ESCRITS SOBRE LA FESTA

LA LLENGUA DEL MISTERI D'ELX*

Antoni Ferrando
Universitat de València

     [127] 0. Amb aquesta petita contribució a l'estudi d'un dels aspectes més insatisfactòriament tractats del misteri assumpcionista d'Elx, el de la seua llengua, em propose:

     a) Presentar succintament l'estat de la qüestió.
     b) Discutir els problemes bàsics que presenta l'ànàlisi lingüística d'un text que, com és ben sabut, només coneixem a través de dues famílies de manuscrits no anteriors a 1625.
     c) Oferir-ne una breu caracterització filològica que ens permeta de situar-lo en un espai i en un temps com més concrets millor.

     1. D'entrada, descarte la discussió sobre les teories que, des del segle XVII, hi ha volgut veure una manifestació literària –i celestial– del llemosí que hauria transplantat a les terres valencianes el rei Jaume I. Es tracta, sempre, d'especulacions sense base filològica, guiades per prejudicis ideològics o per un patriotisme local acrític, de considerable ressó encara entre importants sectors de la societat il·licitana. Dins d'aquesta línea se situa, per exemple, La «Festa» o Misterio de Elche, del metge Josep Pomares Perlasia (1890-1971), on es parteix de la hipòtesi –enlloc no demostrada–d'un «texto primitivo, indudablemente lemosón», només conegut a través de còpies «escritas en lemosín-valenciano» (1975: 115). L'únic treball pretesament filològic dedicat a justificar la teoria llemosinista (Espinosa 1979, 1980) manca del més mínim rigor científic i no mereix sinó la curiositat de constatar-ne l'existència.

     [128] Al llarg del darrers cent anys, els estudiosos de la literatura catalana i els filòlegs solvents que s'han ocupat del nostre Misteri, des de Teodor Llorente i Roc Chabàs fins als joves Jesús-Francesc Massip, Luis Quirante i Joan Castaño, passant per Jordi Rubió, Joan Ruiz i Calonja, Josep Romeu, Joan Fuster, Martí de Riquer, Manuel Sanchis Guarner, Pere Bohigas, Josep Massot, Fernando Lázaro Carreter i Gonçal Gironés entre altres, mai no han posat en qüestió, explícitament o implícita, la catalanitat lingüística de la Festa d'Elx. Ningú no s'ha ocupat, tanmateix, d'estudiar-ne a fons la llengua. Entre els qui han fet algunes observacions lingüístiques sobresurten Fuster, Bohigas, Gironés, Romeu i Massip.

     El propòsit de l'article de Fuster (1957: 61) és assenyalar el caràcter bàsicament modern de la llengua del text, llevat d'algunes formes verbals arcaiques i de no més d'una dotzena de mots avui obsolets, i urgir-ne una edició crítica. Bohigas (1971: 29) no va més enllà de relacionar-ne alguns castellanismes i dialectalismes –que no sempre ho són–, sense establir cap diferència quantitativa o qualitativa entre els que apareixen en el text dramàtic i els de les acotacions escèniques. Gironés (1977: 142) destaca que expressions com Reyna imperial o Car fill Johan i altres paral·lelismes lèxics, suggereixen una relació de dependència del Misteri il·licità respecte del de València. Ara bé, tant aquest mariòleg valencià (1977: 153-156) com Romeu (1984: 262-269), en analitzar les diverses combinacions estròfiques del text, es limiten a adduir genèricament el caràcter més o menys arcaic del lèxic d'algunes d'elles per reforçar llurs propostes de datació. Tampoc no aprofundeix en el tema Massip (1986b, XII-XIII), que solament subratlla la presència d'alguns «arcaismes filològics», que n'assegurarien «una redacció original del segle XV», i l'absència, en el text dramàtic, de castellanismes lèxics. Tot plegat, unes notes més o menys superficials.

     No obstant això, ens poden ser molt útils per a l'anàlisi lingüística les propostes de datació que, basades en la mètrica, l'acompanyament musical i altres elements de crítica textual, ens forneixen Gironés i Romeu.

