ESCRITS SOBRE LA FESTA

 

A PROPÒSIT DE «DÉU VOS SALVE, VERGE IMPERIAL»,
UN CANT MONÒDIC DEL MISTERI D'ELX
* 

 

Maricarmen Gómez muntané
Universitat Autònoma de Barcelona

 

     [87] En tot el repertori musical de l'occident europeu no existeix una obra similar a la coneguda amb el títol de Misteri d'Elx. A cavall entre l'Edat Mitjana i el Renaixement, la seua classificació resulta difícil. És una obra de caràcter sacre que es representa a l'interior del temple, però no es tracta d'un drama litúrgic pròpiament dit, per tal com no té res a veure amb la litúrgia. Per la utilització sistemàtica de la llengua vernacla hom podria classificar-lo entre els Autos, però cap de les peces d'aquest gènere anteriors al barroc no es cantà íntegrament, com si ocorre amb el Misteri. Dir que es tracta de «música clàssica» no resulta gaire cert, si es té en compte la importància que assumeix en ell la tradició oral.

     No obstant això, les seues arrels són alienes a la música tradicional, per tal com totes i cadacuna de les seues peces són d'origen culte i no pas [88] popular. El manuscrit o consueta més antic que conserva complets el text i la música de tota l'obra és relativament modern. Data de 1709 i és còpia d'un altre més antic, datat en 1639, que pel moment sembla perdut.1 Aquest, també, se suposa que era còpia d'un original que mai no ha sigut trobat i del qual en 1625 es va extraure una còpia del text, de la qual només subsisteix la seua edició moderna.2 Josep Lozano i Roiz, autor de la còpia de 1709, en va extraure un altra en 1722 que no difereix respecte de la primera.3 A partir de totes dues o d'altres de semblants, al llarg de la segona meitat del segle XVIII i primera del XIX, s'elaboraren diverses petites partitures per tal de facilitar l'aprenentatge del Misteri als cantors que la interpretaren. La majoria d'aquestes partitures que conservem només difereixen en qüestió de detalls, pel que fa a la versió continguda en les esmentades consuetes.4 No així les partitures escrites pels mestres de capella N'Alfred Javaloyes (1895-97 i 1931-43) i En Salvador Roman (1898-99 i 1911-22), que recullen sengles versions del Misteri musicalment molt més ornamentades que les de les consuetes antigues.5 Versió semblant és la que encara pot sentir-se a Elx a l'església de Santa Maria, la vespra i el dia de l'Assumpció.

