HÈCTOR CÀMARA, LUIS GIMENO I EL SEU WEBSITE 
SOBRE LA FESTA D'ELX*

          Pel camí, quan venia cap aquí, pensava en les coses que diria, en les notes que tenia preses i en com pensava començar. I em deia que actes com aquest ens aviven la sensació del pas del temps i de la renovació del món, aqueixa cosa màgica que té la idea d'un temps que es renova: els imparables cicles de les estacions, el part dels animals, la collita de la terra, els cels de la tardor, de l'hivern, i, de nou, de la primavera. Venia pensant en tot açò perquè, d'una banda, fer aquest acte en la Mútua Ilicitana representa per a mi una tornada a aquells moments en els quals la Mútua tenia un paper important en l'organització i en la vida quotidiana del Misteri d'Elx. Era el temps quan el Conseller de Cultura em va nomenar patrono cap a l'any 1986 i aleshores, les reunions que feia el Patronat les feíem en aquest mateix Saló d'Actes. Després vingué la Casa de la Festa, però aleshores, la Mútua, des de la cordial i hàbil presidència del Patronat de D. José Ferrández Cruz, tingué una presència viva en el Misteri durant molts anys. Per tant, em donava alegria, quan venia cap aquí, que aquesta casa acollís un acte tan jove, un acte dels 18 0 20 anys, com és aquest acte. I això em duia la sensació que els explicava a vostés d'allò vell i d'allò nou, d'allò que es renova, d'allò que passa, del que torna i del que mor, que en fi de comptes és la mateixa vida nostra de cada dia, i, sobretot, és la grandesa de la Festa d'Elx.

          Aquesta sensació s'ha accentuat en arribar aquí i trobar-me amb el pare d'Hèctor (quan vaig parlar amb Hèctor i Luis ja els vaig dir que en aquesta mena d'actes, que, generalment, no solen estar gaire concorreguts, és deure familiar inapelable venir a recolzar als qui el fan i presenten el seu llibre, lligen els seus poemes, o exposen les seues pintures). Coneixia a Hèctor, però no coneixia a son pare -arriba un moment que coneixes els fills abans que els pares!- i resulta que son pare és un antic amic dels 17 anys, amb el qual vaig coincidir en alguna d'aquelles batalles culturals i socials del nostre Elx adolescent de finals dels anys 60. Amb la qual cosa se m'ha aguditzat la sensació de retrobar coses que formen part de tu mateix, però que es renoven d'una manera imparable i van quedant emmagatzenades no se sap ben bé on, fins que un dia torner a eixir a la llum.

          Però, com sol passar quan tens ja uns quants anys, Hèctor em va conèixer a mi ans que jo a ell gràcies a Emília Barrachina, qui va llegir alguns sonets de La Festa a les seues classes de valencià de l'institut. Vaig saber de l'entusiame amb què Hèctor acollí aquella obra, vaig obrir els calaixos, plens de boletes d'alcàmfora, on guardem les coses per als que venen darrere i on guardava alguns exemplars de La Festa (que aleshores pensava que era un llibre que s'havia exhaurit, encara que després va resultar que encara quedaven exemplars: misteris de les editorials i de les llibreries). I li vaig regalar aquell llibret perquè pensava que estaria millor en les seues mans noves que en un calaix amb olor d'hivern. Els calaixos s'han d'obrir, en fi de comptes, de tant en tant, per a que córrega i es renove l’aire i se’n vagen els peixets de plata. Quan li vaig escriure la dedicatòria, vaig tenir la mateixa sensació de pas del temps: regalava un llibre meu a una persona que no havia nascut encara quan el vaig escriure. Tenia la mateixa màgica sensació d'assistir al miracle que és el pas del temps, la renovació, la gent jove que ve a substituir-nos, que contínuament ens impulsa a fer noves les coses.

          Temps després, quan Luis i Hèctor em van mostrar la seua pàgina web, tot venint a ma casa amb un ordinador portàtil, em vaig sorprendre molt quedament. Encara que estic acostumat a treballar amb gent jove (estudiants de primer d'arquitectura o d'arquitectura tècnica, que tenen 18 o 19 anys), no estic acostumat a un nivell tan alt de rigor, interés i seriositat com el que vaig trobar en aquell treball. Era una visió madura i profunda de la Festa que tenia darrere unes quantes hores de treball i de dedicació, tant per a definir els continguts com per a definir la forma. El que pensava que seria mitja hora de conversa es convertí en tres llargues hores en les quals vaig aprendre molt, ja que sóc de l'opinió que quan la gent jove fa un treball interessant s'hi pot aprendre molt, sobretot quan hom té un esperit obert i intenta veure quines són les coses noves que porta el temps.

