|
INTRODUCCIÓ
[95] L'encarregat
de dirigir les capelles de música ha rebut tradicionalment la
denominació de "mestre de capella". Aquest personatge, a més
de la tasca de direcció, s'ocupava d'ensenyar el cant litúrgic als
canonges i als beneficiats de les catedrals i d'educar la veu dels
xiquets cantors.
Als
Països Catalans, el càrrec d'estén a partir de mitjan segle XVI i
no només en les catedrals sinó també en altres esglésies on hi
havia capella musical, esglésies que, com ens indica Climent Barber,
no eren escasses a les nostres terres:
Se
puede afirmar, sin lugar a dudas, que la mayor parte de parroquias
de las ciudades y pueblos grandes de la diócesis valentina y diócesis
sufragáneas contaban con sus correspondientes capillas musicales
[...].1
El càrrec de mestre de capella apareix sovint lligat al de
mestre de cant, creat a la Baixa Edat Mitjana, que s'encarregava únicament
de l'ensenyament de cant, però no de la direcció dels músics.
Els
mestres de capella tenien obligacions similars a tota la Península,
la qual cosa era deguda, segons Samuel Rubio,2
a la gran mobilitat que els caracteritzava. A banda de les tasques
docents i de [96]
direcció, des del segle XVII els mestre de capella
comptaven amb l'obligació de composar música per a les principals
festivitats del calendari litúrgic.
L'única
cosa que particularitza els mestre de capella d'Elx enfront dels seus
col·legues és, a banda de no dependre d'un capítol catedralici
–com també s'esdevenia amb altres mestres–, el fet d'ésser el màxim
responsable musical del drama elxà. Aquesta circumstància modificarà
en part les característiques tradicionals d'un mestre de capella.
EL
NOMENAMENT DEL MESTRE DE CAPELLA A ELX
La
figura del mestre de capella de la Festa ha estat unida històricament
a les circumstàncies socials, polítiques i econòmiques del poble
d'Elx. Així, la facultat de nomenar aquest càrrec i el pagament del
seu salari ha recaigut en cada moment de la llarga vida del drama il·licità
en distintes institucions.
Des
del 1562, any de la designació de Lluís Vich (primer mestre de
capella conegut), fins el 1609, l'elecció del director de la capella
era competència exclusiva de l'administració eclesiàstica. En el
document ones reflecteix aquest nomenament3
se'ns informa que el contracte tenia una validesa de deu anys, i que
cap de les parts el podia rescindir. El sou establert era de
vint-i-cinc lliures anuals, que eren pagades en parts diferents per
l'església de Santa Maria, la Confraria del Santíssim Sagrament i la
Confraria de la Glriosa Verge Maria. Aquesta competència exclusiva de
l'església era deguda al fet que el gros del trebal del mestre al
capdavant de la capella de música eren les actuacions en la litúrgia
i llur preparació. Tot i això, en aquesta data de 1562 el Consell ja
contribuïa al sou del mestre amb altres vint-i-cinc lliures per al
manteniment de l'escola dels xiquets cantors que participaven en la
Festa.
A
partir de 1609 el Consell Municipal es fa càrrec de l'organització
del drama, a causa de la falta de diners que pateix la Confraria de
l'Assumpció i de la interrupció durant alguns anys de la
representació de la Festa. Amb aquesta mesura es produeix una novetat
en la designació del mestre de capella, que ara serà competència
del Consell Municipal, tot i que aquest nomenament haurà de comptar
amb l'acceptació explícita per part de l'església de Santa Maria.
Així, i a partir d'aquest moment, el Consell regularà les funcions
del mestre de capella relacionades amb la Festa i li pagarà una part
del salari, mentre que l'administració eclesiàstica regularà les
actuacions del mestre en la litúrgia i pagarà la resta del seu sou.
Aquest
sistema de nomenament i pagament no es modificarà fins el 1734, quan
el bisbat d'Oriola crea, emparant-se en una butla pontifícia del
1732, una plaça numeral unida al càrrec de mestre de capella. La
intromissió del bisbe en afer fins ara exclusiu del Consell i la Fàbrica
de Santa Maria, no només provoca malestar entre els governants
municipals sinó també entre els clergues de Santa Maria que,
desobeint el prelat, seguiren pagant durant alguns anys el sou del
mestre. A partir d'aquesta data de 1734 assistim a la duplicitat en el
càrrec de mestre de capella. Qui s'encarregarà ara de la direcció
musical de la Festa serà el mestre nomenat pel Consell, mentre que
l'altre s'ocuparà de la música en les celebracions religioses.
Aquesta duplicitat es produeix fins el 1748, any en el qual la Reial
Audiència de València dóna la raó al bisbe en el plet que la Vila
hi tenia interposat.4
L'interés
del Consell per la Festa era gran, és per això que el 1740 oferta a
la parròquia de Santa Maria de fer-se càrrrec de la capella de música,
i aquest mateix any s'ocuparà en exclusiva del sou [97]
del mestre. Tot i
això, sembla que l'església d'Elx tornà a responsabilitzar-se del
pagament al mestre, ja que el 1747 el bisbe ordenà a la Fàbrica de
Santa Maria el cesament d'aquest pagament. No sabem qui tenia la
facultat d'elegir el mestre després del veredicte de la Reial Audiència
a favor del bisbat, tot sembla indicar, però, que uns anys després
aquesta facultat tornava a ser privativa del poder civil. Així, el
1802 trobem documentat a l'Arxiu Municipal el nomenament del mestre de
capella per part del Consell.5
A
partir del 1835, any de la supressió de la capella de música, i fins
la creació de la "Junta Protectora de la Festa" el 1924,
serà únicament l'Ajuntament qui s'encarregarà del nomenament del
mestre, ja que les funcions d'aquest es reduiran a les estrictament
relacionades amb el drama assumpcionista. Hem d'assenyalar que, a
causa de la supressió de la Capella, el Misteri començarà a patir
la més gran decadència de la seua història, decadència que es veurà
agreujada pels continus canvis de mestres, que se succeiran per
diversos moviments en el Govern Municipal durant l'època de la
Restauració.
