|
|
ESCRITS SOBRE LA FESTA |
|
CENT
TRENTA ANYS D'ESTUDIS
JOAN
cASTAÑO
I
gARcia
|
|
ASPECTES ANTROPOLÒGICS I FESTIUS
|
|
[45]
No cal insistir en el fet que la Festa o Misteri d'Elx,
l'única peça del nostre teatre antic que s'ha representat
ininterrompudament des del seu naixement a finals de l'edat mitjana
fins a l'actualitat, ha estat objecte, especialment al llarg dels últims
anys, d'una tasca investigadora que ha intentat estudiar la
representació elxana amb un rigor i una claredat inexistent en èpoques
anteriors. Una tasca que ha donat nombrosos fruits i que, una mica
accidentalment, ha conjuntat un equip interdisciplinar d'estudiosos
que s'han aproximat i s'aproximen al drama elxà des de punts de vista
diferents i, alhora, complementaris.
De
tota manera, encara ens queden coses per saber, per puntualitzar i pot
ser interessant assenyalar les principals línies d'actuació que
s'han seguit al respecte, així com les mancances, les necessitats,
les inflexions en l'anàlisi de la Festa en un intent de fer
balanç i apuntar l'estat de la qüestió. Com ja he apuntat en altres llocs,1 les primeres publicacions al voltant de la Festa provenen de finals del segle XVII i principis del XVIII. Concrretament, [46] el primer imprés conegut data de 1687. És una breu referència a la imatge de la Mare de Déu d'Elx, a la seua miraculosa Vinguda i a un fet extraordinari que tingué lloc en una representació de la Festa: el trencament de quasi tots els caps de la maroma que sustentava l'araceli en el moment de pujar al cel, sense que passara cap desgràcia.2 El segon imprés localitzat, en una línea semblant, és un romanç de l'any 1727 on es relata un altre fet miraculós que tingué lloc en la representació elxana: la caiguda d'un espectador des d'una cornisa de la nau del temple, el qual, tot i que fou a l'hospital de la vila sense esperança de vida, als pocs dies es curà. Aquests impresos inicien una etapa que va de l'últim terç del sis-cents als dos primers terços del segle XIX, on es localitzen referències que són especialment de caràcter religiós, en les quals es palesa la procedència i la devoció cap a la imatge de la Mare de Déu protagonista del Misteri, a la seua miraculosa «Vinguda» o a la seua intercessió davant els il·licitans.3 Entre 1869 i 1939 es desenvolupa una etapa particularment fecunda pel que fa a la investigació. Recordem que el 1869, recentment iniciat el Sexeni Democràtic, el marqués de Molins, en el seu discurs d'ingrés a la Reial Acadèmia de la Història, presenta per primera vegada una extensa referència a la Festa en un centre cultural oficial. Aquesta segona etapa coincideix amb un interés generalitzat al nostre àmbit cultural pel teatre antic, no debades en aquests anys es fan públics per primera vegada els textos dels misteris de Tarragona (1898) i de València (1903). Es pot caracteritzar per l'edició, amb major o menor rigor, de les consuetes de la representació i d'una gran quantitat de documents referits a la història de l'obra que va dur a terme, fonamentalment l'erudit historiador local Pere Ibarra i Ruiz (1858-1934); també, per l'aparició dels primers estudis de la peça on s'inicia a més la seua anàlisi en relació amb altres obres conegudes documentalment. Treballs com els de Gaietà Vidal i Valenciano,4 Felipe Pedrell,5 Josep Ruiz de Lihory,6 Teodor Llo-[47]rente,7 etc. foren claus en un moment en què, precisament, la Festa travessava un període de decadència artística i, alhora que donaven a conéixer els seus valors més destacats, van propiciar-ne la restauració, iniciada l'any 1924.8
Malauradament,
aquest fructífer període de temps es va veure interromput per la
Guerra Civil d'Espanya (1936-1939). La recuperació de la representació
el 1941 encetaria un altre període d'aproximació a l'obra, però ara
caracteritzat per una producció bibliogràfica de caràcter
circumstancial, farcida de tòpics, on es veia la Festa de
manera aïllada i localista i on només eren ponderats els seus valors
de fe. Una producció bibliogràfica en la qual primava la creació
literària i interessava, especialment, que les plomes del nou règim
presentaren les seues impressions davant el Misteri i en
destacaren els valors religiosos o «patriòtics».9
És per aixó
que ens trobem davant una etapa, durant la qual les publicacions es
multipliquen, però la recerca científica està pràcticament absent.
