 |
 |
|
|
|
|
TEXTOS D'INVESTIGACIÓ El Misteri d'Elx en el context del culte cristià aureli
argemí
|
|
|
Els
orígens de la festivitat de l'Assumpció
[79]
L'Església cristiana primitiva celebrava,
en el decurs de l'any, una sèrie de festivitats que eren, a la vegada,
unes "memòries" dels esdeveniments més importants de la vida
de Jesucrist i una pedagogia per anar-los integrant en la vida dels
creients. Com a font i expressió de la fe. En aquest marc, Maria, Mare de
Jesucrist, tenia el relleu que li atorgaven els Evangelis, però no
formava part d'una "memòria" específica, no es traduïa en una
festivitat particular .
Ben
aviat, l'Església començà a retre culte als seus màrtirs, amb les
corresponents festivitats o "Memòries", als qui havien donat el
millor testimoni de la fe i, com a tals, constituïen un exemple a seguir.
En aquest context, la figura de Maria anava adquirint, igualment, en la
consciència cristiana el signe d'exemplaritat. Maria era la nova Eva que
havia participat, en tant que col·laboradora privilegiada, en la
realització de l'obra redemptora del nou Adam que no es completarà fins
a l'acabament dels temps.
L'abast i el contingut de
l'exemplaritat de Maria era, ja en els primers segles del cristianisme,
objecte d'una controvèrsia que generà ana progressiva i abundant
doctrina sobre la seva persona i sobre la seva missió d'intercessora
davant el seu propi Fill. De la controvèrsia i, potser, derivant d'ella,
en nasqué la necessitat de fer una "memòria" explícita de
Maria, a través d'una festivitat que sintetitzés el que era i
significava la seva figura. El nom que prengué la nova festivitat fou
"Memoria de Santa Maria Mare de Déu". Aquesta festivitat,
celebrada en diverses dates, d'acord amb l'opció de cada comunitat
cristiana, adquirí una importància rellevant, dintre de l'Església catòlica,
arran dels grans Concilis cristològics d'Efes (431) i Calcedònia (451)
en què Maria fou oficialment reconeguda figura clau dels
"misteris" de la fe cristiana.
Una festivitat litúrgica mariana entrava, doncs, en el cicle de
les "memòries" anuals, però d'una forma diversa de les altres
"memòries". Més que un esdeveniment se celebrava el que podríem
dir el conjunt del que era i significava la Mare de Déu. Seguint
la tradició cristiana, i en paral·lelisme amb les restivitats que
commemoraven els esdeveniments de la vida de Jesucrist, la festivitat litúrgica
"doctrinal" de la Mare de Déu tingué aviat un desenvolupament
en aquest sentit. Així apareixeran altres restes relacionades amb els
esdeveniments de la vida de Maria. Un d'ells havia de ser, com ho era pels
màrtirs, el fet del seu "naixernent
[80] al cel", l'esdeveniment de
la seva entrada en la glòria eterna, al "moment" de la mort.
Tanmateix, ni els Evangelis, ni els altres llibres del Nou
Testament ni, tampoc, la tradició cristiana, indicaven pistes per saber
com i quan es produí en la Mare de Déu aquest esdeveniment. La
preocupació per respondre a l'interrogant fou l'origen d'una sèrie
d'escrits, redactats en un estil "històric" que es presentaven
com si fossin expressions de la tradició apostòlica i amb la pretesa de
ser un complement dels llibres sagrats. Eren el que, posteriorment,
s'anomenaren els "evangelis apòcrifs". Abans, però, de ser
assumits per la litúrgia els "Evangelis apòcrifs", que
narraven, amb profusió de detalls, els últims moments de la vida de
Maria i el seu retrobament amb el seu Fill, passarien anys. Fins i tot
quan es vertebrà una festivitat, propiament dita, del "Naixement de
Maria al cel", a cavall dels segles V i VI, en primer lloc a Orient i
després a Occident, notem una certa perplexitat quant a la mateixa mort
corporal de Maria. És a dir, en realitat Maria va morir o va rebre el
privilegi de no morir, degut a la seva puresa original, no maculada, per
tant, pel pecat, causa de la mort de tots els altres éssers humans?
