. Temorós com era d’ordenar els seus escrits i el seu saber en una obra unitària i sistemàtica ens deixà orfes dels que haurien estat els grans llibres d’Elx i de la Festa.

          Va ser el metge Josep Pomares i Perlàsia la persona pacient i amorosa que ho va recollir tot sobre la Festa en un llibre admirable, de textos descriptius i acurats.

I Enric Llobregat, anys després, vingué a paladejar i escriure el ritual i la poesia de la Festa una vegada i una altra vegada.

          I Gonçal Gironés li va seguir el rastre a l’origen dels textos i a l’argument del drama a través de les llegendes i les tradicions cristianes. Relacionà la Festa amb d’altres representacions i amb escrits i iconografies assumpcionistes del gòtic i el Renaixement al migdia d’Europa.

          Li seguí les passes Lluís Quirante. I Josep Maria Vives, qui estudià detalladament l’estructura de la música i les partitures. I Josep Irles, qui estudià els estudiosos. I arribà encara Francesc Massip, tan exacte, qui situà la Festa dins el teatre medieval català i europeu.

          I més modernament hi havia les precioses fotografies d’Uclés, Castillejos i Jaume Brotons. I els dibuixos de Fran López, de Josep Fuentes i d’Albert Agulló.

I hi hagué molts altres cronistes, retratistes i pintors que fan una llarga llista de desenes de noms.

          També hi va haver autors fantasiosos que han originat falsedats en inventar-se dades, dates, noms i anys. Que l’oblit s’emporte els seus noms i que la seua obra quede com a exemple perniciós que les generacions futures hauran d’evitar.

          A tots els cronistes de bé els oferim aquest Llibre de la Festa, car també és seu. Que al cel siguen els morts i hi vagen els vius.

VII. NOM
 

          Consueta de la Festa de l’Assumpció de la Gloriosíssima  Mare de Déu dita vulgarment la Festa de la Vila d’Elx, que se celebra a catorze i a quinze d’agost perpètuament.

          I també: Consueta o Director per a la gran funció de Vespra i Dia de la Mare de Déu de l’Assumpció, Patrona d’Elx, per als mestres de Capella.

          És aquest l’inici escrit de la Festa, el començament del text musical i literari conforme el van titular els anys MDCXXV i MDCCIX.

          D’Ors digué que era un misteri, i no un auto sacramental, gràcies a Déu. I, en efecte, no ho era, perquè no era l’Eucaristia la base de l’argument de la Festa. El Corpus Christi arribà més tard, envoltat de pompes representatives, de processons i disfrassos pels carrers i les esglésies de ciutats i viles d’Europa.

          Pedrell li deia drama líricolitúrgic. I d’altres, drama sacrolíric.

          Oscar Esplà pensava que se li deiva dir Festa, com diu que es deien tals representacions als Països Catalans, a Itàlia i a Occitània.

          I, en fi, alguns, anacrònicament, van dir que era un òpera religiosa per ser tota ella cantada, oblidant que no era prou per a fer una òpera que l’obra fos cantada.

          El nom de Misteri era recent. La representació començà a ser coneguda així durant el primer quart del segle XX, quan se li aproparen els primers erudits noucentistes que degueren pensar que li calia un nom culte.

          Com als horts els van dir palmerars i a l’escultura ibèrica l’havien batejada com reina mora abans de ser Dama d’Elx, a la Festa li van dir Misteri. Li esqueia a la simbologia i a l’espectacle que envoltaven el drama, que era el drama mateix.

          (Jo, de petit, pensava que li deien Misteri perquè era un secret amagat el mecanisme de substitució de la Maria per la imatge de l’Assumpta. Però no era això.)

          Gironés feia notar que la representació de València era anomenada al text del segle XV com a misteri, però es deia que el drama d’Elx no tenia relació amb els misteris medievals que, en un sentit propagandístic i doctrinal, es feien dintre de les esglésies, i Llobregat afirmava que les consuetes i les traduccions antigues parlaven sempre de Festa d’Elx, mai de Misteri.          

          Nosaltres la vam voler Festa d’Elx, com vulgarment li deien els antics.

