ESCRITS SOBRE LA FESTA

 

JESUCRIST, POSSIBLE PERSONATGE DE LA FESTA D'ELX*

 

joan castaño i garcia
Arxiu del Patronat del Misteri d'Elx

 

CARACTERÍSTIQUES DEL PERSONATGE

L'ÀNGEL MAJOR EN LES CONSUETES

ANTECEDENTS ARGUMENTALS

ELS EVANGELIS APÒCRIFS

LLEGENDA ÀURIA

NARRACIONS ASSUMPCIONISTES

MISTERIS ASSUMPCIONISTES

REPRESENTACIÓ DE L'ASSUMPCIÓ DE MADONA SANTA MARIA

EL MISTERI DE VALÈNCIA

MISTERIS EN LLENGUA CASTELLANA

ICONOGRAFIA

UN NOU DOCUMENT

 

     [211] Entre els diversos personatges que participen en la Festa o Misteri d'Elx n'existeix un que, per les seues especials característiques, sol passar desapercebut i que, tanmateix, posseix o, degué posseir en els seus orígens, una gran importància. Ens referim a la figura que actualment denominem Àngel Major de l'Araceli i que ocupa el lloc central de l'esmentat aparell aeri.

     Aquest Àngel Major, al final de la primera jornada de la representació, recull la petita imatge de la Mare de Déu que simbolitza la seua ànima instants després de la dormició de Maria envoltada pels apòstols. En la segona jornada, torna aquesta ànima al cos soterrat amb la finalitat que aquest puge al cel ressucitat. Precisament en aquests instants, i ocult a la vista del públic en l'interior del cadafal o escenari, és substituït aquest Àngel Major per la imatge de la Mare de Déu d'Elx. D'aquesta manera, sense cap explicació escènica, desapareix el personatge, sense que ja no en sapiguem res en la resta de l'obra.

     Aquesta figura –amb un paper secundari que permet eliminar-la de l'escena sense cap problema– presenta una sèrie d'indicis que apunten vers un possible canvi en la seua denominació i funció. Tot i saber que es tracta d'una hipòtesi una mica arriscada, creiem que aquest canvi pogué donar-se en els últims anys del segle XVI, tal com intentarem provar.

 

CARACTERÍSTIQUES DEL PERSONATGE

     D'entrada, hem de tenir en compte aquelles característiques especials a [213] què ens hem referit i que envolten l'aparició de l'Àngel Major. Per exemple, el fet de ser un sacerdot qui, a la força, ha d'interpretar-lo. És sabut que, actualment, són tres els papers de la Festa que estan al càrrec de presbíters pel seu especial caràcter sagrat. Així, ho és sant Pere, per tal com haurà d'oficiar com a preste en les cerimònies del soterrament de Maria, presidir la processó al voltant del cadafal i encensar la figura de la Verge moments abans de ser dipositada en la seua tomba. També cal que siga sacerdot qui representa la figura del Pare Etern que simbolitza al mateix Déu i que ha de coronar la imatge assumpta de Maria. I, com a tercer cas, tenim l'Àngel Major de l'Araceli que ha de fer la funció de transport simbòlic de l'ànima de la Mare de Crist, en el seu ascens al cel i en el seu posterior descens.

     Aquest caràcter sacerdotal d'alguns personatges del Misteri fou, sens dubte, més extens en èpoques anteriors. Sabem que eren religiosos tots els apòstols, tots els àngels de l'Araceli i, possiblement, alguns jueus.1 Al final del segle XIX deixaren de ser sacerdots els apòstols llevat de sant Joan i sant Pere.2 I, finalment, només han quedat els tres esmentats supra.

     A més, aquesta condició sacerdotal queda clarament manifestada mitjançant les vestidures dels personatges. El Pare Etern, assegut en el tron de la Coronació apareix vestit amb túnica i capa blanca que molt bé poguera ser una adaptació de l'alba i capa pluvial eclesiàstiques. Sant Pere, que en la primera jornada vesteix com la resta dels apòstols –amb túnica i mantell–, en la segona apareix revestit amb alba, cingle, estola i capa pluvial. I encara que a partir del 1960 aquestes vestidures foren realitzades de manera exprofessa per al Misteri, segons un disseny inspirat en l'art paleocristià, fins aquesta data l'alba i la capa eren ornaments comunments utilitzats en l'església de Santa Maria.

