|
|
ESCRITS SOBRE LA FESTA |
|
UN NOBLE IL·LICITÀ DEL SEGLE XVII:
joaquim
Serrano
i
Jaén
|
|
III. UNA NOBLESA INVERSORA I OPORTUNISTA
|
|
[39] L'estudi de la Festa té com a un dels seus vessants fonamentals el que fa referència als seus textos. Aquests determinen no sols que qualsevol tema relacionat amb els seus origens, sinó també aspectes relatius a possibles projectes de supervisió, restauració i reforma, que ajuda a sustentar criteris adients. En aquest sentit, l'absència de tals escrits anteriors a 1625 limita enormement els nostres coneixements, posant en l'àmbit de l'especulació qualsevol afirmació que s'allunye massa cap enrere d'aquesta data. Fou en 1625 quan un personatge local, Gaspar Soler i Chacón (o Jacon, segons diu també la documentació) realitzà una còpia del Consueta guardat a l'Ajuntament, «en la caixa de tres claus», per manament d'un representat de la Inquisició resident a Oriola, Honorat Martí de Monssí. Que l'objectiu de la còpia fóra la supervisió inquisitorial del text, no es mas-[40]sa estrany, donat l'intent de suprimir la Festa per part del bisbe d'Oriola, d'acord amb la tendència de l'església a prohibir, especialment a partir del Concili de Trento, qualsevol representació a l'interior d'un recinte sagrat.1 Conseqüentement, totes aquelles circumstàncies que esclaresquen aquell fet, tant les relacionades amb els dos personatges, com les que giren al voltant de la situació que els motivà a actuar, són altres tants aspectes que generen informació sobre la Festa. Aquest article se centra en la figura de Gaspar Soler, tot intentant traçar algunes coordenades que ajuden a entendre les seues actituds i el context social en què es movia.
L'anàlisi de la documentació genealògica relativa als llinatges Soler de Cornellà i Chacón, cognoms del nostre personatge, ens assabenta de diverses i importants qüestions al nostre objecte. El membre conegut més antic assenta a Elx2 és un tal Pere Soler, del qual es tenen poques dades: que era casat en segones núpcies amb una dona de la vila, Caterina Portes, i que vingué de Barcelona possiblement cap als anys setanta o vuitanta del segle XV. També ens consta que els seus fills, Martí i Joan, casaren amb dones del poble: Leonor Sempere, el primer, al 1516, i Àngela Ferri, en primeres núpcies, i Violant Cornellà, en segones; el Joan, en data desconeguda. A més a més, sabem que un cunyat seu, Genís Portes, fou clergue i que cap a aquests anys de finals del segle XV i principis del XVI, Pere Soler era i es comportava més que com a noble, com a llaurador. Fou un dels seus fills, Joan, besavi de Gaspar Soler, qui donà origen al cognom compost en contraure segones núpcies amb Violant Cornellà, i fou ell, també qui rebé el títol de cavaller per auto de Felip II a Monzó, el 22 d'octubre de 1552, i qui erigí l'enterrament familiar a la parroquial de Santa Maria, dada no menys significativa de la posició social del llinatge. Aquests dos fets, més per una banda l'emparentament dels Soler-Cornellà, ja abans d'acabar el segle, amb coneguts cognoms de la vila que provenen de l'estament dels ciutadans i dels pròpiament cavallers, com és el cas dels Malla, i que, per altra banda, alguns dels seus membres arribaren a ser clergues, monges —una de les quals, Beatriu de Cornellà, foub abadessa— i familiars de la Inquisició, mostra tant l'elevació del rang familiar en dues generacions com el fort arrelament del cognom a la vila i en quina direcció ho feia. Altrament ens interessa saber que un dels nebots segons de l'avi patern del nostre personatge fou Comanador de Montesa. Casat Gaspar Soler i Cornellà —així es nomenava l'avi— amb Jerònima Malla cap el 1562, ell mateix fou familiar de la Inquisició per cèdula de 6 [41] d'abril de 1570. Per fi Joan Soler, el pare, besnét de l'antic Pere Soler, el vingut de Barcelona, fou un important personatge local, encara que sembla que passà prou anys absent del poble. Membre de les