VIII. CONSUETES
 

          Hi havia la consueta que va desaparéixer, que l’havia escrita un elxà anomenat Gaspar Soler i Chacon l’any MDCXXV i que era una còpia del llibre original de la Festa que la vila guardava en l’arxiu del consell, dins la caixa de les tres claus. Diu que li l’havia demanada el capità de la inquisició, Honorat Martí de Monsí, des de Múrcia i contenia el text que havia de ser cantat, les indicacions per al moviment escènic, el port dels personatges i els objectes que els acompanyaven. Deien que era aquest l’escrit més antic de la Festa de què hom tenia notícia, puix que no res se sabia d’aquell original que amb tanta cura guardava la vila.

          En va haver una altra de consueta, que tenia lletra i música i que era de l’any MDCXXXIX, però es va perdre a principi del segle XX; alguns pensaven que estaria amagada amb avarícia en alguna biblioteca privada d’Elx, on la rapinya dels poderosos guardava també els llibres dels frares i altres objectes de valor.

          El manuscrit públic més antic que vam conèixer tenia lletra i música i es trobava a l’arxiu municipal d’Elx. Era de l’any MDCCIX i el copià el beneficiat Josep Lozano i Roiz. Si s’observaven a contraclaror els primers fulls, hom veia les filigranes del paper, amb lliris i assutzenes, els noms de Maria i cintes flamejants i filacteris que anunciaven amb gaudi que se n’havia pujat al cel, on regnava amb Jesucrist.

          Abans, en MDCC, diuen que un Perpinyà, Claudi Felip, havia fet una traducció al castellà, però l’autoria i la datació eren incertes.

          I encara al segle XIX, Francesc Antoni Aznar feu una transcripció musical: el Llibre de les tapes verdes.

IX. PARAULA I MÚSICA
 

          Eren els de la Festa versos assonants, curts –de sis, set i vuit síl·labes- senzills i descriptius, d’un llenguatge poc brillant; venien agrupats de dos en dos, amb rima alterna i, entre les estrofes, hi havia unes bellíssimes acotacions escèniques en prosa.

          Tenia la Festa la monòdia i la polifonia; el cant d’una i el cant de diverses veus.

          A l’inici musical del drama no hi havia Bizanci, ni Aràbia, ni Andalusia. Vives trobà símils litúrgics i trobadorescos per a molts dels cants de la Festa: músiques populars que la gent comprenia perquè eren conegudes; variants melòdiques i rítmiques d’himnes i de psalms antics.

          I Samuel Rubio ajudà a entendre com a simple cant gregorià entonacions i cadències que, com les de l’Àngel i les de la Maria, havien fet pensar en el músics d’Al-Andalus, en ritus bizantins, plens d’or i d’encens. Però no era certa aquesta ascendència i només eren melodies d’un gregorià popularitzat a l’oïda per segles de cantar de memòria.

          Deia Vives que en les parts monòdiques s’empraven només set melodies amb variants ornamentals que, de generació en generació, anaren sent retocades amb la voluntat d’embellir-les. S’adornaren amb melismes, amb glossats fets sobre la melodia que donava la consueta, amb un gran luxe d’ornaments relacionats amb el folklor.

          Els fragments polifònics pertanyien a l’estil del segle XVI, encara que hi havia arcaïsmes del segle anterior. De quinze composicions polifòniques, deu eren a quatre veus i cinc ho eren a tres. Senzilles i expressives, diu que usaven el diàleg entre les parts, potser duplicat amb instruments en algunes ocasions.

          Dels intruments i dels músics, poc en va quedar: en MDCCCXXXV es van suprimir els músics antics de la Festa per mancança de diners. Deixaren de venir cantors de terres llunyanes i s’inicià una llarga decadència.

          Només va quedar una guitarra. I una arpa muda, i dos guitarronets sense cordes que acompanyaven la Rescèlica. I un orgue molest i insistent en els intermedis i magnífic i apoteòsic en les aparicions celestials.

