Encara presents en la ment de tots nosaltres els actes de celebració de la declaració de la Festa com Obra Mestra del Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat per la UNESCO, el Patronat del Misteri ens proposa aquesta taula rodona on relfexionar mínimament sobre alguns dels aspectes més destacats de l’obra assumpcionista.

La meua intervenció se centrarà en l’apartat històric de la Festa i intentaré sintetitzar en vint minuts de parlament cinc-cents anys de la història del poble d’Elx, cosa que, com es comprendrà fàcilment, no es gens fàcil. La Festa  ha perviscut fins els nostres dies per la ferma i decidida voluntat del poble d'Elx, una breu anàlisi de la història d'aquesta representació assumpcionista d'origen medieval ens posa de manifest d'immediat la gran quantitat de vicisituds, problemes i qüestions plantejades al llarg de la seua existència que, en ocasions, han arribat a posar en perill la seua continuïtat. Problemes i qüestions aparegudes, fonamentalment, per la diversitat d'aspectes que inseparablement conformen l'obra i que, per tant, li donen una gran complexitat.

El naixement de la Festa no ha estat encara determinat mes que de manera aproximada per manca de documentació concreta. D'una banda, les tradicions populars trasmeses a Elx de pares a fills intenten unir aquest naixement amb l'entrada de la ciutat a la civilització cristiana, allà pel segle XIII o XIV.  Recordem les cròniques que ens parlen de que va ser Jaume I, fidel a l’advocació de l’Assumpció de Santa Maria qui va propiciar la representació en 1266 o la tradició llegendària de la Vinguda de la Mare de Déu que celebrem tots els desembres i que ens parla de la troballa miraculosa de la consueta de la Festa en la mateixa caixa on aparegué la imatge de la Mare de Déu en 1370.  Les dues tradicions, d’un gran valor antropològic i sentimental per als il·licitans, no tenen, malauradament, cap suport documental i no apareixen reflectides en els escrits fins el segle XVII. Els especialistes de teatre medieval, després de rigorosos estudis sobre els diferents aspectes de la representació --música, escenografia, text, etc.-- assenyalen la segona mitat del segle XV --dins del notable desenvolupament experimentat pel teatre assumpcionista medieval europeu-- com l'època més probable de la seua creació.

Tanmateix, no serà fins els primers anys del segle XVI quan aparega la primera referència documental sobre el Misteri elxà. Aquesta es localitza en el testament de la il·licitana Isabel Caro, datat en l'any 1523. Aquesta Isabel Caro manifestava, entre altres coses, com en sa casa tenia una imatge de la Mare de Déu que cada any, en la vespra de la festivitat de l'Assumpció i a hora de completes, els sacerdots i frares de la població duien solemnement a l'església de Santa María on li celebraven «grandíssima festa e solempnitat». I encara que en el document no hi ha cap referència concreta a una teatralització dins d'aqueixa solemnitat, tant la data i l'hora de la seua realització, com les circumstàncies que l'envolten, semblen confirmar que aqueixa «grandíssima festa» no deu ser altra cosa que el Misteri.

El testament d'Isabel Caro, juntament amb altres referències --encara que amb menys consisténcia científica-- relacionades amb la família elxana dels Perpinyà com a responsable dels cultes dedicats a la «Senyora Santa Verge» d'Elx en l'època medieval, ens parlen d'un temps on els membres de les famílies de la petita noblesa local --a la qual pertanyien tant els Caro com els Perpinyà-- eren els reponsables directes de l'organització de la Festa.

Alguns anys després aquesta responsabilitat ja es troba en mans de l'anomenada Confraria de Nostra Senyora de l'Assumpció, que tenia la seua seu en l'ermita de Sant Sebastià, al carrer Major de la vila d'Elx. En aquesta ermita, estigué la capella de la Mare de Déu protagonista de la Festa fins l'any 1648 en que passà a l'altar major de l'església de Santa Maria. I també en aquesta ermita de Sant Sebastià es vestien els actors del Misteri i d'allí, mitjançant un petit seguici festiu, partien cap a l'esgésia de Santa Maria  per començar les representacions.