     Al llarg dels segles el text del Misteri d'Elx no ha variat gaire. Dividit en dues jornades tracta de l'Assumpció de la Mare de Déu als cels, argument que es fonamenta en la cèlebre narració que Iacopo da Varazze fa del tema en la seua Legenda Aurea (ca. 1264). La primera jornada s'inicia amb el recorregut de la Verge per la Via Crucis fins arribar al llit de mort on rep la visita de l'Àngel del Senyor («Àngel Major»), portador de la palma, i tot seguit la de sant Joan, sant Pere i la resta dels apòstols. Amb la mort de la Mare de Déu i l'ascensió de la seua ànima al cel acaba la primera jornada, que es representa tradicionalment el dia 14 d'agost, vespra de l'Assumpció. A l'endemà, el 15 d'agost, a la vesprada, es representa la segona jornada, que tracta dels preparatius de l'enterrament de la Verge, de com els jueus volen profanar el seu cos i del miracle que s'hi produeix i que provoca llur conversió a la fe cristiana, i de l'Assumpció d'aquest en el moment de soterrar-lo. L'obra acaba amb la Coronació de la Mare de Déu en arribar el seu cos al cel. Segons la versió de les consuetes de 1709 i de 1722, el text del Misteri consta de 255 versos, escrits en català antic o «llemosí», als quals cal sumar els versos en llatí del salm In exitu Israel de Aegypto que es canta en la segona jornada, i els del Glòria final, també en llatí. Canten els versos del Misteri els distints personatges que intervenen en l'obra; les consuetes de 1709 i 1722 els distribueixen en 30 peces de curta durada, que se succeeixen unes a altres amb la sola interrumpció que separa la primera de la segona part. En cada part es canten 15 peces, a banda del salm que s'entona per tres vegades en la segona. Alguna de les peces les canta un solista, altres el cor i altres un grup vocal format per tres o [89] quatre cantors. Tant les peces del cor com les que corren a càrrec d'un trio o un quartet vocal són polifòniques, i les restants són a una sola veu. Totes es canten sense acompanyament instrumental tret d'«Esposa e Mare de Déu» (núm. 15) i «Llevanta-us, reina excel·lent» (núm. 27), la música dels quals és idèntica, malgrat que llurs textos siguen distints. El mateix ocorre amb altres peces del Misteri, tot i que sempre es tracta de peces a una sola veu, a diferència del cas que acabem d'assenyalar. Així, la música de «Ai trista vida corporal!» (núm. 1) coincideix amb la d'«Ai fill Joan» (núm. 7) i en part amb la de «Los meus cars fills» (núm. 13); la de «Gran desig» (núm. 2) amb la d'«Àngel plaent» (núm. 4); la de «Déu cos salve, Verge imperial» (núm. 3) amb la de los «Los Apòstols ací seran» (núm. 5); la de «Saluts, honor e salvament» (núm. 6) amb la de «Verge humil» (núm. 9) i «Oh, Déu valeu» (núm. 12) i, finalment, la de «Preneu vós, Joan» (núm. 18) amb la de «De grat prendré» (núm. 19). El nombre de peces original queda doncs reduït a 9 en la primera part i a 13 en la segona, que comparteix amb la primera la peça polifònica amb acompanyament. En aquest segona part dominen les peces polifòniques sobre les monòdiques ―12 sobre 3, de les quals una està repetida (núm. 18 = núm. 19)― mentre que en la primera part ocorre just el contrari ―4 peces polifòniques enfront d'11 monòdiques, que de fet en són 5, de les quals quatre es repeteixen una o més vegades (núm. 1 = núms. 7 i 13; núm. 2 = núm. 4; núm. 3 =núm. 5; núm. 6 = núms. 9 i 12). «Ai trista vida corporal!» (núm. 8), els dos primers versos de la qual coincideixen amb els núms.1, és la única peça de la primera part a una veu que no es repeteix. Totes les consuetes que transmeten el Misteri diuen que és una obra anònima, tret de la de 1639 que identifica l'autor, total o parcial, de set de les composicions polifòniques de la seua segona jornada. Es tracta del canonge (Joan Genís) Pérez, que afegí una quarta veu a «A vosaltres venim pregar» (núm. 17); d'un tal Ribera, a qui la consueta atribueix «Flor de virginal bellesa» (núm. 20), «Aquesta gran novetat» (núm. 21), «Oh Déu Adonai» (núm. 22), «Nosaltres tots creem» (núm. 24) i «Cantem, senyors!» (núm. 25); i de Lluís Vich, autor d'«Ans d'entrar en sepultura» (núm. 26). Se sap que el compositor Genís Pérez (1548?-1612?) fou nomenat canonge d'Oriola ―a escassos quilòmetres d'Elx― en 1595 i que Lluís Vich fou primer organista i, més tard, mestre de capella a Santa Maria d'Elx, entre 1560 i 1584. Quant a Ribera, és possible que es tracte del compositor valencià Bernardí de Ribera († 1570-71), que entre 1563 i 1570 ocupà el càrrec de mestre de cor de la catedral de Toledo.6 Si és així, els tres estigueren actius en la segona meitat del segle XVI, i açò concorda bé tant amb l'estil de les composicions que la consueta de 1639 els atribueix com amb la notació blanca, típica del Renaixement, en què foren escrites les consuetes de 1709 i 1722 i, doncs, en què estarien escrites les de 1625 i 1639. Els experts diuen que el text del Misteri conté arcaismes lingüístics que suggereixen que la seua redacció original data del segle XV, si bé la llengua en la qual està escrit és pròpia de finals del segle XVI.7 Des del punt de vista de la música, l'únic element clar del segle XV és la composició «Cantem, senyors!» (núm. 25), atribuïda a Ribera, que és en realitat un contrafactum o adaptació de la nadalenca [90] «Quedaos, adiós» de Pedro de Escobar (ca. 1465-d. 1535).8 Aquest no és pas l'únic contrafactum del Misteri, però cap altre de conegut no ocorre en el seu repertori polifònic. Pel contrari, diverses de les seues peces a una veu ho són. En efecte, dels cinc ―onze― fragments monòdics de la primera jornada un és contrafactum: l'himne Vexilla regis [LU 575-6] (núms. 2 i 4) i un altre de la seqüència Victimae paschalli laudes [LU 780] (núms. 6, 9 i 12); per la seua banda, un dels dos ―tres― fragments de la segona jornada té un notable paregut amb l'himne Sanctorum meritis [LU 1159-50] (núm. 28).9 Per tal com la utilització de contrafacta procedents de fragments litúrgics és recurs freqüent del teatre religiós europeu en llengua vulgar dels segles XIV a XVI, el Misteri no representa cap excepció al respecte. Són també freqüents en aquest gènere teatral els contrafacta i les adaptacions de cançons populars. En el cas dels Misteris d'origen anglés, es fan servir, per exemple, 55 fragments d'origen litúrgic enfront de només 9 del repertori popular;10 entre aquells que foren escrits en «llemosí» o català, inclòs el Misteri d'Elx, hom compta 44 fragments litúrgics i 31 fragments populars.11 Entre ells figuren fins i tot adaptacions d'algunes peces del repertori trobadoresc, que perduraren en el record per la raó que fos. Cas ben conegut es el de la cançó «Quant vey la lauzeta mover» del trobador Bernat de Ventadorn († ca. 1190-1200), que hom fa servir de contrafactum en una representació de l'Assumpció, estrenada a la ciutat de València el 15 d'agost de 1416, en la qual es cantaven altres cinc tonades procedents del repertori dels trobadors.12