X. ORIGEN
 

          Van escriure textos i partitures per a la Festa d’Elx el canonge Joan Ginés Pérez, Antoni de Ribera, Lluís Vich i el llicenciat Joan Baptista Comes, que era mestre del Reial Palau. Se sabia que aquests homes havien embellit el drama amb diverses composicions. Però restaven en l’anonimat els autors tardomedievals, els inventors del cos bàsic de la Festa. Com si fos una taula gòtica anònima ni dels autors ni de la història s’havien trobat testimonis escrits anteriors al segle XVII. No se sabia la datació relativa de les parts, ni la del conjunt, ni la datació successiva de les variacions cronològiques a què al·ludien les consuetes.

          Els fills d’Elx volien deixar amagat tot allò que es referia a la Festa per por de que els ho furtassen, de que els ho copiassen els pobles veïns, envejosos d’aquell bé que havia arribat a Elx per voluntat directament divina.          

          I així, la Festa arribà al segle XX sense estudiar, mig amagada, inconeguda, imperfecta, mil vegades anònima. Se n’apoderà la fantasia i la llegenda i l’ocultisme li donà foscor i falsedat. I durant segles estigué sense la mena de llum que donen l’estudi i el saber, però plena de vida.

          Esplà deia que Pere Ibarra li va mostrar una carta reial de l’any MCCLXVI en la qual s’autoritzava la representació de la Festa d’Elx. Tanmateix, Ibarra no deixà escrit res d’aquella carta i els autors que en parlaren dubtaven de l’exactitud de la notícia d’Esplà.

          També Gaspar Soler donà aquest any de MCCLXVI per a l’inici de la Festa. Era l’any següent al de la conquista de la vila per les tropes catalanes i la Festa vindria a commemorar el triomf cristià del quinze d’agost de l’any anterior. Li ho havia indicat Cristòfol Sanz, en qui tenia fe, car les seues notícies estaven fundades en cartes públiques i fefaents que aquesta Vila tenia en son arxiu. Mes de tot hi havia en el cervell desqueferat de Sanz, qui, en canvi, deixà dit que no se sabia l’antiguitat de la Festa, per tal com havia estat curiós de saber-ho de vells i de majors i no li havien sabut donar raó.

          Quedà, amb tot, aquest any incert de MCCLXVI com a l’any oficial de l’inici de la Festa. I hom celebrà el seté centenari.

          També s’havia donat l’any MCCCLXX per a l’origen de la representació, quan deien que vingué l’Assumpta per la mar; i, de passada, Pere Ibarra donà l’any MCCCXXXIV sense la documentació precisa.

          Per a Pedrell, el drama d’Elx era una adaptació feta a final del segle XVI d’una obra del XV. Martí de Riquer, i Romeu, el feien de final del XV o principi del XVI i Llobregat pensava que va nàixer en ple segle XV, amb l’esplendor literària immediatament anterior a l’invenció de la impremta. Per a Gironés i per a Vives, tot apuntava a un temps entre els primers anys del XV per a l’inici i la meitat del XVI per a la síntesi de la Festa.

XI. LLEGENDA ÀURIA
 

          Encara que alguns hi volgueren veure temes específics d’Elx, el contingut del text i la simbologia formava part d’una tradició de la cultura medieval cristiana que estigué viva des del segle II a Etiòpia, Egipte i Aràbia; Armènia, Palestina, Síria i l’Àsia Menor; Grècia i Itàlia; França i Irlanda.

          El nucli dogmàtic i els detalls plàstics i literaris s’hi trobaven en les narracions apòcrifes i en la iconografia de l’Assumpció.

          Diu que hi romanien narracions àrabs i siríaques. Els escrits del bisbe Melitó de Sardes i de Josep d’Arimatea. I la Dormició de la Nostra Senyora, Mare de Déu, i sempre Verge Maria, de Joan, arquebisbe de Tessalònica.

          Per damunt de tot, la Festa era tributària de la Llegenda Àuria que Jaume de Varazze va escriure en llatí, cap a l’any MCCLXIV, i on arreplegava llegendes escrites i orals de vides de sants, moltes de les quals es remuntaven als segles IV, V i VI. Allí estaven les vides de Sant Joan, de Sant Tomàs, de Sant Jaume i de Sant Pere. I al capítol CXIX hi havia diverses versions de la Ascensió de la Benaventurada Mare de Déu que serviren de tipus iconogràfic per a la representació del Trànsit de Maria.

