|
I.
INTRODUCCIÓ
[5]
Establir el moment exacte del naixement de la Festa d'Elx
―representació d'arrels medievals on s'escenifica la mort i
assumpció de la Mare de Déu― ha estat, des de l'inici de les
investigacions realitzades al seu voltant, el tema més debatut i
controvertit entre els estudiosos i, alhora, aquell que ha propiciat
el desenvolupament de teories i propostes més variades, encara que,
malauradament, moltes d'elles amb ben escàs suport documental.1
Si
ordenem totes aqueixes teories basades en suposicions hipotètiques,
veurem com, a grans trets, hi podem establir dos apartats que, a més
a més, acaben per fondre's i conformar una única explicació
miraculosa-tradicional que intenta, d'una banda, retraure la creació
de la Festa a l'època més llunyana possible i, de l'altra,
atorgar un origen extrahumà al text de la peça, possiblement per
protegir-lo de qualsevol acció oficial que intentara alterar-lo o
prohibir-lo.
Ja
en les primeres referències conservades sobre la Festa, queda
recollida una explicació del seu origen que intenta lligar-la al
moment mateix de la incorporació de la vila il·licitana a la
civilització cristiana. Així ho manifestava Cristòfol Sanç l'any
1621 quan indicava que, malgrat no haver pogut establir l'antiguitat
de la representació, alguns testimonis asseguraven que el seu origen
estava en [6] la conquesta de la ciutat als musulmans per part de
Jaume I, en 1265.2
Aquesta
possibilitat és la que també recull Gaspar Soler Chacón en la seua
consueta de la Festa, copiada l'any 1625 i on va incloure una sèrie
de notícies històriques ―en una gran part, preses de l'obra de
Sanç― en un manuscrit adreçat al Sant Ofici.3
Tanmateix,
es tracta d'una tradició que, donades les característiques artístiques
del Misteri ―musicals, literàries, escèniques, etc.―,
resulta totalment inversemblant i que, naturalment, no té cap suport
documental. De tota manera, encara en els nostres dies, en cercles poc
il·lustrats es parla del segle XIII com el del naixement del Misteri
i, malgrat les rigoroses investigacions desenvolupades al voltant del
teatre medieval en els últims anys, alguns autors, deixant de banda
les aportacions dels estudiosos més qualificats, intenten demostrar
allò que es indemostrable mitjançant imaginatives teories on, segons
sembla, no cal aportar proves i on qualsevol hipòetsi és permesa.4
En
aquesta ocasió vull centrar l'atenció en la segona d'aqueixes
teories tradicionals sobre l'origen de la Festa a què m'he
referit adés, aquella que atorga un naixement miraculós i que, com
ja ha posat de manifest algun investigador,5
ha estat reiteradament sostinguda per estudiosos locals sense cap anàlisi
crítica. Es tracta de la tradició conegu-[7]da com la Vinguda de la
Mare de Déu a Elx que, com és sabut, ha estat transmesa de pares a
fills mitjançant un relat que ha contat a succesives generacions d'il·licitans
la troballa miraculosa de la imatge de la patrona. Tanmateix, aquest
relat, encara que sempre ha conservat un nucli narratiu fix, ha anat
incorporant al llarg dels anys una sèrie de detalls de manera que la
història de l'aparició es clarifica més i quedaren explicats alguns
aspectes que la curiositat de les gents exigia.
La
doble transmissió del relat ―oral i escrita― i l'esmentat
afegitó de detalls i puntualitzacions ha conformat evolutivament una
narració prou completa que és la que actualment coneixem. En línies
generals ens parla de la troballa, per part d'un soldat guardacostes
elxà ―Francesc Cantó―, d'una arca tancada que era
portada per les aigües de la mar, en la platja anomenada del Tamarit,
actualment en la veïna ciutat de Santa Pola. La caixa presentava en
la seua coberta les paraules «Sóc per a Elx» i dins aparegué la
imatge de la patrona d'Elx i, també, la consueta de la seua Festa.
Cantó, al galop del seu cavall, vingué a la ciutat i comunicà la
troballa a l'Ajuntament. El Consell, per anunciar la nova a la població,
va fer publicar un ban i els il·licitans, animats per la convocatòria,
acudiren a replegar la imatge. Però quan arribaren a la platja
veieren com també veïns d'Alacant i de Santa Pola intentaven
endur-se la figura de la Mare de Déu als seus respectius pobles. Per
solucionar la disputa, pujaren l'arca a una carreta de bous, taparen
els ulls dels animals i els soltaren en una cruïlla de camins. Els
bous, sense dubtar, emprengueren en camí cap a Elx i la imatge
trobada fou entronitzada en l'ermita de Sant Sebastià d'on, anys
després, passà a l'altar major de l'església de Santa Maria.
Si
comparem aquest relat actual amb altres narracions escrites que
conservem i datades en els segles XVII, XVIII i XIX, podrem comprovar
com les diferències en els detalls de la història són més que
notables. És per això que m'ha semblat d'interés analitzar mínimament
els diferents relats existents i la seua evolució i, alhora, proposar
una possible cadena transmissora per clarificar l'assumpte i,
sobretot, per a provar la seua relativa modernitat.6
[8]
II.
AÑO VIRGÍNEO DE DOLZ DE CASTELLAR (1686-1688)
He de dir que no es troba ―com ja va fer notar
l'historiador Aurelià Ibarra al segle passat― cap referència a
la Vinguda en la documentació oficial conservada de l'època de la
suposada troballa, com seria, per exemple, la del Comsell municipal.
Ni en les actes del Consell ni en altres documents no se'ns parla mai
d'un fet tan extraordinari que, sens dubte, hauria estat testimoniat
per les autoritats.7
De
fet, el primer relat escrit de la Vinguda que coneixem, cronològicament
parlant, prové de l'últim terç del segle XVII. Es tracta de la notícia
inclosa a l'obra Año Virgíneo, escrita pel paborde valencià
Esteve Dolz de Castellar i publicada ―el volum dedicat als mesos
de juliol, agost i setembre― l'any 1687. Cal recordar que textos
anteriors com l'esmentat manuscrit de Cristòfol Sanç o la també
citada còpia de la consueta de la Festa de Gaspar Soler Chacón
del 1625 no fan cap menció a un possible origen miraculós de la
imatge de la Mare de Déu d'Elx. I això sorprén encara més si tenim
en compte que sí que ofereixen algunes referències a la pròpia
talla mariana i a la seua capella, a algun fet extraordinari atribuït
a la intercessió de la patrona de la ciutat i, fins i tot, com hem
vist, a l'origen de la Festa.