Aquesta
situació de crisi comença a ésser pal·liada el 1924 amb la creació
de la "Junta Protectora de la Festa", l'objectiu de la qual
és la reforma/ restauració del drama. Aquest mateix any de 1924 es
fa càrrec de la direcció musical de la representació el músic
alacantí Óscar Esplà, nomenat per la mateixa Junta –de la qual
era vocal artístic.
El
1931, a causa de la dissolució de la Comissió de Festes de
l'Ajuntament i de l'escassa activitat de la "Junta
Protectora", serà un grup d'hòmens de dretes qui encarregarà
al fins aquell moment mestre de capella, Ginés Vaello, la direcció
musical del drama. Aquest és un cas únic ja que, en desentendre's de
la Festa l'Ajuntament, s'havia produït un buit en la representació.6
Aquest
any de 1931, arran de la concessió al Misteri de la distinció com a
Monument Nacional, es crea el Patronat de la Festa, que serà des
d'aquest moment el responsable de l'elecció del mestre. Aquest
Patronat tindrà continuïtat, acabada la Guerra d'Espanya, en la
"Junta Nacional Restauradora del Misterio de Elche y de sus
Templos", convertida el 1948 en "Patronato Nacional del
Misterio de Elche".
Així
doncs, vegem com des del 1931 la Festa ha estat organitzada per un
Patronat tutelat per l'Estat fins que, amb la instauració de la
Generalitat Valenciana, aquesta tutela ha passat als poders autonòmics.
Dins d'aquest Patronat hi ha una Junta Local Gestora que és qui ha
estat fins avui l'encarregada d'elegir els mestres de capella, tot i
que el nomenament d'aquests ha d'ésser ratificat pel Patronat
Nacional. Els procediments seguits en aquesta elecció han variat
segons el criteri de la Junta en cada moment. En els últims temps hem
assistit a un sistema que ja s'havia practicat en altres èpoques, però
que s'ha emprat molt poques vegades en aquest segle. Es tracta un
concurs de mèrits, procediment que s'ha revelat un tant polèmic.7
LES
OBLIGACIONS DEL MESTRE DE CAPELLA A ELX
Com ja
hem assenyalat abans, les obligacions dels mestres eren similars per
tot arreu de la Península. Samuel Rubio ens ha indicat qui establia,
i com , les funcions dels mestres i de les capelles de música:
Con
estatutos escritos o, a falta de ello, en virtud de una práctica
tradicional, existía en la capilla un orden jerárquico,
dependiente en primer término, y de un modo [98]
un tanto absolutista,
del cabildo catedralicio, sin cuya autorización ninguno de sus
miembros podía ausentarse, actuar en otros lugares, alterar los
horarios de las clases ni de ninguna otra actividad. Cualquier
transgresión de estos puntos, sobre todo de los dos citados en
primer término daba lugar a recriminaciones y sanciones [...].
La máxima autoridad
artística sobre este conjunto musical pertenecía y la ejercía
el maestro.8
El cas d'Elx, com el d'altres poblacions, es singularitza pel
fet de no tractar-se d'una catedral i, per tant, no dependre d'un capítol
sinó de la Fàbrica de Santa Maria i del Consell Municipal –açò
últim ja totalment excepcional.
A
Elx, les condicions de contractació dels mestres i les seues
obligacions en cada moment ens han arribat fonamentalment gràcies a
les actes de nomenament, també, però, als reglaments de la Capella
als quals fa referència Samuel Rubio, i a d'altres documents que
donen compte d'infraccions d'aqueixos.
El
primer document que ens informa sobre les obligacions del mestre data
del 1562. Es tracta de l'acta de nomenament de Vich com a organista i
mestre de capella.9 Els deusres d'aquest
eren els següents:
1)
Assajar cada dia.
2)
Ensenyar tots els qui voldran aprendre cant o "sonar
tecla", de manera gratuïta als que no tinguen diners per a
pagar.
3)
Buscar xiquets per a interpretar la música i ensenyar-los a
llegir i escriure.
4)
Tocar l'orgue els dies que els xiquets voldran cantar.
Com
vegem, entre les obligacions trobem les normals d'un mestre de capella
i les d'un organista (tocar l'orgue i ensenyar a "sonar
tecla").
Durant
els anys de regència de la Capella per part de Vich (1562-1594),
trobem un altre personatge assumint les funcions de mestre de cant.
Així, el Consell assigna a mossén Jaume Sclapés un salari per
ensenyar "cant d'orgue i sonar flauta",10
la qual cosa ens fa pensar en un mestre de cant (figura que, com hem
indicat en la introducció, de vegades anava unida a la del mestre de
capella) que col·laboraria en Vich en la tasca docent.
El
1637 les obligacuions del mestre apareixen més concretades:
1)
Ensenyar a llegir, escriure i cantar a tots els xiquets que
voldran aprendre.
2)
Fer pràctica de cant acompanyat d'orgue al matí i de cant pla
a la vesprada.
3)
Posar la seua casa com a escola dels xiquets que voldran
anar-hi.
L'incompliment
d'aquestes obligacions comporta el cessament de mossén Ginés Ferrer
com a mestre de capella el 1640, tres anys després del seu
nomenament. La Junta Parroquial al·lega, entre d'altres raons, la
importància dels assajos per a la representació de la Festa, assajos
en el qual el dit Ferrer sembla que no posava massa cura.11
Fins
el 1700 no tornen a aparéixer documentades les funcions del mestre.
En aquest any, amb motiu del nomenament d'un nou director musical, la
relació d'obligacions és ben explícita.12
1)
Tenir escola per ensenyar solfa als cantors del cor.
2)
Dirigir els cantors els dies més assenylats de la litúrgia.
3)
Juntament amb el fabriquer i el vicari [99]
formar part d'un
tribunal que elegirà els infants del cor.
4)
Fer duer vegades cada dia pràctiques en Santa Maria; al matí
de cant d'orgue i a la vesprada de cant pla.
5)
Assistir a la processó de Divendres Sant per tal d'interpretar
música, sota l'amenaça, en cas de no fer.ho, d'una multa imposada
pel fabriquer.
6)
Acompanyar la Mare de Déu en totes les processons.