Només podem esmentar algunes excepcions, com per exemple el llibre
del metge Josep Pomares Perlasia: La «Festa» o
Misterio de Elche (Barcelona, 1957) que, malgrat la perpetuació
de tòpics i la seua visió descontextualitzada, resulta un primer
intent, seriós i valuós, d'editar críticament tots els textos del Misteri
(musicals i literaris), i de trencar l'obscurantisme que envoltava
tota la seua documentació, que tantes pèrdues irreperables ha
provocat.
El
tardofranquisme va donar lloc a un període de transició iniciat amb
publicacions com Bibliografia crítica de la «Festa» o «Misteri
d'Elig», de M. Albert i R. Aixalà (Alacant, 1975), o La Festa
d'Elx, d'Enric A. Llobregat (Alacant, 1975), editades ambdues per
l'Instituto de Estudios Alicantinos. Aquestes obres donen pas a
l'etapa d'investigació que es va desenvolupar a partir de l'any 1979
i que, a més, coincideix amb la transcició democràtica, cosa que
posa de manifest el fet que l'interés per la Festa, com a part
de la història local, no pot deslligar-se dels interessos de la
mateixa societat. L'etapa
que podríem considerar última pel que fa a la investigació al
voltant de la Festa s'inicia, segons veiem, el 1979, any en el
qual apareixen [48] diverses publicacions relacionades amb el Misteri.10
Aquest període ha donat com a resultat diferents actuacions, la
gran majoria caracteritzades pel rigor científic, l'estudi seriós,
la participació del món universitari i l'alta divulgació.
Per
exemple, en aquests anys es realitzen i defensen amb èxit dues tesis
doctorals que tenen com a centre d'estudi el Misteri i el
nostre teatre medieval. D'una banda, la de Luis Quirante, publicada
parcialment sota el títol de Teatro asuncionista valenciano de los
siglos XV y XVI (Generalitat Valenciana, València, 1987), que
incidint especialment en els valors simbòlics i iconogràfics,
estudia les representacions assumpcionistes de la catedral de València,
la d'Elx i la de Castelló. I, d'una altra, la de Francesc Massip, que
després d'un fum de vicissituds adverses va veure la llum, també
parcialment (per exemple, sense el seu magnífic apèndix documental),
amb el títol de La Festa d'Elx i els misteris medievals europeus (Institut
de Cultura «Juan Gil-Albert»-Ajuntament d'Elx, Alacant, 1991), i que
analitza perfectament els escenaris, maquinàries, tramoies, trucs escènics,
etc. del teatre català antic.
Aquesta
activitat investigadora va donar lloc tant a l'aparició de nombrosos
articles erudits que nodriren publicacions locals com ara Festa
d'Elx, La Rella i d'altres de caràcter estatal, com també
a la presència de la Festa en congressos i col·loquis
nacionals i internacionals de llengua, literatura, història, teatre,
música, etc.
Una
altra fita en aquest període d'investigació va se l'exposició Món
i Misteri de la Festa d'Elx patrocinada per la Conselleria de
Cultura, Educació i Ciència de la Generalitat Valenciana, on es
mostrava d'una manera esplèndida i didàctica, conjugant perfectament
l'erudició amb la divulgació, tant la Festa, com el context cultural
i històric que la va fer possible. Aquesta magna exposició es va
mostrar en la Llotja de València (1986) i en el palau del Tinell de
Barcelona (1987).11 D'altra banda, el seu catàleg, editat per la
Generalitat Valenciana el 1986 amb el mateix títol que l'exposició,
és una mostra encara no superada en molts aspectes; especialment,
l'actuació d'a-[49]quell equip interdisciplinar creat al voltant del
Misteri a l'hora de mostrar els seus punts de vista, diferents i
complementaris, sobre els aspectes varis de la reprsentació.
Tota
aquesta investigació es conjuga, naturalment, amb un interés per
aproximar-se al nostre teatre antic des de diversos àmbits.
Aproximació que ja havia estat iniciada des de feia anys pel «mestre
de mestres», en Josep Romeu.12 És per això que la iniciativa de
crear un Festival de Teatre i Música medieval a Elx l'any 1990, de
caràcter biennal i coincidint amb les representacions extraordinàries
del Misteri que tenen lloc entre els últims dies d'octubre i
l'1 de novembre, arrelà amb força tant en la pròpia ciutat, com
entre els estudiosos del teatre medieval. A banda de contemplar
mostres d'aquest teatre recuperades en l'actualitat, podien participar
en un seminari d'estudi on s'hi reflexionava i s'hi continua
reflexionant. Seminari que actualment diregeix Josep Lluís Sirera i
que, amb la lentitud pròpia d'aquests processos, està deixant constància
de la seua activitat mitjançant la publicació de unes actes, de
consulta obligada per a tots els estudiosos.13
I, tot i que la
Festa sol estar present en alguna de les sessions d'aquest Seminari,
la reiterada petició que des de fa molts anys, fan els investigadors
perquè s'organitze un congrés exclusiu sobre el Misteri d'Elx,
encara no ha tingut resposta positiva entre els organismes competents.
