ESCRITS SOBRE LA FESTA

 

TEATRE MEDIEVAL: TAN LLUNY TAN A PROP* 

 

jOSEP lLUÍS sIRERA
Universitat de València

 

[183] Els especialistes en teatre medieval pense jo que no som massa conscients del privilegi que significa disposar de la Festa d'Elx. De fruir-la i de fer-la servir no sols per a les corresponents ―i específiques― investigacions al respecte, sinó també com a esperó dels nostres estudis, com a banc de proves (comparatives) per a les nostres investigacions. Vos penseu, per exemple, quins rumbs haguessen pres les investigacions al voltant del teatre castellà dels Segles d'Or (o del teatre isabel·lí anglés, tant es val) si els especialistes haguessen pogut comptar amb la tradició de representar, de forma gairebé ininterrompuda una obra d'aquesta època? L'extraordinari ressó que tenen els descobriments, sovint en forma de documentació indirecta, de locals teatrals d'aquells temps, ens pot fer una idea del que significaria comptar-hi amb un espectacle semblant a la Festa. Un espectacle d'època, però sobretot un espectacle viu.

I és que, en efecte, si repassem els treballs més recents sobre història teatral, o les reflexions al voltant de la seua metodologia,1 ens trobarem amb una paradoxa que esdevé, fet i fet, contradicció fonamental en les investigacions sobre teatre i que explica per què aquestes han tingut una orientació que ha privilegiat de forma sistemàtica el vessant literari del fet teatral. Parle de l'extrema dificultat, per no dir virtual impossibilitat, de disposar de documents vius. En efecte: als treballs citats en nota (i als que s'hi esmenten en les corresponents bibliografies) podreu trobar que el concepte de document teatral s'ha enriquit substancialment tot al llarg dels [184] darrers anys i ha anat més enllà de la consideració quasi exclusiva que tenia el text escrit com a font d'estudis teatrals.

Fóra molt llarg d'adduir-hi la tipologia dels possibles documents teatrals,2 però si la repassàsem trobaríem que el conepte específic de document viu es troba absent en la majoria de les catalogacions o enumeracions. I si de cas apareix ho fa quan d'estudiar el teatre contemporani es tracta, tot obviant sovint que la fixació de les representacions mitjançant fotografies o gravacions en cinema o vídeo, fossilitza allò que es pretén d'immortalitzar...

Així les coses, i per no allargar-me més en aquest punt, arribarem a concloure que si una de les característiques essencials del fet teatral és el seu caràcter temporal, el seu desplegament en un temps i en un espai que esdevenen irrepetibles en tant quant no hi ha dues representacions idèntiques, els historiadors del teatre ens trobem condemnats a estudiar-lo des de la immobilitat, des de la fixació, des de l'absència de trets tan essencials com la temporalitat acabada d'esmentar. I aquest pecat epistemològic s'agreuja, és clar, quan la recerca s'allunya del nostre temps i els documents no sols minven en quantitat, sinó, sobretot, en diversitat. Com s'esdevé en els estudis sobre la història del teatre medieval per exemple. D'ací, doncs, que comptar amb la Festa siga una sort. Una sort que, potser, no ha estat aprofitada pels investigadors com es mereix, en especial per allò que fa referència als estudis que tracten de posar-la en relació amb el conjunt de la història teatral de l'edat mitjana.3 Però això ja seria un altre tema.

________________________

Tanmateix, aquesta excepcionalitat, reiteradament manifestada al llarg de l'article no ens ha de conduir a una mena de conformisme, a una dimissió del nostre deure, com a investigadors, que és la recerca no sols de nous documents, sinó també de nous camins per aproximar-nos a l'estudi dels que actualment disposem. I una de les vies possibles per això últim és, precisament, preguntar-nos si no existiran formes de fer un estudi del fet teatral que no excloguen necessàriament el caràcter viu (val a dir: temporal) que, com ja he dit adés, és consubstancial a l'existència mateixa del teatre.

