NOVA CRÒNICA DE LA FESTA D'ELX*

          Vet aquí que tots els dies catorze d’agost de tots els anys des de fa segles, la Verge Maria, que és un xiquet que encara no ha canviat la veu i la té blanca encara, vestida amb hàbits blancs i blaus, corona daurada de llautó al cap, entra cantant a l’església parroquial -després basílica menor- de Santa Maria d’Elx, un edifici de grans dimensions, barroc, amb rastres d’un classicisme senzill i pobre i amb una bellíssima capella de la Comunió neoclàssica.

          L’església està situada enmig de la vila, d’orige àrab, amb il·lustres antecedents ibers i romans. Som al sud del País Valencià i dels Països Catalans, vora la ratlla lingüística meridional que divideix en dues la governació d’Oriola.

          Elx és un poble ric, un poble destruït, de voravies perpètuament trencades i pavimentats malforjats; està rodejat de formosos horts de palmeres molts dels quals, abandonats, van assecant-se. La mar és a prop.

          Pels carrers, l’aire abrasa la pell i, dins l’esglèsia, la suor fa lluenta la carn. Els ventalls es mouen volent donar-li alè a la boca. La Verge Maria canta en un gregorià agut i punyent el desig de veure el seu fill, mort en la creu pels romans, entre lladres, com un lladre, molts anys abans. Comença la Festa d’Elx.

          Diuen que les paraules i les músiques van venir per la mar devers els segles tretze o catorze. Els estudiosos assenyalen el quinze, ja ben avançat, i veuen una bella metàfora en l’arca que un desembre varà en la platja del Pinet, albufera d’Elx.

          Un o altre segle, per al viatger, no deixa de ser una dada curiosa, erudita, fàcilment oblidable. Allò que el corprén és la brasentor de l’aire que li crema la gola a les sis de la vesprada –les quatre de sol-, la suor que li corre pel cos, la llum esplendorosa, els vestits de les Maries, les corones de llautó, les perruques i les flors de drap dels àngels de coixí.

          Canta la Maria, com ho faran els àngels, els jueus i els apòstols, en llemosí segons el programa de mà, és a dir, en el valencià que tota la gent d’Elx parlava fins fa ben poc, és a dir, en el bell català que de Salses a Guardamar i de Fraga fins a l’Alguer feia del nostre poble part d’un altre poble més gran. Els Països Catalans. Part d’Europa.

          En les darreres dècades, tot ha anat canviant. A una llarga decadència que cap restauració ha interromput, s’ha afegit que la llengua de la Festa d’Elx s’ha fet més i més anacrònica i la música, espúria i contaminada de sarsueles i havaneres (magnetòfons en temps més recents), resta lluny de les monòdies i polifonies del principi de l’edat moderna. Diuen que aquesta lenta decadència de la Festa d’Elx començà al segle dinou, per mancança de diners i, potser, de culta devoció. Tant se val; per fortuna el temps no ha pogut amb el drama i, malgrat tot, ens ha arribat viu fins a final del segle vint, ple de significats i simbologies, envoltat de mites i literatures.

          Canta la Maria davant les estacions assenyalades als grans pilars del costat de l’Epístola de la nau central de l’església: l’hort de Getsemaní, el mont del Calvari i el Sant Sepulcre. I en arribar sota la cúpula, on hi ha alçat un cadafal de fusta amb columnetes salomòniques que fan de barana i una catifa que fa de sòl de terra amb grans roses rosades sobre un camp de blau, la Maria se’n puja al llit i s’agenolla.

          I s’obrin les portes del cel, un vel penjat de la cornisa del tambor de la cúpula, una tela amb uns nuvolassos pintats que tanca per sota la mitja taronja, barroca i esplèndida, per fora tota de teules blaves, com acostumaven a fer els del Regne de València fa dos-cents anys. S’obri el cel i hi surt la Mangrana, un artefacte tancat que, des dels vint-i-cinc metres d’altura, va baixant a poc a poc, vuit galls que s’obrin, sang del Déu del vi, l’unitat de l’Univers on cada granet forma part del tot. I dins hi ha un àngel que du en la mà una palma.

