|
I.
Introit
[10] La Festa o Misteri d'Elx és un drama
assumpcionista d'origen tardomedieval, completament cantat en català
per aficionats il·licitans, que es representa el 14 i el 15 d'agost a
la basílica de Santa Maria d'Elx. Aquesta escenificació forma part
de les Festes d'Elx i esdevé el nucli cohesionador de la resta
d'actes. D'aquesta manera, el nom tradicional i popular que rep, la Festa,
dóna fe del seu sentit de festa major del poble il·licità. Un petit
recorregut pels diversos actes que conformen aquestes Festes d'Elx
ens pot oferir una idea més clara de la unicitat i cohesió a què
ens referim.1
Al voltant de l'organització de la Festa n'hi ha un conjunt
d'actes que ens apropen al temps festiu amb una doble funció: una
interna, preparar la representació i, altra externa, preparar
conscientment la comunitat de l'arribada de les festes i començar a
crear l'ambient propici per a la seua realització. Aquests actes
tenen el seu inici amb l'elecció dels cavallers electes i
portaestendard, que es realitza el 21 de juny, des que el 1609 el
Consell municipal es va fer càrrec de l'organització de la Festa
i va començar a nomenar dues persones cada any per muntar les festes
amb els diners replegats a través de diversos impostos. Avui dia
aquests cavallers electes només tenen una funció honorífica en la
representació.
Al voltant del 25 de juliol, festivitat de Sant Jaume, es col·loca el
Cel a la cúpula de l'església de Santa Maria. Es tracta d'un llenç
pintat de blau, darrere del qual s'amaga la tramoia que permet el
davallament dels ginys aeris amb els personatges celestials. A partir
d'aquest moment l'església comença a transformar-se a poc a poc fins
arribar a ser l'escenari públic on es desenvoluparà la Festa del
poble d'Elx.
La prova de veus, que se celebra la vesprada del 6 d'agost al
Saló de Sessions de l'Ajuntament d'Elx, té la funció testimonial de
jutjar les veus infantils que participaran a la representació. L'acte
recorda l'època en què el Consell organitzava la representació i
escollia els cantors que anaven a representar-la. El 10 d'agost per la
vesprada, a la basílica de Santa Maria, té lloc la prova de l'àngel
amb l'objectiu de comprovar el vertigen dels nens que hauran de
davallar en els aparells aeris. L'acte es caracteritza per la gran
quantitat de nens que hi ha entre el públic, que fins als anys 50,
portaven de berenar conyetes (codonys) que acabaven llançant-se
els uns als altres.
Les festes s'inicien el dia 13 d'agost amb la Nit de l'Albà.
Es tracta del llançament de milers de focs d'artifici (palmeres i
coets) des dels terrats de la població a partir de les 23 h. Cinc
minuts abans de mitjanit s'apaguen els llums públics de la ciutat i a
les dotze en punt es dispara, des del campanar de l'església de Santa
Maria, la palmera de la Mare de Déu, que de tan gran que és
il·lumina tota la població. Tot seguit la gent menja meló d'aigua
per a remullar la gola resseca per la pòlvora. Aquest espectacle
pirotècnic, documentat ja al segle XVII, és l'ofrena del poble d'Elx
a la seua patrona la Mare de Déu de l'Assumpció.
Al dia següent, 14 d'agost, a les sis de la vesprada, a l'església
de Santa Maria, després de l'ofici de Vespres, comença la primera
part de la Festa («la Vespra») on es representa la mort de
Maria, envoltada dels apòstols, i l'entrada al cel de la seua ànima.
Després de la representació, la imatge de l'Assumpta morta queda
exposada a Santa Maria, que roman amb totes les portes obertes de bat
a bat. El poble, durant tota la nit, vetlla la imatge de la patrona en
la Roà, processó individual i espontània consistent en
portar un ciri pels carrers on, a l'endemà, passarà la processó. A
les deu del matí del dia 15, ix en processó la imatge de la Mare de
Déu, gitada sobre la seua llitera i acompanyada dels personatges que
participen a la representació, de les autoritats locals, del patronat
del Misteri d'Elx i dels nombrosos fidels. A la mateixa hora del dia
anterior, després de Vespres, es representa «la Festa» (la segona
part) on s'escenifica el soterrament, l'assumpció i coronació de la
Mare de Déu amb la consegüent explosió d'alegria del poble que es
congrega a l'església de Santa Maria.
