|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
«PRÒLEG» A JOAN
CASTAÑO I GARCIA:
|
|
Infatigablement
i assenyada, amb una constant i tenaç dedicació, per a alegria i
conhort dels que l'estimem i estimem el seu saber, els seus escrits i el
subjecte del qual en parla, Joan Castaño segueix treballant dia rera
dia, any rera any, per tal de conéixer i fer-nos sabedors de més i més
coses sobre la Festa d'Elx. Així, ara ens presenta aquest extens
recull d'articles redactats al llarg dels últims quinze anys, textos
alguns dels quals són difícils de trobar i que ara se'ns lliuren
oportunament revisats, travats i estructurats en un volum unitari, dens
i gruixut, que fa goig i que du el suggerent i gens pretenciós títol d'Aproximacions
a la Festa d'Elx.
Probablement, Joan Castaño és la persona que més ha llegit i més
ha estudiat i, per tant, que més sap dels fets antics de la Festa.
I també, és clar, dels fets contemporanis, de molts dels quals
nosaltres mateixos hem estat actors i als quals també, encara que més
tímidament, es refereix, de tant en tant, el nostre autor. De tot
plegat en fa Castaño, com és característic del seu treball, una crònica
o narració ben lligada d'esdeveniments i d'imatges que ajuden a copsar
la intrahistòria del drama.
És sabut que la vinculació de Joan Castaño amb la Festa
és summament íntima des de fa anys, ja que, a banda dels vincles
emotius i ancestrals, d'elxà de soca-rel, i a banda de ser, com diem,
l'estudiós més profund i extens de tots els que s'han aproximat al
drama, forma part del Patronat des de fa temps, fa d'arxiver d'aquest
Patronat i, durant prop d'una dècada, ha estat Mestre de Cerimònies de
la representació; un mestre d'extraordinària delicadesa i sensibilitat
que, quan arribà el moment, deixà el càrrec, cansat de lluitar contra
els elements desbocats que cria la mare Natura. Una gran pèrdua, ja que
Joan desa dintre seu la memòria col·lectiva
de la Festa i la seua memòria personal és el millor arxiu
vivent amb què podem comptar els qui estimem la Festa i els qui
temem per la seua integritat i pel seu manteniment fidel i viu, com un
corcó que ens rosega, que ens corpren i que ens capfica. Treballador insistent, amant dels arxius i de les biblioteques, des de ben jove Joan Castaño prengué consciència de la importància d'allò que ens arriba dels documents antics, un alè esmorteït, uns colors pàl·lids d'allò que fou, quan ja s'han mort els actors i, sense ells, les passions i les controvèrsies han perdut la vivesa que els animava. Car ja sabem que des de que en tenim notícia tota mena de passions i controvèrsies es belluguen constantment al voltant de la Festa.
Com sabem, durant les dues darreres dècades del segle XX s'han
escrit uns quants assaigs i estudis i hom ha elaborat importants
materials literaris i artístics sobre la Festa. Hi hagué
l'exposició «Món i Misteri de la Festa d'Elx» i llurs seqüeles més
recents; van veure la llum el llibre de Quirante (que en la Glòria
estiga) i l'extraordinari llibre de Massip, l'obra cabdal sobre la
Festa; durant alguns anys, sota la direcció de Biel Sansano i del
mateix Castaño, la revista municipal Festa d'Elx fou el punt de
trobada dels estudiosos que va voler, mentre fou alcalde, Manuel Rodríguez
des d'aquella inoblidable alcaldia oberta, dialogant i culta, un punt
cosmopolita; i, darrerament, comença a apuntar una nova fornada de
joves estudiosos, com ara Hèctor Càmara, Josep Càmara i Luís Gimeno,
amb la seua magnífica pàgina a la Xarxa sobre la Festa on recullen de
forma exacta, abundant i rigorosa textos, esdeveniments i bibliografia,
tot convertint-la en un magnífic punt de consulta.
Si l'obra de Massip estudiava la Festa dins el teatre
medieval europeu i català, els escrits de Castaño han sentat la base
per a saber coses dels esdeveniments domèstics de la representació.
Tres obres plenament madures destaquen entre la bibliografia publicada
fins ara per Castaño: l'edició de la Consueta de Tàrrega (1992), el
Repertori bibliogràfic (1994) i l'estudi de l'organització de la Festa
(1997). Tot plegat, la figura de Joan Castaño ha estat central en el
reviscolament viscut a Elx el darrer quart del segle XX, un procés
dissortadament frenat pel retrocés que s'ha produït els darrers anys
en la direcció política local, autonòmica i estatal, on, com als anys
seixanta, ha tornat a primar el moviment de diners i, amb ell,
l'especulació immobiliària i urbanística, l'ús pervers de l'espai públic
i de l'automòbil i la destrucció urbana per damunt del pensament i de
l'escriptura, de la investigació, de la creació i de l'edició de
llibres.
