DELS CRONISTES  DE LA FESTA: MASSIP*

          I entre els cronistes del Misteri d'Elx hi va haver Jesús Francesc Massip, tan exacte.

          Fou ell qui va explicar a les seues investigacions ambicioses el temps i la forma d'aquell espectacle prodigiós que, com per un miracle, es mantenia encara viu. Ell qui, pacient, cercà en llunyans arxius documents i notícies que s'hi relacionaven, rescatà lligalls i papers antics dels que gelosament guardaven els vigilants de l'orde a les torrasses d'Elx, sota golfes on, al llarg dels segles, els peixets s'havien menjat pergamins i llibres i on les pluges havien esborrat la tinta dels vells escrits.

          Ell fou qui escorcollà arxius a Madrid, Londres, Montpeller i València, qui s'endinsà a les biblioteques de Florència, París i Perpinyà i revisà els seus fons.

          La mirada apassionada i atenta d'aquell homenet prim i ossut, que, amb el temps, anà criant una pronunciada panxeta, d'ulls grans i somriure obert i prompte, encetà una nova visió del nostre drama i donà vida a etapes fosques, a textos que no havia llegit ningú des de feia segles. I la llum i la clarícia es feien entre les seues mans, sota els seus ulls sorpresos davant la troballa o el descobriment que obria el camí a interpretacions que canviaven velles idees, desfeien errors ancestrals o encetaven visions noves de l'espectacle.

          Ell fou el primer que relacionà amb criteris moderns aquella Festa antiga amb l'espectacle del món medieval, viu i ple de color: un espectacle que entrava pels sentits, pels ulls i per la pell, ple de trucatges escènics, de ginys i maquinàries sorprenents, un espectacle adobat de foc, de trons i d'olors. Ell, qui ens cridà l'atenció sobre els cants a capella que plenaven i feien seu l'espai de l'edat mitjana, un espai dominat pel silenci, tan allunyat del nostre espai sonor del segle XX, ple de notes mútliples, estridents i diverses.

          Ell va examinar atentament els versos i les paraules del nostre text antic, la història de les músiques, les profundes corrents subterrànies, fosques i desconegudes fins aleshores, que permetien relacionar el d'Elx amb altres textos d'Europa que cantaven i lloaven l'Assumpta, troballes puntuals que engarçava amb una rara perfecció en les fulles del paper en blanc, amb exactes notes a peu de pàgina, com el fil d'un pensament.

          I així prenia cos en les seues mans la relació de la Festa d'Elx amb altres espais festius i teatrals de celebracions arreu les terres medievals d'Europa, Castella i Aragó; amb l'espai de palaus i carrers, de processons ciutadanes, de solemnes i guarnides entrades reials; amb artefactes i ginys celestials que mostraven déus, verges i sants des dels paradissos del teatre.

          Però també els qui vam tenir la fortuna de conéixer aquells textos, tinguérem la sensació de que algú ens mirava atentament i fixa per tal de fer la crònica de la nostra contemporaneitat i parlar, des de la història passada, d'un temps encara viu del qual nosaltres mateixos formavem part.

          Quants no van pouar, d'una forma lícita o il·lícita, en aquelles aigües profundes? Quants no es van acostar, lladres silenciosos en la nit anònima o clars amics a la llum del dia, en aquella marea que avançava sobre uns segles que l'oblit dels homes havia fet obscurs, sobre aquella prodigiosa capacitat de treball que feia enfollir?

          Si, certament, entre els grans cronistes de la Festa d'Elx hi va haver Jesús Francesc Massip, tan minuciós i exacte, tan extens i generós.

__________________________

*     «Dels cronistes de la Festa d'Elx: Massip», epíleg en Francesc Massip i Bonet, La Festa d'Elx i els  misteris medievals europeus, Institut de Cultura "Juan Gil-Albert"/ Ajuntament d'Elx, Alacant, 1991, p. 297.