Joan Fuster, Quatre notes sobre la Festa d'Elx

ELX I LA SEUA MERAVELLA¹

[13] Només conec Elx en festes. Les vegades que he visitat la ciutat coincidiren sempre amb les dates joioses i daurades de l'Assumpció, i en el meu record s'han fixat com una imatge concisa de bullentor i de vitalitat, alhora opulenta i elegant. I no crec que aquest haja estat un mal camí d'enteniment. Pense que Elx en festa —i en la seua «Festa»— és més Elx que mai. Amb les ciutats passa com amb les persones: potser només se les coneix de debò quan les sorprenem en el moment de felicitat. Ja sé que allò important i decisiu, per bàsic, és l'altra cosa, i la vida quotidiana, amb els afanys, amb les inèrcies i les necessitats. Però tot el gris esforç de cada dia, tota la callada paciència del treball i del somni, com un estalvi lent, obté precisament justificació i sentit quan pot esclatar en goig exhaltat. I en aquest triomf del goig, en aqueixa llicència d'energies acumulades, cadascú es mostra millor com és. Per un poble, la festa és la seua mesura.

Ho és, certament, per allò que té de luxe: de despesa gratuïta i capritxosa. I ho és també, pel que té de ritu. Si en el luxe revela les fantasies latents, l'impuls reprimit del joc i la qualitat secreta d'ànsies, en el ritu expressa les creences més o menys fosques. Cert que luxe i ritu se solen confondre, tard o d'hora: ben mirat les festes col·lectives s'assenten en aquestes confusió, i no és per atzar que prenen consciència d'una motivació religiosa. [14] Tota festa, en definitiva, és una celebració en comú, i es nodreix, per a perdurar a través dels segles, de les més fèrtils essències de la comunitat, és a dir, d'allò primari i radicalment humà de la col·lectivitat, que és el petit món de les relacions personals, del contacte directe, fins i tot de l'esperit de veïnatge. L'Elx del Misteri i de la Nit de l'Albà creix sobre la densitat comunitària i comunicada a què em referesc.

Elx encara pot tenir la seua festa. «Encara» pot veure com li brolla, espontània i viva, des de l'entranya. Insistesc en l'«encara». Perquè, de debò, els temps no estan per a coses així. La tendència de la societat actual és evident: canvia, amb una fúria i una radicalitat insospitades, el secular plantejament de la nostra vida en comú. L'àmbit quiet, coherent i cohesiu, fet d'homes i de tasques a la mesura de l'home, que era una ciutat d'antany, s'esvinça per tot arreu: el reducte particular i tancat en què vivim és assaltat per mil subtils dissolucions. No hem de lamentar-ho, perquèel canvi té els seus avantatges, i perquè tal és el sentit de la història, al qual, en últim terme, hem de contribuir. Però no sense constància contemple les belles coses que se'ns en van. I fins i tot ens queda l'imperatiu de salvar-les mentre ens siga possible, ajudant-les al nou context de circumstàncies materials en què ja ens movem. Elx ha conservat fins ara la seua festa: ¿la traurà d'aquest risc?

Les festes de les grans ciutats modernes són artificials i cada dia menys eficaces. Si cap d'elles sembla tenir encara una certa vibració, resulta ser una mera supervivència, mistificada i banal. Però, ni el Misteri, ni la Nit de l'Albà, ni tantes altres delícies festivals que guarda Elx subsistirien en un clima asèptic i despersonalitzat. Justament, el miracle d'Elx, avui, és haver sabut preservar aqueix delicat tresor de tradició popular, quan ja la seua estructura econòmica i demogràfica depassa els límits rurals i artesans i la timidesa pagesa del temps passat. Elx ha esdevingut una ciutat ampla i al dia: és una de les ciutats més progressives del País Valencià. Tal feia preveure que la ratxa —no sé si necessària, però sí inevitable— de la immigració i del mimetisme foraster acabarien agostant l'arrel indígena. No ha estat així, afortunadament. Al si de la ciutat, hi ha gent que sent la terra, que sent l'esperit de la terra, i que sap que solament la fidelitat a l'una i l'altra poden eximir una comunitat del terrible destí uniformista i esmussat que se'ns anuncia.