Corts celebrades per Felip III a València l'any 1604, fou nomenat pel mateix rei un dels 52 pagadors de les galeres —vinculat a l'impost de la sal— pel compromís que les mateixes Corts contragueren en sostenir quatre galeres per tal de combatre els corsaris del litoral del regne. Ens consta que una part de la seua familia, les germanes Àngela i Violant, ties del nostre personatge, es vincularen a Callosa, contraent matrimoni amb dos veïns d'aquí. No així Joan, que casà al 1591 amb Josepa Jacon, d'hisendada família, encara que de fosc cognom, tot i ser filla d'Alons Chacon i de Violnat Orgilles, i neta de Joan Chacon, gentilhome de paratge. El matrimoni tingué dos fills: Gaspar i Clara Soler i Chacon. Mentrestant, a principis de segle, els Soler de Cornellà, fidels a una estratègia matrimonial ben planejada, havien ja emparetat amb altres tants cognoms locals de renom, com sóm, per exemple, els Ortiz. I fou una preocupació cosntant dels pares, Joan i Josepa, casar els fills amb membres de sistingits llinatges del poble. Així, la filla ho féu al 1621 amb Isidor Vaïllo de Llanos, procurador general del marquesat i batlle als anys trenta, i antecessor dels més important propietari local al set-cents i destacat austracista a la Guerra de Successió, D. Joan de Llanos, primer comte de La Torre del Pla. Per a Gaspar, els projectes paterns anaven més lluny, i tenia com a objectiu la promoció del fill per les escales nobiliàries supramunicipals, projectant-lo fora del poble, om sembla que el cognom ja hi havia omplit els límits que el besavi Joan es proposà allà pels anys cinquanta del segle XVI. Així, el 17 de gener de 1604, Gaspar fou admés i habilitat a les Corts valencianes a instància del seu pare. Poc després aquest morí, i la mare assumà els plantejaments del pare en alló que pertocava al fill. En 1624, Gaspar es casà amb Antònia Caro i Malla, cognom que no es circumscrivia a Elx, sinó que era dispers per altres poblacions del voltant de la vila, a més d'ésser també vinculat a l'alta administració senyorial, ja que alguns dels seus membres eren governadors del marquesat per aquests temps. La mort prematura de Gaspar en 1629, i la del seu fill baró, Joan Baptista, poc després, víctima d'un estrany i dramàtic succés, en caure-li la campana de Santa Maria que tocava a mort , i e la seua filla Isabel, també prematurament, essent donzella, truncà el desenvolupament que aquelles possibilitants oferien, juntament amb l'esforç fet per Gaspar a eixemplar el patrimoni familiar, segons veurem més endavant. Així, tots els béns passaren a la referida tia paterna, Clara Soler i de Vaïllo de Llanos. Però, quin sentit podem donar a totes aquestes dades? L'origen de l'assentament d'aquest tipus de noblesa menor a la vila, parteix de la conquesta cristiana del territori contra els musulmans, després de la qual va ssumir un paper molt concret resumit en dos objectius: la feudalització del fronterer territori i la seua defensa. En paraules de Ramon Llull,
[42] Fou, per tant, una noblesa urbana molt vunculada al rei i a les guerres de croada contra els dominis musulmans, agent actiu de les transformacions que experimetaren les classes dominats europees al llarg de la baixa edat mitjana en expandir-se territorialment el feudalisme cap a les seues perifèries, amb la consegüent reorganització del poder aristocràtic i la consolidació de la monarquia. La guerra suposarà la promoció d'aquesta petita noblesa, que basarà la seua prepotència en el domini majoritari sobre les terres repartides, el control de l'administració municipal i la forta aliança amb institucions poderoses com són l'església i l'administració feudal, reial o senyorial, supramunicipal. A partir d'aquest elements reproducirà el seu status. Però, no tots els cavallers de la vila al segle XVII provenien dels que vingueren al segle XIII. Contràriament, uns desparegueren per extinció del llinatge o emigració, i d'altres vindran