ESCRITS SOBRE LA FESTA

 

ELS ELEMENTS DE L'ESCENARI HORITZONTAL
(CADAFAL I ANDADOR) DEL MISTERI D'ELX*

 

francesc massip i bonet
Universitat Rovira i Virgili

 

INTRODUCCIÓ

CADAFAL

ORIGEN

EMPLAÇAMENT

FESOMIA I ORNAMENTACIÓ

TRAPES

ANDADOR

CONCLUSIONS

 

INTRODUCCIÓ

     [23] Al llarg de les investigacions que duem a terme sobre el nostre teatre antic, ens ha preocupat, molt especialment, delimitar l'exacta ubicació del Misteri d'Elx en el context dramàtic medieval utilitzant, a l'efecte, la metodologia i la crítica comparada i posant en relació l'espectacle il·licità amb totes les altres representacions catalanes conegudes fins la data (amb text o a través de referències documentals) entre els segles XIV i XVI. Ja en diverses ocasions hem establert aquest paral·lel pel que fa al text i a la música que tant ens ajuden a establir la creació del Misteri durant la segona meitat del segle XV, amb una important reelaboració al llarg del XVI1. Però particularment ens interessa, cada vegada més, uns dels aspectes més suggestius i menys estudiats: l'escena.

     En anteriors estudis hem perfilat l'evolució de l'espai escènic medieval en l'àmbit de la nostra cultura, que anà desenvolupant-se i complexificant-se des de l'escenari múltiple horitzontal (primer dintre dels temples -inicialment gairebé sense elements que subratllessin els llocs escènics, i progressivament enriquit amb cadafals i construccions escenogràfiques-, després als carrers i places), fins a l'audaç introducció de l'escenari vertical que recull i perfecciona el Misteri d'Elx.2 En aquest sentit hem tractat recentment de contextuar l'ús de les màquines aèries de la Festa en la pràctica medieval (que passaria al Renaixement i al Barroc) de l'escena vertical (espai del cel).3

     Avui voldríem fer el mateix amb els elements de l'escenari [24] horitzontal (espai de terra), que tan hàbilment es combinen en el Misteri amb la seva espectacular verticalitat.

     L'escenari múltiple horitzontal del Misteri d'Elx es desplega longitudinalment al llarg de la nau de la Basílica de Santa Maria a través d'un corredor (andador) de fusta, en rampa, de dos metres d'amplària i que culmina en un entarimat situat al transepte, davant de l'altar, anomenat cadafal, empostissat de fusta de l'altura d'un home i gairebé quadrat (8 x 7 metres).

 

CADAFAL

     Origen

     L'entarimat escènic (cadafal o fins i tot bastiment), prové del cerimonial àulic (usat pels reis i alts dignataris en les seves manifestacions públiques per realçar la seva figura i facilitar a la concurrència la visió de la seva persona, i anomenat també papilló), i en el teatre religiós medieval s'utilitza, tant a l'interior de les esglésies com al carrer o plaça, per tal de permetre la millor visibilitat de les representacions al públic espectador.

     L'ús d'aquest element en el nostre àmbit cultural apareix documentat per primer cop (encara que, possiblement, caldria retrotraure la data al segle XIII) en el primer text dramàtic català conegut: la Passió de Crist (d'altra banda la primera Passió escènica europea) conservada fragmentàriament però que podem resseguir en la seva totalitat gràcies a una traducció provençal feta pocs anys després de l'originària en llengua catalana.4 Es tracta de la Passió de Didot --1345--, que inclou en [25] les seves rúbriques referències explícites a diversos llocs escènics com el «Cadefalc de Cayfàs» (618 rúb.), el «loc de Magdalena», el «temple» de Jerusalem (229 rúb.) i la «Mayzó dels Juzeus» (1.070 rúb.).5

     Al llarg del segle XIV s'hagué d'usar sobretot en les representacions a l'aire lliure com la de la Passió feta a la plaça del mercat de Pollença (Mallorca) a 13556 i la de Vila-Real (Castelló) documentada a partir de 13697. No ens aclareixen gaire cosa al respecte les precises didascàlies del primer drama assumpcionsita català representat a la Plaça del Corral de Tarragona a 13888, tot i que podem deduir, almenys, un lloc escènic que possiblement s'elevava mitjançant una plataforma: el Paradís.9