En
aquest sentit, resulta molt important assenyalar que l'única mostra
que ens ha restat viva del nostre teatre esdevé l'eix central de
l'estudi del teatre medieval, ja que ens permet aprofundir en el
coneixement de la societat que la va crear i comparar-la amb altres
representacions semblants. En aquesta mateixa direcció ha evolucionat la revista municipal Festa d'Elx, si més no des de la remodelació de l'any 1989. A més d erecollir les investigacions que es produeixen anualment sobre la Festa, recull també treballs referents a altres mostres de les nostres celebracions, especialment de caràcter assumpcionista, que ens permeten contextualitzar el Misteri. En els últims temps, treballs de Francesc massip, Pep Vila, Ramón Miró, Felip [50] Munar, etc. ens han permés abundar en el coneixement de manifestacions religioses, culturals, teatrals i festives, pro semblants a la Festa, de diversos punts del nostre àmbit cultural i que, com molt bé ha apuntat l'esmentat Pep Vila, caldria inventariar exhaustivament amb certa urgència.14 Paral·lelament a aquestes activitats i, en ocasions, motivades per aquestes alguns arxius locals amb documentació sobre la Festa, que fins aleshores estaven desordenats, han experimentat una catalogació que permet l'aprofitament pels estudiosos. Aquest seria el cas del fons bibliogràfic referit al drama elxà constituït pel Patronat del Misteri d'Elx i que jo mateix he publicat (Repertori biblogràfic de la Festa d'Elx, IVEI, València, 1994). I, també, l'arxiu parroquial històric de la Basílica de Santa Maria, amb alguns documents importants relatius a la història de la Festa, que ha estat ordenat i catalogat.15 Malauradament, no tot ha estat profitós en els últims anys. Com bé ha assenyalat l'esmentat Francesc Massip,16 a partir del 1990 es detecta en alguns sectors una regressió del rigor de la investigació. Un retorn als tòpics més gastats que se suposaven ja oblidats o superats, però que, tanmateix prenen nova força i davant els quals, sembla, no es pot baixar la guàrdia. Entre els exemples més recents, citem alguns llibres que poden ser qualificats de pseudocientífics, malgrat la seua aparatosa presentació. Llibres on es barregen hipòtesis inversemblants amb documents gràfics inventats, on es manipulen i malinterpreten no solament els pocs documents utilitzats, sinó també les pròpies tradicions, on les bases de les demostracions són del tenor: «echemos a volar la imaginación» i on s'obliden totes —i no són poques, com hem vist— les aportacions fetes en el temps més recents per especialistes solvents.17
Un
exemple encara més greu, perquè ha sigut avalat per institucions
oficials, seria el recentment inaugurat Museu Municipal de la Festa.
Es tracta, en realitat, d'un costós espectacle audiovisual, ja que la
part expositiva es prou escassa, on es relata d'una manera molt
superficial i repetitiva el desnvolupa-[51]ment de la Festa, sense
cap contextualització i sense uns criteris clars, on es presenten
nombrosos tòpics ja superats per la investigació i on, segons
sembla, la divulgació està oposada a la rigorositat. Per exemple, únicament
es dóna com origen de la Festa la troballa miraculosa de la
seua consueta; s'insisteix d'una manera merament descriptiva en els
aspectes espectaculars de l'obra, oblidant altres de gran importància
com el literari, el musical o l'històric, etc. També en aquest
museu, que suposem ha de servir per a divulgar la Festa i
fomentar-ne la investigació, s'han deixat de banda les aportacions de
tots els estudiosos. Confiem que un pròxim Centre d'Estudis o de
Documentació sobre la Festa que, segons el projecte inicial,
ha de completar aquest museu, aporte el rigor científic que li manca
i fomente la investigació.
Respecte
a la contunuïtat en les investigacions, podem assenyalar, d'una
banda, la necessitat d'ampliar la recerca a conjunts documentals de
fora de la ciutat (els del bisbat d'Oriola i Cartagena, de l'Inquisició,
pontifici, etc.), ja que els recursos dels arxius locals estan
exhaurits. Recursos que, a més dels principals estudis esmentats, han
permés també esbossar una petita història de l'organització de la Festa.18
I, d'altra, seguir comparant la Festa amb les
manifestacions assumpcionistes localitzades en altres poblacions. Pel que fa a l'estat de les investigacions sobre els diversos aspectes que poden remarcar-se del Misteri, em sembla que s'hi podrien presentar els apartats següents:19
És
aquest un aspecte considerat secundari ja que ha estat desplaçat per
altres més espectaculars de la representació; ha merescut poca
atenció fins fa pocs anys, però que té una gran importància a
l'hora d'intentar datar l'origen de l'obra. De fet, les aportacions a
l'estudi estròfic fetes per Josep Romeu20
o [52] per Antoni Ferrando21 resulten fonamentals per a posar de manifest la fixació d'un
text que ambdós estudiosos consideren força manipulat.
