15 anys de Món i Misteri de la Festa d'Elx



	TEXTOS D'INVESTIGACIÓ Notes per a una història del text de la Festa d'Elx LUIS QUIRANTE SANTACRUZ Universitat de València
	[219] Tractar d'endinsar-se en l'estudi del text literari de la Festa d'Elx suposa topar de sobte amb el gran problema que planteja l'anàlisi des de qualsevol punt de vista: l'escassesa i imprecisió de la documentació conservada. Per començar, no posseïm cap consueta anterior a 1625. Sabem que en 1530 la Festa existia i que tot al llarg del segle XVI ana creixent o, almenys, gaudint cada vegada d'una major tutela munícipal¹. Fins 1609, però, no arribà a dependre del Capítol. El segle XVI és, doncs, un misteri del qual se sap ben poc a part que l'administració anà a càrrec de la famosa Confraria, en els arxius de la qual es degueren guardar els documents en l'època, però de la qual avui no sabem gairebé res. Els estudis dels musicòlegs han individuat els músics que feren possible la reforma polifònica que Pedrell² data al voltant de 1566. Pomares³, en 1957, assenyalava que les cobles 27 i 29 contenen diversos versos que corresponen de forma aproximativa a les invocacions de la Lletania Lauretana, composta en 1500 i aprovada per l'Església en 1597. Ara bé, no es conserva cap consueta del segle XVI, ni cap notícia sobre el tema. Junt amb aço, el text literari esta voltat d'una sèrie de problemes especials derivats, pensem, del seu escàs pes específic dins del conjunt d'elements que fan possible la representació. El fet que la Festa siga una representació commemorativa (repetida cíclicament) priva al text literari de la que fóra la seua primera missió: informar qui escolta⁴; el fet que n'aparega el contingut en una consueta⁵ destinada al mestre de capella, que siguen aquests els encarregats de la posada en escena de tota l'obra, redueix els més de 260 versos del Misteri a poc més que a un simple suport lingüístic per a les brillants notes musicals. En un altre ordre de coses, el mateix Patronat, tot seguint un antic costum⁶, limita el seu "patronatge" a imprimir un text que servisca a l'espectador per a seguir la representació. Que el libreto⁷ estiga reclamant urgentment una revisió completa, tant ortogràfica com conceptual (es parla de "textos" i comentaris en llemosí del drama sacro- líric del segle XIII) sembla que és secundari. Allò que importa és que l'espectador puga seguir la [220] representació (una altra cosa és que ho aconseguisca, a causa de la lleugeresa amb la qual el text literari ve tractat a la representació on es suprimeixen versos, escassament es vocalitza, etc.). El panorama no canvia si contemplem la immensa bibliografia dedicada a la Festa. Es ve reclamant sistemàticament que el text de la Festa siga estabert, preocupació per la sort d'aquest "germa menut" de la nostra peça. Hom parla de la urgència d'una edició crítica, però ningú no va més enllà, ningú no es pregunta ni tan sols si aquesta és possible, quina és la naturalesa dels textos que avui es conserven, quina relació guarden entre ells, etc. En el present treball anem a ocupar-nos precisament d'aquestes darreres qüestions, tot aportant algunes dades i observacions, modestes pero útils, pensem, per a aquella futura història del text literari il·licità que aquí reclamem. Per últim, tot esperant l'aparició de nous documents, la història del text literari il·licita comença al segle XVII. El més antic dels textos que, d'una forma o una altra han arribat fins nosaltres és el Llibre de la Festa de Nostra Senyora... que copia Gaspar Soler Chacón, sense música ("trellat solament de la lletra") per encàrrec del senyor Honorat Martí de Monssí, representant de la Inquisició d'Oriola. Segurament