7)
Assegurar-se, mitjançant certificat mèdic ("aga de
constar per jurament el meje"), que els cantors de deixen
d'assistir a una celebració només per causa de malaltia. Aquest
certificat havia d'ésser efectuat per dos metges si aquesta falta
d'assistència s'esdevenia el dia de la Festa.
8)
Avisar mig any abans d'anar-se'n, sota l'amenaça de no
pagar-li el que li devien en cas de no fer-ho.
Com
vegem, una de les diferències respecte de les obligacions del primer
mestre conegut és que ara ja no ha de buscar xiquets. Segons la
documentació que tenim al nostre abast, el mestre només podia
proposar la contractació de músics, però aquesta la feia efectiva
l'església o el Consell, segons el moment, bé mitjançant
contractació directa, bé per examen.
Així,
sabem que ja el 1640 és un electe oficial qui es desplaça a Múrcia
per a contractar cantors.13 No sabem, però,
fins a quin punt en aquestes dates es comptava amb l'opinió del
mestre en les contractacions.
El
1727 el mestre de capella es traslladà a Alacant per a provar uns
tiples.14 Aquests tiples, però, haurien
de passar una altra prova davant del Consell per poder cantar en la
Festa (prova que encara avui es realitza, si bé de forma simbòlica,
cada 6 d'agost).
El
1785 apareix documentat el dret del Consell de nomenar els músics:
Reconociendo
estar documentalmente acreditado y ejecutado el derecho de esta
villa para el nombramiento de músicos Capilla.15
I encara el 1814, per recomanació d'un informe elaborat pel
mestre, l'Ajuntament nomena fra Pascual Gaitán segon tenor de la
Capella.16
Pel
que hem dit, podem suposar que, normalment, el Consell i l'església
eren assessorats pel mestre a l'hora de contractar músics, i que la
seua opinió era influent si més no quan la contractació era per
concurs –la qual cosa s'esdevenia com a mínim amb els infants del
cor. Així ens ho fa pensar tant el reglament de 1700, abans citat,
com el costum existent en altres capelles.17
El
1705 les obligacions segueixen essent les mateixes que al 1700, però
aquesta vegada s'insisteix molt en la importància de buscar tiples:
Que
el dit Mestre tinga obligació donar chics que canten el Angel y
la Maria, lo que cumplirà ab tal que sien a propòsit, y per esta
obligació se li donaran al dit Mestre sinquanta reals cada any de
la renta de la Nª. Sª., però en cas que no tinga estos dos
chics o algú de ells a propòsit per al dit efecte, no se li
donaran los sinquanta reals, ans bé el gasto que es farà en
portar-los y tronar-los de fora Vila y el donar-los a megar,
estiga a càrrec y despenzes del dit Mestre, però no el salari
que se'ls donàs per cantar, que éste sempre el pagarà la renta
de Nª. Sª., y també si algun any tendrà chics a propòzit però
per a més lloïment voldran los Elets portar algú de dits chics [100]
de fora, en tal cas no estarà obligat el Mestre a pagar lo dit
gasto.18
Aquest aspecte de la cerca de xiquets per a interpretar els
papers de la Maria i de l'Àngel ja havia estat replegat en el
reglament del 1700, i sembla que era una mica descurat pels mestres,
ja que s'hi repeteix sovint. Aquest document és important perquè ja
ens permet afirmar que el Consell, per mitjà dels Electes, podia
interferir clarament en la tasca del mestre si considerava que la
Festa tindria un major lluïment amb cantors vinguts de fora i no
ensinistrats pel director de la Capella. Si els Electes comptaven en
aquests casos amb l'opinió especialitzada del mestre no ho podem
saber. Tot sembla apuntar, però, que no, ja que la documentació no
en diu res, tot i que aquest fet seria prou usual. Així, el 1700,
arran de la negativa dels cantors a actuar si no se'ls pagava en
diners, el Consell acorda:
[...]
que los dits Elets nomenats en dit Consell busquen los musichs que
convingueren per a lluyment de dita festa.19
Segons Massip,20 el nomenament el
1714 d'Antoni Ladrón de Guevara es fa en condicions semblants a les
esmentades de 1700. Les novetats respecte d'aquella ocasió són les
següents:
1)
El mestre té l'obligació de composar música per a les cerimònies
litúrgiques.
2)
El temps per a anunciar la renúncia al càrrec es redueix a
quatre mesos.
3)
El mestre ha de recaptar els diners de les multes per
infraccions dels cantors i repartir-los entre els alstres.
Les
funcions purament administratives, com aquesta de recaptador, no
devien ésser estranyes als mestres de capella. la documentació de l'època
ens refereix algunes mostres d'aquesta activitat. Així, el 19 de juny
de 1702 el Consell dóna al mestre Antoni Navarro quinze reals
"per a pagar a sinch musichs que no tenen salari tres reals
cascun de cantar dia del corpus".21
I encara a l'últim terç d'aquest mateix segle XVIII, un altre
document ens informa que era el mestre l'encarregat de fer certs
pagaments als músics.22 El 1797 es refà
el reglament de la Capella, però les obligacions pel que fa al mestre
són semblants.23 No obstant això, ara
no es fa menció de la funció recaptadora que trobàvem anys enrere.
Al
segle XIX les obligacions del mestre de capella s'havien d'haver reduït
considerablement. Sembla lògic, ja que el 1835 el Consell decidí de
suprimir la capella de músics de Santa Maria per considerar que els
diners destinats a aquest menester podien dedicar-se a altres fins,
concretament a l'educació i a la sanitat.24
El mestre, en no tenir una capella de músics fixa, és deslliurat de
les seues obligacions relacionades amb les celebracions litúrgiques.
D'altra banda, al llarg de tota la centúria el mestre tindrà el
deure d'ensenyar música a tots aquells que vulguen aprendre'núm. Així
es desprén de dos documents de dates molt distanciades l'una de
l'altra: 1807, abans de la supressió de la capella de música, i
1861.25
De
1835 endavant, doncs, les funcions del mestre de capella seran únicament
les relacionades amb la Festa i la docència.
Aquest segon aspecte desapareix ja al segle XX, quan el mestre
resta lligat exclusivament a la preparació del drama, és a dir, únicament
encarregat de la cerca de les veus necessàries per a la representació,
així com de la direcció dels assajos i de la pròpia Festa.