          Hi begueren les pintures gòtiques i renaixentistes que als Països Catalans i a Itàlia representaven la Dormició de Maria; les taules daurades de València i de Mallorca; les icones gregues i bizantines; les pintures del Mantegna, les bellíssimes assumptes del Greco, com un núvol verd i vermell que s’esfilagarsa sobre un Toledo gris.

XII. ASSUMPCIONS D'EUROPA
 

          Deien que drames com el nostre s’estenien per molts racons d’Europa i que des dels ports de mar d’Itàlia arribaven al port d’Elx papers i músiques, quadres i teles, un precoç Renaixement. Arribava una Mare de Déu dins d’una arca amb els papers de la Festa: una bella metàfora.

          Venien remors de la Umbria, on començaren a fer-se festes de l'Assumpció al segle XIII. I arribaven barrejades amb les olors dels ports de  Mallorca i de València. Florien ascensions de Maria a les repúbliques d’Itàlia. Drames sacres als temples de Florència, la lauda d’Orvieto, la lauda de Perusa, menys complexes però més antigues que la Festa d’Elx i que molts proposaven com a font primigènia. Hi havia els misteris de l’Assumpció que als segles XIII, XIV i XV es feien a Occitània i a França: Lo Puèg, Bayeux, Dieppe.

          I amb la nostra Festa, hi havia altres drames semblants als Països Catalans: les representacions de les esglésies episcopals de Girona, Solsona i l’Urgell; els drames del Rosselló, de Lleida i de Tortosa, del segle XV; el drama del XVI de Castelló de la Plana, escrit en castellà; els drames de Montal i de Prades: la Representació de l’Assumpció de Madona Santa Maria, de MCCCLXXXVIII, recuperada a la Selva del Camp, i que es feia a la plaça de la Font de Tarragona, sobre l’arena d’allò que havia estat el circ romà.

          I les carxofes de Silla i Aldaia, que eren uns artefacte que travessaven la plaça Major del poble penjats d’un fil, i als quals se li obrien les fulles, i dins hi havia un àngel i l’àngel cantava.

          I a Barcelona, l’any MCDXXVIII, hi havia notícia que s’utilitzava un araceli en la representació de la Sibil·la i l’emperador Octavi: s’obria la xarxa que cobria un cel ocult i apareixia en l’altura un altar il·luminat amb dues-centes trenta candeles i, en el centre, la Mare de Déu, que portava el seu fill al braç.

          I a la Seu de Mallorca també s’honorava l’Assumpta: els escolans davallaven del campanar i prenien la imatge de la Nostra Dona, aparellada amb lo drap de Sant Bernat, sobre un cobertor de domàs groc, un canelobre de ferro en cadascun dels corns del llit, amb quatre ciris blancs. I els apòstols portaven diademes daurades.

          I a la Seu de València s’escenificava una obra que venia del segle XV i de la qual eren coneguts els textos dits per la Maria i el fil argumental. Mostrava amb la d’Elx una gran ressemblança: les primeres escenes eren idèntiques i semblants eren la disposició dels parlaments, la rima i el metre dels versos i el lèxic. I a València, també un araceli pujava Maria en Assumpció al cel.

          De tots els drames de l’Assumpció que es van fer a Europa, només la Festa d’Elx sobrevisqué al temps que portaven els segles i a la penúria dels homes, com una relíquia anacrònica, com un regal, com una assutzena viva de la fe, com un senyal de foc marcat en l’ànima del poble.

XIII. CONTINUÏTAT
 

          Pocs anys s’havia deixat de representar la Festa d’Elx al llarg de la seua història coneguda.

          A principi del segle XVII deixà de fer-se dos anys seguits i hi va haver uns grans aiguats, caigué molta pedra i molt grossa, que féu molt de mal al camp i va destruir les cases i els arbres. I van haver de passat molts anys abans que la terra es recobràs.

          A la vista d’aquestes desgràcies, el consell d’Elx, l’any MDCIX, votà que des d’aleshores endavant es fes la Festa tots els anys, encara que hi hagués dol per la mort de persones reials o altres causes imprevistes. En prendre-la al seu càrrec, el consell disposà que uns cavallers elets proveïssen tot allò que es referia a la celebració; segles després, fossilitzats en la representació, feien d’avisadors i li donaven l’entrada als personatges que es trobaven fora de l’església.