     A finals del segle XIV, a l'interior de la Seu de Mallorca es construïen bastiments per a les representacions dels Plants de la Passió, de les Tres Maries i del Divendres Sant, documentades a partir de 1392.10 A la Catedral de Barcelona es dreçaven, a 1413, uns cadaffals de fusta, muntats sobre "bótas" o carretells, per a la Representació de Sant Estheva11, i a 1418 altres similars per a certes representacions nadalenques12. S'edifiquen també cadaffalchs per a les representacions de Pentecosta a l'església de Sant Joan de Perpinyà (segles XIV - XV).13 Durant tot el segle XV proliferaren els entarimats fixos, construïts en fusta sobre barrils i taules de mercat,14 o portàtils, sobre rodes (roques o carretes),15 damunt dels quals s'erigien els més diversos decorats pels quals desfilaven múltiples representacions religioses, sia dintre dels temples (especialment en les celebracions de Setmana Santa i Nadal), sia als carrers de les ciutats (sobretot durant la Festa del Corpus amb la seva esplèndida processó).

     Aquests cadafals continuen essent essencials en les representacions dramàtiques del segle XVI,16 en alguns casos enfortits amb pedra i ornaments metàl·lics,17 si bé tendeixen a resumir-se en un únic entaulat, ara simple, ara amb diverses altures, apropant-se resolutament a la nova concepció frontal i de caixa italiana que inicia l'escena renaixentista.18

     Emplaçament

     A l'interior dels temples, el creuer era l'ubicació més freqüent d'aquests empostissats. Així apareix a la Catedral de València, especialment en la representació de l'Assumpció de principis del XV, que havia de situar, forçosament, el cadafal sota el cimbori (Paradís) per acollir degudament les màquines aèries que davallaven sobre l'escena de l'entarimat als pesonatges celestials. Però també en altres molt diverses representacions de la Seu valenciana l'estrada es construïa com era «acostumat, davant lo cor e del epistoler tro sus al prehicaor», és a dir, des del cor, situat al mig de la nau central, fins al púlpit que estava al presbiteri;19 emplaçament que mantindria el Misteri d'Elx i altres moltes representacions, ja al XVI, com la [26] Passió de Cervera o diverses consuetes mallorquines del manuscrit 1139 de la Biblioteca de Catalunya, on es precisa «al mig de la yglésia», al «cap dels banchs» o al presbiteri20 i fins i tot «davant l'altar major»;21 ubicació que perdurarà al llarg dels segles XVII i XVIII.22

     Fesomia i ornamentació

     Actualment el cadafal del Misteri d'Elx és de superfície plana, tot i que no resultaria inadequat considerar que els entaulats escènics medievals haguessin estat lleugerament inclinats envers els espectadors per augmentar la seva visibilitat, segons consta que es realitzava encara al segle passat en certa representació de la Passió a la Catalunya Nord23. Superfície coberta per una gran catifa dissenyada per Manuel Benedicto, de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, i realitzada, sota la direcció de Gabino Stuyk, per la Real Fábrica de Tapices de Madrid, a 1959. Fins a aquesta data el cadafal s'encatifava amb flors naturals, cosa que fou considerada incòmoda no només perquè calia refer la guarnició després de cadascuna de les representacions sinó també perquè el tapís floral no amortia les passes dels actors que feien cruixir els taulons de l'empostissat. Però, efectivament, durant l'Edat Mitjana aquests entarimats anaven coberts si no amb flors sí amb elements vegetals (joncs, murta i ramatges), com es documenta, entre d'altres, a 1448 a Tortosa on calia entalamar i emmurterar el cadafal de la representació de Santa Maria de Gràcia24, i encara a València a 1663, on la Roca d'Adam i Eva anava «enramada i ornada de murta i rama».25

     Trapes

     Al mig de la plataforma del Misteri d'Elx hi ha un escotilló de 2 x 2 metres amb portes corredores on s'introdueix l'araceli en les seves dos baixades i on s'obre, durant la segona jornada, el sepulcre de la Verge.

     També l'ús de portelles practicades a la superfície dels entarimats medievals i renaixentistes està amplament documentat en el nostre teatre antic; batiports que connectaven amb l'escena l'espai subterrani del cadafal reservat als tramoistes que, amagats de la vista del públic, realitzaven tota mena de trucs escènics. Referit a l'espai dramàtic, aquest lloc situat sota l'entarimat s'assimilava a l'infern (i, llavors, per l'escotilló entraven i sortien els personatges satànics o els condemnats com Judes) o al sepulcre (i, llavors, es depositaven els personatges morts o s'alçaven els ressuscitats), però també servia per simular una pou o una font (i, llavors, qui pujava i baixava eren poals que els tramoistes omplien d'aigua o canviaven l'aigua per vi, i fins i tot introduïen personatges com en el cas de Josep abandonat al fons del pou pels seus germans).