Hem
de suposar que a partir de la desaparició de la capella de música,
la tasca de buscar veus per [101]
[102] [103]
al Misteri es faria molt més difícl.
Prova d'això és que, tot i que ara la Festa seria cantada per
aficionats locals, encara el 1910 s'hauran de dur cantors de les
catedrals de Cadis i Múrcia.26
Durant
els anys de la Restauració i fins a la dictadura de Primo de Rivera,
el càrrec de mestre de capella és ocupat per una sèrie de
personatges més o menys afins als governs locals. Les contínues
substitucions i, moltes vegades, el desinterés de l'Ajuntament, fan
que la tasca del mestre de capella es limite als assajos de la
representació durant un o dos mesos abans d'agost, ja que en ocasions
les autoritats municipals demoren massa el nomenament del director de
la Festa. Aquesta manca d'assajos es reflecteix en les crítiques que
es fan des de la premsa de l'època en referència a la mala
interpretació dels cantors, i al fet que no se sàpien els papers de
memòria.27
Amb
l'acabament de la Guerra d'Espanya es crearà una massa coral que,
sota la denominació de "Capella del Misteri d'Elx" i únicament
dedicada a la representació de la Festa, es manté fins els nostres
dies. La continuitat de la capella del Misteri ha garantit en aquests
anys un cert nivell musical, i ha servit sobretot per a assegurar
l'existència de veus destinades a la interpretació del drama.
En
l'actualitat, les obligacions del mestre es redueixen a la posada a
punt del Misteri mitjançant la realització d'assajos que es
perllonguen pràcticament al llarg de tot l'any, i a la preparació
d'alguns concerts esporàdics. La recerca de les veus dels xiquets,
encara que àrdua, ha estat facilitada per l'existència d'una
Escolania del Misteri d'Elx.
Per
últim, direm que la teòrica independència del mestre a l'hora de
triar les veus del Misteri s'ha convertit en una realitat des de
l'existència del Patronat. Fins a l'aparició d'aquesta institució,
i des de la supressió de la capella de música de Santa Maria, hagué
ocasions en les quals els cantors foren triats, més que no per les
seues qualitats musicals, per la seua filiació política.28
PERFIL
DELS MESTRES DE CAPELLA A ELX
Sembla
que una característica dels mestres d'Elx durant una llarga època de
la història de la Festa ha estat el seu relatiu prestigi com a
professionals de la música. No podia ésser d'una altra manera, ja
que aquests eren els màxims responsables musicals del drama i de la
interpretació de la música en la litúrgia, i estaven al front d'una
capella de músics en bona part professionals.
Sabem
que els músics de Santa Maria eren escollits entre els d'altres
capelles. Així s'esdevé fins a la supressió del grup de música
d'Elx el 1835. tenim notícia, però, que, encara al segle XX, certes
veus de la Festa s'han hagut de cercar fora d'Elx. això, però, només
ha esdevingut en els cassos de necessitat urgent.29
[104]
Els
músics de la capella havien de tenir uns coneixements musicals
considerables, ja que en alguns moments era un d'aquests músics
(normalment el més veterà) qui s'encarregava interinament del
magisteri de la Capella.30 Però si
rigorosa era la formació dels músics de la capella, més no hauria
d'ésser la del seu director. Samuel Rubio, una vegada més, ens
explica els passos habotuals en la formació del mestre:
La
formación de éste tenía lugar en una capilla catedralicia, casi
siempre en su lugar de nacimiento, donde, desde niño, alistado en
la calidad de "seise", se sujetaba a un estudio
continuo, intenso y progresivo [...].
Obtenida la suficiente
competencia y en el supuesto de que reuniera la edad y otros
requisitos, como ser sacerdote o estar en vías de serlo próximamente,
si así lo exigían las bulas apostólicas, podía opositar a un
magisterio.31
Pels testimonis que ens han arribat, sabem que sovint els
mestres de capella d'Elx eren músics importants. Així, sabem que
Pere Furió, mestre interí entre 1739 i 1748 i documentat com a músic
de la Capella el 1735,32 ocupà el càrrec
de mestre de capella en les catedrals de Lleó i de Guadix i, a més a
més, sembla que era un compositor notable.33
El cas de Jacint Redón també és paradigmàtic, ja que després de
dirigir la capella de la Seu de València (una de les més importants
de la Península) vindrà a Elx, on estarà cinquanta-huit anys com a
músic, bona part dels quals (entre 1755 i 1798) dedicats a la direcció
de la Capella.34 Tot aquest seguit de
mestres s'hi dóna sobretot als segles XVII i XVIII, quan el Misteri
gaudeix dels seus millors moments.
A
començaments del XIX encara trobem músics que vénen de fora per a
fer-se càrrec de la capella il·licitana. És el cas d'Honorat
Verdaguer, qui arriba a Elx el 1814 procedent de Ripoll, on era mestre
del Reial Monestir, i que anteriorment ho havia estat de Santa Maria
del Mar de Barcelona.35
Alguns
mestres d'Elx se significaran per la seua tasca de compositors. A
banda de Vich, que intervé directament en la composició d'una peça
del Misteri, hem de citar Maties Navarro (director de la capella d'Elx
el 1672 i entre 1687 i 1692), important compositor i mestre de capella
de la catedral d'Oriola.36 Pel que fa
a aquest aspecte no hem d'oblidar que una de les obligacions
dels mestres de qualsevol capella de música era la composició de
peces sacres.