          L’any MDCXXII, Urbà VIIIé aprovà la continuïtat de la Festa dins l’església de Santa Maria. Fou aquest Papa un mecenes d’exquisit gust, amic i client dels més grans artistes barrocs de Roma. Bernini esculpí el seu bust i Berromini projectà per a la seua glòria esglésies i col·legis.

          No hi hagué representació l’any MDCCCXXIX pels terratrèmols que deixaren l’església de Santa Maria consentida i clevillada. Ni els anys MDCCCXXXIV, MDCCCLV, MDCCCLXXXIV, MDCCCLXXXV, per les epidèmies del còlera morbo. Ni entre els anys MCMIII i MCMV, quan estaven refent la cúpula de l’església. Ni entre els anys MCMXXXVI i MCMXXXX, quan cremaren el temple.

          La Festa d’Elx era la festa cívica d’una vila que durant segles mantingué un plet amb el poderós noble feudal per tal de tornar a ser una vila lliure, una vila del rei. La festa de l’Assumpció i l’església de Santa Maria eren un símbol viu del poble d’Elx, del consell, de la potent burgesia ciutadana.

          Això explicava que fins l’any MCML, quan el papa declarà el dogma de l’Assumpció, l’autoritat eclesiàstica quedàs al marge de la representació i s’encarregàs només de vigilar el desenvolupament dels actes.

          Això explicava, deia Perlàsia, el silenci que sobre la Festa mantenien els llibres de govern, visites pastorals i juntes de la parròquia de Santa Maria, i que els documents i les consuetes estiguessen guardades en l’arxiu del Consell.

XIV. MIRACLES
 

          Deien que els qui participaven en la Festa no morien de forma violenta i que no havien passat mai desgràcies en les representacions.

          Molts i molt grans eren els miracles atribuïts a l’Assumpta: contaven que un any la Mare de Déu pujà sense haver-la nugat a la Rescèlica i fou un miracle que no succeís cap desgràcia, perquè els fets no foren vistos fins que la volgueren deslligar, dalt, en l’arcada de l’església. Un altre any es trencà la maroma, quan encara era d’espart, i la Rescèlica pujà al cel nugada només amb cinc fils. També la Mangrana baixà un any nugada mb un fil de no-res.

          Una altra volta es trencà el tauló central de la Rescèlica, la qual cosa féu que els àngels, espantats, deixassen de cantar i, emmudits, arribassen al cel; tot el món tenia el cor en un puny aquella vesprada, entre el silenci dens de por que omplia l’immens espai de l’església.

          I, en fi, en MDCCCXL, s’afonà el taulat de l’Ajuntament i les fustes, els regidors, l’alcalde i els convidats caigueren sobre el públic que mirava la representació. Afortunadament, ningú no va quedar ferit. I això que diu que eren d’Alacant.

          Alfons el Savi, a les Cantigues de Santa Maria, parlava d’alguns miracles sonats de la Mare de Déu de l’Assumpció d’Elx. Així, guarí un home d’una sageta que li va entrar pels ulls de la cara. I féu que a la seua església les abelles completassen un ciri que només es cremava d’un costat. El més reeixit, però, fou la resurrecció d’una xiqueta que s’havia ofegat en caure a una séquia que travessava Elx i que devia ser la Séquia Major del Pantà.

          Era una cosa així com la resurrecció de les avespes que ma mare m’ensenyava a fer de xequico. Les avespes s’ofegaven quan anaven a beure en els còssils, els poals i les gavetes plenes d’aigua que s’escalfava al sol, en el corral de la casa antiga, entre el dompedro i la lantana, vora la finestra de la cambra de la iaia Pepica. Quan es quedaven surant, ofegats, hom treia els insectes de l’aigua amb un garrotet i els posava morts, immòbils, al sòl; els cobria amb terra, formant una petita tomba, amb dos garrotets de llenya creuats damunt el túmul fent el senyal de la creu. Passaven les hores i, miraculosament, l’avespa revivia i, en moure les ales i les potes, es desenterrava i se n’anava volant.