          Esclaten coets en el cel d’Elx, un cel travessat pels avions que porten centenars de milers de turistes des de Londres i Estocolm fins a l’aeroport internacional de l’Altet, a deu minuts en cotxe d’Elx, en aquest terme municipal, un dels principals aeroports de l’Estat, des d’on en poques hores es troben a Frankfurt, a Milà o a Barcelona els representants de la indústria sabatera d’Elx. Kelme i Paredes envien els seus esportius a tot el món. Li fan la competència a les grans marques nord-americanes. Adidas, Nike. O importen calcer des del sudest asiàtic. Segueixen el camí que en altre temps obriren els comerciants de dàtils, magranes, palmes, espardenyes o estores que anaven fins a Alcoi i València.

          Els anys 60, el dòlar entrava a Elx pels tèlex i les transferències bancàries, comprava fàbriques i sabates, portava masses de nous elxans des de Múrcia, Castella i Andalusia. Lluny quedava aquella vaga dels costurers del 1903, que fou tan llarga i salvatge que hagué d’intervenir una Companyia d’Infanteria de l’exèrcit espanyol per a posar ordre.

          Però ara, l’àngel baixa per l’aire i li porta a Maria una palma, símbol de la Victòria, de la Fecunditat, de l’Ànima. L’àngel canta, però no diu res. Inútilment intenten els espectadores més sabuts seguir el seu parlament llegint-lo en el llibret editat pel Patronat del Misteri, que va venent pel temple un dels tontets del poble.

          L’àngel allarga les vocals, però no fa frases ni paraules. Cap símbol podria ser més patètic d’un poble que ha anat perdent la seua llengua, fent-la estranya, que ha anat deixant reduït el significat de paraules com cursa, cambra, fidel, a un parell d’idees antigues, a un camp semàntic restringit on l’idioma es fa infinitament pobre ans de desaparèixer del tot. Com a tants llocs dels Països Catalans, que no us enganye la publicitat, a Elx la llengua catalana fa aigua.

          Si l’àngel parlàs, li diria a la Maria que sí, que aviat veurà el seu amat fill, i que bé, que ja que així ho desitja, ans d’adormir-se tindrà amb ella els apòstols. I se’n torna a pujar al cel entre llums i oripells, trons i coets, entre l’enorme admiració de la gentada.

          Els autors noucentistes que, amb ànim d’estudi, s’acostaren a la Festa d’Elx a principi del segle vint, trobaren un gust andalusí, rituals bizantins d’or i d’encens, ressons arabitzants en els cants de l’àngel i de la Maria. Res més incert. Rubio, Vives, Llobregat... els estudiosos més recents del tema n’estan d’acord: la base musical d’aquests cants és un gregorià que ha tingut grans variacions i ornaments després de molts segles de cantar de memòria.

          I van entrant els apòstols, Sant Joan i Sant Pere i tots els demés, per l’andador central que recorre la nau de l’esglèsia. A la Llegenda Àuria, que Jaume de Varazze va escriure en llatí cap al 1264, s’arrepleguen diversos episodis de l’Assumpció de Maria de Natzaret. Hom diu que aquest text, passat per la mar i per l’aire d’Itàlia, Mallorca i València, està en la base de la Festa d’Elx. S’hi explica que els apòstols anaren sent transportats per l’aire, miraculosament, des dels llocs estranys i allunyats on predicaven, fins a la casa de Maria, en Jerusalem.

          I com en un relat de Gabriel Miró, els camps d’Elx, d’oliveres, magraners i palmes, són els de Galilea, enllà la Mediterrània. Les rambles seques, la mar mansa, els turons suaus... Com uns exiliats, els apòstols tornen, en un acte d’amor i misteri, per a fer menys dolorosa l’agonia de la mare. I tornen a trobar les serres pelades, les flors del baladre, les cases d’algeps, la pàtria que deixaren, els records i l’infantesa, un meló d’aigua obert el mes d’agost sota l’emparrat d’una faeneta o d’un mas de Castelló de la Plana, envoltat de tarongers. Es troben els amics i els carrers, els panals d’avespes, els canterets d’aigua. I plens de goig i d’alegria, s’admiren, es besen, s’abracen. I canten.