aquesta còpia fou encarregada per a ser examinada ("Hobeint al manament de Vm")⁸. És datada pel mateix autor⁹. El manuscrit de Soler es troba avui perdut, encara que ha estat reproduït en diverses ocasions per l'antic arxiver d'Elx, Ibarra Ruiz. Destaquem dues d'aquestes edicions: -La que apareix en el seu llibre El tránsito y la Asunción de la Virgen, que és signada el 1900, tot i que el llibre (recopilació de diferents treballs) no seria editat fins 1933¹⁰. Fou transcrita directament i, sembla, correctament per Ibarra del manuscrit de Soler¹¹. -La que apareix en el llibret Lo Misteri d'Elig. El Misterio de Elche, manual del curioso espectador... que publica el 1929¹². És una edició farcida d'alteracions per a agilitzar i modernitzar el text. El text publicat per Ibarra el 1933 fou inclòs dins l'"estudio comparativo de los textos literarios" que realitzà Pomares, on apareixen confrontades les quatre consuetes conegudes fins avui¹³. Recentment ha aparegut un document excepcional. Es tracta del Llibre de la Festa de Nostra Senyora... del requeridor Carles Tàrrega. És signat el 1751 i és una còpia del manuscrit de Soler Chacón que fins ara sols coneixem per les edicions d'Ibarra¹⁴. El primer text amb música del qual es té notícia és la Consueta de la Festa de Nostra Señora de la Assumtio que se celebra en dos Actes: Vespra i dia en la insigne Villa de Elig. Escrita per un devot seu en VI dies del mes de Febrer del Any MDCXXXIX. Actualment també està perduda encara que sobre la seua desaparició existeixen alguns dubtes¹⁵. Perdut o amagat, el ben cert és que hem d'acudir a copies posteriors, ja molt recents. En opinió de [221] Montserrat Albert i Roger Alier¹⁶, la primera còpia divulgativa del consueta del devot és la que fa F. Fuente Agulló en el seu Epítome Histórico de Elche desde su fundació...¹⁷, de 1855. Desconeixem quines han estat les raons que han menat aquests autors a una tal afirmació, pero, al nostre parer, són nombroses les que la desmenteixen¹⁸. El primer text que pretén ser una edició de la consueta de 1639 és eln llibre de J. Fuente y Ponte, Memoria Histórico-Descriptiva del Santuario...¹⁹. A més de contenir la consueta, aquest treball és l'únic que proporciona algunes dades interessants: conté l'única descripció del manuscrit que hom coneix, en el text estan ja recollits els noms de Vich, Ribera i Pérez, autors de la denominada "reforma polifonica", dóna notícia sobre com era la representació efectiva en el seu temps (segona meitat del XIX). Malgrat tot aixo, però, no és una edició, ni de bon tros, fidedigna²⁰. Tres anys després, Roc Chabàs en un article titulat "El drama sacro de Elche"²¹, publicava la primera "edició crítica" del text de 1639 i proposava un text amb ortografia modernitzada on tenia en compte, junt amb els treballs de Fuentes Agulló i Fuentes i Ponte, "una copia que perteneció al Marqués de Molins» i les seues pròpies notes que prengué de l'"original de Elche" (no sabem a quin original es refereix). Arribem ara a la consueta de 1709 copiada per prevere Josep Lozano Roiz amb el títol de Consueta ô director pera la gran funció de la Vespra y Dia de la Mare de Déu de l'Asumpcio. És l'última consueta el manuscrit de la qual es conserva actualment en l'arxiu de l'Ajuntament d'Elx i de la [222] qual s'han fet diverses reproduccions. La primera n'és la de l'Institut d'Espanya, de 1941²². La segona, en 1956, l'edita Rafael Ramos Folqués en el seu llibre La leyenda del Misterio de Elche²³. Un any després, Pomares la inctou en el seu treball ja esmentat. Per últim, J. M. Vives, en un treball dedicat a aquesta consueta, La «Festa» y el Consueta de 1709²⁴, en publicà una edició paleogràfica. D'altra