al llarg dels anys a la recerca d'un major patrimoni, reconeixement social i al capdavall promoció nobiliària, fins a constituir un grup privilegiat d'elit força unit cap a fora però amb moltes diferències internes. Es aquí on inclouríem als Soler de Cornellà i Chacon. Altrament, al llarg d'aquests segles baixmedievals la petita noblesa vilatana canviaria prou. La modificació de les condicions político-militars faria progressivament se centrara en els aspectes econòmics del seu status, encara que mantiguera com a ressort ideològic autònom els valors militars que la identificaven amb un passat gloriós: és la memòria de la guerra, mite original del seu reconeixement... i així, cada vegada estaria més atenta a la producció agrària i derivades, intervenint en tot tipus d'activitats relacionades amb els negocis pròspers de la vila. D'altra banda, l'status de noble es materialitzava en una sèria d'actes distintius que intentaven expressar l'honor, la sang i altres condicions de qualitat molt difícils de concretar si no era pel simbolisme que determinats gestos comportaven. Tal és així que, per exemple, els cavallers tenien el privilegi d'eixir en el pas de la Verge dels Dolors el divendres sant; portar l'estandard de la Verge a la processó del dia de l'Assumpció; portar les vares del pal·li el dia del Corpus... i tants altres. Distincions totes elles complementades alhora per una altra escala de privilegis generals que eren concedits a cavallers i ciutadans del regne i que conformaven l'estat de noble; realitat viscuda intensament dintre de les distintes viles i ciutats del país, on la condició de tal implicava la seua contrària, no privilegiat o el comú. Gaspar Soler i Chacon no era sinó hereter de tots aquests valors i tradicions que configuraven un univers propi i tancat on qualsevol esdeveniment cobrava un particular sentit. Poques dades tenim sobre ell però sí les suficients com per a argumentar que el sentit de les seues accions s'inseria dins aquest marc genèric d'actuació social que tant es projectava sobre el passat —fet a la seua mesura— quant volia perpetuar-se sobre el present. Hora és d'analitzar alguns fets que ens revelen la realitat de les seues actituds personals, mostrant el nostre personatge com a subjecte actiu pertanyent a l'status de cavaller. Un fet ens servirà d'introducció. Gaspar Soler testimonià a l'anomenat [43] plet de vetlles i sentinelles, al 1618, pel qual el senyor d'Elx pledejà amb la vila en afers relacionats amb l'organització defensiva d'aquesta, a la qual l'antic Raval dels moriscos, ara repoblat pels cristians de la mateixa vila, sota la tutela senyorial, hauria de contribuir.3 El testimoniatge de Gaspar Soler, que parla en qualitat de cavaller, és molt profitós. Per ell sabem que va nàixer l'any 1592, que no ocupava càrrecs a la vila, ni tenia intenció, i era fadrí quan declarava, en l'esmentada data de 1618, que va participar en un esdeveniment que ocorregué a la vila poc abans, quan una falsa alarma dels guaites de la costa del terme, que cregueren veure a la mar «moltes naus juntes de enemichs», provocà pànic a la població, estenent-se per tot el terme la possibilitat d'una invasió. Gaspar Soler ens diu que sentí el tocar arravatat de la campana del rellotge de la vila, i preguntant als veïns la causa que el provocava, li contestaren que des de les torres talaies del terme s'havien descobert naus enemigues. Simultàniament veié com a la llotja es concentraven els capitans i soldats, aquests armats amb arcabussos, dispostos a anar a la costa a repel·lir el possible atac. Gaspar Soler, de manera immediata, i en companyia del seu criat, es desplaçà a cavall a la mar, com tots els altres cavallers «y gent principal de la vila, de sa condició», segons les seues paraules, tornant una vegada s'adonaren que era fals el temor, puix les naus no eren de moros sinó de cristians que havien eixit d'Alacant. Allò més interessant al nostre