     D'igual manera ocorre en el cas de l'Àngel Major que, en el segle passat, era descrit amb les següents paraules:

un sacerdote entrega a otro sacerdote que baja de pie en el aparato, una pequeña imagen de la Virgen, com niña de 0 m 70 altura vestida con túnica de gasa y con corona real con ráfagas en su cabeza; dicho sacerdote del Araceli està revestido con una rica alba y una estola blanca.3

     [214] La indumentària d'aquest personatge evolucionà des de la citada descripció fins als nostres dies, com pot apreciar-se fàcilment mitjançant fotografies conservades de diverses èpoques. Així, dels ornaments citats, desaparegué l'estola sacerdotal que no trobem en les fotografies de la segona meitat del segle XX. Tanmateix, el caràcter religiós del personatge quedava clar, ja que mantenia l'alba i el cingle i, a més, no duia cap perruca com la resta d'àngels de la Rescèlica. A partir dels anys 60 de la nostra centúria se li incorporà la perruca arrissada i amb floretes de tela com a la resta d'àngels de l'aparell. El 1987, després de l'aparició del document que comentem en aquest treball, es prengué la decisió que el personatge recuperara l'estola i que la perruca es substituïra per una altra de llisa, com les utilitzades pels apòstols. Com a dada significativa, hem de dir que fins a la renovació del vestuari de 1994, aquest era l'únic personatge de la Festa que no tenia vestudires pròpies i seguia utilitzant ornaments de la Basílica il·licitana. D'altra banda, el que mai ha presentat aquest Àngel Major són les ales que sempre han dut a les espatles els personatges –xiquets i homes– que figuren ser àngels, tant el de la Mangrana com els quatre de l'Araceli.

     I si tota aquesta qüestió de la caracterització del personatge resulta significativa, el fet que no tinga cap intervenció cantada pot ser-ho encara molt més. Es tracta també de l'única figura que en les representacions no intervé de cap manera, ni parlant ni cantant. És cert que altres personatges, com les Maries Salomé i Iacobé, així com els àngels del seguici de la Verge Maria, tampoc no cantaven fins als anys cinquanta del segle XX, d'aquí que a les primeres se les coneguera com les Maries Mudes. Tanmateix, sí es conservava, si més no, la lletra dels seus papers en la consueta del 1625 i per això pogueren ser incorporats a l'obra en la segona intervenció sobre el drama que va fer el músic alacantí Óscar Esplà. Com que únicament es coneixia la lletra i no la música dels seus cants, s'adaptaren les quartetes –una per cada jornada– a la música dels cants inicials de la Maria que sí es conservava.4 El cas de l'Àngel Major, però, resulta més sorprenent: no solament no té paper sinó que, en ocasions, les consuetes ni tan sols l'esmenten. [216]

 

L'ÀNGEL MAJOR EN LES CONSUETES

     Si ara fem un repàs a les consuetes de la Festa, veurem com no hi apareix citat aquest personatge. Únicament en la del 1625 (i en la del 1751 que la copia) queda clara la definició d'aquesta figura com a àngel. Definició que, tanmateix, també presenta les seues peculiaritats, almenys en la referència de la primera jornada o Vespra:

Mentres se canta lo sobredit, obri·s lo sel y comensa a devallar lo araçeli ab quatre àngels i hu enmig que vénen per l'ànima de Nostra Señora la qual hu dels apòstols la dóna al d'enmig ab tot secret y prestessa estant los apòstols agenollats ab siris ensesos a les mans.5

     Veiem, doncs, aquesta curiosa expressió «ab quatre àngels y hu enmig», davant la qual cal preguntar-se per què Soler Chacón no escriu directament cinc àngels com fa en la referència de la segona jornada on descriu:

y de continent obri·s lo sel y devalla lo araçeli ab sinch àngels, dos a cada part [i] el d'enmig porta l'ànima de Nostra Sa. los quals cantant devallen fins entrar en lo sepulcre y advertex-se que pera que puxen pugar a Nostra Sa. se a de restar lo àngel que és enmig en dit sepulcre.6

     Tanmateix, les altres tres consuetes datades, respectivament, el 1639, 1709 i 1722, no esmenten per a res aquest personatge central de l'aparell angèlic. La del 1639 afirma:

Acabada esta copla se gita la Maria morta y donen-li un siri blanch ensés en les mans y los apòstols se alçaran tots abrevetat y secret y apartant la Maria y posaran lo Imagen, y cantaran lo següent, y mentres canten comensa a devallar lo araçeli ab quatre Àngels, y los Apòstols prenen los siris encesos y comencen los àngels a cantar.7

     Quant als textos del 1709 i 1722, copiats pel beneficiat Josep Lozano i Roiz, la descripció és semblant a la del llibret del 1639 i es refereix a «lo Araceli ab quatre Àngels».8

     I també en un altre text antic, concretament en la primera traducció caste-[217]llana de la Festa, datada l'any 1700 i que podem imputar a Claudià Phelip Perpinyà,9 trobem expressions singulars respecte a l'Araceli:

Acabado de cantar, adoran la Imagen y prosigue In exitu Israel, etc. y ponen su santo Cuerpo en el sepulcro y al instante baxa el Araceli y enmedio la Imagen pequeña que será el Alma de la Virgen y cantando los Ángeles baxan hasta baxo del tablado y ponen en el lugar de la pequeña a la S. Imagen y en Cuerpo y alma se la suben al cielo.10

     D'aquestes paraules, si les prenem en el seu sentit literal, sembla deduir-se la inexistència d'aquest personatge central que ens ocupa. En el lloc central de l'Araceli havia d'estar col·locada, segons Perpinyà. Només la petita imatge de la Mare de Déu que en la segona jornada era substituïda per la talla venerada en Santa Maria. Això sembla prou improbable si tenim en compte la diferència de grandària de les dues imatges que degué fer necessària la presència d'algun tipus d'artefacte addicional de subjecció, del qual no tenim cap notícia. De tota manera, malgrat la confusa descripció d'aquest text, cal reconéixer que l'Àngel Major no apareix citat de cap manera.

 

ANTECEDENTS ARGUMENTALS

     Tot el que hem exposat fins ara ens fa buscar alguna explicació de la concepció d'aquesta figura de la Rescèlica il·licitana. Per això recorrerem a possibles antecedents argumentals de la Festa.

 

     Els Evangelis Apòcrifs

     Si consultem els Evangelis Apòcrifs assumpcionistes hi veurem com, en relatar l'instant de la dormició de Maria acompanyada pels apòstols, és Crist qui, baixant del cel envoltat d'àngels, s'apropa a la Mare per recollir-ne l'ànima. Ànima que, en ocasions, és vista pels autors com «integrada por todos los miembros del hombre, fuera de la diferencia sexual, no habiendo en ella la semejanza de todo cuerpo (humano) y una blancura que sobrepasa siete veces a la del sol».11

     [218] Aquesta presència de Jesucrist podem comprovar-la en narracions com les de sant Leuci, sant Joan Evangelista (El Teòleg), sant Joan de Tessalònica, el Transitus W o el text del Pseudo Josep d'Arimatea. Aquest últim text, el més difós juntament amb la Llegenda Àuria, a l'Europa occidental del segle XIII, diu:

Llegado el domingo, y a la hora tercia, bajó Cristo acompañado de multitud de ángeles, de la misma manera que había descendido el Espíritu Santo sobre los apóstoles en una nube, y recibió el alma de su madre querida.12

     En altres ocasions, com en l'Evangeli de Joan Arquebisbe de Tessalònica, al costat de Crist apareix l'arcàngel sant Miquel. En aquest text, doncs, és l'arcàngel l'encarregat de transportar directament l'ànima de la Verge després que Jesús l'haja presa del seu cos. I respecte a una segona aparició de Crist, com s'esdevé amb l'Àngel Major d'Elx, aquesta no figura en els Apòcrifs, ja que al tercer dia d'hacer estat soterrada Maria és ressucitada i pujada al cel entre àngels. Els apòstols descobreixen aquesta assumpció, però en obrir el sepulcre i trobar-lo buit (J. de Tessalònica), no la presencien directament. En altres ocasions (Pseudo J. d'Arimatea) l'assumpció és contemplada únicament per sant Tomàs, a qui Maria tira des de l'aire el cingle com a prova de la seua personalitat i amb la finalitat que l'apòstol no dubte de la seua ressurrecció, com féu de la de Jesús. Aquest, d'altra banda, sembla ser el cas representat en la Festa il·licitana, llevat del detall del cingle de difícil escenificació: els apòstols i els jueus del cadafal no descobreixen l'Assumpció de la Verge fins a l'apoteosi de la coronació, instant en què Tomàs –que sí parla amb Maria que puja en l'Araceli–, arriba al cadafal i saluda els seus companys.

 

     Llegenda Àuria

     Altres relats assumpcionistes basats en els Evangelis Apòcrifs mantenen la presència de Crist en la dormició de Maria. Així s'esdevé en el cas de la Llegenda Àuria, conjunt de vides de sants escrit per Jacobo de Varazze i que tanta difusió va tenir en els segles XIII i XIV. En ocasions, s'ha apuntat aquest text com el precedent directe de la Festa d'Elx i d'altres representacions de temàtica assumpcionista. Quant a la qüestió que ens ocupa, la Llegenda –traduïda en el segle XIV a la nostra llengua amb el títol de Vides de sants rosselloneses– diu:

E dix Nostre Senyor als apòstols: —Aportats lo cors de la Verge mare mia en la val de Yosaphat e sebelits-lo aquí en un sepulcre nou que aquí trobarets. [219] E esperats-me aquí entrò al ters dia, que eu torne a vos [...] E adones alcuns d'aquels se'n puyaven; la compaya qui romàs, maravelats cantans, aneren envés ela e veseren lo Rey seu qui portava l'ànima de la Verge en la sua brasa [...] Los apòstols veseren la sua ànima ab gran resplandor, que nenguna lengua mortal no ho poyria recomtar.13

     Segons aquest text, és el mateix Crist qui, soterrat el cos de Maria i després de tres dies d'oracions per part dels apòstols, baixa fins al sepulcre per a emportar-se el cos de la seua Mare als cels.

 

     Narracions assumpcionistes

     En altres relats i composicions de temàtica assumpcionista es repeteix la presència de Jesús per a recollir l'ànima de la seua Mare. Així es conta en la «Cantiga 419» d'Alfons X el Savi, tot i que després de soterrar Maria és sant Miquel i altres àngels els qui la pugen ressucitada al cel.14

     En altres creacions, com les laudas de les companyies de Disciplinanti de Peruggia i Orvieto, només en la segona es manifesta clarament la presència de Crist. En la de Peruggia no apareix amb un paper independent, però les referències a la recepció de l'ànima de la Verge pel seu Fill són clares: «Maria. El alma quiere partir/ y Cristo la recibe con gran gusto».15

     En els tres sermons que sant Vicent Ferrer dedicà en el segle XV a l'Assumpció de Maria també notem la presència de Crist en el moment de la dormició:

L'esperit donà en les mans de Jesucrists, sens dolor [...] e los àngels e los sants cantaven una cantinela d'exultació [...] E així partí Jesucrist ab la ànima de la Verge Maria e ab tots los sants e àngels, e quan foren ja alts, los Apòstols veren la ànima de la Verge Maria e cridaren: Quo progrederis, Domina, memor nostri.16

     Un altre text pròxim al nostre àmbit cultural, la Vita Christi de sor Isabel de Villena, també del segle XV, manifesta de nou que és Jesucrist –amb una gran cort d'àngels en la qual destaquen sant Miquel i sant Gabriel– qui apareix [220] en el moment de la mort de la seua Mare i li anuncia la pròxima coronació per la Santa Trinitat.17

 

MISTERIS ASSUMPCIONISTES

     Si busquem les solucions escèniques que els diferents misteris assumpcionistes dels quals tenim notícia presenten per al moment de la dormició de la Verge Maria, podem oferir els següents casos.

 

     Representació de l'Assumpció de Madona Santa Maria

     Aquesta obra del segle XIV, escenificada a la plaça de Tarragona, té, com és sabut, una disposició totalment horitzontal i hi apareix Jesús una vegada per cada una de les dues jornades que la formen. La primera ocasió, per a recollir l'ànima de Maria en la seua mort: «Mentres Jesús, amb els sants i santes, se'n torna al paradís amb l'ànima de Maria, els apòstols entonen plorosos un breu càntic de súplica».18

     En la segona jornada, soterrat el cos de la Mare de Déu després de la conversió dels jueus, apareix l'arcàngel sant Miquel portant l'ànima de Maria, el seguici de sants i santes i el mateix Crist que ve a ressucitar la seua Mare. En tornar al lloc on era representat el Paradís, Jesucrist corona Maria.

 

     El Misteri de València

     Una altra representació assumpcionista era la celebrada en la catedral de València a partir, probablement, de l'any 1416. L'argument i, sobretot, la disposició escènica, deuen ser els precedents directes dels quals begué l'obra elxana. Així i tot, hi ha algunes diferències importants com l'absència en la peça valenciana de l'apòstol sant Tomàs i de la Santíssima Trinitat, així com de l'escena de la Joïa i, per contra, la presència d'un seguici de sants i profetes inexistent a Elx.

     També en el Misteri de València Jesús pren part activa en el drama amb un llarg paper. Baixa des del cel en l'Araceli i dialoga amb la seua Mare abans de recollir-ne l'ànima, escena amb què acaba la primera jornada de l'obra: [221]

E de continent que haia acabat la Maria, facen trons e obra's lo cel. e entretant los apòstols e prínceps e altres munten la Maria sobre lo lit.

E la Maria estigua agenollada, contemplant lo devallament del Jesús e quant lo Jesús serà davant ella, la Maria vaia corrent a besar-li los peus e diga...

[...] E quant haurà acabat, lo Jesús, trahent la ànima dels cors de la Maria, diga: Donchs, ix ànima resplandent!...

