|
[37]
Una
aproximació, bé que superficial, a la Festa ens mostra
d'antuvi el fort arrelament que, entre els il·licitans, ha tingut
sempre la piadosa llegenda segons la qual la imatge de la Verge i la
primera consueta arribaren a les platges d'Elx dins d'un arca en la
qual hi era escrit «Sóc per Elig» (per a d'altres la inscripció
deuria dir »Soy para Elche» o bé «Sóc per a Elig»).
El que és més
curiós de tot això no és la llegenda en si (hi ha molts altres
pobles de la costa amb llegendes semblants), ni l'enorme credibilitat
de què gaudí i gaudeix entre la comunitat de fidels assistents (la
cosa és lògica si es pensa el que suposa per a ells investir llur
estimat Misteri d'un origen miraculós). Allò realment
sorprenent és que una gran quantitat d'estudiosos de l'obra s'hagen
contagiat d'aquesta creença popular i, sense aprofundir-hi més,
l'hagen adoptada en llurs teories per establir l'origen de la
representació. Les paraules que citem a continuació pertanyen a
Antonio Macià Serrano, però d'igual manera poden ser atribuïdes,
per no citar-ne més, a Rico Estasen, Gómez Brufal, Fuentes Agulló,
Fuentes y Ponte, Pomares Perlasia...: «El Misterio de Elche,
que viene a suplir pasajes no escritos en los santos textos sobre el
Tránsito y la Asunción de la Virgen María, vino por mar con ella
misma, para levantar su vuelo al cielo».1
Per bé que hi ha
nombroses versions sobre aquesta llegenda, en realitat, totes elles no
són més que variacions entorn de dues, les quals són les
fonamentals. La primera és la que escrigué en el llibre Racional
de la Ilustre Villa de Elche, de 1710, Josep Anton,2
procurador general d'Elx. Segons aquest, l'arca arribà completament
tancada a les platges de Santa Pola al maig de 1266, tot just quan a
Elx hom estava pensant de fer una gran festa a la Nostra Senyora de
l'Assumpció que commemoràs la victòria dels cristians el 1265. Allí
la recolliren algunes persones i, en obrir-la, trobaren, juntament amb
la imatge de la Verge, escrits on es deia «como se le había de
celebrar la muerte y Assumpción de N.ª Reyna y S.ª».3
La segona versió
és la que el 1740 anota Juan de Villafañe en el seu Compendio
Histórico.4 Conta Villafañe que el
29 de desembre de 1370, el soldat Francesc Cantó, de
[38]
guàrdia al
castell de Santa Pola, es trobà amb un mariner, que li digué que
venia de molt lluny per donar a Elx l'arca sobre la qual estava
assegut. Més tard desaparegué després d'encomanar a Cantó que fos
ell, ja que coneixia perfectament el camí, qui transportàs l'arca
fins a Elx. Francesc Cantó abandonà el seu lloc i se n'anà vers Elx
a corre-cuita i arribà a l'ermita de Sant Sebastià (llavors
hospital) a les quatre de la matinada. A trenc d'alba feren cap els «Senyors
del Govern», que llegiren sobre la coberta la inscripció «Per a
Elig». En obrir-la trobaren la imatge de la Verge i, «a sos peus»,
un pergamí amb la primera consueta.
Com es veu, les
dues versions són bastant diferents. Però sens subte, la segona és
la més extensa. És aquella que defensen Pascual Urbán i Pomares
Perlasia, Fuentes i Ponte, Rico de Estasen..., i la que citen Roc Chabàs,
Roca de Togores, Pedrell, Paris, Ribelles Comín, Ibarra Ruiz...5
A més a més, la versió de Villafañe ha fornit la data oficial del
«Pregó de Festes» que se celebra el 29 de desembre per commemorar
aquesta vinguda per mar de la Verge. Malgrat l'acord gairebé general,
hi ha un punt en què no existeix cap tipus d'unió: el text que, com
diu Villafañe, duia l'arca escrit en la seua portada. Segons aquest,
ja ho hem dit, deia «Per a Elig»; per a Josep Anton, aquest missatge
es trobava entre els papers que se «hallaron en el interior del Arca»
i diu textualment: «Venía para Illice».6
Segons els ficiticis documents de Moreno Cebada, la inscripció era «Soy
para Elche». Segons Fuentes i Ponte i Ibarra Ruiz deia «Sóc per a
Elig». En un text recollit per aquest darrer i atribuït al doctor
Ceba, es diu que la inscripció era «Soy para Elig».