[15] Elx és una ciutat rica, i avui potser més rica que en cap altre moment de la seua història. En allò que té de luxe, d'expansió rumorosa i lúcida, la seua festa assoleix un rang preciós, inimitable: és molt el que els il·licitans «cremen» pel goig senzill de l'espectacle. I en el que té de ritu, encara veiem vibrar el poble davant l'encant visual i melòdic del Misteri, davant el balafiament notori dels coets, davant totes i cadascuna de les menudes gràcies del programa. I vibrar com cal: amb participació activa, amb comunicació viva. Això significa molt. Significa, primer, una garantia de continuïtat per a la «Festa». I significa, sobretot, que, per ella, Elx continua sent Elx, lleial a la seua personalitat, resistent al mestissatge i a la falsificació del seu esperit, i font de la pròpia i intrínseca fortalesa. Tornaré a Elx en festes. A Elx i a la seua meravella. I trobaré Elx, com Elx és, com ho fou i ho serà.

SOBRE EL TEXT LITERARI DEL «MISTERI»²

Sóc d'aquells a qui els agrada seguir la representació del «Misteri» tenint a les mans un exemplar de la consueta i verificant, de tant en tant, amb el text escrit, tal o qual passatge no del tot intel·ligible en la veu de l'actor. Ja sé, certament, que la part diguem-ne literària del Misteri no arriba, ni de bon tros, a l'interés i valor que posseeix la partitura. Però, des de la primera ocasió que tinguí d'assistir a la Festa, em neguí de pla a veure-la —a oir-la— com a espectador, més o menys estilitzant, ni a deixar-me véncer per cap amagada inclinació del melòman llaminer que cadascú duu dins seu. Pense que cal assistir-hi amb el mateix esperit ingenu i obert amb el qual hi acudien els bons il·licitans medievals ben disposats a «entrar» dins l'encant, a participar de la intenció, a sentir-lo com a litúrgia. És ben cert que això ja no és possible: no és possible del tot. Podem, però, esforçar-nos per aproximar-nos a aquella comprensió inicial: el «Misteri» només se'ns revela en tota la seua entranyable profunditat quan l'atenem, alhora, en la música, en la lletra i en la preciosa, gentil escenografia.

La major dificultat rau, és clar, en la lletra. I no perquè realment siga «difícil». S'esdevé sempre que un text cantat pot enfosquir-se, si qui el canta no vocalitza amb claredat, o si un cor el desglossa en els jocs de veus. No és freqüent que això es done en el Misteri, però —per exemple, en els melodes [16] esborronadors de l'Àngel o de les Maries— tampoc no podem excloure'n la possibilitat per a qui l'escolta les primeres vegades. I aleshores ens resta el recurs de consultar la consueta. És ací, en aquest punt, on comencen els treballs de l'espectador ben intencionat. Perquè, en primer lloc, pesa al seu damunt un prejudici inconcebible; li han dit, o ha llegit, i s'ho creu, que el text del Misteri està escrit en «llemosí». I en segon lloc, perquè, encara que supere aquest equívoc, si fulleja qualsevol de les edicions de la «consueta» que es venen durant la representació, la troba gairebé indexifrable. Ni una cosa ni l'altra és, com dic, una veritable «dificultat». Només que, per part dels organitzadors de la Festa, caldria que s'inventassen alguna cosa per tal de corregir aquests dos petits obstacles.

Convé, particularment, que els qui hi acudeixen —i no tant el turista, au de às el capdavall, sinó sobretot el poble, el poble d'Elx, fix en la tradició— abandonen l'estranya idea que els personatges del Drama de la Dormició s'expressen en «llemosí», és a dir, en Déu sap quina llengua estranya i obsoleta. No, no hi ha tal llemosí. La lletra del «Misteri» està escrita en el mateix idioma que parla la gent d'Elx: ni més ni menys. O, per a ser precisos, està escrit en el nostre idioma, tal com es parlava fa quatre o cinc segles. Si existeix cap dificultat d'enteniment, depén solament dels arcaismes, no de l'estrangeria. Mai no insistirem prou, els fills d'aquestes terres, per tal de desfer l'estúpida confusió a què dóna lloc el terme «llemosí». Amb ell es volgué designar, en un principi, [17] la llengua comuna al Regne de València, al Principat de Catalunya, a les Illes Balears i a les comarques del Rosselló: els filòlegs en diuen «català», i aquest n'és el nom just. Els valencians han sentit escrúpols de seguir aquesta denominació, particularment a partir del segle XVI, quan s'agreujaren les diferències dialectals: d'aquí que fessen una absurda distinció entre la seua parla actual, que anomenaren i digueren valencià per tal de distingir-la de les modalitats del Principat i de Mallorca, i l'idioma antic, indiscutiblement u, al qual donaren el sobrenom de «llemosí».

