ESCRITS SOBRE LA FESTA

LA LLENGUA DEL MISTERI D'ELX*

Antoni Ferrando
Universitat de València

     [127] 0. Amb aquesta petita contribució a l'estudi d'un dels aspectes més insatisfactòriament tractats del misteri assumpcionista d'Elx, el de la seua llengua, em propose:

     a) Presentar succintament l'estat de la qüestió.
     b) Discutir els problemes bàsics que presenta l'ànàlisi lingüística d'un text que, com és ben sabut, només coneixem a través de dues famílies de manuscrits no anteriors a 1625.
     c) Oferir-ne una breu caracterització filològica que ens permeta de situar-lo en un espai i en un temps com més concrets millor.

     1. D'entrada, descarte la discussió sobre les teories que, des del segle XVII, hi ha volgut veure una manifestació literària –i celestial– del llemosí que hauria transplantat a les terres valencianes el rei Jaume I. Es tracta, sempre, d'especulacions sense base filològica, guiades per prejudicis ideològics o per un patriotisme local acrític, de considerable ressó encara entre importants sectors de la societat il·licitana. Dins d'aquesta línea se situa, per exemple, La «Festa» o Misterio de Elche, del metge Josep Pomares Perlasia (1890-1971), on es parteix de la hipòtesi –enlloc no demostrada–d'un «texto primitivo, indudablemente lemosón», només conegut a través de còpies «escritas en lemosín-valenciano» (1975: 115). L'únic treball pretesament filològic dedicat a justificar la teoria llemosinista (Espinosa 1979, 1980) manca del més mínim rigor científic i no mereix sinó la curiositat de constatar-ne l'existència.

     [128] Al llarg del darrers cent anys, els estudiosos de la literatura catalana i els filòlegs solvents que s'han ocupat del nostre Misteri, des de Teodor Llorente i Roc Chabàs fins als joves Jesús-Francesc Massip, Luis Quirante i Joan Castaño, passant per Jordi Rubió, Joan Ruiz i Calonja, Josep Romeu, Joan Fuster, Martí de Riquer, Manuel Sanchis Guarner, Pere Bohigas, Josep Massot, Fernando Lázaro Carreter i Gonçal Gironés entre altres, mai no han posat en qüestió, explícitament o implícita, la catalanitat lingüística de la Festa d'Elx. Ningú no s'ha ocupat, tanmateix, d'estudiar-ne a fons la llengua. Entre els qui han fet algunes observacions lingüístiques sobresurten Fuster, Bohigas, Gironés, Romeu i Massip.

     El propòsit de l'article de Fuster (1957: 61) és assenyalar el caràcter bàsicament modern de la llengua del text, llevat d'algunes formes verbals arcaiques i de no més d'una dotzena de mots avui obsolets, i urgir-ne una edició crítica. Bohigas (1971: 29) no va més enllà de relacionar-ne alguns castellanismes i dialectalismes –que no sempre ho són–, sense establir cap diferència quantitativa o qualitativa entre els que apareixen en el text dramàtic i els de les acotacions escèniques. Gironés (1977: 142) destaca que expressions com Reyna imperial o Car fill Johan i altres paral·lelismes lèxics, suggereixen una relació de dependència del Misteri il·licità respecte del de València. Ara bé, tant aquest mariòleg valencià (1977: 153-156) com Romeu (1984: 262-269), en analitzar les diverses combinacions estròfiques del text, es limiten a adduir genèricament el caràcter més o menys arcaic del lèxic d'algunes d'elles per reforçar llurs propostes de datació. Tampoc no aprofundeix en el tema Massip (1986b, XII-XIII), que solament subratlla la presència d'alguns «arcaismes filològics», que n'assegurarien «una redacció original del segle XV», i l'absència, en el text dramàtic, de castellanismes lèxics. Tot plegat, unes notes més o menys superficials.

     No obstant això, ens poden ser molt útils per a l'anàlisi lingüística les propostes de datació que, basades en la mètrica, l'acompanyament musical i altres elements de crítica textual, ens forneixen Gironés i Romeu.

     Gironés distingeix tres etapes –i, doncs, diverses mans i fonts d'inspiració– en l'establiment del text definitiu del misteri elxà:

     a) La més primitiva, anterior a mitjan segle XV, sense música pròpia i formada majoritàriament per noves rimades, que s'hi hauria originat com a imitació del misteri de València.
     b) Una segona etapa, dins encara del segle XV, formada per cobles de rimes i metres variats, ara ja amb música pròpia, que s'hauria inspirat, directament o a través del drama assumpcionista de Mallorca, en fonts italianes, i hauria estat obra d'un bon literat.
     c) La tercera, que correspon als arranjaments polifònics del segle XVI i principis del XVII, amb estrofes compostes per diversos autors, que no afegeixen res a la substància narrativa del drama assumpcionista.

     Romeu, per la seua banda, coincideix si fa no fa amb Gironés en el període de composició del Misteri, però hi discrepa en les propostes de datació d'algunes es-[129]trofes, fonamentalment el primer virelai (v. 93-104), la pregària dels apòstols «Flor de virginal bellesa» (v. 165-172) i la quarteta «Bé·s fort desaventura» (v. 245-248).

     L'examen atent de les anàlisis mètriques, literàries i teologicolitúrgiques d'aquests dos especialistes i les pròpies observacions m'han permés d'elaborar el següent quadre sinòptic de totes les combinacions estròfiques del Misteri (les cobles van en xifres romanes i els versos en xifres aràbigues), amb indicació dels respectius esquemes mètrics i de l'època aproximada en què foren compostes:
 

 
     Convinc amb Romeu (1984: 266-267) que l'anàlisi de la versificació, la prosòdia i la llengua del nostre text permet copsar l'existència d'una redacció primitiva, molt més antiga que la conservada, al mateix temps que la seua manipulació successiva i constant. La gradual mutilació textual, amb reduccions, incorporacions i substitucions, es produí al llarg del segle XVI, en benefici sobretot de la tramoia i la música, fins a arribar a la consueta de 1625, en què el text ha quedat limitat a la mera funció de sosteniment de l'acció dramàtica.

