|
[19]
L'auge experimentat en els últims temps pels estudis anomenats d'història
local ha fet que aquestos estudis tracten una sèrie de camps
concrets, entre els quals hem de destacar, per exemple, l'anàlisi de
la vida quotidiana de les comunitats, on s'enquadrarien investigacions
de tipus antropològic, etnogràfic, folclòric o de comportament
social. De més a més, aquestos estudis reuneixen entorn d'un tema un
equip interdisciplinar d'especialistes que aporten diversos punts de
vista sobre la qüestió a investigar. Finalment, una altra característica
d'aquestes investigacions és l'intent de trascendir del pur àmbit
local per a arribar a nivells més generals.
Un exemple clar d'aquest tipus d'investigacions d'història local
—que afortunadament ha deixat de ser història localista— són els
estudis realitzats sobre la Festa o Misteri d'Elx. Encara que les anàlisis
d'aquesta singular obra teatral d'arrels medievals es van iniciar
aproximadament ara fa més d'un segle, és en els darrers anys quan
han augmentat extraordinàriament. Així, hi ha nombroses
investigacions d'especialistes de molt diversos camps, i per tant de
diferents punts de vista, en un intent general d'explicar els orígens,
el significat i l'evolució del teatre religiós medieval de temàtica
assumpcionista.
Amb la finalitat de documentar aquestos estudis s'ha comptat en un
primer i decisiu moment —i açò és una de les característiques de
les investigacions locals— amb els fons documentals dels arxius
d'Elx, fins ara molt poc estudiats. S'ha revisat la documentació de
l'Arxiu Municipal d'Elx, la de l'Arxiu de la Basílica de Santa Maria
i la de l'Arxiu del Patronat Nacional del Misteri d'Elx.
Això no obstant, hi ha un primer pas en tota investigació que, en el
cas del Misteri d'Elx, pot oferir certes dificultats als nous
investigadors que intenten iniciar-se en el tema. Ens referim a la
revisió bibliogràfica prèvia, imprescindible per a conéixer el camí
que han seguit els estudis i l'estat actual de la qüestió. Hem de
considerar que, en una primera aproximació, hi ha localitzades al
respecte més de tres mil referències bibliogràfiques de tot tipus.
A més, hem d'afegir que la bibliografia es troba molt dispersa, és
de rigor científic desigual i tracta aspectes [20] molt diversos. Per
aquestes raons, és fàcil de comprendre que aparega el desànim en
l'estudiós que intenta acostar-s'hi i clarificar, encara que siga
parcialment, tot aquest embòlic bibliogràfic, que, a més a més, va
creixent constantment. És per això que ens va semblar interessant
fer un repertori bibliogràfic que, encara que no resolguera totalment
aquestos problemes, fóra una primera aproximació a la producció
literària sobre la Festa.
1.
LA FESTA O MISTERI D'ELX. GENERALITATS
La celebració de la festivitat de l'Assumpció de Maria
presenta a la ciutat d'Elx unes característiques molt especials.
Totes les festes i actes realitzats amb aquest motiu durant la primera
meitat del mes d'agost giren al voltant de la representació de la
Festa o Misteri d'Elx, drama assumpcionista d'arrels medievals que
anualment es representa a l'interior de la Basílica de Santa Maria.
La
Festa o Misteri d'Elx és una obra teatral, dividida en dos actes, on
s'escenifica la dormició, assumpció i coronació de la Verge Maria.
L'argument es basa en els relats assumpcionistes dels Evangelis Apòcrifs,
refosos posteriorment en la Llegenda àuria de Iacopo da
Varazze.
No
hi ha proves suficients per a datar l'obra amb precisió. D'una banda
hi ha a Elx una tradició que relata l'aparició misteriosa del
llibret o consueta de l'obra junt a la imatge de la Verge. Aquesta
tradició llegendària proposa l'any 1266 com l'inici de les
representacions, és a dir, l'any següent al de la conquesta de [21]
la ciutat per Jaume I. Altres autors opinen que la vinguda de la Verge
va ser l'any 1370. Però la veritat és que tant les descripcions de
la troballa meravellosa com la documentació original referent a les
celebracions per a commemorar-la no es poden remuntar més enllà de
la primera meitat del segle XVIII.
D'altra
banda, segons els últims estudis científics realitzats a partir de
la documentació conservada a Elx i de les anàlisis dels elements més
importants del Misteri i la posterior comparació amb obres de
característiques similars ara desaparegudes, l'època més probable
per a la posada en marxa de la Festa d'Elx és la segona meitat del
segle XV.
El
Misteri d'Elx és una obra totalment cantada. La música presenta dos
apartats clarament diferenciats. D'una banda, els cants monòdics, que
són els més antics, lògicament. D'altra banda, després de la
reforma musical del Renaixement, l'obra es va enriquir amb
composicions polifòniques. I encara que la lletra i gran part de la música
són anònimes, coneixem el nom de tres dels compositors d'aquestes
peces a diverses veus: el canonge Pérez, Antoni de Ribera i mossén
Lluís Vich.
El
text és escrit en català i versificat, dividit, generalment, en
quartetes de vuit síl·labes, i es relativament breu si el comparem
amb altres representacions similars desaparegudes. Aquesta brevetat és
deguda al fet que la música, adornada reiterades vegades al llarg
dels segles, ha aconseguit abreujar la part literària.
També
destaca en la representació la posada en escena. En primer lloc, pel
fet que l'escenari tradicional siga el temple de Santa Maria d'Elx. I
això gràcies a un rescripte pontifici de 1632, firmat per Urbà
VIII, per mitjà del qual es concedia permís perquè la Festa seguira
representant-se a l'interior d'aquesta església malgrat les
prohibicions del Concili de Trento. En segon lloc, perquè el
desenvolupament de l'acció teatral, seguint la tècnica medieval, té
lloc sobre un entaulat o cadafal construït al creuer del temple i al
qual es puja per un andador o rampa, que comença en la portada major
de l'església, als peus de la nau, per on entren els actors i,
sobretot, pels aparells aeris que, suspesos per una grossa maroma,
davallen del cel, representat en la volta de l'església. En aquestos
aparells hi baixen actors: en la Mangrana o Núvol, un «àngel» que
anuncia la mort de Maria; en l'Araceli o Recèlica, cinc «àngels»
que transporten l'ànima de Maria al cel, al final del primer acte; i
en la Coronació, un aparell petit, la «Santíssima Trinitat» corona
Maria en el moment més espectacular de l'obra.
Per
acabar, dins d'aquestes observacions generals sobre la Festa no podem
oblidar el seu aspecte popular i festiu. La representació, a més
d'altres actes que l'envolten —la «Nit de l'Albà», la «Roà»,
les Salves, etc.—, està considerada com la festa d'Elx per antonomàsia
i es manté emparada pels elxans. En aquest sentit, cal dir que la
Festa és, sens dubte, un dels signes d'identificació més importants
d'aquest poble. [22]
2.
INVESTIGACIONS SOBRE LA FESTA
Les
investigacions sobre la Festa d'Elx són relativament recents, i han
passat per períodes molt diferents. Com ja han posat de manifest
alguns estudiosos,1 la bibliografia sobre el tema és
sorprenentment abundant si la relacionem amb l'escàs període de
temps en què s'ha produït —poc més de cent anys—, però una anàlisi
succinta d'aquesta bibliografia ens mostra immediatament una
irregularitat enorme.
Assenyalarem
que fins a la segona meitat del segle passat no hi havia cap tipus
d'estudi sobre aquesta obra singular. Només hi havia, en obres
generals, descripcions concises que insistien, sobretot, en els valors
religiosos, que li atorgaven un origen miraculós. Cal fer notar, pel
que fa al cas, que la Festa es trobava fins fa poc envoltada, segons
el terme acunyat per l'investigador José Pomares Perlasia, per una
tendència ocultista,2 que impedia la divulgació del text oficial
i de tots els documents que estigueren relacionats amb la representació.
