POST ESCRIPTUM PER A JOAN CASTAÑO AMB MOTIU D'HAVER EDITAT
A CA MANOLO PASTOR LA CONSUETA DE CARLES TÀRREGA I CARO*

          Vet aquí que prop de huit anys després que editara aquell memorable Llibre de la Festa d'Elx, amb textos del qui us parla i fotografies d'Andreu Castillejos, Manolo Pastor ha tornat a l'aventura que més li agrada, la de produir cultura impresa, i ens obsequia als qui estimem les coses d'Elx amb un nou i preciós llibre: el facsímil de la Consueta de la Festa d'Elx copiada per Carlos Tàrrega i Caro el 1751. Aquesta obra s'afegeix a les consuetes del Misteri conegudes fins ara, aquelles gairebé mítiques consuetes del 1625, de parador ignorat, i la del 1709, que honra a la ciutat i a l'Ajuntament d'Elx que la van produir i la van custodiar durant segles. I també la del 1639, extraviada encara, i la del 1722, consultada per Jesús Francesc Massip. El manuscrit de Tàrrega que ara es publica ha estat transcrit, com sabeu, per Joan Castaño, qui ha fet, així mateix, l'estudi introductori a l'obra amb la cura que caracteritza tots els seus treballs.

          I ara que ja ha nascut la criatura i es troba per batejar, els progenitors em demanen que faça de compare i ajude a cristianitzar-la. Certament, no li manquen virtuts als seus ascendents, il·licitans vells o rancis, com aquell que diu. Parlem-ne, doncs, de Joan Castaño, de la Festa i d'Elx. Parlem-ne d'aquest món que ens envolta ara mateix, que ens destrueix i ens enamora i ens fa anar tan sovint amb el cor a la deriva.

          Joan Castaño és un digníssim fill d'Elx, un enamorat del poble i de la Festa, un d'aquells personatges antics que gasten hores i hores examinant documents, copiant-los, ordenant papers i carpetes, desempolsegant lligalls i llibres en biblioteques i arxius. En honor a la veritat hem de dir que Joan Castaño pot treballar tant, moltes vegades, gràcies a la seua companya Àngela i, darrerament, malgrat el seu fill Joanet. En el treball de Joan Castaño es manté present, com en molts de nosaltres, l'esperit del cronista Pere Ibarra, com un fantasma antic i familiar, afectuós, irreemplaçable. I ho vinc a dir perquè deu ser aqueix esperit el que ens porta tantes voltes a fer un treball insistent i voluntariós, amb una dedicació altruista que per la meua banda sempre he defensat perque em sembla digna de tota lloança, sobretot en uns temps com els que corren, en els quals tot es pot pagar perquè tot es pot comprar i vendre i la cultura esdevé sovint una mercaderia més. Pot ser el treball gratuït i generós, sempre que pague la pena, siga una de les millors maneres de fer avançar el món i desfer els innobles negocis de la cultura. I avançar, en aquest cas, vol dir allunyar-nos de l'esclavisme, l'oscurantisme, la intolerància i la injustícia. Som fills del segle de les llums, de la il·lustració set-centista i de les grans utopies del segle XIX, ple d'invents i d'idees avançades, el ferrocarril, la bicicleta i l'electricitat. Tanmateix, en aquest final del segle XX, precipitat i imprudent, tot sembla estar sota el control d'una tirànica ment ideada per Orwell. Pot ser l'altruisme siga una bona manera de fer cultura, ara que tot es ven i es paga i els mercaders han fet seus tots els poders. Regalar versos i escrits, regalar paraules i conceptes, com qui regala un ramell de flors silvestres. Escriure o investigar posseït pels déus de la curiositat o de la follia.

          Així, amb un gran amor, és com Joan Castaño ha parlat a molts dels seus articles de temes d'Elx, com ara l'arrova de l'oli, aquell antic impost per a pagar les despeses de la Festa, o d'antics inventaris, o d'ermites i esglésies, costums i tradicions destruïdes o damnades. Amb els treballs generosos de Joan Castaño, els d'Elx podem somiar de nou un territori utòpic, més lliure, culte i alegre on els homes i les dones puguen caminar per les sendes de la cultura i la sabiduria, dels papers amagats en els vells arxius on es conta la nostra història antiga, un antic saber que encara trobem viu i present en la Festa d'Elx, com un espectacle irrepetible i únic.