No ens aturarem a
veure quines de les dues versions és l'autèntica o quina inscripció
era la que duia vertaderament gravada l'arca. Al capdavall, totes
aquestes qüestions, sobre les quals no existeix cap document anterior
a 1710, pertanyen al camp de la llegenda i no és el nostre interés
de resoldre-les.
Sí que és
interessant, en canvi, de remarcar de bell nou el sorprenent esforç
que ha realitzat un gran nombre d'estudiosos i cronistes de la Festa
per reduir a vertaders uns fets d'essència miraculosa. És a dir,
prescindir del caràcter meravellós de la llegenda, que la
impossiblita per a qualsevol argumentació històrica, i adoptar-la
com a argumentació real. En aquest sentit és incomprensible la
posició d'homes com Pomares Perlasia,7 el
qual es lamentava perquè «ya nada queda de la gloriosa venida de la
Virgen por mar a Elche»; Pascual Urbàn que escriu per tota explicació
de l'origen del drama, les paraules següents: «Es de tradición,
nunca por nadie desmentida, que el misterio del Arca, en que vino la
Virgen de Elche estaba también el Consueta, es decir el libreto
original con la partitura de la obra. Siendo así esto hay que asignar
a este drama religioso una antigüedad precedente al año 1370»;8
Rafael Ramos Folqués,9 que escrigué un
llibre sencer per a demostrar que la «veracidad» de la llegenda sols
pot entendre's apel·lant
[39]
al sentiment i a la tradició; Fuentes i
Ponte,10 que després d'haver trobat
nombroses raons per a refutar-la opta per una acceptació piadosa;
Moreno Cebada que arriba fins i tot a inventar documents que
ratifiquen el fet, la data i el lloc que conta la llegenda.
Efectivamente, en les pàgines 620-621 del tom segon de les seues Glorias
religiosas de España,11 aquest autor
publica com a autèntics dos documents totalment ficticis. L'un és
una acta feta en el «Gobierno civil y militar de la villa de Elche»
el 1370, per a donar compte del «suceso extraordinario» que suposà
la misteriosa arribada de l'arca. Com ja ha assenyalat Vives, les següents
ratlles seran suficients per a mostrar el grau d'autenticitat del
document: «Visto el parte que el Señor Gobernador en fecha de hoy 29
del corriente, creí deber poner en conocimiento del Consejo (a cuyo
efecto se ha mandado reunir) el suceso extraordinario que aquel hacía
referencia».12 El segon document és
encara més sorprenent. Es tracta, ni més ni menys que del text del
pergamí que acompanya la imatge de la Verge a l'interior de l'arca.
En aquest, és clar, s'indica explícitament el desig de Déu perquè
els dies 14 i 15 del mes d'agost de cada any «se le dé adoración
bajo el augusto título de Madre de Dios de la Asunción»13
(atenció a l'estat de la llengua, a mitjan segle XIV), així com les
indicacions necessàries per a la representació de la Festa.
La intenció
d'aquest petit treball serà, a la llum de tot el que s'ha dit més
amunt, tractar de demostrar que hi ha indicis suficients per a pensar
que la llegenda és possiblement posterior a la peça assumpcionista i
que sorgí i es desenvolupà aprofitant el fervor de què aquella gaudí
entre la comunitat il·licitana. Això ho creu també G. Gironés, l'únic
autor que ha parlat d'una més gran antiguitat de la Festa
respecte a la llegenda, quan escriu que la «ficción sólo se pudo
crear una vez pasada una generación por lo menos a partir del momento
en que el Misterio fue compuesto y empezó a celebrarse públicamente».14
Efectivament, una revisió detinguda dels pocs documents fidedignes
amb què comptem en aquests moments confirma aquesta suposició i,
fins i tot, estableix una data aproximada de la crreació de la
llegenda: la segona meitat del segle XVII o principis del XVIII.
