L'ARQUITECTURA DE LA FESTA*

          francesc Massip: Moltes gràcies, Josep Martí. A mi em sap mal haver de passar notes del temps perquè s’estan dient coses molt interessants, cosa que indica que l’any que ve haurem d’ampliar aquesta jornada. Passo a presentar-vos a Gaspar Jaén i Urban, que és doctor arquitecte, i sobretot poeta, d’Elx. Jo recordo els límpids alexandrins d’aquell llibre sobre la festa. Aleshores jo estava estudiant la festa d’Elx, i Gaspar ha estat un dels cicerone més entusiastes de la festa. A més a més, [ha estat durant uns anys] [és] el responsable de la tramoia del cel i gràcies a això jo he pujat al cel, al cel de la festa d’Elx. Amb vosaltres, Gaspar Jaén.

          Gaspar Jaén: Moltes gràcies. Vaig a exposar un parell de reflexions i espere tenir cinc minuts per a passar unes quantes diapositives. La meua intervenció es titula "L’arquitectura de la festa". Ara bé, ¿quina és l’arquitectura de la festa? Jo diria que, en principi, l’arquitectura de la festa no és sinó la mateixa arquitectura de la ciutat, una arquitectura, però, prèviament transformada, vestida de festa, canviada. Així, l’espai de la festa seria un espai distint de l’espai teatral, çò és un espai diferent de l’escena de l’òpera, de la caixa italiana dels teatres burgesos, però també distint de l’espai urbà, burgès o capitalista que vivim cada dia els habitants del món occidental. Amb tot i això, potser l’espai de la festa, l’arquitectura de la festa, preludia aquests dos espais, l’espai teatral (el dels teatres burgesos) i l’espai urbà burgès; sobretot el preludia abans de l’especialització funcional del territori urbà que es fixa al segle XIX. Fet i fet, en moltes ocasions el mateix espai urbà pot arribar a ser subsidiari de les manifestacions festives. Si posem algun exemple d’Elx, que és el meu laboratori no sols festiu, sinó també el meu territori urbà, poètic, etc., trobem que en l’antic règim era habitual a Elx que les reparacions de les sèquies que travessaven la població o l’enderroc de les capelles que hi havia per damunt dels carrers, es justificassen perquè destorbaven el pas de les processons. Les processons de Setmana Santa, del Corpus i de l’Assumpció eren les grans manifestacions del cicle festiu de la ciutat.

          D’altra banda, l’espai de la festa és un espai més o menys indefinit, un espai que es pot establir per a cada ocasió. En el cas d’Elx, de nou, l’interior i l’exterior de la vila murada, els carrers i les naus de l’església, amb totes les portes obertes, per on la gent entra i surt sense control, formen un espai unitari destinat a la festa d’agost. Per tant, l’arquitectura de la festa no estaria, fonamentalment, conformada per un espai extraordinari, sinó per l’espai de cada dia, un espai quotidià però transformat, l’arquitectura de la vida quotidiana vestida d’una altra manera, la qual cosa fa que adquiresca un significat diferent, un significat festiu. Res estrany, doncs, si pensem que la mateixa gent, mudada o vestida de festa, adquireix un caràcter diferent uns determinats dies una vegada a l’any. Així, d’una banda, trons i focs d’artifici fan ritual aquest espai, el purifiquen i el preparen per al gran esdeveniment, el foc i el soroll netegen l’aire i espanten els mals esperits. I, d’altra banda, l’espai urbà, la ciutat, la vila, s’adornen amb arcs, garlandes, banderoles, plantes i flors, papers de colors vius retallats, aquells papers de barberelles de la nostra infantesa que tremolaven a Elx en els capvespres amb el ventijol fresc de l’estiu. Tot plegat es canvia el significat dels carrers i de les places. Era, evidentment, una obra de la col·lectivitat que replantejava, en transformar-lo, l’espai vital, quotidià, de cada dia, almenys una vegada a l’any.

          Però l’espai de la festa comportava també una divisió de papers, un lloc per als qui actuen (actors, cantors o festers) i un altre lloc per al públic que els mira, els ou i participa. S’indica així, amb aquesta delimitació, amb aquest tancament, un itinerari simbòlic que atorga un nou significat a l’espai urbà i a l’arquitectura de la ciutat. A Elx, la processó del 15 d’agost pel matí no és sinó l’assenyalament d’un itinerari, una mera desfilada que converteix, però, la ciutat en Jerusalem; com també una desfilada de moros pot convertir un carrer en escenari teatral.