Aquesta perplexitat es manifesta en la quantitat de noms que prendria la
nova festivitat: Dormició, Pausa, Trànsit, Repós, Migració, Deposició,
Naixement (al cel)...
La proliferació d'"evangelis apòcrifs" des del segle V
(se'n conserven una cinquantena, en diverses llengües, referents als últims
instants de la vida terrenal de Maria i els primers "moments" de
la seva entrada a la vida eterna) no ajudaven a donar una resposta
definitiva a aquesta perplexitat. Tot i seguir un esquema força semblant,
contenien unes variants que complicaven encara més la comprensió de
l'esdeveniment.
No és fins els segles VII-VIII que es va imposant el nom
d'"Assumpció de la Mare de Déu" o de "Santa Maria"
al cel. El sentit d'aquesta expressió el donara, sobretot, la litúrgia.
També d'aleshores és la fixació del dia 15 d'agost com a data per a
commemorar l'esdeveniment. Una data escollida, amb tota probabilitat, per
substituir o cristianitzar , com era costum una festa pagana anterior. En
efecte, el 15 d'agost o al voltant d'aquest dia, en diversos punts de la
conca mediterrania -on el cristianisme va emergir- existien celebracions
per agrair als déus els beneficis de les collites i per implorar-los la
protecció sobre la propera verema. El mes d'agost, en una societat
essencialment rural i agrícola, era propici per a les festes; era un període
de relativa calma, de poc treball, de repós de la naturalesa, mentre la
gent esperava les noves messes, amenaçades, però, pels sovintejats
temporals i pedregades característiques en aquesta estació de l'any.
Dins els territoris d'influència grega hi havia, concretament, festes en
honor de la deessa de la naturalesa i de la caça, Artemis, verge, sempre
jove i fecunda, identificable en el món llatí amb Diana, deessa dels
boscos i de la natura salvatge. A l'Àsia Menor venia potenciat el culte a
Artemis, per contrastar el qual, ja durant el segle IV nasqué una
"memòria" de Santa Maria, entre els cristians, relacionada amb
la collita dels raïms. Dintre de la ciutat de Roma, la data del 15
d'agost corresponia amb l'inici de les festes dedicades al déu Vulcà
(les Vulcanals) que culminaven el dia 23. A Vulcà se li atribuïa el
poder de ser el foc fecund o la calor que, des de les entranyes de la
terra, fertilitzava la vegetació. ELS
CONTINGUTS LITÚRGICS
El textos litúrgics per a
emmarcar i transmetre el significat de la festa de l'Assumpció no es
pronunciaven sobre les circumstancies de la mort de Maria. Insistien en el
fet que la Mare de Déu, no afectada en el seu cos com els altres ésser
humans per la mort, fruit del pecat, havia estat pujada al cel, atreta pel
seu Fill, no pas per les pròpies forces sinó en virtut d'un altre, de Déu.
D'una manera diversa del que s'esdevingué en la Resurrecció i l'Ascensió
de Jesucrist el qual recuperà la vida del cos i puja al cel per ell
mateix. D'altra banda, Maria, amb la seva Assumpció, es beneficiava,
plenament i en tant que capdavantera, dels efectes de la Redempció
anunciada a tota la humanitat, es trobava prop del seu Fill, després de
ser coronada, com a Mare i Esposa, en el sentit que atribueix l'Apocalipsi
a aquest últim nom, i exercia la funció de ser la millor intercessora
per a tots aquells que esperen la mateixa gràcia d'anar al cel, una
vegada se'ls acabi el seu peregrinatge per la terra.
[81] [82]
En la confecció d'aquesta doctrina, els "evangelis apòcrifs"
jugaven el seu paper. Per això, si bé no eren objecte de la fe
cristiana, certament que ja l'havien marcada.