Quant lo Jesús haurà acabat, la Maria inclne's e los braçhos de les donzelles, ella fahent com és morta. En tantost facen grans trons e meten la Maria davall lo cadafal. E traguen la ymage e facen tot l'altres offici.19

     En el segon acte, està la Mare de Déu jacent i apareix sant Miquel amb l'ànima, la col·loca al costat del cos de Maria i materialitza amb aquesta acció la resurrecció. En aquests moments, secretament, la imatge era substituïda novament per l'actor que representava la Maria i, després de ser alabada per tots els personatges de l'escenari, pujava a l'Araceli juntament amb Crist. De tota manera, cal recordar que en els aparells aeris del Misteri de València, com hem vist, només baixaven i pujaven imatges, mentre que els actors quedaven amagats sota l'escenari. I encara que el text conservat –únicament el papers de la Maria i l'inici de la resta dels personatges– res no indica pel que fa al cas, sembla ser que en el cimbori de la catedral que figurava el cel apareixia Déu Pare i alguns àngels cantant i, possiblement, coronant la Verge.20 Això sembla suggerir una referència trobada en un llibre de la Catedral valentina on s'anotaven pagaments originats per aquesta representació l'anu 1440: «XXIV antorchetes per tenir en les mans los àngels qui estaven alt en lo cembori ab Déu lo Pare».21

 

     Misteris en llengua castellana

     En els misteris assumpcionistes en catellà de què tenim notícia, datats tots ells a partir del segle XVI, també sol ser Crist qui recull l'ànima de la seua Mare.

     Així en La famosa representación de la Asunción de Nuestra Señora a los cielos, representada l'any 1588 a Castelló de la Plana, és Crist qui arreplega [222] l'ànima de Maria. Després del soterrament de la Verge es descobreix el cel i es manifesta la Trinitat que corona a Maria assumpta.22

     Les peces assumpcionistes del Códice de Autos Viejos de la Biblioteca Nacional (XXXI, XXXII i LXII) presenten diferents solucions per a l'escena. En el XXXI, Jesús indica als apòstols que han de soterrar a Maria en Josafat. En el XXXII, l'ànima de la Verge apareix al cel directament, enmig de la Trinitat, després d'expirar la Verge. Ànima que es torna a juntar amb el cos després del seu sepel·li. En el LXII, no figura ni Crist ni la Trinitat, però Maria, abans de morir, manifesta:

N. Señora     [...] Mi Dios y mi Criador
                         [...] en tu regaço, Señor,
                        
rescibe el ánimma mia!23

     Per últim, en l'Auto de la Assumption de Nuestra Señora (núm. 14.628 de la Biblioteca Nacional), tampoc no intervé Crist en la dormició, però una vegada és soterrada Maria, apareix al cel i diu:

Xpo.              Ánjeles, vajad al punto

        alçad esta piedra dura

        porque con el alma pura,

        suva el puro cuerpo

        junto.

 

Iconografia

     Pel que fa a la iconografia assumpcionista,24 hem de dir que en el cas de la dormició de la Mare de Déu pot comprovar-se com és sempre Jesús qui arreplega l'ànima de la seua Mare representada, com en la Festa d'Elx, per una petita imatge que ix del cos mort de Maria. I, en el cas de la coronació de la Verge, el tractament artístic sembla experimentar una evolució semblant a la [223] de les representacions escèniques: la coronació de la Mare de Déu apareix ja en obres del segle XII, però fins al XV serà Jesucrist qui corone la Verge o bé, ocasionalment, Déu Pare, però mai la Santíssima Trinitat. Aquesta última solució, que és l'emprada pel Misteri elxà, va estenent-se a mesura que avança el segle XV i serà la forma més comuna a partir del XVI.

     De tot el que hem exposat en els apartats anteriors, deduïm que l'escena de la coronació de la Mare de Déu per part de la Santíssima Trinitat resulta ser relativament tardana. A més, com que la Trinitat inclou Crist, la seua figura queda automàticament eliminada com a personatge amb paper exclusiu en les representacions. Per això, en els misteris de Tarragona i València és Jesús sol, o acompanyat de sant Miquel, l'encarregat de transportar l'ànima de Maria, així com de ressucitar-la posteriorment. En aquestes escenificacions és també Crist qui corona la seua Mare i, únicament en el de València, apareix Déu Pare en el cel, però no la Trinitat.

     En els segles XVI i XVII, malgrat les diverses solucions escèniques emprades, Crist ja no apareix com una sola persona, sinó que ho fa al final del drama dins la Trinitat, com en el cas del Misteri assumpcionista representat a Castelló o alguns actes de Castella. Així i tot, les referències a la seua persona són constants al llarg de les representacions, especialment en el moment de la dormició de la Verge.