El fet que la
llegenda no siga anterior a 1625 ho proven dos textos fonamentals per
a la història del Misteri: el de Cristòfol Sanz, Recopilación
en la que se da cuenta..., de 1621, i el de Gaspar Soler Chacón, Llibre
de la Festa de Nostra Senyora, compost a instàncies d'un
inquisidor murcià, el 1625.
El primer és un
llibre dedicat totalment a destacar les excel·lències de la vila il·licitana
a través d'una línea argumental bàsica que pretén ser la història
d'Elx, encara que realment, no són més que uns quants episodis novel·lats.
Sens dubte, allò més remarcable és que aquest llibre recull una
gran quantitat d'anècdotes, miracles, creences, etc., que circulaven
aleshores per la vila. Així ho indica Joan Gómez Brufal quan, en el
[40]
pròleg d'aquesta obra escriu que «si es cierto que valiosas son
todas las noticias que aporta en su manuscrito, en llegando a este
extremo, el de los milagros, estos no han sido tratados por autor
algunos».15
Pel que fa al Misteri,
Sanz partia de la implacable protecció de la Verge a tots els seus
devots, especialment a aquells que prenen part en la representació,
que sempre han eixit il·lesos dels perills que suposa la posada en
marxa d'aquesta. Conta, entre d'altres, el miracle del dia de sant
Laurenci, segons el qual una infidel amagà al seu pit esquerre «l'Hòstia
consagrada» i ningú, durant molt de temps, no pogué trobar-la, fins
que per obra de la Divinitat, la infidel confessà i hom pogué
recobrar aquella amb moltíssima joia. No hi ha, en canvi, ni un sol
mot en tota l'obra que faça referència a l'existència de la
llegenda. Quan parla de l'origen de la Festa es remunta,
simplement, als primers pobladors catalans que, com se sap, s'instal·laren
a Elx amb l'arribada de Jaume I.
El segon text és
un cas encara més clar. Soler, conscient del fet que la Inquisició
de Múrcia i Oriola llegiria el seu escrit, s'esforça constantment a
destacar la importància del Misteri, cosa per a la qual
recorregué a la descripció de sumptuoses processons celebrades el
dia de la Verge de l'Assumpció, així com el relat de nombroses històries
de miracles que pos¥n en relleu c¥²tes motivacions extranaturals de la
Festa. En canvi, Soler, com féu abans Sanz, ignora totalment
la llegenda a l'hora de parlar dels orígens i apel·la als primers
pobladors de Jaume I.
La pregunta, doncs,
és clara: perquè Cristòfol Sanz i Soler Chacón, tan afeccionats a
recollir històries, miracles i tradicions meravelloses, no citen ni
de passada la procedència miraculosa de la Verge de l'Assumpció junt
amb el text del Misteri? Simplement perquè durant el tercer
decenni del segle XVII, la llegenda encara no s'havie produït.
Pel que fa a
l'altre extrem, tenim que la llegenda ja existia el 1717, segons
testimoni de Josep Anton en el Racional de la Ilustre... que
havia començat l'any 1710. Segons Anton, aquestes anotacions de la
llegenda ja existien a l'Arxiu d'Elx abans que fóra saquejat el 1706.
Malgrat tot, no conservem cap documentació on es faça referència al
prodigi i que siga anterior a la d'Anton de 1717. El segon llibre en
què apareix el relat d'aquesta llegenda (encara que, com hem vist, és
una versió molt diferent de la primera) és el del pare Juan de
Villafañe, Compendio histórico de las imágenes...16
que fou publicat a Madrid, la qual cosa indica que la llegenda deuria
estar ja notablement estesa. És significatiu però que Villafañe no
incloga l'episodi miraculós en la primera edició del seu treball
(Salamanca, 1726) sinó en la segona (Madrid, 1740), catorze anys més
tard la qual cosa és una dada que a la vista de les anteriors, fa
pensar que la història miraculosa era encara feble pels anys en que
Anton escribia el seu testimoniatge.
