Joan Castaño Garcia, Les consuetes de la Festa d'Elx (1989)

LES CONSUETES DE LA FESTA D'ELX*

JoAN cASTAÑO gARCIA
Arxiu del Patronat del Misteri d'Elx

[61] En el teatre religiós medieval, consueta és aquell llibre o quadern que conté la lletra o la música —i eixe és el tret bàsic de la seua definició general— i les indicacions escèniques necessàries per a desenvolupar la representació dramàtica, és a dir, el cerimonial que hi té lloc. És, en una paraula, el llibret o guió de la peça i, per tant, la seua lectura és la millor manera de conéixer l'escenificació detallada en la data que presente el document.

Són cinc les consuetes que es coneixen de la Festa o Misteri d'Elx. I encara que, segons les últimes i documentades investigacions respecte a aquesta fonamental obra de teatre religiós català, els orígens de la Festa cal situar-los en els últims anys del segle XV, els llibrets més antics del drama que s'han conservat són del segle XVII i del XVIII. Malgrat aquesta diferència en el temps i altres circumstàncies, pot resultar de cert interés fer un petit repàs de les consuetes il·licitanes i posar de manifest les característiques més importants.

CONSUETA DEL 1625

La primera d'aquestes consuetes apareix datada l'any 1625 i es titula Llibre de la Festa de Nostra Señora de la Sumptió, ditta vulgarment la Festa de la vila de Elig, sacada de son original registre, a instància del Señor Honorat Martí de Montsí, Cavaller familiar del St. Offisi y Capità per sa Magestat en la Ciutat de Oriola.

Es tracta d'una còpia manuscrita feta per Gasapr Soler Chacón que conté [62] únicament la lletra dels cants i les indicacions teatrals, i que aquest prengué del seu registre original que es guardava en l'anomenada caixa de les tres claus del Consell elxà. És a dir, de la consueta original, de la qual només coneixem aquesta breu referència i que, esguellada en el saqueig que l'Arxiu Municipal va patir durant la Guerra de Successió, el 1706, fou substituïda pel manuscrit de l'any 1709, que després veurem.

Per a Francesc Massip, aquest original provindria de l'any 1609, any en què el Consell Municipal, en fer-se càrrec de l'organització i manteniment de l'obra, faria una còpia del guió que passaria a ser custodiada en la caixa forta de la vila. A més, l'esmentat investigador apunta la possible existència d'altres consuetes anteriors, per a ús del director d'escena i que estarien en mans de la Confraria de Nostra Senyora de l'Assumpció i de la mateixa església de Santa Maria, encara que no ha quedat cap rastre d'aquests llibrets.¹

La còpia del 1625, segons es desprén de les paraules de Soler Chacón, estava dirigida a Honorat Martí de Montsí, parent seu, cavaller del Sant Ofici de la ciutat de Múrcia i capità d'Oriola, el qual havia manifestat el seu interés per conéixer l'obra; potser, amb la finalitat que la Inquisició vigilara estretament les representacions dins el temple, ja que aquest tipus de peces teatrals havia estat expressament prohibit, tant pel Concili de Trento com pel Segon Sínode del bisbat d'Oriola.

Malgrat aquestes prohibicions, la Festa d'Elx seguí sent escenificada en l'església de Santa Maria. La seua aprovació definitiva vindria, justament, del procés obert pel bisbat d'Oriola el 1631, per tal fer complir els manaments oficials i posar ordre en els reiterats altercats que es produïen entre els espectadors del drama sagrat dins el temple il·licità. El Consell municipal, a través del seu Síndic i Procurador, Francesc Sempere, defensà davant el Jutge Apostòlic de València la representació assumpcionista mostrant un rescripte pontifici que el 3 de febrer del 1632 firmava el Papa Urbà VIII. En aquest document es manava que ningú no poguera, per cap motiu, «molestar, vejar, estorbar o inquietar» la possessió de la Festa per part dels habitants d'Elx.

De tota manera, la còpia del guió que estudiem s'obtingué de forma extraordinària i gràcies a les influències de Soler, ja que, com ell mateix indica, només transcriví la lletra [63]

en cas que coneixia i conech en mi tenir poca dufitièntia per exir ab ma pretensió respecte de no donar lloch la vila ny clero aques fassen trellats per la autoritat y gravetat de la festa.²