Aquest ocultisme, tal vegada explicable pels períodes de temps en què
l'existència de la Festa es va veure amenaçada per disposicions de
tipus oficial, va afavorir la ocultació i, en molts casos, la
desaparició irreparable de partitures i documents.
En
la consueta de 1625, l'autor, Gaspar Soler Chacón, ens diu que l'ha
copiada del text oficial que custodia el Comsell d'Elx en la «caixa
de les tres claus» i que la còpia la va sol·licitar Honorat Martí
de Montsí, familiar de la Inquisició. I gràcies a aquesta petició
va ser possible d'obtenir el text original, ja que, en paraules de
Soler Chacón, no solia «[...] donar lloc la Vila ny clero aques
fassen trellats per la autoritat y gravetat de la Festa».3
Un
altre indici d'aquesta tendència contrària a la divulgació apareix
reflectida en la consueta de 1751, còpia del text de la Festa
realitzada per Carlos Tàrrega i Caro. Aquest autor anota de manera
molt visible en la tapa del llibre manuscrit la següent inscripció:
«Llibre per a solament los fills y descendents de my, D. Carlos Tárrega
y Caro. Any 1751».4 Com veiem, es dóna al llibre un caràcter
restrictiu: només els descendents directes de Tàrrega i Caro hi
podran accedir. Sobre açò hem de dir que l'autor va poder copiar el
text de la Festa gràcies al fet que, com ens diu ell mateix, va ser
administrador durant alguns anys dels béns destinats pel municipi a
l'organització de la Festa.
[23]
Per tot açò, no ens ha d'estranyar que fins als primers anys del
segle XVIII no es troben les primeres referències bibliogràfiques
sobre la Festa. És a partir d'aleshores que apareixeran amb major o
menor freqüència diferents obres de divulgació i estudi. Nosaltres,
després de la revisió i valoració de les publicacions que prenetem
en el repertori bibliogràfic de la Festa, proposem de classificar-les
en quatre etapes o fases, que tot seguit passem a detallar.
2.1. Primera etapa:
1727-1869
En
la primera etapa, la producció bibliogràfica sobre la Festa és molt
escassa i la poca que n'hi ha és literatura de tipus religiós. Així,
la primera obra impresa que hem trobat amb referències a la Festa és
un petit full volant amb un romanç en què es relata un fet miraculós
atribuït a la Mare de Déu d'Elx.5 Aquest esdeveniment va tenir
lloc el 1727 quan coronaven la Mare de Déu, en el segon acte de
l'obra. En aquest moment, un espectador situat en una cornisa alta de
l'església va caure damunt de dues persones situades davall, en el
terra del temple. Les tres persones van ingressar molt malferides a
l'hospital d'Elx però es van curar sorprenentment en pocs dies, cosa
que es va atribuir a la intervenció de la Mare de Déu.
En
aquest mateix sentit de la religiositat popular, podem citar l'obra
del pare Juan de Villafañé, Compendio histórico en que se da
noticia de las milagrosas y devotas imágenes de la reina de los
cielos y tierra. María Santísima, que se veneran en los más célebres
santuarios de España.6 La referència a la Festa apareix en la
segona edició del llibre, la publicada el 1740, ja que la primera
—feta a Salamanca el 1726— no té el capítol dedicat a Elx.7
El pare Villafañé comenta diversos miracles atribuïts a la Mare de
Déu d'Elx, relata la tradició de l'aparició miraculosa i descriu
sumàriament la Festa. A més, hi inclou el text dels gojos
assumpcionistes que es canten en l'octava de l'Assumpció, encara avui
dia, en la Basílica de Santa Maria.
En
el mateix segle XVIII trobem una altra referència bibliogràfica en
l'obra Atlante español o descripción general de todo el Reino de
España, de Bernat Espinalt i Garcia,8
en el qual es menciona
la Festa, l'elevat cost del seu muntatge i, especialment, la devoció
a la imatge de la Mare de Déu i la seua vinguda misteriosa per mar.
[24]
Ja en el segle XIX hi ha descripcions molt breus de la Festa i, una
vegada més, referències extenses a la imatge de la patrona d'Elx i a
la tradició de la troballa a l'interior de l'arca que surava en la
mar Mediterrània. Aquestes referències apareixen en obres de tipus
piadós o en recopilacions generals semblants a la realitzada per
Villafañé, que inclouen Elx i la imatge de la Mare de Déu com un
capítol més del llibre. En aquest sentit, podríem esmentar el
treball d'Emilio Moreno Cebada, Glorias religiosas de España.
Historia de las imágenes religiosas de Jesucristo, de la Santísima
Virgen y de los Santos que se veneran en los templos de esta nación
católica.9 Així mateix, destaquem l'obra de l'elxà Pasqual
Caracena, La Venida de la Virgen María,10
ja que confirma
tot el que acabem de dir, encara que és una composició teatral
basada en la mencionada tradició de l'aparició de la imatge de la
Mare de Déu.11 És a dir, en aquesta etapa hi ha més referències
a la Vinguda o a exaltar la devoció mariana que no a la Festa.
Un
altre tipus d'obres de caràcter enciclopèdic, com el Diccionario
Geográfico-Estadístico-Histórico de Madoz,12
quan parlen
d'Elx remarquen —amb la brevetat que caracteritza els seus
articles— la singularitat de la Festa.
Guies
per a l'espectador
Un apartat especial de la bibliografia sobre la Festa són els
fullets i els opuscles que anomenem, genèricament, guies per a
l'espectador de la Festa. En aquestes guies hi ha la lletra de les cançons
i les explicacions d'algunes escenes. Aquestos llibrets es van
escriure per a informar els visitants que acudien en gran nombre a
presenciar el drama d'Elx i facilitar-los la comprensió total del
significat del text de l'obra.13
D'aquesta
etapa és la primera de les guies que coneixem. Es tracta d'una
traducció castellana del text del Misteri feta per un autor anònim
en versos dodecasíl·labs, impresa a València en 1741.14
Posteriorment, aquest mateix fullet va ser reimprés quasi sense
modificacions en diverses ocasions.15
[25]
També incloem en aquest conjunt de guies per a l'espectador el fullet
del reverend Francesc Fuentes Agulló, Epítome histórico de Elche
desde su fundación hasta la Venida de la Virgen inclusive y traducción
de la Fiesta.16 Aquest llibret, encara que mostra alguns
detalls especials com el fet d'incloure una breu història de la
ciutat y una descripció de la miraculosa aparició de la imatge de la
Mare de Déu, presenta, al nostre parer, diversos caràcters que
permeten considerar-lo com un fullet pensat per a ús dels espectadors
del Misteri.17
2.2. Segona Etapa:
1869-1936
Els
investigadors consideren clau la data de 1869 quant a l'evolució dels
estudis sobre la Festa. Aquest any, Mariano Roca de Togores, marqués
de Molins, va introduir per primera vegada en la història el
coneixement del Misteri en un centre cultural oficial. Concretament es
tractava de la Reial Acadèmia de la Història, en la qual, el 29 de
juny de l'esmentat any va llegir el seu discurs d'ingrés.18
Aquest
discurs el va dedicar a la història antiga d'Elx i hi va incloure una
breu referència descriptiva del drama assumpcionista d'Elx. Encara
que aquesta menció resulta concisa, a partir d'aquest any diversos
estudiosos i investigadors van començar a preocupar-se de la Festa.
Sens
dubte, en la promoció i divulgació del drama il·licità va tenir
gran importància la tasca duta a terme per Aurelià Ibarra i Manzoni
(Alacant, 1834-1890) i, després de morir, continuada pel seu germà
Pere Ibarra i Ruiz (Elx, 1858-1934). Tots dos personatges, molt
relacionats amb el món de la cultura nacional i internacional, van
propagar el coneixement de la Festa i els seus nombrosos valors entre
els erudits i els especialistes de l'època que acudien a Elx invitats
pels mateixos Ibarra. D'aquesta manera, després de presenciar-la,
quedaven convertits en estudiosos i propagadors del drama.
