DOCUMENTS DE LA FESTA

 

VITA CHRISTI*

 

sor Isabel de Villena

 

CAPÍTOL CCLXXV. COM, PARTITS LOS SANCTS APOSTOLS, LA MARE DE DEU STIGUE EN VNA CASETA, E AB SUMMA DEUOCIO HOYA TOTS JORNS MISSA, LA QUAL LI DEYA LO GLORIOS SANCT JOAN; E DEL EXCELLENT ORDE DE VIDA DE SA SENYORIA

[301] Resta la Senyora, apres la partida dels apostols, en vna celleta molt prop del cenacle, hon se era retreta per apartar se del gran brogit de la multitud [302] de aquells que cada dia venien a la conuersio de Christianisme, los quals tots se ajustauen en lo dit cenacle. E al costat de aquella celleta hon staua la Mare de Deu hauia vna capelleta hon staua lo glorios sanct Joan e alli celebraua missa, la qual la Senyora hoya ab singular deuocio, e alli contemplaua tots los actes de la vida e mort del senyor Fill seu; de que venia en tan extrema dolor e lagrimes que del tot venia a defallir, specialment com veya alçar aquella gloriosa hostia, en la qual sabia cert era clors e tancat lo excellentissim Fill de Deu e seu, tan gran y tan complexionat com lo hauia vist en la creu. E, recordant se de aquella dolorosa vista, venia a perdre del tot lo sentiment corporal, car no era possible al seu delicatissim cors sostenir tan continues dolors sense perdre la vida, sino que aquell amable Fill per qui les sostenia li acorria prest, donant li sentiments tan alts de la diuinitat sua que la anima de sa senyoria recreaua, e sentia tan gran dolçor e delit que ja li paria esser en Paradys; e tanta era la consolacio e alegria que dins sentia, que lo cors recobraua força e virtut, e axi sostenia la vida, la qual passaua ab molta pena e turment per lo gran enyorament continuo que sentia per la absencia de aquell tan amat Fill. E, acabada de hoir la missa, sa senyoria tornaua en la sua celleta; e aqui, tornant a ruminar lo que en la missa hauia sentit dels diuinals secrets, e continuant ses deuotissimes contemplacions, passaua fins al mig dia, en la qual hora, aquelles sanctes dones, Magdalena e altres, li acostumauen de portar alguna vianda pobrelleta, car tal la volia sa senyoria, de la [303] qual ella ne menjaua molt poca, e aquella mes per contentar la caritat de aquelles que lay portauen que per la refectio del propri cors. E comunament en aquella hora del seu dinar tocauen dotze hores; e sa senyoria, hoint les, lançaua vn gran sospir, rompent en piadoses lagrimes, recordantse que en aquella hora hauia lo seu amat Fill espirat en la creu: axi que podia dir la Senyora: «Poculum meum cum fletu miscebam» car, lo seu poch menjar, ab lagrimes era tostemps mesclat. E, apres dinar, sa senyoria feya faena fins a hora de vespres per ajudar a la comunitat, car lauors tots los christians viuien en vna singular religio, tenint totes les coses en comu, treballant cascu ab molta caritat per guanyar la vida per a les altres mes que per si mateix, car de tots era la anima e la voluntat, vnida en amor e caritat. E no sens raho; car, tenint per regidora e capitanessa, en la mortal vida, la Reyna e Senyora del Cel e de la terra, de necessitat hauien a viure en vida angelica, puix la Reyna dels angels tenien present, quils era regla e norma de virtuts. E la gloriosa Mare de Deu, dexant la faena, tornaua a sa contemplacio, ab tot la fahena ni neguna cosa temporal no empachaua la eleuacio del seu alt e singular enteniment.