banda, Pomares i Vives havien parlat d'una nova Consueta, inèdita fins ara, que fou copiada el 1722 i que un segle després -en 1820- regalava al Mestre de Capella Ignacio Rodríguez al seu "querido discípulo Francisco Antonio Aznar". És una reproducció amb petitíssimes variants de la de 1709 i ha estat editada recentment per l'autor d'aquestes pàgines²⁵. Sobre el text de 1625 hi ha hagut moltes discussions. La seua "pèrdua", el fet que no es donara a conéixer fins 1900 (mentre que el de 1639 fou el consueta "de treball" gairebé tot el segle XIX), les diferents edicions que, amb variants entre elles, publicà Ibarra, les sensibles diferencies que presentà en relació amb el de 1639, l'absència de músicá, etc., porten, almenys, a considerar les addicions d'Ibarra "massa modernes" per a poder ser de principis del XVII. A. Antón Asencio situava l'origen del text en la consueta de 1639, "copia del libro primitivo" segons ell²⁶. Albert i Alier, més tard, jutjaven l'edició d'Ibarra de 1933 com "el text que figurava en l'obra (1887) de Javier Fuentes y Ponte però amb correccions"²⁷. F. Lázaro, en 1979, troba raons per a sospitar la validesa de la teoria d'Antón ja que les cobles de les Maries "semblen afegides"²⁸. Per últim, també Vives ha expressat els seus dubtes sobre el text de 1625²⁹. Per la nostra part, ja defensarem en un treball titulat "En torno al texto de 1625"³⁰ la prioritat del text del 1625 i feiem front a les paraules de J. M. Vives, quan distingia entre l'edició que en féu Iba rra "para el curioso espectador" i la que dirigia a "ciertas personas, que se interesan por los estudios históricos ilicitanos". Aquesta darrera, déiem, no comparteix les modificacions que hom introduí en aquella ni en principi té res que permeta fer dubtar de les paraules d'Ibarra. A més, des de fa poc comptem amb el document que hem esmentat de CarIes Tàrrega, copia del document de Soler la sola existència del qual esvaeix qualsevol sospita que puga subsistir sobre la pertinença de les cobles de les Maries al text de 1625. També Pomares expressa dubtes sobre les edicions d'Ibarra. A propòsit de la 1a acotació de la segona part ("van a la iglesia major acompanyats del elets"), el metge il·licità escrivia: "Échase de ver la modernidad relativa de todo este párrafo en [223] conceptos y palabras. ¿Cómo, según D. Pedro Ibarra, es un trasunto fiel del Consueta de 1625? Mucho más antiguo és el párrafo que pone el consueta de 1639 que no nombra a los Electos y, en cambio, nombra los Mayordomos, de la época de la Cofradía y del Consejo anterior a 1741 en que empezaron a funcionar los Electos [...]. La redacción del párrafo en el Consueta de 1709 está en su tiempo"³¹. ¿En què es basa Pomares per a afirmar que fins 1742 no apareixen els Elets? El Libro de Cabildos dedica molt d'espai al pas de la Festa a la tutela municipal. Fou en aquell any quan el capítol decidí de substituir el càrrec de Mayordomo, que era una persona que pagava la Festa a càrrec propi³², per l'Elet, persona encarregada de representar al Consell en la Festa i d'administrar les subvencions que aquell atorgava ("lo dit consell aja de nomenar Elets pera que façen la festa que·s determinara del modo e manera que sera ordenat y determinat er dit conçell0")³³. D'altra banda, en 1700, Claudio Felipe Perpiñán, en la seua traducció de la Festa³⁴, també parla d'elets i no de majordoms. En l'últim, C. Tàrrega, escriu sobre això que "asò es disponge en lo dit Concell [...] per a evitar el estil que asta entonces al paréixer se havia tingut de nomenar dos machordomos para esta festivitat cascun añy els quals restaven imposibilitats per lo exesiu gasto"³⁵. Tàrrega, que és un home íntimament lligat al Misteri (en fou administrador desde 1723) diu que "parece ser" que "havia una costumbre" de nomenar majordoms, cosa que "fue evitado en 1609". Tot sembla indicar que no sols cal retardar segle i mig l'aparició dels Elets, sinó que en 1609 aquests substitueixen els majordoms. Pensem, a més, en tot el conjunt: El Capítol es reuneix per fer-se càrrec de la Festa que està a punt de desaparéixer; pren una sèrie de mesures econòmiques per a subvencionar-la i decideix de nomenar dos dels seus membres (laics, naturalment) per al seu control i tenir-hi presència (els elets seculars els anomena Tàrrega). El que hem dit fins ara invalida la pretesa "modemitat" del text de 1625 (i de l'edició d'Ibarra) i, el que és més important, posa fora del seu temps els textos de 1639, 1709 i 1722 que fan intervenir una figura substituida molt de temps abans. Si és và1id el raonament suggerit per Tàrrega, com pensem, ens trobem que el 1722, en una consueta, una guia per a la representació, participen personatges suprimits per decisió municipal més d'un segle abans. La incongruència, el desfasament del text 1709/22 s'observa d'una forma encara més flagrant si tenim en compte que Perpiñán en la seua traducció "lliure" de la consueta escriu "se prosigue la fiesta de Nuestra Señora de la Assumpción en el dia 15 de Agosto y entran los Electos por la puerta maior"³⁶, on en 1709 i 1722 escriuran: "entraran en la iglesia, acompañants de los Majordoms". Aquest petit detall ens fa constatar un cert desequilibri entre la "consueta oficial" i allò que és la representació efectiva. Introdueix la sospita que, tal vegada, la consueta de 1722 no corresponga a allò que en 1722 es posava en escena a la basílica. Quina podria ser, aleshores, la naturalesa dels manuscrits que coneixem? Quina n'és la intenció, la finalitat? Aquestes qüestions fan referencia directament a allò que al meu parer constitueix el problema principal per a una història del text o textos literaris de la Festa d'Elx i per a una eventual edició. El problema es planteja precisament en això. Hem de dir text o textos del Misteri? És a dir, els diferents exemplars que coneix, tot especialment els tres darrers, són etapes d'una obra en constant evolució, de la comparació de les quals podem establir els canvis que l'obra ha sofert tot al llarg del temps? o, en canvi, es tracta de còpies que pretenen reproduir fidelment un text anterior, ajustar-se a un model? El que ara és decisiu, pense que és evident, no és la major o menor fidelitat de la nova copia respecte de la vella, sinó determinar si l'esperit que inspira la nova producció és el de l'actualització, insertant les presumptes modificacions que s'han anat produint, o el de la reproducció el més fidedigna possible del model que es copia. Fins ara la tendència dominant sembla ser la de considerar les diferents consuetes com sengles estadis de la nostra obra. Pomares escriu que "esta obra sin par fue confeccionada por sucesivas ediciones, no sabemos si para ilustrar los versos preexistentes que carecieron de ella (es refereix a la música), o más bien para añadir nuevas escenas, utilizándose en cada época la pátima literaria del [224] momento evolutivo del lemosín-valenciano que en Elche iba deformándose por múltiples influencias [...]". Un poc abans havia dit que "el texto primitivo, indudablemente lemosín, nos es completamente desconocido y todo lo que ha llegado hasta nosotros son copias más o menos reformadas [...] en lemosín-valenciano"³⁷. Com veiem, Pomares i molts més³⁸ es troben amb un únic element: el text més antic que es conserva és el del segle XVII. L'estat de la llengua, la caligrafia, etc., impedeix que es puga pensar en un text medieval (i molt