Conta la tradició que quan el cos de l'apòstol i màrtir sant Jaume, fill de Maria Salomé i germà de sant Joan evangelista, arribà pel mar a Galícia amb els deixebles Atanasi i Teodor, aquests es disposaren a soterrar-lo. Després d'alguns problemes amb el legat romà, una dama pagana de nom Lupa va decidir ajudar-los i els va oferir alguns bous i un carro per transportar les restes del seu mestre. Els animals començaren a caminar pel seu compte, sense guia, fins que arribaren a un terreny, on soterraren l'apòstol i sobre el qual avui dia s'alça una imponent catedral romànico-barroca. Aquest fet llegendari, tan semblant a la vinguda de la Mare de Déu de l'Assumpció a Elx, com ja ha posat de manifest Joan Castaño, va fer possible que els solcs dels molts pelegrins que hi passaren excavaren en granit una ciutat com Santiago de Compostel·la, de carrers irregulars, de velles cases pairals respectades i de tradicions encara vives.

Aprofitant l'any sant s'ha decidit que la Festa d'Elx, amb la Mare de Déu al capdavant, pelegrinara per visitar l'apòstol sant Jaume. Per aquest motiu s'ha muntat una exposició sobre aquest drama assumpcionista medieval en el pazo Xelmírez, una de les poques restes d'arquitectura cívil romànica. El marc, un antic saló de volta de creueria amb aristes remarcades i ornamentades que sorgeixen de capitells on es representa un banquet medieval amb escultures del taller del mestre Mateo, salvava una exposició mediocre de panells amb moltes imatges, escàs text i grans buits. Si pensen que una mostra d'aquesta mena, buida de continguts i tota aparença, pot explicar o donar a entendre un fet tan complex i ric com la Festa és que no tenen cap consideració envers aquesta supervivència dramàtica i festiva medieval.

per sota del majestuós Pòrtic de la Glòria del mestre Mateo i veure la llarga nau peraltada plena de palmes blanques és emocionant per la molta càrrega simbòlica i emotiva de tot plegat.

Però no ens enganyem tampoc, hem de mesurar molt bé com volem difondre la Festa i hi ha elements que no haurien d'eixir d'Elx. Si ja per si mateix un concert escenificat intenta oferir una semblança de la representació fins a nivells perillosos, no diguem-ne traslladar un acte tan important com la processó a una altra ciutat. Ens equivoquem si pensem que d'aquesta manera es coneix millor la Festa en altres indrets perquè, en realitat, moltes vegades només s'aconsegueix desvirtuar-la i confondre la gent, que, en aquest cas, no entenia com podia representar-se la Mare de Déu en el seu traspàs. Segurament l'emoció no s'hauria perdut si s'haguera portat la imatge dempeus dalt d'un petit tabernacle, sense voler imitar i traslladar un fet tan personal i característic d'Elx com la processó del dia de l'Assumpció.

La nit d'aquest mateix dia, com l'anterior, tingué lloc un concert escenificat en l'església barroca de Sant Martí Pinaro. Un barroquísim retaule daurat de figures retallades en el buit i centrat per l'assumpta instants abans de  ser coronda per la Trinitat, va fer de fons al concert de la Festa. Per molt que m'ho expliquen mai no podré entendre l'interés en mostrar el màxim possible de la representació, encara que supose, com he dit adés, desvirtuar-la i malgastar-la. Quan aprendrem que som nosaltres els que honorem amb la nostra presència a aquells que ens conviden, i no al contrari? No són necessaris els trages, ni la palma daurada, ni els «inspirats» moviments escènics, tot això és prescindible en un concert d'aquesta mena. Només amb el tast d'una selecció de la música de la Festa excepcionalment en alguns llocs hauria de ser necessari per difondre-la fora d'Elx, si es creu convenient que aquest és el tipus de difusió que necessita el nostre drama.

Tot comptat i debatut, molts il·licitans visitàrem la ciutat de l'apòstol pelegrí entre el 24 i el 26 de setembre, alguns amb devoció i beateri folclòric, uns altres amb pietat i misticisme renovat i, fins i tot, alguns arribaren amb la intenció de descobrir el llenguatge de les fosques pedres de Sant Jaume de Galícia. Qui sap la gràcia que, després de tants segles, encara fa riure i conversar els profetes i apòstols del Pòrtic de la Glòria? PS: Em sembla realment greu que en la presentació del programa de mà del concert, escrita per T. Martínez Blasco, es diga «remotas claridades históricas acercan sus orígenes al siglo XIII». Açò demostra que es llig molt poc sobre aquest drama assumpcionista i el que es llig té una escàs rigor i molta imaginació.

_________________________