El
llibre de Dolz de Castellar, en referir-se a la festivitat de
l'Assumpció de la Mare de Déu, el 15 d'agost, ofereix la següent
notícia: [9]
En
Elche, Villa de las más principales deste Reyno, se haze todos
los años una Fiesta de las más ruydosas destos Payses; el motivo
della es assí el hallazgo de una hermosíssima Imagen en la
orilla del mar, dentro de una arca, con este sobreescrito: A
Ilice, que se interpreta Elche; sino también por las singulares
finezas y portentosos milagros que en diferentes tiempos ha
obrado. No fue de los menores, haver cessado este día aquel
contagio, que el año de 1648 universalmente destruyó este Reyno.
Un año, continuando estos reverentes y costosos cultos, subiendo
una tramoya que llaman Araceli, con el peso de cuatro personas,
que son dos sacerdotes y dos infantillos, arrodillados delante la
misma Imagen, que también la suben, reputándose el peso de más
de cinquenta arrobas, se rompió la maroma al tiempo de media
elevación, que estaría ochenta palmos en alto; y viendo los de
la Iglesia la ruyna que fatalmente amenaçava, imploraron con lágrimas,
y suspiros a su Patrona. Lo que sucedió fue que haviendo quedado
la maroma con solo cinco espartos, subió otros ochenta palmos que
faltavan, sin que peligrasse persona alguna de la tramoya.8
Com veiem, la breu referència només posa de manifest
l'aparició misteriosa de la imatge de la Mare de Déu dins d'una
arca. No específica, però, que també s'hi trobara la Consueta de la
Festa, com faran relats posteriors, malgrat referir-se a un
succés extraordinari esdevingut en la representació del Misteri
anys després. Tampoc no indica la data de la Vinguda, ni els noms de
les autoritats o del personatge que trobà la caixa, ni cap altra
circumstància, llevat del significatiu lletrer de l'arca: A Ilici,
nom de l'antiga colònia romana que tingue el seu emplaçament en
l'actual jaciment de l'Alcúdia, situat a uns tres quilòmetres de la
ciutat d'Elx. I assenyalem que es tracta d'una inscripció
significativa perquè la tradició actual ha transformat la cartel·la
en «Sóc per a Elig» ―segons la grafia medieval i moderna del
nom de la ciutat―, sense recordar que, precisament en el segle
XVII, tingué lloc una dura polèmica amb la ciutat d'Alacant pel fet
que ambdues poblacions volien ser les hereves de l'Illici
romana. Aquesta qüestió, que s'explica per l'interés d'Alacant de
ressaltar la seua importància comercial i admnistrativa enfront de
València, s'allargà durant molts [10] anys ―com veurem,
apareixerà reflectida en relats posteriors―, i aplegà a fer
que tant Elx com Alacant inscriviren les inicials C[olonia] I[ulia]
I[llici] A[ugusta] en els seus respectius escuts
municipals. La polèmica no fou resolta definitivament fins al 1879,
quan l'esmentat arqueòleg Aurelià Ibarra demostrà d'una manera
fefaent que Illici estigué en l'Alcúdia il·licitana.9
D'altra
banda, cal recordar dos fets: el primer, que en l'any 1632 s'havia
produït un plet entre el Consell d'Elx, responsable de la Festa
des del 1609, i el bisbat d'Oriola, ja que aquest ―seguint les
directrius del concili de Trento― havia intentat prohibir la
representació del Misteri d'Elx. El plet es resolgué amb l'aprovació
de l'obra pel papa Urbà VIII mitjançant un rescripte pontifici que
autoritzava l'escenificació a l'interior de l'església de Santa
Maria d'Elx a perpetuïtat. I el segon, que en l'any 1648, després de
l'epidèmia de pesta, l'augment de la devoció popular cap a la imatge
de la Verge il·licitana recomanà el seu trasllat des de l'ermita de
Sant Sebastià a l'església de Santa Maria:
Item
considerat per dita parròchia ser cosa convenient y justa que la
ymatge de Nostra Senyora de la Asumpció estia contínuament dins
la dita yglésia de Santa Maria en lo altar major de aquella y ser
nostra patrona y que no és bé estia en la ermita de Sant Sebastià
per a que tot lo poble la venere y se li tinga la devosió
cumplida, ordena la dita parròchia que lo dit ymage de Nostra
Senyora de la Asumpció no la tornen a la dita ermita si que reste
en dita església de Santa Maria y aquella se aja de posar en lo
altar major de aquella ab lo adorno millor que·s puga...10
[11] Veiem, doncs, diversos elements de gran interés per a
donar una possible explicació a la Vinguda de la Mare de Déu
―en un temps, recordem-ho, marcat per la Contrarreforma―
que, com hem indicat, no pot documentar-se abans del segle XVII: d'una
banda, donar suport sobrehumà a l'origen de la imatge de la Verge i
també a la Festa que ella protagonitzava, com a defensa de
possibles intencions prohibicionistes per part dels cercles oficials;
i, d'altra, reafirmar l'antiguitat i les passades glòries ―en
el sentit barroc del terme― de la vila, davant de les
pretensions d'Alacant, mostrant que la providència mateixa, mitjançant
el rètol de l'arca, deixava aclarida la qüestió de quina ciutat era
l'hereva natural de l'antiga Illici.
III.
ANTIGÜEDADES Y GLORIAS DE LA VILLA DE ELCHE,
DE SALVADOR PERPINYÀ (1705)
Ja en el segle XVIII trobem diferents relats que segueixen, bàsicament,
dues versions que incorporen dades, dates i detalls força diferents.
Versions que formen dues cadenes transmissores que intentarem
clarificar tot seguit.11 La primera de
les dites branques narratives s'inicia amb el relat de la Vinguda que
trobem en el manuscrit anomenat Antigüedades y glorias de la villa
de Elche, redactat l'any 1705 per Salvador Perpinyà, jurat del
Consell d'Elx.12
En
aquesta referència a la Vinguda se'ns presenta ja un relat detallat
del succés, contraposat, a més a més, a l'altra versió existent:
«Este es el verdadero suceso y forma de hallar dicha ymagen, y no
conforme otros lo cuentan, sin fundamento ni noticias» (f. 48v).
Cal
recordar que el manuscrit de Perpinyà tenia com a destinatari el
futur senyor de la vila, en Joaquim, fill de la duquessa de
Ma-[12]queda i Aveiro, el qual entrà en la vila d'Elx el Diumenge de
Rams del mateix 1705. Com bé assenyalen els editors del manuscrit,
Salvador Perpinyà, regidor, buscava oferir al nou senyor ―amb
un clar intent d'aproximació d'una part de la noblesa local―
les glòries més importants de
la vila. No debades Elx, des de la seua cessió a la casa de Càrdenes
per part de la reina Isabel de Castella, en l'any 1470, havia portat
endavant un llarg i costosíssim plet ―de més de tres segles de
durada― per a tornar a ser vila reial i havia fet front als seus
senyors feudals, negant-se que en prengueren possessió, encara que
aquests ho feren per força.