     Així doncs, l'adaptació en el Misteri d'una peça polifònica del repertori culte ―«Quedaos, adiós»― no fa més que seguir una tradició ben establida, i, no cal dir-ho, en el cas del contrafacta de fragments litúrgics. Per tal raó, no fóra estrany que «Ai trista vida corporal», la primera peça del Misteri a una veu, que comparteix les característiques dels himnes gregorians, fos contrafactum d'un himne desconegut. En canvi, la melodia de «Preneu vós, Joan» (núm. 18), idèntica a la de «De grat prendré» (núm. 19), més moderna i que, a diferència dels valors llargs típics de les melodies d'origen gregorià, fa servir valors de mínima i semimínima, pogué ser composta per a l'obra, possiblement per algun dels compositors que escrigueren o adpataren algunes de les seues peces polifòniques. Quant a la melodia de «Déu vos salve» (núm. 3), que no es copia però que també s'aplica a «Los Apòstols» (núm. 5), i la d'«Ai, trista vida corporal» (núm. 8), els seus orígens resulten també obscurs. Les dues melodies, a l'gual que la de «Preneu vós» i «De grat prendré», utilitzen valors inferiors al de semibreu.

     «Déu vos salve» es copia en les consuetes de 1709 i 1722 en notació mensural, com la resta del repertori del Misteri; la peça hi apareix dividida, per mitjà de barres, en vuit frases musicals, que es corresponen amb els hemistiquis dels quatre versos de què consta l'estrofa posada en música. Com hom pot observar en la seua transcripció en notació moderna, les frases musicals són de llargària irregular. El final dels versos i hemistiquis fan servir idèntics valors rítmics ―una breu― (compassos 7, 11, 17, etc.), i també els processos cadencials [91] que menen a cada final de vers; aquests són idèntics o semblants pel que fa al disseny rítmic i melòdic, i corresponen al melisma que s'estén de la penúltima a l'última síl·laba de cada vers (compassos ...10, ...21, ...31, ...38). El caràcter general de la compossició és melismàtic (Exemple I).