     El Misteri de l'Assumpció de València ja utilitzava, a l'albada del XV, la trapa central, amb les mateixes funcions que la [27] d'Elx, i al XVI seria profusament utilitzada tant en les representacions religioses tradicionals,26 com en les noves comèdies valencianes de traça renaixentista, especialment les de Cervantes.27

     El cadafal del Misteri d'Elx té encara un altre escotilló a la banda de l'Evangeli (nord-est), una mica més petit (2 x 0'80 metres), situat sota el llit de la Verge, pel qual es realitza el bescanvi de l'actor-Maria per la imatge de la Verge difunta, mitjançant un giny introduït durant el present segle per l'arquitecte Antoni Serrano Peral. Encara que, per tant, modern, això no ens priva de considerar que haguera pogut existir en els seus orígens donat que un mateix cadafal acceptava, en ocasions, més d'una trampa.

 

L'ANDADOR

     L'altre element escènic horitzontal que s'utilitza al Misteri d'Elx és, com hem dit, l'anomenat andador, rampa que puja des de la porta principal de la Basílica a l'entrada del creuer. Passadís, igualment encatifat i flanquejat de balustrades com el cada-[28]fal, el qual en la seva unió amb aquest, salva l'última altura amb dos esglaons.28 En aquest punt, a més a més, hi ha dos eixamplaments laterals on es col·loquen les cadires per tal que visualitzin la representació els Cavallers Electes (banda de l'Epístola) i l'Arxiprest de Santa Maria (banda de l'Evangeli), que fins a principis de segle només n'era un: els dels Cavallers Electes i Portaestendard, car l'Arxiprest tenia el seu cadiral al propi entarimat.29 

     L'andador té el seu precedent litúrgic en la via sacra, passadís cerimonial que unia el cor, situat al centre de les esglésies, amb el presbiteri, encerclat per unes reixes que tancaven completament a l'ús públic l'espai del cor i de l'altar major, reservats exclusivament a la clerecia. Escènicament s'utilitza amb tota seguretat durant el segle XV, com sembla despendre's de la documentació referida al drama del Davallament de la Creu de Mallorca,30 drama que s'ha vingut representant, gairebé sense interrupció a les esglésies d'aquella illa, i del qual esxisteix un planell escènic de 1691, referit a la Catedral de Palma, recentment descobert i publicat per G. Llompart,31 on apareixen, amb tota claretat, dos corredors que es creuen, un, longitudinal, que va des de la porta del cor al cadafal de la Cruxificció (davant l'altar major) i l'altre, transversal, des d'una plataforma, a la banda de l'Evangeli, on estan els músics, fins a l'estrada de Pilat, a la banda de l'Epístola. Corredors que no només serveixen per accedir als cadafals, sinó que al llarg d'ells i recorrent-los els actors desgranen una part important de l'acció. A diverses consuetes del referit manuscrit mallorquí reapareix aquest passadís amb el nom de corredor, no solament com a rampa de pujada als entarimats, sinó també com a passarel·la per anar d'un cadafal a l'altre. Als corrals castellans del XVI existia el palenque que, en definició del Diccionari de la RAE, és un "camino de tablas que desde el suelo se elevaba hasta el tablado del teatro".32

 

CONCLUSIONS

     Amb aquestes apreciacions volem posar de manifest, una vegada més, l'essencial medievalitat (almenys en la seva última fase del segle XV) de la posta en escena del Misteri d'Elx, reiterdament regatejada pels nostres historiadors com recentment ha fet Ronald E. Surtz que en el seu esplèndid treball El teatro de la Edad Media33 el situa al segle XVI i refusa de tractar-lo.34 

     Cada vegada, doncs, (i no ens cansem de suggerir-ho i recolzar-ho) urgeix més la necessitat de convocar un congrés interdisciplinari sobre el Misteri d'Elx, on els especialistes dels diferents camps que aquest espectacle abraça posin en comú les seves investigacions particulars, cosa que ajudaria a desfer tants malentessos i a precisar l'origen, la naturalesa i el desenvolupament de la nostra Festa.

 

_______________________

 

*    La  Rella, núm. 5, Baix Vianalopó, 1985, p. 23-30.