menys del segle XIII com es pretén). El recurs és ben evident: s'apel·la a la raonable idea que el Misteri és una obra exposada i sensible a tot tipus d'influències (literàries, dogmàtiques, iconogràfiques, etc.) i es conclou tot dient que el text que es conserva és "la inequívoca copia reformada cuyo modelo último se remonta al siglo XIII, a los tiempos del lemosín".Ara bé, aquella assenyada premissa que establiren Pomares, Pedrell, Fuentes³⁹, per a poder suposar innombrables reformes i poder així remuntar la Festa sense pudor fins els segles XIII i XIV, ha obligat els esmentats estudiosos a aplicar la mateixa norma als diferents manuscrits de 1625, 1639, 1709 i 1722. És a dir, s'han vist obligats a considerar aquests textós "còpies diferents» de consuetes anteriors. Pomares, pel mateix mecanisme que ell posa en marxa per a justificar les seues pretensions d'antiguitat, es veurà obligat a afirmar "que en 1709, Mosén Phelipe [imaginem que refereix a Joseph] Lozano copia el consueta de 1629, pero ya omitiendo una serie de detalles y sin nombrar los papeles del Arca, y que luego han habido muchas copias diferentes que se han perdido en su mayoría"⁴⁰. Pense que resulta més que arriscat afirmar aquestes coses, com anem a intentar veure ara a la llum d'una comparació entre els textos conservats. Ja hem vist en altres treballs⁴¹ que els textos de 1625 i de 1639 presenten suficients diferències com per a pensar que el segon no és còpia, de l'altre, sinó que més aviat totes dues són còpies d'una mateixa consueta (aquella que el 1625 la ciutat conservava "en la caxa de les tres claus"). La comparació entre ambdues indica que la de 1625 inclou la referència als elets, de la qual ja hem parlat; conté les cobles 1, 2 i 39 (corresponent a la intervenció de les Maries) i la cobla del llicenciat Comes (cobla 65) cosa que succeeix en 1639; no conté la música, pero enriqueix sensiblement les acotacions escèniques tot donant detalls sobre la decoració de les estacions o de la manera que cal lligar l'estàtua a l'Araceli⁴². ¿Per què 1625 recull aquestes dades i 1639 no? No estaven en la "consueta de la caxa", altrament el devot les hauria copiades. Es tracta de dos textos amb una finalitat diferent. Soler escriu per guanyar-se el vist-i-plau inquisitorial. Diu a la introducció: "les advertençies dels dits Actes van lo mes clar especificades que mes estat possible". Un text destinat a informar, a donar la mesura d'allò que la Festa era en aquella època. Es veié obligat, doncs, a actualitzar [225] allò que copiava. 1639, pel contrari, és consueta que es queda a Elx per a ús i consulta. El substitut (lletra i música) d'una altra antiga. De les dues, la que no dóna la vertadera mesura de l'estat de la Festa en el XVII és la de 1625, no la de 1639, més pendent de conservar la tradició que no d'actualit- zar-la. En 1709 Lozano signa una "consueta o director". Comparant amb 1639 (tant l'edició de Fuentes com la Chabàs) hem trobat una sorprenent coincidència. Pomares diu que en 1709 es copia "el Consueta de 1639, pero omitiendo una serie de detalles y sin nombrar los papeles del Arca". A part que en 1639 ja no es parla de l'arca, a quins detalls es refereix Pomares? El text cantat és idèntic i les variacions de les acotacions són molt superficials i no afecten mínimament el contingut, que és el mateix en ambdós si és cert que la consueta és el reflex de la representació, que va canviant a mesura que aquesta ho fa, com és que són tan iguals? Han passat setanta anys en que, entre d'altres coses, s'ha enderrocat el temple antic i possiblement s'hi han introduït alteracions. Com és que la consueta no recull el mínim eco de tot això? El 1700, nou anys abans, aparegué la traducció de Perpiñán. L'autor es prengué certes llibertats i gràcies a això avui sabem que en 1700 ja existia el mot granada, que hi actuaven els electos i que ja s'hi cantaven les Salves. 