En
el manuscrit de Perpinyà es manifesta que fou el 29 de desembre de
1370 ―així, doncs, més de cents anys després de la conquesta
de Jaume I― la data de la troballa de la imatge de la Mare de Déu
i que aquesta s'esdevingué en la platja de la Torre del Pinet,
vigilada pel soldat Francesc Cantó, el qual trobà en la dita platja
un home. Després d'interrogar-lo, aquest home ―que el relat
deixa entreveure que tenia totes les característiques d'un àngel―
donà a Cantó una caixa que duia, amb un lletrer que es llegia Soy
para Elche. Les instruccions foren clares: portar la caixa a Elx,
deixar-la en la primera casa on veguera llum, donar compte a les
autoritats i que aquestes construïren una ermita en l'esmentada casa
on fer una capella per a la imatge de la Mare de Déu, adornada amb
pintures en les quals es mostrara la Festa que s'explicava en
uns papers que també venien dins de l'arca. Arribat a Elx, el soldat
trobà llum en la casa-hospital atès per dues beates, on fou
depositada la caixa. I, ja de dia, va convocar el govern municipal al
qual entregà la clau del arca ―que també li havia donat el
misteriós home de la platja― i va explicar tot el succés.
Oberta la caixa es trobà la imatge de la Verge i la consueta de la Festa
d'Elx, que començà a representar-se l'any següent; alhora la casa
va ser convertida en una ermita sota l'advocació de sant Sebastià,
on es venerà la figura de Maria.
Aquest
relat, a més a més, esmenta el nom de les autoritats de l'època: el
procurador general Francesc Miró i el vicari perpetual de la vila,
Joan de Mena. També, s'indica que la notícia d'aquest cas es va
copiar d'un document conservat a la caixa de les tres claus de la vila
―la caixa forta on es guardaven els principals documents del
Consell [13] elxà, entre ells la consueta de la Festa―,
signat pel notari Guillem Gomis i legalitzat pels també notaris
Bertomeu Miguel i Lluís Piñol. D'aquest document, naturalment, no es
troba cap rastre als arxius actuals.13
Com
veiem, en aquest relat no es fa menció a aqueixa polèmica sorgida
entre els veïns d'Elx, Alacant i Oriola ―canviada després per
Santa Pola per raons de rivalitat comarcal―14
per la possessió de la imatge i resolta mitjançant l'estratagema
―d'origen bíblic i present en nombrosos relats d'aparicions
d'imatges, com veurem tot seguit― del carro de bous amb els ulls
tapats.
IV.
COMPENDIO HISTÓRICO..., DEL P. JUAN DE VILLAFAÑE (1740)
Del relat anterior
begué el jesuita Juan de Villafañe per a redactar el capítol
dedicat a la Mare de Déu d'Elx que inclogué en la segona edició de
la seua obra, Compendio histórico en que se da noticia de las
milagrosas y devotas imágenes de la Reina de los cielos y tierra, María
Santísima, que se veneran en los más célebres santuarios de España
(Madrid 1740). Cal insistir en el fet que la primera edició d'aquest
llibre, realitzada a Salamanca l'any 1726, no presenta el capítol
dedicat [14] a la Mare de Déu d'Elx, que sí va ser inclòs
―com el referent a altres imatges― en l'ampliació de
1740.
El
relat de Villafañe es complementa, com també féu Perpinyà, amb un
seguit de fets extraordinaris o miraculosos atribuïts a la intercessió
de la Mare de Déu d'Elx, els més detacats dels quals tenen a veure
amb la Festa i la seua tramoia aèria.
Segons
Villafañe, que recrea literàriament la narració de Salvador Perpinyà,
la Vinguda de la Mare de Déu tingué lloc el 29 de desembre del 1370.
En la matinada d'aquest dia, un soldat il·licità, Francesc Cantó,
trobà en la platja de Santa Pola (entre el castell de la població i
la Torre del Pinet) un home jove que, per les seues característiques,
semblava un àngel. Aquest misteriós personatge entregà una arca al
soldat amb l'encàrrec que la portara a Elx i la deixara depositada en
el primer lloc on trobara llum. Vençudes les primeres negatives de
Cantó, donades les seues obligacions militars de no deixar la vigilància
que tenia encomanada i desaparegut el jove, el soldat carregà la
caixa en el seu cavall i aplegà a la vila vers les quatre de la
matinada. Deposità l'arca a l'ermita de Sant Sebastià, única casa
de la població que trobà oberta per ser hospital de caritat. L'endemà,
avisà les autoritats civils i eclesiàstiques, les quals obriren la
caixa i descobriren la imatge de la Mare de Déu i la consueta de la Festa.
L'arca duia en la seua coberta les paraules «Per a Elig».
En
el relat de Villafañe també s'inclouen noms propis: el del soldat
que trobà el jove i l'arca i els dels caps de les autoritats civils i
eclesiàstiques d'Elx, Francesc Miró, procurador de la vila, i mossén
Joan Mena, vicari de Santa Maria. També es detecten altres canvis de
detalls en el relat. Per exemple, el rètol de l'arca també deixa de
fer referència a l'antiga Illici i inclou el nom de la població
moderna, però no en castellà com feia Perpinyà, sinó en valencià.
Això potser és degut al fet que l'interlocutor de Perpinyà és el
nou senyor castellà davant del qual s'intenta aqueixa aproximació «política»
a què hem fet referència. En el cas de Villafañe, tot i que la seua
obra està escrita en castellà, deu incloure el rètol de la caixa en
català amb l'objecte d'atorgar-li una major versemblança ja que el
text de la Festa està escrit en «llemosí» i, per tant, deu
existir concordança lingüística.
[15]
D'altra banda, cal esmentar una altra narració que ―ja al segle
XIX― copia fidelment la de Villafañe. Es tracta del llibre
redactat pel comte Fabraquer, Imágenes de la Virgen María
apreciadas en España. Historia, tradiciones y leyendas (Madrid
1861). Tanmateix, en aquest cas no podem parlar d'una autèntica
transmissió del relat, sinó d'una derivació bibliogràfica.
V.
EL RACIONAL DE LA ILUSTRE VILLA DE ELCHE DEL 1710
La segona versió de la Vinguda inicia la seua cadena
transmissora l'any 1710 amb un relat que canvia notablement les
circumstàncies i la data de l'esdeveniment. Es troba recollit en
l'anomenat Racional de la Ilustre Villa de Elche, conservat a
l'Arxiu Històric Municipal d'Elx.15 No
obstant això, cal llegir l'esmentat manuscrit amb certa precaució.
