SENTIT, ACTUALITAT I SUPERVIVÈNCIA DE LA FESTA D'ELX*

          Ja ho sabeu: la UNESCO declarà divendres passat patrimoni de la humanitat la representació de la Festa de l'Assumpció de la Mare de Déu, drama sacre enterament cantat que el poble d'Elx ha representat i representa a l'interior de l'església de Santa Maria tots els anys des del segle XV fins l'actualitat i al qual, amb aquest guardó, hom li ha reconegut el més elevat mèrit antropològic, artístic i cultural.

         Cap altra representació medieval ha restat viva a tota Europa. Al llarg de cinc segles la Festa o Misteri d'Elx ha sobreviscut a les dificultats que acabaren amb les nombroses obres semblants que es feien al vell continent, des d'Itàlia fins Anglaterra. Aquells drames medievals s'extingiren amb les penúries econòmiques del segle XVI, amb l'exclaustració del teatre dels temples en temps de la contrarreforma, amb les idees laicitzants de la Il·lustració i, sobre tot, amb el nou règim burgés implantat universalment el segle XIX, que feu que aquestes representacions perdessen el sentit viu que tenien i passassen a ser una antigalla. El mateix Consell d'Elx deixà de pagar la capella de la Festa per a poder pagar el metge.

          Però encara que modificada, empobrida i capgirada, la Festa d'Elx arribà al segle XX i, des d'aleshores, gràcies a Ibarra, Pedrell, d'Ors i molts més, ha estat valorada com un bé històric, artístic, cultural i turístic de primera magnitud, i, per tant, ha pogut comptar amb protecció legal i amb subvencions econòmiques dels poders públics.

         Però la supervivència del drama d'Elx no ha estat cap producte de la natura ni del Vaticà, ni cap miracle de la Mare de Déu ni cap tossuderia dels elxans. Quin ha estat el nexe comú que ha permés que la Festa seguesca representant-se cada any dins de l'església de Santa Maria? Doncs el fet que, qüestió religiosa a part, la Festa haja estat una manifestació enlluernadora del poder constituït des del segle XVI fins l'actualitat. Del poder que la pagava, és clar, sempre civil, mai eclesiàstic, i que la promovia en tant que festa del poble i de la ciutat.

          Així, doncs, en l'antic règim la Festa era la màxima manifestació del poder del consell municipal, enfrontat al poder feudal del senyor en una llarga disputa que començà a finals del XV i no acabà fins l'inici del XIX, amb l'abolició dels senyorius jurisdiccionals. Així, en el moment culminant de la Festa, quan la Verge Assumpta era coronada enmig de l'aire de l'església, entre el cel i la terra, era ni més ni menys l'escut del consell de la ciutat, juntament amb el paraclet, el que es posava sobre el front de la celestial sobirana.

         I així durant els segles que seguiren fins que al XIX, quan per això que en diuen lleis històriques, s'havia d'haver extingit la representació, i malgrat la profunda decadència que patí, la Festa d'Elx no va desaparéixer, car la burgesia il·licitana la feu seua, la mantingué i seguí utilitzant-la com a símbol de la ciutat i com a símbol propi, de la nova classe social dominant.

          I ja al segle XX, els nous poders que han consagrat el turisme, l'oci i la cultura de masses, han trobat en la Festa d'Elx un exemple arquetípic de valors universals exportables i que, per tant, es poden convertir en cultura, és a dir, en diners. I d'ahí, els dos sengles decrets de declaració monumental dictats, l'un per la Segona República (que, per cert, valgué de ben poc, car tot, església, aparells i imatge s'ho emportaren les flames el 1936) i l'altre pel franquisme, en una exaltació del paper que la Religió i la Dona havien de tenir en el règim. D'ahí la valoració i la prodigalitat amb que les administracions públiques i els medis de formació de masses d'individus l'han considerada d'uns anys ençà i la fama que ha assolit, ben poc benèfica en algunes ocasions per a l'arrel de poble i de veritat que segueix alenant en els racons més pregons de la Festa d'Elx.

          Queda clar que les raons que donem no són prou per a explicar l'atracció i la fascinació poderoses que la Festa exerceix sobre aquells que la contemplen o que en formen part. L'intens poder màgic, ancestral i primitiu que té la Festa cal cercar-lo al marge de l'ús que se'n fa i al marge de la panxa que els agrada traure als que manen el dia de la representació resumida, digest o light, del 13 d'agost, un dissortat invent turístico-polític que els permet deixar una mica de banda la representació dels dies 14 i 15, la Vespra i la Festa, la verdadera, l'autèntica Festa, massa llarga per a turistitzar-la, i la deixen, encara, per a la gent. Es aquest enlluernament primitiu i actual, tradicional i culte, popular i selecte allò que continua donant-li sentit i emoció a la Festa d'Elx, malgrat l'ús que el Poder en fa.

          Amb tot, molts pensem que per a mantenir el que conserva de veritat la Festa d'Elx caldrien més la humilitat i el recolliment que no pas la supèrbia i la vanaglòria. Esperem que ara, amb la declaració de la UNESCO, de gran valor públic i propagandístic (mireu el que diuen els periòdics i les televisions!), cada 14 i 15 d'agost els il·licitans pugam seguir fent la nostra Festa i no el seu Patrimoni de la Humanitat i que, així, no desaparega del tot la veritat comuna del poble, autèntica i profunda, que hi ha encara enganxada en aquesta representació de la Festa de l'Assumpció de la humil Mare de Déu que fem els d'Elx des del segle XV, si més no. Que així siga.

__________________________

*     Periòdic El País, "El Quadern", València, 24-05-2001, p. 1-3.