objecte, primerament, és la reacció dels nobles locals que, com diguérem, tenien assumit com a patrimoni propi la defensa del terme, de la «pàtria», tal i com fou deixada directament pel rei conqueridor a la vial al segle XIII per a garantir la permanència de la conquesta en uns moments d'inseguretat, raó objectiva per la qual reberen certs privilegis. Aquest fet els vinculava amb èpoques antigues, quan llurs avantpassats feren allò propi amb els musulmans, a qui arrabassraen aquestes terres, formant part dels exèrcits reials. Pensem que aquest aspecte de la petita noblesa local, el monopoli de la defensa del terme, no sols era un trte bàsic que recolzava la seua ideologia d'elit, sinó que a a través d'ell s'hi manifestava, en aquests anys de principis dels segle XVII, la seua decadència com a tal grup privilegiat. Exemple d'allò és l'escrit de Cristòfol Sanz, l'any 1621, contemporani de Gaspar Soler, un bon manifest de les contradiccions que presentava i del replantejament que estava fent de la seua posició, quan aquells fets objectius sobre els quals basaven tradicionalment la seua prepotència, estaven transformant-se cada vegada més, especialment des de finals de l'edat mitjana. Aquesta qüestió s'accentuà més a causa de la greu crisi econòmica que patí el marquesat, com altres territoris del país i de la mateixa europa a aquesta centúria, encara que amb cronologies distintes. Aquest escrit, a més a més, testimoniava les dues actituds que aquesta noblesa adoptaria per a superar dites contradiccions. D'una banda, el reforçament de l'antic status de les seues posicions tradicionals a la vila, del qual és exemple el mateix Sanz, descendent de la petita noblesa palatina medieval. D'altra, [44] [45] [46] assumir-les mitjançant una continua adaptació a les distintes conjuntures econòmiques que travessava la vila. És a dir: fonamentar els suports ideològics que assentaven la posició dels petits nobles locals dins l'estructura de classes de la societat elxana de la primera meitat del sis-cents, i reformar els seus patrimonis aprofitant les particulars circumstàncies que concorren en aquesta època, apropant-los als negocis que més guanys generaven, com, per exemple, la producció d'oli per a l'elaboració del sabó, allunyant-los d'actituds excessivament rendistes. Ambdós comportaments, que no havien de ser necessàriament nous, els trobem junts o separats als distints membres de la noblesa dels quals tenim informació documental, combinats en altres tants que se n'apartaven. En segon lloc, i dintre d'aquest plantejament, on s'intereix Gaspar Soler? Les dades que tenim són allò suficientment importants, encara que escases, com per a poder considerar-lo com a plenament representatiu del grup més actiu dels cavallers locals. Es significatiu, al respecte, tant l'exemple que ens ha servit d'introducció, la seua anada ràpida a cavall a la costa, acompanyat del seu criat, a defensar la vila dels seus possibles enemics, com el ser ell l'encarregat de fer el trasllat del Consueta de «l'arca de 3 claus», demanat per l'inquisidor, oncle seu pel matrimoni de Gaspar amb Antònia Caro, la qual cosa mostra proximitat als cercles del poder municipal i eclesiàstic, movent-se a l'entorn de la gestió i administració de la Festa, havent-hi ocupat algun càrrec de confiança, com un més dels privilegis dels nobles locals. A més a més, la introducció a dit trasllat4 és també mostra evident del seu pensament. Tant el tractament protocolari cap a l'inquisidor,5 la concepció elaborada de la vila,6 a més de la consciència d'estar travessant una situació crítica7 i la mitificació d'un passat gloriós de la mà del rei conqueridor,8 són fets representatius de l'esmentada ideologia pròpia dels petits nobles. Altrament, entre ambdues dates, l'esdeveniment de 1618 i el trasllat de 1625, Gaspar Soler va a eixamplar notablement el seu patrimoni, fet que ens permetrà de puntualitzar les nostres deduccions.
