RESTAURACIONS DESTRUCTIVES DE LA FESTA D'ELX*

          Una de les característiques potser més pregones de la Festa és que sempre ha alçat i segueix alçant passions, passions profundes, i com totes les passions profundes, moltes vegades oposades. La Festa ens desperta passions als naturals d'Elx i a tots aquells que la ciutat d'Elx s'ha afillat, ja que tots els qui parlem de la Festa podem ser considerats fills d'Elx. Per tant, és amb aquest pressupòsit i des de la meua passió per la Festa que jo diria que el moment actual de la Festa ve caracteritzat per les paraules que En Xavier Fàbregues va escriure ja l'any 1974, en les quals situava el Misteri davant d'una alternativa: o convertir la Festa en una carcassa buida apta per a la seua dissecció (com ja passa amb les representacions digest del dia 13) o cobrar la seua autèntica dimensió d'un tros de passat viu que troba continuació en un present viu també.

          Això ho deia Fàbregues l'any 1974, i en aquestes darrers vint anys han passat moltes coses que han accelerat el procés tendent a fer de la Festa no un tros de passat viu que troba la continuació en un present viu també, sinó una carcassa més o menys buida apta per a ésser disseccionada. I trobe que això s'ha fet en bona mesura per la gran importància que s'ha donat a les representacions del dia 13 d'agost (fins al punt que les missions provinents de la Generalitat o de l'Estat espanyol hi han acudit gairebé sempre el dia 13 i només rares vegades el 15), així com per la ampliació d'aquests assaigs generals als dies 11 i 12 i la seua extensió fins i tot al mes de novembre.

          Tot això ha suposat una pèrdua progressiva del significat més pregon de la Festa, fins el punt que, efectivament, els actors són conscients que fan teatre perquè és això i no una altra cosa el que fan els dies 11, 12 i 13 d'agost i també en novembre. Només hi ha dos dies en què fan de debò la Festa d'Elx: el 14 i el 15 d'agost que és quan cadascú és el personatge que representa. I això fa que tant Fàbregues com Fuster, com tants de nosaltres sempre recomanem als estudiosos i interessats de debò en la Festa que hi vagen els dies 14 i 15, ja que és aleshores i només aleshores que la Festa és la Festa de debò, mentre que la resta és una mera representació teatral.

          Ara bé, és evident que no s'ha arribat de la nit al dia al punt en què ens trobem, sinó a través de l'evolució complexa de la Festa al llarg del segle XX. Podem dir que aquesta evolució comprén quatre fases distintes, cadascuna amb una "Festa" diferent. Podem pensar que en aquest segle que se'ns escola han estat quatre les "Festes" que hem vist succeir-se: la situació de la Festa l'any 1910 no és la mateixa que l'any 1990. Podríem fer la radiografia d'aquestes quatre "Festes" d'Elx de la següent manera: els anys vint i trenta hom li concedí per primera vegada la valoració de bé cultural, valoració que desembocà en el conegut decret de la Segona República Espanyola pel qual fou declarada monument històrico-artístic; després, en la post-guerra, a les dècades dels quaranta i cinquanta, la Festa fou un clar suport propagandístic per al règim i per al catolicisme militant d'aleshores; posteriorment, ja als anys setanta i vuitanta, la Festa assolí un nou i accentuat significat com a monument propi dels valencians: es parà esment en el fet que el seu text estiga escrit en valencià i s'erigí en símbol del País Valencià, creant-se al seu voltant nombroses obres de literatura o d'exègesi escrites per diferents autors, com ara tesis doctorals, llibres de poesia o visions intimistes o personals de la Festa.

          Tanmateix, durant els anys noranta s'ha produït una inflexió significativa en la dinàmica de la Festa. Una inflexió per a la qual no ha estat menor la pèrdua del valencià dins el mateix cor de la Festa, val a dir el pes cada vegada major dels actors castellano-parlants. En un començament, fa deu anys, eren els xiquets els qui començaven a desconéixer el valencià, però a hores d'ara una gran part dels apòstols i dels jueus habitualment parlen només en castellà entre ells. El propi mestre de capella no sap parlar valencià. Aquest tema de la pèrdua i de l'alienació de la llengua no l'hem de bandejar per tal com l'idioma dels valencians ha estat en la base de la creació i la valoració de la Festa.

          Un altre fet remarcable que s'ha esdevingut durant els anys noranta ha estat l’enorme difusió turística que ha assolit la Festa. La Festa actualment es troba inserida en els circuits del turisme de masses, çò és els mateixos circuits que han fet tancar les coves d'Altamira o que fan perillar les obres de Miquel Àngel als museus de Florència. Doncs bé, en l'actualitat podem caracteritzar la Festa com un espectacle turístico-cultural en el qual s'està produint una veritable saturació d'espectadors, un veritable overbooking; i si seguim pel camí de fer d'aquesta una representació teatral destinada al turisme massiu acabarem per haver de fer-ne una tots els dies d'agost en la seua versió resumida.

