|
ESCRITS SOBRE LA FESTA |
|
LA LLENGUA DEL MISTERI D'ELX*
Antoni
Ferrando
|
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
[127]
0.
Amb
aquesta petita contribució a l'estudi d'un dels aspectes més
insatisfactòriament tractats del misteri assumpcionista d'Elx, el de
la seua llengua, em propose:
a)
Presentar succintament l'estat de la qüestió. 1. D'entrada, descarte la discussió sobre les teories que, des del segle XVII, hi ha volgut veure una manifestació literària –i celestial– del llemosí que hauria transplantat a les terres valencianes el rei Jaume I. Es tracta, sempre, d'especulacions sense base filològica, guiades per prejudicis ideològics o per un patriotisme local acrític, de considerable ressó encara entre importants sectors de la societat il·licitana. Dins d'aquesta línea se situa, per exemple, La «Festa» o Misterio de Elche, del metge Josep Pomares Perlasia (1890-1971), on es parteix de la hipòtesi –enlloc no demostrada–d'un «texto primitivo, indudablemente lemosón», només conegut a través de còpies «escritas en lemosín-valenciano» (1975: 115). L'únic treball pretesament filològic dedicat a justificar la teoria llemosinista (Espinosa 1979, 1980) manca del més mínim rigor científic i no mereix sinó la curiositat de constatar-ne l'existència.
[128] Al
llarg del darrers cent anys, els estudiosos de la literatura catalana
i els filòlegs solvents que s'han ocupat del nostre Misteri,
des de Teodor Llorente i Roc Chabàs fins als joves Jesús-Francesc
Massip, Luis Quirante i Joan Castaño, passant per Jordi Rubió, Joan
Ruiz i Calonja, Josep Romeu, Joan Fuster, Martí de Riquer, Manuel
Sanchis Guarner, Pere Bohigas, Josep Massot, Fernando Lázaro Carreter
i Gonçal Gironés entre altres, mai no han posat en qüestió, explícitament
o implícita, la catalanitat lingüística de la Festa d'Elx.
Ningú no s'ha ocupat, tanmateix, d'estudiar-ne a fons la llengua.
Entre els qui han fet algunes observacions lingüístiques sobresurten
Fuster, Bohigas, Gironés, Romeu i Massip.
El propòsit de l'article de Fuster (1957: 61) és assenyalar el caràcter
bàsicament modern de la llengua del text, llevat d'algunes
formes verbals arcaiques i de no més d'una dotzena de mots avui
obsolets, i urgir-ne una edició crítica. Bohigas (1971: 29) no va més
enllà de relacionar-ne alguns castellanismes i dialectalismes –que
no sempre ho són–, sense establir cap diferència quantitativa o
qualitativa entre els que apareixen en el text dramàtic i els de les
acotacions escèniques. Gironés (1977: 142) destaca que expressions
com Reyna imperial o Car fill Johan i altres paral·lelismes
lèxics, suggereixen una relació de dependència del Misteri il·licità
respecte del de València. Ara bé, tant aquest mariòleg valencià
(1977: 153-156) com Romeu (1984: 262-269), en analitzar les diverses
combinacions estròfiques del text, es limiten a adduir genèricament
el caràcter més o menys arcaic del lèxic d'algunes d'elles per
reforçar llurs propostes de datació. Tampoc no aprofundeix en el
tema Massip (1986b, XII-XIII), que solament subratlla la presència
d'alguns «arcaismes filològics», que n'assegurarien «una redacció
original del segle XV», i l'absència, en el text dramàtic, de
castellanismes lèxics. Tot plegat, unes notes més o menys
superficials.
No obstant això, ens poden ser molt útils per a l'anàlisi lingüística
les propostes de datació que, basades en la mètrica, l'acompanyament
musical i altres elements de crítica textual, ens forneixen Gironés
i Romeu.