Encara que la mencionada doctrina era el nucli dels textos creats
per il·lustrar el significat de la festa, la Paraula de Déu per excel·lència
o les lectures bíbliques triades, en tant que part essencial de la litúrgia,
n'havien d'infondre el seu sentit més profund. Pero, ja que ni l'Antic ni
el Nou Testament no diuen res de l'Assumpció de la Mare de Déu, l'elecció
dels textos sagrats havia de ser, forçosament, realitzada en una
perspectiva tipològica o al·legòrica. Aquesta perspectiva, ampla per
definició, permetia una llibertat d'opcions. D'aquí que els textos bíblics
escollits per a aquesta festivitat no fossin coincidents en les diverses
litúrgies. No obstant això, en la pluralitat trobem una preocupació
comuna de seleccionar passatges bíblics que obrin els "ulls de la
fe" a la comprensió del "misteri" que se celebra: en tots
ells hi ha una referència explícita a l'anhel de ser i estar amb Déu,
anhel que ha d'informar la vida cristiana. La fidelitat perseverant en
seguir aquest anhel constitueix el camí per a atenyer la
felicitat, l'única felicitat que ens deslliura dels condicionaments
temporals i ens permet accedir a la vida eterna. Si bé Maria excel·leix
com a Maria de Jesucrist no és tan glorificada per aquest do com per la
seva fidelitat en escoltar i complir el missatge de la Bona Nova, de
l'Evangeli. El
culte a L' Assumpció en les nostres terres
Segurament també les vicissituds que travessa la vertebració de
la festivitat de l'Assumpció es repetirien en les nostres terres. Amb la
particularitat que hi intervingueren, potser de forma separada, influències
vingudes d'Orient i d'Occident. La litúrgia visigòtico-mossàrab,
almenys pel coneixement que en tenim pel que fa a l'Assumpció de la Mare
de Déu, gràcies a uns manuscrits dels segles IX-XI, dóna un relleu a
aquesta festivitat que ens permet deduir la seva consideració com la
principal festa mariana de l'any. Això ha induït a suposar que la
festivitat de l'Assumpció s'havia introduït en les nostres terres i
consolidat anteriorment. Ja al segle VIII? Abans d'aquest segle hi ha
indicis, segons alguns historiadors, d'una festivitat
"embrional" si bé no totalment distingida d'altres festivitats
marianes.
Els
llibres litúrgics que s'anaren difonent en les nostres terres mentre avançava
l'anomenada reconquesta, ens duen els continguts de la litúrgia gal·lo-romana.
Els més antics conservats (Vic, Ripoll i Roda) dels segles X-XII ens
demostren que els textos de les lectures, de les pregàries i dels
responsoris per a la Missa de l'Assumpció són, amb poques variants, els
que es mantindran durant segles en tota la litúrgia occidental.
En la litúrgia visigòtico-mossàrab i en la litúrgia gal·lo-romana
els elements "apòcrifs" són ben integrats. Cal remarcar, però, la
insistència en què [83] la litúrgia visigòtico-mossàrab demana a Déu
que els creients aconsegueixin allò que Maria, privilegiada des del seu
naixement, no pecadora i glorificada, ja té. Per obtenir-ho és necessari
que els cristians vetllin per la seva pròpia puresa. La puresa, de cos i
ànima, forma el nucli del missatge, la manera de veure l'Assumpció. També
és característic d'aquesta litúrgia, a més d'unes lectures bíbliques
escollides i cosides d'una forma força original, sense apartar-se dels
continguts essencials indicats més amunt, la comparació que fa de
l'Assumpció de la Mare de Déu amb el rapte d'Enoc i Elias i amb la
pressumpta incorrupció del cos de Sant Joan Evangelista: Maria, a diferència
de tots ells, ha pujat ja en cos i anima, definitivament, al cel.
La
festivitat de l'Assumpció està dotada d'una vigília penitencial i d'una
octava i, en alguns indrets, d'una sèrie de commemoracions que duren un
mes. La festivitat gaudeix del privilegi de ser dia de precepte. A més,
la vigília i el dia de l'Assumpció són declarats de treva, és a dir de
prohibició de fer guerra, segons els acords de la "Pau i Treva de Déu",
de 1065. Complements
de la litúrgia
La difusió
dels "evangelis apòcrifs" sobre l'Assumpció coincidia amb la
tendència pastoral de completar, en les grans festivitats de l'any litúrgic,
la severa celebració de l'Eucaristia i dels Oficis Divins amb la
pedagogia i la participació popular, a través del gest i de la imatge.