La Confraria, que donada la importància de la Festa i el seu poder de convocatòria entre els pobles veïns, ja aconseguí alguns privilegis eclesiàstics en l'any 1573, estava constituïda per nombrosos il·licitans, amb una presència significativa de la noblesa local, dirigida per un clavari i dins d'ella s'anomenaven anualment dos majordoms per atendre a l'organització de la Festa. Aquests majordoms, a banda del seu propi peculi, tenien com a fonts d'ingressos, el «plat» de les almoines de la Confraria i les ajudes que, amb major o menor generositat i regularitat, solia concedir el consell de la ciutat. Precisament la primera notícia documentada respecte a aquesta Confraria apareix datada en l'any 1530 quan el Consell il·licità acordà concedir una ajuda econòmica a l'esmentada Confraria per a daurar la cadira on es feia anualment l'«assumpció» de la Mare de Déu.

Un dels problemes patits per la Festa ja des dels seus inicis ha estat l'econòmic, la manera de replegar diners per a dur endavant una representació costosa en el seu muntatge i en la seua interpretació. De fet, segons ens conten les cròniques, a finals del segle XVI es deixà de representar el Misteri alguns anys. Unes vegades com a mostra de dol davant de la mort de personatges destacats, com Bernardino de Càrdenas, marqués d'Elx, o del príncep Carlos, fill de Felip II. Però d'altres, per no trobar-se qui volguera ocupar els càrrecs de majordoms de la confraria i, per tant, fer front a les despeses que això comportava. Aquestes supressions de la representació van coincidir amb una gran pedregada que per aquells temps assolà els camps elxans i arruïnà les collites. Els il·licitans veieren en aquestes calamitats un càstic diví i és per això que, reunit el consell de la ciutat l'11 de març de 1609, va decidir fer-se càrrec de la Festa perpètuament i habilitar els fons necessaris a partir d'alguns impostos municipals. Per administrar aquests fons i disposar tot allò necessari per a la Festa, triaria anualment als dos Cavallers Electes que encara actualment --amb un paper ja merament simbòlic-- segueixen ocupant un lloc destacat a la vora del cadafal.

A banda dels impostos municipals dedicats a les festes d'agost --fonamentalment el de la mòlta de grans i el de la venda de carns--, cal assenayalar que també existia en la població l'anomenada administració de «l'arrova de l'oli» on es recollien les almoines oferides a la Verge elxana consistents, segons una antiga tradició, en una arrova d'oli per cada calderada de sabó que es fabricava en la vila. Els fons recaptats en aquesta administració s'utilitzaven per al pagament de músics i, sobretot, per al muntatge i cura de les tramoies de la Festa. D'altra banda, el clavari d'aquesta «arrova» --desapareguda per voluntat municipal en l'any 1740-- era l'encarregat de dur l'estandart de la Mare de Déu en la processó de la seua festivitat, el 15 d'agost, es a dir, el precedent del Cavaller Portaestendart que hui coneixem.

Tanmateix, en la primera mitat del segle XVII es viuran uns moments perillosos per la continuïtat del Misteri. Salvat el problema econòmic, se'n presentà un altre, més greu, com era el de fer front a les determinacions fetes tant pel Concili de Trento (1545-1563), com pel primer sínode del bisbat d'Oriola (1569), que prohibien les representacions teatrals dins de les esglésies. Ja en l'any 1625 el Sant Ofici, a través del seu capità destacat a Múrcia, Honorat Martí de Montsi, havia sol·licitat una còpia del text del Misteri, molt possiblement per a la seua supervisió. Aquesta còpia va ser feta per Gaspar Soler Chacon de manera extraordinària, ja que el consell de la vila no deixava traure trasllats del text que ell custodiava en la seua caixa de tres claus. Aquesta còpia literària va ser acompanyada d'una sèrie d'explicacions detallades de l'obra i del relat d'alguns fets miraculosos relacionats amb les representacions de manera que quedara ben clar el caràcter pietós del Misteri i la inexistència en ell de cap element estrany a les doctrines de l'Església. Però en 1631 el bisbe d'Oriola, seguint l'esmentada normativa eclesiàstica, intentà eliminar la representació de la Festa. Aquests intents van ser contestats pel consell municipal que, argumentant la llarga tradició de l'obra i la seua justa i legítima possessió sobre aquesta, va alçar la seua veu davant de Roma. El resultat del plet va ser un rescripte pontifici d'Urbà VIII, datat en febrer del 1632, pel qual s'autoritzava la representació i s'advertia a les autoritats eclesiàstiques que no intentaren mai més «molestar, vexar, destorbar o inquietar en cap manera» aquesta Festa.