          Quan ja tots els apòstols estan dalt del cadafal, envoltant al xiquet que fa de Maria, canten motets molt bells, salves, fragments polifònics dels segles setze i disset. Encenen ciris i el xiquet que fa de Maria fa com qui es mor, els apòstols s’apreten vora el llit i lleven el matalàs; gira i cau a un costat la fusta que fa de somier, amb un mecanisme de persiana, i alcen un llit sobre el qual està gitada la Mare de Déu de l’Assumpció d’Elx, una imatge de cap al segle disset o divuit, de grandària natural, vestida amb robes de tela, que, segons conta la llegenda, el 1370 vingué per la mar i arribà a la platja del Tamarit, dins d’una arca que duia escrit el manament "Sóc per a Elx".

          "D’Elx i bovo, canta-li un trovo!" és refrany de Guardamar segons s’arreplega al Diccionari Català-Valencià-Balear i, segons s’hi explica, vol dir que la gent d’Elx és viva d’enteniment. No estic molt segur que quan els pobles parlen els uns dels altres o d’ells mateixos diguen veritats ni que siga per a bé. Tampoc de que el geni del lloc o de la llengua puga mantenir-se viu fàcilment en aquest final de segle i de mil·leni que ens toca viure, plastificat, televídeoadicte, electrònic i neomedieval.

          El cas és que els d’Elx som d’allò més xovinista, fatxenda i fanfarró que hi ha pel país, actituds irracionals què han fet que aquí tinguen més pes, col·lectivament parlant, fantasies i llegendes que estudis seriosos; impressions obscures i imprecises que fets evidents. Aquesta actitud ha conduït a la mistificació d’allò que ens era més car i més propi: mentre hom, xovinista, lloava les palmeres, hom les destruïa, les arrancava, les cremava. Mentre hom, xovinista, lloava la Festa, deixava de parlar en valencià, la llengua de la Festa, s’inventava misteriosos i allunyats llenguatges llemosins, se li’n fotia que no haguessen o que fossen pocs i comptats els estudis seriosos sobre l’orige, la música, el text, la història de la Festa. Mentre hom, xovinista, protesta per l’ús que de la Dama d’Elx i d’una pintura de l’Aduaner Rousseau es feia a un cartell dels Mundials de futbol de l’any 1982, o reclama el bust a Madrid, ningú vol recordar que un metge nostrat, propietari del bust, el va vendre al Museu del Louvre de París uns dies després de trobar-se’l sota terra. I també, mentrestant, es va transformant en pols l’Alcúdia i el seu museu.

          Però ara, amb la Mare de Déu morta, baixa la Rescèlica, un artefacte carregat amb quatre àngels i un retor que s’ha de pujar la seua ànima, una nina petita vestida de blanc, una representació del cos mort, com aquelles dels quadres religiosos del barroc on el llenç es dividia en dos: el cel dalt i la terra baix. I un àngel es puja l’ànima del mort, plena de llum perquè té la gràcia. El soterrament del comte d’Orgaz, del Greco.

          La Rescèlica canta molt belles cançons, acompanyades amb una guitarra que és l’únic instrument que surt en la Festa. Hi ha també un arpa i dues guitarretes, però la primera porta les cordes fluixes i les segones van sense cordes, mudes, com un penjoll inútil. També està l’orgue, que subratlla molt bé les aparicions cel·lestials i, en canvi, és odiós quan els dóna als cantants la nota i fa de teloner entre cant i cant, allargassant inútilment la representació i deixant-la sense uns silencis i uns murmuris necessaris.

          Ans del segle dinou diu que venien a Elx músics i cantants de terres llunyanes per a donar-li relleu a la Festa, però es van suprimir per a gastar els diners en altres coses que el Municipi pensava que eren més necessàries, com ara pagar un metge.