A més, i probablement amb la finalitat de millorar l'encàrrec de Martí de Montsí i de poder explciar exactament, sense que hi haguera cap dubte, el desenvolupament del drama, el copista va ampliar les acotacions escèniques, ja que aquestes són més extenses que les incloses en les altres consuetes. Així doncs, és l'únic text, llevat del del 1751 que el copia, que inclou un seguit de quartetes suprimides en les consuetes posteriors. Aquestes cuartetes són, d'una banda, el cant inicial de la Verge Maria al peu de l'andador³ i, d'un altra, els versos de les anomenades Maries Mudes, Maria Salomé i Iacobé, tant en el primer acte⁴ com en el segon, en contestar els apòstols que baixen a la porta Major de Santa Maria per invitar-los al sepeli de la Mare de Déu.⁵ Aquesta supressió durà fins a l'any 1954, en què Óscar Esplà, en la segona intervenció sobre l'obra, tornar a incorporar els cants i adaptà la lletra del 1625 amb música d'altres quartetes de la Maria, ja que la partitura original no es conservava. El quart cant, que només podem trobar en aquest guió del segle XVII, és la quarteta feta per a la Coronació pel llicenciat Joan Baptista Comes, mestre del Real Palatio que, segons sembla, no arribà a ser incorporada a la representació, sense que se'n conserve, doncs, la seua música.⁶

D'altra banda, Soler Chacón, afegí al final de l'escrit un seguit de notícies referents a la «Fundaçió de ditta vila y antiguitats della y les cosses més principals que la enoblexen y li donen ser perfet». La majoria d'aquestes notes van ser extretes del llibre escrit el 1621 per Cristòfol Sanç de Carbonell, Jurat d'Elx.⁷

Aquesta consueta, actualment extraviada, fou transcrita y publicada per Pere Ibarra i Ruiz, que signà el treball el 28 d'agost de 1900, tot i que no va ser editat fins a alguns anys després. Segons Ibarra, el text es trobava en un [64] «cuaderno manuscrito de tapas de pergamino, ligaduras de seda verde, que consta de 29 páginas de escritura en un tamaño de 15x21 centímetros».⁸

El manuscrit està dividit en diversos capítols. En primer lloc anava una carta que, datada el 15 d'agost del 1625, Soler Chacón dirigia a Martí de Montsi en la qual l'explicava el seu treball. Després d'una dedicatòria als possibles lectors, apareixia en el foli 4: «la vida y mort de Nra. Señora y dessentió dels àngels del sel a la terra pera portasen la gloriossísima ànima de Nostra Sª. als sels». En el foli 11, "lo enterro y Assumptió als sels de nostra Señora y coronatio». Entre els dos actes de la Festa, s'incloïen unes dècimes d'Alonso de Yanes de Parladorio en lloa a l'Assumpció de la Mare de Déu i dedicades a Honorat Martí. I en el foli 17,

una breu relaçió en la qual es declara la antiguitat de la Festa de nostra Sª. y quina causa mogué als vehins de Elig pera festejarla tots los anys, y aximateix la Fundatió y antiguitats de esta Vila y les coses més principals que ab tota sertessa se an pogut sacar dels originals questan en lo archiu de aquella.

En els marges, Soler escriví algunes anotacions per a «que ab facilitat se puxen trobar algunes coses dignes de memòria». A més, a partir del foli 24 s'incloïa una pròpia genealogia del propi Soler Cahcon que no va ser copiada per Ibarra i Ruiz. El llibre presentava tres escuts: el primer, amb «un cordero Pascual, fondo rojo y flor de lis arriba: Debajo mar: Timbrado casco a la derecha: de colores» pertanyia possiblement al cognom Pasqual.⁹ El segon, «un pino y dos lobos que suben por el tronco: el fondo de oro: timbrado casco a la derecha en colore», era el de la família Ruiz. I el tercer, era el propi de la vila d'Elx.

També podem dir que Pere Ibarra féu dues versions d'aquest guió. La primera, aparegué publicada l'any 1929 en un petit opuscle¹⁰ que tenia la finalitat de servir de guia als espectadors del drama, els quals, vinguts de fora, s'interessaven per conéixer la lletra dels càntics del Misteri.

Tanmateix, el 1933 —malgrat que la publicació manca de data d'edició, la podem deduir d'algunes referències que hi ha al text— Ibarra i Ruiz donà a la llum pública un nou llibre on transcriví una altra vegada la consueta del 1625, ara ja íntegrament (a la letra, indica el mateix historiador), incloent-hi, per tant, [65] l'apèndix final, el poema intermedi, etc., que no apareixen en el fullet anterior. Tan sols deixà sense copiar, com ja hem dit, la breu genealogia de Soler Chacón que completava el manuscrit original.

Alguns autors ja han remarcat les diferències que hi ha entre ambdues edicions i posen en dubte, fins i tot, les transcripcions d'Ibarra. Tanmateix, crec, amb José M. Vives¹¹ i Lluís Quirante,¹² que es això es deu simplement al fet que en l'opuscle de 1929, purament divulgatiu, hagué de modernitzar un poc el llenguatge del segle XVII per tal d'arribar més fàcilment a tots els espectadors. I l'any 1933, ja decidí realitzar una edició completa amb una transcripció literal destinada a aquelles persones «que se interesan por los estudios históricos illicitanos».¹³ Per tant, serà aquesta segona versió la que hem de prendre com a vàlida.