Gironés distingeix tres etapes –i, doncs, diverses mans i fonts
d'inspiració– en l'establiment del text definitiu del misteri elxà:
a)
La més primitiva, anterior a mitjan segle XV, sense música pròpia i
formada majoritàriament per noves rimades, que s'hi hauria originat
com a imitació del misteri de València.
Romeu, per la seua banda, coincideix si fa no fa amb Gironés en el
període de composició del Misteri, però hi discrepa en les
propostes de datació d'algunes es-[129]trofes, fonamentalment el primer
virelai (v. 93-104), la pregària dels apòstols «Flor de virginal
bellesa» (v. 165-172) i la quarteta «Bé·s fort desaventura» (v.
245-248).
L'examen atent de les anàlisis mètriques, literàries i teologicolitúrgiques
d'aquests dos especialistes i les pròpies observacions m'han permés
d'elaborar el següent quadre sinòptic de totes les combinacions estròfiques
del Misteri (les cobles van en xifres romanes i els versos en
xifres aràbigues), amb indicació dels respectius esquemes mètrics i
de l'època aproximada en què foren compostes:
2.
Si aquestes anàlisis han permés a Romeu i altres estudiosos de
formular hipòtesis prou sòlides sobre el procés de fixació del
text dramàtic, l'absència de concreció en els arguments lingüístics
invocats no ha contribuït precisament a reforçar-ne les conclusions.
[130] No és el meu propòsit suplir ací la manca d'una monografia sobre la
llengua del Misteri, però sí destacar-ne els trets més
significatius des del punt de vista filològic per veure sí aquests
poden projectar nova llum sobre els orígens i la formació del text
il·licità. En aquest sentit, se'ns imposa com a trasca prèvia
recordar l'existència de dues tradicions textuals, triar l'edició crítica
més solvent i discutir els problemes que, en el nostre cas, planteja
l'anàlisi lingüística.
Les dues famílies de manuscrits deriven, respectivament, de:
a) La
consueta de 1625, transcrita per Gaspar Soler i Chacon a partir de
l'original que la vila d'Elx havia manat copiar el 1609, en fer-se càrrec
de la representació del Misteri.
Del primer text, que conté les expansions explicatives que Soler afegí
a les rúbriques originàries, procedeix la còpia privada realitzada
el 1751 per Carles Tàrrega i Caro. Del segon text provenen les còpies
oficials de 1709 i 1722. Perduts o inaccessibles al púbic si més no
des de principis de segle, avui només coneixem els textos de 1625 i
1639 gràcies, en el primer cas, a la transcripció parcial de Teodor
Llorente (1889), i a la còpia paleogràfica, considerada correcta, de
Pere Ibarra (1900), que publicà el 1933, i, en el segon cas, a
l'edició, poc solvent, de Javier Fuentes Ponte (1887), base de la que
féu, semicríticament, Roc Chabàs (1890).
En l'estat actual de les recerques, les edicions crítiques més útils
des del punt de vista filològic són les dues que ha fet Jesús-Francesc
Massip, l'una (1985, 1986a), a partir de la transcripció
d'Ibarra i l'altra (1986b), directament de la còpia de 1709.
És per això que, en abordar l'estudi lingüístic, he considerat
oportú partir, en principi, del text més antic, segons l'edició de
Massip (1986a, d'ara endavant A) i recórrer subsidiàriament a
l'altra edició seua (1986b, d'ara endavant B) per analitzar
les variants més significatives que presenten la còpia de 1709
–ara com ara materialment la més antiga– i els altres manuscrits
citats.