També
s'ha realitzat una aproximació filològica que permet demostrar que
el text va ser escrit en diverses fases: la primera, a mitjans segle
XV i la segona, a finals del XV i principis del XVI. D'altra banda,
les acotacions escèniques van quedar fixades majoritàriament a
mitjan segle XVI.
El
mateix Ferrando i altres autors com August Rafanell,22
han intentat
desfer, amb arguments sòlids, l'equívoc local iniciat en el segle
XVII i intensificat en el XIX i XX, de considerar la llengua de la
Festa com a llemosina, segons feien els impresos del segle XVIII i com
s'ha perpetuat en la producció bibliogràfica d'autors menys il·lustrats
fins als nostres dies. Altres estudis ens han apropat les fonts assumpcionistes tradicionals23 i les fonts literàries més pròximes en el temps (segles XIII-XV) i en l'espai de la nostra cultura, com a possibles antecedents directes de la Festa. Aquesta seria el cas de la versió catalana de la Legenda Aurea, els sermons assumpcionistes de sant Vicent Ferrer, la Vita Christi de sor Isabel de Villena, etc.24
També
l'estructura simbòlica del text de la Festa has estat objecte d'una
anàlisi semiòtica, cosa que afegeix claredetat a la seua concepció
simbòlica i al seu sentit cristià.25 Els resultats de tots
aquests estudis literaris també coincideixen a parlar d'un text creat
en la segona meitat del segle XV, encara que modificat posteriorment.
Un
punt important en aquest sentit és l'edició de totes les consuetes
conegudes que s'ha dut a terme amb criteris moderns en els últims
quinze anys.26 [53] En aquest sentit, la recerca i localització
d'altres textos històrics actualment perduts en permetria confirmar
les edicions històriques. Així, resultaria d'interés localitzar i
estudiar manuscrits com la consueta del 1625, que es trobava a la
biblioteca del cronista elxà José Maria Ruiz de Lope l'any 1900; la
del 1639, retrobada, segons Pomares Perlasia, en els anys cinquanta
del nostre segle i ara altra vegada perduda; l'anomenat Libro de
las tapas verdes; altres consuetes de les quals només coneixem
l'encàrrec de la realització, com la feta per Francesc Zacarias Juan
el 1709; o altres còpies enviades fora d'Elx, com la localitzada per
Gabriel sansano a la Biblioteca Gabriel Llabrés de Palma de Mallorca
i que aviat serà editada,27 la utilitzada per l'esmentat marqués
de Molins o les realitzades per Aurelià Ibarra per a Vidal i
Valenciano i per a Serrano Cañete, etc. Tot allò ens permetria
l'ampliació dels nostres coneixements sobre els textos, literaris i
musicals, de la Festa, la confirmació de la seua cadena
transmissora i la puntualització de modificacions literàries i escèniques.
Un
altre dels aspectes que crida poderosament l'atenció en les
representacions del Misteri és la complexa escenografia que
presenta una estructura i uns elements que coincideixen plenament, com
bé han demostrat els nombrosos i rigorosos estudis de Francesc
Massip, amb les disposicions de l'espectacle medieval.
A
més de caracteritzar tots aquests elements escènics, també ha estat
estudiada l'evolució teatral del Misteri. Sens dubte, la
modificació més evident, a banda del trasllat de la seua tramoia aèria
a la cúpula de Santa Maria el 1760, va ser la restauració de l'obra
l'any 1924. Aquesta restauració va afectar la caracterització dels
personatges i va suposar l'eliminació d'aquells aliens a
l'escenificació (clergat, sagristans, acòlits, agutzils, etc.) i la
incorporació de l'escena dels jueus, eliminada en el segle XVIII,
etc.; la restauració es va complementar els anys 1953 i 1960 amb
altres canvis, com l'alteració en l'ordre d'alguns moments escènics.