Aquest document, una mena de col·lecció de notícies històriques
sobre Elx, s'inicia amb l'afirmació que es tracta d'una renovació
d'un llibre anterior perdut en el saqueig patit per l'Arxiu il·licità
l'any 1706, durant la Guerra de Successió. Tanmateix, el volum
conservat actualment és una còpia d'aqueix llibre renovat,
realitzada per Pere Ibarra l'any 1896, com ell mateix fa constar, en
considerar que l'original es trobava molt deteriorat. A més a més,
podem veure que inclou notícies del segle XIX, com, per exemple,
algunes referències al terratrèmol patit per Elx i tota la seua
comarca l'any 1829.
De
tota manera, el relat de la Vinguda que ens presenta el Racional,
datat el 17 d'agost de 1717 i signat pel doctor Josep Anton,
procurador general, resulta prou diferent del que coneixem actualment.
S'inicia indicant que és un resum de les antiguitats de la vila,
tretes d'un trasllat de Lluís [Gaspar] Soler Jacón fet en l'any
1492, resumint en l'original fet per Cristòfol Sanç de Carbonell, el
qual l'havia copiat dels papers de Francesc Castells de Urquís, síndic
il·licità de [16] l'any 1353. Ja hem vist que ni Soler Chacón ni
Cristòfol Sanç no fan menció a la Vinguda en els seus escrits
coneguts, per tant hem de pensar que aquest resum d'una còpia d'una
altra còpia no deu ser més que un subterfugi per a intentar donar
aparença d'oficialitat i d'antiguitat a un relat del qual no hi ha
constància del seu original.16
Manifesta
el manuscrit que els il·licitans es trobaven indecisos sobre la festa
que volien celebrar per commemorar la conquesta de la vila als
musulmans. I sense prendre cap decisió, era ja pel mes de maig de
l'any 1266 ―l'any següent a l'entrada de les tropes de Jaume I
a Elx―, quan alguns veïns de la vila ―no es parla de cap
soldat concret, ni apareix cap indicació sobre la nocturnitat del
moment― estaven en el port de Santa Pola. Allí veieren com una
caixa tancada venia per la mar. Creient que es tractaria de la resta
d'algun naufragi, tragueren l'arca per repartir-se el seu contingut.
En examinar-la, veieren que duia escrites les paraules Para Ilice
i en obrir-la trobaren la imatge de la Mare de Déu. Algunes
d'aquestes persones comunicaren la troballa a les autoritats civils i
eclesiàstiques d'Elx i aquestes es traslladaren a Santa Pola per
reconéixer l'arca. En el seu interior aparegueren també una papers
manuscrits on es relatava la manera de celebrar la mort i l'assumpció
de la Verge Maria. Tots junts, després de donar les gràcies a Déu,
portaren la imatge a la vila. La notícia conclou dient que, ja els
dies 14 i 15 d'aqueix següent agost, es representà la Festa
com s'indicava en el manuscrit trobat. [17]
VI.
LA CONSUETA DE CARLES TÀRREGA (1751)
Carles Tàrrega i Caro, en la seua còpia de la consueta de la Festa,
datada en l'any 1751, presenta un relat de la Vinguda semblant al
recollit pel Racional, encara que amb alguns detalls nous.17
Diu
Tàrrega que foren uns veïns d'Elx els que en maig de 1266 trobaren
una caixa al port de Santa Pola. En aqueixa època es discutia entre
la població l'advocació de la Mare de Déu sota la qual devien
emparar-se els il·licitans. La caixa apareguda duia el lletrer Para
Illice i precisament en aquest detall és utilitzat per l'autor
del manuscrit per a demostrar ―tot recordant la polèmica abans
esmentada― que l'antiga ciutat romana d'Illici es
transformà en l'actual Elx i no en Alacant com pretenien demostrar
alguns historiadors de l'època.
Així
mateix, coincideix Tàrrega en el relat anterior amb el fet que,
avisades les autoritats il·licitanes ―sense especificar-hi
tampoc l'emissari―, es traslladaren aquestes a Santa Pola amb
molta gent. Reconegueren la imatge ―que resultà de ser de cos
sencer, segons el detall afegit per aquest text―, trobaren també
la consueta de la Festa i dugueren la talla mariana en processó
fins a Elx. Conclou Carles Tàrrega explicant per què no es
conservava cap fragment de l'arca misteriosa on fou trobada la imatge:
la pietat de les gents la desféu en nombroses relíquies que tothom
es disputava.
Sembla
prou clara, doncs, la relació directa entre els relats del Racional
i el de la consueta del 1751. De tota manera, aquest segon escrit
torna a insistir en l'existència de dues versions de la Vinguda de la
Mare de Déu. Així, en començar la seua narració, indica Tàrrega
entre parèntesi: «... encara que altres curiosos o escrihuen de
altra forma, pero yo no». És evident, per altres qüestions en les
quals no em detindré ara, que Tàrrega coneixia el manuscrit de
Perpinyà, però es decantà per la versió on no apareix aqueix jove-àngel
misteriós possiblement per trobar-la més versemblant i, alhora,
donar major antiguitat a la Festa.
[18]
Tot i això, va ser la primera línea transmissora vista la que amb el
pas dels anys prendria una total preponderància sobre aquesta segona
versió i la faria desaparéixer de la memòria popular col·lectiva.
VII.
RESUMEN DE LAS ANTIGÜEDADES DE LA VILLA DE ELCHE (S. XVIII)
Un altre relat, dins de les narracions que prenen per model el Racional,
apareix recollit en un manuscrit sense data que Pere Ibarra recull en
els seus Papeles curiosos.18
En
aquest cas es tornen a esmentar els suposats papers de Francesc
Castells de Urquís, traslladats per Sanç de Carbonell i Soler Chacón
«con otros que se añaden de nuevo», cosa que dóna al relat major
extensió i major nombre de detalls. Per tant, es torna a indicar que
la Vinguda s'esdevingué en maig de l'any 1266 quan, sense que els il·licitans
hagueren acordat el nom de l'advocació de la Mare de Déu sota la
qual volien acollir-se, uns veïns de la vila trobaren a la platja de
Santa Pola, l'arca misteriosa amb el rètol Para Ylice.
L'obriren i descobriren la imatge de la Mare de Déu de l'Assumpció.
Un dels veïns vingué a avisar les autoritats civils i eclesiàstiques
―sense indicar-ne els noms― i tots junts, cantant el Te
Deum, s'emportaren la figura ―de cos sencer― que,
contràriament a allò que indiquen altres relats, va ser
entronitazada directament en l'església de Santa Maria, sense fer cap
menció a la seua primitiva capella a l'ermita de Sant Sebastià. També
trobaren dins de l'arca
unos
libros manuales escritos en lemosino que mostraron como había de
celebrarse a esta gran Reyna y Señora el referido mysterio de su
muerte y asumpción.