 

CAPITOL CCLXXVI. DE LA ALTA PREPARACIO, PROFUNDA REUERENCIA E INDICIBLE FERUOR E DEUOCIO AB QUE LA SACRATISSIMA VERGE COMBREGAUA, SENTINT EN AQUELL PRECIOS SAGRAMENT DOLÇOS E DELITS INRECONTABLES

[304] E com la Mare de Deu deliberaua combregar, lo dia ans deya al seu amat secretari, sanct Joan, que li tingues aquella sagrada hostia vna gran estona dauant, ans quel rebes quant deya missa, perque, contemplant e mirant en aquell excellent e amoros sagrament, pogues largament sentir los delits e tresors en aquell amagats. E la Senyora, per la molt amor que tenia al purissim Joan, comunicaua li grans secrets e alteses de aquell diuinal sagrament; de aço parlauen ab tanta feruor e deuocio que ja paria fossen fora de la mortal vida. E, transformats en amor de aquell glorios sagrament, ab vna singular deuocio se partien, tancant se la Senyora en la sua cella, e sanct Joan anant a la posada sua. E la prudentissima Senyora despenia aquella nit en preparacio tan singular que no basta llengua angelica, ne menys humana, a poder la recitar. E, venint lo mati, sabent sa senyoria que la confessio deu preceyr a la deuota comunicacio, ab tot que a ella james se sia acostat peccat nengu ni specia de aquell, per sa profundissima humilitat, volent seruar la ordinacio sancta de la Esglesia catholica, confessauas a aquell sanctissim sacerdot Joan. O! Gran es e singular la excellencia e dignitat de aquest apostol glorios, que lo Fill de Deu la donat a la Mare sua en fill, e ella la elegit en pare spiritual e confessor seu! Dignament deu esser per angels e homens reuerit e estimat lo confessor de tan alta Reyna e Senyora! E, apres la confessio de la Senyora, lo glorios Joan se vestia a missa, la qual sa senyoria hoya ab la deuocio e contemplacions [305] acostumades, ab feruor singular e desig de veure lo seu Amat dins aquell excellent sagrament. E, venint la hora que sanct Joan se giraua ab aquell tresor impreciable per comunicar lo a la Senyora, sa senyoria se prostaua en terra, adorant aquella alta Magestat ab profunda humilitat e reuerencia, com aquella que sabia quina reuerencia se deuia fer a tan immensa excellencia e senyoria; e, dreçant se, miraua de fit ab los vlls corporals aquella hostia sagrada, e ab los vlls de la anima veya e contemplaua dins aquella lo Fill de Deu y seu, lo qual ella hauia concebut e tengut dins les entramenes sues, e que per mija de aquell sagrament hauia a tornar en sa posada e cubert hon nou mesos era stat. E, leuada en pensar aquesta alta e merauellosa obra, posada en extasi dins la sua anima, pujaua la altea del Cel, super cherubin et seraphin. E aqui, contemplant aquella singular caritat y amor diuina que tal joya hauia lexat als homens per recort e memoria de les excelentissimes obres de la alta potencia sua, rompent en grandissimes e abundoses lagrimes, ab vna dolçor de anima deya: «Memoriam fecit mirabilium suorum misericors et miserator Dominus escam dedit timentibus se.» Volent dir: «O, clemencia infinida! Gracies sens cessar sien fetes a la Magestat vostra, queus ha plagut, com a Senyor misericordios e magnanim donador, fer e lexar als mortals aquest memorial de tanta excellencia hon relluen es mostren molt clarament les grans e admirables marauelles vostres! Aquesta vianda, Senyor, haueu donada en refectio y salut dels amants e tements a vos, los quals senten en la receptio [306] de aquell delits infinits.» E axi se acostaua a rebre aquell Senyor ab tanta e tan profunda humilitat e reuerencia que tots los membres de sa persona tremolauen alterats de goig inestimable, e la anima sua desijaua rompre los ligams del cors e vnir se tota ab aquell qui era Deu e Fill natural; e deya «O Deus meus, amor eternus: felicitas interminabilis; cupio te suscipere, quia tu solus cibus, amor et gaudium et dulcedo mea.» Volent dir: «O, Deu y Senyor meu, amor eternal, felicitat sens terme! Vos sols sabeu ab quanta fam vos desije rebre; car vos, Senyor, sou la vianda mia e la singular amor e goig e dolçor mia!» E, entretant lo Senyor en aquell sanctissim tabernacle de la gloriosa Mare sua, trobant lo tan digne e tan dispost, comunicaua li consolacions tan excessiues que fall tot enteniment en voler les pensar; e restaua sa senyoria, apres de aquella desijada receptio, ab tan gran enflammament e resplandor, que sanct Joan, admirat del que veya, ab molta pena podia acabar la missa. E, apres dita missa, la Senyora se tancaua en la cella sua, passant aquell dia sens menjar, ne veure ni sentir res corporal, adelitant se de cor e de anima ab aquell diuinal hoste que rebut hauia.