Així, si la consueta que s'hi canta no està escrita en llemosí, sinó en català, en el nostre català viu i matern —o en valencià si ho preferiu—, la «dificultat» queda reduïda al breu grup de paraules que, pel transcurs dels segles, ha anat perdent el nostre lèxic habitual. Em sembla que aquestes paraules no depassen la dotzena. Potser la discrepància major raga en la morfologia, en les formes verbals, que al text del Misteri es conserven en la bella puresa medieval i que en testimonien, d'alguna manera, l'antiguitat. «Fonc», en lloc de «fón» de hui; «desig», «port» o «trob», en lloc dels actuals «desitge», «porte», «trobe»; «hagués» o «donàs», en lloc d'«haguera» o «donara»: no es tracta, com podem veure de formes difícils de compendre. Tanmateix, les edicions de la consueta que van circulant, creen pel seu compte d'altres inconvenients. Em referesc a la deplorable transcripció ortogràfica que se'ns dóna del manuscrit de don Gaspar Soler Chacon. Quan el lector ensopega amb un «aga» que significa «haja», un «pugada» en lloc de «pujada», indiscutiblement ha d'arrufar les celles. I no diguem res quan llig el primer vers que canta Sant Tomàs: «O besfort desaventura». La seua perplexitat serà terrible mentre no arribe a dexifrar-ho per: Oh, bé és fort desaventura».

Cal, doncs, una edició acurada, posada en ortografia moderna, i amb els arcaismes anotats de la consueta del Misteri. Bastaria això perquè l'espectador —i el ciutadà corrent d'Elx— perdés tota prevenció pel que fa al «llemosinisme» del text, i apreciés la gràcia primitiva d'aquelles paraules nostres, carregades de segles, nascudes del fons del cor il·licità. La Festa d'Elx no podria tenir expressió sinó en la llengua d'Elx, i serà bo que cadascú dels qui, actors o públic, hi participen, recobre la consciència d'aquesta indissoluble identificació. Cal, per tant, aquesta raó intrínseca i essencial. D'altra banda, l'amant dels matisos literaris podrà, així, gaudir de la justa suggestió d'aquests mots anyosos, la senzillesa i el candor del nostre vell teatre religiós. I ni tan sols seria un entrebanc, més bé potser un al·licient, la pintoresca ingerència de l'autor de la consueta siscentista, en les acotacions: la seua manera d'explicar-nos el desenvolupament de l'acció, atropellada, de sintaxi calamitosa, és divertida i documental. Val la pena, per tots els conceptes, que s'intente de remeiar aquesta absència: val la pena que es realitze una nova edició del text copiat per don Gaspar, però que, respectuós fins el màxim amb les característiques lexicogràfiques i morfològiques, el faça accessible, còmodament accessible, al lector corrent, a l'espectador sincer i admirat del Misteri.

ELX, EN EL SEU MISTERI³

Val la pena d'anar a Elx ara, a mitjans d'agost, precisament a mitjans d'agost. Ja ho sé: hauríeu de resignar-vos al sol poderós i inflexible, al camí llarg; a trencar la feliç inèrcia de les vostre vacances. Però això, si bé es mira, només serà un sacrifici insignificant. Perquè val la pena, val moltes penes, aquest viatge al país de les palmes glorioses. És temps de festa. Per a la gent d'Elx és, més exactament, el temps de la Festa: així, de la Festa, amb la majúscula de les antonomàsies. La bella ciutat del nostre Sud, com tantes altres al País Valencià, celebra el misteri dogmàtic de la Dormició i l'Assumpció de la Mare de Déu, però, a diferència de totes, es celebra amb un altre «misteri». Els il·licitans han sabut conservar, mantenir una tradició que té les seues arrels en la més pintoresca, crèdula i fecunda Edat Mitjana i, en realitat, assistir a la representació del «Misteri» equival, quasi literalment, a sentir un tros d'història ressuscitada i palpitant. Sí, convé anar a Elx per veure la «Festa».

Cada un dels seus elements, per ell mateix, ja sedueix i admira. Potser la música, serà el que més i amb raó. Aquella partitura inefable, mig oriental mig renaixentista —recordeu que la nostra terra, després de la Reconquesta oscil·la contínuament entre l'atracció dels moros i la influència d'Itàlia—, és una sostimguda sorpresa deliciosa. La monòdia arcaica de les Maries i de l'Àngel, les cançons populars i els ritmes gregorians que l'instint musical autòcton s'apropia i recrea, les adpatacions dels polifonistes del segle XVI, tot, queda articulat en una estupenda i inesgotable arquitectura sonora, entranyablement racial per brillant i bigarrada. I amb la música, l'escenografia. L'acció del «Misteri» extreta del llegendari bíblic, demanava una versió moguda i espectacular, i en l'enorme espai de l'església de Santa Maria, des de la porta d'entrada a la mitjataronja, una permanent i vistosa successió d'acrobàcies i de trucs certifica la profunda intuició teatral dels homes d'Elx. I encara hi ha el text: les velles paraules valencianes, de dolça fonètica i sabor ancestral, duen el concepte i l'esperança que animava la fe dels pecadors en la clemència de Maria...