     2. Si aquestes anàlisis han permés a Romeu i altres estudiosos de formular hipòtesis prou sòlides sobre el procés de fixació del text dramàtic, l'absència de concreció en els arguments lingüístics invocats no ha contribuït precisament a reforçar-ne les conclusions.

     [130] No és el meu propòsit suplir ací la manca d'una monografia sobre la llengua del Misteri, però sí destacar-ne els trets més significatius des del punt de vista filològic per veure sí aquests poden projectar nova llum sobre els orígens i la formació del text il·licità. En aquest sentit, se'ns imposa com a trasca prèvia recordar l'existència de dues tradicions textuals, triar l'edició crítica més solvent i discutir els problemes que, en el nostre cas, planteja l'anàlisi lingüística.

     Les dues famílies de manuscrits deriven, respectivament, de:

     a) La consueta de 1625, transcrita per Gaspar Soler i Chacon a partir de l'original que la vila d'Elx havia manat copiar el 1609, en fer-se càrrec de la representació del Misteri.
     b) La consueta de 1639, transcrita per un anònim devot de la Verge a partir d'una versió que devia posseir la Confraria de l'Assumpció, responsable de les representacions abans de 1609.

     Del primer text, que conté les expansions explicatives que Soler afegí a les rúbriques originàries, procedeix la còpia privada realitzada el 1751 per Carles Tàrrega i Caro. Del segon text provenen les còpies oficials de 1709 i 1722. Perduts o inaccessibles al púbic si més no des de principis de segle, avui només coneixem els textos de 1625 i 1639 gràcies, en el primer cas, a la transcripció parcial de Teodor Llorente (1889), i a la còpia paleogràfica, considerada correcta, de Pere Ibarra (1900), que publicà el 1933, i, en el segon cas, a l'edició, poc solvent, de Javier Fuentes Ponte (1887), base de la que féu, semicríticament, Roc Chabàs (1890).

     En l'estat actual de les recerques, les edicions crítiques més útils des del punt de vista filològic són les dues que ha fet Jesús-Francesc Massip, l'una (1985, 1986a), a partir de la transcripció d'Ibarra i l'altra (1986b), directament de la còpia de 1709. És per això que, en abordar l'estudi lingüístic, he considerat oportú partir, en principi, del text més antic, segons l'edició de Massip (1986a, d'ara endavant A) i recórrer subsidiàriament a l'altra edició seua (1986b, d'ara endavant B) per analitzar les variants més significatives que presenten la còpia de 1709 –ara com ara materialment la més antiga– i els altres manuscrits citats.

     Per a l'estudi lingúístic del Misteri és de considerable utilitat l'anàlisi de l'estructura mètrica i de les fonts. En efecte, les irregularitats relacionades amb el recompte sil·làbic i l'accent rítmic posen en evidència les successives modificacions del text i, en alguns casos, permeten explicar l'aparent contradicció entre la versificació medievalitzant i la presència de trets lingüístics més moderns dins una mateixa cobla. L'examen de les fonts ajuda, així mateix, a explicar la tria de determinades opcions lingüístiques, ja que, com és ben sabut, molts autors medievals, i encara posteriors, solen imitar, per inèrcia, els textos en què s'inspiren. Aquesta mena de dependència lingüística, sobretot lèxica, és precisament la que confirma ben sovint les hipòtesis de filiació formulades a partir d'altres elements de crítica textual. En el nostre cas, els paral·lelismes lèxics i fraseològics amb alguns fragments del capítol «Del puyament de la Verge Maria en lo cel» de la versió catalana trescentista de la Legenda aurea (Kniazzeh/Neugaard (ed.) 1977: 190-203) són tan estrets que no fan sinó reforçar les conclusions de Gironés (1977: 144-145) [131] i Romeu (1984: 268) en el sentit de considerar aquesta versió, probablement a través d'altres vies, com ara el misteri assumpcionista de València, la font d'inspiració bàsica del text il·licità.

     Una d'aquestes vies, fins ara no estudiada, podria ser el tractat assumpcionista d'Eiximenis, compost el 1397-1398 i inclòs en  la seua Vita Christi (Nolasc del Molar (ed.) 1962: 35-51). Per a il·lustrar aquesta hipòtesi, vet ací, confrontats, els fragments que narren, respectivament, l'episodi de la conversió dels jueus:
 

     Cal advertir, tanmateix, que és arriscat arribar a conclusions segures en aquest sentit, per tal com aleshores el plagi no coneixia limitacions. En canvi, justament per aquesta mateixa raó, no és tan arriscat suposar que el primer hemistiqui del vers 49 del nostre Misteri («Ab mon ser» en A; «Ab molt ser» en B) devia ser, i no solament per raons mètriques, «Ab mi ensems», expressió que trobem, en contextos similars, tant en el text eiximenià (1962: 42), com en el misteri assumpcionista de Tarragona (Soberanas (ed.) 1983: 19):

     Els exemples adduïts són probablement suficients per a fer veure les dificultats d'interpretació de les dades lingüístiques d'un text confegit per mans i en èpoques tan diverses, que no sempre la consulta obligada del Diccionari català-valencià-balear (DCVB) d'Alcover-Moll i del Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana (DECAT) de Coromines permet situar en un espai i un temps molt concrets. Només amb l'acumulació d'exemples i la convergència de resultats d'una [132] sèrie de trets lingüístics significatius des del punt de vista filològic podrem fixar, amb una relativa seguretat, el terminus a quo dels fragments més antics i el terminus ad quem dels més moderns i confirmar-ne la presuposada elaboració autòctona.