          La Festa d'Elx, que ens ha envaït durant la darrera dècada com aquell símbol viu que en algun moment vam intentar explicar i escriure, un carro que escampava baladre i trencaolla pels carrers del poble. Al voltant de la Festa d'Elx s'han produït abundants assaigs i estudis i importants materials literaris i artístics. Així, no soles han vist la llum el llibre de Quirante i el fabulós llibre de Massip que vaig tenir el gust d'epilogar, sinó que la revista municipal Festa d'Elx està consolidant-se com el punt d'encontre dels estudiosos d'Elx i del Misteri que va voler el nostre alcalde Manuel Rodríguez. Al voltant de Festa d'Elx hi ha Joaquim Serrano, Miguel Ors, Anna Àlvarez, Manolo Olcina, Vicent Sansano, José Antonio Miranda i, sobre tot, és clar, encapçalant la revista, Biel Sansano, company i amic, el meu deixeble, permeteu-me el terme una mica pretenciós, predilecte i primerenc, de quan jo tenia vint-i-cinc anys i ell a penes havía fet els setze i anava encara a l'institut de Carrús. Fa goig i dóna una gran satisfacció veure produir estudis i treballs als estudiosos més joves que ú, a la gent que ens ve al darrere i a la qual, en última instància, ú dedica sempre els seus treballs i els seus esforços en el camp intel·lectual.

          I és que no podem oblidar que som d'un poble on el seu govern municipal feu construir en l'edat mitjana un edifici destinat a arxiu per a guardar tots els papers del Municipi, un edifici que conservem i que anem restaurant dia a dia, encara que aquells papers antics que guardava foren venuts per un plat de gentilles per una altra administració municipal tres o quatre-cents anys després. I recuperats per Ibarra. I retornats a l'Arxiu Municipal de bell nou, també és cert. Ho dic, perque convé no oblidar aquestes coses. Ho hem escrit en altres llocs: massa vegades Elx és d'ignorants, fatxendes, barallaors i faroleros, un poble que mor i renaix al llarg dels segles i els dies, però un poble que, en fi de comptes, és el nostre i al qual no podem renunciar. Triar la creació d'arxius o la seua destrucció, la cultura o la ignorancia, el treball o la matança del temps, la vida o la mort de l'esperit i de la llibertat, és qüestió de prendre partit d'una forma personal, però també col·lectiva. Una alternativa o l'altra es troben molt a prop, es toquen.

          Perquè molta gent d'Elx també tenim un altre mal: un amor gran, desesperat, que ens menja el cor i l'ànima, la saliva i el cervell, cap a les nostres coses, cap al nostre poble, els nostres conciutadans de vegades i la nostra història sempre, tant la verdadera com la falsa. Deu ser aqueix amor maligne allò que fa que els d'Elx tornem sempre aquí, a aquest poble, al riu aquest d'arena i de palmeres, a aquesta lenta mort, Corredora amunt, Corredora avall, un dia i un altre dia, amunt i avall pel silenci dels anys i dels papers. Quantes vegades Elx ha estat per a tots nosaltres un poble dur, una ciutat cruel on una societat autófaga ignorava, destruia o expulsava allò millor que tenia, el seu millor patrimoni o els seus fills millors!

          Però la vida renaix i l'ànsia de saber, que és infinita, sempre torna. I l'home que veu com es mouen el cel i les estrelles per damunt del seu cap sempre haurà d'inventar per a explicar-s'ho la ciència i la poesia. I sempre més, algú, humilment, ens parlarà amb un gran amor de l'arrova de l'oli, d'una Festa que diu que feien al seu poble en honor de la Marededéu Assumpta cada catorze i quince d'agost, quan els camps granaven i ja hi havia codonyetes madures en els codonyars de la vora de les séquies.

          El llibre que avui presentem demostra una vegada més que sempre hi haurà gent com Joan Castaño que amb un gran amor rescate els papers de l'oblit. I també aventurers il·lustrats com Manolo Pastor que posen els diners i la capacitat de gestió per a produir paraules escrites que ens apropen una mica més al món de la llum i la cultura que alguns humans seguim somiant. Perquè és en aquest perpetu retornar, en aquest continuat reviure, on els homes i les dones podem trobar allò millor de la nostra humana condició, allò que per a sempre ens haurà de sobreviure.

          Que compreu el llibre i que amb la vostra inversió individual feu menys feixuga la càrrega de mecenes de la cultura del nostre benvolgut Sèneca. I també que us interese i us agrade el bon i acurat treball que hi ha fet el nostre estimat Joan Castaño.

__________________________

*     Text escrit el 1992. «Post scriptum per a Joan Castaño amb motiu d'haver editat a ca Manolo Pastor la consueta de Carlos Tàrrega i Caro», La Rella, núm. 10, Elx, 1994, p. 158-160.