Per últim, no podem oblidar els actes que tanquen les Festes d'Elx.
Del 16 al 22 d'agost se celebra la Vuitena, amb els cants de la
Salve i els Goigs. Durant tot aquest temps, la imatge de la Mare de Déu
està gitada, simulant la seua dormició, en un llit barroc, damunt
d'un cadafalet col·locat al presbiteri, on els fidels accedeixen per
a besar-li els peus. El dia 31 d'agost, per la nit, es canta una salve
a la patrona i es llança la tradicional palmera de fi de mes des del
campanar de l'església de Santa Maria.
Aquest recorregut per les Festes d'Elx ens confirma la
interrelació entre el drama assumpcionista i la resta d'actes festius
que s'agrupen al seu voltant. No existeix una diferenciació de
sentits entre els diversos actes, tots s'encaminen a un mateix fi: la
celebració de la identitat del poble, d'allò que fa que els il·lictans
siguem una comunitat. Massip, que ha estudiat el context en què nasquè
la Festa, diu que si, per una banda, «el Misteri d'Elx
representa el cordó umbilical que ens permet encara prendre contacte
amb els orígens del nostre teatre (nascut a l'entorn de la missa i
els oficis litúrgics adjacents) i amb l'època d'or de la nostra
cultura», per altra, «ens recorda un condiment teatral avui massa
oblidat: la integració del públic en l'espectacle». I ens aclara
tot seguit:
Perquè
l'espectacle medieval té les seues més profundes arrels en la
dramatització rítica pròpia de la festa popular, i en les
teatralitzacions festives el públic no assisteix a l'espectacle,
sinó que el viu i
això vol dir que l'espectacle va al públic i no el públic a
l'espectacle. Aquest component popular de la festa trascendeix de
tal manera en el teatre medieval que, per exemple, l'espai escènic
s'articularà d'acord amb la presència activa dels espectadors.2
La Festa d'Elx ha arribat a assolir avui en dia una difusió
considerable. Els seus múltiples reconeixements, sobretot al llarg
del segle xx, han
aconseguit que aquesta representació assumpcionista siga coneguda en
bona part del món. Aquest creixement cap a l'exterior de la Festa
ha provocat l'aparició d'un desequilibri entre la seua funció
festiva i identitària dins de la comunitat il·licitana i la seua
difusió com a espectacle turístico-cultural.3
Alguns autors han exposat i denunciat aquest perill, entre d'altres
Massip:
Només
l'adveniment de l'espectador forà i l'excepcional valoració artística
que, amb justícia, li hem otorgat els investigadors, estudiosos i
públic sensible en general, imprimeixen avui a la Festa un
altre relleu que depassa l'estrictament comunitari, però amb el
gran perill de convertir-la en un fòssil arqueològic i en una peça
de museu [...].4
I
Castaño, que s'expressa d'una manera semblant:
Molt
possiblemment, en els últims anys del segle xx
ens trobem davant d'un moment evolutiu dins de la història del Misteri
on es planteja una alternativa que sembla irreversible i que
marcarà d'una manera definitiva el futur de la representació.
[...] L'esmentat dilema podria resumir-se dient que cal decidir si
es pot conservar el Misteri com a festa tradicional i
comunitària del poble d'Elx, representativa de la nostra cultura
i íntimamement lligada a la ciutat, o si, pel contrari, deu
treballar-se en el sentit de mantenir una peça de museu, un
espectacle culte i extraordinari, amb un interés merament arquelògic.5
Intemtem aprofundir en les causes que han provocat l'aparició
d'aquest dilema shakespearià perquè la seua contestació és
fonamental per tal d'esbrinar el camí que ha de seguir el drama il·licità
en el futur.
II.
L'alienació de la Festa
d'Elx
II.1. L'excepcionalitat de la Festa
d'Elx
La causa que ha fet que la Festa esdevinga objecte d'interés
ha estat la seua supervivència al llarg dels segles. Es tracta de l'únic
misteri medieval que s'ha continuat representant ininterrompudament
fins avui mateix gràcies a la perseverància històrica del poble
d'Elx i al recolzament oportú de diversos poders municipals, estatals
i religiosos.