Després
de l'esmentat discurs del marqués de Molins, va ser Gaietà Vidal i
Valenciano qui, en 1870, va publicar una sèrie d'articles en els
quals descrivia el Misteri i n'analitzava l'origen, articles que va
publicar al Diario de Barcelona.19
En aquestos treballs, a més,
va fer conéixer la consueta o text original del drama sacre que li va
proporcionar, com ell mateix indica, el seu amic Aurelià Ibarra.
Altres
autors que acudien a la Festa van continuar divulgant-la atrets pel
renom. Així, Javier Fuentes y Ponte escrivia en 1886 una extensa Memoria
[26] histórico-descriptiva del santuario de nuestra señora de
la Asunción en la ciudad de Elche,20
premiada en el XXV
certamen convocat per l'Acadèmia Bibliogràfico-Mariana de Lleida. En
aquest any, el concurs va ser organitzat precisament amb el tema de la
Mare de Déu d'Elx. La crònica de Fuentes, malgrat els defectes
evidents denunciats immediatament després de veure llum,21
té el
valor de descriure minuciosament el mode en què es feien les
representacions de la Festa en l'últim terç del segle XIX.
També
el reverend Roc Chabàs22 i Adolfo Herrera23
es van interessar
per l'obra. El primer va realitzar una edició crítica de la consueta
del Misteri, contestant així a aquella de publicació irregular que
havia fet Fuentes y Ponte. El segon va editar una descripció del
drama assumpcionista i la seua partitura. I, encara que també s'han
posat de manifest els errors d'aquesta edició, no hi ha cap dubte que
tots aquestos treballs iniciaven les primeres passes d'una tasca
investigadora que anava superant a poc a poc aquella tendència
ocultista que envoltava el Misteri i tot el seu món.
Teodor
Llorente va recollir en la seua obra Valencia. Sus monumentos y
artes. Su naturaleza e historia24
un ampli capítol
dedicat al Misteri. Capítol ben documentat, amb referències a les
diverses consuetes conegudes i a altres manuscrits originals la
lectura dels quals li la va facilitar Pere Ibarra. D'altra banda, des
del diari Las Provincias de València, del qual Llorente era el
director, es van realitzar diverses campanyes de difusió del Misteri.
Una d'aquestes campanyes es va fer l'agost de 1900 amb la publicació
d'una sèrie d'articles de Llorente, fruit de la visita que aquest va
fer.25 I en agost de 1901 es va publicar una altra col·lecció de
treballs descriptius de la Festa i els seus preparatius, obra del
citat Pere Ibarra.26
L'hispanista
Pierre Paris, que va anar a Elx en 1897 com a convidat personal
d'Ibarra i Ruiz, va tenir a més la fortuna d'emportar-se el bust de
la Dama d'Elx que es va descobrir el 4 d'agost d'aquest any en el
jaciment arqueològic de l'Alcúdia i que va comprar per al museu del
Louvre.27 Seguint la tendència de tots els investigadors que
anaven a Elx, l'estudiós francés va publicar alguns treballs en L'Illustration
de París, on descriu i analitza la Festa.28
[27]
El musicòleg Felip Pedrell va difondre a l'estranger el Misteri després
de contemplar-ne la representació en 1900. Va escriure un article
extens i important en què analitzava la partitura de l'obra29
i
que el va publicar en revistes d'Alemanya i França. Pedrell va
intentar, sense èxit, de cedir els seus treballs per a difondre'ls a
Elx, i fins i tot, per a recaptar fons a fi de millorar-ne la part escènica.30
Altres
autors com Rafael Mitjana,31 J. B. Trend32
o Joaquín Turina33 van fer treballs més o menys extensos sobre el Misteri. Es
vivia, per tant, un cert apogeu bibliogràfic, que contrastava
vivament amb la decadència experimentada per la Festa en aquesta
mateixa època. Aquesta decadència s'inicia en 1835 amb la supressió
de la capella de músics i cantors professionals per part del Consell
Municipal, que sostenia en l'església de Santa Maria, i va produir
que tots els investigadors que s'interessaven
per l'obra feren constar la necessitat urgent de depurar-la i
restaurar-la en la quasi totalitat.34
Un
cas molt especial d'aquesta etapa és l'obra del ja esmentat Pere
Ibarra i Ruiz, cronista, arxiver i bibliotecari d'Elx i estudiós
infatigable de tot allò que fa referència a Elx. Aquest personatge,
a més de difondre per tots els mitjans al seu abast el coneixement
dels valors del Misteri, cosa a què ja hem fet referència més
amunt, va participar en la tasca investigadora del drama il·licità.
Va publicar nombrosos documents de l'Arxiu municipal elxà referents a
la Festa i a la seua història. Va divulgar la consueta més antiga de
la Festa, la de 1625, i la primera traducció al castellà feta per
Felip Perpinyà en 1700.35 Va fer una bibliografia crítica del
Misteri i va polemitzar amb alguns estudiosos contemporanis sobre
temes concrets del Misteri —el nom, detalls escènics, etc.— i,
fidel a la seua manera de procedir, va redactar nombrosos escrits i
articles en què alertava els conciutadans i les autoritats d'Elx
sobre la necessitat de restaurar la Festa. D'aquesta manera va
aconseguir de conscienciar la població fins al punt que es va
constituir la Junta Protectora de la Festa, que va començar els
treballs per a restaurar-la en 1924.
Guies per a l'espectador
També en aquest segon període bibliogràfic hem de fer menció
especial dels fullets dedicats als espectadors. Els classificquem en
dos apartats: els d'abans de la intervenció de Pere Ibarra i els de
després.
[28]
Fins a 1924, la guia de l'espectador que hi havia, a més del fullet
de mossén Fuentes, que va ser reeditat en 1896, era la mencionada
traducció castellana del segle XVIII, reimpresa quasi sense
modificacions en diverses ocasions.
Malgrat tot, l'esmentat any 1924, Ibarra i Ruiz, conscient de la
necessitat d'una guia que explicara convenientment la representació,
va donar a conéixer la traducció castellana de Perpinyà de 1700
que, realitzada en versos ocatsíl·labs, s'adaptava millor al text
català original. Però no estava satisfet i va escriure un fullet on
va reunir, a més de la citada traducció, una transcripció de la
consueta de 1625. D'aquesta manera podia seguir-se en un mateix
llibret el text català i la traducció castellana i permetia una
lectura comparada de totes dues versions. És aquesta guia, modificada
en alguns aspectes tipogràfics o ampliada amb capítols aclaratoris,
la que han seguit utilitzant les diferents juntes responsables del
Misteri, fins fa pocs anys i amb excepció d'algunes dates.
La premsa local
Hem de fer un altre apartat amb la premsa local, molt abundant a Elx
des de finals del segle XIX fins el 1936.36
Hi trobem nombrosos
articles, reportatges, notes, documents i altres tipus d'escrits
dedicats a les festes d'Elx i a la Festa en especial. Aquestes
publicacions editaven a més números extraordinaris amb motiu de les
festes de la Mare de Déu d'agost. Aquestos números reunien treballs
sobre el Misteri de qualitat desigual, l'orientació dels quals
depenia tant de l'època concreta com de la ideologia política que
caracteritzara cadascun dels períodes.