Vist açò, diré que, davant la desaparició d'aquell original que indicava Soler i de la seua còpia, hem de considerar la versió del 1933 com la consueta més antiga de les conegudes. En aquesta es basaren les diferents reformes i puntualitzacions escèniques realitzades entre 1924 i el 1954 amb la finalitat d'eliminar tot aquest seguit d'afegitons, defectes i imperfeccions que disfressaven el drama a finals del segle passat. Així mateix, podem afirmar que avui, generalment i excusades algunes supressions i adaptacions escèniques al temple barroc, se segueix aquesta consueta en les representacions de la Festa.

D'aquest guió del 1625, a partir de les versions d'Ibarra, i només de la lletra de la Festa i no dels seus capítols finals, han aparegut diverses edicions, algunes senceres i altres parcials. Entre les primeres, cal citar la de José Pomares que realitzà per primera vegada una edició crítica del text de la Festa en el seu llibre La «Festa» o Misterio de Elche;¹⁴ hi comparava les quatre consuetes conegudes en el seu temps, així com les traduccions castellanes més difoses.

També Francesc Massip, en el volum 41 de la Història de la Literatura Catalana¹⁵ inclou una edició crítica prenent com a text base el de Soler Chacón on, a més, apareix la lletra dels goigs de l'Assumpció que es canten durant [66] l'octavari d'aquesta festa. D'altra banda, Luis Quirante ha publicat una transcripció amb ortografia moderna que el 1966 va fer el professor Manuel Sanchis Guarner.¹⁶

Pel que fa a les edicions parcials, de fragments més o menys extensos, de la lletra dels cants sense les rúbriques, etc., podem citar les de Teodor Llorente,¹⁷ Juan Orts Roman,¹⁸ Enric A. Llobregat¹⁹ i, en general , tots aquells estudiosos que han seguit per als seus treballs els fullets publicats pel Patronat Nacional de la Festa, que han reproduït la consueta de Soler des del 1929 fins al 1960 i des del 1974 fins al 1989.²⁰

CONSUETA DEL 1639

La següent de les consuetes que coneixem és la del 1639. Duu per títol Consueta de la Festa de Nostra Señora de la Assumptió que es celebra en dos actes. Vespra y dia en la insigne vila de Elig. Escrita per un devot seu en VI dies del mes de Febrer del Añy MDCXXXIX.²¹ L'autor, com veiem, amaga la seua personalitat sota l'apel·latiu d'«un devot».

Aquest llibre, probablement obtingut d'aquella consueta que suposàvem en mans de la Confraria de Nostra Senyora —tot i que res no s'hi indica—, presenta ja la partitura musical de la Festa, així com la lletra i indicacions teatrals que resulten més breus i senzilles que les del text del 1625. A més, com a únic afegitó literari remarcable, cal esmentar algunes anotacions que hi ha al marge d'alguns versos del segon acte amb el nom dels [67] autors de la música: el canonge Pérez, Ribera i Lloís Vich. Aquests personatges, juntament amb el llicenciat Comes, esmentat en el text de Soler Chacón, són els únics noms que podem relacionar de manera directa amb la creació del Misteri il·licità.

Aquesta consueta apareix escrita en un quadern «ya muy estropeado, está en folio con elegantes y típicos caracteres de los de uso caligráfico en el primer tercio del siglo XVII».²² I se'n feren algunes transcripcions. La primera coneguda és la de Javier Fuentes, que va copiar tan sols la part literària i va reproduir en l'apèndix documental de la seua Memoria... (vegeu nota 21) tres de les partitures, concretament les corresponents als cants de l'àngel de la Mangrana, sant Tomàs i la Coronació. Tanmateix, alguns estudiosos de la seua època criticaren molt severament aquesta versió que fou qualificada de defectuosa.

Per exemple, l'investigador Roc Chabàs, en un interessant article publicat en la seua revista El Archivo, manifestava que el text estava desfigurat:

se puede asegurar es de todo punto indescifrable lo publicado. Con decir que éste último [es refereix a Fuentes] en vez de leer, por ejemplo, «superius», escribe «superig», está dicho todo, pues la abreviación final le fue inteligible.²³

Per la seua banda, Chabàs realitzà una edició d'aquesta consueta comparant el text de Fuentes y Ponte amb l'aparegut en l'Epítome histórico de Elche... de Francisco Fuentes Agulló,²⁴ qui no inseria l'escena de la Jodiada, suprimida pel bisbe Josep Tormo a finals del segle XVIII. També se'n serví per fer la comparació d'una còpia de la consueta propietat del marqués de Molins i d'algunes notes que ell mateix prengué de l'original, encara que no cita el text a què es refereix.