La superació de tres moments històrics decisius explica la supervivència
d'aquesta representació. El 1609, el Consell municipal assumí
l'organització i les despeses de la Festa, de les quals la
Confraria de Nostra Senyora no se'n podia fer càrrec per manca
diners. Uns anys més tard, el bisbat d'Oriola intentà prohibir
l'escenificació de la Festa amb la pretensió de fer cumplir
les disposicions del Concili de Trento (1545-1563) i del Sínode
Diocesà d'Oriola (1600), que prohibien les escenificacions teatrals a
l'interior dels temples. El Consell va interposar un recurs a la Reial
Audiència de València que es va solucionar favorablement l'any 1632
amb un rescripte pontifici d'Urbà viii
que prohibia a la diòcesi oriolana interferir en la representació.
Per últim, tres segles després, en plena Segona República, esclatà
entre els partits polítics locals una forta polèmica respecte a la
conservació o eliminació de la Festa pel seu sentit religiós.
Finalment, gràcies a la intervenció d'Òscar Esplà, en aquells
moments president de la Junta Nacional de Música y Teatros Líricos,
el govern republicà declarà la Festa d'Elx Monument Nacional
el setembre del 1931.6
La supervivència continuada d'aquest drama assumpcionista d'origen
medieval ha provocat l'afluència de moltes persones fascinades per
conèixer aquest cas excepcional, aquesta quinta essència d'una
dramatúrgia que avui dia només la podem conéixer a través de
documents històrics. Des de finals del segle xix
fins a l'actualitat ha anat augmentant aquest interés, des de
l'apropament romàntic al turístic, des de l'observador curiós a
l'investigador.
II.2. La ruptura de l'equilibri
festa/espectacle
Ja hem comentat a l'introit que a l'actualitat la Festa pateix
un desequilibri entre la seua concepció com a festa comunitària i
identitària del poble d'Elx i la seua imatge turística d'espectacle
teatral únic. En els temps que vivim de consumisme turísticocultural
no podem pretendre puresa en la celebració de qualsevol tradició o
festa popular, hem de conformar-nos amb la convivència de les dues
vessants en un equilibri difícil. En el moment que aquest equilibri
es trenca a favor del turisme, la festa comença a perdre la seua
funció originària com a identitat de la comunitat. És a dir, el
lligam entre festa i poble va desapareixent a poc a poc fins que la
festa queda alienada del context que li ha donat sentit.
La Festa està ara mateix immersa en un procés d'alienació
força avançat on la mateixa comunitat il·licitana comença a veure
la seua festa major com a un producte de cultura exquixit («la
primera òpera», cosa que es diu sovint), com si fóra depositària
d'una pintura excel·lent que cal exposar degudament per als
visitants. Quan Massip comenta7 que
l'excepcional valoració crítica i l'afluència d'espectadors pot fer
perillar el sentit de la Festa, no li manca raó, però aquest
interés forà, respectable i del qual els il·licitans ens hem de
sentir honorats, necessita del suficient recolzament institucional
perquè esdevinga un veritable perill. És, doncs, en el moment que
els poders públics i organitzadors de la Festa donen més
importància a l'espectacle turístic que al sentit festiu tradicional
quan es produeix el desequilibri i la progressiva alienació que
comentàvem.
De quina manera el poder públic actua en detriment del sentit
tradicional de la Festa? La representació ha assumit uns
atributs econòmics i, en conseqüència, polítics que, encara que
d'alguna manera sempre han existit, desvirtuen la seua funció festiva
en el moment que esdevenen primordials.
La Festa, com a lligam comunitari del poble d'Elx, sempre ha
estat un instrument emprat pel poder local (tant el Consell, a l'edat
moderna, com la burgesia, al segle xix i a començament del xx)
per tal de justificar-se davant de la població.8
En canvi, actualment, l'aparició d'una forta expectació forània ha
fet que aqueix interés polític esdevinga, sobre l'àmbit local (per
tant, també sobre el sentit de la Festa com a lligam del
poble), turístic i vaja a la recerca d'uns interessos, al cap i a la
fi, econòmics («I ja al segle xx,
els nous poders que han consagrat el turisme, l'oci i la cultura de
masses, han trobat en la Festa d'Elx un exemple arquetípic de
valors universals exportables i que, per tant, es poden convertir en
cultura, és a dir, en diners.»9). La Festa,
doncs, deixa de ser una relació social entre el poder que l'organitza
i el poble que la viu per a esdevindre una relació entre la gerència
política que l'administra i el visitant que la veu i l'admira.