 

CAPITOL CCLXXVII. COM LA SENYORA, OCCUPANT SE EN VIRTUOS EXERCICI, VISITAUA LOS SANTS LOCHS DE MONTE CALUARI, LO SANT SEPULCRE E MON OLIUET, EN LOS QUALS, COM A MARE DELS MORTALS, SUPPLICAUA LO SEU FILL PER LOS STAMENTS DE AQUELLS

[307] Acostumaua, la sanctissima Mare de Deu, alguns dies de la semana, visitar aquells lochs de tan doloros recort hon lo Senyor Jesus era stat e hauia algun acte singular en lo temps de la persecucio e mort sua, tan penosa; los quals actes portaua continuament la Senyora empremtats en la anima. Ab tot axo volia veure e visitar e tocar los dits lochs per star en vn continu exercici de tota la sua persona en la seruitud del seu amat Senyor e Fill, venerant aquells lochs hon los seus sagrats peus hauien passejat. E com venia en cascu de aquells paria que alli hagues a finir la vida (tanta era la dolor extrema que turmentaua la sua anima), special com plegaua al Munti Caluari, car vehent aquell era axi trauessada de amargosa dolor, que perdia del tot la força; e ab pena de mort anaua fins alli hon fon posada la creu, e essent aqui baxauas en terra e posaua la boca sobre aquell clot hon la sancta creu era stada, e aqui, sens poder parlar, feya doloros plor, tremolant tota la persona sua. E, apres que longament era stada axi, lançaua vn gran sospir, dient: «Defecit cor meum et caro mea.» Volent dir: «O, Senyor, que ja defall lo meu cor e la persona mia mirant lo loch hon Vos tanta pena y turment haueu passat! ¿Quals vlls de mare poden sostenir veure lo loch hon lo fill es stat turmentat e mort, e trobar se absent de la sua vista? No es dolor, Senyor, que a la mia comparar se puga! Ajudau me, clemencia infinida, a portar aquesta incomportable pena!» E apres la Senyora besaua aquelles pedres que sabia eren [308] stades regades de aquella impreciable sanch del amat Fill seu, e lauauales ab les propries lagrimes. E mirant aquelles feses o obertures ques mostrauen, en aquella muntanya, del gran terratremol, reuenia en major plor e deya: «O, Senyor! Y en les pedres resta senyal e memoria de la alteracio que los elements han pres de la vostra tan penosa mort, e los peccadors per qui sou mort obliden los vostres dolors!» E, dolent se en estrem de aquesta tan gran desconexença, com aduocada e mare dels mortals pregaua stretament per tots los staments de aquells: primerament per los que eren en gracia, supplicant lo senyor Fill seu los conserua(t)s en aquella per los merits e passio sua els donas gran sentiment e recort de les penes e dolors que per ells ab tanta amor hauia passat; e apres la Senyora giraua los seus vlls als que stauen en peccat mortal, e aqui trauessada de dolor e compassio mirant los en tan perillos stament, lançaua per aquells infinides lagrimes, supplicant la clemencia del seu Fill quels donas lum e conexença, e no haguessen a perdre per sa gran culpa los merits infinits que, ab tantes penes, morint en la creu guanyat los hauia. E, girant sa senyoria los vlls de clemencia a les animes en purgatori turmentades, supplicaua per