          Tot açò ha pogut passar gràcies a l'ambient que s'ha generat entre els anys trenta i els vuitanta, on eren generals el conformisme i l'aplaudiment unànim al voltant de la Festa. Molts de nosaltres hem escrit llibres sobre la Festa, hem fet versos o literatura sobre la Festa, moguts precisament per la passió que aquesta ens suscitava. Certament, era aqueixa passió, a més dels interessos polítics de les institucions públiques, que es remunten al segle XVI, el que ha fet que s'atorgassen importants subvencions i ajuts econòmics a la Festa, la qual cosa, d'altra banda, ha creat un benestar material que ens ha allunyat de la pobresa que fins els mateixos anys setanta caracteritzava l'economia de la Festa. Aquesta prosperitat i l'inexistent d'un esperit d'auto-crítica ha propiciat la creació d'un afany restaurador desmesurat, tot ocasionant canvis en un sentit modernitzador més importants del que podria semblar en un primer colp d'ull.

          Així, durant les darreries dels vuitanta i el començament dels noranta, l'ermita de Sant Sebastià ha deixat de ser un dels escenaris del drama. En efecte, en aquesta ermita, on seguia viva la tradició de les ermites propietat del Consell municipal i en la qual es vestien i desvestien els actors fent bulla, és en aquests moments un espai tancat que es gasta de tant en tant per a emmagatzemar andròmines o, en el millor dels casos, un edifici obert, il·luminat per una única bombeta, com una relíquia, però al capdavall buit i sense relació amb la representació, amb el que aquesta pèrdua significa d'empobriment del monument.

          Es important també el fet que l'any 1993 haja aparegut un cel nou, absolutament nou, i amb un sistema de subjecció també nou per a substituir l'anterior que podria remuntar-se al segle XVIII. I ja finalment (¿finalment per ara?), enguany s'ha incorporat a la Festa un nou vestuari, absolutament nou, dissenyat per una figurinista de Televisión Española, i a conseqüència del qual és públic i notori que un grup de patrons en veure'n l'efecte en les passades representacions d'agost demanà que es tornassen a fer servir els vestits que tots havíem conegut. Pel que fa a aquest tema, la millor definició l'ha donada el pintor Sixto, en dir que s'ha pintat un quadre damunt un altre quadre més antic.

          Totes aquestes novetats, canvis i noves situacions històriques em porten a la conclusió que cal que ens plantegem de manera col·lectiva quina és la Festa que volem. Perquè al meu parer hi ha dues alternatives: o mantenir la Festa com a quelcom propi de la ciutat, entenent que la Festa d'Elx ha de seguir sent la Festa d'Elx, çò és una festa que fa el nostre poble en honor de la seua Verge Assumpta cada 14 i 15 d'agost i, per tant, i en tal sentit de dimensió festiva, una festa on tot el poble s'ha de veure com a part, s'ha de reconéixer. O bé fer un espectacle més aviat folklòric destinat sobretot als visitants i subjecte per tant a les modes i canvis que calga, i consegüentment, en tant que obra de teatre, subjecta a les repeticions que calga al llarg de l'any, d'igual manera que s'ha fet amb algunes passions de Jesucrist catalanes o valencianes i amb tants altres espectacles d'arrel popular a hores d’ara falsejats i desfigurats.

          El símil amb l'arquitectura es més que evident: els arquitectes estem acostumats a intervenir en monuments de pedra i canviar-los i reformar-los per tal d'assegurar la seua supervivència física o funcional, però hem de considerar la major fragilitat i sensibilitat que tenen els monuments vius. Precisament aquí rau la capacitat que té la Festa d'Elx de seguir alçant passions.

          Des d'aquest punt de mira, algunes de les variables que no s'haurien d'oblidar mai són la fragilitat extrema de la Festa i la importància de les conseqüències que a mig terme (dins d'algunes dècades o d'alguns segles) poden tenir les decisions que prenem o les solucions que adoptem ara.

          I per a decidir què fer i què no fer hem de situar-nos davant una doble possibilitat: o volem fer de la Festa una peça històrica realment valuosa, els detalls de la qual, fins i tot els més petits, són importants i, en tant que importants, intocables sense que hi haja prèviament un rigorosíssim estudi; o, al contrari, som al davant d'un espectacle on tot es pot canviar o inclús, més encara, tot s'ha de canviar segons canvien les modes i, en conseqüència, la Festa no tindria l'interés històric que contínuament s'assenyala. Però si ens situem en aquesta segona posició, allò que realment estem fent, com deia Fàbregues, és preparar la conversió de la Festa en una carcassa buida apta per a la dissecció, com ja li passa en les representacions digest dels dies 11, 12, 13 d'agost i de primers de novembre.

          Moltes gràcies.

__________________________

*     Intervenció III Seminari Internacional de Teatre i Música Medieval, Elx, 29-31 d'octubre del 1994. Publicat en Revista Valenciana de Folclore, núm. 2, Alacant, 2002.