Aquest complement havia de nodrir la devoció popular i, al mateix temps,
en tant que unida a la litúrgia, la devoció popular podia ser controlada
per impedir que es desviés cap a formes superficials.
En el procés complementari de la litúrgia de l'Assumpció notem
un interés en comparar-la amb la primera festivitat cristiana, la Pasqua.
Així com la litúrgia pasqual fou enriquida, ja d'antic, d'una vetlla
durant la qual el gest i la imatge eren elements fonamentals, la
festivitat litúrgico-popular havia de prendre característiques
semblants.
L'estructura dels "evangelis apòcrifs" hi ajudava. En
efecte, les narracions apòcrifes sobre l'Assumpció venien a ser una
aplicació analògica a Maria del que el seu Fill va experimentar en el
període de la seva Passió-Mort fins a la seva Resurrecció-Ascensió. De
la mateixa manera que Jesucrist, en acostar-se la seva mort, fou consolat
per un àngel a Getsemaní, Maria va rebre un do semblant en aproximar-se
l'acabament de la seva vida mortal. Paral·lelament a Jesús, Maria anà
cap [84] a la mort rodejada dels Apòstols. L'hostilitat dels jueus envers Jesús,
augmentada en el transcurs de la seva passió, es reproduïda en els últims
instants de la seva Mare. Si el Calvari fou el lloc dels darrers
sofriments i de la tomba de Jesucrist, també María tingué el seu lloc
escollit per lliurar la seva ànima i reposar el seu cos. Els prodigis que
van succeir-se quan Jesús estigué en el sepulcre, es repetirien prop del
llit de mort de la seva Mare (davallada als llims, intents, impedits
miraculosament, de robatori del cos, etc.). Només pel que fa a l'anada a
l'altra vida, hi ha una divergència en els "apòcrifs": alguns
conten que el cos de Maria fou transportat al Paradís on va unir-se-li l'ànima,
tot esperant el Dia del Judici Final, per poder entrar al cel. Altres
textos expliquen que el cos fou traslladat al Paradís on aquest romandra
incorrupte, a l'ombra de l'Arbre de la Vida, fins el Dia del Judici
Darrer. Alguns apòcrifs diuen que María fou ascendida, simplement, en
cos i ànima, al cel.
Amb aquest rerafons, sabem que durant el Pontificat de Sergi I
(687-701) la festivitat litúrgica de l'Assumpció a Roma era completada
per una espectacular processó que volia imitar, potser, el costum,
originari de Jerusalem, d'anar a visitar en processó els llocs sagrats,
quan s'hi celebrava una commemoració. Tot i que encara no s'hi reproduïa
l'escenificació de la mort-assumpció de Maria, en aquesta processó,
segons la descripció pormenoritzada que ens ha arribat del segle XII, hi
havia alguns indicis que l'apuntaven. Es tractava d'una veritable
manifestació religiosa que recorria, durant la vesprada, la nit i fins
l'alba del dia 15 d'agost, diversos carrers de la ciutat. La processó
partia del Laterà, la basílica més important i lloc de residència del
Papa, i s'acabava a Santa Maria la Major, principal església consagrada
al culte de la Mare de Déu. Presidia la processó el quadre axeporita (no
dissenyat, segons la llegenda, per ma d'home) del Salvador, el més
venerat de Roma, envoltat de dotze personalitats ciutadanes civils i polítiques
i de dotze clergues (l'al·lusió als apòstols era evident). El pas del
quadre era aclamat per la gent al qual oferia plantes medicinals per tal
que, simbolicament, les beneïs. En el recorregut hi havia diverses
parades. En dues d'elles es rentaven els peus del quadre del Salvador amb
líquids perfumats, men- tre el poble cantava lletanies i encenia focs. En
arribar a Santa Maria la Major el quadre era de nou perfumat pel Papa.