     En el supòsit que «Déu vos salve» siga adaptació d'una altra peça, ço és, un contrafactum, és possible que la peça contrafeta fos una cançó del repertori trobadoresc. Que la versió rítmica d'aquest número del Misteri resulta artificial ho prova especialment la unificació rítmica de l'últim gir melòdic de cada vers, que inclou el ritme de semimínima-mínima-semimínima; aquest només es troba en una altra peça del Misteri: «Preneu vos» i «De grat prendré» (núms. 18 i 19), l'autor o adaptador de la qual potser intervingué en l'adpatació rítmica de «Déu vos salve», segons versió de les consuetes esmentades. El fraseig de les dues melodies és, no obstant això, diferent: mentre que en «Déu vos salve» apareixen punts de repòs al final de cada hemistiqui, en «Preneu vós» i «De grat prendré» les frases musicals corresponen diverses vegades a un vers sencer, d'on alguns resulten massa llargues per a la fàcil retenció memorística. Pel contrari, la retenció de la melodia «Déu vos salve», de curt fraseig, no ofereix grans problemes i d'aquí que la seua transmissió oral per un temps indefinit resulte més versemblant. Sempre en el pla de la hipòtesi, la melodia original de la peça, en cas de pertànyer a una cançó, seria pareguda a la versió no mensural del contrafactum (Exemple II).

     Deixant a banda l'artifici d'alguns dels melismes que resulten de la versió sense ritme de «Déu vos salve», com el de la penúltima síl·laba del final del tercer vers, la seua melodia, lliure de la dificultat de la notació mensural, adquireix un sabor medieval proper a l'estil dels trobadors com ara Guiraut Riquier († ca. 1300) o fins i tot al del ja citat Bernat de Ventadorn, entre altres. La mateixa cosa passa amb la melodia d'«Ai trista vida corporal» (núm. 8), força breu i possiblement fragmentària pel que fa a un suposat original. Si aquestes i potser alguna altra melodia del Misteri ―«Preneu vós» i «De grat prendré»?― fossen d'origen trobadoresc, aleshores la representació de l'Assumpció de València i el Misteri d'Elx compartirien, a més de llur argument, el mateix fenomen quant a l'origen d'alguna de les seues melodies, cosa que ens portaria a suggerir una data d'estrena de les dues obres no molt allunyada l'una de l'altra. Com és sabut, la primera notícia del Misteri ―i encara ambígua― data de l'any 1530,13 data una mica tardana perquè cançons trobadoresques compostes com més tard en el segle XIV encara perdurassen en el record.

     La hipòtesi segons la qual l'Assumpció de València i el Misteri d'Elx siguen obres creades cap a la mateixa època concorda bé amb el fet segons el qual la vila d'Elx, a menys de 200 km de València i de majoria musulmana fins a finals del segle XV, no comptàs amb una església fins a la segona meitat del segle XIV, cosa per la qual el Misteri no degué ser anterior. En el supòsit que date del primer o segon terç del segle XV, aleshores la seua versió original seria ben distinta a la que transmeten les consuetes conegudes. Probablement es tractaria d'una obra en vers amb indicacions de que tal o qual fragment es cantàs «al so de», tal com ocorre en l'Assumpció de València i tantes altres representacions medievals de caràcter sagrat. El Misteri sofriria una o més remodelacions en la segona meitat del segle XVI, amb l'ampliació del nombre de peces cantades i possiblement del seu text, i amb la substitució o ―si més no― «modernització» de les existents. Dels sons antics que l'acompanyaven només deuria haver-hi quedat, arran de l'última remodelació, aquells de les [92] consuetes de 1709 i 1722, que són contrafacta de melodies gregorianes, i aquells altres que semblen derivar de melodies trobadoresques. És clar que es tracta d'una hipòtesi que només podria provar l'aparició d'una consueta del Misteri anterior i distinta de la que coneixem. La melodia «Déu vos salve» que transmeten les cosnuetes antigues a penes si és recognoscible en la versió que es canta a Elx en l'actualitat, que concorda no obstant això amb la que repleguen les partitures transcrites a partir de la tradició oral. La més antiga figura en un quadernet del segle XVIII o principis del XIX, l'únic conservat de què degueren ser els papers d'un o successius mestres de capella de l'església de Santa Maria d'Elx, encarregats de la posada a punt del Misteri.14 Aquesta versió del denominat «llibret antic» és pareguda a la que figura en les partitures dels mestres Salvador Roman i Alfred Javaloyes, base del llibret actual, uns i altres semblants a guies musicals que s'han renovat o s'han tornat a copiar a mesura que anaven augmentant les diferències entre allò cantat i allò escrit. D'aqueixes diferències ens dóna una idea la simple comparança de l'incipit de «Déu vos salve» segons versió de la consueta antigua i la versió d'en Javaloyes (Exemple III, A i B).

