ESCRITS SOBRE LA FESTA

 

FENT CAMÍ AMB LA MARE DE DÉU:
EL SEGUICI MARIÀ A LA FESTA D'ELX
*

 

lenke kovàcs
francesc massip
Universitat Rovira i Virgili

 

[115] Un dels elements dramàtics dels Misteri il·licità que crida l'atenció per la seua peculiaritat escènica és l'escorta que acompanya Maria durant dos dies, des del seu pelegrinatge pels llocs sagrats fins a la seua gloriosa assumpció. Aquesta comitiva la formen, d'una banda, dos personatges identificats per les seues diademes retolades com a Maria Salomé i Maria Jacobe, i de l'altra, sis personatges sense cap signe d'identificació, definits per les consuetes conservades (dels segles XVII i XVIII) com a «àngels»; uns i altres sense coherència dramatúrgica amb els fets que es narren.

     Els apòcrifs assenyalen que Maria vivia amb tres donzelles que, segons la tradició, reben diversos noms: Calletha, Neshra i Tabetha a l'evangeli de sant Jaume; Seforà, Abigea i Zaël al Transitus del Pseudo-Ariamatea;1 o bé Thamar, Dina i Athalie;2 de vegades les companyes són cinc (Rebeca, Seforà, Susanna, Abigea i Zaël) segons l'Evangeli del Pseudo-Mateu,3 o bé dues (Agar, Seforà, cosines seves) com en la Passió de Valenciennes4 o només una sola (anònima a l'apòcrif de Joan de Tessalònica).

     [116] De manera pareguda ho recull també els textos més antics del nostre àmbit cultural: tres verges en la versió catalana de la Legenda Aurea de Voràgine5 (s. XIII) o dues donzelles escollides «que Ella tenia per filles especials» en el relat d'Eiximenis (1397-98),6 parella de donzelles que reapareix al Misteri de la Catedral de València7 (primer vinteni del segle XV) i que acompanya la Mare de Déu, contra tota tradició apòcrifa, en la seva visita als llocs sagrats.8

     En aquest sentit, el Misteri d'Elx, si bé ha tingut en compte aquesta tradició, fa un salt qualitatiu i dóna noms concrets a les dues donzelles. Es tracta, com recull sor Isabel de Villena abans de 1490, de les germanes de la Verge.9 L'al·ludida traducció catalana del text de Voràgine (primera translació de l'original llatí a una llengua romànica, realitzada pocs anys després de la redacció primigènia), relata com «Anna ac iii marits [...] del primer, so és Joatchim, ac una fila, so és Senta Maria, qui portà Jhesú Christ [...] E mort Joatchim, ela pres per marit En Cleophàs [...] e ac d'él autra fila, que ac nom Maria [mare de] sent Jacme Menor, en Josep Just [...] en Simon e·n Judas. E quant fo mort lo segon marit de Senta Ana, ela pres autre marit qui ac nom En Salomé, del qual ac autra fila, que ac nom Maria [...] e aquela ac de son marit dos fils, so és Sent Jacme Mayor e Sent Joan Evangelista».10

     Mentre les tres Maries del primer drama litúrgic cristià (Visitatio Sepulchri o drama de la Resurrecció de Crist, cerimònia del Diumenge de Pasqua) eren les dues germanes mencionades (Maria Cleofàs o Jacobe i Maria Salomé) i Maria Magdalena, en una altra cerimònia de la Setmana Santa, celebrada el divendres de la Passió i anomenada en la documentació catalana Reprresentació de les Maries o Planctus, les protagonistes que feien els seus planys davant del Crucifix parat a l'altar major eren Maria Mater, Maria Jacobe i Maria Magdalena,11 seguint l'evangeli de Sant Joan, o bé la Mare de Déu amb les tres Maries.12

     Al Misteri d'Elx, en canvi, hi trobem les tres filles d'Anna fent un pelegrinatge pels sants llocs dramàticament eficacíssim però teològicament mal vist pels moralistes de l'època com Vicent Ferrer que aconsellava que les noies «no vagen a romiatges, que, quan anaven a Roma l'altre any, moltes dones hi anaren prou fembres que tornaren putanes».13

     D'altra banda, si de la Resurrecció de Crist no n'hem trobat traces dramàtiques ni cerimonials en la documentació il·licitana, els planys davant del Crucificat podrien relacionar-se amb cert entremès que el 1477 eixia a la [117] Processó del Corpus amb el nom de «Monte Calvari ab sa creu».14 Sigui com sigui, l'adaptació és una nota original de la Festa d'Elx i absolutament estranya al relat assumpcionista.

     Un altre atemptat a la coherència dramatúrgica del drama és el fet que els acompanyants de Maria a la terra, abans de la seva mort, siguen «quatre o sis àngels». En tot cas podrien ser altres donzelles, deixebles de Maria, que les fonts assumpcionistes reuneixen al seu entorn en el moment del trànsit, però mai éssers sobrenaturals. Tanmateix, aquesta inversemblança argumental de transformar personatges humans en angélics és antiga: quatre d'ells («àngels muts») duien ales al segle XVIII, els altres dos («àngels de coixí») bandes de tafetà, després coixins, i tots sis porten, encara avui, coronetes de flors virolades.15

     De fet, la visita als sants llocs la fa, segons les fonts, únicament Maria Mater, però a Elx torna a imposar-se, més que la fidelitat al guió, l'operativitat escènica: resulta més lluït que Maria passe de l'ermita de Sant Sebastià a la Basílica i penetre en l'espai teatral ben escortada que no pas sola, i és més còmode resoldre l'entrada de tots aquests personatges alhora que no pas per separat, car d'altra banda, tampoc fóra escènicament adequat que ja fossen d'antuvi al cadafal.