aquelles, offerint al Pare eternal los merits infinits del seu diuinal Fill, que aquells satisfessen e pagassen lo deute per aquelles penades animes, e fossen deliurades de tan dolorosa pensa. E aquesta pregaria feya la sanctissima Mare de Deu en cascu dels lochs que visitaua, e era al senyor Fill seu molt accepta, quia pius Filius libenter audiet Matrem pro Filijs; car lo piados Fill [309] e Deu eternal prestament hou e hoira tostemps la excellent Mare sua pregant per los peccadors, qui li son fills a ella carament acomanats. E, partint la Senyora del Munt de Caluari, ab molta pena anaua al sanct sepulchre; e entrant dins lo loch hon ella hauia posat lo amat Fill seu apres la mort sua, e pensant la dolor sua extrema que hauia sentit quant de alli parti, cuberta de soledat e extrem enyorament, dexant alli tancat aquell que molt mes que assi mateixa amaua, renouellauen e ençenien se dins la anima sua tanta manera de dolors que, lançant se damunt aquella pedra hon aquell sacratissim cors era stat, feya vn tant piados planct, e tan doloros, que paria lo seu amable cor hagues a rompre, desijant finir alli la vida e dexar lo seu turmentat cors hon era stat lo del senyor Fill seu. E aqui, fent largues contemplacions, regaua aquell sepulchre ab abubdoses lagrimes, e de aqui nos volguera james partir, ans se volguera cloure dins lo dit sepulchre e no sentir res, en la mortal vida, sino sols lo recort de les dolors del seu amat Fill.e, partint de aqui sa senyoria, anaua al Munt de Oliuet; e, venint en aquell loch hon lo Senyor sen era pujat al Cel, miraua aquella pedra hon sa Magestat hauia posat los peus, dexant aqui la propria emprempta de aquells, e, agenollada ab sobirana reuerencia, besaua aquella gloriosa empremta, desijant veure aquell Senyor de qui era. E aqui venia a punct de morir per extrem enyorament, e cridaua ab la prudencia acostumada, dient: «Trahe me post te in osorem vnguentorum tuorum.» Voelnt dir: «O, Senyor e Fill meu! Tirau me apres vos e traheu me de aquesta [310] mortal vida, car la olor dels vostres vnguents, e delits sens mesura que son en Paradys, tiren la mia anima e ençenen aquella en desig insaciable de veure la vostra diuinal cara! Mostraulam, Senyor, e viura la mia anima, que huy per doloros enyorament es en pena de mort! Ajudau me, Senyor, a portar aquesta pena, puix vos plau que encara dure la peregrinacio mia!» E aqui la Senyora era axi recomplida de sentiments delitosos dins la sua sanctissima anima, que recobraua, lo sperit seu, força a sostenir la vida, la qual ja en sa senyoria del tot defallia per les tantes dolors que sentit hauia en aquell romiatge. E axi tornaua sa excellencia a la celleta sua. E aquestes visitacions continuaua la sacratissima Mare de Deu tant ccom dura la vida sua.

 

CAPITOL CCLXXVIII. DEL GRAN LUM E EXEMPLAR DE VIRTUTS E DOCTRINA QUE LA SANCTA ESGLESIA E LOS QUE NOUAMENT SE CONUERTIEN REBIEN DE LA SANCTISSIMA SENYORA, EN LA QUAL RELUYA SUMMA DE TOTA PERFECTIO COM A LUMINOS SPILL DE VIDA ACTIUA E CONTEMPLATIUA

