ELOGI DEL VALENCIÀ I LA FESTA*

          Des de fa unes quantes decàdes, els homes i els xiquets que fan la festa d'Elx, van deixant de parlar en valencià, açò és, van deixant de parlar la llengua de la mateixa festa que representen.

          El fenòmen coincideix amb la castellanització en massa del País Valencià, que com és sabut té una gran part de suicidi lingüístic. Els pares que en parlar-li als fills canvien de llengua i ho fan en castellà, estan esborrant el més important senyal d'identitat que com a col·lectivitat tenim.

          Qui parla valencià i li parla als fills en una altra llengua, els està negant -potser sense saber-ho- l'herència de set segles, la saviea i el coneixement de tots els seus avantpasats, les arrels del seu poble.

          Qui no sap i estima la llengua antiga de la terra on viu, no és digne de que aqueixa terra l'acollesca i li done pa i casa.

          Els xiquets i els homes de la festa van parlant entre ells en castellà a l'ermita de Sant Sebastianet, al cel, al cadafal, als inferns de la tramoia, al corredor...

          El valencià va desapareixent dels llocs que devien haver estat el més fort reducte de la llengua d'Elx, pel que aqueixos Ilocs haurien de suposar d'estima cap a les tradicions i els costums dels nostres pares.

          Ara bé, cal preguntar-se si encara avui té sentit la festa, al marge de la qüestió de l'idioma i l'espectacle. Al meu parer, la contestació és afirmativa, doncs una lloca de la Marededéu d'Agost com ho és la festa d'Elx, té sentit quan s'és fidel al seu significat més ancestral i antropològic.

          La festa d'Elx representa el moment crucial de la mort de la Mare, de la Mare de cada mortal. Només per això pot emocionar. Però si la vespra és la mort de la Mare, la festa és la resurrecció de la vida, l'Assumpció de la Marededéu, la nova primavera, la segona part del cicle de la vida i de la natura, antic com l'home i la terra.

          Per damunt de les reduccions canòniques, la Marededéu d'Agost és la màgia i l'esperit, el ritual que fa bons la collita i el part, que dóna el foc i la pluja, que fa propici el vent, el sol i la lluna.

          És això el que emociona de la Coronació, quan tota l'església està plena d'actors i artefactes, de gent, d'oripell i de calor.

          L'Assumpta és el camps de forment granat; els bancals de mangraners tot just regats, amb la fruita tendra; els amtllers promptes per a la collita; l'inici de la vida; la terra fèrtil; els animals prenyats; l'amor inicial, orige de la vida.

          S'ha valorat molt el fet que ña festa d'Elx fos representada per la mateixa gent del poble. D'un poble que parlava valencià. Era un senyal i una garantia d'autenticitat.

          Som d'Elx els qui fem la festa. Som valencians i hem de parlar valencià, perquè no podria ser d'una altra manera.

          La festa és la llengua viva. No hi ha símbol més exacte de la desfeta lingüística a Elx que l'àngel que allarga les vocals, sense dir el text original, o la Maria inventant-se les paraules que no recorda i que no sap.

          Els xiquets de la festa són un espectacle penós, però també ho són els apòstols i els jueus que no saben fer es i os obertes, esses sonores, jotes i ges.

          Uns homes que fan d'actors i no saben parlar, no diuen res perquè no saben el que diuen.

          Més enllà de que el mestre de Capella o el patronat tutelar del Misteri prenga les mesures necessàries sobre la dicció, sobre el text i sobre el coneixement de la llengua per part dels actors, el fet és que conforme va deixant-se de parlar valencià va morint la festa, va fent-se una estricta peça de museu on es canten –es diuen- coses que no entenen ni els actors ni el públic.

          I si arriba un moment en què el valencià desapareix de la festa d'Elx -més enllà de la representació estricta- i una llengua estranya s'ensenyoreja dels artefactes celestials, de la veu dels cantors i de l'espai de la festa, haurà passat a Elx una de les grans destrosses de la història d'aquest poble. Com les inundacions i els terratrèmols que ens han assolat, com la set i la pesta, com les grans tales de palmeres que encara patim per a la nostra vergonya i com la crema de les esglésies.

          La desaparició del valencià de la festa farà d'ella un espectacle de plàstic, no la veu d'un poble, pobre i llaurador.

          Deshonor ens hauria de procurar aqueixa novetat. Gran pena seria que una llengua aliena se n'entre fins els llocs més amagats d'Elx, fins el cor i el ventre d'on li surt la vida.

          Dins mateix de la festa es mor la llengua dels àngels de la festa, l'antiga veu d'aquesta terra, que era segons Muntaner el pus bell catalanesc del món.

          I cal reistir aquesta mort quotidiana. Cal no oblidar cap paraula; recordar les veus del camp i de les fàbriques; del poble antic que és una font de saviesa infinita; les paraules dels arxius i dels diccionaris, dels llibres vells, de la història.

          No podem deixar morir aquell valencià amb què s'omplien els carrers i les places del Raval i de la Vila, del Pla de Sant Josep i del Camp d'Elx.

          ¿Com podrien els d'Elx deixar de parlar-li per a sempre als seus fills en la llengua de la festa?

          ¿Com podrien oblidar-se del valencià del Misteri?

_________________________

*     Periòdic Información, Alacant, 14-08-1983, p. 13. Revisat per l'autor l'any 2001.