I en aquest punt, el relat es deté a aclarir les friccions
sorgides amb la ciutat d'Alacant: [19]
Tragéronla
a la villa con la más devota quanto solemne procesión, cantándola
hymnos y motetes con alegre reverencia y con admiración de
cuantos asistieron no faltando muchos forasteros que hicieron
bolar la fama al punto por leguas dilatadas. Esta debió causar en
Alicante la ambición de querer apropiarse el nombre de ser la
antigua Ylice y usar del balsón de sus ylustres armas para
ganarse el divino simulacro de Nuestra Señora que traía el rótulo
«Para Ylice». Epero no les valió pues contrasienten infinitos
autores que claramente desengañan y mejor que nadie la misma
divina Ymagen que conformándose con el rótulo vino a dar en la
playa de este término y puerto inmediato de Santa Pola.
Veiem, doncs, la
importància donada a la Vinguda de la Mare de Déu com a prova que
Elx era la successora de l'antiga Illici: com ja hem indicat
abans, la providència mateixa ho havia aclarit.
VIII.
L'EPÍTOME HISTÓRICO... DEL CAPELLÀ FUENTES (1855)
No trobem cap altre relat de certa extensió relatiu a la
Vinguda fins a la segona meitat del segle XIX. Ens el presenta un
autor que ens torna a confirmar l'existència d'aqueixa doble versió
a què fèiem referència, en reunir en la seua obra els dos relats
coneguts, encara que, personalment, es decanta pel segon que hem
analitzat. Ens referim a Francesc Fuentes Agulló, el capellà
Fuentes, el qual en l'any 1855 publicà el seu opuscle Epítome
histórico de Elche desde su fundación hasta la venida de la Virgen
inclusive.19 En aquest fullet,
Fuentes assenyalava com alguns autors dataven la Vinguda en 1370.
Tanmateix, ell s'inclina per l'any 1266 com el més probable,
basant-se en l'esmentat Racional.20
Fuentes relata l'aparició de la imatge amb els elements de [20] les
dues versions descrites. És a dir, manifesta que la caixa duia el rètol
Para Illice, que fou trobada en maig del 1266 per uns veïns
d'Elx que estaven a Santa Pola, però afegeix que entre aquets veïns
es trobava Francesc Cantó, que tingué un paper destacat en la
troballa encara que no especifica en què consistia. Un d'aquests il·licitans
avisà les autoritats i, entre tots, s'emportaren la imatge a Elx, així
com els llibres manuscrits amb el text de la Festa. Es tracta,
per tant, d'un intent d'unificar les dues versions existents encara
que aporta més elements de la segona narració que de la primera.
IX.
LA VENIDA DE LA VIRGEN DE PASQUAL CARACENA (1855)
Uns mesos després de l'edició de l'Epítome... del
capellà Fuentes Agulló, es publicava a Elx una altra obra
relacionada amb la Vinguda de la Mare de Déu i que, especialment en
uns comentaris històrics finals, es convertia en una contestació pública
al fullet del capellà elxà donat el mètode històric obsolet emprat
per aquest. Es tracta de l'obra dramàtica de Pasqual Caracena,
titulada La Venida de la Virgen (Elx, 1855). En ella es
recreava teatralment l'aparició de la patrona d'Elx, seguint la
primera de les versions explicades. A més a més, en l'obra, mitjançant
la lectura d'unes suposades actes oficials redactades amb motiu de
l'esdeveniment, s'informa el públic com uns soldats ―entre ells
Francesc Cantó― trobaren la caixa misteriosa el 29 de desembre
del 1370. Caixa que presentava la inscripció Soy para Elche i
que contenia la imatge de la patrona i un pergamí escrit en valencià
amb l'argument de la Festa ―per tant, no la consueta
desenvolupada literàriament i musical―, que un dels personatges
també llig en una de les escenes de l'obra.
Molt
possiblement, aquesta obra dramàtica va servir de base per tal que la
societat cultural fundada el 1865 per a organitzar les festes anuals
de l'aparició, creara la representació cívica de la Vinguda de la
[21] Mare de Déu, que es va escenificar pels carrers d'Elx a partir
de l'any 1866. Representació cívica que, pràcticament idèntica,
podem veure actualment com a part fonamental de les festes de la
Vinguda: en la vesprada del 28 de desembre un personatge caracteritzat
de Francesc Cantó entra a galop de cavall en la plaça de Baix, on hi
ha l'Ajuntament de la ciutat. Figura venir de la propera platja del
Tamarit i informa les autoritats de la troballa de l'arca. El Consell
ordena publicar un ban per informar la població i convidar-la a anar
a l'esmentada platja a portar «el tresor trobat». Els il·licitans,
que porten palmes blanques i són precedits d'algunes comparses
festives, guiats per Cantó i acompanyats per les autoritats locals
―les actuals i les que figuren ser les de l'època―, es
dirigeixen a un hort dels afores de la ciutat ―que simbolitza la
platja― on es troba preparada la imatge de la Mare de Déu.
Aquesta, amb l'arca del relat, és portada solemnement a l'ermita de
Sant Sebastià on és rebuda pel clergat local i conduïda, finalment,
a l'actual basílica de Santa Maria.
També
de Pasqual Caracena mateix begué Emilio Moreno Cebada per a redactar
el capítol dedicat a la imatge de la Verge il·licitana en el seu
llibre Glorias religiosas de España, que es publicà l'any
1867.21 Aquest autor reproduí les actes
escrites per Caracena per a la seua peça teatral, sense advertir del
seu origen literari i, per tant, produí una certa confusió entre
alguns investigadors posteriors en presentar uns documents
suposadament originaris del segle XIV, però redactats en llenguatge i
termes legals del XIX.22
De
tota manera, es pot comprovar com en cap d'aquests textos que hem
presentat, malgrat les seues diferències i similituds, no es fa referència
al passatge existent en el relat popular actual de la polèmica en la
pròpia platja entre els il·licitans i els habitants d'altres
poblacions pròximes per la possessió de la imatge. Com hem vist, només
Tàrrega i el manuscrit Resumen de las antigüedades... feien
una lleu-[22]gera menció a la polèmica existent entre Elx i Alacant
per a saber quina de les dues ciutats era l'hereva de la Illici
romana, però sense que això es materialitzara en la troballa
mateixa.
X.