Nos pot estimar ni pensar quant es estada la caritat e amor que lo Redemptor e Senyor nostre ha mostrat a Christianisme, dexant apres la sua mort la excellentissima Mare sua en la mortal vida, car sabia mes en los secrets diuinals que neguna pura creatura. Quanta alegria e segu-[311]retat es als que huy viuim com pensam que totes les sanctes ordinacions e scriptures euangelicals que los apostols han scrit e posat son stades comprouades e corregides ab aquest verissim original! Quants secrets ha reuelats sa senyoria, en la vida sua, a la Esglesia sancta, los quals foren a nosaltres amagats si per boca sua nons fossen declarats; axi com aquell alt e singular misteri de la incarnacio, lo qual sa clemencia mana tan largament scriure al seu amat preuere lo gloriosa sant Luch, qui era molt familiar seu per la gran puritat e mundicia que posseya! E los sancts apostols, en aquell temps, hon se vulla que fossen, no feyan cosa deguna sens consell de la Senyora; e com algun gran hom de sciencia o de stat nouament se conuertia, tantost anaua en Hierusalem per veure aquell spill de virtuts, e mirant e contemplant en sa senyoria eren refermats en la fe e molt promptes a morir e passar qualseuol pena per sostenir aquella. E com lo gran apostol e doctor de les gents, Pau, hagues conuertit ab la preycacio sua aquell insigne philosoph e singular mestre en lo studi de Athenes, Dionis nonenat, el hagues informat de la sanctedat e excellencia de la Mare de Deu, inflammat lo dit Dionis en amor e deuocio de aquella, delibera de anar a fer reuerencia a sa senyoria, e axi ho posa per obra. E, vengut en Hierusalem e hauent vist sa clemencia, fon axi alterat per gran admiracio del gest e composicio sua e de la gran influencia e resplandor que de la real faç de sa senyoria exia, que dix a sanct Joan que, certament, tanta era la altea de virtuts e compliment de tota perfectio que en aquella [312] Senyora hauia conegut, que la haguera dorada com a Deu si la fe cristiana nol hagues tengut, la qual mana sols nostre Senyor Deu de adoracio latria sia adorat, del qual aquesta Senyora es Mare. E axí, lo glorios Dionis, per aquella vista de la Mare de Deu resta tan inflammat e refermat en la fe, que fon de aquí auant vn excellent preycador e glorios martyr. Jnfinits son los bens que Christianisme ha conseguit per lo restar de aquesta Senyora en lo mon apres la ascensio del Fill seu. Ab quant exercici de virtuts la senyoria passa lo spay de aquells dotze anys, e com excellentment compli les obres de misericordia, spirituals e corporals, en sos proysmes, no basta lengua humana a poder ho declarar, car aquesta es stada la vera Martha; e en la perfectio de la vida actiua la caritat a sobrepujat a tots los mortals, perque dignament li podem dir: «Vere, Domina, nihil tibi equale: nihil tibi comparabile.» Ço es: «Verdaderament, Senyora, en totes les pures creatures non hy a neguna egual a vos, ni res a vostra excellencia comparar se pot. Quod autem supra te est, solus Deus est: quod autem infra te est, omne quod Deus non est; car sols Deu, Senyora, es aquell qui es sobre vos, e totes les coses que diuinitat no atenyen, totes son sots vostra excellencia eus regonexen senyoria.» ¿Qui pot pensar quant fon alta la vida contemplatiua que aquesta sacratissima Verge tingue en lo dit temps, car passa, sens comparacio, a la seraphica Magdalena e a tots los contemplatius, e sobrepujat ha a tota creatura angelica e humana? Nemo vnquam sicut ista gustauit quam suauis est Dominus; car negu no ha gustat ne sentit quant [313] es suau e dolç lo Senyor axi com aquesta sanctissima Mare sua, qui de visions certes e segures e sentiments diuinals na hagut en la mortal vida mes que neguna pura creatura, e conseruats e guardats ab aquella profundissima humilitat sua, que tenia axi lo pes de la rectitud sua temprat que com mes pujaua la balança de les excellencies sues molt mes baxaua lo contrapes de la sua humilitat; e axis conserua, aquesta dignissima dona e Senyora, en tot lo temps de la sua vida, en summa perfectio de virtuts.