XV. SÍMBOLS
 

          Hi havia un simbolisme pregon en l’argument i en els personatges, en els artefactes i en els objectes de la Festa.

          Els pares de l’Església reinterpretaven els mites pagans en servei d’ensenyances del cristianisme i, conforme passaven els segles, s’hi quedaren enxangats costums i deures antics, arcans i dogmes, tabús, alquímies i rituals d’altres móns i d’altres teatres.

          Com els grecs de cinc-cents anys abans de Jesucrist, que baixaven els déus des d’una plataforma amb portes, moguda amb grues i rodes, els d’Elx feien eixir els vols i les aparicions, primer des del mateix cadafal o des de les finestres; després, en l’aire barroc, des del centre de l’espai, que era la cúpula.

          La Festa, com a exemplar de teatre litúrgic, era un espectacle farcit de cerimònies que se celebraven en les esglésies a l’edat mitjana. No actuaven dones en la representació, car eren la veu de la serp, que era el diable i el pecat; i els papers femenins els feien xiquets de veu blanca.

          Era comú que foren del clericat els personatges adults que representaven papers de dignitat. I així, eren sacerdots tots els qui tenien un contacte immediat amb la imatge: Sant Pere, que oficiava en l’enterrament de Maria, l’Emissari que s’emportava i retornava l’ànima i el Pare Etern, que coronava l’Assumpta.

          La Festa no enfrontava tràgicament l’home amb el món i la divinitat com al teatre grec. Era la submissió del món a Déu, la victòria de la llum divina sobre el poder de la tenebra, l’espai ple d’or, que era la llum.

          Amb tot això, la Festa volia seduir, corprendre, produir credulitat en un públic ingenu, arrelat en el temps, fabricar records i suggerències.

          Emfàticament ho deia d’Ors: l’escenari era el públic, el cel era la terra; l’anècdota domèstica, era la crisi sobrenatural. El presbiteri es tornava nau; l’altar, alcova; el temple era carrer, i el carrer era temple.

          Sobretot, hi havia a la Festa el tema tabú, fundacional: l’amor entre el fill i la mare. Maria era l’Esposa i la Mare de Déu, misteri que implicava la Trinitat i que portava a la culminació catòlica de l’edip freudià, resolt mitjançant el silenci del dogma.

          Era un dels temes arrelats en la història de la humanitat, envoltat d’una por atàvica: l’incest ancestral, sempre present entre els déus i entre els homes: Vine, estimada Mare Meua, vine amb mi a compartir el meu tron, per què em tens captivat amb la teua formosura.

          I al misteri de València, la mare adorava el cos preciós del fill que venia a replegar-li l’ànima.

          La Festa també fou símbol d’una altra mena: dels bens culturals per a la Segona República Espanyola i per als intel·lectuals del primer quart del segle XX. I símbol de l’Espanya victoriosa després de MCMXXXIX; Elx era provincias i la Festa, per a ells, era la provincia glorificada en las alturas. No li deien Festa, li deien Misterio i el nom li esqueia a la concepció provincialista. No es volia només un espectacle, sinó un culte.

          Mes la Festa era el territori evangèlic amb figures de la Passió de Maria dins de l’església, però també era l’oasi àrab, l’amenaça de la voluptuositat del món dels sentits, la terra dels infidels, el plaer dels cossos i de les coses, que eren el pecat.

          I d’Ors anatemitzava aquells qui veien en la Festa més enllà de l’esperit catòlic i de la religiositat estricta. Pensava salvar una òpera per què aspirava a la definició d’un dogma.

          Mes la seua religiositat no era l’únic símbol possible.

          I més tard, Joan Fuster explicà la Festa com un fenomen cultural, antropològic, lligat a la cultura i a la història dels Països Catalans. I passà a ser símbol de l’idioma i de la cultura del poble que havia creat la Festa, els seus mites i els seus símbols.  

XVI. IMATGE
 

          Van veure que, entre les ones, es descobria un punt negre que anava aproximant-se a la riba. Anaren a veure quina cosa seria i, veient una arca tancada, pensaren que devia ser roba d’alguna embarcació.