III. UNA NOBLESA INVERSORA I OPORTUNISTA Cal retrocedir uns anys. Diguérem abans que el pare, Joan Soler, morí prompte, car havent nascut el [47] 1592, la seua mare figura com a vídua a distintes actes notarials ja a principis del sis-cents. D'altra banda, sembla que la vídua es traçà com a un dels seus principals objectius el sanejament del patrimoni familiar, projecte que acabaria el seu fill Gaspar. Per a allò, intentà d'aprobar-s'hi on hi havia més possibilitats de guany: la terra d'olivar i l'elaboració de l'oli, béns i activitats que estaven configurant importants fortunes no sols a la noblesa propietària sinó a altres grups socials que pogueren accedir-hi, com són alguns mercaders o llauradors hisendats. Tant la compra el 1605 de 13 tafulles d'olivar jove o pollancar a més de mig fil d'aigua a Jerònima Malla, la seua sogra, per 120 lliures, com el censal que es carregà de 200 lliures de principal i 100 sous anuals de pensió, al 1610, en qualitat d etutora dels seus fills i, el fet segurament més significatiu, la capbrevació que féu el fill Gaspar el 1611 de 157 tfs. Pertanyents als moriscos expulsats dos anys abans... mostren distintes etapes per a cobrir aquell objectiu. Distinguem-nos una mica en l'últim punt. Efectivament, el 17 de julios de 1611, Gaspar Soler, davant del Comptador major de la casa i estats del duc de Maqueda i marqués d'Elx, fa acte de reconeixement de diverses parcel·les de terra.9 En total 6, que sumaven la susdita xifra de 157 tfs., és a dir, 15 ha.,10 valorades en 602 lliures 18 sous i 2 diners, per les quals es pagaria un cens a la senyoria de 195 reials 17 diners.11 És interessant observar l'estructura interna de l'establiment, que mostrava diverses coses: la combinació del regadiu i el secà: aquell, una sisena part del total, a més de mig fil d'aigua de la sèquia major; el secà, per garroferal, cereal i terra blanca. Així, el regadiu estava connectat a la resta del seu patrimoni en allò que voldria ser la constitució d'una explotació agrícola intensiva, orgànicament vinculada als negocis mercantils de la vila. El secà era una peça subordinada a l'anterior, que tindria com a objectir la col·locació dels excedents al mercat local, pel que fa al cereal; i la producció de la barrella, important producte d'exportació. L'explotació econòmica d'aquesta part dels béns incorporada al patrimoni dels Soler Chacon necessità per a la seua engegada una considerable quantitat de numerari, fet que explicaria el referit carregament del censal de 200 lliures per part de Josepa Jacon, a més de fer-nos pensar en la programació premeditada d'aquestes accions que, com ja ha referit, responia a una elaborada estratègia comuna al sector més actiu dels petits nobles locals. Altrament, a banda de la compra directa de tafulles d'olivar i aigua, del carregament de censals per a l'obtenció del crèdit i de l'establiment de béns a la senyoria, Gaspar Soler es féu servir d'altre mitjà que la noblesa posseïa per a acumular patrimoni: el casament amb membres d'status social i fortuna igual o major. Així, el gener de 1624, tingué lloc la corresponent signatura de cartes entre ell i Antònia Caro, filla del [48] cavaller Nicolau Caro i de la ja desapareguda Isabel Malla, ambdós dels més coneguts i sòlids llinatges locals.12 L'acte estigué precedit de les corresponents donacions de béns per part de familiars i pares, escrupulosament replegades per l'escrivà Gaspar Dies. Aquesta documentació ens mostra a Gaspar rebent una gran quantitat de béns, els quals constituiran el nucli fonamental i més important del vincle que fundarà al seu testament, dies abans de la seu mort. És important apropoar-nos a la seua relació, perquè ens confirmarà en diverses qüestions ja al·ludides, a més d'assabentar-nos d'altres. Un dels llegats rebuts més notables fou el de les seues ties maternes fadrines, les riques Leonor i Violant Jacon, l'herència de les quals aniria a parar a ell, l'únic Jacon, l'herència de les quals aniria a parar a ell, l'únic nebot. Ambdues li lleguen per al matrimoni:
És a dir, vàries explotacions agràries de secà, terres d'horta amb la corresponent dotació d'aigua i una quantitat en líquid a pagar per part d'un deutor de la veïna vila de Guardamar. Per la seua banda, la vídua Josepa Jacon, sa mare, dotà al fill amb els següents béns:
Tots aquests béns, inclosos els de les ties, eren valorats en la molt respectable xifra de 8.660 lliures, perfectament equiparable a les fortunes mitges-altes de la resta dels nobles. A més a més, Josepa Jacon li donava 1.340 lliures «en dines, joyes de or, argent, seda y aynes de casa», i 5.000 lliures en solt. En total una estimable fortuna de 15.000 lliures, amb la qual iniciar una andadura que segurament hauria permés a Gaspar Soler remuntar la crisi de l'època de no haver-se-li presentat la [49] mort tan prompte. Aquesta donació, però, implicava diversos significats: a) primerament una voluntat de continuïtat de llinatge. Gaspar Soler era l'únic hereter d'un cognom de segona fila al costat dels Santacília, Perpinyà, o Vaïllo de Llanos. En ell es dipositaren les esperances de les dues germanes Leonor i Violant i de la mare, Josepa, de les quals eren rescpectivament nebot i fill únic. b) en segon lloc, un intent de recomposició de patrimoni. La relació de béns mostrava a les clares els mecanismes de natura agrària que necessariament havia de posar en marxa qualsevol noble local per a aconseguir la supervivència, conservació, o engrandiment del patrimoni. Sense ell, l'status es ressent i els seus membres no podrien actuar com a tals. Un basament econòmic fort era inexcusable per a mantenir el llinatge al nivell propi de l'estament que representa. No fer-ho així significaria l'aïllament, el no poder ser anomenat per als oficis de la vila, no poder connectar amb altres llinatges per aliances matrimonials, no poder encarregar oficis religiosos ni particular en les administracions religioses com a patró, amb la pèrduda afegida de la solvència creditícia davant les principals institucions censalistes, etc. Així, Gaspar Soler, mitjançant aquestes donacions, es trobava en situació d'aconseguir la renda adient per a preocupar-se dels afers propis del noble. Les heredats de secà li peremitien l'obtenció de gra, raïm, vi, figues i garrofes, relacionant-lo amb el mercat local de cereals i entrar en contacte amb els llauradors, amb els quals estableix vendes directes d'aquells productes necessaris, per exemple, per a l'alimentació de la ramaderia o préstecs, a més de proveir ell directament la seua casa. Les heredats d'olivar, finques d'explotació agrària intensiva, el vinculen amb el circuit econòmic més important de la vila en aquests anys: el que començava amb el conreu de l'olivar, passava per l'elaboració d'oli i acabava en la fabricació del sabó i la seua exportació a Castella, o a Itàlia, flandes, Bretanya i Anglaterra. Tant la possessió de l'aigua com de mules, garantien una rendibilitat permanent a les seues terres. I, en fi, els esclaus, element distintiu, juntament amb la possessió de cavalls preparats per a la guerra o l'exhibició d'escut d'armes a la façana principal de la residència d'habitació, que consolidava la seua posició nobiliària. Paral·lelament a tot aixó, per l'esmentat matrimoni, Gaspar Soler passà a administrar els béns dotals de la seua dona, avaluats en 1.000 lliures. Així, doncs, a l'altura de 1624, trobem el nostre personatge conduint quatre nuclis de béns patrimonials, el de les ties Jacones; el de la seua pròpia mare; el de la seua dona i els seu propi. Respecte al primer cas, ja l'any 1615 trobem a Gaspar, amb 23 anys, fent de procurador de Violant i Leonor Jacon.13 En llur nom gestiona i adminsitra les seues hisendes: arrenda, signa actes [50] [51] [52] de cessió i obligació, cobra pensions de censals i nomena altres tants procuradors per a resoldre tots aquells afers que se'ls anaven presentant.14 En el cas de sa mare, com a vídua, representant-la també, donat que era fill únic, i en qualsevol acte notarial i especialment cessions i àpoques. Respecte a Antònia Caro, com a béns dotals, mitjançant el matrimoni. I al seu cas, també en qualitat de béns dotals, encara que els administrara temps enrere i com a segregació dels béns dels Jacon.15 Per