Com veiem, un dels quatre escrits utilitzats per Chabàs és un llibret de Mariano Roca de Togores, marqués de Molins. Aquest personatge, ministre en tres ocasions, ambaixador i acadèmic, estava vinculat a Elx per raó del seu cognom i en el seu discurs d'entrada a la Real Academia de la Historia introduí per primera vegada el coneixement del Misteri d'Elx en els organismes cul-[68]turals oficials de l'Estat.²⁵ Tal com ens fa veure Francesc Massip, aquest manuscrit coincideix amb els fragments publicats per Teodor Llorente i que aquest va copiar d'una versió de la consueta de l'any 1639 que qualificà de «puramente literaria, no tiene anotación musical; pero en la segunda jornada se consigna el nombre de tres de los autores de la música.»²⁶

També Caietà Vidal i Valenciano reproduí parcialment aquesta consueta segons una còpia literària que tenia Aurelià Ibarra i Manzoni.²⁷ Tot això fa pensar en l'existència, i circulació entre els investigadors, de diferents còpies d'aquesta consueta, realitzades, potser en el segle XIX, però sense la música, que només existiria en l'original.

Fins on podem saber, l'única versió íntegra d'aquest llibre sembla ser la llegada per Adolfo Herrera en el seu article sobre la Festa, aparegut l'any 1896.²⁸ Amb tot, la manca d'una referència concreta per part de l'autor sobre el text que reprodueix ple d'errors —segons els entesos en qüestions musicals—, no ens permet de fer una afirmació total. Únicament, com a indici en sentit afirmatiu, està el fet que l'autor segueix en l'article el llibre de Fuentes y Ponte que, com hem vist, copià la part literària del guió del 1639.

Pel que fa a altres edicions, citarem la que modernament ha fet el metòdic pare Josep Massot i Muntaner²⁹ partint del text presentat per Roc Chabàs o la reedició de l'article de l'esmentat Chabàs.³⁰

S'ha de dir que aquesta consueta del 1639 va desaparéixer de la biblioteca del «curioso noticiero don José María Ruíz», qui, segons Fuentes, li la deixà consultar, i encara que, segons sembla, fou recuperada cap als anys cinquanta del nostre segle —Pomares afirma que «el Consueta de 1639 ha aparecido después de permanecer ignorado muchos años»—³¹ actualment, el seu parador torna a ser desconegut. [69]

CONSUETA DEL 1709

L'any 1709 s'escriu un nou llibre per tal de substituir la consueta que posseïa la vila, esguellada, com vam dir en el saqueig del 1706. El seu títol: Consueta o director pera la gran funció de Vespra y Dia de la Mare de Déu de la Asumpció, Patrona de Ells, pera els Mestres de Capella.³² El beneficiat Josep Lozano i Roiz n'és l'autor. Consta de lletra, música i acotacions, igual que l'anterior. Aquesta és, precisament, l'única de les consuetes de propietat pública i es troba custodiada a l'Arxiu Municipal d'Elx.

El llibret ens ha arribat

escrito en un cuaderno vertical que tiene tapas de cuero; dentro de éstas hay 28 hojas de papel cosidas con hilo, de 20 centímetros y 5 milímetros de ancho por 27 centímetros de alto.³³

Tanmateix, el cuir vermell que posseïa en les cobertes ha estat substituït, en la restauració feta en l'Arxiu del Regne de València el 1985, per unes tapes de pergamí.³⁴ Els fulls d'aquesta consueta són de paper verjurat i presenten algunes filigranes o marques d'aigua de cert interés. Set dels fulls tenen un petit cercle a la dreta i dos, el primer i el quart, presenten un dibuix de l'anagrama de la Mare de Déu, és a dir, una lletra M i una lletra A entrellaçades i dins un bell marc.³⁵

En el tercer full del llibre apareix un dibuix acolorit de l'Assumpció de la Mare de Déu. Enmig d'una orla apareix Maria que puja al cel entre àngels, tot eixint d'un sepulcre buit. La Verge, asseguda i amb els braços oberts, vesteix una túnica roja i un vel balu. En la part de dalt del gravat, la Santíssima Trinitat, de la qual només es veu l'Esperit Sant en forma de colom i les mans de Juesucrist i del Pare Etern, sosté la corona que li és dedicada com a Reina de tota la creació. Enmig del dibuix hi ha una llegenda que diu: Maria virgo caelos ascendit, gaudete quia cum Christo regnat. I al peu de làmina està el nom del dibuixant, Thomas Montiel, i de l'autor de la còpia de la consueta.