La análisi d'aquesta restauració ha estat realitzda a través de
descripcions escrites i també d'imatges de l'època que il·lustren i
documenten l'evolució apuntada. Per últim, farem menció d'un altre tipus d'estudis desenvolupats darrera-[54]ment i que connecta molt de prop amb l'anàlisi semiòtica del text; es tracta de la interpretació simbòlica dels elements escènics i de la seua disposiciò, on es posa de manifest el sentit ascendent del desenvolupament de la Festa, que s'inicia al peu de l'andador i que culmina en la part més alta de l'església. El cadafal és el lloc central del Misteri on es posa en contacte el mon pagà i el mon cristià, així com el mon humà i el mon celestial.28
La
part artística més notable de la Festa és, sens dubte, la
musical. Com és sabut, l'obra és totalment cantada i conté melodies
que, segons l'opinió dels experts, com ara M. Carmen Gómez Muntané,
procedeixen de diferents èpoques: hi ha cants de clara ascendència
medieval, existeix un interessant apartat renaixentista i, fins i tot,
es detecten ornaments i afegitons de l'època barroca i encara de
posteriors. Musicòlegs com Samuel Rubio,29 Ismael Fernández de la Cuesta,30 José María Vives31 i M. Carmen Gómez Muntané32 han intentat, a banda de puntualitzar afirmacions imaginatives i gratuïtes repetides sense base sòlida, identificar la melodia original dels cants i comparar-la amb els repertoris coneguts, tant gregorians com polifònics, on s'han detectat diverses contrafacta. També hi ha treballat per identificar la personalitat dels tres compositors que esmenta la consueta del 1639, el canonge pérez, ribera i Lluís Vich. I d'altra banda, també s'hi ha estudiat la història de la capella musical de la Festa a la llum de tota la documentació conservada a la ciutat.33
En
la segona meitat dels anys vuitanta es va localitzar un important
conjunt documental format per trenta-dues llibretes i cartons per als
cartons de la Festa, dels segles XVIII i XIX; conjunt estudiat
des del punt de vista literari i teatral per F. Massip i des del punt
de vista musical per J. M. Vives, com veurem més detingudament en
l'apartat textual. [55] Com en el cas dels textos literaris, la localització de consuetes perdudes, especialment la de l'any 1639 que conté la partitura més antiga de què tenim notícia, o d'altres particel·les o llibretes per a cantors, serviria per a puntualitzar dubtes musicals i aportar nova llum al seu estudi. La identificació de nous precedents d'altres melodies de la consueta amb músiques de repertori gregorians o renaixentistes ens permetria conéixer la intervenció d'altres compositors o adaptadors de la partitura de la Festa. D'altra banda, la investigació en arxius fornas sobre la vida i l'obra dels mestres de capella del Misteri o de músics i instrumentistes que participaren en les representacions també donaria nova llum al coneixement de l'evolució històrica de l'obra en el seu aspecte musical.34
Malgrat el caràcter paralitúrgic de la Festa, aquesta
no ha estat estudiada des del punt de vista religiós fins fa molt poc
temps. El seu caràcter festiu i, sobretot, les prevencions que sempre
ha tingut l'Església respecte a aquest tipus de manifestacions de la
religiositat popular han fet que, fins temps molt recents, no haja
estat evidenciada la font que representa el Misteri d'Elx per
als estudis teològics i mariològics. En aquest sentit hem de destacar la col·lecció editorial iniciada l'any 1989 per la Basílica de Santa Maria d'Elx sota el títol genèric de «Salves», on es publiquen anualment les predicacions de l'octava de l'Assumpció de la Mare de Déu, encarregades a destacats teòlegs i, sobretot, mariòlegs. En aquestes predicacions es desenvolupen importants aspectes de la mare de Crist que són palesos en el Misteri elxà i que, per tant s'han transmés fins a l'actualitat per mtjà de les seues paraules, dels seus gestos o de les seues escenes.35
I
pel que fa a la pròpia litúrgia que hi ha en la Festa d'Elx
(gestos dels actors, presència de sacerdots, utilització d'ornaments
i objectes litúrgics, etc.), és un camp pràcticament verge on només
podem destacar les aportacions fetes pel dissortat doctor Enric A.
Llobregat.36 Aquest autor estudia detingudament
[56] les acotacions escèniques
de la Festa i relaciona el seu primer acte amb el ritual de
l'hora canònica de completes, mentre el segon acte el troba força
influenciat pel ritual litúrgic d'exèquies.
Aquest
camp d'investigació, poc explorat fins ara, pot presentar
interessants novetats com ara la gestualitat del cant conventual de la
Salve, que també apunta l'esmentat autor, o altres casos semblants,
com el ritual del traspàs de la palma daurada. Caldria insistir en el
tema per a estudiar tant els gestos i moviments actuals, força
modificats pel pas del temps i la pèrdua del caràcter eclesial dels
cantors, com els recollits en textos històrics o en descripcions
antigues. E) Aspectes antropològics i festius
Aquests
aspectes han estat destacats i glossats de manera secundària per
nombrosos autors, cosa que ha provocat la repetició i perpetuació de
molts tòpics, alhora que es trobaven a faltar estudis realitzats amb
profundidat i rigorositat.