1709 no parla de Salves i continua escrivint mayordoms. Si aquests elements ja existien en 1700, per què no apareixien en 1709? Per qué, en canvi, Lozano prefereix mantenir-se fidel a la línia del devot? El 1722 apareix una altra Consueta. Per l'encapçalament que presenta: "Escrita per el Bene^do. Josep Lozano y Roiz. Pbro. Año 1722.", tots els investigadors hem cregut fins ara que l'autor era el mateix Lozano qui, molt gastat ja l'exemplar de 1709, decidí de "posarlo a limpio" (la semblança 1709-22 és tal que permet suposar el que diguem). Però en 1722 som en l'epoca de Mn. Joseph Antolín que fou Mestre de Capella entre 1714 i 1733. Lozano, doncs, ja no era prevere el 1722. Si ara tornem a l'encapçalament veiem que darrere Pbro. hi ha un punt. Si comparem amb 1709 hi trobem: 1709: "Y escrita por el Benedo. Joseph Lozano Roiz. Presbytero en año 1709." 1722: "Escrita por el Bene^do. Joseph Lozano Roiz. Pbro. Año 1722." Qui copiava 1722 tenia present la frase de 1709 i detenir-se darrere Presbytero i després afegir l'any. D'aquesta manera es referira al moment en que fou elaborat el nou manuscrit, mentre que la resta és presa del model de 1709. L'autor de la còpia no fou Lozano. De bell nou trobem una semblança, ara gairebé total, entre dues consuetes. El fet que el copista de 1722 s'esforçàs perquè aparegués la font, ¿no és una traça que suggereix una tradició escrita més bé indiferent als avatars concrets de la representació? [226] Per últim, en un dels pocs paràgrafs que la crítica del Misteri ha dedicat a la transmissió dels textos, Pomares ha dit: "En cuanto a las copias se pudo observar el cumplimiento de una fatídica regla que hemos citado algunas veces: cada vez que se confeccionaba una nueva, desaparecía o se guardaba oculta la anterior"⁴³. Tenint el compte, a més, l'esperit conservador que les autoritats il·licitanes han mostrat sempre envers la seua festa, perfectament il·lustrat des de la "caxa de les tres claus", ¿seria possible la "fatídica" regla que indica Pomares? ¿S'acompliria un semblant principi si no es tingués la certitud que es tractava de còpies fidels als originals que substituïen? En resum, l'aparició del mayordoms en lloc deis electos, l'absència de les Salves (en 1709 i 1722) i, sobretot, la manca de sensibilitat envers qualsevol tipus d'innovació, permeten de suposar que els textos, si més no els que avui conservem, estan més preocupats per produir el model anterior que no per reflectir-ne les innovacions i modificacions que la representació va incorporant. Les consuetes de 1639,1709 i 1722 no sols no s'hi mostren permeables, sinó que s'ofereixen com a: declarades copies remuntables fins a principis del segle XVII. La sospita, la hipòtesi que proposem és aquesta: la història del text literari del Misteri sembla ser la història d'una sèrie de còpies, fetes les unes de les altres, independentment del seu procedir efectiu. La consueta, doncs, s'ofereix com un referent, i no com un reflex. Sembla com un element de consulta que vindria tal vegada a representar , com passa avui, la versió més original de la Festa. _________________________