EL MANUSCRIT DEL DOCTOR CEVA (S. XIX)
La primera vegada que apareix esmentat el detall de la polèmica
per la definitiva possessió de la imatge, i la seua resolució mitjançant
la utilització d'un animal amb els ulls tapats a què ens referíem,
és en un noticier manuscrit conservat, almenys fins fa uns anys, en
la biblioteca de Joan Gómez Brufal (Elx, 1912-1982). Aquest manuscrit
no presenta data i és anònim, encara que el mateix Gómez Brufal
l'atribuïa a un tal doctor Ceva, il·licità del segle XIX, de qui,
de moment, no podem aportar més dades. Concretament, s'indica en
aquest manuscrit:
El
año mil tres cientos setenta en veinte y nueve de Diciembre,
siendo por la mañana y estando un soldado de marina de guardia a
la orilla del mar, en el sitio que hoy llaman el Pinet, de
improviso, vió dirijirse hacia él una caja, sin tener quien la
guiase ni tragera remos, pero sí traía un rótulo; a esto
Francisco Cantó que era el soldado, lo leyó y decía «Soy para
Elig», dejó su guardia y dio parte a Elche. A esta noticia no
solo fueron los de Elche sino también los de Alicante y Orihuela
[...] los de Orihuela la piden para sí, Alicante la quiere y
Elche la defiende; en fin se reunen los de los tres pueblos y
conciertan que se tome una mula y se le tapen los ojos y que a
donde vaya con la caja, para allí sea; se hizo de esta manera y
la mula paró delante de la hermita de San Sebastián por lo cual
era hospital de caridad. ¡Cuántos milagros hizo esta divina Señora
con sus hijos y comarcanos!» (f. 12-13)
Curiosament, hem de fer notar com aquest detall tardà
incorporat al relat de la Vinguda de la disputa entre els veïns
d'Elx, Alacant i Oriola i la solució del problema per mitjà de la
sort, apareix també en altres narracions d'aparicions d'imatges
sagrades de pobles pròxims a Elx, com és el cas de les figures de la
Santíssima Verge de la Salut i del Santíssim Crist del Bon Succés,
d'Elda.23 Segons la narració
d'a-[23]quest segon cas, les imatges esmentades, dins les dues caixes,
foren entregades per dos joves-àngels al comte d'Elda, que es trobava
a Serdenya. Les caixes duien el lletrer Para Elda, però quan
foren desembarcades en el port d'Alacant es creà la confusió de si
havien de dur-se a Elda o a Novelda i es va solucionar la qüestió
per mitjà d'una carreta de bous amb els ulls tapats que es dirigí
sens dubtar a Elda. Hem de fer notar que la possible confussió en els
noms d'Elda i Novelda
justificaria els dubtes sobre la destinació de les imatges, però no
és el cas d'Elx on el rètol estava prou clar, si no és per la
identificació de l'antiga Illici amb Elx o Alacant que ja hem
comentat.24
D'altra
banda, no vull deixar d'indicar que la solució amb el recurs dels
animals solts té un claríssim precedent bíblic en el relat del
retornament de l'Arca de l'Aliança israelita per part dels filisteus.
Aquests, donat que no podien tocar-la sense patir danys, la pujaren a
un carro tirat per dues vaques i deixaren solts els animals, que
s'encaminaren sense vacil·lar cap al poble d'Israel.25
En
el cas del nostre relat, la mula que descrivia el doctor Ceva es
transformà posteriorment en dos bous, com veiem actualment
representats en les festes de la Vinguda, concretament en els anys
acabats en número parell, en què s'escenifica l'aparició de l'arca
en la platja mateixa del Tamarit. També la narració popular ha
transformat els pobles que pretenien la possessió de la imatge.
Alacant i Oriola, que trobàvem en el manuscrit del segle XIX, són en
la narració actual Alacant i Santa Pola, ciutats que sempre han
mantingut una rivalitat amb Elx. De tota manera, cal remarcar l'absurd
d'incloure Santa Pola en aquesta polèmica quan aquesta vila fou una
pedania d'Elx fins a l'any 1812 i, per tant, en l'època que vol
representar el relat de la Vinguda, era una part més del terme
municipal il·licità. [24]
XI.
CONCLUSIONS
Amb tot el que he
exposat, no pretenc sinó fer una primera reflexió sobre l'evolució
del relat de la Vinguda de la Mare de Déu a Elx. Evolució que
presenta una certa complexitat per les seues pròpies característiques:
d'una banda, el fet de referir-se a un esdeveniment miraculós i, de
l'altra, la seua doble transmissió, oral i escrita, que facilita
l'aparició de nombroses variacions i ampliacions.
Sembla
prou clara l'existència de dues versions diferents de la narració.
La primera versió ens parla, amb dades més concretes, de la matinada
del 29 de desembre del 1370 com el dia de l'aparició. La caixa
―amb la inscripció «Per a Elig» o «Sóc per a Elig», amb
aqueixa significativa personalització― fou trobada pel soldat
il·licità Francesc Cantó. Aquest mateix soldat avisà les
autoritats de la població. Anys després s'afegiria al relat el
passatge de la disputa entre els veïns d'Elx i altres poblacions pròximes.
Disputa que es va resoldre amb la presència d'un animal amb els ulls
tapats que portà la imatge cap a Elx. Aquesta solució, com hem vist,
té un clar precedent bíblic.
La
segona ens parla del mes de maig de l'any 1266, quan l'arca amb la
imatge de la Mare de Déu i la consueta de la Festa fou trobada
per veïns d'Elx i que aquesta caixa duia un rètol que feia referència
a l'antiga Illici. Tanmateix, no s'hi especifiquen noms propis
de possibles protagonistes de la troballa.
De
tota manera, les dues versions són relativament tardanes respecte a
la segona meitat del segle XV, que es pren com a més probable per a
datar el naixement de la Festa o Misteri. Cap d'aquestes
versions no ha pogut datar-se abans del sis-cents. Un segle on, a
banda de l'esperit contrarreformista i d'exaltació mariana, es produïren
alguns fets notables dins de la història de la representació il·licitana
i de la pròpia ciutat: l'intent de supressió de la Festa pel
bisbat d'Oriola ―que mobilitzà el Consell municipal― i la
seua confirmació per part de la Santa Seu, un augment en la devoció
cap a la imatge de la Mare de Déu de l'Assumpció a partir del 1648 i
la polèmica Elx-Alacant respecte a la ciutat hereva de l'antiga Illici.