     Finalment, voldríem fer esment d'una didascàlia força suggerent que figura en un text de caràcter dramàtico-litúrgic, procedent del monestir de Benediktbeuern i que data de principis del s. XIII, on apareix la Mare de Déu acompanyada de les seves germanes i de dos àngels que porten ceptres: «Hoc finito producadur Mater Domini, cum ea duo angeli portantes sceptra et cum ea Maria Jacobi et Maria Salome».16 Aquest passatge marià es troba en veïnatge directe d'una seqüència litúrgica de clara naturalesa dramàtica, integrada per diverses antífones, que tracta de les aparicions de Crist als pelegrins d'Emaús, als apòstols i a Tomàs i va seguida per unes altres antífones inspirades en el Càntic dels Càntics, relacionat ja des del s. VI amb l'ofici assumpcionista. Tot i que la relació de la didascàlia amb el seu context dramàtic immediat és obscura, no deixa de ser interessant que hi trobem una constel·lació de personatges molt semblant a la del Misteri d'Elx: la Mare de Déu, Maria Salomé, Maria Jacobé i dos àngels.

     Tal vegada la pràctica escènica que, contràriament a la tradició apòcrifa, posa les dues germanes i personatges angèlics al costat de Maria s'explique per un traspàs dramàtic d'altres representacions, com ara la Visitatio Sepulchri o el Planctus Mariae, relació que no és gens improbable si tenim en compte que, per exemple, el drama litúrgic assumpcionista de Santa Maria de l'Estany, conservat en un manuscrit del s. XIV, calca el drama pasqual De tribus Mariis.17

 

________________________

 

*      Festa d'Elx, 49 (1997), p. 115-117.

1     Aurelio de SANTOS OTERO (ed.), Evangelios Apócrifos, BAC, Madrid, 1985, p. 650.

2    Així apareix en la representació de L'Assiomption de la Glorieuse Vierge Marie, editada a l'entorn de 1530 a París.

3     A. de SANTOS OTERO, op. cit., p. 200.

4    Elie KONIGSON, La représentation d'un mystère de la Passion a Valenciennes en 1547, CNRS, París, 1969, p. 83.

5    Jacobus de VORAGINE, Vides de sants rosselloneses, edició a cura de Ch. S. Maneikis Kniazzeh i E. J. Neugaard, revisió de Joan Coromines, Barcelona, 1977, p. 194.

6     Nolasc de MOLAR, Eiximenis, Olot, 1961, p. 41.

7    Manuel SANCHIS GUARNER, «El Misteri Assumpcionista de la Catedral de València», BRABLB, vol. XXXII (1967.68), Barcelona, p. 99.

8    Josep ROMEU I FIGUERAS, «El teatre assumpcionista de tècnica medieval als Països Catalans», Teatre català antic, vol. II, Curial, Barcelona, p. 194.

9     Sor Isabel de VILLENA, Vita Christi, Del Cénia al Segura, València, 1980, p. 312 i s.

10     J. de VORAGINE, op. cit., p. 258.

11    Francesc MASSIP, «El descendimiento de la cruz: la vitalidad de una tradición», Hispanorama, 65 (novembre 1993), p. 36, n. 9. Així trobem, per exemple, en un document del 1463 de l'Arxiu Capitular de Mallorca com a participants del Planctus «Mariae Matris Salvatoris et etiam alii presbiteri in persona sanctae Marie Magdalene et Marie Jacobi».

12    A Perpinyà, el Divendres Sant, s'hi feia a l'altar major una representació en la qual intervenien la Mare de Déu, sant Joan i les tres Maries, cantant-se un planc per tots cinc personatges. Cf. Josep GUDIOL, «El drama sagrat a Catalunya», Gazeta de Vic, 2.275-2.277 (abril 1924), citat per Pep VILA, «El drama litúrgic al Rosselló», Revista de Catalunya, 115 (febrer 1997), p. 136.

13     Sant Vicent FERRER, Sermons, ACV, ms. 978.

14     F. MASSIP, Consueta de 1709. Estudi crític del text (de la Festa d'Elx), Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, València, 1986, p. VI, n. 22.

15   F. MASSIP, La Festa d'Elx i els misteris medievals europeus, Institut de Cultura «Juan Gil-Albert», Alacant-Elx, 1991, p. 266-291.

16    Wilhelm MEYER (ed.), Fragmenta Burana, Berlín, 1901, p. 137, citat per Rudolf HEYM, «Bruchstück eines geistlichen Schauspiels von Marien Himmelfahrt», Zeitschrift für deutsches Altertum, 52 (1910), p. 50.

17    Maricarmen GÓMEZ i F. MASSIP, «El drama litúrgic de l'Assumpció de Santa Maria de l'Estany», Món i Misteri de la Festa d'Elx, Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, València, 1986, p. 45-56.