Respecte a l'autor de la còpia, Josep Lozano, direm que fou organista de l'església de Santa Maria i que, el 1735, va rebre un pagament de la junta [70] parroquial per a temprar l'orgue. En aquest document és qualificat de «factor de órganos».³⁶

D'aquesta consueta realitzà Felip Pedrell, que en posseïa un exemplar fotografiat, una transcripció musical, sense copiar-ne les indicacions escèniques.³⁷ L'any 1941, l'Instituto de España, en féu una edició facsímil de cinc-cents exemplars, prologada per Eugenio d'Ors.³⁸ El 1956, Rafael Ramos Folqués va reproduir un d'aquells exemplars en el seu llibre Leyenda del Misterio de Elche.³⁹ I l'any 1980, José M. Vives publicà el treball La Festa y el consueta de 1709, en el qual realitzà un estudi del llibret que, a més, reproduïa fotogràficament, transcrivint-n'hi la lletra i la música.⁴⁰ Per últim, cal assenyalar l'edició facsimil realitzada per la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència que imiten l'original en tots els detalls. El facsímil, dins un estoig, s'companya d'altres dos llibres. Un d'ells amb una edició crítica de la música feta per M. Carme Gómez Muntané; i l'altre amb l'edició crítica del text realitzada per Francesc Massip.⁴¹

CONSUETA DEL 1722

Una altra de les consuetes conegudes públicament apareix l'any 1722 i no és més que una còpia realitzada pel mateix Josep Lozano i Roiz de la del 1709, encara que amb algunes modificacions ortogràfiques de poca importància.

D'aquest llibret hi ha una fotocòpia a l'Arxiu Municipal il·licità.⁴² L'original fou dedicat el 1820 pel seu posseïdor: «A mi querido discípulo Francisco Antonio Aznar. Su maestro, Ygnacio Rodríguez, Presbítero, Elche. 1820». Aquests Ignacio Rodríguez i Francisco A. Aznar foren dos dels Mestres de Capella de la Festa d'Elx. D'altra banda, hem de dir que aquesta consueta es conserva en la biblioteca dels hereus de qui va estar cronista de la ciutat, Juan Orts Roman (1898-1958).

[71] El manuscrit està format per 26 fulls de paper verjurat relligats en pergamí. Les rúbriques o acotacions així com les lletres capitulars apareixen escrites en tinta vermella, la resta de llibre, però, en tinta negra. No presenta ni títol ni el dibuix de l'Assumpció que figurava en la consueta del 1709.

La fotocòpia de la qual féiem menció ha estat inclosa per Luis Quirante en la seua memòria de llicenciatura, i així l'ha feta pública per primera vegada.⁴³ Posteriorment, el mateix Quirante ha realitzat una edició crítica de la part literària d'aquesta consueta.⁴⁴

Pel que fa a aquests dos últims textos, el del 1709 i el del 1722, voldríem indicar que, com ja hem vist, també supremeixen els cants de les Maries Mudes i la primera quarteta de la Mare de Déu. Tanmateix, hi ha un detall que ja van notar alguns investigadors locals⁴⁵ i que pot palesar la possible desaparició del primer full dels dos manuscrits. En el segon acte de la Festa, Lozano Roiz descriu amb relatiu detall la disposició de l'escenari i l'inici de l'acció. En canvi, en el primer acte o Vespra, comença dient solament: «Maria agenollada» i ja segueix els cants sense altre tipus d'encapçalament. No és lògic que l'autor no copiara les paraules introductòries, encara que fos breument, per tal de descriure l'acció escènica inicial com fan la resta de les consuetes. Una possible explicació és que Lozano i Roiz copià l'original conservat per la vila, el mateix que reproduí Soler el 1625, i després algun Mestre de Capella veient que ja no feien falta en la representació aquestes quartetes inicials, arrencà el full per a major comoditat. El que no creiem probable és la deducció d'Orts Román que, en veure aquesta manca del full primer, que segons ell es notava molt clarament en els llibres originals, pensà en la desaparició intencionada de la descripció d'un escenari molt complex, amb una casa de la Verge, per evitar de muntar-lo cada any.⁴⁶ I no ho creiem probable pel fet que Soler Chacón, tan [72] descriptiu en el seu manuscrit, no hauria passat per alt aquest important detall. D'altra banda, per complexa que fos l'escena terrestre —de la qual cosa no tenim cap notícia—, mai no ho seria tany com la de la tramoia aèria que, malgrat tot, se seguí construint als terrats del temple i s'adaptà, fins i tot, al nou edifici religiós iniciat el 1673.

CONSUETA DEL 1751

A aquests quatre importants textos ha vingut a sumar-se un de cinqué, el qual, pel mes d'abril del 1984 i de forma casual, fou trobat a Elx dins el llegat documental de l'erudit elxà José María Ruíz de Lope i Pérez (1831-1900).