Per a l'estudi lingúístic del Misteri és de considerable
utilitat l'anàlisi de l'estructura mètrica i de les fonts. En
efecte, les irregularitats relacionades amb el recompte sil·làbic i
l'accent rítmic posen en evidència les successives modificacions del
text i, en alguns casos, permeten explicar l'aparent contradicció
entre la versificació medievalitzant i la presència de trets lingüístics
més moderns dins una mateixa cobla. L'examen de les fonts ajuda, així
mateix, a explicar la tria de determinades opcions lingüístiques, ja
que, com és ben sabut, molts autors medievals, i encara posteriors,
solen imitar, per inèrcia, els textos en què s'inspiren. Aquesta
mena de dependència lingüística, sobretot lèxica, és precisament
la que confirma ben sovint les hipòtesis de filiació formulades a
partir d'altres elements de crítica textual. En el nostre cas, els
paral·lelismes lèxics i fraseològics amb alguns fragments del capítol
«Del puyament de la Verge Maria en lo cel» de la versió catalana
trescentista de la Legenda aurea (Kniazzeh/Neugaard
(ed.) 1977: 190-203) són tan estrets que no fan sinó reforçar
les conclusions de Gironés (1977: 144-145) [131] i Romeu (1984: 268) en el
sentit de considerar aquesta versió, probablement a través d'altres
vies, com ara el misteri assumpcionista de València, la font
d'inspiració bàsica del text il·licità.
Una d'aquestes vies, fins ara no estudiada, podria ser el tractat
assumpcionista d'Eiximenis, compost el 1397-1398 i inclòs en
la seua Vita Christi (Nolasc
del Molar (ed.) 1962: 35-51). Per a il·lustrar aquesta hipòtesi,
vet ací, confrontats, els fragments que narren, respectivament,
l'episodi de la conversió dels jueus:
Cal advertir, tanmateix, que és arriscat arribar a conclusions segures en aquest sentit, per tal com aleshores el plagi no coneixia limitacions. En canvi, justament per aquesta mateixa raó, no és tan arriscat suposar que el primer hemistiqui del vers 49 del nostre Misteri («Ab mon ser» en A; «Ab molt ser» en B) devia ser, i no solament per raons mètriques, «Ab mi ensems», expressió que trobem, en contextos similars, tant en el text eiximenià (1962: 42), com en el misteri assumpcionista de Tarragona (Soberanas (ed.) 1983: 19):
Els exemples adduïts són probablement suficients per a fer veure les
dificultats d'interpretació de les dades lingüístiques d'un text
confegit per mans i en èpoques tan diverses, que no sempre la
consulta obligada del Diccionari català-valencià-balear (DCVB)
d'Alcover-Moll i del Diccionari etimològic i complementari de la
llengua catalana (DECAT) de Coromines permet situar en un espai i
un temps molt concrets. Només amb l'acumulació d'exemples i la
convergència de resultats d'una [132] sèrie de trets lingüístics
significatius des del punt de vista filològic podrem fixar, amb una
relativa seguretat, el terminus a quo dels fragments més
antics i el terminus ad quem dels més moderns i confirmar-ne
la presuposada elaboració autòctona.
4. Entre els
trets més significatius del text dramàtic podem destacar:
a)
En les grafies:
1) La desorientació més absoluta en l'ús de c, ç, s
i ss: çerta (vers 2), sobtossament
(56), sert (95), assò (117), repossà (133),
bellessa (165), gràsies (211), etc., grafies que
contrasten notòriament amb la relativa correcció dels altres
manuscrits.
b)
En el fonetisme:
4) El resultat ę procedent de Ē, Ī llatines, confirmat
per la rima: bé/fe (83/84).
c)
En la morfosintàxi:
8) El decantament pel sufix –esa en els substantius derivats
de –itia,
en contrast amb la tendència dels textos valencians, des de finals
del s. XV, a preferir el resultat –ea: bellessa (165),
saviessa (188). Malgrat la condemna que en fan, d'aquest darrer
sufix, bernat Fenollar i Jeroni Pau en les Regles d'esquivar
vocables o mots grossers o pagesívols (Badia
(ed.) 1950: 143), escriptors cultistes com Joan Roís de Corella o
Joan Baptista Anyés el conreen amb predilecció. |