II.3. Els
elements alienadors
Els interessos turístics han provocat, com venim comentant,
l'alienació de la Festa de la comunitat que la celebra i del
context festiu que l'aixopluga (Festes d'Elx). Per tal de
portar a terme aquests interessos, els organitzadors han promogut un
conjunt d'accions que han desvirtuat la representació.
Durant tot aquest temps no hem fet referència als assaigs
generals i a les representacions extraordinàries, ni tan sols els hem
donat cabuda en els actes festius. Els assaigs generals són
representacions reduïdes, les entrades dels quals es posen a la venda
anticipadament, on es pot veure els dos actes de la Festa en
una sessió. L'assaig del dia 13 per la vesprada va començar a fer-se
a partir del 1924, a instàncies d'Òscar Esplà, i va ser ben rebut
pels investigadors i turistes que podien assistir a la representació
amb les portes tancades, aïllada de tota pertorbació exterior, és a
dir, de la festa. Aquest èxit féu que el 1972 s'ampliaren els
assaigs als dies 11 i 12 per la nit. Les representacions extraordinàries
són representacions de la Festa fetes fora del cicle festiu
tradicional d'agost i, en concret, aquelles que es fan a finals
d'octubre i l'1 de novembre dels anys parells per commemorar la
proclamació del dogma de l'Assumpció (1-11-1950). Començaren a
fer-se l'any 1954, primer cada cinc anys i, a partir del 1972, cada
dos anys. A tot açò podríem sumar els anomenats «concerts
escenificats», on la música de la Festa és complementada amb
alguns moviments gestuals i amb la indumentària dels diversos
personatges, que es realitzen en diferents llocs per tal de
promocionar la Festa.
L'abús d'aquestes pseudo-representacions estan creant una
imatge poc fidedigna de la Festa i l'estan allunyant del
context festiu que li dóna sentit. En aquestes representacions la Festa
deixa de ser pròpiament un acte festiu i popular i esdevé una
obra teatral cantada, totalment descontextualitzada.
L'augment de representacions de la Festa, com si es
tractara de quelcom fàcilment reproduïble (i falsificable), no ha
estat l'unica acció portada a terme. D'uns anys ençà s'ha començat
a introduir elements «estranys» dins de la representació que
s'allunyen de la tradició. El més destacable és el canvi de
vestuari de l'any 1994, de disseny historicista per tal de donar una
visió més «realista» a l'escenificació. Però també podríem
denunciar l'actual llenç del cel (1993) que sustituí l'acostumat
sistema de subjecció amb l'excusa que el llenç estiguera més tens
per a donar millor impressió des de la nau; o la contínua
profesionalització dels cantors de la capella per tal d'interpretar
concerts de «música clàssica»; o l'augment considerable de jueus
en l'escena de la judiada per a donar més espectacularitat i
dramatisme. Tot açò amb una intenció clara de cridar el turisme.
L'abandó del català entre la gent que participa en la Festa
també es tracta d'un element que aïlla la Festa del seu àmbit.
La potenciació del castellà i la marginació de la llengua pròpia
del poble d'Elx i de la seua festa, es troba present en autoritats
locals, autonòmiques i organitzadores, en cantors que deixen de
pronunciar correctament els mots del text literari, en la gent que
participa en la Festa quan deixa de nomenar els elements amb el
seu nom tradicional, etc. Jaén ha denunciat diverses vegades aquesta
pèrdua:
Més enllà de que el mestre de Capella o el patronat tutelar del
Misteri prenga les mesures necessàries sobre la dicció, sobre el
text i sobre el coneixement de la llengua per part dels actors, el
fet és que conforme va deixant-se de parlar valencià va morint la
festa, va fent-se una estricta peça de museu on es canten
—es
diuen— coses que no entenen ni els actors ni el públic.10
Un altre element que desvirtua la Festa d'Elx és la
imatge que donen els mitjans
de comunicació. La insistència que moltes vegades es dóna a
l'espectacle sobre el sentit festiu presenta una imatge distorsionada
que ajuda a allunyar el poble de la seua festa. Com a exemples podem
comentar el gran interés pels convidats rellevants que l'Ajuntament
d'Elx i el Patronat del Misteri d'Elx porten per a donar un cert glamour
als assaigs generals o les crítiques musicals que es fan per a jutjar
la manera d'interpretar els cants (talment com si es tractara d'una òpera).