Seguidament es posava damunt l'altar consagrat a la memòria de la Mare de
Déu, amb grans aclamacions dels fidels. El trobament simbòlic de Jesús
i Maria quedava segellat amb la solemne celebració de la Missa oficiada
pel Papa.
Aquesta processó, i, especialment, l'ofrena de les plantes
medicinals, era practicada, almenys des del segle X a les Gàl·lies i als
països nòrdics. Es recuperava d'aquesta manera també festes paganes.
Les herbes, un cop beneïdes, eren portades a les cases dels creients i
havien de servir per foragitar els perills d'epidèmia, del foc i dels
temporals. Es posaven a les estables per protegir els animals de les
malalties i sota el llit dels infants per mantenir-los sans i vigorosos.
Eren, igualment, objecte de regal entre els amics.
També en les nostres terres s'introduí la processó que precedia
la celebració eucarística de la festivitat de l'Assumpció. Però els
testimonis més antics, que daten del segle XIV, ens la presenten ja molt
evolucionada. Segons un manuscrit d'aquest segle, a l'església de Santa
Maria d'Estany (en l'actual comarca del Bagés), església regida pels
canonges originaris d'Avinyó (Occitània), els grans difusors de la
devoció popular al "misteri" de l'Assumpció, abans de la missa
s'organitiava una pro- cessó, presiqida per una imatge de la Mare de Déu
[85] jacent, que recorria el claustre i els carrers del poble i acabava dins
del temple. Allí ha havia una representació escènica del
"misteri", força esquemàtica, seguint el model dels trops
pasquals, és a dir, del que s'anomenarà el drama litúrgic. El
context del Misteri d'Elx
Entre el
segle XII i el segle XIV el culte litúrgic al "misteri" de
l'Assumpció desborda el recinte dels temples i es converteix en una
veritable devoció popular. A aquesta expansió hi influïren fets com que
Alfons I d' Aragó († 1134), la dinàmica del qual el portà fins a
Morella, València i Xàtiva, promogués la construcció d'esglésies en
honor de la Mare de Déu "Assumpta" i els comtes de Barcelona
seguissin el mateix costum. Igualment hi influïren la multiplicació de
llibres litúrgics, Pontificals, Breviaris, Himnaris, Homiliaris,
Devocionaris, en escrits, i la predicació assídua sobre el tema dels
personatges més significatius de l'època, des de Juan Manuel, senyor
d'Elx, fins a Sant Vicent Ferrer i Francesc Eiximenis.
En tot aquest procés de difusió del culte i promoció de la
devoció popular envers el "misteri" de l'Assumpció jugaren un
paper decisiu els canonges vinguts de Sant Ruf d'Avinyó (Occitània) els
quals van establir-se, sobretot, en la part occidental i al sud de
Catalunya. Molt concretament a Tortosa i en l'àrea de la seva demarcació
eclesiàstica que arribà fins a València. És digna d'esment que la
catedral de Tortosa, reedificada el segle XII, a més de ser consagrada a
la Mare de Déu, tingué en custòdia la cinta o l'embolcall que va cobrir
el cos de Maria, durant el període de la seva mort, i que, segons alguns
"evangelis apòcrifs", va donar a Sant Tomà Apòstol al moment
que Ella pujava cap al cel. La relíquia era motiu de peregrinacions i,
conseqüentment, de creixença de la devoció popular al conjunt del
"misteri" de l'Assumpció.
També en aquests segles es propaguen les imatges, les pintures i
les composicions musicals o poètiques referents a l'Assumpció de Maria
per tot el nostre territori.
Dintre de la dinàmica de la devoció popular al
"misteri" de l'Assumpció, trobem, en diversos indrets de les
nostres terres, una difusió de les representacions escèniques lligades
encara a la litúrgia: a la Selva del Camp, prop de Tarragona, a Perpinyà,
a Girona, a Lleida, a Tortosa, a Mallorca i a València. Possiblement també
en altres llocs, si bé ens manca la documentació. En tot cas,
representacions semblants es feien també en els actuals estats francés i
italià i, més endavant, en l'estat espanyol.