Es tracta, en sóc plenament conscient, d'una pregunta difícil, que no admet sinó respostes parcials i molt matisades. Però una pregunta que no podem renunciar a fer-nos-hi. Una pregunta per respondre la qual caldrà anar més enllà de les fronteres estrictes dels estudis teatrals i emprar metodologies manllevades d'altres disciplines científiques. Fet i fet la història del teatre se n'ha servit des de fa un grapat d'anys de les provinents de la investigació musical i de les arts plàstiques, que han resultat fonamentals, per exemple, per poder completar el nostre coneixement del fet teatral tant a èpoques on la documentació direc-[185]ta pot arribar a ser escassa (l'edat mitjana) com a temps molt més recents.

Però, quins són aquests nous camins que ens permetran accedir a una lectura renovellada del fet teatral? Ja el seminari celebrat dins el IV Festival de Teatre i Música Medieval (Elx, 1996) duia l'aclaridor títol de «De l'actor medieval als nostre dies». Es tractava d'assajar diversos mètodes d'apropament al coneixement d'uns dels territoris teatrals menys explorats: el de l'actor i la seua formació com a representant, aspecte aquest que quasi sempre ha estat vetat als qui no eren de la professió.4

            En efecte, al llarg de les diferents sessions d'aquest seminari vam tenir ocasió d'apropar-nos a l'actor medieval des de les diverses tipologies de fonts documentals amb què comptem els investigadors, però amb una voluntat explícita de projecció dels nostres resultats sobre les possibilitats de representar aquest teatre en l'actualitat, tal com posava al descobert la ponència de Francesc Massip, titolada significativament «L'histrió, el frare i el burgès: l'ahir i l'ara de la interpretació medieval».5 Tot i axò, l'extraordinària prudència de les exposicions, la seua insistència a no anar més enllà del que la documentació oferia no feia sinó reflectir l'estat encara inicial en què es troben aquesta mena d'investigacions; pensem, per exemple, que un dels documents més originals (si em puc permetre aquesta expressió, no exempta d'humor) va continuar essent l'explotació de les possibilitats que encara ofereixen els textos dramàtics.6 La via oberta, doncs, per la conferència inaugural de la professora Evangelina Rodríguez («Del histrión medieval al actor barroco: la rehabilitación del gesto») apuntava en unes direccions certament suggeridores, però que, ara per ara, es troben ben lluny d'èsser recorregudes en tota la seua longitud.

________________________

            Si en terrenys com l'acabat d'indicar, les investigacions no han fet sinó començar, en altres ―per sort― ja comencem a disposar de dades que ens confirmen en la bondat dels mètodes escollits. Em referesc, i no és més que un cas, a la projecció dels resultats obtesos en investigacions sobre sociologia, antropologia o folklore, sobre el teatre d'èpoques anteriors. És ben cert que un excés de zel (o d'ingenuïtat) en algunes d'aquestes investigacions, unit a una formació i preparació no sempre idònia, dóna com a resultats títols que fan somriure, ensems que desaconsellen la lectura de l'obra; parlar, per exemple, de Teatro medieval en un pueblo murciano: Reyes en Churra7 és, sens dubte, una lleugeresa des del punt de vista teatral, però a cap persona que llegesca aquest treball d'Eusebio Aranda se li escaparà el seu interés per al coneixement del cicle de l'Adoració dels Mags al teatre religiós i popular peninsular. [186] Altrament, Maximiano Trapero amb La pastorada leonesa8 ens ha pogut oferir una bona lectura d'una representació teatral tan viva com la de la població murciana abans esmentada, i amb implicacions (innegables per a mi) per a un millor coneixement del teatre hispànic d'arrel medieval...