     Aquestes qüestions apunten cap a una interpretació segons la qual la Festa il·licitana quedaria, dins una cadena evolutiva del teatre assumpcionista –com bé apunta Luis Quirante– entre la representació de la catedral de València i les obres dels segles XVI i XVII, entre els drames tardomedievals i els prerrenaixentistes.

 

UN NOU DOCUMENT

     La localització d'un document desconegut fins ara a l'Arxiu de la Basílica de Santa Maria pot resultar un bon indici per a detectar una possible evolució de la presència de Crist i de la Trinitat al drama elxà. Es tracta d'un inventari de robes i objectes litúrgics de l'ermita de sant Sebastià d'Elx, efectuat per ordre del bisbe d'Oriola Joan Garcia i Artes en la seua visita pastoral iniciada el 10 de maig de l'any 1637.25

     [224] Entre les anotacions d'aquest inventari apareixen diverses referències a la imatge de la Mare de Déu de l'Assumpció, que tenia la seua capella en aquesta ermita, i a la Festa. Així, n'hi ha inscripcions com «Item dos rosarios de cristal de las Marías» o «Item una alma de la Virgen», o bé «Item quatro coronas, la una que tiene la Virgen dorada de doce piedras de diferentes colores, otra de cartón y dos de cartón de las Marías», etc.

     En un altre fragment del manuscrit es relacionen les vestidures d'alguns personatges de la Festa:

Item un hábito de tafetán blanco de las Marías.

Item otro hábito de tafetán blanco de las Marías.

Item dos mantos de tafetán azul de las Marías.

Item una ropa de tafetán con pasamán de oro del Jesús.

Item otra ropa de tafetán azul con pasamán de oro del Jesús.

Item otra ropa de cataluja con pasamán de seda del Jesús.

Item quatro hábitos de tafetán para el Araceli.

[...] Item dos camisas del Jesús de tafetán.26

     Veiem, per tant, l'existència de «el Jesús» que, molt possiblement, devia ser un antic personatge de la Festa. Cal parar atenció en el fet que es detalle en l'inventari quatre vestidures per als personatges de l'Araceli i no cinc; el personatge central havia de vestir de manera diferenciada.

     Naturalment, cap la possibilitat que en mencionar «el Jesús» s'estiguera parlant d'una imatge i no d'un actor. Tanmateix, no existeix cap referència documental, ni a l'ermita de sant Sebastià ni a l'església de Santa Maria, d'una imatge de vestir de Jesús que, d'altra banda, haguera tingut una gran devoció atesa la quantitat de vestidures inventariades, només superades en número per les de la figura de la Mare de Déu de l'Assumpció. I, d'altra banda, cal assenyalar la difrenciació que el mateix document fa entre persones i imatges. Per exemple, distingeix pefectament entre les vestidures de la Verge –Nostra Senyora– i de «la Maria Major», que al·ludeix al xiquet que en la Festa interpreta el paper de la Verge. D'igual manera realitza distinció entre les robes de «el Jesús» i «un Christo y un agnus todo de oro» que apareix en el fnal de l'inventari. Quan es tracta d'imatges, fa servir un apel·latiu més reverent i en el cas dels personatges del Misteri, utilitza –com també feia el text del Misteri de València– una forma col·loquial.

________________________

     [225] De tot allò que hem vist, podem indicar que segons la versió representada actualment de la Festa –expressada de manera tàcita en la consueta del 1625–, sembla que és l'arcàngel sant Miquel qui transporta l'ànima de la Mare de Déu després del trànsit i en l'instant de la ressurrecció. Una hipotètica reconstrucció del drama elxà, però, abans d'aquest possible canvi que ens suggereix el document trobat, ens faria veure Jesús, vestit amb magnífics ropatges, baixar en un Araceli des de l'arcada de Santa Maria i prendre l'ànima de la seua Mare. En la segona jornada, si seguim el model valencià que és el més pròxim, tornaria a baixar Crist del cel per ressucitar Maria i, en tornar-li la seua ànima, els dos pujarien en l'Araceli. També, potser era el mateix Crist qui coronava la Verge en aquest ascens o potser ho feia el Pare Etern, que també contemplava l'escena des de les portes del cel.