Amb aquest rescripte, la qüestió de la continuïtat de la Festa a l'interior de l'església elxana va quedar definitivament resolta. Però, així i tot, les relacions entre el consell de la ciutat i l'església diocesana --representada en la figura del Vicari Forani-- patiren diversos entrebancs, fonamentalment per problemes que es referien a les competències de cadascun dels dos estaments.

Un primer enfrontament greu en aquest sentit tingué lloc en el 1700. En aquest any, el clero elxà --amb l'oposició del consell-- va crear en la ciutat una carnisseria pròpia on podien abastir-se els seus membres i els seus familiars sense abonar les taxes municipals. És per això que, en apropar-se el mes d'agost, els capellans que prenien part en la Festa i que, tradicionalment, rebien una mena de gratificació per aquest motiu consistent en una porció o «pesada» de carn, van reclamar el seu pagament en diners i no en espècie. El consell no accedí a aquesta pretensió i alguns d'aquests religiosos van decidir no interpretar el Misteri. La polèmica va ser forta. Fins i tot, les cròniques ens parlen d'algunes morts misterioses entre aquests sacerdots, com és el cas de mossén Jeroni Sempere, que feia el paper de sant Tomàs. I encara que el consell va fer valer els seus drets com a responsable de l'obra, les seues relacions amb el clero ja mai més van ser tan fluïdes com abans.

El període de temps comprés entre la segona meitat del segle XVII i l'últim terç del XVIII serà el de màxim esplendor artístic de les representacions de la Festa. Entre els elements que contribuïren a aquest esplendor cal esmentar l'acabament del nou temple de Santa Maria, iniciat en 1673 i consagrat en 1784. També el trasllat el 1761 de la tramoia aèria utilitzada en l'escenificació des de l'arcada de la nau central del temple fins la cúpula d'aquest. D'altra banda, en aquests anys es detecta la contractació d'afamats músics instrumentistes i cantors --xiquets i grans-- per a formar part de la capella musical de Santa Maria o, almenys, per a intervindre en la Festa. I, per últim, assenyalarem el fet que a partir de 1712 es va comptar amb les rendes de l'anomenat Vincle del doctor Caro, conjunt de béns immobles llegats a la imatge de la Mare de Déu d'Elx pel prevere Nicolau Caro, que foren invertides parcialment en la festivitat.

Malauradament, en els últims anys del segle XVIII entraria la Festa en un període de decadència d'on no eixiria fins el primer terç del XX. El primer pas el donà Josep Tormo de Julià, bisbe d'Oriola entre 1767 i 1790 en suprimir l'escena anomenada de la Joïà argumentant que es formaven greus avalots dins de l'església en intentar el públic prendre part en la simulada baralla. Aquesta supressió portà amb sí la modificació escènica d'una gran part del segon acte del Misteri ja que en no aparéixer els jueus sobre el taulat, es feia imprescindible la intervenció de personatges aliens a l'obra, com el clero de l'església, sagristans i acòlits.

Un nou avanç en el procés de decadència de la Festa, es produiria en l'any 1835 quan el Consell de la ciutat, seguint l’esperit desamortitzador i liberal del moment,  va decidir eliminar la capella musical de Santa Maria per a destinar els diners que li costava el seu manteniment a altres necessitats socials més urgents, com va ser la provisió d'algunes places municipals de metges i mestres. Amb aquesta supressió, el Misteri deixà de ser interpretat per cantors i músics professionals i passà a mans de cantors aficionats de la població que l'han dut a terme fins ara i que, d'aquesta manera, feren possible la seua continuïtat.