La
millor aproximació global a la Festa des del punt de vista de
celebració comunitària i fonamental del poble i per al poble d'Elx
segueix sent, sens dubte, el Llibre de la Festa d'Elx, amb text
de Gaspar Jaén i fotografies d'Andreu Castillejos (op. cit.),
on també queda perfectament reflectit el Misteri i es seu món
com a símbol de la nostra cultura. Algunes aproximacions a celebracions festives desenvolupades al voltant de la Festa, com ara les antigues corregudes de bous, o directament relacionades, com ara la processó de la festivitat de l'Assumpció, ens apropen al drama elxà des del punt de vista antropològic. Així com també ho fa l'anàlisi del cicle marià anual celebrat a Elx i sempre protagonitzat per la imatge de la Mare de Déu de l'Assumpció, patrona de la ciutat. Aquest cicle té en la Festa d'Agost, en la festivitat de la Inmaculada Concepció, en la Vinguda de la Verge en el mes de desembre i en la mateixa Pasqua de Resurrecció de Crist, en la qual la Mare de Déu també té un paper destacat a Elx, els punts fonamentals al llarg de l'any.37
En
aquest mateix sentit, el coneixement de la transformació de la
població i també de les concepcions festives poden donar-nos una de
les claus per a la pervivència futura de la Festa d'Elx,
especialment en uns moments on els lligams Misteri-poble són
cada vegada més febles. Potser, la realització d'estu-[57]dis sociològics,
com l'elaborat per Brigitte Lesne,38 poden oferir instruments
valuosos per a un correcte coneixement de la realitat i per a traçar
les línies d'actuació més adients. ________________________ En resum, podríem parlar d'un panorama esperançador com a balanç dels últims cent trenta anys d'investigació al voltant de la Festa d'Elx. Veiem com l'obra elxana s'ha integrat perfectament dins l'anàlisi global del nostre teatre antic, al qual aporta, fonamentalment, la seua pervivència al llarg dels segles i el seu exemple viu que ens fa comprende moltes de les mostres medievals que només coneixem a través dels documents; és, per tant, un punt de referència obligat per als investigadors. I per això que cal parar atenció en la conservació futura per a mantenir-la el més inalterada possible. Confiem que el poble d'Elx, que sempre l'ha sabut mantenir malgrat totes les adversitats, continue en la seua tasca de tutela i sàpia conservar-la per a les futures generacions.
________________________ |
|
* Aproximacions a la Festa d'Elx, Instiut Alacantí de Cultura «Juan Gil-Albert», Alacant, 2002, p. 45-57 (comunicació presentada al II Col·loqui Internacional Problemes i mètodes de Literatura catalana antiga: «Teatre català antic», organitzat per l'Institut de Llengua i Cultura Catalanes de la Universitat de Girona entre el 6 i el 9 de juliol de 1998). 1 Vid. Joan CASTAÑO GARCIA, Repertori bibliogràfic de la Festa d'Elx, IVEI-Ajuntament d'Elx, València, 1994, p. 19-43. També «Aproximació a la bibliografia de la Festa o Misteri d'Elx», en Estudis de Llengua i Literatura Catalanes/XXII. Miscel·lània Jordi Carbonell, PAM, Barcelona, 1991, p. 303-324. 2 L'esmentada referència es troba en el llibre Año Virgíneo del prevere Estevan DOLZ DE CASTELLAR (València, 1686-1688), vol. III, p. 201. Aquesta referència trobada recentment ens permet recular quaranta anys el primer període bibliogràfic que proposàvem en les obres esmentades en la nota anterior. 3 A tall d'exemple, podem citar obres com les de Juan VILLAFAÑÉ, Compendio histórico en que se da noticia de las milagrosas y devotas imágenes de la reina de los cielos y tierra. María Santísima, que se veneran en los más célebres santuarios de España, Madrid, 1740, p. 72-79; Bernat ESPINALT, Atlante español o descripción general de todo el Reino de España, Imp. Hilario Santos Alonso, Madrid, 1784, t. VIII, p. 268-279; Pasqual CARACENA, La Venida de la Virgen María, Imp. M. Santamaría, 1855; o d'Emilio MORENO CEBADA, Glorias religiosas de España, Madrid, t. II, 1867, p. 611-624. 