     Tanmateix, durant la segona meitat del segle XVI –dates en les quals també s'ha apuntat una important reforma polifònica en la Festa– es degué produir la modificació d'aquestes escenes.

     a) L'any 1566 es va acabar el nou temple de Santa Maria que s'havia iniciat vers 1492. És força probable que es modificara la Festa en alguns detalls de la tramoia aèria, com, per exemple, el canvi entre l'antiga «cadira en la qual es fa la Asunció» –com manifestava el document del 1530– per l'actual Araceli, en el qual només cap un personatge en el centre. Si en l'Assumpció havia de ser la imatge de la Verge la que ocupara aquest lloc, en la baixada havia de ser cobert per un personatge fàcilment eliminable que, per tant, ja no podia ser Crist, per l'escassa importància que concedien al seu paper.

     b) En aquesta època s'incorporen a l'obra les noves peces polifòniques que, potser, s'aprofiten per eliminar el paper de Jesús. Es suprimeix també tota referència vers la seua figura, que apareix pràcticament en totes les altres manifestacions assumpcionistes que hem detallat i que sorprén no trobar a Elx.

     c) Aquesta desaparició de Jesús devia ser paral·lela a la creació de l'escena de la coronació de Maria com la coneixem actualment. Tanmateix, a Elx la Santíssima Trinitat, com ja hem dit, pren un aspecte especial; es fa destacar la figura del Pare Etern –l'única que és reconeguda– davant els dos xiquets que vénen a simbolitzar Jesús i l'Esperit Sant i que, de vegades, són confosos amb àngels per la similitut plàstica de l'aparell de la Coronació amb l'Araceli.27 [226]

     d) En algunes de les consuetes de la Festa no es fa cap referència al personatge que transporta l'ànima de Maria. Únicament la consueta del 1625 l'esmenta, tot i que amb expressions una mica sorprenents, com la dels «quatre àngels i hu enmig» que utilitza per a referir-se a l'Araceli i sembla recordar encara l'escena abans de ser modificada.

     e) Naturalment, una altra possibilitat és que el creador o els creadors de la Festa ja hagueren pensat el personatge central de l'Araceli amb les característiques que actualment coneixem. Tanmateix, sembla prou improbable la presència d'un personatge sense cap paper en una obra totalment cantada i on tota la resta de figures en tenen un de més o menys extens.

     Amb tot, l'actual Àngel Major de l'Araceli, bé represente l'arcàngel Sant Miquel, bé siga una reminiscència del mateix Jesús, és una de les incògnites escèniques en la història del drama elxà; incògnita que una vegada resolta, ens oferirà nova llum sobre l'origen argumental i cronològic i sobre l'evolució històrica i escènica de la Festa d'Elx.

 

________________________

 

*      Joan CASTAÑO I GARCIA: Aproximacions a la Festa d'Elx, Institut de Cultura «Juan Gil-Albert», Alacant, 2002, p. 211-226 (versió revisada de l'article aparegut a Festa d'Elx, núm. 41, Ajuntament d'Elx, Elx, 1989, p. 131-152).

1     Vid. Francesc MASSIP: La Festa i els misteris medievals europeus, Institut de Cultura «Juan Gil-Albert»/ Ajuntament d'Elx, Alacant, 1991, p. 59-79.

2     L'arxiprest de Santa Maria va remetre un ofici al Consell elxà 3n 1898 on posava de manifest «la imposibilidad de proveer todo el apostolado con sacerdotes, según que de antiguo venía haciéndose, por la imposibilidad de número que había hecho necesaria la intervención de seglares« [AHME, Capítol del 6 d'agost de 1898]

3     Javier FUENTES Y PONTE: Memoria histórico-descriptiva del santuario de Nuestra Señora de la Asunción en la ciudad de Elche, Tip. Mariana, Lleida, 1887, p. 197.

4     Sobre els diferents canvis patits per la Festa en la seua restauració de l'any 1924, continuada entre 1954 i 1960, vid. el nostre article «La Festa d'Elx cien años atrás», Revista del Instituto de Estudios Alicxantinos, 40 (1983), p. 157-187. I també el nostre treball La restauració de la Festa d'Elx en el primer terç del segle XX, Ajuntament d'Elx, col. «Temes d'Elx», Elx, 1993.

5     Consueta de 1625, transcrita per Pere IBARRA I RUIZ, en El Tránsito y la Asunción de la Virgen, Lib. Agulló, Elx, s.d. [1933], p. 12.

6     Consueta de 1625, op. cit., p. 17-18.

7     Consueta de 1639, transcrita per Javier FUENTES Y PONTE en la seua Memoria histórico-descriptiva del santuario de Nuestra Señora de la Asunción en la ciudad de Elche, Tip. Mariana, Lleida, 1887, p. 240. En la segona jornada, diu: «Acabada de cantar esta cantoria adoren tots lo Imagen y después cantant lo In exitu Israel, etc. posen-lo en la sepultura y tantos devalls lo Araceli ab quatre Àngels cantant lo següent, y advertexquen que dins lo sepulcre an de estar persones que sàpien donar lo Imagen als Àngels y tornen a muntar cantant les mateixes coples» (p. 250).