          L’arca no portava pany ni encaix visible i Francesc Cantó l’hagué d’obrir a colps de ferramenta. Dins hi havia una imatge de la Mare de Déu. Maria Assumpta, dempeus, embolicada amb teles pobres, amb els ulls molt oberts i la pell negra, sense la gepa de les marededéus adormides medievals i barroques, que tenien el cap lleugerament aixecat per a recolzar-li’l sobre el coixí.

          Hi ha qui diu que dins d’aquella arca es van trobar escrits on, des del cel, s’indicava com s’havia de celebrar la Mort i l’Assumpció de la Nostra Reina i Senyora.

          Anaren a alçar acta eclesiàstics i seglars i els homes de govern: el Justícia de la Vila i el seu districte, el Procurador General, el Governador del Castell de Santa Pola, el Vicari Perpetual d’Elx, el Cap del Destacament de la Torre del Pinet, dos soldats i el Notari.

          Tots plegats donaren gràcies a la Divina Omnipotència.

          Les marededéus negres eren antigues estàtues de deesses paganes: l’Isis egípcia, l’Astarté fenícia, l’Istar assíria, la Tanit púnica, Ceres, Cibeles; deesses que van ser amagades i que s’introduïen en la religió cristiana conforme les descobrien.

          Venien a la llum i inauguraven una advocació i una devoció en convertir-se en imatges de la Mare de Déu i ser sacralitzades.

          Miraculosament eixien dessota terra quan el llaurador la treballava; se les trobaven els pastors dintre dels arbres o de les coves; o els pescadors o els guardacostes, que les veien venir flotant enmig de la mar.

          Eren les estàtues d’Isis dipositades a les cambres subterrànies dels temples, transformades en marededéus negres, amb l’ofrena inscrita: A la Verge que ha parit.

          Eren la Terra abans de la fecundació, disposada per a rebre els raigs del sol.

          Eren la Terra primitiva, el subjecte de la Gran Obra, la matèria primera, espill de l’art, l’estat mineral que surt de les capes metal·líferes enterrades sota la roca. Eren una substància negra, pesada i trencadissa.

          Potser que si la Dama d’Elx hagués estat descoberta a la baixa edat mitjana, ella hauria estat la nostra patrona, amb els seus joiells, collars i vestimentes luxoses. Però va tardar massa segles en eixir de terra i només li arribà una adoració totèmica i anacrònica.

          Li tocà ser sacralitzada a aquesta imatge d’un barroc popular, ambigua, de figura exempta, dempeus, com disposada a pujar-se’n al cel de puntetes, sense fer soroll.

          Li tocà a aquest bult, no anterior al segle XVII, i artísticament mediocre, com va dir Ibarra en l’únic comentari que algun cronista es va permetre sobre la Mare de Déu d’Elx.

          Els rectors deien que no hi havia llengua humana que gosàs descriure l’interior de la Mare de Déu. I els glossadors marians no van fer cap anàlisi de l’obra.

          Entre tots els miracles atribuïts a la imatge, no en va haver cap que la lliuràs de les flames que la mossegaren i l’encengueren. No hi va haver miracles a les Espanyes de l’any MCMXXXVI. Només mort, destrucció, barbàrie i odi. Com uns anys abans. Com uns anys després.

XVII. ESPAI DE LA FESTA
 

          Hi havia la vila murada d’Elx, musulmana primer i cristiana després, totalment derruïda durant el tercer quart del segle XX. Hi havia el gran solar ple de pols i de pedres del barri dels Filadors. Després, una arquitectura anodina i amb pretensions per als rics del poble. Un nou acte dels bàrbars.

          Hi havia les cases dels Cosidó, dels Ferros i dels Lleons, de les quals només van mantenir un tros de la façana.

          Hi havia els carrers estrets i antics, bruts i descuidats, plens de ruïnes, deixats de la mà de Déu.

          Hi havia la gran església. Hi havia la torre. Hi havia la cúpula. Hi havia les parets llises, totes de pedra daurada; i també les masses de flors, garlandes a les llindes de les portes; ramells de carabasses; conquilles, fulles de roure; rostres i màscares; nens i àngels. El foc a la cornisa.