Cada vegada més, l'escenificació del "misteri" de
l'Assumpció prenia una entitat propia fins a convertir-se en una autèntica
peça teatral, molt més dependent dels "evangelis apòcrifs"
que de la mateixa litúrgia.
El Misteri d'Elx, almenys en la seva versió del segle XV, se situa
ja en aquesta evolució. Pren com a font directa d'inspiració de Legenda
Sanctorum o [86] Legenda Aurea, obra redactada per Jacopo da
Varazzo/Iacobus a Varagine, escrita en llatí abans del 1270. Traduïda al
català al cap de poc temps, el capítol 119 de la qual conté la narració
dels fets que precediren i coronaren l'Assumpció de la Mare de Déu.
Aquesta monumental hagiografia sintetitzava diversos "evangelis apòcrifs".
En especial, el Tractat de Sant Joan el Teoleg sobre la Dormició de la
Santa Mare de Déu (segle V), l'opuscle Dormició de Nostra Senyora
Maria de Déu, escrita per Joan, Arquebisbe de Tessalònica (segle
VII) i el Trànsit de la Benaventurada Verge Maria del pseudo-Josep
d'Arimatea (selge IX-X?). Posteriorment el Misteri d'Elx s'anirà enriquint d'altres elements i altres mans faran readaptacions de collita pròpia. La representació dins del temple del Misteri d'Elx manté, ni que sigui formalment, el seu lligam amb la litúrgia que s'hi celebra.
_________________________ Estudis
litúrgics:
Mario RIGHETTI, Manuale di storia liturgica, Roma 1955, II, 281
ss.; Pío GASSÓ, "La Asunción en la liturgia" a Estudios
Marianos, 1947, 137-146; Gabriel BRASÓ, "Contenido doctrinal de
las fórmulas asuncionistas de la liturgia romana", idem,
147-154; Mauricio GORDILLO, La Asunción de María en la lglesia española
(s VII-XI), Madrid 1922; Estanislao LLOPART , "Los orígenes de
la creencia y de la fiesta de la Asunción en España", a Estudios
Marianos, 1947, 155-197; Olegario PORCEL, "La doctrina de
la Asunción en las Misas mozárabes", idem, 199-202; Enrique
BAYERRI, "El Misterio de la Asunción de Mana en la liturgia hispana
medieval", idem, 381-402; N. GARCÍA GARCES, "La Asunción
en la himnografía medieval", idem, 402-412; Antoine WEGNER, L'Assomption
de la T.S. Vierge dans la tradition Byzantine du Vle au XIe siecle,
París, 1955; F. CABROL, "Assomption de Marie", a Dictionaire
d'Archéologie Chrétienne et de liturgia, I, 2.995 ss.; E. CAMPAN, Maria
nel culto cattolico, Roma 1933, I, 351 ss. Evangelis
apòcrifs:
Aurelio DE SANTOS, Los Evangelios Apócrifos, Madrid 1963; Mario
ERBETTA, Gli Apocrifi del Nuovo Testamento, I, 2, Roma 1981,
407-649; Jacobus a VARAGINE, Legenda aurea, vulgo Historia lombardies
dicta, Erelavia 1890 Altres estudis: Martin JUGIE, La Mort et l'Assomption de la Sainta Vierge. Étude historico-doctrinale, Citta del Vaticano, 1944; J. M. BOVER, La Asunción de María, Madrid 1951; Miguel CALDENTAG, "La Asunción de la VIrgen en los escritores catalanes de la Edad Media", a Estudios Marianos, 1947, 429-453; Giuseppe MAROCCO, "L'Assunzione nel medievo latino", a Marianum, 12, 1950, 399-459; Gonzalo GIRONÉS, Los orígenes del Misterio de Elche, Valencia, 1983; Jesús-Francesc MASSIP, Teatre religiós medieval als Països Catalans, Barcelona 1984. |