Altra
característica d'alguns mestres de capella d'Elx era el fet que
ostentaven també altres càrrecs. És el cas de Lluís Vich, qui a
partir del 1562 exercirà d'organista (funció que ja acomplia des del
1560) i de mestre de capella; i també el de Francisco Granero (mestre
entre 1644 i 1645) i Ignacio Rodríguez (entre 1805 i 1830).37
Jusepe Benito, possible successor de Vich, és alhora mestre de
capella i xantre.38
Alejandro
Ramos39 situa el mestre de [105]
capella l'any
1700 com a intèrpret del papers de Sant Tomàs. Aquesta dada de
Ramos, però, és el resultat d'una lectura errònia d'un document en
el qual es fa menció tant del mestre com del cantor que interpretava
el paper de l'apòstol.40 Malgrat això,
pensem que no havia d'ésser estrany que, de vegades, el propi mestre
de capella encarnàs un personatge important de la Festa, en cas que
aquest mestre tingués una veu apropiada i les circumstàncies ho
exigiren. Encara en els nostres dies, hem assistit a la interpretació
de papers rellevants per part d'un mestre de capella.41
Des
de la desaparició, en 1835, de la capella de música de Santa Maria,
els mestres ja seran tots naturals d'Elx o, si més no, residents. Només
hi trobem alguna excepció, com la d'Óscar Esplà (mestre el 1924),
que ve justificada per l'excepcionalitat del moment. Aquests mestres
no són pròpiament professionals, encara que la majoria d'ells
arriben a dirigir els cantors amb un cert bagatge com a directors
corals. La preparació musical d'aquests, però, no és comparable a
la dels dels segles XVII i XVIII.
Tot
i que hem dit fins ara sobre les habilitats dels mestres de capella
d'Elx, hem trobat alguns testimonis de manca des destresa a l'hora de
dirigir els cantors. Així, el 1738 la Fàbrica de l'església intenta
destituir el mestre adduint la baixa qualitat de la Capella.42
No sabem, però, quin grau d'objectivitat tenia aquesta acusació, ja
que es feia en un moment d'enfrontament amb el bisbat per la
prerrogativa del nomenament del titular de la Capella.
ELS
MESTRES DE CAPELLA I LA PARTITURA DE LA FESTA
La
figura del mestre de capella ha estat sempre cabdal en la Festa, no únicament
per ésser el màxim responsable de la interpretació musical sinó
també perquè aquest personatge ha influït poderosament en la
mateixa configuració del drama. En aquest darrer aspecte, potser el
cas més important siga el de Lluís Vich, autor, segons la Consueta
de 1639, del cant "Ans d'entrar en sepultura", peça polifònica
que s'interpreta abans de la baixada de l'Araceli en el segon acte de
la Festa. Fins ara, aquest és l'únic mestre que apareix documentat
com a autor d'un número del Misteri. Sabem, però, que la facultat
d'introduir modificacions i, fins i tot, de suprimir cants ha estat en
molts moments en mans dels mestres. Massip en ho confirma quan diu:
[...]
després de la interdicció episcopal de les acaballes del 1700,
s'obtà per la solució intermèdia de no representar l'escena
–foragitant els personatges "profans" dels Jueus–,
però assumint l'apostolat la interpretració de les melodies,
solució, però, que no tots els mestres de capella respectarien,
fins que la segona meitat del segle XIX suprimiren fins i tot
qualsevol resta del pur cant de la Juevada que no fou restaurada
amb tota la seua acció fins el 1924.43
Gómez Muntané ha assenyalat com la supervisió del mestre, en
determinades èpoques, no ha tingut una voluntat de rigorositat a
l'hora d'interpretar fidelment la música de la Consueta:
El
mestre ensenyava i segueix ensenyant aquests cants que els intèrprets,
entre els quals tradicionalment es compta ell mateix, adornen amb
elements vocals propis del folclor, estranys –si més no en la
mesura d'allò que se sap- al repertori polifònic del
Renaixement. Quant als [106]
cants monòdics, el paper exercit per la
tradició ha estat sens dubte més important. En aquest cas, i
fins època recent, el paper del mestre de capella s'assemblaria
menys al d'un docent que al de supervisor d'unes músiques força
conegudes pels intèrprets.44
Així, segons Gómez Muntané, les diferències existents entre
la música de les consuetes i la que actualment s'interpreta, que és
bàsicament la que ja apareix en els llibrets dels cantors del segle
XVIII o principis del XIX, és deguda als melismes introduïts pels
mateixos cantors, la qual cosa ve demostrada sobretot pel fet que és
en els cants monòdics on trobem les grans diferències. Així, doncs,
la transcripció d'aquestes variacions en els llibrets dels cantors, o
en partitures avui desaparegudes, seria posterior a la seua existència.
Una
hipòtesi ben distinta és la plantejada per Samuel Rubio, qui afirma
que aquesta remodelació de la música del Misteri
[...]
no es anterior al siglo XVIII y ha sido realizado por
profesionales, probablemente los maestros de capilla, reconociendo
de buen grado que entre el material melódico utilizado puede
haber bastante de origen y aportación popular.45
Així, tot i reconéixer la possible influència popular,
Samuel Rubio situa els mestres de capella, encara que no arriba a
afirmar-ho categòricament, com a responsables de les modificacions
que a partir del XVIII s'observen en la Festa, modificacions que
representen, després de la introducció de la polifonia al segle XVI,
el major intent modernitzador en la història de la música de la
Festa.
També
Massip ens parla de la gran influència dels mestres a l'hora de
modificar la partitura del Misteri:
D'aquesta
manera s'anà imposant la pràctica de què cada mestre de capella
es feia la seua pròpia partitura i arranjava al seu gust.46
Sabem per Pomares Perlasia47 que
Aznar Pomares, mestre entre 1827 i 1852 i també alsguns anys després,
féu una partitura per a ús del director, anomenada "Llibre de
tapes verdes", que es perdés després de la Guerra d'Espanya.
Però és a partir del primer terç d'aquest segle que podem conéixer
millor les modificacions introduïdes pels distints mestres de capella
en la música del Misteri.
L'any
1924, en què figura com a mestre de capella Óscar Esplà, es
recupera l'escena de la "Joïà" i tots els cants
interpretats pels jueus. La tasca del músic alacantí, però, fou
duta a terme per la seua condició de membre de la Junta Restauradora
del Misteri més que no per la de mestre.48
El
1933, Alfred Javaloyes (mestre entre 1931 i 1943) fa una transcripció
a partir del que es cantava en aquell moment. Aquesta transcripció és,
segons Gómez Muntané,49 la base de
l'actual partitura.50 D'aquesta manera,
Javaloyes se'ns situa com el fixador de la música del Misteri al
segle XX.