Tots aquests elements ajuden a modificar el sentit que
tradicionalment ha tingut la Festa, cosa que la desarrela de la
comunitat i de la resta de les Festes d'agost, convertint-la en
un gran espectacle de crida turística i de guanys econòmics.
II.4. Resum: Festa o
Misteri d'Elx?
Per acabar de concretar aquesta alienació de la Festa,
m'agradaria exposar un fenòmen curiós que afecta als mateixa
comunitat il·licitana: la substitució de la denominació de Festa
per la de Misteri. Massip11
explica que les dues nomenclatures són correctes, encara que la
primera fa referència al nom tradicional i al que apareix en els
documents més antics i la segona al seu caràcter dramàtic i
medieval (començada a utilitzar pels visitants de finals del xix
i principis del xx). L'ús
primordial del nom Misteri d'Elx que s'ha fet i es continua
fent en la difusió de la representació, majoritàriament dirigida al
turisme, ha provocat que els il·licitans deixen de referir-se a la
seua festa amb el nom tradicional i els substituesquen per un nom que
està més proper a la imatge d'espectacle que ens pretenen donar.
III.
Propostes de recuperació
Després d'haver analitzat l'estat en el qual es troba la Festa
d'Elx seria convenient donar idees de com recuperar el seu sentit
genuí i retornar l'equilibri perdut. Primer de tot, s'hauria de
restablir el lligam entre el poble i la seua festa amb una difusió
que destacara, sobre tots els seus elements, el sentit festiu i
comunitari de la Festa. Per tant, hauria de ser primordial per
a les autoritats la potenciació i conservació genuïna del 14 i 15
d'agost, de tots els actes festius que envolten i contextualitzen la
«Vespra» i la «Festa» i de la llengua que li ha estat companya al
llarg de cinc-cents anys. La difusió publicitària i mediàtica local
hauria de deixar en un segon plànol la imatge d'espectacle i
centrar-se en difondre una festa, important per sobreviure els esculls
que la història li ha posat al davant, però, a fi de comptes, una
festa viva i popular i no una peça refinada de museu exposada als
visitants.
Per a portar endavant tot açò cal cercar el sentit genuí de
la Festa d'Elx que només trobarem en l'estudi rigorós de tots
els seus elements (històrics, escènics, musicals, religiosos, litúrgics,
antropològics). Per tant, des d'aquí proposem l'ús de la «metanàlisi»
per tal de recuperar una Festa més fidedigna amb el seu
passat, la seua tradició i el seu poble. És a dir, només amb la
comprensió total i «globalitzadora» dels seus elements, sense donar
més importància ni a uns ni altres (com s'ha fet fins avui amb la música
i l'escenografia), podrem trobar-nos de nou amb la festa dels il·licitans,
marmessora de l'escenografia i la litúrgia medieval, mostra
excepcional del desenvolupament de la música entre l'edat mitjana i
el barroc i part important de la història dels nostres avantpassats.
IV.
Conclusió
Al llarg de tot aquest text hem reflexionat sobre la problemàtica
que afecta a la Festa d'Elx en l'actualitat. L'allunyament que
s'està produint entre el poble i la seua festa, i la conversió
d'aquesta en una mercaderia turística més, gràcies a la seua
excepcionalitat històrica, està destruint el lligam entre la
comunitat il·licitana i allò que la identifica. Potser la imatge que
hem donat siga negativa, però no ens enganyem, si s'accentua la
situació en la qual es troba la Festa, i acaba perdent del tot
el seu sentit, els il·licitans haurem perdut una part important de la
nostra «essència» com a poble. I açò significaria un avanç en un
món que s'encamina cap una població més homogènea (més globalitzada
per a utilitzar un terme que està de moda) i, per tant, més pobra
d'esperit.