	1 Per a la documentació sobre la resta en el segle XVI Cfr., A. NAVARRO i R. NAVARRO MALLEBRERA: "La Festa en el siglo XVI", Festa d'Elx, 1984, p. 35-36. 2 F. PEDRELL: La Festa de Elche el drama lírico litúrgico. La Muerte y Asunción de la Virgen, Elx, 1951. 3 J. POMARES PERLASIA: La «Festa» o Misterio de Elche, Barcelona, 1957, p. 131. 4 L'escàs pes específic del text literari en el conjunt de la represen- tació medieval ha estat posat de manifest per M. Sito Alba a "La estructura escénica de los misterios medievales en la comedia española del Siglo de Oro", en Atti del IV colloquino della Societé Internationale pour l'Estude du Théátre Médiéval, Viterbo, 1983, p. 397-442. 5 Sobre la definició de consueta, Martí de Riquer ha dit "Els manuscrits que han conservat el nostre vell teatre solen ésser llibrets destinats a la representació. De vegades contenen precioses indicacions sobre moviment escènic, els tons de la música, la tramoia i el trucatge, acotacions molt importants per a capir l'essència pròpia del teatre, o sia la seva representativitat. De vegades reben el nom de consuetes» (Cfr. Historia de la Literatura Catalana, vol. I. Barcelona, 1964, p. 499). 6 Recordem que ja el 1929, Ibarra Ruiz escrivia un "Manual del curioso espectador de la representación de la famosa fiesta, compuesto para que sirva de guía y claro conocimiento". Cfr. Ibarra, Lo Misteri d'Elig. El Misterio de Elche, Alacant, Imprenta Lucentum, 1929. 7 El Misterio de Elche. Monumento Nacional (siglo XIII), Publicaciones del Patronato Nacional del Misterio de Elche, Elx. És un quadernet que s'imprirneix tots els anys. 8 Cfr. IBARRA RUIZ: El tránsito y la Asunción de la Virgen, Elx, Tip. Agulló, 1924. Serà aquesta l'edició del text de Soler que seguirem. Les dues ja esmentades són a la p.5. 9 Escriu Soler: "Desta sa casa de Vm. y Agost 15 de MDCXXV de Vm. El menor que ses mans bessa GASPAR SOLER CHACÓN." (Cfr. Ibarra: op. cit., p. 6). 10 Vegeu nota núm. 8. 11 Ibarra, a propòsit de la seua edició de 1924, escriví: "Lo que antecede está escrito a la letra de un cuaderno manuscrito, de tapas de pergamino [...] firmando la presente copia, que debo a la amabilidad de un amigo [...]". (Cfr. Ibarra: op. cit., p. 28). 12 Vegeu nota núm. 6. Aquesta edició serà la base de totes les edicions posteriors que en farà el Patronat. 13 Cfr. Pomares: op. cit. L'estudi de "Los textos literarios" és a les p. 113-190. 14 Malauradament sols hem pogut accedir a la fotocopia d'aquest manuscrit. Consta de 49 folis sense numerar i és signat per "D. Carlos Tàrrega de Caro, actual Requeridor (o capitá que dihuen) de la costa marítima de esta Vila de Elig; trobantme ya huy dia 17 d'agost 1751, de edad de 64 añys, y 3 mesos, en que, o ferme. Carlos Tàrrega". 15 En el seu llibre (La «Festa» y el Consueta de 1709, Publicacions de l'Ajuntament, Elx, 1980) Vives insinua que el text no està realment perdut, cosa que sembla probable segons les paraules de Pomares qui, en 1957, escrivia "actualment, el Consueta de 1625 no se encuentra y el de 1639 ha desaparecido después de permanecer ignorado muchos años" (p. 196). ¿Com és possible que un manuscrit tan valuós, recuperat després d'haver desaparegut durant molt de temps, s'haja pogut tornar a perdre en un termini de 15 o 20 anys? Tal vegada no estiga perdut i algun dia aparega. 16 M. ALBERT VILA i R. ALIER AIXALÀ: Bibliografía critica de la «Festa» o «Misteri d'Elig», Instituto de Estudios Alicantinos, Alacant, 1957, p. 13. 17 FUENTES AGULLÓ: Epítome histórico de Elche desde su fundación..., Impr. Santamaria, Elx, 1855. 18 Fuentes Agulló no indica en cap moment la procedencia del seu text, les acotacions en Fuentes apareixen reduïdes i traduïdes al castellà, no conté cap indicació musical ni els noms de Vich, Ribera, Pérez, suprimeix tota la part de la judiada que, com sabem, el 1855 no es representava. 19 FUENTES y PONTE: Memoria histórico-descriptiva del Santuario..., Tip. Maiana, Lleida, 1887. 