 

CAPITOL CCLXXIX. COM LA SENYORA, DESIJANT VEURE LO SEU AMAT FILL, TRAMES LA SUA FERUENT ORACIO PER MISATGERA, SUPPLICANT LA DIUINAL MAIESTAT, ENSEMPS AB TOTS LOS ANGELS E SANCTS, QUE PUIAS PRESTAMENT EN GLORIA, QUE JUSTAMENT MEREXIA

Passats dotze anys que la Senyora se trobaua absent del seu amat Fill, venint vn dia de visitar los santuaris e lochs hon lo seu Senyor e Fill era stat, axi com hauia acostumat, hauent en cascu de aquells sentit grans amors e dolçors del seu clement Fill, torna sa senyoria a casa ab tan gran enyorament que comportar nol podia; e, tancant se dins la secreta celleta, lanças en terra ab vn tan grandissim plor que paria que les piadoses entramenes sues volien rompre, e dix: «Veni, lux mea, amator meus, educ de carcere animam meam, mitte manum pietatis tue, et [314] tolle me de mundo.» Volent dir: «Veniu, Senyor, vos qui sou lum mia, amor e mon delit! Traeu, per merce, la anima mia del carçer de aquest mortal cors! Trameteu, clement Senyor, la piadosa ma de la vostra potencia, e leuau me de aquest miserable mon! Portau me, Fill meu, a regnar ab vos, car ja defall la anima mia per strem desig de veure la faç vostra! Mostraulam, Senyor, e tornare de mort a vida! Acorreu me, vida mia, puix sabeu quanta pena posseixch per la absencia vostra! O vere felices qui de pelago ad littus, de exilio ad patriam de carcere ad palacium peruenerunt! O, Senyor! Y quant son benauenturats los qui del profundissim golf de aquest tenebros mon son peruenguts al port de salut e repos, e del gran e lonch exili de la mortal vida son retornats a la patria, e del doloros carçer al palau delitos de la vostra gloria! O, Senyor! Y quant es gojos lo pensar en aquella ciutat excellentissima hon es la vostra posada! Quant major, sens comparacio, es lo delit de esser ab vos en aquella, ab seguretat de james perdre la vostra dolça companyia! O Senyor! Y no spereu mes: manau me anar a vos, car aquesta es la peticio mia! Tu coronator es et corona; car vos, Deu meu, sou lo coronador e la corona que yo cerque e demane! Dau me a vos, Senyor, e sera complit lo meu desig! Tibi dixit cor meum exquisiuit te facies mea; faciem tuam, Domine, requiram. A vos, vida mia, crida e diu lo meu dolorat cor que a vos sols cerca, e la mia faç la vostra, Senyor, demana! Mostraulam, clemencia infinida, e sera farta e contenta la famejant anima mia! Veni, Domine, [315] et noli tardare: veni, Domine Iesu, veni visitare me in pace. O, Senyor y Fill meu! Veniu prest e no vullau mes tardar! Veniu, amat meu Jesús! Veniu a vistar a mi, Mare vostra, e portau me en la pau del vostre repos! O, Senyor! Y, tant ha que duren les mies dolors, sia de vostra clemencia finar aquelles e dar me los goigs que de vos spere!» E hauent largament la Senyora fetes aquestes supplicacions e demandes al senyor Fill seu ab infinides lagrimes e dolorosos sospirs, trametent la sua amada donzella, Oracio nomenada, per misatgera a tota la sanctissima Trinitat, supplicant sa immensa clemencia per aquesta gracia, e la dita feruentissima missatgera volant molt prest, sens negun empaig, de la terra al Cel, e entrant per la gran e insigne ciutat de Paradys, fon molt ben acollida per tots los ciutadans de aquella per amor e reuerencia de la Senyora qui la trametia. E, acompanyant la tots, angels e homens, vingueren ensemps dauant lo consistori de la sanctissima Trinitat, e, adorant la Magestat sua, digueren: «O, clemencia infinida! Aquesta donzella, sancta Oracio, es açi tramesa per la Verge sacratissima, la qual tota la sanctissima Trinitat ha dignament elegida en Mare de la segona persona, qui es Deu verdader, y per esta alta dignitat mereix esser exaudida. Ara, Senyor, supplica e demana per mija de aquesta donzella, manifestant a vostra immensa Magestat lo desig de sa merce, dient de part sua: Desyderio desyderaui habitare in domum tuam; volent dir: Senyor, que lo desig insaciable seu es star e habitar en la real posada vostra, e veure e contemplar la gran [316] excellencia de la Magestat vostra. Merito desyderio inflammabatur videndi illum: in cuius visione omnis beatitudo consistit. O, Senyor! E, tan dignament lo desig de aquesta Senyora es stat inflammat de veure aquell en la visio del qual sta lo compliment de tota beatitud, sia de vostra clemencia contentar prestament lo seu desig! Quia facta Mater Dei meruit super omnes choros angelorum in gloria collocari: et mediatrix singularis inter Filium et omnes homines fieri; car, puix Mare de Deu es feta per vostra Magestat, dignament mereix esser collocada, en la gloria vostra, sobre tots los chors dels angels, e aqui que sia singular singular mediadora entre lo senyor Fill seu e los mortals homens. Car aquest offici li ha donat vostra clemencia, que sia aduocada dels peccadors; e perço, Senyor, es cosa molt justa que sa merce vinga a star eternalment en la presencia vostra, e aqui sens cessar exerçeixca lo singular offici seu de pregar per los miserables, e recpatar a aquells misericordia e gracia, e ajudar los a pujar en aquest glorios regne, hon loen e exalçen la Magestat vostra.»