          Quan la Rescèlica es puja al cel l’ànima de Maria s’acaba la Vespra, què és la primera part de la representació, el dia catorze d’agost, com hem dit, i dura poc més d’una hora.

          La nit del catorze al quinze d’agost no dorm ningú a Elx. La gent pren la fresca a la porta de sa casa, vénen molts de les partides rurals, del camp d’Elx, hom passeja per l’hort del Colomer, fet Parc Municipal a meitat del segle vint, amb bombetes de colors penjant dels cascabots de les palmeres. Hi ha barraques on els festers en família canten i ballen. A la matinada, tothom menja xocolata amb xurros. Molts fan amb ciris la roà, un itinerari pel carrer Major de la Vila, la Corredora, el Pont dels Ortissos. La cera derretida farà esvarosos els carrers a l’endemà. L’església està tota la nit oberta, amb les llums enceses. La imatge, dalt del cadafal, està rodejada de nards i clavellines blanques, mates d’alfàbiga i ramells de gessamí. Una gran lluna de plata als peus. És bella a Elx la nit d’agost.

          De bon de matí porten la morta en processó, sobre un baiard blau ple d’estrelles, sota un pal·li daurat on hi ha brodats xanglons de raïm i espigues de forment.

          La segona part de la Festa d’Elx, que les Consuetes antigues anomenen pròpiament la Festa, es fa el dia quinze d’agost per la vesprada.

          Comença amb els preparatius per al soterrar. Que si Sant Pere li dóna a Sant Joan la palma de l’àngel, que si els apòstols se’n van al portal Gran de l’esglèsia a replegar les Maries i els àngels de coixí, que si li canten al cos mort... Mes vet aquí que dos jueus grenyuts, bruts i dolents s’acosten a la casafal de Maria pel carrerodor i ouen els càntics dels apòstols, que són jueus també, és clar, però dels bons. Els dos jueus dolents avisen al gran rabí i a tota la seua colla i tots plegats entren en grup pel corredor, demanant el cos de Maria de Natzaret per a cremar-lo, porucs de que els apòstols l’amaguen per a fer creure que ha ressuscitat, com ja van fer amb el fill.

          El passatge, idèntic, es troba en la Llegenda Àuria i en altres textos antics i medievals. La gran quantitat de cantors, la superposició de cants i el desenvolupament linial de l’escena, al llarg del corredor, fa de la Joïà un dels trossos més bells i colpidors de la Festa d’Elx. Tantes passions alçava entre els elxans, que els pegaven als jueus i els llençaven codonyetes, que la Joïà va estar prohibida una temporada.

          El cas és que els jueus mouen la gresca i ixen els apòstols a defensar la Mare de Déu morta, però no poden amb tant de jueu i el grenyut que va davant arriba al llit. Mes, ai! quan intenta agafar els peus de la morta es queda paralitzat, amb les mans gafes -cec en altres versions. Els jueus, admirats del terrible prodigi, cauen agenollats, convertits a la fe de Crist, de la nova religió, i demanen que els siguen perdonats els pecats. Sant Pere els bateja amb la palma de l’àngel i, ja curats de cos i d’ànima, canten tots plegats unes peces musicals de bellesa extraordinària.

          Preparen el baiard i el pal·li, l’encens i la creu, el gresol del jeroglífic, i dalt del cadafal, en cercle, li fan la processó, que és l’enterro. Quan li han donat la volta a l’escenari posen la imatge en terra, mirant cap a la nau de l’església i el ponent del món. Sant Pere encensa el cos mort i el perfum s’escampa. Embolicat amb una tela els homes llancen el cos mort a l’infern, al no-res, a la tomba, a la fossa fonda que és un forat en el taulat del cadafal rodejat per una barana.