20 Fuentes y Ponte no reprodueix més que una petita part de les partitures de la consueta de 1639 que col·loca de forma independent en un apèndix. Algunes cobles tenen els versos alterats, oblida algunes cobles, etc. 21 ROC CHABÀS: "El drama sacro de Elche", a El Archivo, tom IV, quadern VIII, Dènia, 1890, p. 230-214. 22 El Misterio de Elche, edició facsímil editada per l'Instituto de España en "Colección de textos y documentos para la Historia de la Música en España", 1941. 23 R. RAMOS FOLQUES: Leyenda del Misterio de Elche, Gráficas Asín, Madrid, 1956. 24 Ja citat en nota núm. 15. 25 El Misteri d'Elx, ed., intr. i notes de Luis Quirante Santacruz, Gregal Llibres, València, 1985. 26 Cfr. A. ANTÓN ASENCIO. "El Misterio de Elche, un drama religioso del siglo XIII", a Ecclesia, vol. II, Madrid, 1950, p. 181. 27 ALBER i ALIER: Ob. cit., p. 49. 28 F. LÁZARO CÁRRETER: "Sobre el Misteri de Elche", Miscel·lània Aramón i Serra, I, Curial, Barcelona, 1979, p. 373-387. Vegeu núm. 13 de p. 377. 29 VIVES: Ob cit., p. 51. 30 L. QUIRANTE SANTACRUZ: "En torno al texto de 1625. Primera copia conocida del Misteri d'Elx", a Festa d'Elx, Elx, 1984, p. 39-45. 31 POMARES PERLASIA: Ob. Cit., p. 135. 32 En el Llibre de concells de la vila de Elig (llibre 34, 11-3-1609) s'escriu: "de la confreria es tragues molt poca cosa per lo qual nos trobava qui volgués ocupar lo carrech de majordom de dita confreria" (Cfr. la transcripció manuscrita d'Ibarra conservada també al AHME, vol. II, p. 341). 33 Llibre de concells de la vila d'Elig, llibre 24, 11 de març 1609 (Cfr., p. 342, vol. II de la transcripció manuscrita que en féu Pedro Ibarra). 34 La Fiesta de Elche, "Este traslado de la Fiesta de Ntra. Sra. de la Assumpció de esta villa de Elche [...] fue traducido de lengua lemosina a la castellana por D. Claudiano Pehlipe Perpiñán de la misma villa: en el año 1700". El text pot trobar-se en Pomares, ob. cit., i en R. Ramos FolquÉs, ob. cit., p. 34 (sense numerar). 35 Cfr. TÀRREGA: Ob. cit. 36 Cfr. RAMOS FOLQUÉS: Ob. cit., p. 184. Sobre les "libertades" de Perpiñán com a traductor, cfr. l'interessant article de Juan Castaño García, "Claudiano Phelipe Perpinyan. Vida y obra del primer traductor de la Festa d'Elx", a Revista de Investigación y Ensayos del Instituto de Estudios Alicantinos, núm. 36, II època, maig-agost 1982, p. 141-175. 37 POMARES PERLASIA: Ob cit., p. 115. 38 PEDRELL. Ob. cit., per exemple, creu que el Misteri procedeix de la literatura provençal trobadoresca. Al seu parer és el mateix drama de l'assumpció que es presentava en Tarragona a finals del segle XIV. Segons ell "el drama catalán ha sido retocado y adaptado al lemosín valenciano de mediados del XVI, dando lugar a la Festa que hoy conocemos". Teoria més que improbable com sabem. 39 Fuentes y Pontes arribà a dir que "La Festa de Elche se ha conservado a través de los tiempos [...] los papeles de que tratan las tradiciones de la Venida de la Imagen, como adjuntos a éste dentro del arca de la aparición, han estado evidentemente buscados por nuestro celo, pero sin éxito alguno, hallando únicamente un Consueta arreglado sobre aquellos mismos, cuyo cuaderno manuscrito [...]" (Ob. cit., p. 182; el subratllat és nostre). 40 POMARES PERLASIA: Ob. cit., p. 196 (el subratllat és nostre). 41 Cfr. notes 25 i 30. 42 Recordem l'acotació 3-4, on Soler, tot parlant de l'hort diu: "el qual està en una capella de les de la yglesia ben adornada de tapisseria y arbres i axi estan les demes estations" (Ibarra, ob. cit., p. 7); o l'acotació 58-59 on Gaspar adverteix: "dins del qual an de estar persones que sapien donar a nostra señora als angels per ço que hun añy puga sens lligarla al araçeli que fonch un miracle no caure y sussehir una gran desgratia" (Ibarra, ob. cit., p. 18). 43 POMARES PERLASIA: Ob cit., p. 196.