     En les dues versions assenyalades, que estan transportades pel que fa a la de les consuetes de 1709 i 1722, un senzill melisma de tres notes deriva en un altre llarguísim, i la mateixa cosa passa amb la resta de la composició. En el llibret antic aquest i altres melismes estan menys desenvolupats, encara que més segurament que els de versions anteriors de la mateixa peça de les quals no queda testimoniatge escrit. És possible suposar que entre la versió de «Déu vos salve» de les consuetes de principis del segle XVIII, per se melismàtiques, i la versió que es cantava en el moment en què fou fixada per escrit, existís una relació semblant a la que existeix entre la versió d'en Javaloyes i la del llibret antic: tant la de Javaloyes com la de les consuetes de 1709 i 1722 són versions medides que ordenen altres segurament més lliures, fins i tot des del punt de vista de l'afinació, expressables amb dificultat en qualsevol sistema de música mensural. La tendència, amb el pas del temps, sembla haver estat la de l'augment progressiu de melismes o, dit en altres paraules, la d'adornar cada vegada més la melodia que acompanya la baixada de l'Àngel Major a la terra per a lliurar la palma a Maria, i de nou la seua tornada al cel, transportat per un singular giny aeri, la «Mangrana». Aquesta tendència, de què participen totes les peces monòdiques del Misteri i en especial aquelles que estan a càrrec de veus blanques ―papers de la Verge Maria i els àngels― és idèntica a la que es constata en el Cant de la Sibil·la, en el seu origen una melodia gregoriana irrecognoscible entre els melismes de la versió que encara s'interpreta a les Balears.15 El tipus de melisma que caracteritza les peces del Misteri i aquelles del Cant de la Sibil·la són força pareguts, melismes que al seu torn són propis del cantar tradicional de l'àrea mediterrània.

     En el Misteri la relació entre la tradició escrita, la de les consuetes i els quaderns dels mestres de capella, i la tradició oral, la del poble elxà, depositari i intèrpret de l'obra, ofereix una doble vessant: la dels cants monòdics i la dels polifònics. Els cants polifònics, l'aprenentatge dels quals s'ha de realitzar en col·lectivitat, sempre deuen haver depés de la tradició escrita, segons suggereix el fet mateix que el nombre de variants entre la seua versió més antiga conservada i la que se segueix interpretant es limite a certs melismes que en cap dels casos no arriben a desfigurar la composició, com ocorre amb els cants monòdics. El paper del mestre de capella per a la correcta [93] interpretació de les peces polifòniques del Misteri per part de gents amb escassos o nuls coneixements de música és decissiu. El mestre d'ensenyava i segueix ensenyant aquests cants que els intèrprets, entre els quals tradicionalment es compta ell mateix, adornen amb elements vocals propis del folclor, estranys ―si més no en la mesura d'allò que se sap― al repertori polifònic del Renaixement. Quant als cants monòdics, el paper exercit per la tradició ha estat sens dubte més important. En aquest cas, i fins època recent, el paper del mestre de capella s'assemblaria menys al d'un docent que al de supervisor d'unes músiques força conegudes pels intèrprets. No obstant això, la transmissió d'aquestes peces, el mateix que el de les peces polifòniques, ha passat a dependre cada vegada més de la tradició escrita, amb oblit de la tradició oral, fins al punt que el Misteri d'Elx s'ha convertit hui en dia en una obra de repertori que cal aprndre i ensenyar en la seua pràctica totalitat; així doncs, d'allò que s'ensenya i d'allò que s'aprén depén la major o menor bondat de les seues audicions.