1     Jesús Francesc MASSIP,: Teatre religiós medieval als Països Catalans, Ed. Edicions 62, col. "Monografies de l'Intitut de Teatre", núm. 17, Barcelona, 1984, p. 148-175. Vid. també J. F. MASSIP, La literatura popular pre-industrial: El Romancer i el Misteri d'Elx, Edicions 62-Orbis, col. "Història de la Literatura Catalana", Barcelona, 1985.

2     J. F. MASSIP, «Notes sobre l'evolució de l'espai escènic medieval als Païssos Catalans», a Acta Mediaevalia, núm. 5, Ed. Departament d'Història Medieval, Facultat de Geografia i Història, Universitat de Barcelona, Barcelona, 1985.

3     J. F. MASSIP, «La maquinària aèria del Misteri d'Elx en el context escenotècnic medieval», a Estudis de Lietartura Catalana en honor de Josep Romeu i Figueras, vol. II, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, 1986, p. 73-97.

4     J. F. MASSIP, «Les primeres dramatitzacions de la Passió en llengua catalana», D'Art, núm. 13, Barcelona, 1987, p. 235-268.

5     William SHEPARD,: «La Passion provençale du Manuscrit Didot. Mystère du XIVème siècle», a SAFT, núm. 122, París, 1928.

6     Josep MASSOT I MUNTANER, «Notes sobre la supervivència del teatre català antic», a Estudis Romàntics, XI, Institut d'Estudis Catalans, Barcelona, 1962.

7     José Mª DOÑATE SEBASTIÀ, Datos para la historia de Villarreal, III, Vila-Real, 1973, p. 147 i s. D'altra banda, el propi J. Mª DOÑATE («Fiestas y festejos en la Edad Media en la comarca de la Plana», SAITABI, núm. XXI, Facultad de Filosifía de la Universidad de Valencia,  València, 1971, p. 27-39) parla de la construcció d'un cadafal en la plaça de Vila-Real, a 1386, per a certes representacions nadalenques.

8     Joan PIE, «Autos sacramentals del segle XIV», a RAAAB, I, 1896-1898, p. 673- 688 i 726-744.

9     J. F. MASSIP, «Una revificació del drama medieval: la Representació de l'Assumpció a la Selva del Camp», Serra d'Or, núm. 291, desembre 1983, p. 97-100.

10     Gabriel LLOMPART, «La fiesta del "Corpus Christi" y representaciones religiosas en Barcelona y Mallorca (s. XIV-XVIII)», a AST, núm. XXXIX, 1966, p. 42.

11     Higini ANGLÈS, «Epístola farcida del martiri de San Esteve», Vida Cristiana, núm. X, (1922), p. 70.

12     H. ANGLÈS, «El cant de la Sibil·la», Vida Cristiana, núm. IV, 1917, p. 72.

13     Richard DONOVAN, The Liturgical Drama in Medieval Spain, PIMS, núm. 4, Toronto, 1958, p. 158.

14     Recordem els de Lleida per a certa representació de l'Ascenció, a 1458 i al 1472, que anaven coberts de draperia; per a les representacions de la Passió, de 1456 (Cf. Luis RUBIO GARCIA, Estudios sobre la Edad Media Española, Universitat de Múrcia, 1973, p. 32 i 28), o per la representació de l'Assumpció, instituïda a 1497, amb un cadafal d'uns 50m2 o més, segons es dedueix de la fusta utilitzada wn construir-lo (Cf. Josep ROMEU I FIGUERAS, «El teatre assumpcionista de tècnica medieval als Països Catalans», a Miscel·lània Aramon i Serra, IV, Barcelona, 1984, p. 271 i nota 91); els cadafals de Vila-Real, envoltats de bancs per al públic (Representació de Sant Jaume, 1569 i 1579. Cf. J. Mª DOÑATE, Datos..., p. 153-154); els de la Passió de Cervera, des de 1481 (Cf. A. DURAN I SANPERE i E. DURAN, La Passió de Cervera. Misteri del segle XVI, p. 17-18, notes 1-5); o els de Mallorca per a les representacions de Setmana Santa des de 1456 (Cf. G. LLOMPART, «El Devallament a Mallorca, una paralitúrgia medieval», a Miscel·lània Litúrgica Catalana, I, IEC, Barcelona, 1978, p. 109-133).

15     Recordem les carretes i roques de la processó del Corpus de València, almenys des de 1432 (Cf. M. CARBONERES, Relación y explicación histórica de la solemne procesión del Corpus que anualmente celebra la ciudad de Valencia, València, 1873, p. 41 i 47) i de la de Tortosa des de 1446 (Llibres de Claveria, Arxiu Municipal de Tortosa).  