Val a dir, doncs, que sense abandonar la prudència i el rigor crític que cal aplicar a tota investigació científica, és possible enriquir la nostra visió de la vida teatral d'èpoques anteriors (la medieval inclosa) mitjançant incursions en disciplines com les esmentades, i tot recorrent a fets culturals (no sempre específicament teatrals) que podem trobar encara vius... exactament com la Festa d'Elx.

Per continuar, doncs, avançant en aquesta direcció, precisament, que el seminari programat per a enguany duu el títol de Teatre medieval, teatre viu. Títol amb el qual volem encabir dues accepcions que semblen bàsiques: en primer lloc, el de la possibilitat de reconstruir, tornar a posar dempeus, espectacles medievals; en segon, el d'augmentar el nostre coneixement sobre el teatre d'aquest període mitjançant una reflexió el punt de partença de la qual es trobaria en el seguit de mostres teatrals que, sense ser estríctament medievals, no poden negar les seues arrels o, fins i tot, continuen essent reconegudes com a tals per la comunitat que les acull i les ompli de sentit social.

Com és obvi, el primer cas (l'actualització del teatre i la teatralitat medieval) és de la suficient complexitat com per limitar-me ací només a apuntar-lo, no sense recordar que al capdavall un Festival de Teatre i Música Medieval ha de partir forçosament del reconeixement explícit de la viabilitat d'aquesta alternativa; reconeixement no exempt de problemes, raó per la qual serà l'eix d'una de les meses redones programades per a enguany. Em centraré, tanmateix, en la segona de les accepcions, que conforma el nucli mateix del Seminari programat per a enguany.

Es tracta, en efecte, de reflexionar sobre fenòmens com ara els dances aragonesos, les farses i pastorals basques, les pastorades lleoneses, els balls parlats de la Catalunya Nova o festes d'innegables connexions amb el teatre com els moros i cristians. Mostres totes elles d'una teatralitat explorada des de no fa gaires anys, tot i que aquestes exploracions no han passat moltes voltes més enllà de la simple constatació d'uns fets entesos més que res com a part del folclore i no com a teatre.9 En una línea semblant trobaríem tot un seguit de festes i commemoracions, de caire agrícola la majoria, però també fortament urbanes, i que ens proporcionen sinó mostres específicament teatrals sí nuclis temàtics i pautes d'actuació que després, per un conjunt de procediments no massa clars, acaben per fer part de l'escriptura dramàtica més regular. Pensem si més no, en les festes i cerimònies de Carnestoltes i en la repercussió que aquestes han tingut en determinades formes de teatre breu, tan català com castellà.10

[187] No es limita la recerca d'aquestes fonts al món d'aquesta mena de festes d'inversió de la realitat, és clar. Determinades cerimònies i festes cíviques s'han manifestat particularment resistents al pas dels temps i han anat conformant una tradició que ha quallat sovint en manifestacions estrictament teatrals molts anys (si no segles) després de la seua aparició com a festes. És el que ha passat, sense anar més lluny, amb la commemoració de l'entrada de Jaume I a la ciutat de València el 9 d'octubre de 1238 o la celebració de festes religioses com la del Corpus o la de Sant Vicent a la capital; dades que han acabat per expandir-se més enllà dels límits de la comunitat que va dotar-les de valor sagrat11 per esdevenir festes de tot el País. Del caràcter, origen i evolució de la primera de les festes se n'ha ocupat un historiador, Rafael Narbona,12 que ―com en el cas de Franco Cardini citat en nota― posa al descobert la importància que per a la història del teatre i de l'espectacle té la col·laboració amb especialistes d'altres camps.