     Gironés distingeix tres etapes –i, doncs, diverses mans i fonts d'inspiració– en l'establiment del text definitiu del misteri elxà:

     a) La més primitiva, anterior a mitjan segle XV, sense música pròpia i formada majoritàriament per noves rimades, que s'hi hauria originat com a imitació del misteri de València.
     b) Una segona etapa, dins encara del segle XV, formada per cobles de rimes i metres variats, ara ja amb música pròpia, que s'hauria inspirat, directament o a través del drama assumpcionista de Mallorca, en fonts italianes, i hauria estat obra d'un bon literat.
     c) La tercera, que correspon als arranjaments polifònics del segle XVI i principis del XVII, amb estrofes compostes per diversos autors, que no afegeixen res a la substància narrativa del drama assumpcionista.

     Romeu, per la seua banda, coincideix si fa no fa amb Gironés en el període de composició del Misteri, però hi discrepa en les propostes de datació d'algunes es-[129]trofes, fonamentalment el primer virelai (v. 93-104), la pregària dels apòstols «Flor de virginal bellesa» (v. 165-172) i la quarteta «Bé·s fort desaventura» (v. 245-248).

     L'examen atent de les anàlisis mètriques, literàries i teologicolitúrgiques d'aquests dos especialistes i les pròpies observacions m'han permés d'elaborar el següent quadre sinòptic de totes les combinacions estròfiques del Misteri (les cobles van en xifres romanes i els versos en xifres aràbigues), amb indicació dels respectius esquemes mètrics i de l'època aproximada en què foren compostes:
 

 
     Convinc amb Romeu (1984: 266-267) que l'anàlisi de la versificació, la prosòdia i la llengua del nostre text permet copsar l'existència d'una redacció primitiva, molt més antiga que la conservada, al mateix temps que la seua manipulació successiva i constant. La gradual mutilació textual, amb reduccions, incorporacions i substitucions, es produí al llarg del segle XVI, en benefici sobretot de la tramoia i la música, fins a arribar a la consueta de 1625, en què el text ha quedat limitat a la mera funció de sosteniment de l'acció dramàtica.

     2. Si aquestes anàlisis han permés a Romeu i altres estudiosos de formular hipòtesis prou sòlides sobre el procés de fixació del text dramàtic, l'absència de concreció en els arguments lingüístics invocats no ha contribuït precisament a reforçar-ne les conclusions.

     [130] No és el meu propòsit suplir ací la manca d'una monografia sobre la llengua del Misteri, però sí destacar-ne els trets més significatius des del punt de vista filològic per veure sí aquests poden projectar nova llum sobre els orígens i la formació del text il·licità. En aquest sentit, se'ns imposa com a trasca prèvia recordar l'existència de dues tradicions textuals, triar l'edició crítica més solvent i discutir els problemes que, en el nostre cas, planteja l'anàlisi lingüística.

     Les dues famílies de manuscrits deriven, respectivament, de:

     a) La consueta de 1625, transcrita per Gaspar Soler i Chacon a partir de l'original que la vila d'Elx havia manat copiar el 1609, en fer-se càrrec de la representació del Misteri.
     b) La consueta de 1639, transcrita per un anònim devot de la Verge a partir d'una versió que devia posseir la Confraria de l'Assumpció, responsable de les representacions abans de 1609.

     Del primer text, que conté les expansions explicatives que Soler afegí a les rúbriques originàries, procedeix la còpia privada realitzada el 1751 per Carles Tàrrega i Caro. Del segon text provenen les còpies oficials de 1709 i 1722. Perduts o inaccessibles al púbic si més no des de principis de segle, avui només coneixem els textos de 1625 i 1639 gràcies, en el primer cas, a la transcripció parcial de Teodor Llorente (1889), i a la còpia paleogràfica, considerada correcta, de Pere Ibarra (1900), que publicà el 1933, i, en el segon cas, a l'edició, poc solvent, de Javier Fuentes Ponte (1887), base de la que féu, semicríticament, Roc Chabàs (1890).

     En l'estat actual de les recerques, les edicions crítiques més útils des del punt de vista filològic són les dues que ha fet Jesús-Francesc Massip, l'una (1985, 1986a), a partir de la transcripció d'Ibarra i l'altra (1986b), directament de la còpia de 1709. És per això que, en abordar l'estudi lingüístic, he considerat oportú partir, en principi, del text més antic, segons l'edició de Massip (1986a, d'ara endavant A) i recórrer subsidiàriament a l'altra edició seua (1986b, d'ara endavant B) per analitzar les variants més significatives que presenten la còpia de 1709 –ara com ara materialment la més antiga– i els altres manuscrits citats.