           I aleshores es produeix el més nou i gran miracle: l’orgue esclata, s’obri el cel i entre coets, oripells i palminetes torna a eixir la Rescèlica, que li baixa l’ànima al cos per a pujar-se’l viu i ressuscitat. Guitarres, càntics, planys i alegria. És el moment crucial de la Festa d’Elx. El triomf de la vida, les estacions que renoven el món, la bona collita, el sentiment ancestral que uneix l’home i els déus en una comunió de benaventurança.

          Es pugen l’Assumpta per l’aire calent d’agost i l’artefacte s’atura enmig de l’espai. Ve Sant Tomàs qui, ocupat a les Índies, arriba tard al gran faust. Es disculpa, s’agenolla. I a la llegenda, la Mare de Déu li llença el seu cinturó, una preuada relíquia venerada a Itàlia, en el formós Duomo de marbre blanc i verd de Prato, vora els nens cantors de Donatello. I surt la Trinitat del cel entre un vol de teles blanques, brials que se’n volen perquè l’aire calent de l’església s’eleva i busca les portes del cel per a eixir-se’n i seguir ascendint. Baixa la Trinitat i corona l’humil Maria de Natzaret en el centre de l’aire de l’església, el cadafal ple d’apòstols i jueus que alcen els braços, coberts d’oripell, Sant Tomàs a meitat de la nau, agenollat i confós encara, la gentada que omple el temple de gom a gom es trenca les mans aplaudint, plora emocionada i crida “Visca la Mare de Déu!”.

          Pugen al cel els artefactes cel·lestials; Sant Tomàs, ja dalt del cadafal, abraça els apòstols i la gent comença a anar-se’n; alguns repleguen grapadets d’oripell i els més afortunats, una palmeta del ram de l’àngel; els tramoistes nuguen els aparells celestials; els actors, banyats en suor, desfilen per l’andador, entre el calor i els aplaudiments del públic, cap a l’ermita de Sant Sebastià, al carrer Major de la Vila, on es desvestiran.

          Imagineu-vos un dinosauri viu, no reconstruït osset a osset, ni fet de plàstic per un museu dels USA, un dinosauri que, fora del seu temps, ha conservat la vida. El seu podria ser l’interés antropològic, paleolític de la Festa d’Elx: una representació cristiano-catòlica, amb quatre o cinc segles d’antiguitat que no ha tingut interrupció. Però hi ha més. La Festa té una seducció emotiva lligada a instints obscurs i poderosos de la nostra vida comunitària. Les festes, per a perdurar a través del temps, han de beure de les essències més fèrtils de la comunitat, de les coses més primàries i més radicalment humanes, del petit món de les relacions personals, del contacte directe, de l’esperit del veïnat. Joan Fuster dixit. Amén.

          En altres llocs he intentat explicar des de la poesia que la Festa d’Elx és, tot plegat, una anècdota cristiana, un gran i arcaic espectacle teatral, un bellíssim recull de músiques i cançons, però també és allò que significa: l’herència viva d’un poble, la geografia, la llengua, fins i tot el clima, l’agricultura i el paisatge.

          He proposat una lectura de la Festa d’Elx com a món total, ple de significats ancestrals per a un poble que és Elx i la cultura catalana tota. I, així, la Festa d’Elx ens apropa a la resta dels pobles d’Europa, on tantes Assumpcions de Maria floriren a les acaballes de l’edat mitjana. Probablement per això, com diu Gerardo Irles, la Festa és la infantesa, una autobiografia personal i col·lectiva, un Ocnos personal i natal.

          Si no ha vist mai la Festa d’Elx i li ve de gust conéixer-la, vinga un any. És un espectacle que val la pena, que entra pels ulls i els oïts, per tots els sentits del cos. Sentirà que és un espectacle que forma part de la seua cultura i que, malgrat tot, segueix estant viu, segueix fent-se cada any i això és un altre misteri. Veurà un drama on hi ha la vida i la mort, miracles i lladres, àngels i xiquets, l’ànima de molts pobles que han festejat religió, màgia i natura com ara nosaltres festegem la cultura dels homes.

__________________________

*     «Nova crònica de la Festa d’Elx», El Temps, núm. 61, 19/25-08-1985, València, p. 20-23.