No entraré a parlar de les relacions entre festa del Corpus i teatre, perquè ―com és ben sabut― és aquesta una de les més estudiades per tots els especialistes del teatre medieval; preferesc, aleshores, centrar-me en la segona de les festes indicades, la de Sant Vicent Ferrer a la ciutat de València, una síntesi evolutiva de la qual ha estat realitzada per Juan Cervera,13 i que és força interessant ja que ha quallat no sols en una determinada forma dramàtica ―el miracle― que s'ha expandit més enllà de la ciutat de València i ha esdevingut una de les maritrius del teatre religiós valencià del segle XVIII ençà, sinó també ha contribuït a construir les pautes de dicció i recitació típiques del teatre valencià d'aquestos dos darrers segles, és a dir: la representació d'aquestes peces, representades per xiquets, s'ha convertit en escola no sols d'autors sinó també dels mateixos intèrprets, que conservaven molts dels patrons interpretatius un cop arribats a edat adulta.

________________________

Comptat i debatut: l'estudi de totes aquestes manifestacions espectaculars se'ns presenta com una de les formes més fecundes d'enriquir el nostre coneixement de la història del teatre en general, i del teatre medieval en particular. Sense caure, ja ho he dit, en lleugereses tals com assegurar que l'origen d'una determinada manifestació teatral tradicional que es dóna encara en l'actualitat ha de ser forçosament medieval (la qual cosa no vol dir que no siga antiga, ni molt menys) o en la innocència de suposar que la recuperació d'una representació concreta (per molt medieval que siga la documentació que hem emprat en la reconstrucció) ha d'implicar que el resultat d'aquesta tasca es trobe obligatòriament investida de medievalisme...

Sense caure en això, però sense oblidar-hi tampoc que l'extraordinària vitalitat de què gaudeix un autor de començaments del XVI com Gil Vicente, virtual creador del teatre portugués (algunes de les peces del qual ens remeten al teatre tardomedieval hispànic més que no pas a l'estrictament renaixentista), ha permés que les seues obres formen part del repertori dramàtic del país veí i, fins i tot, conformen pautes interpretatives de caire popular. O sense oblidar que la festa de moros i cristians, tan estesa per les nostre comarques, arrenca de l'Edat Mitjana mateixa.

De tot l'avantdit es desprén que caldrà, doncs, adoptar una posició equilibrada entre l'especticisme devers el que ens poden aportar els investigadors d'altres disciplines i l'excés [188] d'entusiasme per assimilar aportacions no suficientment contrastades; entre la defensa a tota ultrança d'uns criteris metodològics massa estrictes i d'un concepte de document teatral en excés restringit, i una obertura discriminada que converteix en document el que ni tan sols ho és en els camps en què ha sorgit (la historiografia, la musicologia, l'antropologia...). Aquesta posició d'equilibri, ensems que de confluència de corrents i de plantejaments, és el que subjau al tema del Seminari de 1998. El rigor dels participants i l'intercanvi de reflexions al voltant del tema proposat asseguren la seua capacitat d'enriquir els nostres coneixements sobre el teatre medieval.

 

________________________

 

*      Festa d'Elx, 50 (1998), p. 183-188.

1     Per a l'àmbit medieval resulta fonamental el treball de Francesc MASSIP: «La recerca en la història del teatre: el cas de l'espectacle medieval», en Biel SANSANO (ed.), Actes del I Seminari d'història de l'espectacle teatral, Universitat d'Alacant-Institut de Cultura «Juan Gil-Albert», Alacant, 1997, p. 11-46. Per al comprés entre aquesta època i el Barroc, vid. la introducció al llibre de Luis QUIRANTE, Evangelina RODRÍGUEZ i Josep Lluís SIRERA, Pràctiques escèniques de l'Edat Mitjana als Segles d'Or, Universitat de València, València, 1999.

2    A tall d'exemple recorde les categories (aplicables al conjunt de la història teatral) que distingim els autors de les Pràctiques escèniques... esmentades en nota anterior: documents contextuals, literaris i costumistes sobre el fet teatral, els textos dramàtics en tota la seua complexitat, les reflexions teòriques i crítiques, documents referits a la vida legal, econòmica i administrativa de l'activitat teatral, documents visuals referits a la representació en tots els seus aspectes i vessants, documents que per analogia són aplicables a aquests aspectes i que provenen d'un món no teatral (iconografia, arts plàstiques en general, etc.), documents semànticament o històricament implicats amb l'esmentat fet teatral, documents ―en fi― referits a l'enciclopèdia dels partíceps en la vida teatral de cada moment... Categories, a més a més, que no esgoten el camp conceptual dels documents teatrals, però que palesen l'extraordinària riquesa que aquest té.