Es troba la consueta que indiquem en un llibre manuscrit en perfecte estat de conservació. És de format en quart i les tapes són de pergamí flexible sense cap tipus de reforç, amb quatre lligadures de cuir. Sobre la coberta superior pot llegir-se: Llibre per a solament, los fills/ Y descendents, de my, Dn. Car/los Tàrrega, Y Caro./ Añy 1751. El paper del document verjurat i repartit en dos plecs, un de sis fills i l'altre de cinquanta-dos, els quals apareixen cosits amb guita de cànem i mostren en el llom tres contraforts de badana. El paper presenta una única filigrana formada per tres cercles coronats per una creu atrevolada. El cercle superior mostra una mitja lluna invertida, el d'enmig, quatre lletres majúscules entrellaçades de dues en dues (N-S/D-B), i l'inferior altres dues lletres unides (C-C).

El llibre pot dividir-se en quatre parts. Els primers fulls contenen les notícies genealògiques de la família de Carlos Tàrrega. La segona part porta per títol Llibre de la Festa de Nostra Señyora de la Assumpció dita vulgarment la Festa de Agost de la Vila de Elig, treta de originals registres antichs; ab altres notícies recopilades de escriptures y fragments... Es tracta, per tant, de la mateixa consueta de la Festa d'Elx, que fou copiada per Tàrrega del manuscrit de Soler Chacón ja citat. La còpia resulta molt aproximada i amb canvis produïts en adaptar un escrit del segle XVII a la grafia del XVIII o, fins i tot, en efectuar una lectura errònia d'alguna paraula. A més, inclou també part de les anotacions finals de Soler referents a la història d'Elx i algunes notícies sobre el drama assumpcionista il·licità. Per la seua banda, Tàrrega afegeix diversos miracles atribuïts a la Mare de Déu il·licitana, així com el relat de la misteriosa aparició de la seua imatge, juntament amb la consueta original del drama sagrat, tradició transmesa en la ciutat de generació en generació fins a l'actualitat.⁴⁷

[73] El tercer capítol de manuscrit del 1751 es dedica a arreplegar notícies referents a l'antiguitat de la ciutat: «Resumen de les Antiguetats de esta Villa de Elig recopilades per my Dn. Carlos Tàrrega...». I la quarta part presenta unes breus anotacions finals sobre temes bíblics, escrites, segons sembla, per una altra mà, possiblement del segle XIX.

Com a il·lustracions, hi ha dos dibuixos realitzats a tinta i acolorits. El primer mostra l'escut nobiliari del cognom Tàrrega. El camp superior presenta mitja àguila bicèfala i l'inferior, rams de tàrrec lligats amb una petita veta. L'altre dibuix, un nou escut, és el blasó d'Elx que obre l'apartat dedicat a contar les antiguitats de la ciutat.

Per últim, indicaré que d'aquest manuscrit hi ha una edició facsímil realitzada per l'editor Manuel Pastor d'Elx (1992) amb un estudi crític fet per mi mateix.⁴⁸

A la localització d'aquesta consueta del 1751 s'han afegit altres textos musicals i literaris recentment trobats que ja hem esmentat. Per exemple, el conjunt de quaderns i cartons amb particelles adquirits per l'Arxiu Municipal d'Elx, concretament vuit llibretes per a l'apostolat del segle XVIII, unes altres deu del segle XIX, renovades pel Mestre de Capella Francesc Antoni Aznar i, finalment, dotze cartons del segle XIX per als personatges dels ginys aeris de l'obra.⁴⁹ A més, cal recordar la còpia literària de la consueta de la Festa, datada entre els últims anys del segle XVIII i els primers del XIX, localitzada pel professor Sansano en la biblioteca Gabriel Llabrés de Palma de Mallorca, titulada Declaración de la Festivitat de la Mare de Déu, que se celebra tots els añs en la Yglesia de Santa Maria de la vila de Elch, actualment en procés d'edició per part d'aquest investigador. Tots aquests nous textos palesen l'existència de documentació referent al Misteri elxà en mans de particulars, tant locals com foranis. Confiem que algun dia puguen veure la llum tots els documents relacionats amb la Festa per a poder completar una visió global de l'obra assumpcionista i de la seua evolució històrica. Mentrestant, els estudis al respecte hauran de ser forçosament parcials i necessàriament provisionals.

________________________

* Aproximacions a la Festa d'Elx, Instiut Alacantí de Cultura «Juan Gil-Albert», Alacant, 2002, p. 61-73 (article publicat en Zeitschrift für Katalanistik, 2, 1989, p. 130-143).

1 Francesc MASSIP, Consueta de 1709. Estudi crític del text, Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, València, 1986.

2 Pere IBARRA I RUIZ: El Tránsito y la Asunción de la Virgen, Lib. Agulló, Elx, s.d. [1933].

3 «Germanes mies, jo voldria/ fer certa petició aquest dia:/ prec-vos no em vullau deixar,/ puix tant me mostrau amar.»

4 «Verge i Mare de Déu/ on Vós voldreu anar/ vos irem a acompanyar.»

5 «Vosaltres siau benvinguts/ parents e amics de grans virtuts./ Promptes som per a anar/ a la Verge soterrar.»