Totes aquestes qüestions degueren influir en la creació i en la
propagació de l'origen llegendari i miraculós del Misteri d'Elx que
tanta fortuna ha tingut a nivell lo-[25]cal.26
Com bé manifesta Luis Quirante, aqueix intent de donar la major
antiguitat possible a la representació il·licitana fa que siga la Festa
la que ens permet datar la llegenda de la Vinguda i no a l'inrevés
com pretenen nombrosos autors.27
Naturalment,
la recerca i localització de nous relats de la Vinguda i l'estudi i
identificació dels seus detalls amb precedents coneguts, farà que
aquesta proposta que fem es confirme o, al contrari, haja de ser
revisada.28
|
|
|
29
Encara que actualment no existeix cap narració «oficial» de
la tradició, l'any 1990 vaig redactar, per encàrrec de la
Societat de la Vinguda d'Elx, un relat detallat dels diferents
actes que formen les festes anuals --basat en la tradició
representada en els últims temps-- per a ús intern de
l'esmentada associació il·licitana. |
________________________
|
|
*
Estudis de
Llengua i Literatura Catalanes/XXXVIII. Homenatge a Arthur Terry,
2, PAM, Barcelona, p. 5-26. 1
Vid. Joan CASTAÑO GARCÍA, L'organització
de la Festa d'Elx a través del temps, Consell Valencià de
Cultura, València, 1997, p. 13-29. 2
Cristòfol SANÇ, Recopilación
en que se da quenta de las cosas ancí antiguas como modernas de la
ínclita villa de Elche, ms. de 1621 conservat a l'Arxiu Històric
Municipal d'Elx [AHME]; n'existeix una edició ―d'on cite―,
amb pròleg de Joan Gómez Brufal (Llibreria Atenea, Elx, 1954), p.
118-119. 3
Gapar SOLER CHACÓN, Llibre de
la Festa de Nostra Señora de l'Assumptió, ditta vulgarment la Festa
de la Vila d'Elig, ms. de 1625 editat per Pere IBARRA I RUÍZ, El
Tránsito y la Asunción de la Virgen, Elx, [s.d.: 1993], p. 25. 4
El cas més recent és el dels
germans Tomás i Manuel Martínez Blasco, els quals, en els seus
llibres La arquitectura como escenario de «El Misterio de Elche»
(CAM, Alacant, 1989) i Alegato en defensa de un «Misterio de
Elche» de origen medieval (Mutua Ilicitana de Seguros, Elx,
1994), intenten demostrar ―sense cap prova documental i amb un
mètode que poc té a veure amb el rigor científic― que fou el
bisbe de Barcelona Arnau de Gurb, que acompanyava Jaume I en la
conquesta d'Elx, l'autor de la Festa
primigènia, resultat de la qual és la que coneixem avui dia. Una
ressenya crítica d'aquests llibres va ser realitzada per Esther
MONTESINOS i Gabriel SANSANO en la seua «Nótula a propòsit d'alguna
bibliografia recent sobre la Festa», Festa d'Elx, 47, Elx,
1995, p. 125-131. 5
Luis QUIRANTE SANTACRUZ, «Sobre
l'origen miraculós de la Festa d'Elx», La Rella, 1, Baix
Vinalopó, 1983, p. 33-40. 6
Encara
que en els últims anys s'han localitzat alguns relats de la Vinguda
desconeguts fins ara i que analitze en el present treball, una bona
part de les narracions que ací ens interessen ja van ser recollides
en la meua obra Apuntes sobre la Venida de la Virgen de Elche,
Sociedad de la Venida de la Virgen, Elx, 1984, p. 13-25. I una primera
aproximació a la transmissió del relat, la vaig realitzar en
l'article «El relat tradicional de la Vinguda de la Mare de Déu a
Elx», Sóc per a Elig, 3, Elx, 1991, p. 53-57.
7
Aurelià Ibarra (Alacant,
1834-1890), en preparar un resum de les actes municipals medievals
d'Elx, anota: «Estos son todos los concejos del mes de diciembre [del
1370] y no se hace la más mínima indicación de la venida de la
Virgen». AHME, Apuntes para escribir la historia de la villa de
Elche sacados de los libros de actas del Concejo que se custodian en
el Archivo Municipal de la misma, de 1370 a 1400, ms. d'Aurelià
Ibarra, fet en l'any 1870 i relligat al volum Noticias de Elche,
vol. I, p. 285-293. En el mateix sentit, el també historiador local
Pere Ibarra (Elx, 1858-1934) ―germà d'Aurelià―, en la
seua obra Consejos y
Sitiadas, on va resumir
els acords del Consell il·licità entre 1370 i 1923 i que es conserva
manuscrita en set volums a l'AHME, escriu darrere dels consells de
desembre de 1370: «Nada de venida de la Virgen» (vol I, p. 5). 8
Esteve DOLZ DE CASTELLAR, Año
Virgíneo cuyos días son finezas de la Gran Reyna del cielo, María
Santísima, Virgen Madre del Altísimo. Sucedidas aquel mismo día en
que se refieren, V Cabrera, Valencia, 1687, vol. III, p. 201.
Volem agrair a Josep Vicent Castaño Berenguer la seua valuosa
col·laboració en la localització d'aquesta obra a la Biblioteca
Nacional de Madrid. 9
A. IBARRA MANZONI, Illici. Su
situación y antigüedades, Alacant, 1879. Aquesta mateixa
polèmica apareix relacionada amn l'altre patró de la ciutat, sant
Agatàngel, ja que com aquest apareixia en el Martyrologium
Hispanum de Juan TAMAYO DE SALAZAR (Lleó, 1651, col VI, p.
261-267) com a màrtir nascut a Illici ―en aquesta obra ja es fa
referència a la controvèrsia existent respecte a aquesta colònia
romana―, autors d'Elx i d'Alacant, i en algun cas, també
d?oriola, manifestaren que el sant era natural de les seues
respectives poblacions. Cal recordar que el Consell elxà va proclamar
sant Agatàngel patró de la ciutat en la tardana data de 1683, sense
que abans haja estat localitzada cap referència seua a la població. Vid.
J. CASTAÑO GARCÍA, «Sant Agatàngel, sant il·licità?», La
Rella, 14, Baix Vinalopó, 2001, p. 51-74. 10
Arxiu de la Basílica de Santa
Maria d'Elx [ABSME], Llibre de la fàbrica de Senta Maria de la
Vila de Elig, comença en lo present any 1592 (Sig. 151/2), f.
57v-58. Vid. J. CASTAÑO GARCÍA, La imagen de la Virgen de
la Asunción, patrona de Elche, Caixa d'Estalvis
Provincial-Patronat del Misteri d'Elx, Alacant, 1991, p. 131-144. 11
Per a una major comprensió de les
diferents línies transmissores del relat, vegeu el quadre de la p.