          Hi havia els àngels besant-se a la boca, amorosament, en la pedra clau de l’arc de la porta Major.

          Hi havia la portada del Sol i de la Lluna, la més bella de totes, amb els delicats treballs que hi feren els pedrapiquers antics, els Irles. I la del Ressuscitat, dita de Sant Joan. I la de Sant Agatàngel, amb les delicades estàtues de Nicolau de Busi.

          Hi havia la capella de la Comunió, d’un neoclàssic perfecte, on s’entrecreuaven els arcs i les voltes formant petxines, nínxols i capelles. Finíssima escaiola. Finíssims daurats.

          Li feren girola perquè fos ben sumptuosa. I més d’un mestre d’obres sense escrúpols va voler reduir les diferents parts de l’església, per a disgust del poble i del Consell d’Elx.

          L’arquitectura era l’espai del poder del consell i del bisbat, de l’administració burgesa enfrontada al senyor feudal. Era l’espai del poder de la vila, que se volia reial i lliure. El poder dels burgesos del poble.

          Hi havia pintures i escultures antigues, gòtiques, renaixentistes i barroques, que van cremar.

          I hi havia la taca negra que deixaren els qui guanyaren la guerra a una cornisa del costat de l’Evangeli: el senyal de la victòria d’uns, de la derrota d’altres; el senyal de la por i del crim, de l’assassinat d’uns i de la tortura dels altres; era només el senyal de la irracionalitat i de l’obscurantisme; el senyal perpetu d’una guerra fratricida, com totes les guerres; el senyal de l’odi entre els homes en un lloc que era d’amor i de pau.

XVIII. CEL
 

          El dia de Santa Anna posaven el cel. Primer estenien al terra del creuer de l’església la lona. A pols, suorosos, vuit homes estiraven, amb una corda cadascun, des de cadascuna de les vuit portes de l’octògon del tambor de la cúpula. Es deixaven la pell de les mans, endurida, estirant de les maromes que aguantaven aquella gran lona circular, recoberta de núvols i llum. La tela, en la fosca de l’església, no era de colors encara, sinó negra. La llum es filtrava pels clevills i els forats i feia raigs daurats en enllumenar la pols invisible de l’aire. El cercle de roba, bla, es movia acompassadament conforme pujava, com un fabulós animal gegant, com una enorme balena negra, com una tortuga marina de closca fosca i flexible. Ascendia cap a munt, fins l'anell toral, on els homes suorosos d'estiu que feien força entre esbufits i renecs, nugaven els extrems a les argolles de ferro que hi havia encastades en la paret de carreus.

          Posaven després, travessada entre dues finestres del tambor, la gran biga mestra que mantenia allà dalt homes, instruments i artefactes. Diu que més arrere aquesta biga havia estat de fusta, com el pal major d’un veler, però que quan la cremaren en guerra en feren una altra de ferro en gelosia. Quan la biga mestra ja era al seu lloc, anaven posant damunt taulons i plataformes, tornapuntes, tensors de ferro, elementals voladissos, els enginys inventats pels mestres d’obra i els arquitectes del set-cents i el nou-cents, Evangelio, Coquillat, els dos Serrano, pare i fill. Per fi, amb els maromillos més fins pujaven les maromes grosses, els martells i els estris més pesants.

          Abans d’anar-se’n, desenrotllaven la maroma més llarga i la deixaven penjada amb uns quants pedrots nugats a la punta (trossos de làpides i escultures antigues) perquè fes pes i anàs estirant la corda, deixant-la tessa, i que no giràs mentre baixaven i pujaven els artefactes celestials carregats d’àngels i marededéus. (Hi ha qui deia també que deixaven penjada la corda per a que no vingueren dels pobles veïns, d’amagat, a tallar-la i fer-nos fracassar als d’Elx en la nostra festa gran).

          Abans, aquest cel tenia pintats uns gran àngels romàntics que duien garlandes de flors. I entre ells hi havia una cinta, un filacteri amb una llegenda escrita en llatí, el versicle vuit-cinc del Càntic dels Càntics: Qui és aquesta que puja de l’estepa recolzada en el seu estimat?

          Ramo