 

CAPITOL CCLXXX. COM, LA SANCTISSIMA TRINITAT ACCEPTANT LA DEMANDA DE LA SAGRADA VERGE, LO FILL TORNA RESPOSTA A LA MISSATGERIA E DESEMPACHA LO PRINCEP GABRIEL PER EMBAIXADOR DE TAL GOIG A LA SUA EXCELLENT MARE

[317] E hoyda per la sancta Trinitat la peticio de aquella deuotisima donzella Oracio e de tota natura angelica e humana, qui de part de la Senyora molt affectuosament supplicauen que pujas a regnar en Paradys, fon determenat per sa alta Magestat que la segona persona, qui es lo Fill de Deu e de aquesta sacratissima Verge, tornas resposta e satisfes al gran desig de la Mare sua. E sa clemencia dix a la missatgeria: «O, donzella a mi molt accepta! La peticio que la Mare mia demana es cosa molt justa li sia atorgada. Quia tam preciosum thesaurum dignius est Celum seruare quam terra; car tan precios thresor molt pus digna cosa es que sia reseruat en lo Cel que en la terra e guardat. E perço vull sia contentada la mia amada Mare e haja complidament lo que desija. Quia bone voluntati non deficit omne bonum; car a la bona voluntat e feruent voluntat nunqua li fall compliment de tot be.» E volent lo Redemptor e Senyor nostre donar orde que la sanctissima Mare sua ixques del miserable mon e anas a regnar en lo Cel, com dignament merexia, mana sa Magestat cridar vn gran e singular Princep de la cort sua per trametrel per embaxador a la sagratissima Senyora dient li la bona noua (lo qual Princep es crehedor fon lo glorios archangel Gabriel, acostumat ja de annunciar a la Senyora los seus goigs), lo qual venint dauant sa Magestat, feta profunda adoracio e reuerencia, dix li sa clemencia: «Anau, Gabriel, a la sanctissima Mare mia, e digau li de part mia: Jntende prospere procede et regna; ço es: que [118] entenga en ordenar e dispondre lo collegi dels elets, qui en la terra sens la presencia sua restaran molt desolats, e aquells disponga en tal manera que de dia en dia prosperen e augmenten en lo exercici virtuos que han començat e no spantant se de negun treball, recordant se de la duracio de la gloria que per tals treballs se spera. Car al passament seu se trobaran tots los criats meus, e, ab tot sien escampats per lo mon, yols manare ajustar molt prest per contentar lo seu desig; car Mare mia es, e sera per mi contentada e obeyda en tot lo que volra e manara. E, apres que per spay de tres dies haura informat e confortat los dits apostols e dones e tots los altres qui en sa presencia se trobaran, vendra a regnar en aquest regne, rebent la corona triumphal que dignament merita, e portar lieu vna luminosa palma, la qual vull sia portada dauant lo seu cors quant sera portat a la sepultura; car separada sera la sagratissima anima sua, del seu glorios cors, sens sentir dolor de mort. E lo terçer dia, resuscitant en cors i anima, pujara, de mi acompanyada, ab gloria no recomtable. E de tot aço vull la Mare mia sia per vos, Gabriel, largament informada.» E lo missatger, ab gran plaer obeynt lo diuinal manament, parti del Cel, e fon molt prest en la terra.