Els
treballs que es publiquen en aquesta premsa —conservada en gran part
en la Biblioteca Municipal d'Elx—37 tracten fonamentalment de qüestions
d'organització de la Festa. Des de 1609 fins a 1924 el Misteri va ser
organitzat directament per l'Ajuntament. En l'època d'acabament de
segle XIX i principis del XX, el sistema polític afavoria els canvis
dels representants municipals i les crítiques a les seues actuacions
eren recollides per la premsa local. Gràcies a aquestes crítiques,
que seran en un o altre sentit segons l'orientació ideològica de la
publicació, podem estudiar la decadència de la Festa, la restauració
de 1924 i la polèmica iniciada a causa de les disposicions
governamentals de 1931 que limitaven les manifestacions públiques de
tipus religiós. [29]
Elche
y sus fiestas
Cal
fer una menció especial de la revista Elche y sus fiestas, publicada en 1935
arran de les festes de la Mare de Déu d'agost i per iniciativa
d'alguns elxans. Tot i que en aquesta revista només hi ha un article
dedicat al Misteri, és important perquè és el precedent directe
d'una revista, Festa d'Elig, dedicada a estudiar i difondre el
Misteri des de 1942 fins ara.
És
evident que ja en 1935 es va considerar necessària la realització
d'una publicació anual que divulgara les festes d'Elx i que servira
per a recollir opinions i estudis sobre el Misteri. Per desgràcia, la
guerra civil va obrir un parèntesi dolorós, que no es tancaria, pel
que fa a la representació de la Festa, fins a 1941, any en què es va
restaurar.
2.3. Tercera etapa:
1941-1978
Aquesta
és la de major producció bibliogràfica sobre el Misteri a causa de
l'aparició d'una sèrie de publicacions més o menys periòdiques
dedicades a estudiar-lo i difondre'l. Amb tot, una gran part d'aquesta
extensa bibliografia recull impressions personals de distingits
visitants o opinions sobre la vàlua religiosa de l'obra. Els estudis
científics són l'excepció.
En
1941 es va publicar una obra fonamental: l'edició facsímil de la
consueta de la Festa de 1709, realitzada per l'Instituto de España
i dirigida per Eugeni d'Ors, gràcies a una subvenció del compte de
Romanones. En el pròleg reproduït posteriorment en infinitat
d'ocasions, d'Ors expressa l'emoció que li produeix la representació
de la Festa, a pesar de les nombroses experiències teatrals selectes
que ha viscut. Aquesta edició, valuosa per ella mateixa, va ser molt
important, perquè va trencar de bell nou la barrera ocultista que
envoltava el Misteri i va permetre estudiar i divulgar un document
clau.
Festa d'Elig
Un apartat important en la producció bibliogràfica d'aquest tercer
període el constitueix la revista Festa d'Elig que reuneix un
considerable nombre d'articles dedicats a lloar i divulgar el Misteri
i a plasmar les impressions i emocions de tots els convidats il·lustres
que acudien a Elx per a presenciar l'obra assumpcionista.
La
revista, que —amb altres directrius— continua publicant-se,
presenta al llarg d'aquestos anys d'existència diverses etapes
marcades per canvis de director, d'impressió, de format, d'il·lustracions,
etc.:
1)
1942-1943. És director de la publicació Juan Orts Roman, cronista
de la ciutat i membre de la Junta Nacional Restauradora del Misteri
d'Elx i dels seus Temples. [30]
2)
1944-1953. És director de la revista Antonio Sánchez Pomares
—que ho serà fins el 1969—, periodista i delegat a Elx del
diari Información d'Alacant. La revista manté el mateix
format i disposició que en l'etapa anterior. El muntatge i
l'assesorament artístic van a càrrec de Jaime Anton Soriano.
3)
1954-1957. En aquesta etapa hi ha augment del format de la revista i
més il·lustracions a color. A partir de 1957, el muntatge artístic
el fa Tomàs Martínez Blasco. Des de l'any 1957 s'hi eliminen de la
portadella les referències a la «guerra civil» que des de la
creació de la publicació servien per a computar els números.
4)
1958-1966. Encara que es manté el format del període anterior, les
cobertes de la revista es reforcen i augmenta en gran mesura el
nombre de pàgines dedicades a publicitat, que es concentren en dos
grans blocs, un a l'inici i l'altre al final de la publicació. El
nombre d'il·lustracions a color augmenta. En els anys 1965 i 1966
es reprodueixen diversos articles publicats en els anys anteriors,
de manera que tots dos números resulten antològics. El motiu
d'aquesta acció és la celebració del suposat VII centenari del
Misteri d'Elx l'any 1965 —també s'hi va editar un suplement de la
revista dedicat a aquesta efemèride— i el XXV aniversari de la
creació de la revista. A més, en 1966 es va donar a conéixer una
relació d'autors que havien col·laborat en la publicació des del
primer moment. El muntatge artístic el fan Tomàs Martínez Blasco
i Juan Boix Matarredona.
5)
1967-1972.
Una nova reducció en el format de la publicació caracteritzava
aquest període. A més, minva el volum en desaparéixer les pàgines
destinades a la publicitat. D'altra banda, es dóna una total preferència
a la imatge sobre el text. D'aquesta manera, els articles es
redueixen a la mínima expressió i per contra les fotografies a
color i les il·lustracions de gran dimensió sobre temes del
Misteri o de la ciutat omplin els números. Com hem remarcat, en
1969, Antonio Sánchez Pomares va abanodnar el càrrec de director
de Festa d'Elig. El muntatge artístic el van seguir
realitzant els germans Martínez Blasco i, segons es dedueix de les
pròpies revistes, la direcció va quedar vacant. A partir de 1972,
la publicació va deixar de dependre directament del Patronat
Nacional del Misteri d'Elx i va passar a mans de l'Ajuntament, que
la va editar bianualment. Per això, no es va publicar l'any 1973.
6)
1974-1978. Els números apareguts en aquesta etapa manifesten una
clara fase de transició. Mentre que en 1974 i 1976 la Regidoria de
Festes apareix com a responsable de la revista, a partir de 1978, a
excepció de 1985, serà l'Arxiu Municipal qui s'encarregarà de
confeccionar-la. Aquest canvi va produir una variació del caràcter
de la publicació perquè va deixar de ser una revista de festes per
a convertir-se en una publicació científica destinada a recollir
les últimes investigacions relacionades amb el Misteri i amb la
història d'Elx. [31]
Números
extraordinaris de la premsa local
Un
altre fons important dins la bibliografia d'aquest període són els números
extraordinaris dels diaris provincials o locals. Aquests números es
van fer generalment amb motiu de les festes d'agost i solien —i
solen— publicar diversos articles d'interés sobre el Misteri.
El
primer número d'aquestes característiques que hem localitzat és de
1942 i correspon al diari Información d'Alacant.38
Hem de
fer notar que els números extraordinaris d'aquest diari publiquen
nombrosos articles reproduïts de la revista Festa d'Elig. En
altres ocasions es dóna el cas contrari, és a dir, treballs
publicats en primer lloc en el número extraordinari del periòdic es
reprodueixen en la revista. Aquesta duplicitat en la publicació dels
escrits, que generalment presenta un o dos anys de diferència,
s'explica perquè el director de la revista Festa d'Elig, des
del 1946 fins el 1969, va ser Antonio Sánchez Pomares, periodista
que, com hem vist, era també delegat local del diari Información.39
A
partir de 1954 el diari La Verdad de Múrcia en la seua edició
d'Alacant i d'Elx publica també números extraordinaris dedicats a la
Festa amb ocasió de les festes d'Elx.
El
mateix faran, des del moment que veuran la llum, els següents periòdics
d'Elx: Gaceta Ilicitana, Elche, Canfali-Elche, Baix
Vinalopó y el Periódico de Elche. A més, aquestos números
extraordinaris, que van comenaçar com a simples pàgines afegides a
l'edició habitual, amb avanços tipogràfics, han acabat
convertint-se en quadernets amb il·lustracions a color, cobertes,
etc.