     4. Entre els trets més significatius del text dramàtic podem destacar:

     a) En les grafies:

     1) La desorientació més absoluta en l'ús de c, ç, s i ss: çerta (vers 2), sobtossament (56), sert (95), assò (117), repossà (133), bellessa (165), gràsies (211), etc., grafies que contrasten notòriament amb la relativa correcció dels altres manuscrits.
     2) L'ús freqüent, habitual encara en el segle XVIII, del grafema g per representar el so palatal africat sonor davant a, en contrast amb l'altra tradició textual, que prefereix quasi sempre j; desigau (34), aga dut (122), pugat (160). Els casos aïllats de batechau-nos (207) i puchat (160) dels manuscrits de 1639 i 1751 respectivament no són indici d'apitxament.
     3) La conservació, quasi sistemàtica en B (88%) i significativa en A (22%), del grup –nct–, culte i medievalitzant alhora, però infreqüent en textos no cultistes des de principis del s. XVI: sanct/sancta (B 17, 125, 126, 167, 223, 227, 231, 248; A 167, 248).

     b) En el fonetisme:

     4) El resultat ę procedent de Ē, Ī llatines, confirmat per la rima: bé/fe (83/84).
     5) El manteniment del timbre de les vocals àtones a/e i o/u.
     6) El reforçament de la semiconsonant inicial de hui amb l'element velar g en A: güi (83, 127). Si bé es tracta d'un vell tret fonètic de la major part del valencià, com ja posen en evidència les documentacions de 1631, 1635 i 1684 adduïdes per Coromines, en el nostre cas es pot explicar, a més a més, pels hàbits articulatoris del copista, ja que en murcià era i és un tret sistemàtic i molt marcat (Garcia 1980: LXXXV; Guillén 1974: 52) i aleshores no es considerava impropi de la llengua literària (Granda 1966: 63).
     7) L'ús de la variant eufònica eus del pronom personal feble us darrere mot acabat en –i, que, des de mitjan s. XVI, comença a aparéixer arreu del domini lingüístic en tota mena de textos, com, per exemple, la versió del Llibre de Job feta el 1557 per Conques (Riera (ed.) 1976: 30): ab si eus vol apellar (38), y eus la donàs (42). La variant os (258), que apareix en la cobla més moderna del Misteri, no és infreqüent en textos valencians del Sis-cents i es pot explicar com un tret vulgar reforçat pel castellà.

     c) En la morfosintàxi:

     8) El decantament pel sufix –esa en els substantius derivats de –itia, en contrast amb la tendència dels textos valencians, des de finals del s. XV, a preferir el resultat –ea: bellessa (165), saviessa (188). Malgrat la condemna que en fan, d'aquest darrer sufix, bernat Fenollar i Jeroni Pau en les Regles d'esquivar vocables o mots grossers o pagesívols (Badia (ed.) 1950: 143), escriptors cultistes com Joan Roís de Corella o Joan Baptista Anyés el conreen amb predilecció.
     [133] 9) La formació del superlatiu absolut amb molt (22, 68), però també, excepcionalment, amb fort (245), construcció que comença a de caure a partir del s. XVI.
     10) La preferència per les formes reforçades nosaltres (162, 265) i vosaltres (145, 153), que encara no s'havien consolidat plenament a mitjan s. XV (Par 1928: 136); nós (148) es podria explicar per exigències mètriques.
     11) El manteniment dels possessius femenins antics, encara corrents en la llengua escrita del XVI: germanes mies (1), la mia fe (50), la sua mare (138). Només en A observem la variant analògica nòstron (83) –derivada de nòstren, ja freqüent en l'Epistolari d'Estefania de Requesens (Guisado (ed.) 1987: 14, 19), datat entre 1553 i 1540–, que en els textos valencians no sol registrar-se abans de mitjan s. XVI; vegeu-ne algun exemple, però preferentment de vòstron, en Flor d'enamorats (Fuster (ed.) 1973: 70, 85, 87, 99, 100, 101, etc.), editat el 1562.
     12) El predomini gairebé absolut de les formes reforçades dels demostratius, les quals, a partir del s. XVI, esdevenen cada vegada menys freqüents al País Valencià. En editar el Blanquerna (1521), Bonllavi substitueix quasi sistemàticament les formes reforçades de l'original per les no reforçades, i en Flor d'enamorats predominen netament aquestes darreres. Dels tres únics casos de formes no reforçades que apareixen en el Misteri (178, 248, 259), dos pertanyen a cobles no anteriors al s. XVI. La variant este (138), que només veiem en B i en les seues còpies posteriors, és raríssima abans del s. XVII.
     13) La presencia sistemàtica de la desinència zero en la primera persona del singular del present d'indicatiu dels verbs de la primera conjugació: preg (3, 48), desig (28), port (31), trob (46). Si en el Curial (c. 1450), n'apareixen 35% de casos amb la marca –e (Par 1928: 142), en L'Espill de Jaume Roig (c. 1461) ja en són 60% (Cantavella 1983: 65). El català continental del s. XVI, fora de contextos més o menys estereotipats, prefereix –e, i així ho propugna, el 1546, Andreu Sempere en la seua Grammaticae latinae Institutio (ed. de 1557, 12 verso). En la desinència de la tercera persona del singular del present de subjuntiu la situació és, en canvi, vacil·lant: done (64, 92), conforte (66), però també acort (172).
     14) L'ús exclusiu de les formes en –s de l'imperfet de subjuntiu: portàs (41), donàs (42), veés (50), agués (160). A les comarques centrals del País Valencià, les dormes en –s no començaren a funcionar tímidament en covariació amb les formes en –ra fins a mitjan s. XVI, en obres com la versió del Llibre de Job (Riera (ed.) 1976: 30) i el cançoner Flor d'enamorats (Fuster (ed.) 1973: 23), mentre que a la governació d'Oriola caldrà esperar un segle per veure-hi documentat el fenomen (Montoya 1986: 242).
     15) La representació sistemàtica de la vocalització en la desinència de la segona persona del plural, que és infreqüent abans de la segona meitat del s. XV (Coromines 1971: 267): mostrau (4), voldreu (7), veniu (82), sou (121), etc.
     16) El predomini de les formes febles del perfet, que s'imposen, literàriament, al llarg de la segona meitat del segle XV en la major part dels verbs, com es pot advertir, com es pot advertir ja en L'Espill de Roig, que en presenta 94% de casos en la primera persona i 50% en la tercera (Cantavella 1983: 81). L'exemple més freqüent és volgué (20, 23, 24) o la variant analògica vullgué (216), comuna a les dues tradicions tex-[134]tuals i usada encara en alguns parlars valencians (Wheeler 1984: 415), de la qual desconec testimonis anteriors al Misteri. Algunes formes fortes arcaïtzants com dix (159), fonch/fon (14, 168, 199, 201) perduren més enllà del s. XVI, mentre que les formes febles medievals del tipus formis[t] (186), ja de caràcter literari a les darreries del s. XV (cf. Regles de Fenollar/Pau, Badia (ed.) 1950: 146), perden vitalitat en benefici de les analògiques des de mitjan s. XVI, segons podem observar en l'esmentat tractat gramatical de Sempere (ed. de 1557, 13 recto).
     17) El decantament per es 'ets' (18), precisament la forma recomanada per Fenollar/Pau, la qual, des dels primers decennis cincentistes, però sobretot des de mitjan de segle, tendeix a ser substituïda per eres en qualsevol mena de textos valencians (Casanova 1985: 467-493), com fa, per exemple, sistemàticament el traductor del Llibre de Job (Riera (ed.), 1976: 30).
     18) La incorporació sistemàtica d'una d epentètica en el futur i condicional de voler i venir (1, 7, 54), tres més o menys generalitzat del català continental des de mitjan s. XV.
     19) L'absència de confusions entre ab i en (34, 35, 86, 149, 210, 259) infreqüents en textos valencians abans de mitjan s. XVI (Gulsoy 1965: 49-52), però molt nombrosos ja en Flor d'enamorats (Fuster (ed.) 1973: 23). Remarquem, tanmateix, que de tota pietat (A 179) esdevé en tota pietat [=ab?] en B.
     20) L'alternança de les variants e i y de la conjunció copulativa, amb predomini (59%) de la primera, que apareix sobretot en les cobles mètricament més antigues. La disjuntiva és ne (80). Segons Coromines, el canvi de e/ne en i/ni es consuma, fins i tot en la llengua escrita, a principis del s. XVI, però al País Valencià és ja sistemàtic un poc abans, com es pot comprovar en el certamen marià de 1486 (Ferrando (ed.) 1983: 431-533). En la seua edició del Blanquerna (1521), Bonllavi, d'acord amb les tendències del moment, canvia nengun per ningun, i és precisament aquesta darrera variant la que apareix en el vers 80 del nostre Misteri.
     21) L'ús sistemàtic, en funció de subjecte, del relatiu qui, que sempre es presenta amb antecedent personal masculí (20, 24, 33, 55, 63, 86, 134, 192). En el Curial la proporció n'és del 90% (Par 1928: 134), però des de les darreries del s. XV la tendència valenciana és substituir-lo per que, com fa gairebé sistemàticament Bonllavi en modernitzar el Blanquerna.
     22) L'ordenació vacil·lant de determinades combinacions binàries de pronoms febles, fenomen freqüent en el català continental des del s. XVI a causa de la pressió del superstrat castellà (Vallcorba 1983: 587): la·m fassau (71), però, en canvi, no me'l vullau en la de 1751.
     23) L'ús de l'auxiliar ésser en els temps compostos dels verbs intransitius de moviment i repòs i dels pronominals: som venguts (98), Som-nos penedits (193), que n·m sia assí trobat (247); s'hi constata, però, un indici de la tendència moderna a la substitució de l'auxiliar ésser per haver en el vers Gran desig me à vengut al cor (25), si bé raons mètriques podrien abonar un *m'és vengut originari, com proposen en les seues transcripcions Fuentes Ponte i Roch Chabàs.
     24) La concordança del participi passat dels temps compostos amb l'objec-[135]te directe precedent, habitual encara al llarg de la Decadència (Alcover 1908: 126-127): vos aja [ha ja] duts (B 122), si bé en A el copista ometé –s potser com a reflex d'una tendència incipient a la no-concordança.
     25) Algun exemple d'infinitiu de finalitat unit al verb de moviment de què depén sense el nexe a, segons solia fer la llengua medieval: a vosaltres venim pregar (145). Predominen, tanmateix, les construccions amb el nexe, no infreqüents en el s. XV (Moll 1952: 360): vos irem a acompañar (8), que·ns ens anem a soterrar (146).
     26) Algun cas de la construcció de finalitat per + objecte directe + a +infinitiu, que encara podem constatar en textos de la segona meitat del s. XV com el Tirant (Bastardas 1979: 49): per lo meu cos a ssoterrar (52).
     27) La fluctuació entre el futur d'indicatiu i el present de subjuntiu en determinats tipus d'oracions temporals: quant vos porten a ssoterrar (45), quant me porten a soterrar (72), mentres viurem (88), quant sereu als sels pugada (172). En els dos primers casos, raons mètriques suggereixen un primitiu *duran, verb molt freqüent en l'època medieval.

     d) En el lèxic:

     28) L'absència d'interferències d'altres llengües coetànies, si exceptuem potser llevantau·s (233), documentat a la conca de Barberà el 1645, i morada (236), de nul·la tradició medieval, que semblen castellanismes.
      29) La conservació de mots o variants  de la llengua comuna que, al País Valencià, després de mitjan s. XVI, eren probablement sentits com a arcaïtzants o allunyats del llenguatge col·loquial: jorn (37), apellar (38), justar 'reunir' (51), llas 'cansat' (76), mesquí 'infeliç' (76), guarir (196, 204, 216), tots temps 'sempre' (199), servey (228) i fort 'molt' (245), entre d'altres. Observem, en canvi, la preferència absoluta per deixar (3, 79, 180, 184), variant que, en la llengua literària, s'imposà sobre lleixar durant la segona meitat del s. XV, com es pot concloure a partir de l'ús que en fan Ausiàs March (31%) i l'autor de la primera edició (1490) del Tirant (75%).
     30) La preferència per mots o variants de la llengua comuna que, amb el temps, s'han regionalitzat en tot o part del País Valencià, bé que no sempre de manera exclusiva: güi/hui (83, 127), enfront de vui, bipartició ja observada per Fenollar/Pau (Badia (ed.) 1950: 150) i confirmada, per exemple, en la preferència absoluta per vui en la Passió de Cervera (c. 1534); mentres (88), que és l'opció sistemàtica de Bonllavi en el Blanquerna i de Conques en el Llibre de Job; montanyes (99), variant predilecta dels escriptors valencians dels segles XV i XVI. Potser convindria destacar també la preferència absoluta per ans (50, 160, 200, 221), molt vivaç encara al Migjorn valencià (Colomina 1985: 187), en lloc d'abans, i l'ús de promptes (155) en lloc de prestes, si bé en aquest cas es tracta d'un cultisme general de la llengua de l'època.
     31) La presència important d'un vocabulari piadós, amb nombrosos exemples d'expressions tòpiques del teatre hagiogràfic medieval (11-12, 75-76, 245-246), fòrmules poètiques de regust trobadoresc (29, 31, 61, 77, 89, 91, 165) i cultismes com yluminós (45), dilatió (59), ymproperi (101), cosnpecte (112), defessa 'exempta' (113), seppellir (144), natura (186) i constrició (226), sovint d'origen ecesiàstic.

     [136] Globalment considerada, la llengua de la major part del text dramàtic, tal com avui la coneixem, sembla respondre a una redacció datable entre els darrers anys del s. XV i mitjan s. XVI –no molt allunyada, per tant, de 1523, l'any del primer document històric que ens parla de l'existència del Misteri (Castaño 1987: 44)–, amb trets heretats d'una versió anterior, especialment visibles en La Vespra, i d'altres, posteriors a mitjan s. XVI, atribuïbles a les darreres manipulacions del text i als hàbits lingüístics dels copistes d'aquesta època.

     Presos en conjunt, trets com els assenyalats en els punts 4, 5, 6, 16 i 20 constitueixen indicis raonables de la procedència valenciana dels versficadors, mentre que 3, 8, 9, 12, 13, 17, 19, 20, 21, 25, 26, 29 i 30 suggereixen una redacció quatrecentista, no anterior a mitjan segle (15, 16); en canvi, algunes de les observacions fetes a 1, 2, 6, 7, 11, 12, 16, 22, 23, 24, 28 i 30 permeten suposar l'existència d'una redacció de la segona meitat del s. XVI, relativament fidel a una de més antiga, com sembla indicar, per exemple, la distribució pràcticament idèntica de les variants e/y en les dues famílies textuals. La versió definitiva de la segona meitat del s. XVI és la que degué servir de model dels trasllats de 1625 i 1639, ateses unes coincidències tan significatives com me à vengut (25), eus (38) i vullgué (216), per posar-ne alguns exemples.

     Contribueixen a reforçar aquestes hipòtesis de redacció i datació, per una banda, l'absència d'occitanismes –del conreu dels quals no s'havia alliberat encara Ausiàs March (1397-1459), si bé com a mer recurs mètric i retòric ocasional (Sanchis 1983b: 83-89)– i, per altra, l'escàs ressò de la influència castellana, limitada fonamentalment a alguns aspectes prosòdics i, en general, menys perceptible que en altres textos poètics valencians de l'època com el Misteri de Sant Cristòfol o Flor d'enamorats.

      Per confirmar amb més precisió el terminus a quo del nostre Misteri, és ben útil comparar la seua llengua amb la del drama assumpcionista de València, compost durant el primer quart del s. XV. Que el Misteri d'Elx fou concebut en una llengua completament desoccitanitzada i és, per tant, cronològicament posterior al de València, ho posen de manifest, entre altres raons:

     a) Les rimes del tipus meus/veus (81-82), Déu/seguireu (129-130), en contrast amb les del drama valencià: fau [faig]/degau (cobla 9) o façats [façau]/honrats (c. 19), només explicables des de les convencions poètiques occitanitzants.

     b) L'absència absoluta de l'hibridisme morfològic i lèxic que s'observa en el text de València: fau (c. 9), però faç (c. 25, 44); mayre (c. 10, 42), però mare (c. 46); vey (c. 40), però veg (c. 44); far (c. 44), però fer (c. 53), acolorit de tant en tant per mots trobadorescos tan rebregats com gaug (c. 7), repaus (c. 12), aycesta (c. 37), luzents (c. 40), chants (c. 44), i per la inclusió de velles cobles en llengua occitana (Sanchis 1968: 97-112). L'absència de trets occitanitzants afecta fins i tot plaent (v. 45-67), un dels mots literàriament més refractaris a deixar caure la –s– intervocàlica, com observem encara (33% de casos) en Ausiàs March (Hauf 1983: 198).