6 «Veniu, Mare excel·lent/ puix que virtut vos abona,/ ab esta imperial corona/ reinareu eternalment.»

7 Crisòfol SANÇ: Recopilación en que se dan quenta de las cosas ancí antiguas como modernas de la ínclita villa de Elche, ms. de 1621 conservat a l'Arxiu Històric Municipal d'Elx. N' hi ha una edició amb pròleg de J. Gómez Brufal, titulada Excelencias de la villa de Elche, feta per la Llibreria Atenea, Elx, 1954.

8 P. IBARRA I RUIZ: op.cit., p. 28.

9 Vid. BARÓ DE FINESTRAT: Nobiliario Alicantino, Institut d'Estudis Alacantins, alcant, 1983, p. 15-58.

10 P. IBARRA I RUIZ, Lo Misteri d'Elig. El Misterio de Elche. Manual del curioso espectador de la representación de la famosa fiesta, compuesto para que sirva de guía y claro conocimiento: primera edición de su más antigua consueta, Imp. Lucentum, Alacant, 1929.

11 Jose María VIVES RAMIRO: La «Festa» y el consueta de 1709, Ajuntament d'Elx, Elx, 1980, p. 51.

12 Luis QUIRANTE SANTACRUZ: El Misteri d'Elx: orígenes y texto literario, memòria de llicenciatura (inèdita), Universitat de València, 1982, p. 20.

13 P. IBARRA I RUIZ, op. cit., p. 28.

14 Gràfiques Marsà, Barcelona, 1957, p. 115-190.

15 F. MASSIP, «Romancer. Misteri d'Elx», en Història de la Literatura Catalana, 41, Edicions 62-Orbis, Barcelona, 1984, p. 113-152. Reproduït en Món i Misteri de la Festa d'Elx, Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, València, 1986, p. 135-147 i en J. CASTAÑO i Gabriel SANSANO (eds.): Història i crítica de la Festa d'Elx, Departament de Filologia Catalana de la Universitat d'Alacant, Alcant, 1998, p. 105-126.

16 L. QUIRANTE SANTACRUZ, Teatre assumpcionista valencià, transcripció de M. Sanchis Guarner, 3 i 4, València, 1986. El mateix Quirante ha publicat una edició comentada d'aquesta consueta en El Público, 25 (1987), p. 73-96. També en Teatro asuncionsita valenciano de los siglos XV y XVI, Generalitat Valenciana, València, 1987, p. 293-308.

17 Teodor LLORENTE, Valencia. Sus monumentos y artes. Su naturaleza e historia, II, Daniel Cortezo i Cia, Barcelona, 1889 [1900], p. 993-1.009.

18 Juan ORTS ROMÁN, Guión de la Festa o Misterio de Elche, Junta Restauradora del Misterio de Elche y de sus Templos, Elx, 1943. [N'hi ha una edició facsímil, amb un estudi preliminar d'E. Rodríguez Cuadros, Huerto del Cura, Elx, 1999]

19 Enric A. LLOBRREGAT CONESA, «Aproximació a la Festa d'Elx», La Tramoia, 0 (1982), p. 23-41.

20 Per exemple, podem citar, entre altres, Gonzalo GIRONÉS GUILLEM, «Los orígenes del Misterio de Elche», Marian Library Studies, 9 (1977), p.21-188. També E. A. LLOBREGAT CONESA, La Festa d'Elx, Institut d'Estudis Alacantins, Alacant, 1975; una altra edició del Patronat del Misteri d'Elx, 1977. Una aproximació als fullets o guies de la Festa pot veure's en J. CASTAÑO GARCIA, «Breu història de la guia per a l'espectador de la Festa d'Elx (1741-1983)», Miscel·lània Joan Gili, PAM, Barcelona, 1988, p. 159-178.

21 Javier FUENTES Y PONTE, Memoria histíorico-descriptiva del santuario de Nuestra Señora de la Asunción en la ciudad de Elche, Tip. Mariana, Lleida, 1887, p. 183.

22 Ibidem.

23 Roc CHABÀS LLORENS, «El drama sacro de la Virgen de Elche», El Archivo, IV (1890), p. 203-214.

24 Francisco FUENTES AGULLÓ, Epítome histórico de Elche desde su fundación hasta la venida de la Virgen inclusive, y traducción de la Fiesta, M. Santamaría, Elx, 1855. Una altra edició posterior a F. M. Aznar, Elx, 1896. Pot veure's una reproducció facsímil de la primera edició d'aquest fullet en Festa d'Elx, 1987, p. 7-38.

25 Mariano ROCA DE TOGORES, Discursos leídos en la Academia de la Historia en la recepción pública de... el día 29 de junio de 1869, Rivadeneyra, Madrid, 1869.