Investigacions claus
En aquesta etapa en què la major part de la bibliografia sobre
la Festa són articles breus de tipus literari i divulgatiu hi ha, però,
algunes excepcions, com és ara l'aparició de publicacions claus per
a la Festa, quasi totes fetes per investigadors d'Elx, que amb més o
menys preparació científica han intentat de progres-[32]sar en la
tasca iniciada en el segle anterior. Aquest fet contrasta amb l'interés
per la Festa dels forasters estudiosos en la segona de les etapes
bibliogràfiques.
L'any
1957 pot considerar-se crucial en aquest sentit, perquè s'edita el
llibre de José Pomares Perlasia La «Festa» o Misterio de Elche.40
Es tracta de l'estudi sobre la Festa més important de tots els
que s'havien fet fins aquell moment. En una sola obra s'analitzen els
aspectes escènics, lieteraris i musicals de la Festa. La segona part
d'aquest treball extens, centrada en els aspectes històrics de
l'obra, no es va publicar, tot i que hi havia diversos assumptes que
es deixaven pendents en la primera part per a ser clarificats en la
segona.41
Altres
estudis d'interés d'aquest període són els fullets divulgatius de
José Pascual Urban42 o Juan Orts Roman.43
El
1956 es va publicar el llibre Leyenda del Misterio de Elche, de
Rafael Ramos Folqués,44 que representa un nou intent de
sintetitzar un nombrós material documental i bibliogràfic dispers
sobre el Misteri i la tradició de la Vinguda de la Mare de Déu
d'Elx. l'obra centra l'interés en l'explicació històrica d'aquesta
tradició i l'aparició misteriosa de la consueta de la Festa.
Un
altre autor que va dedicar part dels seus esforços al Misteri va ser
Alejandro Ramos Folqués. De les seues obres esmentarem, d'una banda,
la Historia de Elche,45 on dedica tres capítols extensos a
la Festa, en els quals, seguint la tònica general de l'obra,
reprodueix les referències sobre el Misteri que hi ha en les actes
del Consell Municipal d'Elx, sense discutir-les ni analitzar-les, de
manera que ens ofereix una àmplia col·lecció de referències
documentals sobre l'organització municipal del drama i recopila les
opinions de diversos estudiosos de l'obra. I, d'altra banda, els Anales
del Misterio de Elche46 on de manera un poc irregular recull
una història breu de l'organització de la Festa, en què destaca les
diverses entitats encarregades de muntar-la al llarg del temps i els
seus reglaments, a més de diverses referències i fets d'importància.
Citarem
també a Juan Gómez Brufal, que, si bé no va fer cap treball extens,
va publicar al llarg de la seua vida nombrosos articles sobre la
Festa, on incidia en l'aspecte religiós.47
Així mateix, fruit de les seues investigacions va ser el
descobriment de la personalitat de Lluís Vich, mestre de capella del
Misteri en el segle XVI i autor del cant «Ans d'entrar en sepultura»,
del segon acte. A més, conscient de la importància de recollir i
estudiar tot el que es publicara sobre el Misteri, va realitzar
aquesta tasca durant més de trenta anys i va crear l'Arxiu del
Patronat del Misteri, el fons bibliogràfic del qual ha constituït la
base fonamental de la redacció d'aquest treball.
[33]
En l'aspecte musical, hem de citar els treballs dels musicòlegs
Samuel Rubio48 i Óscar Esplà49
que van intentar d'analitzar la música de la Festa i establir els
possibles precedents que permeteren datar l'obra.
Cap
als anys setanta, quasi al final d'aquest tercer període, comença a
produir-se un cert moviment bibliogràfico-científic sobre el
Misteri. Aquest és el cas d'alguns articles que analitzaven l'aspecte
teatral de l'obra, realitzats per Antonio González.50
I, sobretot, el de dos llibres d'indubtable interés, publicats per
l'Institut d'Estudis Alacantins: el primer és la Bibliografía crítica
de la «Festa» o «Misteri d'Elig» de Montserrat Albet i Roger
Alier,51 en el qual es recopila i es
comenta la bibliografia més destacada sobre la Festa. Aquest llibre
va obtenir el premi del concurs convocat en 1972 per l'esmentat
Institut sobre la bibliografia crítica del Misteri. El segon llibre a
què féiem referència és el d'Enric A. Llobregat, La Festa d'Elx,
premiat el 1975 en un concurs convocat per a textos sobre el Misteri
destinats a xiquets.52 L'obra va ser
publicada el mateix any amb il·lustracions de l'autor. Es tracta d'un
text bàsic que ofereix una visió clara i concisa de la Festa:
característques, història i tradicions. D'aquesta manera, a més de
servir d'introducció de la Festa per al món infantil, pot
utilitzar-se perfectament per qui intente apropar-se per primera
vegada al tema. Des que l'Institut d'Estudis Alacantins va cedir les
planxes d'impressió al Patronat Nacional del Misteri d'Elx, aquest el
continua reeditant i el reparteix com a guia per als espectadors qua
acudeixen a presenciar la Festa.53
Guies per a l'espectador
Les guies per a l'espectador són continuació de les de l'època
anterior: segueixen mostrant —conforme el model establit per Pere
Ibarra en 1929— la consueta de 1625 i la traducció al catellà de
1700, únicament hi ha variacions quant al format, a la disposició
tipogràfica o a la inclusió d'altres documents, com ara el decret en
què es nomenà la Festa monument nacional o el pròleg d'Eugeni d'Ors
a l'edició facsímil de la consueta de 1709. Però, a partir de 1946
es produeix una alteració notable que hem d'aclarir. Per a facilitar
als espectadors la lectura comparada de la consueta catalana i la
traducció castellana es van col·locar a doble columna tots dos
textos i, a més, perquè coincidiren els cants dels personatges, es
van eliminar les acotacions escèniques realitzades per Claudià Felip
Perpinyà i es van substituir per una traducció literal de les
indicacions de la consueta de 1625. D'aquesta manera, encara que en
els fullets es va seguir indicant que els textos corresponien a l'obra
de Gaspar Soler a més de la de Claudià Felip Perpi-[34]nyà, a
aquest només pertanyen les traduccions dels cants i no el text de les
acotacions teatrals.54
Una
excepció en la continuïtat de les guies la trobem el 1960 amb
l'aparició del fullet redactat per Antonio Antón Asencio, Secretari
de la Junta Local Gestora del Patronat del Misteri.55
Es tracta de la primera i única guia escrita a posta per al Misteri,
és a dir, amb una explicació detallada del moviment escènic, amb
una revisió actualitzada del text i amb la inclusió d'alguns
aclariments sobre la supressió d'escenes en els anomenats assaigs
generals de l'obra, a més d'una sèrie de capítols sobre l'origen de
la Festa, el temple de Santa Maria i alguns detalls escènics i històrics.
Amb
tot, a partir de 1974, exhaurides les dues edicions d'aquesta guia, es
va fer un opuscle amb les característiques dels fullets precedents,
és a dir, amb els textos de Soler Chacón i de Perpinyà, amb algunes
fotografies en color i una breu col·lecció de pensaments sobre el
Misteri de diversos autors.
A
més, des de 1977 s'utilitza també com a guia de l'espectador
l'esmentat llibre d'Enric A. Llobregat, La Festa d'Elx.
2.4.