16     Cal assenyalar els cadafals múltiples emprats en les representacions mallorquines del Ms. 1139 (vid. infra), escrit entre 1598-1599, o en els misteris del Corpus valencià (Cf. J. ROMEU, Teatre Hagiogràfic, Barcino, Barcelona, 1957, 3 vols. Ferran  HUERTA VIÑAS, Teatre Bíblic. Antic Testament, Barcino, Barcelona, 1976.

17     Cadafal de la Passió Cervera (1501, 1509, 1518), Cf. A. DURAN i E. DURAN, E.: op. cit., p. 18, notes 6-7.

18     És el cas del cadafal de la Consueta del Juý mallorquina (publicada per Gabriel LLABRÉS, a RABM, núm. IV, 1902, p. 456-466), un taulat que representa la terra, i al seua darrera un altre més alt que és el lloc del Paradís.

19     J. SANCHIS SIVERA, La Cetedral de València. Guía histórico-artística, València, 1909, p. 464, nota 1.

20     J. ROMEU I FIGUERAS, Teatre Hagiogràfic, vol. I, p. 84.

21     Representació de les Tres Maries (Girona, 1539). Cf. H. ANGLÈS, La música de Catalunya fins al segle XIII, IEC, Barcelona, 1935, p. 275.

22     Així a la Representació de la Sibil·la de la Catedral de Toledo o a les representacions nadalenques de la Seu d'Osca. Cf. R. DONOVAN, op. cit., p. 189-190.

23     Representació de la Presa de l'Hort a Banyuls-dels-aspres (1888). Cf. Josep Sebastià PONS, La littérature catalane e Rousillion au XVII et XVIII siècle, Tolouse-París, 1929, p. 312-318.

24     Full solt dintre el volum Llibres de Claveria 1448, Arxiu Municipal de Tortosa.

25     Hermenegild CORBATÓ, «Los misterios del Corpus de Valencia», a University of California Publications in Modern Philology, XVI, núm. I, Berkeley, 1933, p. 158.

26     Així a la Representació dels Set Sagraments, consueta mallorquina del XVI (Ms. 1139, fl. 172, Biblioteca de Catalunya). Unes notes del segle XVIII que introdueixen el text d'una Passió catalana i expliquen la manera de posar-la en escena, descriuen perfectament la naturalesa i la forma de la trapa com a boca d'infern per on sortirà el diable i tornarà a entrar amb Judes. (Cf. Josep VILA, ed.): «Las dispositions del theatro, un tractat d'escenografia teatral del s. XVIII», L'Estruç, núm. 7, Girona, juliol de 1981.

27     Miguel de Cervantes utilitza la trapa com a boca d'infern a les comèdies El Cerco de Numancia (Jornada II, p. 111 de l'edició Obras Completas, Ed. Aguilar, Madrid, 1943) i La casa de los celos y selvas de Ardenia (Jornada I, p. 185 i 191, edició citada), i com a porta de sepulcre també a la mateixa Numancia (Jornada II, p. 113-114) i a La Casa de los celos (Jornada III, p. 211).

28     Les esglaonades de fusta era el més usual sistema d'accés als entarimats escènics, com es constata, entre d'altres llocs, en les representacions del Corpus saragossà de 1472, on es dreçava un "cadafals muy grand con gradones". Cf. G. LLOMPART, G.: «La fiesta del Corpus y representaciones religiosas de Zaragoza i Mallorca (siglos XIV-XVI)», AST, núm. XLII, 1969.

29     Joan CASTAÑO, «La Festa d'Elx cien años atrás», a Revista de l'Institut d'Estudis Alacantins, núm. 40, 1983, p. 160.

30     G. LLOMPART, «El Davallament a Mallorca, una para litúrgia medieval», a Miscel·lània Litúrgica Catalana, vol. I, IEC, Barcelona, 1978, p. 109-133.

31     Ibidem.

32     José Mª DÍEZ BORQUE, Sociedad y teatro en la España de Lope de Vega, Bosch, Barcelona, 1978, p. 194.

33    Dins de J. M. DÍEZ BORQUE (dir.), Historia del Teatro en España, vol. I, Taurus, Madrid, 1984.

34    El Misteri d'Elx, doncs, ha quedat sense estudi en aquesta Historia del Teatro en España, car tampoc es contempla en el capítol del «Teatro en el siglo XVI (desde finales de la Edad Media a comienzos del XVII)» del professor Manuel Sito ALba (p. 155-471)