Però malgrat les dificultats que es troba a Elx l'amant del
passat, a partir del 1979 han estat incomptables els articles de Castaño
sobre tot allò que tenia a veure amb la representació, uns articles
gairebé sempre escrits en valencià, en una encomiable mostra de
fidelitat a la llengua d'Elx i de la Festa. Hom perd el compte
dels escrits que porta fets Joan Castaño, amb la seua dedicació
pacient i imparable. Per això ens felicitem que veja la llum aquesta
obra i felicitem la inicativa editorial de l'Institut de Cultura de la
Diputació, ja que és important per a la col×lectivitat
que els autors apleguen els seus articles dispersos en un llibre per tal
de presentar un corpus aglutinat que es puga consultar fàcilment i còmoda
i servesca per a obres i estudiosos posteriors.
Els treballs de Castaño són acurats, ben fonamentats i útils
per a saber el que ha estat la Festa i allò que convendria i allò
que no convendria fer ça i lla. Es tracta de textos rigorosos, ben
escrits i agradables de llegir que ens dónen notícies exactes i
fefaents i que ens porten una bafarada d'aire fresc en l'ambient sòrdid,
malintecionat, envejós i ple d'interessos personals que moltes vegades
envolta l'organització de la Festa i la vida pública a Elx. Res més
lluny del «dejemos volar la imaginación» d'altres, blasmat pel nostre
autor, o de la borumballa audiovisual i propagandística que des de fa
uns anys tant de mal està fent a la visió clara i íntegra del drama.
Malgrat el problema que una agrupació d'articles solts pot
presentar degut a repeticions difícils d'evitar i a una estructuració
sovint massa esquemàtica dels temes, paga la pena la intenció de
clarificar el que se sap i la voluntat de conclusió, de resum en un
moment determinat, així com l'abundància de dades i referències i el
ritme pausat, descriptiu, eshaustiu dels articles. A més, tot plegat,
malgrat el caràcter fragmentari i parcial dels textos, el conjunt
presenta una unitat innegable.
Si, com deia el mestre Vila, Vicent Quiles, «n'hi ha uns que
viuen per al Misteri i uns altres que viuen del Misteri», Joan Castaño
és dels primers, dels que viuen per al Misteri amb una entrega total, i
en el cas de Joan, havent hagut de suportar, fins i tot, més d'un atac
groller d'algun que altre analfabet que fa de les baralles i de la
discussió estèril la norma política de comportament a les reunions
del Patronat. Un ambient de figurons i manifassers accentuat després de
la declaració de la Festa per la UNESCO com a Patrimoni de la
Humanitat, un reconeixement internacional que, per cert, deu molt més
als treballs rigorosos d'autors com ara Castaño, Massip, Quirante o Gómez
Muntané que als reportatges pseudodivulgatius i propagandístics
impulsats darrerament per les institucions.
Així, en contrast amb la misèria que sovint ens gangrena i ens
divideix als d'Elx, el profund valor investigador de Joan Castaño ve
avalat pel conjunt dels seus escrits, que es fa més voluminos cada any,
i que, com bé demostra el llibre que presentem, constitueix l'aportació
més útil i extensa del nostre temps per al coneixement de la
representació. Amb tot i això, aquests escrits no haurien de veure's
com un luxe cultural, sinó com a ferramentes, sabers útils per als
esdeveniments quotidians, per a les opinions, decissions i crítiques
que hauríem de formar-nos abans d'actuar en tot allò que té a veure
amb la Festa. Aqueix és, recordem-ho, el major valor dels
records, de la memòria i del saber sobre un passat més o menys
allunyat o recent: fer de tot plegat ferramentes per a la vida que hem
de viure cada dia.
Encara que els anys i Elx (i els anys a Elx) ens han tornat més
incrèduls, esparvers i esquerps del que érem quan vam tornar a casa,
ara i aquí voldríem seguir pensant en allò que escrivíem fa un
temps, que la vida renaix i que l'ànsia de saber és infinita i que
sempre torna. I que l'home que veu com es mouen per damunt del seu cap
el cel i les estrelles, sempre haurà d'inventar, per a explicar-s'ho o
per a gaudir-ho, la ciència i la poesia. I que sempre més, algú,
humilment, ens parlarà amb un gran amor de l'arrova de l'oli, d'una
Festa que diu que feien al seu poble en honor de la Mare de Déu
Assumpta cada 14 i 15 d'agost, quan els camps granaven i les primeres
codonyetes madures apuntaven en les codonyeres de la vora de les séquies. I amb aquesta aspiració de continuïtat col·lectiva, amb l'esperança que es puga salvar alguna cosa de la destrossa que patim cada dia i que amenaça créixer i devorar-nos, des d'aquí li desitgem una llarga i fructífera vida, física i intel·lectual, al nostre autor, que no s'ature en el seu estudi insistent i pacient, que no deixe de llegir i escriure i que tots nosaltres pogam gaudir per molt de temps del seu pou de saber, de la seua companyia amable i de la seua amistat, plena de virtuts. Que així siga.
__________________________ |
|
* «Pròleg», en Joan CASTAÑO I GARCIA: Aproximacions a la Festa d'Elx, Institut de Cultura «Juan Gil-Albert», Alacant, 2002, p. 15-19. |
|
|