Quarta etapa: 1979-1988
L'any
1979 assenyala l'inici de la quarta i última etapa bibliogràfica
queproposem. Tal data ja va ser apuntada per Josep Maria Asensio, qui
destacà la publicació en aquest any de diferents treballs
d'investigació relacionats amb el Misteri, els quals marcarien
l'inici d'una llarga sèrie d'estudis.56
Aquest any aparegueren obres com la del reverend Gonçalo Gironés
Guillem, «Los orígenes del Misterio de Elche»57
i, també, un estudi sobre els goigs assumpcionistes cantats a la basílica
de Santa Maria i la seua relació amb la Festa.58
I a partir d'ací, coincidint, a més, amb l'auge experimentat pels
estudis d'història local, la Festa ha estat estudiada per
investigadors de diferents matèries. [35]
Investigacions
universitàries
L'aparició de nombrosos llibres i articles de caràcter científic
en aquest període de temps l'hem d'explicar, sobre manera, per la
realització de dues tesis doctorals sobre la Festa. Aquests estudis
han estat realitzats per Jesús-Francesc Massip i Bonet, de la
Universitat de Barcelona,59 i per Lluís
Quirante Santacruz, de l'Instituto Español de Cultura de Roma.60
Els dos investigadors, que prèviament també van realitzar les memòries
de llicenciatura sobre la Festa, han centrat l'atenció en els
aspectes teatrals, tramoístics, històrics i literaris de l'obra,
encara que des de punts de vista diferents.
Per
altra banda, dins d'aquesta mateixa via d'investigació universitària,
hem d'insistir en la presència de comunicacions sobre el Misteri en
congressos nacionals i internacionals, col·loquis de la Societat
Internacional per a l'Estudi del Teatre Medieval, simposis sobre el
teatre durant l'Edat Mitjana i el Renaixement i congressos de
Musicologia, d'Antropologia o de Llengua i Literatura. Molts d'ells
han comptat amb la presència de treballs sobre la Festa realitzats
per diferents especialistes. També assenyalarem l'aparició
d'articles en miscel·lànies i revistes científiques nacionals i
estrangeres.
Món
i Misteri de la Festa d'Elx
Dins
l'expansió experimentada pels treballs d'investigació al voltant del
Misteri, hem de destacar de forma molt especial el projecte titulat Món
i Misteri de la Festa d'Elx organitzat per la Conselleria de
Cultura, Educació i Ciència de la Generalitat Valenciana. Aquest
projecte consistia, fonamentalment, en una àmplia exposició sobre la
Festa i el seu món que va poder contemplar-se a València (1986) i a
Barcelona (1987).
La
mostra va originar, a més, algunes publicacions de gran interés.
Aquest seria el cas del catàleg de l'exposició que recull trenta-dos
articles d'altres tants investigadors en els quals s'exposa els
respectius punts de vista sobre les diferents parcel·les que componen
el Misteri, així com altres aproximacions a l'estudi del teatre
medieval, especialment el de tema assumpcionista. Aquest catàleg és
un bon exemple del mètode utilitzat actualment pels estudis d'història
local: la formació d'un equip interdisciplinar que investiga el tema
des de diferents punts de vista.
A
més, hem de mencionar, dins del mateix projecte, l'edició facsímil
de la [36] consueta de 1709. Aquesta edició s'acompanya de dos
estudis monogràfics sobre el text i la música d'aquesta consueta
realitzats per Jesús-Francesc Massip i Bonet i per Maria Carme Gómez
Muntané, respectivament.61 Així mateix,
foren editats dos relats literaris inspirats en la Festa dins de la
Biblioteca Infantil de la Generalitat Valenciana: Àngels d'algeps
al corredor de l'orgue, de Gaspar Jaén62
i Món i Misteri de la Festa d'Elx,63
d'Alfons Llorenç. Per acabar, també va ser publicat el llibre Iconografia
assumpcionista de Maria Teresa Vicens.64
Revistes
Al
llarg de tota aquesta quarta etapa bibliogràfica, han aparegut
diferents números especials, dedicats al Misteri, d'algunes
publicacions periòdiques, utilitzant els esmentats mètodes
interdisciplinars de la història. Alguns números monogràfics o,
almenys, dedicats àmpliament a aquest tema s'han publicat en revistes
com L'Arrel, La Tramoia, La Rella, Montsalvat,
El Público, El Temps, etc. Una altra història és el
cas de Festa d'Elig. Aquesta revista municipal ha sofert
diversos canvis al llarg d'aquest període.65
Els primers anys amb una periodicitat bianual va ser dedicada, quasi
exclusivament, a temes relacionats amb la història il·licitana,
encara que hi ha alguns articles sobre el Misteri. A partir de 1984,
en el qual va canviar el nom pel de Festa d'Elx, va tornar a
recuperar el caràcter monogràfic sobre la Festa. El 1985 va eixir un
número antològic en el qual es van reproduir diferents articles de
caràcter literari publicats en èpoques anteriors. I, finalment, a
partir de 1987 va tornar a adquirir el caràcter anual, conservant la
dedicació quasi exclusiva al Misteri. A més, tant el 1987 com en
1988, la revista va eixir acompanyada amb sengles carpetes titulades Els
artistes i la Festa en les quals es reproduïen obres artístiques
relacionades amb la Festa. En el primer dels anys esmentats es va
publicar una col·lecció de fotografies d'Andreu Castillejos i l'any
següents es van reproduir unes aquarel·les del pintor Sixto.
Premsa
Seguint la tendència general de l'etapa anterior, la premsa local ha
publicat números extraordinaris dedicats al Misteri amb ocasió de
les festes d'agost i, a vegades, amb motiu de les representacions
extraordinàries de novembre. A poc a poc [37] s'ha millorat l'edició
d'aquests números a nivell tipogràfic i, a més, el contingut ha
augmentat en articles d'investigació i ha disminuït en treballs
d'opinió i en entrevistes i reportatges sobre el món de la Festa.
Creacions artístiques
Un tipus de producció bibliogràfica que ha fet l'aparició en aquest
últim període és la basada en creacions artístiques de diversa índole
inspirades en el Misteri. Ja hem assenyalat els suplements que
acompanyen els darrers anys a la revista Festa d'Elx. Citarem
també la confecció de dues carpetes de gravats originals inspirats
en la Festa. Una d'aquestes va ser realitzada per l'artista Saura
Llorens66 i la segona per Sixto Marco i Díaz
Azorín, amb textos d'Enric A. Llobregat.67
Tota
aquesta creació, totalment desconeguda fins ara, ha produït obres de
diversa índole com, per exemple, un col·leccionable editat pel periòdic
Elche. Aquest col·leccionable estava compost per vint làmines
formades per fotografies en color amb escenes del Misteri i un text
explicatiu del desenvolupament de la Festa.68
D'altra
banda, també la creació literària, en prosa i en vers, troba en el
Misteri una font d'inspiració. A més dels relats infantils
esmentats, assenyalarem obres com La Festa de Gaspar Jaén.69
I en aquest mateix apartat inclourem col·leccions d'entrevistes
realitzades a personatges de la població, alguns d'aquests
relacionats amb el Misteri.70
Reedicions
L'indubtable interés que la història local ha despertat en aquests
darrers anys ha propicita la reedició d'obres ja esgotades, en
ocasions des de fa anys, relacionats amb els temes estudiats per
aquest tipus d'història. D'aquesta manera, de forma indirecta, la
bibliografia del Misteri ha augmentat amb la recuperació d'obres,
algunes d'elles centenàries, que s'han posat de nou en circulació.
Així,
llibres i articles escrits per Madoz, Teodor Llorente, Joan Amades,
Manuel Sanchis, el capellà Fuentes, Pere Ibarra, Roc Chabàs,
Alejandro Ramos, etc. els quals contenien referències, documents o anàlisis
sobre la Festa, han tornat a aparéixer en les llibreries i
biblioteques de manera que els nous investigadors puguen accedir al
contingut amb més facilitat. [38]
Estat
actual de les investigacions
Totes
aquestes investigacions al voltant de la Festa no han aparegut, lògicament,
de manera aïllada. En realitat formen part d'un corrent d'estudi
sobre el teatre religiós medieval desenvolupat a tota Europa. Aquest
corrent ha trobat en el Misteri una referència obligada, per
tractar-se de l'única obra de l'esmentat teatre que s'ha mantingut
viva fins ara.