Acabem amb l'esperança que ens dóna aqueixa
part del poble que encara viu i sent en la seua pell i en el seu
esperit la Festa, que vetlla la Mare de Déu la nit de la Roà,
que es lleva en jorn el matí del 15 i es posa el vestit o el tratge
nou per anar a la processó i que visita a la seua patrona, gitada al
llit d'eben i argent, i li besa els peus, «són tots aquests. Som la
Festa».12
Bibliogragfia
aguirre
baztán, Ángel (ed.):
Cultura e identidad cultural. Introducción a la antropología,
Bardenas, Barcelona, 1997.
càmara
i
sempere, Hèctor
(2001): «Aproximació al vocabulari de la Festa d'Elx», La Rella,
14 (2001), p. 75-98.
castaño
i
garcia, Joan: L'organització
de la Festa d'Elx a través del temps, Consell Valencià de
Cultura, València, 1997.
—«La
Festa d'Elx i la ciutat contemporània»,
Festa d'Elx, 50 (1998), p. 93-101.
—«Guía
de la festividad»,
a ad: La Festa o
Misteri d'Elx, Patronat Nacional del Misteri d'Elx- Conselleria de
Cultura, Educació i Ciència-Ajuntament d'Elx-CAM, San Vicent
(Alacant), 1998, p. 57-70.
jaén
i
urban, Gaspar : «Elogi
del valencià i de la Festa»,
periòdic Información, Alacant, 13-08-1983.
—«Actualitat,
sentit i supervivència de la Festa d'Elx»,
periòdic El País, suplement «El Quadern», València, 24-05-2001,
p. 1 i 3.
kovàcs,
Lenke i
massip,
Francesc: «De
l'eufòria a la reflexió: la Festa d'Elx»,
El Temps, València, 23/29-10-2001,
p.81-83.
massip
i
bonet, Francesc: «Teatre
i festa en el Misteri d'Elx», Festa d'Elx, 40 (1988), p.
66-71.
rodríguez
macià,
Manuel: «La Festa d'Elx», a Historia de la Provincia de Alicante,
vol. VII, Mediterráneo, Múrcia, 1991, p. 57-72.
________________________
|
|
*
Revista Valenciana de Folclore, «Dossier:
La Festa d'Elx», 2 (2001), p. 10-17. 1 Vid. per tal
de tenir una informació més completa de tots aquests actes festius
Joan castaño i garcia, «Guía de
la festividad», a AD, La Festa o Misteri d'Elx, Patronat Nacional del
Misteri d'Elx-Conselleria de Cultura, Educació i Ciència-Ajuntament
d'Elx-CAM, San Vicent (Alacant), 1998, p. 57-70 i Manuel
rodríguez
macià, «La Festa d'Elx», a Historia de la Provincia de
Alicante, vol. VII, Mediterráneo, Múrcia, 1991, p. 57-72. 2
Francesc
massip i bonet, «Teatre i festa en el Misteri d'Elx», Festa d'Elx,
40 (1988), p. 67. 3 Vid. Hèctor
càmara
i sempere, «Recordar Món i Misteri», periòdic Información,
Alacant, 08-12-2001, p. 9. 4
F.
massip, op. cit., p. 71. 5
J.
castaño
garcia, «La Festa d'Elx i la ciutat contemporània», Festa
d'Elx, 50 (1998), p. 100. 6 Vid. J.
Castaño
i Garcia, L'organització de la Festa d'Elx a través del
temps, Consell Valencià de Cultura, València, 1997, p. 49-56 i
104-108.
7
Vid. nota 4. 8
Gaspar
jaén
i urban, «Actualitat, sentit i supervivència de la Festa
d'Elx», periòdic El País, suplement
«El Quadern», Madrid
(edició Comunitat Valenciana), 24-05-2001, p. 1 i 3. 9
Ibidem. 10
G.
jaén i urban, «Elogi del valencià i la Festa», periòdic Información,
Alacant, 13-08-1983. També Massip s'ha fet ressó d'aquests pèrdua,
per exemple a Lenke kovàcs i
F. massip: «De l'eufòria
a la reflexió: la Festa d'Elx», El Temps, València,
23/29-10-2001, p. 82. 11
F.
massip i bonet,
«Estudi crític del text», a Consueta de
1709, Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, València,
1986, p. VI-VIII. 12
G.
jaén
i urban, La Festa, Moll, Mallorca, 1982, p. 65.
|