Amb el període històric anomenat de la Restauració, la degradació de la Festa aplegaria al seu límit. La manca de recursos econòmics per a renovar els elements teatrals de l'obra, la inestabilitat en el càrrec de Mestre de Capella, per causa dels canvis alternatius en el poder local i, fonamentalment, l'escassa importància atorgada a l'obra per les autoritats municipals, feren que la decadència artística de les representacions fóra palesa per als forasters il·lustrats que, de tant en tant, venien a Elx a contemplar la peça.

Gràcies a les denúncies d'aquests visitants --recordem el cas de l'escritor Teodor Llorente, del musicòleg Felip Pedrell, de l'hispanista Pierre Paris o de l'acadèmic Adolfo Herrera-- i la tasca desenvolupada pel cronista il·licità, l'erudit historiador Pere Ibarra, s'aconseguí que, instaurada la Dictadura de Primo de Rivera, es creara en la ciutat una Junta Protectora de la Festa on s'aglutinaren les autoritats municipals, el rector de l'església de Santa Maria i diversos personatges de l'oligarquia local interessats en tornar a la Festa part del seu perdut esplendor. Aquesta Junta portà a terme una revisió del Misteri en l'any 1924, especialment de la seua part musical, duta a terme pel músic alacantí Oscar Esplà, que depurà la partitura i reposà l'escena de la Joïà.

La proclamació de la II República i l'arribada al poder local de les forces obreres, feu perillar de nou la representació assumpcionista. Els partits polítics més radicals s'oposaven obertament a què, amb diners públics, es sufragara una festa religiosa. La concessió del reconeixement de Monument Nacional per a la Festa, per part del govern republicà, en setembre del 1931, intentà detenir la polèmica en fer-se càrrec l'estat de la tutela de la representació que, concretament, passà a dependre de la Junta Nacional de Música i Teatros Líricos, de la qual Oscar Esplà era director general. I encara que la qüestió seguí debatent-se en els anys següents, amb enfrontaments cada vegada més irreconciliables, les representacions  van poder continuar fins l'esclat de la Guerra civil.

Acabat el tràgic enfrontament fraticida, es creà a Elx la Junta Nacional Restauradora del Misterio de Elche y de sus Templos, amb la missió de restaurar l'església de Santa Maria --incendiada en febrer del 1936-- i tots els elements que permeteren tornar a representar la Festa. Aquesta Junta, constituïda per les forces locals del nou règim i dirigida des de Madrid per Eugenio d'Ors, director de l'Instituto de España, va ser transformada en 1948 en l'actual Patronat Nacional del Misteri d'Elx que, des d'aqueixa data tutela les representacions.

El Patronat del Misteri està constituït per dos organismes. D'una banda, un d'àmbit estatal, de caràcter un tant honorífic, presidit pel Conseller de Cultura que té per missió assenyalar les directrius generals a seguir pel Patronat. I, d'altra banda, la Junta Local Gestora encarregada, amb el suport econòmic de les institucions locals, provincials i autonòmiques, de gestionar el dia a dia i dur a terme la celebració segons la tradició secular.         

En resum, podem concloure que la llarga història de la Festa d'Elx, una complexa festa on intervinen moltes persones i on es troben implicades forces amb interessos i concepcions socials i humanes diferents, no ha estat exempta de problemes i polèmiques. Problemes i polèmiques que, en ocasions, han aplegat a fer perillar la seua continuïtat. Fins ara però, --i duem més de cinc-cents anys-- sempre s'han aconseguit resoldre gràcies, com dèiem a l'inici, a la ferma i decidida voluntat del poble d'Elx que, malgrat les divergències ideològiques, socials o polítiques dels seus fills, sempre s'ha unit al voltant del seu símbol comunitari més important, al voltant de la seua Festa.