les dades que tenim, sembla que la seua activitat com a administrador fou prou bona, que no es difrenciava de la gestió feta per altres llinatges de la vila amb més relleu, com és el cas dels esmentats Santacília, un dels membres més coneguts del qual, Jaume, contemporani de Gaspar, estava en aquests anys engrandint el patrimoni mitjançant mecanismes semblants, però a major escala. Gaspar Soler, plantejarà una estratègia econòmica comptable amb dos objectius complementaris: conservar amb tota la rendabilitat adient els béns propis i familiars, i fer-ne un intent d'ampliació. Per a aquesta doble consecució utilitzarà com a tàctiques tant l'arrendament a curt termini com la compra de béns emfitèutics. Al primer cas, és sorprenent la utilització que farà de l'arrendament. No tant per allò selectiu dels béns a què va a aplicar-se, la terra hortal i l'olivar, comú a la resta de la noblesa local, quant pel rigor, escrupulositat i exhauribilitat amb què formularà les condicions imposades a l'arrendatari. L'arrendament, el 1627,16 els horts de palmeres situats al voltant del nucli urbà, camí d'Alacant, amb 2 fils i tres quartes d'aigua de reg, per 8 anys, és representatiu d'allò que estem dient. La cura al voltant dels magraners i de les palmeres, distingint entre mascles i femelles, joves i adultes, i asseyalant diverses tasques a fer sobre elles; el manteniment de les condicions de productivitat, «femar, llaurar y tenir conreu», i especialment la regeneració de la terra mitjançant el cultiu d'asfals; la conservació i millora de les instal·lacions dels horts, com fabricar pallises, emblanquinar o fer clots... mostren tant una actitud agressiva de l'arrendador cap el que era una propietat privada treballada en règimen d'explotació intensiva, com el control immediat sobre l'activitat arrendàtaria, amb l'objectiu de garantir una rendabilitat permanent, qüestió que si aparentment es relaciona amb el rendisme, de fet ens allunya d'ell. La segona tàctica, compra de béns emfitèutics, se centrà sobre els béns antigament establerts la partida de les QuatreAlqueries, especialmet aigua, i sobre els establiments del Franc. Allí, el 1625, els Jacon —Violant, hereva de la seua germana Leonor, morta poc abans, i Josepa— posseïxen de les distintes dules de reg un mínim de 8 fils d'aigua i el mateix Gaspar té arrendats 3 fils més.17 Al Franc, a més de l'establiment referit al principi d'aquest apartat, els jacon compraren altre al llaurador Baltasar Asensi, majoritàriament compost d'olivar i avaluat pels agrimensors senyorials en 446 ll. 6 s. 4 d. Amb un cens de la seua alta vàlua.18 [53] D'aquesta exposició d'objectius es pot deduir que, en realitat, i seguint la línia argumental exposada al segon apartat, allò que estava fent Gaspar Soler era acostar-se a un dels vectors de l'economia mercantil de la vila, el que començava en la constitució de la renda agrària, acaparada en un elevat grau per aquests cavallers locals mitjançant els mitjans anteriorment exposats. Les últimes dades que tenim sobre el personatge són una àpoca notarial —document d'apercibiment d'una quantitat rebuda— signada el 30 de juliol de 1628, per la qual, tant ell com Violant Jacon, reberen diverses quantitats de diners que els devia un veí de Guardamar,19 una cessió de drets de Violant al seu favor, 21 de desembre del mateix any, per al cobrament de pensions endarrerides d'un censal de 567 lliures. Al seu testament, datat el 14 de maig de 1629, fundà un vincle, resumint així tota la trajectòria anterior, expressant tant l'al·ludida voluntat de promoció dintre de la noblesa com de continuïtat. En ell Gaspar Soler posava totes les seues esperances, transferint al seu fill la tasca per la supervivència i engrandiment del cognom. Desgraciadament per a ell, no fou així, car, tant el fill baró, Joan Baptista, com la filla Isabel, moriren sense descendència. El vincle passà a la seua germana Clara Soler Jacon casada amb el referit D, Isidor Vaïllo de Llanos, els quals afegiren béns a l'esmentat vincle en un testament dictat per ambdós el 1643,20 passant definitivament el nucli patrimonial a aquest últim cognom.