26 T. LLORENTE, op. cit., p. 1.008.

27 Caietà VIDAL I VALENCIANO, «El Tránsito y la Asunción de la Virgen», en Mnauel MILÀ I FONTANALS, Obras Completas, VI, Barcelona, 1895, p. 324-347.

28 Adolfo HERRERA, «Auto lírico-religioso en dos actos, representado todos los años en la parroquia de Santa María, los días 14 y 15 de agosto», Boletín de la Sociedad Española de Excursiones, 1896.

29 Josep MASSOT I MUNTANER, Teatre medieval i del Renaixement, Edicions 62-La Caixa, MOLC, Barcelona, 1983, p. 139-155.

30 R. CHABÀS, op. cit., reedició en «Papeles Alicantinos», 5, CEPA, Alacant, 1977.

31 José POMARES PERLASIA, La «Festa» o «Misterio» de Elche, Barcelona, 1954, p. 196.

32 Ms. conservat a l'Arxiu Històric Municipal d'Elx.

33 J. M. VIVES RAMIRO, op. cit., p. 79.

34 F. MASSIP, op. cit., p. XXXV, nota 189.

35 Sobre aquesta filigrana vid. J. CASTAÑO, «La filigrana del consueta de la Festa de 1709», Cuadernos de Información (1-XI-1988).

36 J. CASTAÑO GARCÍA, «La música a l'església de Santa Maria d'Elx», Cabanilles, 18-20 (abril-desembre 1986, p. 51.

37 Felip PEDRELL, «La Festa d'Elche ou le drame lyrique liturgique espagnol. Le Trépas et l'Assomption de la Vierge», Sammelbände der Internationalen Musikgesellschaf (gener-març 1901), p. 203-252.

38 El «Consueta» de la Fiesta de Elche, pròleg d'Eugenio d'Ors, Instituto de España, Madrid, 1941.

39 Rafael RAMOS FOLQUÉS, Leyenda del Misterio de Elche, Madrid, 1956, p. 129-175.

40 J. M. VIVES RAMIRO, op. cit.

41 Op. cit.

42 D'aquesta fotocòpia afirma F. Massip «l'esmentada fotocòpia repeteix el foli 9 i oblida el 9v, fulls que coneten la peça O cos sant a 4 veus» (Consueta del 1709, p. XXXII, nota 162).

43 L. QUIRANTE SANTACRUZ, El Misteri d'Elx..., op. cit., p. 196-242.

44 L. QUIRANTE SANTACRUZ, El Misteri d'Elx, Gregal, València, 1985. Cal indicar que el Patronat de la Festa ha reeditat aquest text que acompanyat d'una reproducció facsimilar de la consueta de 1722 (2001).

45 J. ORTS ROMÁN, «Abandonos, vicios, perezas y buenos deseos alrededor de la Festa», Festa d'Elig (1954). També A. ANTÓN ASENCIO, «Los "pequeños detalles" en la representación del Misterio», La Verdad 13-VIII-1957.

46 Concretament diu J. ORTS ROMÁN «Hace algunos días el joven y laborioso secretario del Patronato [A. Antón] me hacia observar como en los dos consuetas antiguos que se conservan hechos por la mano del Beneficiado Lozano —uno propiedad del Ayuntamiento y el otro que guardo en mi Archivo— se nota la falta de la primera hoja del mismo que, de modo premeditado ha debido arrancarse de ambos para evitarse seguramente el enorme trabajo que tenía que hacer la puesta en escena del drama, es decir su preparación con mil detalles sobre el cadafal.»

47 Vid. una aproximació al tema en J. CASTAÑO GARCIA, «La tradició de la "Vinguda" de la Mare de Déu, origen llegendari de la Festa o Misteri d'Elx», en Estudis de Llengua i Literatura Catalanes/ XXXVIII. Homenatge a Arthur Terry, 2, PAM, Barcelona, 1999, p. 5-26.

48 Consueta de la Festa de la Verge i Mare de Déu, Maria Santíssima de l'Assumpció. Una primer aproximació a aquesta consueta va ser presentada al VIII Col·loqui Internacional de l'AILLC: J. CASTAÑO i G. SANSANO, «La Festa o Misteri d'Elx segons una consueta inèdita del segle XVIII», en Actes del Vuité Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes. Tolosa de Llenguadoc, 12-17 de setembre de 1998, II, PAM, Barcelona, 1989, p. 291-301.

49 Aquest interessant conjunt documental ha estat estudiat, com hem dit, des del punt de vista teatral per F. MASSIP, «Nous manuscrits de la Festa d'Elx: els llibrets dels cantors», en Miscel·lània Joan Fuster, II, PAM, Barcelona, 1990, p. 99-108. I, musicalment, per J. M. VIVES RAMIRO, La Festa o Misterio de Elche a la luz de las fuentes documentales, Generalitat Valenciana-Ajuntament d'Elx, València, 1998.