Tot això, en efecte, és únic. No crec que hi haja cap altre lloc del món que puga oferir un espectacle com la «Festa» il·licitana. Però, sobretot, és únic perquè és autèntic. Reconstruir un «Misteri» cantat de l'Edat Mitjana, i fer-lo representar dins d'una església, és una cosa que podria fer, amb recursos i voluntat, un simple grup de persones amigues de les delicadeses antigues. En el cas d'Elx, no hi ha res d'això; no hi ha res que, ni de prop ni de lluny, faça la impressió d'arqueologia ni d'esteticisme.

Allí és el poble mateix, el poble de sempre, la cadena obscura i repetida de pares i fills, és el poble pur i incontaminat, l'ànima de la representació. D'una banda hi ha els quei «fan» el «Misteri», actor-cantors, tramoistes, directors, de l'altra, hi ha el públic. I dic el públic, perquè, en definitiva, la gent que ompli les naus de Santa Maria és alguna cosa més que una mera massa d'espectadors indiferents o meravellats. És en el fons, un ingredient més de la «Festa»: participa en ella. I hi participa de la manera més directa: acceptant allò que està veient i sentint com una cerimònia litúrgica.

Indiscutiblement, ni tan sols els il·licitans, ningú no podrà «situar-se» davant el «Misteri» amb la mateixa disposició d'esperit que tindrien els primers espectadors —o feligresos— del bon temps medieval. Han passat massa coses sobre els segles perquè tot puga continuar igual. Però també és cert que el fervor, la comunió entre el poble i la representació, la creença senzilla en la idea mariana, subsisteixen. I gràcies a aquesta fidelitat d'Elx, nosaltres, forasters —només una mica forasters—, ja espectadors separats, disposem d'una oportunitat excepcional: la de veure com algunes prodigioses creacions artístiques segueixen «vivint», complint la seua funció humanitzadora, més enllà de tota deliqüesència estètica, enmig d'una col·lectivitat vigorosa i tranquil·la. Elx és una gran ciutat. Però pel «Misteri» ho és més encara. I val la pena d'anar-hi a comprovar-ho.

LES PARAULES PERDURABLES⁴

«Durant les jornades de la "Festa", Elx es converteix en el cor de la llengua.»

[20] Unes paraules que són sempre les nostres, les úniques autènticament nostres: les mateixes que usem cada dia, familiars, vigoroses i clares, però aquí irisades amb una saborosa resonància arcaica. També això ho hem de recordar i ho hem de dir, quan pensem en el «Misteri». En general, els escriptors, els erudits o els simples turistes admirats, que han fet l'elogi i el comentari de la «Festa», solen ponderar-ne aspectes vistosos o només l'estudien en problemes concrets: els orígens històrics i l'efusió popular, l'estranya i complexa bellesa de la música, la glòria ingènua de l'escenografia, el significat religiós o literari, tantes altres coses. I és ben just. La «Festa» s'ho mereix. Però, per a nosaltres, per a la gent del país, el «Misteri» encara té una suggèstió més, que els forasters no saben ni poden apreciar: per a nosaltres, el «Misteri» encarna la tradició viva de la nostra llengua. Àngels i Maries, apòstols i jueus, parlen —canten— amb les paraules que ens són entranyables, sonsubstancials. Una veu que ve de la profunditat dels segles, es repeteix cada any, exacta i plena, en boca dels infants i dels homes d'Elx. Es la veu de la terra: la fidelitat a la pròpia llengua. Una veu que té en les estrofes candoroses del «Misteri» la força sencera del poble, de «tot» el nostre poble.