Un
altre mestre de principis de segle, Salvador Román Esteve, realitzà
una altra transcripció seguint també la versió que es cantava
aleshores.
El
1979, Antoni Hernández (mestre entre [107]
1978 i 1981) realitzà l'última
transcripció de la música de la Festa feta fins al moment. Aquesta
fou utilitzada per ell mateix durant el període que estigué al front
de la Capella. També el seu successor, Antoni Berenguer (mestre entre
el 1982 i el 1990), seguí aquesta partitura, que segons hem pogut
observar no difereix molt de la de Javaloyes.
Així,
sembla que des del 1933 són petites les modificacions introduïdes
pels mestres en la partitura de la Festa. Aquestes es redueixen bàsicament
a la posada en pràctica o no d'algunes de les modificacions dutes a
terme per Esplà. Els últims anys hem pogut observar com apareixien i
desapareixien aquestes petites modificacions segons els diversos
criteris dels mestres de capella. D'aquesta manera, durant les
representacions de 1991 i 1992, el mestre Joaquim Oncina introduí una
segona veu al cant que les Maries realitzen en la primera part de la
Festa.51 Sabem que aquesta cobla es cantà
a dues veus en la primera època d'aquest mestre (1965-1976), i que
Ginés Román (mestre entre 1959-1964, i interinament entre el
1956.1958 i el 1977) només la introduí alguns anys a causa de la
seua dificultat. El que sí sabem cert és que des del 1978 fins
enguany (i llevat de les representacions de 1991 i 1992) s'ha
interpretat a una sola veu, és a dir, amb la música d'"Ai,
trista vida corporal!" de la Consueta de 1709.
En
les representacions del Misteri d'aquests dos últims anys hem
observat encara una nova modificació. Es tracta de l'acompanyament
d'orgue amb el qual s'ha interpretat el cant final del Gloria,
acompanyament composat per Esplà expressament per a aquest motet. Tot
i que el director musical ha actuat tradicionalment amb una certa
llibertat a l'hora d'introduir elements nous en la música del
Misteri, es aquest cas concret la desafortunada iniciativa del mestre
de capella ha comptat amb el vist-i-plau del Patronat del Misteri.52
Malgrat
la importància que tradicionalment s'ha atorgat a la música de la
Festa, fins i tot en detriment d'altres elements com ara el text
literari,53 la manca de persones amb uns
mínims coneixements musicals al si del Patronat i la poca atenció
prestada pels propis patrons a aquest aspecte del drama54
ens fa difícil imaginar que el Misteri torne a gaudir dels serveis
dels mestres d'una vàlua similar a la de llurs antics directors.
ELS
MESTRES DE CAPELLA A L'ESCENA DEL MISTERI
Un altre aspecte important a l'hora d'estudiar la figura dels
mestres de capella al llarg de la història de la Festa és la seua
presència en l'escenificació del drama. Malauradament no tenim dades
suficients per a estudiar aquest aspecte en els primers segles del
Misteri. Hem de suposar, però, que el mestre en persona dirigia el
cantors damunt del Cadafal. Tot i això, el fet que de vegades el càrrec
de mestre i d'organista recaigueren en la mateixa persona ens fa
pensar que no sempre esdevingué així. No és massa arriscat deduir
que en aquests casos de coincidència en el càrrecs, el mestre no
aparegués en l'escena i fora substituït per un altre músic de la
capella de Santa Maria, ja que aquests músics, com hem dit abans,
tenien suficients coneixements musicals com per a dirigir els seus
companys. Això, [108]
però, només és una hipòtesi, avui dia difícil de
confirmar amb seguretat per manca de testimonis de l'època que ens il·lustren
sobre aquest punt.
Massip55
ha assenyalat diverses funcions dels mestres de capella en
l'escenificació dels misteris medievals, funcions que, segons ens
mostren documents francesos de l'època, anaven des de donar el to als
intèrprets i dirigir els cants polifònics, fins a l'organització de
l'escena o l'ajuda en el cant i en el recitat als actors. D'aquesta
manera els mestres de capella no només esdevenien directors musicals
de l'obra sinó també autèntics consuetes i directors escènics.
Sobre
l'aparició en escena del mestre al segle XIX i principis del XX, Joan
Castaño ens diu que
[...]
hasta 1924 dirigía a los actores vestido con un frac o con sotana
según se tratase de un laico o de un religioso. Su aparición en
la obra tenía lugar en la misma entrada de la María al templo y
a quien acompañaba el Mestre con el fin de darle el tono de sus
cantos e incluso abanicarla con un rollo de papeles pautados que
portaba en sus manos. Con este mismo rollo a modo de batuta dirigía
los cánticos del apostolado.56
Des del 1924, i després de repetides queixes fetes públiques
sobretot pels convidats forasters, el mestre ja apareix caracteritzat
com la resta dels apòstols, però no serà fins el 1954 que començarà
a incorporar-se a l'escena amb els que fan la seua entrada
immediatament abans del "Ternari".57
Des d'aquest moment s'intenta que la figura del mestre passe el més
desapercebuda possible i, així, aquest personatge efectua els
mateixos moviments que la resta. Tot i això, alguns mestres han
sacrificat aquest costum a favor d'una major seguretat en la
interpretació musical. És el cas d'Antoni Berenguer, qui en algunes
representacions dels anys 80 acompanyà el quartet que canta "A
vosaltres venim pregar", en la segona part del Misteri, per tal
d'assegurar-ne una correcta interpretació, seguint així l'antic
costum dels mestres assenyalat per Massip.58
Hem de dir, però, que aquests casos foren ben escassos i que es
limitaren a les ocasions en què hi havia algun debutant no prou segur
del seu paper.59 Aquest fet no devia ésser
inusual, ja que hi ha documents fotogràfics on podem veure cinc apòstols
en l'escena del quartet.60
CONCLUSIÓ
Com hem vist, la figura del mestre de capella ha estat cabdal
al llarg de la història de la Festa. no debades i, si més no, des de
1562, ha estat el màxim responsable de la part musical del drama. Això
comportà que, ja des dels primers documents que disposem, el
nomenament del mestre fos un assumpte conflictiu que els diversos
poders volien controlar. A partir del 1609, el repartiment de
prerrogatives dels poders civil i eclesiàstic envers el mestre de
capella serà molt més clar: l'església [109]
s'encarregarà de tot allò
que afecte a la intervenció d'aquest músic en la litúrgia, mentre
que el Consell Municipal es responsabilitzarà de la seua actuació en
la Festa però sobretot del seu nomenament, que sempre serà una font
inexhaurible de polèmiques.