De més a més, hi
ha una altra dada que consolida aquesta hipòtesi: el fet que la
imatge de la Verge de l'Assumpció utilitzada per a les
representacions del drama fins a la Guerra Civil (actualment perduda)
no puga ser anterior al segle XVII. Així ho diu don Pedro Ibarra en
el diari El Pueblo de Elche quan parla que la imatge està «toda
ella [41] revestida con los indelebles caracteres que sirven al arqueólogo
para fijar su segura ejucución no muy más allà del siglo XVII».17
Tenint en compte
tot allò que s'ha dit anteriorment la llegenda de la vinguda per mar
de la Verge degué aparéixer entre la tercera dècada del segle XVII
i la segona del XVIII, la qual cosa és perfectament explicable si
repassem la història de la Festa en aqueixos segles. Durant el
XVI la Festa es representava cada 15 d'agost, sense
interrupcions, però al final d'aquest segle restà suspesa durant uns
anys. Les causes foren, d'una banda, el dol «oficial» per la mort
del príncep Carles i més tard la de son pare, Felip II. D'altra
banda la impotència de la Confraria per a enfrontar-se a unes
despeses cada vegada més nombroses. Aquesta debilitat se supera en el
Consell de la vila sde l'11 de març del 1609 propiciat per la
superstició popular que interpretà unes tempestes de pedra com el «càstig
diví» per haver deixat de representar la Festa. En aquest
Consell hom acordà de seguir celebrant anualment les representacions
i de no suprimir-les ni alterar-les per cap esdeveniment per més greu
que fos aquest. Pel que fa a l'assumpte econòmic el Consell es feia càrrec
de costejar la representació i fomentar-ne l'engrandiment, cosa per
la qual hom decidí de nomenar anualment dos «majordoms» que
s'encarregarien de prevenir tot allò que fos necessari per a la Festa,
despenent de la seua pròpia hisenda allò que calgués. Es crearen de
més a més uns impostos especials, els de «derecho de cabezaje y
albalán de molienda», que servirien per a auxiliar aquests majordoms
en les despeses de la representació.
De tot açò se'ns
informa en el següent passatge del Libro de Cabildos,
seleccionat per Pedro Ibarra:
lo
dit consell per quant la Festa de Nostra Señora de la Asumptió
que cascun any se fa y se selebra
en aquesta vila ab tanta solemnitat y aplauso questa per
Patrona de dita vila y aquella anàs algun tant en diminutió per
les grans gastos que ab si porta y de la cofraria es tragués molt
poca cosa per lo qual no·s troba's a qui volgués ocupar lo càrrech
de majordom de dita cofraria per lo qual y a e agut alteracions
que esperava que dita Festa se havia de dexar de fer lo que no
seria rahó ni convenient sí que ab tot fervor se continue
aquella per ser com és una festa tan principal y antigua que tots
nostre majors i passats han procurat ab totes veres festejar y
solemnisar aquella y per ser así mateix la Patrona de aquesta
vila se ha procurat emprengués dita festa lo consell [...] 18
Del
Consell de 1609, la Festa eixí notablement enfortida i
d'aleshores ençà no ha deixat de representar-se. Allò que realment
l'afavorí, però, al mateix temps que li donà gran entusiasme als
seus «fidels-espectadors» fou el rescripto-pontificio del
papa Urbà VIII el 1632, ja que amb ell, la Festa restava
directament sota la protecció papal i exempta de totes les
prohibicions de ser representada a l'interior d'un temple que, des
d'abans d'Alfons X el Savi, amenaçaven l'existència mateixa de
drames com ara l'assumpcionista. El document papal pot trobar-se
complet a en síntesi en nombrosos treballs que hem vingut citant fins
ara. Vegem aquest que recull Antonio Antón Asencio:
[42]
Marco
Antonio Francioto, protonotario apostólico de ambas signaturas,
refrendario del Papa [...] dice a todos y cada uno de los Abades,
Priores, Pabordes, Decanos, Arcedianos [...] a aquél o aquéllos a
los cuales fueran presentadas sus letras, a instancias de los
hombres de la Villa de Elche y por su comunidad se había expuesto
en su tribunal, que ellos hasta ahora, desde tiempo inmemorial por
legítimos y justos títulos (que a su tiempo presentarán en
juicio), están en quita y pacífica posesión de celebrar y
solemnizar la fiesta de la Asunción de la Virgen María con
representaciones y cantos según la costumbre del país guardada
hasta ahora [...] En vista de este requerimiento dicho juez manda al
Ordinario de Orihuela y a cualquier otro, que requerido en nombre
del Papa dentro de ciertos términos que señala y bajo pena de
500 ducados de oro, pagaderos en la Cámara y, si menester fuera,
de excomunión, se abstenga de todo procedimiento en esta materia
en contra de dicha Villa [...] 19
L'entusiasme
que provocà aquest rescriptio seria camp de conreu inestimable
per a l'aparició i difusió de la llegenda.