Entre
les diverses línies de treball que hi ha per a determinar exactament
les característiques de la Festa, destacarem, per exemple, la
publicació crítica de les consuetes i la determinació dels
antecedents propers o llunyans de l'argument de l'obra i la possible
evolució o camí seguit fins a la fixació del text actual. Altres
aspectes analitzats amb especial interés serien la partitura del
drama, la denominació correcta, així com la llengua en què es troba
escrit. Tot açò, amb el fi d'avançar en les investigacions i,
d'altra banda, desfer uns malentesos que alguns autors repetien sense
tenir un criteri rigorós. A més a més, s'ha comptat amb l'atenció
dels estudiosos de l'evolució escènica i tramoística de l'obra, el
coneixement dels aparells aeris, l'adaptació del Misteri als
successius temples elxans, etc. Amb tot, creiem que la meta principal
dels investigadors, i a aquesta s'encaminen nombrosos estudis, és
desentranyar el moment en el qual es va posar en marxa la representació,
és a dir, determinar l'origen exacte.
________________________
|
|
*
Repertori bibliogràfic de la
Festa d'Elx, IVEI-Ajuntament d'Elx, València, 1994, p. 19-38
(text revisat per al web). 1
José M. VIVES RAMIRO, La
«Festa» y el consueta de 1709, Ajuntament d'Elx, Elx, 1980, p.
13. 2
José POMARES PERLASIA, La
«Festa» o Misterio de Elche, Bracelona, 1957, p. 15 i 16. 3
Pere IBARRA I RUIZ, El Tránsito
y la Asunción de la Virgen, Tipografia Agulló, Elx, s.a.
[1933?], p. 5. 4
Carlos TÁRREGA I CARO, Consueta
de la Festa de la Verge i Mare de Déu Maria Santíssima de
l'Assumpció, ed. facsímil a cura de Joan Castaño i Garcia, M.
Pastor, col. «Papers d'Elx», Elx, 1992. 5
Relación verdadera de un
prodigio que en 15 de agosto de este año de 1727 obró la milagrosa
imagen de N. Señora de la Assumpción de la villa de Elche con un
hombre que cayó de una muy alta cornisa y oy vive publicando el poder
de esta gran Reyna, Imp. De Jayme Mesnier, Múrcia, 1727. 6
Madrid, 1740, p. 72-79. 7
No podem afirmar que aquesta
diferència entre totes dues edicions prove la creació de la
tradició de la Vinguda de la Mare de Déu entre 1726 i 1740. En
aquest sentit, només pot comprovar-se la celebració de la festivitat
en els segles XVIII i XIX i la inexistència de referències a
l'aparició miraculosa de la imatge mariana en textos del segle XVII,
com és ara la consueta de 1625 o el manuscrit de Cristòfol Sanz, de
1621. 8
Imp. Hilario Santos Alonso, Madrid,
1784, t. VIII, p. 268-279. 9
Madrid, t. II, 1867, p. 611-624. 10
Imp. M. Santamaría, Elx, 1855. 11
Sobre aquesta interessant obra
teatral, vegeu J. CASTAÑO GARCIA, Apuntes sobre la venida de la
Virgen a Elche, Societat de la Vinguda de la Mare de Déu, Elx,
1984, p. 17-22. Hem de fer notar que la inclusió dins l'obra de
Caracena d'uns suposats documents de la troballa de la imatge i la
còpia posterior d'aquestos documents en estudis històrics, sense
advertir la procedència lietrària, va produir confusió en alguns
investigadors. 12
Madrid, 1845-1850. 13
Per a una descripció d'aquestes
guies per a l'espectador i les edicions successives, vegeu J. CASTAÑO
GARCIA, «Breu història de la guia per a l'espectador de la Festa
d'Elx (1741-1983)», Miscel·lània Joan Gili, Publicacions de
l'Abadia de Montserrat, col. «Biblioteca Abat Oliba», Barcelona,
1988, p. 159-178. 14
Traducción de la Misteriosa
fiesta que la villa de Elche celebra a su Patrona María Sma. en el
simulacro angelical de su Assumpción gloriosa a los cielos, Juan
Gonçàlez, València, 1741. 15
Sobre el possible autor d'aquest
fullet, vegeu J. CASTAÑO GARCIA, «Claudiano Phelipe Perpinyan. Vida
y obra del primer traductor de la Festa d'Elx», Revista del
Instituto de Estudios Alicantinos, núm. 36, Alacant, maig-agost
1982, p. 141-175. 16
Imp. F. Santamaría, Elx, 1855. 17
Aquestes característiques serien,
per exemple, la supressió del text en l'escena de la «Judiada» o
«Joïà», que no es va representar des dels últims anys del segle
XVIII fins a 1924. O bé les paraules de l'autor dedicades, en la
introducció del fullet, als espectadors forasters: «Yo compadecía a
los forasteros que abandonaban sus casas, bienes y hasta sus familias,
se personaban en nuestra Insigne Parroquial Iglesia de Santa María
[...] sin poder comprender la manor de esas palabras [...]». 18
Discursos leídos en la Academia
de la Historia, en la recepción pública del Marqués de Molins el
dia 29 de junio de 1869, Imp. i est. de M. Rivadeneyra, Madrid,
1869, p. 5-99. 19
«El Tránsito y la Asunción de la
Virgen», Diario de Barcelona, Barcelona,
12-08-1870/26-08-1870/01-09-1870. 20
Tip. Mariana, Lleida, 1887. 21
Aquest llibre va ser criticat
durament per Pere Ibarra i Ruiz, que va arribar a dir: «En cuanto a
pureza de traslados, correción de pruebas impresas, citas y, sobre
todo, publicación de la Consueta [...] verdaderamente fue una
lástima tanta negligencia por parte de su autor, del bueno de D.
Javier, que se conoce que al componer un libro Mariano, que tanta
difusión había de alcanzar, no aspiró a otra cosa que a un
momentáneo galardón» (El Tránsito..., p. 64); també Roc
Chabàs va desqualificar l'edició de la consueta del Misteri de 1639
realitzada per Fuentes y Ponte en la seua Memoria...: «[...] y
está tan desfigurado [es refereix al text de la consueta] en la
"Memoria de Nuestra Señora de la Asunción de Elche" que en
Lérida vio la luz en 1887 por D. Javier Fuentes Ponte, que se puede
asegurar es de todo punto indescifrable lo publicado» («El Drama
Sacro de la Virgen de Elche», El Archivo, t. IV, quad. VI,
Dènia, 1890, p. 203-214). 22
Ibidem. 23
«Excursión a Elche. Auto lírico
religioso», Boletín de la Sociedad Española de Excursiones,
Madrid, 1896. 24
Daniel Cortezo y Cía., Barcelona,
1889, cap. XXI. 25
«¡A Elche!», Las Provincias,
València, 11-08-1900; «En Alicante, de paso para Elche», Las
Provincias, València, 14-08-1900; «La Fiesta de Elche», Las
Provincias, València, 17-08-1900; «Las fiestas de Elche», Las
Provincias, València, 18-08-1900; «Las fiestas de Elche», Las
Provincias, València, 11-08-1900; «Las fiestas de Elche», Las
Provincias, València, 20-08-1900. 26
«La "Festa" de Elche», Las
Provincias, València,
01-08-1901/03-08-1901/04-08-1901/09-08-1901/15-09-1901/29-08-1901. 27
Vegeu Alejandro RAMOS FOLQUÉS, La
Dama de Elche, Elx, 1977, p. 22. 28
«Les fêtes de l'Assomption a
Elche (Espagna)», L'Illustration, París, 18-09-1897. 29
«La festa d'Elche ou le drame
lyrique liturgique espagnol. Le Trépas et l'Assomption de la
Vierge», Sammelbände der Internationalen Musikgesellschaft,
Leipzig, gener-març 1901, p. 203-252. 30
Part de la correspondència creuada
entre Felip Pedrell i Pere Ibarra pel que fa a la realització
d'aquest fullet la va publicar Ibarra en el periòdic El Pueblo de
Elche, en març de 1901. 31
«Le mystère d'Elche et les
origines du théâtre lyrique», Encyclopedie de la Musique et
Dictionaire du Conservatoire (dirigida per A. Lavignac i L. de la
Laurencie), Librairie Delagrave, 1920, 1a part., vol IV, p. 1941 i s. 32
«El Misterio de Elche», La
«Festa» de Elche (Estudios), Col. «Illice», núm. 2, 1921. 33
Ibidem. 34
Vegeu J. CASTAÑO GARCIA, «La
Festa d'Elx cien años atrás», Revista del Instituto de Estudios
Alicantinos, núm. 40, Alacant, setembre-desembre 1983, p.