Tot
i que les funcions del mestre han anat modificant-se segons les
necessitats de l'església de Santa Maria i de la pròpia Festa, una
constant en aquestes funcions ha estat la de cercar veus per al drama,
preparar-les i dirigir-les.
Les
funcions docents i les administratives, així com les relacionades amb
el culte diví, desapareixen a partir de 1835 amb la supressió de la
capella de música.
La
presència de mestres d'una gran formació musical i d'un cert
prestigi sembla segura fins el 1835, la qual cosa ens confirma que la
decadència del Misteri, produïda al segle XIX, s'interrelaciona amb
la inexistència d'autèntics professionals de la música en la
direcció de la Festa i en la mateixa capella.
A
partir dels anys 1924 i 1954 s'intentà que la figura del mestre passàs
desapercebuda en l'escenificació del drama, la qual cosa signficà un
pas endavant en la depuració d'elements estranys a la representació.
Per
últim, hem de fer menció de l'encert del Patronat del Misteri en
nomenar recentment un professional de la música com a mestre de cant.
Aquesta iniciativa, que reprén una ja existent en l'època de Lluís
Vich, modificarà sens dubte les atribucions del mestre de capella i,
com ja hem pogut observar en les darreres representacions, farà que
el nivell musical de la Festa siga més alt.61
No és, però, la primera vegada en aquest segle que el mestre de
capella comparteix la tasca docent amb algun col·laborador, ja que
almenys el 1924, estigué assistit i assessorat per tres persones que
en diversos moments havien ocupat o ocuparien tan important càrrec.62
________________________
|
|
*
Festa d'Elx, 46, Ajuntament d'Elx, Elx, 1994, p. 95-109.
1
José CLIMENT BARBER, "Las
capillas musicales. La transición al barroco", en AADD, Historia
de la Música de la Comunidad Valenciana, Prensa Alicantina SA/
Prensa Valenciana SA, València, 1992, p. 150.
2
Veg. Samuel RUBIO, Historia de
la música española, 2. Desde el "ars nova" hasta 1600,
Alianza Editorial, Madrid, 1983, p. 13.
3
Veg. Joan CASTAÑO, "La
música a l'església de Santa Maria d'Elx", Cabanilles,
núm. 18-20, València, abril-desembre 1986, p. 75 (doc. I)
4
Per a més informació sobre aquest
punt podeu consultar Francesc MASSIP I BONET, La Festa d'Elx i els
misteris medievals europeus, Institut de Cultura "Juan
Gil-Albert"/ Ajuntament d'Elx, Elx/ Alacant, 1991, p. 65-68, i J.
CASTAÑO, art. cit., p. 22.
5
Veg. Rafael NAVARRO i Anna NAVARRO,
"Catálogo de documentos relativos a la música y los músicos en
la Festa d'Elx", Festa d'Elx, núm. 41, Ajuntament d'Elx,
Elx, 1989, p. 230.
6
Veg. Miguel ORS MONTENEGRO,
"Notas sobre la Festa 1885-1938", Festa d'Elx, núm.
37, Ajuntament d'Elx, Elx, 1984, p. 64.
7
Cf. Antonio HERNÁNDEZ,
"¿Paz en el Misterio?", ABC (Alacant), 13-08-1993,
p. 58.
8
S. RUBIO, op. cit., p. 16.
9
J. CASTAÑO, art. cit., p. 75 (Doc.
I).
10
Veg. R. NAVARRO i A. NAVARRO, art.
cit, p. 207.
11
Veg. J. CASTAÑO, art. cit., p.
113-114 (Doc. XXVI)
12
Veg. J. CASTAÑO, art. cit., p.
89-93 (Doc. XII)
13
Veg. F. MASSIP, op, cit., p.
69.
14
Ibidem.
15
R. NAVARRO i A. NAVARRO, art. cit.,
p. 221.
16
R. NAVARRO i A. NAVARRO, art. cit.,
p. 231.
17
Cf. S. RUBIO, op. cit.,
p. 17.
18
J. CASTAÑO, art. cit, p. 75.
19
Document reproduït a R. NAVARRO i
A. NAVARRO, art. cit., p. 231.
20
Veg. F. MASSIP, op. cit., p.
63.
21
Document reproduït a R. NAVARRO i
A. NAVARRO, art. cit., p. 211.
22
Veg, R. NAVARRO i A. NAVARRO, art.
cit., p. 220-222.
23
Cf. F. MASSIP, op. cit.,
p. 63.
24
Cf. J. CASTAÑO, art. cit.,
p. 24.
25
Veg. R. NAVARRO i A. NAVARRO, art.
cit., p. 230 i 232.
26
Cf. M. ORS MONTENEGRO, art.
cit., p. 62.
27
Ibdidem.
28
Cf. Gabriel SANSANO,
"Manolico, el de l'aigua, 47 anys fent de joïo", Elche,
27-10-1986 i J. CASTAÑO, La restauració de la Festa d'Elx en el
primer terç del segle XX, Ajuntament d'Elx, col. "Temes
d'Elx", Elx, 1993, p. 15.
29
El crevillentí Lluís Serna ens
informa que els responsables del Misteri anaren a buscar-lo a la seu
d'Oriola, on cantava de tiple, per a fer l'àngel de la magrana, paper
que representà a començaments de la dècada dels 30. Segons Ginés
Román (mestre de capella entre 1959 i 1964), abans de la Guerra
d'Espanya era un fet normal buscar xiquets a Crevillent o al Seminari
d'Oriola per a interpretar l'Àngel o la Maria. El mateix Román,
l'any 1957 o 1958, actuant interinament com a mestre de capella, es
vegé en l'obligació de cercar un xiquet en l'escolania de la
catedral d'Alacant, ja que els dos cantors que havia preparat per a
fer l'Àngel patien problemes de gola en dates molt pròximes a la
representació. També ens informa que, encara en la postguerra, el
paper de Sant Pere era interpretat per un tal Corbalán, beneficiat de
la catedral de Múrcia. Tot i que actualment no és normal buscar veus
fora d'Elx, els papers de Sant Pere i el Pare Etern, i degut al costum
que aquests personatges siguen encarnats per religiosos, solen ésser
interpretats per sacerdots forasters, tot i que sempre de la diòcesi
d'Oriola.