          Fins aquí, una part de la reflexió. L’altra és que de vegades, també l’arquitectura es pot fer específicament per a la festa, com ara la gran església de Santa Maria d’Elx, que fou construïda per a arrecerar les representacions del Misteri. En aquest cas, arquitectes, polítics, escenògrafs, enginyers, van bastir un espai joiós, una arquitectura específica, per a una festa d’arrels tradicionals amb uns resultats absolutament reeixits. Però també en aquestes intervencions cultes, l’espai s’ha de vestir, s’ha de fer ritual o litúrgic, s’ha de fer diferent, s’ha de transformar. I en el cas d’Elx es creà un gran cel barroc, un teló que tancava la gran cúpula de l’església i que en la representació esdevenia el cel real, evangèlic, el cel ideal, el cel de més enllà de la vida i de la mort, el cel dels benaventurats, però també i, sobretot, esdevenia el cel físic que cobreix la ciutat, el cel de les tempestes, d’estiu o de tardor, un cel barroc, pintat sota la cúpula, que es troba relacionat amb els cels de les esglésies de la Contrareforma. Aquest cel, ideat durant el darrer quart del set-cents, no sols estava en funció de la maquinària que amagava, sinó que es relacionava amb el concepte barroc d’espectacle i d’espai a què servia, en dotar el conjunt de l’escena d’una extraordinària unitat i continuïtat en la visió espacial. Açò es confirma des de l’aspecte decoratiu. El cel de la festa d’Elx, amb la disposició figurativa original, es pot relacionar amb les grans pintures al fresc de moltes cúpules set-centistes, especialment aquelles que narren la glòria de Déu, o la glòria de l’Assumpta, com ara la superba Assumpció del Correggio de la catedral de Parma, l’ascensió de Jesucrist, també del Correggio, a l’església de San Giovanni Evangelista de Parma, o el fresc de Palomino a la basílica dels Desemparats de València. Ens trobem, així, amb la incorporació d’elements cultes, d’autor, a la festa o a l’espectacle d’arrel tradicional. Aquests afegits cultes, però, esdevenen tradicionals, populars, amb el temps, perquè la gent, el poble, els fa seus si han quedat prou reeixits com per a què la gent se’ls faça seus.

          Ja per acabar, els mostraré algunes imatges del que els he contat del meu laboratori, de la tramoia aèria de la festa d’Elx, que, repeteixo, fou una ideació d’arquitectura efímera culta per a una festa que havia anat arrelant, a poc a poc, en la tradició del poble d’Elx d’una forma viva des del final de l’edat mitjana fins avui mateix.

          Si m’apaguen les llums... Em limitaré a posar títol a cada una de les imatges.

          L’església en el moment de la coronació. De nou l’església en el moment de la coronació. L’església en el moment de la baixada de l’àngel amb el cel que tanca la cúpula. La secció longitudinal amb els artefactes. Els homes que hi treballen i la mangrana que hi baixa, amb la lona corbada pel pes del cel de la cúpula. La mangrana vista des de dalt. Açò és el que veuen els tramoistes quan baixa l’aparell de la mangrana. Els terrats, que són el cel. Els terrats d’una església poden transformar-se i esdevenir una imatge física del cel. El cel amb el paisatge de palmeres i les serres del fons, i les cordes i les pedres que es deixaven els constructors de les esglésies dalt dels terrats. De nou, una altra secció, més elaborada, un document tècnic. El cel que es va cremar l’any 1936. Un projecte de cel amb els àngels i amb les portes del cel. El cel amb les portes del cel obertes per a deixar eixir la recèlica, un dels aparells celestials. Un projecte fantàstic de cel que no es va dur a terme. Un altre projecte de cel. El cel actual, amb les portes del cel tancades. De nou, una secció que ja havíem vist abans de l’església. L’espai de l’església encara sense vestir, sense transformar; en el terra està la lona que forma el cel i tanca la cúpula i es poden veure les cordes verticals que estan ja disposades per a pujar el cel. El cel disposat per a ser pujat i que tanque la cúpula. Les cordes que subjecten el cel que, a força de braços, es pujarà fins a la cúpula, fins a l’anell toral. Una altra imatge del mateix. El cel que està a mig camí, com una mena de balena gegant que es mou i que va tancant la llum que entra pels finestrals del tambor de la cúpula. De nou, una imatge de l’ascensió del cel. Una altra imatge del mateix, amb la cúpula del presbiteri. El cel està arribant dalt i va tancant la llum que entra pels tambors. Una vista del mateix des de dalt, del cel que va pujant, el cel de lona. El cel que es va estirant al màxim per a evitar les rugues de la tela. El cel amb la corda de protecció. Diferents aparells. Un document tècnic de la planta, l’alçat i les seccions dels documents, originats en el segle XVIII. Un dels aparells sense vestir, nu, amb els ferros i els coixins sobre els quals aniran els àngels. De nou, els aparells celestials, la mangrana, la recèlica i la coronació, que s’acaben de traure del magatzem. Els homes traient les bigues. Els homes traslladant la biga mestra. Més aparells i la biga mestra, de ferro, al fons. Xarxes. Els homes en el torn a començament de segle XX. Els homes muntant la caseta que protegirà el torn. La caseta i el torn. La caseta i el torn, amb les cordes i les maromes enrotllades. La mangrana, disposada per a baixar. Els tramoistes en una foto de començament de segle XX. La secció tècnica dels tirants que aguanten tot l’artilugi de la tramoia aèria. La planta de la tramoia aèria, amb el teulat de fusta. Els homes muntant la càbria. La politja doble, per on passen les cordes dels aparells celestials. Els homes muntant la càbria. Les cordes. De nou, la politja doble. I ja, per acabar, aquesta imatge idealitzada del moment clau de la representació, on es corona l’Assumpta.

          Moltes gràcies per la vostra atenció.

          Francesc Massip: Gràcies, Gaspar, per aquestes imatges, realment esplèndides, sobre el vestiment de la cúpula. No havia vist mai com es muntava el cel, com es va aconseguint l’obscuritat. 

__________________________

*    Ponència presentada a la III Fira d'espectacles d'arrel tradicional, «Un pols a la festa», Generalitat de Catalunya, Manresa, 03-11-2000.