Quines conclusions podem traure després de l'exposició d'aquestes dades? En part les avançarem al principi. Primerament, la inserció de Gaspar Soler Chacon en una reduïda elit social —un 0,9% aproximat dels veïns a principis del sis-cents a la vila— per actituds, ideologia i actuacions, la dels cavallers nobles locals, status semblant al dels «hidalgos» a Castella. Grup privilegiat, amo d'una considerable quantitat de béns de producció al terme. Dotas d'un més que notable poder, serien peça important als mecanismes de gestió municipal, monopolizant, a més, la seua defensa. En aquests moments del sis-cents estan adapatant-se a la situació de crisi econòmica i social per què travessa la vila, comuna a la resta del regne i d'altres territoris europeus. En segon lloc, no és estrany que els nobles locals tingueren presència important als esdeveniments més notables de la vila, i entre ells els més destacats eren les festes religioses, per les quals l'església comptava amb la seua privilegiada presència, suport econòmic i, diguem-ne, capacitat d'organització «civil». En aquest sentit, la transcripció del Consueta que féu Gaspar Soler de Cornellà i Chacon no era lògicament un fet aïllat. Evidentement estava relacionat amb les activitats pròpies dels sectors poderosos de la vila, dels quals aquell era membre representatiu, essent una manifestació més de l'esforç que contínuament feren per «patrimonialitzar» la interpretació de la seua història i erigir-se en exclusius garants de les seues tradicions.
________________________ |
|
* Festa d'Elx, 42 (1990), p. 39-53. 1 Vid. les referències de Francesc MASSIP al seu estudi textual fet per a la Consueta de 1709 en commemoració de l'exposició Mon i Misteri de la Festa d'Elx, editat per la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, València, 1986, p. XIX. 2 Per a totes aquestes qüestions, vid. A(RXIU) P(ARROQUIAL) E(SGLÉSIA) S(ANTA) M(ARIA) E(LX), Legajos de Noticias genealógicas, Soler de Cornellà, s. XVIII, sig. 146/1, 162/5, s. f. 3 A(RXIU) M(UNICIPAL) E(LX), Procés de la vila contra el raval, 1618, llig. H/8, s. f. 4 Vid. la trascripció i edició crítica que ens fa F. MASSIP de la Consueta de 1625 a «La Festa d'Elx (Consueta de 1625)» a Mon i Misteri de la Festa d'Elx, Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, València, 1986, p. 135-136. 5 «A mi señor Honorat Martí de Monssí, cavaller [...] salut ab prosperitat de honor desiga Gaspar Soler Chacon, indigne criat de su mested», «En dies passats me té V.m. monseñor, manat», «De V.m. el menor que ses mans bessa». 6 «me à paregut añadir a d'aquell la fundaçió de ditta Vila y antiguitats d'ella y les cosses més prinçipals que la ennoblexen i li donen ser perfet». 7 «que per la varietat y ruhïna del tems à postrat y aniquilat molts quilats de sa valor». 8 «que bé·s conex en nostros tems esta falta respecte de la sobra que sent de romans avia y quan destruïda estava al tems que fonch guañada de poder de moros per lo invictíssim seño rey en Jaume, de gloriosa memòria.» 9 Vid. AME, Establiments del Franc, 1611, S-9. 11 Les equivalències monetàries serien: 1 lliura = 20 sous; 1 sou = 12 diners; 1 reial castellà = 2 sous. 12 AME, Gaspar Dies, 215, 4-1-1624. A més de l'extens patrimoni dels llinatges, els Caro ocuparen importants càrrecs polítics, éssent alguns dels seus membres governadors del marquesat. L'esmentat Nicolau es féu sacerdot en restar vidu. Abans de morir fundà un vincle el qual reuní allò més valuós del patrimoni dels Caro: els horts de palmeres del nord de la vila, que incloïen diversos fils d'aigua a més del molí del Real. Tots aquest béns anaren a parar a Santa Maria, formant «el vincle del Dr. Caro», part del qual constitueix l'actual parc municipal 13 AME, Gaspar Dies, 215, 25-10-1625. 14 Vid. les actes del notari esmentat a la nota anterior, referides als anys 1624 a 1628. És el cas de l'execució del llaurador Francesc Açor, d'Oriola, per efecte de la qual es remataren els seus béns a favor de Violant i leonor Jacon. Gaspar Soler nomenà com a substitut a Oriola a Antoni Llorens, amb la finalitat de prende possessió de les tafulles d'aquell. AME, Gaspar Dies, 215, 23-7-1624. 15 Vid. Gaspar Dies, doc. cit. 16 AME, Gaspar Dies, 215, 12-10-1627. 17 AME, Gaspar Dies, 215, 29-4-1625, 12-12-1626. 18 AME, Libro de ventas y Establecimientos, 1611, Baltasar Asencio. |
|
|