157-186. 35
Lo Misteri d'Elig. El Misterio
de Elche. Manual del curioso espectador de la famosa fiesta compuesto
para que sirva de guía y claro conocimiento, Imp. Lucentum,
Alacant, 1929. 36
Un estudi exhaustiu de tota la
premsa local va ser realitzat per Miguel ORS MONTENEGRO, La prensa
ilicitana. 1836-1980, CEPA, Alacant, 1984. 37
Aquestos treballs relatius al
Misteri van ser catalogats per l'equip tècnic de la Biblioteca
Municipal d'Elx. Vegeu Carmen GUTIÉRREZ CARDONA, María MARÍN
MARTÍNEZ i Encarnación SALAS SIRVENT, «La Festa y la prensa.
Catálogo de artículos locales: 1844-1940», Festa d'Elx, Elx,
1987, p. 69-90. Després de confrontar aquest catàleg amb els
periòdics originals hem detectat diversos errors, com ara canvi de
dates i títols, articles no relacionats amb el Misteri, etc., per la
qual cosa creiem que cal revisar-lo. 38
No podem acceptar, per tant, les
conclusions de l'equip tècnic de la Biblioteca Municipal d'Elx quan
assenyala l'any 1959 com el primer en què va ser editat un número
extraordinari dedicat al Misteri. Vegeu C. GUTIÉRREZ CARDONA, M.
MARÍN MARTÍNEZ i E. SALAS SIRVENT, «La festa y la prensa. Catálogo
de artículos aparecidos en Información (1955-1965)», Festa
d'Elx, Elx, 1988, p. 91-114. 39
Tampoc creiem encertades les
conclusions de l'equip tècnic de la Biblioteca Municipal d'Elx quan
diu que aquestos números extraordinaris de la premsa provincial es
dedicaven a «[...] cobijar a gran parte de los escritores locales que
no caben en aquel [Festa d'Elig] por hallarse copado en gran
parte por escritores nacionales», op. cit., p. 92, perquè la
repetició de treballs en Información i en Festa d'Elig
s'evidencia només comparant els índex de totes dues publicacions. 40
Op. cit. 41
Segons notícies aparegudes en la
premsa local, sembla probable l'edició d'aquesta segona part que la
va acabar l'autor abans de morir i la revisen ara els hereus. 42
El Misterio de Elche. Folleto
histórico-crítico, Imp. García, Alacant, 1941. 43
Guión de la Festa o Misterio de
Elche. Para uso de los actores y de cuantos intervienen en dicha
representación, Junta Nacional Restauradora del Misterio de Elche
y de sus Templos, Elx, 1943. 44
Gráficas Asín, Madrid, 1956. 45
Tall. Lepanto, Elx, 1970. 46
Ajuntament d'Elx, Elx, 1974. 47
Escritos y conferencias,
recopilació i notes a càrrec de J. Castaño Garcia, Caixa d'Estalvis
Provincial d'Alacant, Alacant, 1983. 48
Destaquem
«La música del "Misterio" de Elche», Tesoro sacro
musical, núm. 4, Madrid, juliol-agost 1965. 49
Destaquem «Apuntes sobre la
"Festa d'Elig"», Festa d'Elig, Elx, 1956 i
«Consideraciones en torno al Misterio de Elche o "Festa
d'Elig"», El Misterio de Elche. Siglos XIII-XVIII,
Hispavox, Madrid, 1961 (grabació discogràfica). 50
Destaquem «El lugar teatral y el
"Misterio" de Elche», Revista del Instituto de Estudios
Alicantinos, núm. 9, Alacant, gener 1973, p. 37-45. 51
Instituto de Estudios Alicantinos,
sèrie I, núm. 22, Alacant, 1975. 52
Instituto de Estudios Alicantinos,
sèrie II, núm. 8, Alacant, 1975. 53
Vegeu J. CASTAÑO GARCIA, «Breu
història...», op. cit., p. 176-178. S'ha de destacar la
publicació d'una traducció al francés, feta el 1983, a fi
d'atendre'n la demanda. 54
Aquesta alteració ja va ser
detectada per José Pomares Perlasia, que la va donar a conéixer en
l'op. cit., p. 186. 55
El «Misterio» o «Festa» de
Elche. Guía para el espectador del famoso drama sacro-lírico que se
representa anualmente en la arciprestal e insigne Basílica de Santa
María de esta ciudad los días 14 y 15 de agosto, Patronat
Nacional del Misteri d'Elx, Elx, 1960. 56
«Dicha preeminencia corresponde,
por el contrario, a 1979 por una razón primordial: la publicación
durante el decurso del presente año de tres trabajos caracterizados
por su voluntad de afrontar, con un decidido rigor intelectual, el
tema de la Festa o de aspectos relacionados con ella». Josep Maria
ASENSIO VERDÚ, «El auge bibliográfico de la Festa», Información,
Alacant, 16-08-1984. 57
Marian Library Studies,
núm. 9, Universitat de Dayton, Dayton (Ohio, EUA), 1979, p. 21-188. 58
J. CASTAÑO GARCIA, «Los gozos
asuncionistas ilicitanos y su relación con la Festa d'Elx», Revista
del Instituto de Estudios Alicantinos, núm. 28, Alacant,
setembre-desembre 1979, p. 115-127. 59
Jesús-Francesc MASSIP I BONET, Aproximació
a l'estudi de l'espectacle religiós medieval: el Misteri o Festa
d'Elx, Universitat de Barcelona, publicada amb el títol de La
Festa i els misteri medievals europeus, Institut de Cultura «Juan
Gil-Albert»/ Ajuntament d'Elx, Alacant, 1991. 60
Part de la seua tesi doctoral ha
estat publicada sota el títol de Teatro asuncionista valenciano de
los siglos XV y XVI, Conselleria de Cultura, Educació i Ciència,
València, 1987. 61
Consueta de 1709, a cura de
J. F. Massip Boent i Mari Carme Gómez Muntané, Conselleria de
Cultura, Educació i Ciència, València, 1986. 62
Conselleria de Cultura, Educació i
Ciència, col. «Biblioteca Infantil», València, 1986. 63
Ibidem. 64
Conselleria de Cultura, Educació i
Ciència, València, 1986. 65
A partir de 1978, la revista ha
estat dirigida per l'arxiver municipal d'Elx, Rafael Navarro
Mallebrera, amb l'excepció del número antològic de 1985, que va ser
coordinat per Gerardo irles Parreño. Des de 1989 dirigeix la revista
Biel Sansano i Belso qui, per primera vegada en la història de la
publicació ha nomenat un consell de redacció. 66
Misteri d'Elx, Centro de
Iniciativas Turísticas, Elx, 1981. 67
El libro de la representación
de la Festa d'Elx, Rembrandt, Alacant, 1981. 68
J. CASTAÑO GARCIA, «El Misteri.
La Festa d'Elx», Elche, Elx, 04-08-1986. 69
Moll, Palma de Mallorca, 1982. 70
Juan Ángel CASTAÑO LÓPEZ, Miscelánea.
(Conversaciones en Elche), Ediciones Inauditas, Elx, 1988;
Patricio FALCÓ, Gent d'Elx, Elx, 1988.
|