4 Gaietà VIDAL I VALENCIANO, «El Tránsito y la Asunción de la Virgen», Diario de Barcelona (12 i 26/VIII/1870, 1/IX/1870). 5 Felip PEDRELL, «La Festa d'Elche ou le drame lyrique liturgique espagnol. Le Trépas et l'Assomption de la Vierge», Sammelbände der Internationalen Musikgesellschaft, Leipzig, gener-març 1901, p. 203-252. 6 José RUÍZ DE LIHORY, La música en Valencia. Diccionario biográfico y crítico, Valencia, 1903. 7 Teodor LLORENTE, Valencia. Sus monumentos y arte. Su naturaleza e historia, Daniel Cortezo i Cia., Barecelona, p. 971-1014. 8 Vid. J. CASTAÑO GARCIA, La restauració de la Festa d'Elx en el primer terç del segle XX, Ajuntament d'Elx, col. «Temes d'Elx», Elx, 1993. 9 Respecte a aquest període vegeu els nostres articles «Una aproximació a la història contemporània de la Festa d'Elx: La Junta Nacional Restauradora del Misterio de Elche y de sus Templos», Festa d'Elx, 43, Elx, 1991; i «Festa d'Elig/Elx: cinquanta anys d'una publicació il·licitana», Festa d'Elx, 44, Elx, 1992. p. 59-71. 10 Aquest any apareix l'estudi de Gonçal GIRONÉS GUILLEM, «Los orígenes del Misterio de Elche», Marian Library Studies, 9, Dayton (Ohio, EUA), 1977, p. 21-188 i el nostre article «Los gozos asuncionistas ilicitanos y su relación con la Festa d'Elx», Revista del Instituto de Estudios Alicantinos, 28, Alacant, setembre-desembre, 1979, p. 115-127. 11 Els panells d'aquesta exposició, mínimament actualizats i traduïts al castellà, encara han servit de fil conductor de l'exposició La Festa d'Elx-El Misterio de Elche, completada amb gran quantitat de documents i objectes teatrals referits a la Festa, organitzada per l'Ajuntament d'Elx i el Museo Nacional de Teatro i inaugurada a Almagro el 2 de juliol de 1998. 12 Vid. Josep ROMEU FIGUERAS, Teatre català antic, 3 vols., Curial, Barcelona, 1994-1995 [a cura de F. Massip i Pep Vila]. 13 Les actes del primer seminari aparegueren sota el títol Teatro y espectáculo en la Edad Media, ed. de L. Quirante Santacruz, Instituto de Cultura «Juan Gil-Albert»-Ajuntament d'Elx, Alacant, 1992. Les del segon seminari, a cura d'Evangelina RodrÍguez Cuadros, foren publicades amb el títol de Cultura y representación en la Edad Media, Generalitat Valenciana-Instituto de Cultura «Juan Gil-Albert»-Ajuntament d'Elx, Alacant, 1994. Les del tercer seminari han estat editades sota el títol de Teatralitad medieval y su supervivencia, Instituto de Cultura «Juan Gil-Albert»-Ajuntament d'Elx, Alacant, 1998. Recentment han aparegut les actes del IV i V seminari: Del actor medieval a nuestros días, Josep L. Sirera (ed.), Institut Municipal de Cultura, Elx, 2001, i Teatro medieval, teatro vivo, J. L. Sirera (ed.), Institut Municipal de Cultura, Elx, 2001. 14 P. VILA, «El culte assumpcionista i el llit de la Mare de Déu de Vic», Festa d'Elx, 49, 1997, p. 173-183. 15 Anna M. ÁLVAREZ FORTES i J. CASTAÑO GARCIA, El archivo parroquial histórico de la Basílica de Santa María de Elche, Ajuntament d'Elx, Elx, 1996. 16 F. MASSIP, «Joan Castaño o el rigor de la recerca», La Rella, 11, Baix Vinalopó, 1997, p. 118-122. 17 Uns dels casos més recents i més greus són els llibres dels germans Tomas i Manuel MARTÍNEZ BLASCO, La arquitectura como escenario del Misterio de Elche, CEM, Alacant, 1990 i Alegato en defensa de un Misterio de Elche de origen medieval, Mutua Ilicitana, Elx, 1994. Vegeu al respecte l'encertada crítica d'Esther MONTESINOS i Biel SSANSANO, «Nótula a propòsit d'alguna bibliografia recent sobre la Festa», Festa d'Elx, 47, Elx, 1995, p. 125-131. 18 J. CASTAÑO GARCIA, L'organització de la Festa d'Elx a través del temps, Consell Valencià de Cultura, València, 1997. 19 En aquest mateix sentit, cal esmentar el treball realitzat per B. SANSANO i jo mateix, titulat Història i crítica de la Festa d'Elx, Departament de Filologia Catalana de la Universitat d'Alacant, Sant Vicent, 1998, on editem els treballs que es semblem més destacats i novedosos en cada un dels apartats que conformen la Festa (orígens, litúrgia, antropologia, música, etc), acompanyats d'una petita introducció i d'una bibliografia fonamental per a facilitar noves i rigoroses recerques. 