     El terminus ad quem dels versos més moderns del nostre Misteri podria coincidir, en canvi, amb l'època en què es fixaren definitivament les acotacions escèni-[137]ques. Atés que Soler les amplificà pel seu compte, caldrà distingir clarament A i B –ho farem segons la paginació de Massip– per poder reconstruir i datar l'arquetipus. Entre els trets més significatius des del punt de vista filològic en destacarem els següents:

     a) En les grafies:

     1) La desorientació més absoluta en la representació dels sons alveolars fricatius sord i sonor en A, en contrast amb la relativa correcció de B: abrassa (A 137), enseses (A 139), cossa (A 140), demostraçions (A 141), coronatió (A 142), entre molts altres exemples.

     b) En el fonetisme:

     2) El freqüent reforçament de w– inicial de molt o de síl·laba amb la velar g: güit (A 136, B 7), digüen (A 139, B 29).
     3) La palatalització de s davant consonant velar, tret reflectit gràficament d'una manera més o menys sistemàtica en els textos valencians, si més no des del s. XV (Metzeltin 1974: 159; Wheeler 1984: 415-416); ixqueren (A 139).

     c) En la morfosintaxi:

     4) L'ús sistemàtic en la còpia de 1639, i amb algunes excepcions en les de 1709 i 1722, d'imatge com a substantiu masculí (B 23, 29, 32, 42, 43, 46), documentat per DCVB al Principat el 1535.
     5) La invariabilitat de gènere en el numeral dos (A 136, B 7), tret antic en català occidental i molt freqüent ja entre els escriptors valencians del s. XV com Ausiàs March (Bohigas 1959: 195).
     6) El predomini absolut de les formes no reforçades dels demostratius (A 136, B 9), incloent-hi este (A 139, 141).
     7) L'ús de les variants en e d'obrir, com obre's (A 137, B 11), si bé A deixa escapar sovint les variants col·loquials en i, infreqüents en els textos valencians medievals: obris's (A 139, 141).
     8) El decantament pels incoatius en –esc, com advertex-se (A 140, 141, B 43), tot i que són corrents en el s. XVI els textos valencians que prefereixen les variants en –isc, pròpies del català en occidental, com ara les diverses edicions de l'Espill de Roig i de Flor d'enamorats.
     9) Un cas aïllat del perfet prerifàstic, no desconegut llavors a la governació d'Oriola (Montoya 1986: 228): varen tenir (A 141).
     10) El decantament absolut per la variant y de la conjunció copulativa (A 136, B 7).
     11) El recurs sistemàtic a la preposició a, només en A, per a introduir l'objecte directe en persona, tret poc freqüent en català medieval si exceptuem algunes obres com el Llibre d'Hores morellà, el Curial i la Vita Christi d'Isabel de Villena: abrassa a sent Joan (A 137), adoren a Nostra Senyora (A 139).
     12) La introducció de les oracions finals amb la conjunció per a que, que apareix sovint en el Curial i en La imitació de Jesucrist de Miquel Pérez i, en general, en els textos valencians a partir de les darreries del s. XV: per a què puxen pugar [138] (A 141), per a què els de la Coronació puguen coronar-la (B 43, si bé aquest exemple no figura en el text de 1639).
     13) La preferència més o menys sistemàtica per mots, variants formals o accepcions que, amb el temps, s'han consolidat bàsicament, però no de manera exclusiva, en tot o part del País Valencià: güit (A 136, B 7); exir (A 136, B 11); mentres (A 137, B 11); muntar 'pujar' (A 137, B 14), opció referida al Migjorn valencià; aplegar (A 138, B 18), bé que alternant amb arribar, com solen fer els textos valencians des de l'època medieval (Colón 1976: 48-49); gitar (A 139, B 23); alçar (A 139, B 23); vespra 'vigília' (A 139); palis (A 141). La variant tantós (B 43), que també apareix en el text poètic (B 255), potser responia a la pronúncia vulgar valenciana, ja que no és rara en els nostres textos cinccentistes i, en la comèdia Seraphina (1517), de Torres Naharro, és usada sistemàticament.
     14) La prelidecció per mots o variants formals més pròxims al castellà, com yglésia (A 136, B 7), encara que també, excepcionalment, església (A 138); disparar (A 137, B 11), variant ja registrada el 1548 pel DCVB, enfront de la més tradicional desparar; quedar-se 'romandre' (A 139, B 19), documentat amb aquesta accepció el 1594, però també, excepcionalment, restar (A 141); enterro (A 139), que el DCVB data el 1618, bé que alternant amb soterrar (A 141, B 42); després (A 141, 142), que Coromines documenta el 1527, en covariació amb enaprès (A 140, 141) i, si hi afegim l'endreça a Montsí, amb después (A 135); atreviment (A 141); juntats (B 19), en clara oposició amb l'ajustats o justar del text poètic.
     15) L'adopció d'uns quants castellanismes, especialment en A, gran part dels quals ben arrelats al País Valencià i alguns amb documentació més tardana en el DCVB i en el DECAT: aquí 'ací' (A 139, 142), de probable penetració oriolana (Montoya 1986: 232-233); demés 'restant, altre' (A 137, B 11), documentat el 1621 pel DCVB amb el valor castellà; enseguida (A 138, B 19), per de seguida, en covariació amb de continent (A 139) i tantós (B 43); aguardar (A 138, 142), recollit en el Thesaurus pueriliis, però de quasi nul·la implantació al Principat; blandó (A 139), variant de brandó, que triomfa a partir del s. XVII per influència castellana; esquina (A 139), sense precedents abans del s. XIX; alrededor (A 139), que veiem registrat el 1639, i al derredor (B 33), locució no insòlita en textos catalans del s. XV com el Recull d'eixemplis; balaustre (A 139), italianisme transmés probablement a través del castellà, que ja figura en el Thesaurus pueriliis; pelear (A 140, B 37), freqüent des de les darreries del XV; llevar-se 'endur-se' (A 140), documentat a Oriola el 1603 i que a l'extrem Migjorn alterna, si més no des del s. XVII, amb portar (Montoya 1986: 250-255); manquedat (A 141), sense documentació en els nostres repertoris lexicogràfics; puesto (A 141), ja introduït el 1513 segons el DCVB; do 'on' (B 31), probable error del copista. Els arabismes alfanges (B 37), que apareix expressament com a sinònim de coltell en el text de 1639; i gafes 'agarrotades' (B 37), aplicat generalment a les mans, són de probable transmissió castellana, atesa la manca de precedents en una zona intensament arabitzada com és el País Valencià. Els cultismes foràneo (A 136, B 7), excepto (A 139, B 29), rostro (A 141) i palàtio (A 142, B 47) han estat, òbviament, reforçats pel castellà. Si incorporàvem el pròleg de Soler al seu trasllat, encara s'hi podrien agregar exemples filològicament tan interessants com a-y 'hi ha' i sacada 'treta' (Montoya 1986: 242-250).  