Elx «canta» la seua «Festa», com una litúrgia estrictament local. Però Elx, quan la canta, canta per tots nosaltres: per tots els qui parlem com es parla a Elx. Diríeu que, aquest dia d'agost, l'aire dolç i daurat que agita les palmes del vostre cel, resumeix en el seu àmbit l'íntegra geografia de l'idioma. Darrere l'estampa càlida del vostre paisatge, i entre el goig jubilar de la vostra gent, està tot el país: la muntanya aspra i gòtica del Maestrat i dels Ports de Morella, la clama agrària de Gandia, el camp sever de Monnòver i de Llíria, la plètora de l'Horta de València i de la Plana de Castelló, el litoral clàssic de Dènia i de la Marina, la verda apulència de la Ribera de Xúquer, la sequedat diàfana d'Albaida i de Xixona, els perfils antics i moderns d'Alcoi i de Sagunt, d'Alacant i de Xàtiva... Sense saber-ho vosaltres ni nosaltres, com un misteri més que irradia el «Misteri», Elx es converteix en el cor de la llengua, durant les jornades de la «Festa». De Vinarós a Guardamar, unes mateixes paraules ens donen unitat: per elles som un poble enmig dels altres pobles, un poble amb nom propi i amb complexió específica. Són les velles paraules del «Misteri», les paraules que el «Misteri» conserva entre totes les seues sumptuositats.

I no solament de Vinarós a Guardamar: també més enllà. La nostra llengua és més ampla, el nostre poble és més extens. Pugen fins als Pirineus i s'escampen a les illes del Mediterrani. En la seua àrea natural s'enquadren el Rosselló i Andorra, a [21] l'altra banda de les fronteres espanyoles; i el Principat de Catalunya, i les Balears, i encara una remota i menuda ciutat de Serdenya: l'Alguer. Tots som uns: ens lliga el fet de parlar de la mateixa manera, de dir «bon dia», en saludar-nos, de dir «pa», «mare», «cel», «dona», «pau», «llum», potser amb accent distint, però sempre amb única vivència col·lectiva, condensada en les paraules venerables. I totes aquestes terres, i tota la gent que viu en elles, estan també presents entre vosaltres, a Elx, quan cada any ressuscita la gràcia immarcessible del «Misteri». I també canteu per ells. El poble que som, des de Perpinyà a Novelda, des de Lleida a Mallorca, no té, hui una manifestació viva del seu patrimoni espiritual més alta i més bella que la «Festa» d'Elx. I és així perquè la «Festa» constitueix l'única supervivència ininterrumpuda del nostre teatre medieval, arrelada i brillant, magnificada pels esplendors més diversos, i per aquest motiu adquereix un valor de símbol. Simbolitza la nostra continuïtat, la resistència del nostre verb, la perduració dels nostres límits com a comunitat.

El «Misteri» no és un monument arqueològic literari o musical: en això residix la seua grandesa i el seu atractiu, en el fet de no ser una cosa morta i arxivada, sinó una empresa vivent i una potència incessantment renovada en les íntimes energies d'Elx. I tots els valencians, els catalans tots, hem de reconéixer en la «Festa» l'expressió suprema de la unitat secular del nostre poble. Elx ve cantant-la al llarg de generacions i generacions, amb la indestructible constància d'una fe que ja no és exclusivament religiosa, sinó també civil. «Que en tal fe viure volem», diu un dels personatges del «Misteri»: ben bé podem donar el vers un sentit profà. Fe i fidelitat són afirmacions, i afirmacions de cara al futur. Que els altres, els de fora, seguisquen mirant-se el «Misteri» com una obra d'art, com un espectacle insòlit, com una curiositat folklòrica, si volen. Nosaltres, els d'aquí —de Perpinyà o de Tarragona, de Menorca o de València, d'Alacant o Barcelona—, estem obligats a identificar en la «Festa» la nostra millor vocació comuna: l'herència d'una llengua, que tal com ens ha arribat dels nostres pares, hem de passar-la als nostres fills. Mentre durarà aquesta transmissió de les paraules domèstiques, serem un poble. I volem ser un poble. «En tal fe viure volem.»

_________________________

* Món i Misteri de la Festa d'Elx, Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, València, 1986, p. 13-21. Reedita quatre textos publicats entre 1957 i 1962 a la revista Festa d'Elig.

1 Festa d'Elig, Elx, 1959. Reproduït en català a AD, Món i Misteri de la Festa d'Elx, Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, València, 1986, p. 13-15.

2 Festa d'Elig, Elx, 1957. Reproduït en català a AD, Món i Misteri de la Festa d'Elx, Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, València, 1986, p. 15-17.

3 Festa d'Elig, Elx, 1959. Reproduït a AD, Món i Misteri de la Festa d'Elx, Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, València, 1986, p. 18.

4 Festa d'Elig, Elx, 1962. Reproduït a AD, Món i Misteri de la Festa d'Elx, Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, València, 1986, p. 20-21.