26. 12
Una transcripció d'aquesta
crònica ens l'ofereixen Vicent J. ESCARTÍ i G. SANSANO en el seu
article «Notícia del primer text conegut de la Vinguda de la Mare de
Déu d'Elx, Festa d'Elx, 46, Elx, 1994, p. 111-127, i també, a
cura dels mateixos autors, Antigüedades y glorias de la villa de
Elche, de Salvador PERPINYÀ, Ajuntament d'Elx, Elx, 1995. 13
Hem d'assenyalar que, com ja
manifestaven Escartí i Sansano a l'article citat (Vid. nota
12), no es conserven a l'AHME ―on està dipositat l'arxiu
notarial de la ciutat― protocols anteriors a l'any 1463. Pel que
fa al nom de les autoritats locals, sembla que tampoc no són reals ja
que pel llibre d'actes del Consell sabem que en 1370 era batlle d'Elx
i Crevillent Arnau Penedés i que, el 22 de desembre de dit any, va
ser nomenat justícia Jaume Codines, el qual va jurar el seu càrrec
el dia de Nadal en substiyució de Berenguer de Quexans. Tampoc no hi
ha constància actual de l'existència dels notaris Guillem Gomis (sí
que es conserven protocols d'un Martí Gomis datats entre 1578 i
1610), Bartomeu Miguel ni Lluís Piñol. Pel que fa a aquest últim,
cal indicar que l'escrivà del Consell en l'any 1370 s'anomenava
Llorenç Pinyol. Tampoc a l'Arxiu Parroquial Històric de la Basílica
de Santa Maria d'Elx no queda constància de les autoritats ni dels
notaris esmentats; només dos documents del segle XVI fan referència
a l'esmentat Llorenç Pinyol (vid. J. CASTAÑO GARCIA i Anna M.
ALVÀREZ FORTES, El Archivo Parroquial Histórico de la Basílica
de Santa María de Elche, Ajuntament d'Elx, Elx, 1996, núms. 751
i 819.). 14
Convé recordar que Santa Pola
formà part del terme municipal d'Elx fins a les Corts de Cadis, que
en decretaren la segregació, procés que no s'acabà de consumar
totalment fins als anys quaranta del segle actual. 15
AHME, Racional de la Ilustre
Villa de Elche de diferentes anotaciones: empieza en el año 1710.
Renovado en el año 1710 por haverse perdido en el saco del año 1706
el que avia, sig. b/237, f. 142-144v. 16
També Francesc Massip és de
l'opinió que Josep Anton amaga o falseja les seues fonts documentals
pel que fa al relat de la Vinguda inclòs en el Racional (Consueta
1709. Edició crítica del text, Generalitat Valenciana,
València, 1986, p. III-IV). Aquest mateix fet ja va ser posat de
manifest per Escartí i Sansano en referir-se a les suposades fonts
documentals esmentades per Salvador Perpinyà com a origen del seu
relat: «[...] la indicació de fonts documentals avui dia totalment
inexistents, apunten una voluntat d'amagar les fonts d'on suposadament
extrau/copia les seues transcripcions» («Notícia...», op. cit.,
p. 115). 17
Vid. Consueta de la Festa
de la Verge i Mare de Déu, Maria Santíssima de l'Assumpció de
Carles TÀRREGA I CARO (ms. de 1751), ed. a cura de J. CASTAÑO
GARCIA, Manuel Pastor, Elx, 1992. 18
AHME, Papeles curiosos,
compilats per P. Ibarra, vol. I, f. 390-395. 19
La primera edició va ser
realitzada en la impremta il·licitana de F. Santamaria. Hi ha una
segona edició, també a Elx, Imp. M. Aznar, 1896. I una reproducció
facsimilar de la primera edició pot veure's en la revista Festa
d'Elx, Elx, 1987, p. 7-38. 20
Diu el capellà Fuentes: «Parece
más cierta la noticia de la venida de la Virgen en este año 1266,
que en el de 1370, ya por estar confirmada en el archivo de esta
villa, sacado a la luz de los papeles de Francisco Castells de Urquis,
que en el año 1353, siendo síndico, trasladó de los archivos, los
que posteriormente fueron robados, quedando únicamente estas
antigüedades particulares, de donde se formó el libro titulado Racional
mayor de esta Ilustre Vila, diciendo que vino la Virgen en 1266
[...] Mas en 1370 se concluyó la obra de la torre de Santa María,
última que se hizo, como consta de una Lápida de mármol blanco, que
se custodiaba en la casa del Dr. D. José Antón, Procurador General
en 1717, y esta antigüedad, se ha confundido, seguramente, con la de
la venida de la Virgen» (1855, p. 11-12). 21
Emilio MORENO CEBADA, Glorias
religiosas de España. Historia de las imágenes de Jesucristo, de la
Santísima Virgen y de los Santos que se veneran en los templos de
esta nación católica..., vol. II, Barcelona, 1866-1867, p.
611-624. 22
El primer a manifestar les seues
reserves davant d'aquests documents va ser Javier FUENTES Y PONTE, Memoria
histórico-descriptiva del santuario de Nuestra Señora de la
Asunción en la ciudad de Elche, Lleida, 1887, p. 260-262. 23
Vid. Alberto NAVARRO PASTOR,
Historia de Elda, vol. I, Alacant, 1981, p. 176-184. 24
Hem de dir que la Vinguda d'Elda fa
referència a un succés de l'any 1604, però que no té cap suport
documental i que no apareix recollit en les cròniques locals fins a
la segona meitat del segle XIX. D'altra banda, també aquesta
tradició va donar lloc a unes festes celebrades al voltant del 8 de
setembre, en què es feia desfilar un carro en forma de vaixell amb
les dues caixes del relat. La similitud amb la Vinguda d'Elx fa pensar
en una còpia d'aquesta ―o d'una font comuna― i cal
ressaltar en aquest sentit la presència de la disputa entre dues
poblacions rivals on la suposadament menys important és afavorida per
la voluntat divina. 25
Sam 6, 1-21. 26
De fet, en el recentment inaugurat
Museu Municipal de la Festa a la ciutat d'Elx (agost de 1997)
―en realitat un espectacle audiovisual ple dels tòpics més
tronats―, es tornen a deixar de banda les aportacions
científiques i no s'ofereix als visitants cap altra explicació al
naixement del Misteri que la tradició de la Vinguda de la Mare de
Déu el 1370, tot seguint el primer dels relats. 27
L. QUIRANTE, op. cit., p.
40. 28
Caldria, per exemple, revisar els
nombrosos llibres piadosos dedicats a la figura de la Mare de Déu en
el segle XIX on s'han localitzat breus referències a la imatge elxana
que solen resumir alguna de les dues versions vistes. A tall
d'exemple, podem esmentar l'obra de José PALLES (Año de María,
vol. IV, Barcelona, 1876, p. 63) on, entre altres coses, s'indica:
«Felices los moradores de aquella población afortunada, abrieron el
arca y encontrando en ella la santísima Imagen junto con unos papeles
escritos en catalán, por los cuales se hacía a la población aquel
regalo inapreciable, sin duda por la Providencia...». O també,
Vicente DE LA FUENTES, Vida de la Virgen María, vol. II,
Barcelona, 1879, p. 293-299, que extracta la narració del P.
Villafañe.
|