Resumint, la
lleganda de l'origen miraculós de la Festa és una important
tradició que encaixa perfectament amb el seu caràcter fantàstic.
Amb el pas dels segles ha anat arrelant entre els actors i el públic
que, plegats, celebren cada any la representació. La seua importància
i vàlua estan fora de cap mena de dubte. Ara bé, pels escassos
documents de què disposem, hi ha indicis suficients per a creure que
la llegenda té el seu origen en la segona meitat del segle XVII o en
la primeria del segle XVIII i, per tant, és bastant posterior a
l'origen del drama. Així doncs, deixant de banda l'absurd supòsit
d'adoptar com a reals uns esdeveniments llegendaris, és la Festa
d'Elx la que ens serveix per a datar la llegenda i no a l'inrevés,
com han pretés els autors que citàvem adés.
________________________
|
|
*
Del teatro del Misteri al misterio del teatro,
Publicacions de la Universitat de València, València, 2001, p. 37-42 (reedició
de l'article aparegut a La Rella, 1 (1983), p. 33-44).
1
Antonio
MACIÀ SERRANO, «El Misterio de Elche vino por mar», Festa d'Elig,
24, Elx, agost 1965. 2
Antonio
ANTÓN ASENCIO, El «Misterio» o «Festa» de Elche, Patronat
Nacional del Misteri d'Elx, Elx, 1960, p. 42. 3
Ibidem, p. 44. 4
Compendio histórico de las milagrosas imágenes, Madrid, 1740 (2a ed.). 5
Per a tots
aquests autors, Cfr. Montserrat ALBET VILA i Roger ALIER AIXALÀ,
Bibliografía crítica de la «Festa» o «Misteri d'Elig»,
Institut d'Estudis Alacantins, Alacant, 1975. 6
Cfr. A. ANTÓN
ASENCIO, op. cit., p. 44. 7
La «Festa» o «Misterio» de Elche, Gràfiques Marsà,
Barcelona, 1957, p. 195. 8
El Misterio de Elche. Folleto histórico-crítico, Imp. García, Alacant,
1941, p. 6. 9
La leyenda del Misterio de Elche, Gráficas Asín, Madrid,
1956. 10
Memoria histórica-descriptiva..., Tipografía Mariana,
Lleida, 1887. 11
Barcelona,
1877, vol. II, p. 620-622. Aquests dos «documents» poden trobar-se a
més en Vives tal com nosaltres seguim, en Antón Asencio, etc. 12
Ibidem, p.
620-621. 13
Ibidem. 14
Gonzalo
GIRONÉS, «Los orígenes del Misterio de Elche», en Marian
Library Studies, Dayton, Ohio, 1977, p. 159. 15
Cristòfol
SANZ, Recopilación en la que se da quenta de las cosas... (pròleg
de Joan Gómez Brufal), Llibreria Atenea, Elx, 1954, p. VI del pròleg. 16
Op. cit., p. 72-79. 17
Citem per
José M. VIVES, La Festa y la consueta de 1709, Ajuntament
d'Elx, Elx, 1980, p. 28. 18
Pedro
IBARRA RUIZ, El Tránsito y la Asunción de la Virgen,
Tipografia Agulló, Elx, 1933, p. 56. 19
Op, cit., p. 49. El document pot trobar-se, a més a més, en José M. Vives, Roc
Chabàs, Pomares, etc.
|
