MEMÒRIA DE LA RESTAURACIÓ DE LES ALES DE LA MANGRANA QUE ES VA FER L'ANY MCMLXXXIX I LA CAIGUDA I DESTRUCCIÓ DE LES DITES ALES EN ELS PREPARATIUS DE LA FESTA DEL MCMXCVII*

          La mangrana es guardava dalt del terrat, en el cel. I això féu que no la cremaren en guerra. Però aquell any, les sastresses de la Festa, qui tenien la botiga a la plaça del Mercat, es van queixar perquè els costava molt de fincar-hi l'agulla en les cintes de la mangrana on cosien l'oripell que vestia i adornava l'artefacte, per la qual cosa calia arreglar-les o canviar-les del tot.

          Eren aquelles unes cintes dures de plàstic de les que hom gastava per a enrotllar, tot estirant d'elles, les persianes venecianes de les finestres. Aquestes cintes havien estat posades en les ales de la mangrana uns anys abans, en una reparació d'urgència, pel tapisser de l'Alpuixarra. Un dels dos tapissers de l'Alpuixarra, germans, que vivien paret migera l'un amb l'altre i que no es parlaven des de que, molts anys arrere, havien tingut una brega molt sonada.

          Els qui manaven en els assumptes de la Festa van decidir enviar les ales de la Mangrana a València, al taller de l'artista faller Manolo Martín. (Sempre solia buscar-se gent d'anomenada per a intervenir en les coses de la Festa, no de bades era l'orgull més gran de la ciutat).

          L'artesà es posà a la feina, desmuntant amb tota cura els plafons d'escaiola i daurat, la pell de cuir amb moltes capes de pintura, de granat fosc. I sota aquell vell color mangra ribetejat de negre que formava uns dibuixos lletjos i sense sentit van aparéixer, com un esclat de formes i colors, xanglons de raïm entrellaçats amb espigues, d'un lleuger gust modernista, com un fons, sobre el color de mangrana o de taronja de les ales, pinyes verdes, ramassos d'or i plata pels extrems dels galls.

          Tothom es va soprendre i va gaudir quan aquell any veié eixir del cel la Mangrana, lluenta i preciosa, com si fos nova.

          Però a poc a poc els trons i els maltractes d'un any i d'un altre any, anaren estropejant aquest adornament o aquell tros de tela. I a penes uns anys més tard, quan el MCMXCVII els tramoistes baixaven les ales en un braçat, nugades amb una corda, des del terrat a l'església per a que les sastresses cosiren l'oripell dins la cambra de l'arxiu, no van poder evitar que caigués tot el farcell des de dalt de la cúpula a terra i es fessen malbé les set ales, malgrat la protecció de les fundes de lona blava que les sastresess li havien fet a cada ala dos anys abans. (Un ala es va salvar de caure, puix que es trobava a la Casa de la Festa on li estaven fent unes fotografies)

          El desori fou total. Els ferros es van doblegar i revirar, l'escaiola es clevillà i s'arrancà, les lones s'esgarraren. Feia pena veure a la cambra de l'arxiu de l'església, sobre el noble sòl de terra de pedra picada, les set antigues ales de la Mangrana tan destruïdes i fetes malbé, en aquell mateix lloc on uns anys abans feien goig de tan lluentes i vives.

          Encara que el fill del Mestre Vila la reparà amb una gran cura al seu pètit taller del carrer de Daoiz, potser allò fou l’inici de la decadència de la Festa en la nostra ànima, quan vam començar a veure com introduïa les arrels en el pantà dels sentiments i les enveges de l’ànima humana, quan vam començar a patir dins nostre la lenta destrucció d’aquell drama secular. Pot ser era el temps que ens abandonava, els canvis de vestuari, de cel, de rituals i gestos el que allunyava la Festa de nosaltres, de la nostra vida.

          I vam copsar que érem també un poble de bojos, orats, capçots i cabotes, que no ateniem a raons per que sempre pensavem que érem nosaltres els qui teniem la raó, impacients i precipitats. Un poble de caixcadors.

          Vam mantenir aquella Festa quan ja no hi havia enlloc festes com aquella, però no fou cap mèrit: enlloc en quedava cap per que ja no calien enlloc. Eren unes representacions antigues que arreu Europa havien perdut la funció i el sentit primigeni. Com ens passà també amb els horts de palmeres que vam mantenir quan ja no calia, quan històricament s'havien d'haver tallat, haver acabat amb aquell bosc molest que feia nosa per a poder construir un eixample modern i unitari, tot al voltant la població antiga.

          Hi vivia el petit món de les relacions personals, les relacions quotidianes, primitives, els amors i els odis, les baralles rabioses, els enuigs per a tota la vida i per a tota la mort.

          Com tantes belles flors del pantà o la planúria, la Festa es nodria de la podridura d'Elx, dels excrements, del fem i el ferum, de passions primitives i ancestrals: d'enveges i rancúnies, de maltractes i ofenses, de xarrades, parlotades i humiliacions que es feien entre ells els habitants del poble.

          Mai de sang, però, mai de mort. La Festa, per damunt tot, no li feia mal a ningú. La Festa, per damunt de tot, cantava.

_________________________

*     Text inèdit escrit el 1998.