8     Consueta o director per a la gran funció de vespra i dia de la Mare de Déu de l’Assumpció, Patrona de Ells, per als mestres de capella, ms. 1709 (AHME).

9     Vid. J. CASTAÑO I GARCIA, «Claudiano Phelipe Perpinyán. Vida y obra del primer traductor de la Festa d'Elx», Revista del Instituto de Estudios Alicantinos, 36 (1982), p. 141-175.

10     Text transcrit per P. IBARRA I RUIZ en Lo Misteri d'Elig. El Misterio de Elche, Imp. Lucentum, Alacant, 1929, p. 27 i s.

11     A. SANTOS OTERO, Los Evangelios Apócrifos, BAC, Madrid, 1979, p. 637.

12     A. SANTOS OTERO, op. cit., p. 653.

13     Vides de sants rosselloneses, vol. III, ed. a cura de Charlotte S. Maneikis Kniazzeh i Edward J. Neugaard, Fundació Salvador Vives Casajuana, Barcelona, 1977, p. 193-194.

14     «Esto foi en agosto, en meyante do mes, que Jhesu-Christo a alma de sua Madre pres». Cantigas de Santa María, vol. II, ed. a cura W. Mettmann, Xerais de Galicia, 1981, p. 401.

15     Gonzalo GIRONÉS GUILLEM, Los orígenes del Misterio de Elche, M. Montañana, València, 1983, p. 129. Aquestes composicions han estat també estudiades per Luis QUIRANTE SANTACRUZ, El Misteri d'Elx, Gregal, València, 1985, p. 11.

16     Sermons de Sant Vicent Ferrer, III, ed. a cura de G. Schib, Barcino, Barcelona, 1975, p. 119.

17     Vita Christi de Sor Isabel de Villena, citat per Alfons LLORENÇ, «Aproximació al món literari de la Festa d'Elx», Món i Misteri de la Festa d'Elx, Generalitat Valenciana, València, 1986, 118-121.

18     Amadeu SOBERANAS (ed.): Representació de l'Assumpció de Madona Santa Maria, Patronat de la Representació de La Selva del Camp, 1983, p. 24-38.

19     Manuel SANCHIS GUARNER: «El misteri assumpcionista de la catedral de València», Boletín de la Real Academia de las Buenas Letras, XXXII (1967-1968), p. 104-105.

20     Aquesta escena de coronació ha estat estudiada de manera especial per L. QUIRANTE SANTACRUZ, «Notas sobre la escenografía del Misteri d'Elx», en Atti del IV Colloquio della Société Internationales pour l'Etude du Thêatre Médiéval, Viterbo, 1983, p. 479-493. Una versió valenciana del text pot veure's en La Rella, 5 (1985), p. 11-21. Segons aquest autor, a València la imatge de la Mare de Déu pujava ja coronada.

21     M. SANCHIS GUARNER: op. cit.. p. 112.

22     Sobre el Misteri de Castelló, vid. l'acurat estudi de Pasqual MAS I USÓ: La representació del Misteri a Castelló, Diputació de Castelló, Castelló de la Plana, 1999. I sobre representacions castellanes, vid. E. JULIÁ MARTÍNEZ: «La Asunción de la Virgen y el teatro primitivo español», Boletín de la Real Academia Española (maig-agost, 1961), p. 179-311.

23     Colección de autos, farsas y coloquios del siglo XVI, ed. a cura de L. Rouanet, Madrid, 1901.

24     Poden veure's nombroses mostres d'iconografia assumpcionista als llibres de L. QUIRANTE SANTACRUZ: Teatro asuncionista valenciano de los siglos XV y XVI, Generalitat Valenciana, València, 1987, p. 61-71 i 309-340 i de Maria Teresa VICENS: Iconografia assumpcionista, Generalitat Valenciana, València, 1986.

25     L'inventari, que transcrivíem íntegrament en l'article de Festa d'Elx (p. 151-152), es troba en el Libro de visitas de la yglesia parrochial de Santa Maria de la Villa de Elche (sig. 8) de l'ABSME. [N. de la Redacció: ho reproduïm a Documents de la Festa]

26     Ibidem.

27     F. MASSIP indica respecte a la coronació: «D'aquest aparell aeri, però, no en tenim cap documentació. Sembla que podria ser d'introducció més moderna i que abans tal coronació podria tenir lloc des del cel estant (a la bastida, sota la volta, sense devallar una màquina específica). Tanmateix és un supòsit que no podem confirmar» (Teatre religiós medieval als Països Catalans, Institut del Teatre, Barcelona, 1984, p. 167).