     [139] Si exceptuem les amplificacions de Soler, no és difícil advertir que les acotacions escèniques d'A i B comparteixen uns trets fonètics i morfosintàctics i un vocabulari pràcticament idèntics, amb exemples ben notoris de la pressió castellana del s. XVI i de l'incipient procés de fragmentació literària de la llengua catalana, i revelen, per tant, un estadi lingüístic més modern que no el del text poètic. No cal dir que la castellanització i la dialectalització s'accentuen en els citats afegits, ja que quan Soler no modernitza (adoptant este, substituint tantost per de continent, reemplaçant antorches per aches, etc.) hi dóna cabuda a un bon grapat de mots i expressions propis de la seua llengua materna o més pròxims a ella. Ara bé, el conjunt de trets lingüístics compartits per les dues famílies textuals reflecteix clarament les preferències del valencià de la segona meitat del s. XVI –superposades sens dubte a una redacció més antiga– i en permet confirmar l'existència d'una sola font comuna, segurament posterior a 1562, en què Lluís Vich, autor de la música de l'últim virelai del Misteri, fou nomenat mestre de capella d'Elx. Reforça aquesta darrera hipòtesi el fet que les acotacions comunes a les dues famílies comparteixen amb el text dramàtic alguns trets dialectalitzants, com ara l'ús d'eus, atribuïbles al copista de tota la peça literària. A pesar d'aquestes minúcies i de les modernitzacions successives del text poètic, la llengua de les acotacions comunes a A i B sembla 50-100 anys més moderna, en general, que la de la immensa majoria dels versos d'aquell. Això confirma les propostes de datació a què, des d'altres perspectives i en uns termes més inconcrets, han arribat estudiosos tan solvents com Jordi Rubió, Josep Romeu, William Shoemaker, Joan Fuster, Gonçal Gironés, Jesús-Francesc Massip i Lluís Quirante, entre altres.

     5. Comptat i debatut, hem de descartar, per tant, no solament les tesis llemosinistes, que daten el Misteri d'Elx abans del s. XV, sinó també les que pretenen situar-ne els orígens en ple s. XVI o fins i tot a principis del XVII. Si bé la font mediata de Soler (1625) i de l'anònim devot (1639) sembla ser una redacció de la segona meitat del s. XVI –base de la còpia oficial de la Vila d'Elx–, aquesta ha de procedir d'una altra de més antiga, datable a cavall dels segles XV i XVI, que probablement arreplegava part d'un text precedent,posterior si fa no fa a 1450, i que fou modificat amb nombrosos escurçaments i alguns afegits durant la primera meitat del s. XVI.

BIBLIOGRAFIA

Alcover, Antoni M. (1908), «Concordansa del participi ab el terme d'acció», Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, Joaquín Horta, Barcelona, p. 124-128.

Alcover, Antoni M.; Moll, Francesc de B. (1926-1968), Diccionari català-valencià-balear (DCVB), Palma de Mallorca.

Badia, Antoni M. (ed.) (1950), «Regles de esquivar vocables o mots grossers o pagesívols. Unas normas del siglo XV sobre pureza de la lengua catalana», Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, XXIII, p. 132-152.

Bastardas, Joan (1979), «Sobre la cosntrucció medieval "per sarraïns a preïcar"», Miscel·lània Aramon i Serra, I, p. 39-58. [140]

Bohigas, Pere (ed.) (1959), Ausiàs March, Poesies, V, Editorial Barcino, Barcelona.

Bohigas, Pere (1979), «Més notes sobre textos de teatre català medieval», Iberomania, 10, p. 15-29.

Cantavella, Rosanna (1983), La morfologia verbal de L'Espill, de Jaume Roig. Una aplicació informàtica, Diss. Universitat de València.

Casanova, Emili (1986), «Evolució de la segona persona del singular del present d'indicatiu del verb ser en català», Actes del Seté Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (Tarragona-Salou, 1985), Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Montserrat, p. 467-493.

Castaño, Joan i Alvàrez, Anna (1987), «Una notícia de la Festa d'Elx de l'any 1523», Festa d'Elx, 39, p. 41-50.

Colomina, Jordi (1985), L'alacantí. Un estudi sobre la variació lingüística, Institut d'Estudis «Juan Gil-Albert», Alcoi.

Colón, Germà (1976), El léxico catalán en la Romania, Editorial Gredos, Madrid.

—(1978), La llengua catalana en els seus textos, vol. I, Curial, Barcelona.

—(1986), «El perfil lingüístico de Cataluña, Valencia y Mallorca», Salvador, Gregorio et alii, Mapa lingüístico de la España actual, Fundación Juan March, Madrid, p. 98-146.

Coromines, Joan (1971), Lleures i converses d'un filòleg, Club Editor, Barcelona, 1971.

—(1980), Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana (DECAT), Curial, Barcelona.

Espinosa, Maria Dolores (1979), «Estudio comparativo del provenzal con las formas que aparecen en el manuscrito del Misterio de Elche, siguiendo las distintas partes de la oración», Revista de investigación, Colegio Universitario de Soria, p. 21-61.

—(1980), «La evolución fonética de la lengua del Misterio de Elche a partir del Latín», Revista de investigación, Colegio Universitario de Soria, p. 37-48.

Ferrando, Antoni (1980), Consciència idiomàtica i nacional dels valencians, Institut de Ciències de l'Educació/ Institut de Filologia Valenciana, Universitat de València, València.

—(1983), Els certamens poètics valencians, Institut Alfons el Magnànim, Diputació de València.

Fuster, Joan (1957), «Sobre el text literari del Misteri», Festa d'Elig, 61 (reproduït a Món i Misteri de la Festa d'Elx, Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, València, 1986, p. 15-17).