     Per a l'estudi lingúístic del Misteri és de considerable utilitat l'anàlisi de l'estructura mètrica i de les fonts. En efecte, les irregularitats relacionades amb el recompte sil·làbic i l'accent rítmic posen en evidència les successives modificacions del text i, en alguns casos, permeten explicar l'aparent contradicció entre la versificació medievalitzant i la presència de trets lingüístics més moderns dins una mateixa cobla. L'examen de les fonts ajuda, així mateix, a explicar la tria de determinades opcions lingüístiques, ja que, com és ben sabut, molts autors medievals, i encara posteriors, solen imitar, per inèrcia, els textos en què s'inspiren. Aquesta mena de dependència lingüística, sobretot lèxica, és precisament la que confirma ben sovint les hipòtesis de filiació formulades a partir d'altres elements de crítica textual. En el nostre cas, els paral·lelismes lèxics i fraseològics amb alguns fragments del capítol «Del puyament de la Verge Maria en lo cel» de la versió catalana trescentista de la Legenda aurea (Kniazzeh/Neugaard (ed.) 1977: 190-203) són tan estrets que no fan sinó reforçar les conclusions de Gironés (1977: 144-145) [131] i Romeu (1984: 268) en el sentit de considerar aquesta versió, probablement a través d'altres vies, com ara el misteri assumpcionista de València, la font d'inspiració bàsica del text il·licità.

     Una d'aquestes vies, fins ara no estudiada, podria ser el tractat assumpcionista d'Eiximenis, compost el 1397-1398 i inclòs en  la seua Vita Christi (Nolasc del Molar (ed.) 1962: 35-51). Per a il·lustrar aquesta hipòtesi, vet ací, confrontats, els fragments que narren, respectivament, l'episodi de la conversió dels jueus:
 

     Cal advertir, tanmateix, que és arriscat arribar a conclusions segures en aquest sentit, per tal com aleshores el plagi no coneixia limitacions. En canvi, justament per aquesta mateixa raó, no és tan arriscat suposar que el primer hemistiqui del vers 49 del nostre Misteri («Ab mon ser» en A; «Ab molt ser» en B) devia ser, i no solament per raons mètriques, «Ab mi ensems», expressió que trobem, en contextos similars, tant en el text eiximenià (1962: 42), com en el misteri assumpcionista de Tarragona (Soberanas (ed.) 1983: 19):

     Els exemples adduïts són probablement suficients per a fer veure les dificultats d'interpretació de les dades lingüístiques d'un text confegit per mans i en èpoques tan diverses, que no sempre la consulta obligada del Diccionari català-valencià-balear (DCVB) d'Alcover-Moll i del Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana (DECAT) de Coromines permet situar en un espai i un temps molt concrets. Només amb l'acumulació d'exemples i la convergència de resultats d'una [132] sèrie de trets lingüístics significatius des del punt de vista filològic podrem fixar, amb una relativa seguretat, el terminus a quo dels fragments més antics i el terminus ad quem dels més moderns i confirmar-ne la presuposada elaboració autòctona.

     4. Entre els trets més significatius del text dramàtic podem destacar:

     a) En les grafies:

     1) La desorientació més absoluta en l'ús de c, ç, s i ss: çerta (vers 2), sobtossament (56), sert (95), assò (117), repossà (133), bellessa (165), gràsies (211), etc., grafies que contrasten notòriament amb la relativa correcció dels altres manuscrits.
     2) L'ús freqüent, habitual encara en el segle XVIII, del grafema g per representar el so palatal africat sonor davant a, en contrast amb l'altra tradició textual, que prefereix quasi sempre j; desigau (34), aga dut (122), pugat (160). Els casos aïllats de batechau-nos (207) i puchat (160) dels manuscrits de 1639 i 1751 respectivament no són indici d'apitxament.
     3) La conservació, quasi sistemàtica en B (88%) i significativa en A (22%), del grup –nct–, culte i medievalitzant alhora, però infreqüent en textos no cultistes des de principis del s. XVI: sanct/sancta (B 17, 125, 126, 167, 223, 227, 231, 248; A 167, 248).

     b) En el fonetisme:

     4) El resultat ę procedent de Ē, Ī llatines, confirmat per la rima: bé/fe (83/84).
     5) El manteniment del timbre de les vocals àtones a/e i o/u.
     6) El reforçament de la semiconsonant inicial de hui amb l'element velar g en A: güi (83, 127). Si bé es tracta d'un vell tret fonètic de la major part del valencià, com ja posen en evidència les documentacions de 1631, 1635 i 1684 adduïdes per Coromines, en el nostre cas es pot explicar, a més a més, pels hàbits articulatoris del copista, ja que en murcià era i és un tret sistemàtic i molt marcat (Garcia 1980: LXXXV; Guillén 1974: 52) i aleshores no es considerava impropi de la llengua literària (Granda 1966: 63).
     7) L'ús de la variant eufònica eus del pronom personal feble us darrere mot acabat en –i, que, des de mitjan s. XVI, comença a aparéixer arreu del domini lingüístic en tota mena de textos, com, per exemple, la versió del Llibre de Job feta el 1557 per Conques (Riera (ed.) 1976: 30): ab si eus vol apellar (38), y eus la donàs (42). La variant os (258), que apareix en la cobla més moderna del Misteri, no és infreqüent en textos valencians del Sis-cents i es pot explicar com un tret vulgar reforçat pel castellà.

     c) En la morfosintàxi:

     8) El decantament pel sufix –esa en els substantius derivats de –itia, en contrast amb la tendència dels textos valencians, des de finals del s. XV, a preferir el resultat –ea: bellessa (165), saviessa (188). Malgrat la condemna que en fan, d'aquest darrer sufix, bernat Fenollar i Jeroni Pau en les Regles d'esquivar vocables o mots grossers o pagesívols (Badia (ed.) 1950: 143), escriptors cultistes com Joan Roís de Corella o Joan Baptista Anyés el conreen amb predilecció.
     [133] 9) La formació del superlatiu absolut amb molt (22, 68), però també, excepcionalment, amb fort (245), construcció que comença a de caure a partir del s. XVI.
     10) La preferència per les formes reforçades nosaltres (162, 265) i vosaltres (145, 153), que encara no s'havien consolidat plenament a mitjan s. XV (Par 1928: 136); nós (148) es podria explicar per exigències mètriques.
     11) El manteniment dels possessius femenins antics, encara corrents en la llengua escrita del XVI: germanes mies (1), la mia fe (50), la sua mare (138). Només en A observem la variant analògica nòstron (83) –derivada de nòstren, ja freqüent en l'Epistolari d'Estefania de Requesens (Guisado (ed.) 1987: 14, 19), datat entre 1553 i 1540–, que en els textos valencians no sol registrar-se abans de mitjan s. XVI; vegeu-ne algun exemple, però preferentment de vòstron, en Flor d'enamorats (Fuster (ed.) 1973: 70, 85, 87, 99, 100, 101, etc.), editat el 1562.
     12) El predomini gairebé absolut de les formes reforçades dels demostratius, les quals, a partir del s. XVI, esdevenen cada vegada menys freqüents al País Valencià. En editar el Blanquerna (1521), Bonllavi substitueix quasi sistemàticament les formes reforçades de l'original per les no reforçades, i en Flor d'enamorats predominen netament aquestes darreres. Dels tres únics casos de formes no reforçades que apareixen en el Misteri (178, 248, 259), dos pertanyen a cobles no anteriors al s. XVI. La variant este (138), que només veiem en B i en les seues còpies posteriors, és raríssima abans del s. XVII.
     13) La presencia sistemàtica de la desinència zero en la primera persona del singular del present d'indicatiu dels verbs de la primera conjugació: preg (3, 48), desig (28), port (31), trob (46). Si en el Curial (c. 1450), n'apareixen 35% de casos amb la marca –e (Par 1928: 142), en L'Espill de Jaume Roig (c. 1461) ja en són 60% (Cantavella 1983: 65). El català continental del s. XVI, fora de contextos més o menys estereotipats, prefereix –e, i així ho propugna, el 1546, Andreu Sempere en la seua Grammaticae latinae Institutio (ed. de 1557, 12 verso). En la desinència de la tercera persona del singular del present de subjuntiu la situació és, en canvi, vacil·lant: done (64, 92), conforte (66), però també acort (172).
     14) L'ús exclusiu de les formes en –s de l'imperfet de subjuntiu: portàs (41), donàs (42), veés (50), agués (160). A les comarques centrals del País Valencià, les dormes en –s no començaren a funcionar tímidament en covariació amb les formes en –ra fins a mitjan s. XVI, en obres com la versió del Llibre de Job (Riera (ed.) 1976: 30) i el cançoner Flor d'enamorats (Fuster (ed.) 1973: 23), mentre que a la governació d'Oriola caldrà esperar un segle per veure-hi documentat el fenomen (Montoya 1986: 242).
     15) La representació sistemàtica de la vocalització en la desinència de la segona persona del plural, que és infreqüent abans de la segona meitat del s. XV (Coromines 1971: 267): mostrau (4), voldreu (7), veniu (82), sou (121), etc.
     16) El predomini de les formes febles del perfet, que s'imposen, literàriament, al llarg de la segona meitat del segle XV en la major part dels verbs, com es pot advertir, com es pot advertir ja en L'Espill de Roig, que en presenta 94% de casos en la primera persona i 50% en la tercera (Cantavella 1983: 81). L'exemple més freqüent és volgué (20, 23, 24) o la variant analògica vullgué (216), comuna a les dues tradicions tex-[134]tuals i usada encara en alguns parlars valencians (Wheeler 1984: 415), de la qual desconec testimonis anteriors al Misteri. Algunes formes fortes arcaïtzants com dix (159), fonch/fon (14, 168, 199, 201) perduren més enllà del s. XVI, mentre que les formes febles medievals del tipus formis[t] (186), ja de caràcter literari a les darreries del s. XV (cf. Regles de Fenollar/Pau, Badia (ed.) 1950: 146), perden vitalitat en benefici de les analògiques des de mitjan s. XVI, segons podem observar en l'esmentat tractat gramatical de Sempere (ed. de 1557, 13 recto).
     17) El decantament per es 'ets' (18), precisament la forma recomanada per Fenollar/Pau, la qual, des dels primers decennis cincentistes, però sobretot des de mitjan de segle, tendeix a ser substituïda per eres en qualsevol mena de textos valencians (Casanova 1985: 467-493), com fa, per exemple, sistemàticament el traductor del Llibre de Job (Riera (ed.), 1976: 30).
     18) La incorporació sistemàtica d'una d epentètica en el futur i condicional de voler i venir (1, 7, 54), tres més o menys generalitzat del català continental des de mitjan s. XV.
     19) L'absència de confusions entre ab i en (34, 35, 86, 149, 210, 259) infreqüents en textos valencians abans de mitjan s. XVI (Gulsoy 1965: 49-52), però molt nombrosos ja en Flor d'enamorats (Fuster (ed.) 1973: 23). Remarquem, tanmateix, que de tota pietat (A 179) esdevé en tota pietat [=ab?] en B.
     20) L'alternança de les variants e i y de la conjunció copulativa, amb predomini (59%) de la primera, que apareix sobretot en les cobles mètricament més antigues. La disjuntiva és ne (80). Segons Coromines, el canvi de e/ne en i/ni es consuma, fins i tot en la llengua escrita, a principis del s. XVI, però al País Valencià és ja sistemàtic un poc abans, com es pot comprovar en el certamen marià de 1486 (Ferrando (ed.) 1983: 431-533). En la seua edició del Blanquerna (1521), Bonllavi, d'acord amb les tendències del moment, canvia nengun per ningun, i és precisament aquesta darrera variant la que apareix en el vers 80 del nostre Misteri.
     21) L'ús sistemàtic, en funció de subjecte, del relatiu qui, que sempre es presenta amb antecedent personal masculí (20, 24, 33, 55, 63, 86, 134, 192). En el Curial la proporció n'és del 90% (Par 1928: 134), però des de les darreries del s. XV la tendència valenciana és substituir-lo per que, com fa gairebé sistemàticament Bonllavi en modernitzar el Blanquerna.
     22) L'ordenació vacil·lant de determinades combinacions binàries de pronoms febles, fenomen freqüent en el català continental des del s. XVI a causa de la pressió del superstrat castellà (Vallcorba 1983: 587): la·m fassau (71), però, en canvi, no me'l vullau en la de 1751.
     23) L'ús de l'auxiliar ésser en els temps compostos dels verbs intransitius de moviment i repòs i dels pronominals: som venguts (98), Som-nos penedits (193), que n·m sia assí trobat (247); s'hi constata, però, un indici de la tendència moderna a la substitució de l'auxiliar ésser per haver en el vers Gran desig me à vengut al cor (25), si bé raons mètriques podrien abonar un *m'és vengut originari, com proposen en les seues transcripcions Fuentes Ponte i Roch Chabàs.