          I ara, allò que una vegada Hèctor em demanà farà un parell d'anys al cel del Misteri, en certa manera, es comença a complir aquí. Amb la passió que caracteritza a la joventut, Hèctor em va manifestar el seu intens desig de formar part del Misteri. I l'únic consell que se'm va acudir va ser dir-li que havia de "desitjar-ho molt ferventment", desitjar-ho amb molta intensitat i amb molta fe amb el seu propi desig. Era un consell una mica abstracte que aleshores no sé si entengué, però que, després, sens dubte, ha entés. Per a formar part del Misteri, açò tan abstracte, tan genèric, els que tenen el do diví de cantar bé, de tenir una veu esplèndida, ho tenen més fàcil perquè poden ser angelets o Maries (i, encara, només els mascles, ja que les femelles encara ho tenen més complicat!), i més endavant poden ser apòstols o jueus. Però els que no tenim ni bona veu ni bona oïda ho tenim més difícil i, per tant, ens ho hem de fer d'una altra manera: ho hem de pintar, ho hem d'escriure, ho hem d'estudiar passant hores i hores davant dels llibres... Dir que cal desitjar intensament una cosa per tal de tenir-la no se m'acudí de bones a primeres. Si alguna virtut té la meua obra literària o arquitectònica és una virtut que compartim molta gent d'Elx, i consisteix en saber aprofitar allò que tenim. Amb l'aigua salada i dolenta del Vinalopó, un aigua que no aprofitava per a res, vam fer uns esplèndids camps de palmeres; amb oliveres i barrella vam fer en el s. XVIII una gran indústria sabonera; amb fibres vingudes de la Índia vam crear des de finals del s. XIX, una important indústria del calcer. Amb les misèries i les virtuts, amb les ombres i les lluentors que ens caracteritzen com a poble, hem sabut aprofitar les contrarietats per a fer valdre allò que teníem. Quan vaig aconsellar a Hèctor un desig fervent, no m'ho inventava, sinó que feia meua una frase que Ramon Jaén li va dir a Pere Ibarra a començament del segle XX, i que em va colpir quan la vaig llegir en un periòdic de l'època. Era una frase que vaig rememorar en un text dedicat a Fran López Bru, l'esplèndida pintora d'Elx que viu a Madrid.  Quan Jaén va morir, Ibarra va fer pública una clarivident carta d'aquell en la qual minimitzava el que per a la gent d'Elx era una cosa importantíssima: ser Catedràtric de Literatura Espanyola en una universitat americana. Jaén deia que no tenia cap mèrit, ja que només havia fet servir l'antic refrany d'Elx que diu "si vols ser bisbe, ficat-ho en lo cap" (i ho deia amb aqueix preciós arcaïsme que és l'article neutre lo). La primera cosa per aconseguir allò que hom vol és tenir-ho clar, desitjar-ho ferventment, d'una manera que totes les pròpies actuacions conduesquen a aqueix objectiu. I ja sé que açò que dic no és cert sempre, però pot ser-ho moltes vegades. I és quelcom que vaig fer a l'any 1980, quan escrivia el llibret de La Festa i jo també volia ser part del Misteri. Conforme passà el temps la meua activitat, la activitat social en la qual tots ens trobem immersos, m'anà acostant a la Festa.

          I l'altre dia, parlant amb Hèctor i Luis, els vaig advertir que arriba un moment en què la dificultat ja no radica en entrar, sinó en eixir de la Festa. Allò difícil ja no és formar part del Misteri, aqueixa part íntima integrada per centenars de persones d'Elx, sinó eixir-ne, desentendre's, que et done igual. La Festa, amb totes les seues grandeses i misèries, les seues virtuts i defectes, les seues llums, les seues ombres, és quelcom que t'enganxa i és difícil deixar de formar part d'aquest gran acte col·lectiu que cada 14 i 15 d'agost (i ho subratlle: cada 14 i 15 d'agost de cada any) fa la ciutat d'Elx per commemorar la mort i ressurrecció de la Mare de Déu de l'Assumpció.