—(1984), «Notes sobre el "llemosí" a la València del segle XVI», Homenatge a Joan Fuster, Estudi General, 4, Col·legi Universitari, Universitat Autònoma de Barcelona, Girona, p. 17-30.

Fuster, Joan (ed.) (1973), Joan Timoneda, Flor d'enamorats, Clàssics Albatros, València.

García, Justo (1980²), Vocabulario del dialecto murciano, Editora Regional de Murcia, Torrejón de Ardoz.

Gironés, Gonzalo (1977), «Los orígenes del Misterio de Elche», Marian Library Studies, 9 (reeditat, amb addicions, Impremta M. Montañana, València, 1983).

Granda, Germán (1966), «La estructura silábica y su influencia en la evolución fonética del dominio ibero-románico», Revista de Filología Española, Anejo LXXXI, CSIC, Madrid.

Guillén, José (1974), El habla de Orihuela, Instituto de Estudios Alicantinos, Diputació Provincial, Alacant.

Guisado, Maite (ed.) (1987), Cartes íntimes d'una dama catalana del s. XVI. Epistolari a la seva mare la comtessa de Palamós, La Sal, Edicions de les Dones, Capellades (Barcelona). [141]

Gulsoy, Joseph (1965), «The descendants of the old catalan and provençal Ab "with"», RliR, XXIX.

Hauf, Albert (1983), «El lèxic d'Ausiàs March», Miscel·lània Pere Bohigas, 3, p. 121-224.

Kniazzeh, Charlotte S. M. i Neugaard, Edward J. (ed.) (1977), Vides de sants rosselloneses, vol. III, Fundació Salvador Vives Casajoana, Barcelona.

Llorente, Teordor (1889), Valencia, vol. II, Cortezo, Barcelona.

Massip, Jesús-Francesc (ed.) (1985), «El Misteri d'Elx», Romancer. Misteri d'Elx, Edicions 62/ Edicions Orbis, col. «Història de la Literatura Catalana», núm. 41, Barcelona, p. 113-152.

—(1986), «La Festa d'Elx (Consueta, 1625). Edició crítica», Món i Misteri de la Festa d'Elx, Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, València, p, 135-147.

—(1986), Consueta de 1709. Edició crítica del text, Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, València.

Metzeltin, Michael (1974), «Die Sprache der ältesten Fassungen des "Libre de Amich e Amat"», Studia Romanica et Linguistica, 1, Herbert Lang/Peter Lang, Bern/Frankfurt.

Moll, Francesc de B. (1952), Gramática histórica catalana, Editorial Gredos, Madrid.

Montoya, Brauli (1986), Variació i desplaçament de llengües a Elda i Oriola durant l'edat moderna, Institut d'Estudis «Juan Gil-Albert», Alacant, 1986.

Nadal, Josep M. (1983), «"Usar de llenguatge artificiós" en el segle XV: ideologia lingüística i llengua literària», Actes del Sisé Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (Roma, 1982), Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Montserrat, p. 89-125.

Nolasc del Molar, C. F. M. (1962), Eiximenis, Biblioteca Olotina, Olot.

Par, Anfòs (1928), «Curial e Güelfa. Notes lingüístiques i d'estil», Anuari de l'Oficina Romànica de Llengua i Literatura, I, p. 118-150.

Pastor, Vicente (1977), «El valenciano, lengua del Misteri d'Elx», Revista del Instituto de Estudios Alicantinos, 22, p. 33-49.

Pomares, José (1957), La «Festa» o Misterio de Elche, Tall. Gràficos Marsà, Barcelona.

Quirante, Luis (1987), Teatro asuncionista valenciano de los siglos XV y XVI, Direcció General de Cultura de la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, Alacant.

Riera, Jaume (ed.) (1976), Jeroni Conques, Llibre de Job. Versió del segle XVI, Institut d'Estudis Catalans, Barcelona.

Riquer, Martí de (1964), Història de la literatura catalana, vol. I, Edicions Ariel, Esplugues de Llobregat.

Romeu, Josep (ed.) (1957), Teatre hagiogràfic, vol. II, Editorial Barcino, Barcelona.

Romeu, Josep (1984), «El teatre assumpcionista de tècnica medieval als Països Catalans», Miscel·lània Aramon i Serra, IV, p. 239-278.

Ros, Carles (1734), Epítome del origen y grandezas del idioma valenciano, Granja, València.

Sanchis, Manuel (1950), Gramàtica Valenciana, Editorial Torre, València.

—(1959-1962), «La llengua d'Ausiàs March», Revista Valenciana de Filología, VI, p. 85-99.

—(1963), Els valencians i la llengua autòctona durant els segles XVI, XVIII i XVIII, Institut Alfons el Magnànim, Diputació Provincial de València, València.

—(1967-1968), «El Misteri assumpcionista de la Catedral de València», Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, XXXII, p. 97-112.

—(1980), Aproximació a la història de la llengua catalana, Salvat, Barcelona.

Sempere, Andreu (1557), Grammaticae Latinae Institutio, Esteve Moret, Càller. [142]

Solà, Joan (1972-1973), Estudis de sintaxi catalana, 2 vols., Edicions 62, Barcelona.

Vallcorba, Jaume (1983), «Sobre les combinacions binàries de pronoms febles», Miscel·lània Aramon i Serra, III, p. 583-596.

Wheeler, Max (1984), «La conjugació valenciana: goegrafia, diacronia i psicologia», Miscel·lània Sanchis Guarner, I, Quaderns de Filologia, Universitat de València, p. 409-419.

________________________

*      La Corona d'Aragó i les llengües romàniques. Miscel·lània d'homenatge per a Germà Colón, G. Haltus, G. Lüdi, M. Metzeltin (ed.), Tübingen, 1989, p. 75-89. Reproduït a Joan CASTAÑO i Gabriel SANSANO (eds.), Història i crítica de la Festa d'Elx, Departament de Filologia Catalana, Universitat d'Alacant, Sant Vicent del Raspeig, 1998, p. 127-142.