20 J. ROMEU I FIGUERAS, «El teatre assumpcionista de tècnica medieval al Països Catalans», en Miscel·lània Aramon i Serra, IV, PAM, Barcelona, 1984, p. 239-278 i ara en Teatre català antic (op. cit.), II, p.121-181. 21 Antoni FERRANDO, «La llengua del Misteri d'Elx», en La Corona d'Aragó i les llengues romàniques. Miscel·lània d'homenatge per a Germà Colón, Tübingen, 1989, p. 75-89. 22 Ausgust RAFANELL, «El misteriós llemosí de la Festa d'Elx», La Rella, 8, Elx, 1989, p.31-39. 23 G. GIRONÉS GUILLEM, op. cit. [aparegué en forma de llibre editat per Marí Montañana, València, 1983] 24 Alfons LLORENÇ, «Aproximació al món literari de la Festa d'Elx», Festa d'Elx, Elx, 1987, p.109-123. Vegeu la nostra edició, que corregeix les primitives errades tipogràfiques, en el llibre Història i crítica de la Festa d'Elx, op. cit., p. 157-179. 25 G. GIRONÉS GUILLEM, «Análisis semiótico o estructural del Misteri de Elche», Revista del Instituto de Estudios Alicantinos, 38, Alacant, gener-abril 1983, p. 131-155 26 Podeu veure notícia de les diferents consuetes conegudes i les seues edicions en F. MASSIP, Consueta de 1709. Edició crítica del text, Generalitat Valenciana, València, 1986 i també en la nostra edició de la Consueta de la Festa de la Verge i Mare de Déu, Maria Santíssima de l'Assumpció, de Carlos Tàrrega i Caro, M. Pastor, Elx, 1992. 27 Es titula Declaració de la Festivitat de la Mare de Déu, que se celebra tots els añs en la Yglesia de Senta María de la vila de Elch (ms. d'últims dels segle XVIII o primers del XIX). 28 Vid. L. QUIRANTE SANTACRUZ, «El espacio escénico de la Festa d'Elx», en Miscel·lània Sanchis Guarner, III, PAM, Barcelona, 1992, p. 29-52. 29 Samuel RUBIO, «La música del Misterio de Elche», Tesoro sacro musical, 4, Madrid, juliol-agost 1965. 30 Ismael FERNÁNDEZ DE LA CUESTA, «Los cantos monódicos en el Misterio de Elche», Revista de Musicología, IV, Madrid, 1981, p. 41-49. 31 José M. VIVES, La Festa y el consueta de 1709, Ajuntament d'Elx, Elx, 1980. 32 Mari Carme GÓMEZ MUNTANÉ, Consueta de 1709. Edició crítica de la música, Generalitat Valenciana, València, 1986. 33 A més del capítol dedicat per F. MASSIP en el seu llibre La Festa..., op. cit., p. 57-96, basat en la documentació civil, vegeu J. CASTAÑO GARCIA, «La música a l'església de Santa Maria d'Elx», Cabanilles, 18-20, València, abril-desembre 1986, on s'estudia la documentació eclesiàstica. 34 En aquest sentit podem esmentar els articles de N. RUISÁNCHEZ REDONDO, «Pedro Furió, Maestro de Capilla en Elche», Festa d'Elx, 47, Elx, 1996, p. 83-93 i de F. MASSIP, «De tiple a contralt o l'accidentada carrera vocal de Josep Castillo, cantor il·licità del segle XVIII», Festa d'Elx, 50, Elx, 1998, p. 141-145. 35 Els títols publicats fins ara són els següents: J. C. SAMPEDRO FORNER, Reflexiones teológicas sobre el Misterio de Elche, Basílica de Santa Maria, Elx, 1989; G. GIRONÉS GUILLEM, Destino eterno de la carne humana en el Misterio de Elche, (1990); J. R. FLECHA ANDRÉS, Un evangelio para hoy (1992); J. A. RAMOS GUERREIRA, Figura de la Iglesia (1993); X. PIKAZA, Misterio de Elche: el Evangelio de María (1994); M. A. SÁNCHEZ GÓMEZ, La vida del cristiano, un camino en el misterio (1995); J. C. SAMPEDRO FORNER, Dichosa tú (1997); J.A. RAMOS GUERREIRA, Entre la Vespra i la Festa (1998) i J. R. FLECHA ANDRÉS, Veréis al Padre (1999). 36 Enric A. LLOBREGAT CONESA, «El ceremonial litúrgico fuente gestual de la representación de la Festa d'Elx», L'Arrel, 4, Elx, 1983, p. 41-57. 37 Manuel RODRÍGUEZ MACIÀ, «El cicle festiu il·licità i l'Assumpció», Món i Misteri de la Festa d'Elx, Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, València, 1986, 229-234. 38 Brigitte LESNE, «Enquesta sobre la Festa d'Elx», en Món i Misteri de la Festa d'Elx, Generalitat Valenciana, València, 1986, p. 339-380. |
|
|