     A Elx l'ensenyament i, doncs, l'aprenentatge del Misteri no es porta a terme actualment amb el rigor que fóra desitjable. Ens en dóna un bon exemple la simple observació del que ocorre en la interpretació del «Déu vos salve». Les consuetes de 1709 i 1722 i aquelles anteriors que només transmeten la part literària del Misteri, preveuen que l'Àngel Major ―quan devalla a entregar la palma― cante quatre cobles, cosa que equival a repetir per quatre voltes la música d'aquesta peça. De tornada al cel, ha de cantar altres dues cobles, sempre amb idèntica música, quelcom que s'explica malament tenint en compte que el temps invertit en una i altra operació és equivalent i que, segons el que diuen les cosnuetes, la música duraria el doble en la baixada que en l'ascens de l'Àngel. Siga com siga, és evident que la llargària del text de «Déu vos salve» va sofrir amb el temps un procés de reducció, relacionable amb l'augment progressiu dels melismes de la seua música. En algun moment, aquests farien inoperants la repetició per dues o més vegades de la composició, tant de pujada com de baixada, segons posen de manifest el llibret antic i els papers dels mestres de capella de la primera meitat del segle XX, que preveuen que l'Àngel només cante una cobla quan davalla i una altra quan ascendeix, pujat en la «Mangrana». Cosa que no preveuen és que es tallen frases senceres ―entre altres la de «jo us port saluts»; o que s'entregue la palma de la Mare de Déu abans d'acabar la primera cobla, deixant-la sense final; o que, de tornada, l'Àngel repetesca la cobla de la baixada, convertint en absurd el sentit del text, defectes que són característics de les versions de «Déu vos salve» que s'escolten a Elx en l'actualitat. En altres peces del Misteri trobem defectes semblants, que res no tenen a veure-hi amb una suposada evolució de la tradició en els anys més recents, sinó gairebé amb una relaxació d'aquesta. És difícil que el Misteri, des d'un estricte punt de vista musical, torne a ser el que era fa un segle o fins i tot fa menys temps. Seixanta anys enrere Javaloyes decidí d'imposar un ritme fix a una part del seu repertori, viu durant segles, que deixà d'existir com a tal des que la seua versió acadèmica s'imposà sobre la seua versió lliure, per motius que potser cal relacionar amb l'evolució de la societat il·licitana. És sobretot la versió de Javaloyes la que prenen com a model en l'actualitat els mestres de capella encarregats de la posada a punt del Misteri, que abrevien i faciliten diverses de les seues peces, en un o altre sentit; allò de menys és la manca de rigor que imposen en llur solfa (compareu les versions B i C de l'Exemple III). Abreviatures i simplificacions de les peces monòdiques del Misteri seria la primera cosa a revisar en una hipotètica restauració de la música d'aquest singular monument musical del passat, un problema complex i delicat, la solució del qual potser no calga postergar-la per molt de temps si hom vol que ocupe el lloc que es mereix en el panorama artístic internacional.

 

Exemple I

Déu vos salve (Misteri d'Elx núm. 3).
 

  
Exemple II

Déu vos salve (Misteri d'Elx núm. 3): versió sense ritme.

 
Exemple III

Déu vos salve (Misteri d'Elx núm. 3): primer melisma, segons versió del llibret antic d'Alfred Javaloyes interpretada el 14 d'agost de 1987.

 

________________________

 

*      Festa d'Elx, 45, Elx, 1993, p. 87-95. Versió catalana, traduïda per J. Raimon Sastre Parres, de l'original en anglés, publicat sota el títol «Some remarks of "Deu vos salve, Verge Imperial", a monophonic song of the Mystrery Play of Elche», en The Early Drama, Art amd Music Review, Western Michigan University, Medieval Institut, en premsa.