30
Cf. F. MASSIP, op. cit.,
p. 66.
31
S. RUBIO, op. cit., p. 17.
32
Cf. F. MASSIP, op. cit.,
p. 67.
33
Cf. J. CASTAÑO, art. cit.
p. 63 (especialment pel que fa a la nota 25).
34
J. CASTAÑO, art. cit., p. 32,
situa el final del seu magisteri el 1799, però l'any anterior ja és
mort i es nomena un successor. Cf. R. NAVARRO i A. NAVARRO,
art. cit., p. 299.
35
Cf. R. NAVARRO i A. NAVARRO,
art. cit., p. 231.
36
Per a més informació F. MASSIP, op.
cit., p. 63.
37
Cf. J. CASTAÑO, art. cit.,
p. 27, 28 i 32
38
Cf. J. CASTAÑO, art. cit.,
p. 27.
39
Veg. Alejandro RAMOS FOLQUÉS, Historia
de Elche, Tip. Lepanto, Elx, 1970, p. 406.
40
Cf. R. NAVARRO i A. NAVARRO,
art. cit., p. 211.
41
En les representacions
extraordinàries d'octubre i novembre de 1987, Antoni Berenguer, en
aquell moment mestre de capella, interpretà el tenor del
"Ternari", ja que per circumstàncies imprevistes hi hagué
una manca de veus preparades per a fer el paper.
42
Cf. F. MASSIP, op. cit.,
p. 66.
43
F. MASSIP, "Nous manuscrits de
la Festa d'Elx: els quaderns dels cantors", Festa d'Elx,
núm. 41, Ajuntament d'Elx, Elx, 1989, p. 199.
44
Mari Carme GÓMEZ MUNTANÉ, "A
propòsit de «Déu vos salve, Verge imperial», un cant monòdic del
Misteri d'Elx", Festa d'Elx, núm. 45, Ajuntament d'Elx,
Elx, 1993, p. 93.
45
S. RUBIO, "La música del
Misterio de Elche. Estudio histórico-crítico", Festa d'Elx,
núm. 40, Ajuntament d'Elx, Elx, 1988, p. 123.
46
F. MASSIP, Estudi crític del
text de la Festa d'Elx. Consueta 1709, Generalitat Valenciana,
València, 1986, p. XXVI.
47
Veg. José POMARES PERLASIA, La
"Festa" o Misterio de Elche, Talleres Marsà, Barcelona,
1957, p. 229.
48
J. CASTAÑO, op. cit., p.
18.
49
Veg. M. C. GÓMEZ MUNATNÉ, art.
cit., p. 92.
50
Ginés Román ens assegura que des
d'aleshores (1933) s'interpreta aquesta transcripció, si bé amb
petites modificacions fetes per Óscar Esplá.
51
Ginés Román i Joan Castaño ens
informen que aquesta segona veu és una harmonització feta per Óscar
Esplá de la música d'"Ai, trista vida corporal!", que
s'introduí per primera vegada entre 1954 i 1960.
52
Cf. Justo MUÑOZ,
"Misteri con novedades", Información, Alacant,
17-07-1993, p. 3.
53
Sobre aquest punt vegeu J. CASTAÑO
i G. SANSANO, "El text literari de la Festa o Misteri d'Elx:
notes a la seua evolució", Festa d'Elx, núm. 44,
Ajuntament d'Elx, Elx, 1992, p. 93-99.
54
Venim assistint, en les últimes
sessions públiques del Patronat del Misteri (celebrades cada 13
d'agost), a un defugiment del problema cada vegada que un dels pocs
experts musical del Patronat planteja el tema de l'establiment d'una
partitura oficial.
55
Veg. F. MASSIP, Teatre religiós
medieval als Països Catalans, Institut del Teatre de la
Diputació Provincial, col. "Monografies de Teatre", núm.
17, Barcelona, 1984, p. 174.
56
J. CASTAÑO, "La «Festa
d'Elx» cien años atras", Revista del Instituto de Estudios
Alicantinos, núm. 4, II época, Instituto de Estudios
Alicantinos, Alacant, 1983, p. 163.
57
Cf. J. POMARES PERLASIA, op.
cit., p. 238.
58
Veg. F. MASSIP, op. cit., p.
174. 59
Venim observant que alguns mestres,
els últims anys, no es preocupen massa que els moviments, a l'hora de
dirigir, passen desapercebuts. És el cas d'Antoni Berenguer, qui, a
més a més, declarava que "se advierte que estoy dirigiendo. Hay
gente a quien esto le parece mal (M. P. C., "Antonio Berenguer
Fuster, dirigir desde dentro y sin batuta", en "Elche,
Fiesta y Misterio", Cuadernos El Público, Centro de
Documentación Teatral, Madrid, juny 1987, p. 70).
60
Veg. Vicente MARTÍNEZ MORELLÁ, Alicante,
Everest, Lleó, 1973 (2a), p. 32, i J. POMARES PERLASIA, op. cit.,
p. XIII (cap. "Iconografía"), on creiem reconéixer els
mestres Ginés Román i Pasqual Tormo respectivament, en l'escena
d'"A vosaltres venim pregar".
61
Josep Antoni Román, professor de
cant al conservatori de Sevilla, intèrpret des de fa catorze anys del
paper de Sant Tomàs, i actual mestre de cant del Misteri, ens informa
que el Patronat està elaborant un reglament que delimitarà les seues
funcions i les del mestre de capella. Tot i que aquestes funcions
encara no estan regulades, el mestre de cant, per a les
representacions del passat agost, s'ha encarregat d'assajar tècniques
d'interpretació vocal amb els cantors.
62
J. CASTAÑO, op. cit., p.
19.
|