3   En la línea apuntada per treballs ja clàssics, malgrat l'any de publicació: L. QUIRANTE, Teatro asuncionista valenciano de los siglos XV y XVI, Conselleria de Cultura, València, 1987 i F. MASSIP, La Festa d'Elx i els misteris medievals, Institut «Juan Gil-Albert»-Ajuntament d'Elx, Alacant, 1991. El títol d'aquesta segona obra, evidentment, s'adiu prou més al que he indicat més amunt.

4    Les dificultats amb què tradicionalment ens hem topat els investigadors quan ens hem endinsat en aquest terreny queden prou paleses a la majoria dels articles publicats a E. RODRÍGUEZ (ed.): Del oficio al mito: el actor en sus documentos, Universitat de València, València, 1997. Una reflexió en profunditat sobre aquest aspecte el podem trobar també a l'obra d'aquesta darrera investigadora La técnica del actor español en el Barroco: hipótesis y documentos, Castalia, Madrid, 1998. Tot i que es tracta d'una investigació circumscrita a l'actor del teatre espanyol dels Segles d'Or, no hi manquen reflexions de caire general, així com referències a les arrels medievals de la tècnica interpretativa. A totes dues obres, per altra banda, trobarem abundant bibliografia sobre el tema.

5    Vid. Del Actor medieval a nuestros días. Actas del Seminario celebrado los días 30 de Octubre al 2 de Noviembre de 1996, con motivo del IV Festival de Teatre i Música Medieval d'Elx, Institut Municipal de Cultura, Elx, 2001, p. 179-206.

6     Tal com va quedar clar a les intervencions d'Alfredo HERMENEGILDO, «Jugalres, actores y bufones: la invasión del espacio teatral en los siglos XV i XVI» (p. 123-140), i de mi mateix amb la ponència «Els autors de teatre hispànic a l'Edat Mitjana i la construcció de l'actor ideal» (103-119).

7     Obra d'Eusebio ARANDA, publicada per Academia Alfonso X el Sabio, Múrcia, 1986.

8     Sociedad Española de Musicología, Madrid, 1982.

9   Excepcionals són, en aquest sentit, les aportacions que, promogudes en major o menor grau pels respectius Departaments de la Universitat Rovira i Virgili i pels centres d'estudis comarcals de la Catalunya Nova, han anat apareixent als darrers anys; aportacions que han permés importants avenços en el coneixement dels balls parlats catalans. Una aproximació de conjunt per trobar-se a les actes del Congrés Els balls parlats a la Catalunya Nova, Montserrat PALAU i Magí SUNYER, El Mèdol, Tarragona, 1992.

10     Una de les claus de volta de les investigacions d'Alfredo HERMENEGILDO sobre el teatre espanyol del segle XVI es troba formada, precisament, per les relacions entre teatre i festes de la inversió de l'ordre establert. Així, la recopilació d'estudis seus apareguda fa pocs anys duu l'expressiu títol de Juegos dramáticos de la locura festiva, Olañeta, Barcelona, 1995. Més clar, impossible.

11     Una reflexió important sobre aquest tema, tot i el seu caràcter general, és la que Franco CARDINI exposa a Días Sagrados, Argos Vergara, Barcelona, 1984.

12   El Nou d'Octubre. Ressenya històrica d'una festa valenciana (segles XIV-XX), Consell Valencià de Cultura, València, 1997.

13     Los milacres vicentinos en las calles de Valencia, Del Cènia al Segura, València, 1983.