1     De la consueta de 1709 s'han editat dos facsímils, un a càrrec d'Eugenio D'ORS, El Consueta de la Fiesta de Elche (Instituto de España, Barcelona, 1941), i un altre a càrrec de J. Francesc MASSIP i M. Carme GÓMEZ, Consueta de 1709 (Generalitat Valenciana, València, 1986), inclou edició crítica del text i de la música. L'original es conserva a l'Arxiu Històric Municipal d'Elx, sign. U-24. Per a una edició del text de la consueta de 1639, podeu veure Javier FUENTES, Memoria histórico-descriptiva del Santuario de Nuestra Señora de la Asunción en la ciudad de Elche, Lleida, 1887, que també edita la música de tres de les seues peces; Roc CHABÁS, «El Drama Sacro de la Virgen de Elche», El Archivo, IV, 1890) i Josep MASSOT, Teatre Medieval i del Renaixement, Edicions 62-"la Caixa", col. MOLC, Barcelona, 1983 (edició crítica del text publicat per Chabás).

2     Vegeu Pere IBARRA, El Tránsito y la Asunción de la Virgen. Publicación de la consueta de 1625, la más antigua que se conoce, Elx, 1993 i J. F. MASSIP, Romancer. Misteri d'Elx, Edicions 62-Orbis, col. «Història de la literatura catalana», Barcelona, 1984 (edició crítica del text publicat per Ibarra).

3     La consueta de 1722 és propietat actualment dels hereus del Sr. Juan Orts Roman.

4     Depositades a l'Arxiu Municipal d'Elx (sense signatura).

5     Segons edició de José POMARES, La «Festa» o Misterio de Elche, Barcelona, 1957.

6     Vegeu José CLIMENT, «Aspecto musical del Misterio de Elche», Apectos literarios, musicales y religiosos del Misterio de Elche, Elx, 1990, p. 45-47. Un altre candidat a ser el Ribera d'Elx, proposat per R. STEVENSON(Spanish Music in the Age of Columbus, The Hague, 1969, p. 189) és el cantor de la capella papal Antoni de Ribera (ac. primer terç s. XV); el Cancionero Musical de Palacio, entre altres manuscrits, conserva algunes peces d'aquest autor, l'estil del qual, de totes formes, ben poc té a veure amb les del Misteri.

7     Vegeu J. F. MASSIP, Consueta de 1709. Estudi crític del text, op. cit., p. XIII.

8     Segons ha observat Samuel RUBIO «Más esclarecimiento en torno a la música del Misterio de Elche», Tesoro Sacro Musical, V, 1968, p. 83-84. Una edició de l'original d'Escobar en Higinio ANGLÉS, La música en la corte de los Reyes Católicos II. Cancionero Musical de Palacio (siglos XV-XVI), Barcelona, 1947-51, núm. 158.

9     Vegeu Ma. C. GÓMEZ, Consueta de 1709. Estudi crític de la música, op. cit., p. II i comentaris.

10     Segons J. DUTKA, Music in the English Mystery Plays, Kalamazoo, Michigan, 1990, cap. II.

11     Segons F. MASSIP, La Festa i els misteris medievals europeus, Institut de Cultura «Juan Gil-Albert»-Ajuntament d'Elx, Alacant, 1991, p. 80-95.

12     Ma. C. GÓMEZ, «Tradition and Modernity in the Mystery Play of Elche (Alicante/Spain)», Atti del XIV Congresso della Società Internazionale di Musicologia III. Free Papers, Torino, 1990, p. 719 (article publicat en Festa d'Elx, 42, 1990, p. 129 i s.).

13     La notícia, datada el 26 de setembre de 1530, correspon a un pagament de 12 ducats a càrrrec del Consell de la vila d'Elx, pel treball de daurar una cadira que es feia servir en l'«Assumpció de la Mare de Déu», vegeu F. MASSIP, La Festa..., p. 47-48.

14     Es conserva a l'Arxiu Municipal d'Elx (sense signatura).

15     Més que d'una sola versió, es tracta de diverses versions, que varien entre elles en qüestió de detall segons la localitat de la qual procedesquen. Vegeu F. MASSIP, Cançoner musical de Mallorca, Palma de Mallorca, 1984, núms. 242-245, que recull i edita quatre d'aquestes versions.