          I què destacaria de la pàgina web que ara es presenta? Doncs tres coses que tothom que tinga Internet pot trobar-hi . I  és fonamental entrar en Internet ja que és la gran biblioteca, no del futur, sinó de l'actualitat, d'ara mateix, on es pot trobar absolutament tot, una biblioteca sense fronteres, ni per al bé, ni per al mal. Un lloc on qualsevol pot entrar, i que fa que el material de la xarxa, no se sapiga a qui va destinat. Encara que ells vulguen que siga per als joves, poden entrar els joves, els menys joves, l'australià, l'americà, etc. En definitiva, és un territori sense fronteres de cap tipus, ni tècniques, ni de raça, ni de religió. Encara que siga cert que la frontera està en conectar-se o no a Internet, però això és un altre problema.

          Deia que hi ha tres elements valuosos d'aquesta pàgina web. En primer lloc l'ús de les noves tecnologies, la difusió de l'estudi utilitzant les noves tecnologies. El segon valor important és la joventut de les dues persones que han fet tot el treball. I açò és especialment important perquè al voltant del Misteri, de la seua part artística, de la gestió, dels cantors, dels tramoistes, de la gent que assiteix, etc. gairebé, sense adonar-nos-en s'està produint una paulatina i imparable degradació i envelliment. En el Patronat, sense anar més lluny, els més joves ja no som gaire joves i no s'hi veuen molts substituts. Per tant, beneïda siga, també, la joventut i les finestres obertes per on corre l'aire lliure, fresc i nou dels 18 i els 20 anys, que li ve molt bé a una senyora tan vella com la Festa d'Elx que, damunt, com deia Francesc Massip, es posa més anys encara dels que té, i no com les dones i els homes d'ara que preferim llevar-nos anys. I en tercer lloc cal esmentar el rigor, l'extraordinari rigor en el contingut i en el muntatge de la pàgina web que han seguit els autors. I el rigor és una virtut no gaire comú en un poble com el nostre, excessivament donat a fantasies i a confondre una contalla o un relat  amb un estudi científic i seriós, amb notes a peu de pàgina, amb dades fefaents i comprobables.

          D'aquestes tres coses que he dit adés: les noves tecnologies, la joventut i el rigor, amb què em quedaria? Quina seria la conclusió última que voldria transmetre’ls a tots vostés? Doncs, sens dubtar-ho, la tercera. Per una banda, les noves tecnologies són noves hui, però en uns anys ja no ho seran pas. Recordem que un invent com la perspectiva al s. XV per Brunelleschi fou quelcom extraordinari: les dones reclamaven  la presència dels seus marits quan ells estaven pendents de la perspectiva. Així, Paolo Uccello estava embegut dibuixant la Batalla de San Romano i la dona li deia que vingués al llit, que ja estava bé de tanta perspectiva mentre ella es trobava soleta i abandonada, sense res que tirar-se a la boca... o a un altre lloc. Per tant, les novetats passen i allò que avui ho és, de novetat, allò que avui ho és, de tecnologia punta, en uns anys haurà envellit sense remei. Per altra banda, la joventut és una maltatia que acaba curant-se molt més ràpidament del que qualsevol jove es pensa. Passen els anys prestament i hom deixa de ser jove, i, sense adonar-se'n, comencen a clarejar-li els cabells, comença a tenir canes, etc., etc. L'esperit potser és una altra cosa, potser es manté jove més temps, però tampoc és veritat, i, en fi de comptes, envellim en cos i ànima sense adonar-nos-en.

          En canvi, què és allò que podem trobar, aprofundir i crèixer conforme passa el temps? Sens dubte, el rigor. Un plantejament rigorós en la producció artística o intel·lectual, en l'estudi i en l'acostament a tot allò que avui és novetat, però després serà vell i serà substituït per altra novetat. L'aproximació rigorosa a qualsevol producció intel·lectual, de creació, d'estudi, d'escriptura, de lectura, etc. és molt important i és quelcom que a Elx necessitem urgentment.

          Així que jo animaria Hèctor i Luis a continuar la seua tasca amb un rigor igual o superior al que mostra aquesta pàgina  web, ja que és una de les coses que més fruits i més satisfaccions els pot donar al llarg de la vida. I a tots vostés els anime a endinsar-se per aquests circuits màgics d'Internet on també ha fet cau la nostra antiga i venerable Festa d'Elx.

          Moltes gràcies per la seua atenció.

_________________________

*     Text de la presentació del website www.lafesta.com que va tindre lloc el 26 d'octubre del 1999 a la Sala d'Actes de la Mutua Ilicitana, a Elx. Publicat a La Rella, núm. 13, Baix Vinalopó, 2000, p. 177-180.