 

CAPITOL CCLXXXI. COM SANCT GABRIEL DENUNCIA A LA SENYORA LO SEU PRIUILEGIAT PASSAMENT (LO QUAL SERIA APRES IIJ DIES) E LES GRAN EXCELLEN-[319]CIES E FESTES QUE EN AQUELL SE FARIEN, E LI PRESENTA VN GRAN RAM DE PALMA; DE LA QUAL NOUA AGUE SA MER[CE] INESTIMABLE ALEGRIA

E venint lo gran Princep Gabriel en la celleta hon la excellent Mare de Deu staua, continuant sa oracio ab multissimes lagrimes, dix a sa senyoria: «Qui escat vox tua a ploratu.» Volent dir: «O, serenissima Senyora! Cesse, la vostra virginal veu, de tan doloros plor, car hoyda es la vostra oracio e atorgat ha la Magestat diuina la vostra demanda. Alegrau vos, Senyora clement, car lo Fill de Deu e vostre me tramet a vostra altesa dient a aquella que finit es lo temps de la peregrinacio vostra e que de açi a tres dies exiria vostra merce de la mortal vida e finaran del tot les dolors de vostra excellencia e començaran los goigs que james fi no hauran. En aquest[s] tres dies vol sa Magestat sien açi presents tots los apostols ques troben escampats per lo mon, perque sia satisfet al desig de vostra senyoria e que reben la benedictio de aquella, e perque vegen les grans e marauelloses obres que lo Senyor fara en lo passament e assumptio vostra; e conexeran esser gran veritat lo que Dauid ha dit quant, parlant en sperit ab vostra senyoria, vos dix: Dominus custodiat introitum tuum, et exitum tuum; volent dir: O, Senyora clement! Singular sera la custodia que nostre Senyor Deu tendra guardant lo entrament vostre en lo mon que sia pus alt e mes excellent que de neguna altra pura creatura, segons se mostrara en la vostra [320] mundissima conceptio; e lo eximent vostre, Senyora, de la mortal vida, sera per nostre Senyor Deu axi guardat e priuilegiat que sera admirable a angels e homens: la solempnitat de aquella jornada sera tan gran e de tanta excellencia que restara en memoria als mortals tant com lo mon durara, e en lo Cel sen fara cada dia nouell goig eternalment. O, Senyora! Quanta era la alegria e consolacio que aquest gran Rey e propheta Dauid sentia quant aquestes coses de vostra excellencia li foren reuelades! Quant major sera ara lo goig seu, e de tots los altres prophetes que de vos han parlat e sentit admirables coses, quant aquelles a vll complides veuran en aquesta gojosa solemnitat! Car aqui sera lo senyor Fill vostre present, en lo passament de vostra senyoria, ab tota la cort celestial, e veura vostra clemencia, dins aquesta poca celleta, la Esglesia triumphant e la militant ajustades ensemps ab goig no recomptable; car mostrar sa aqui la Magestat del dit Senyor, qui es cap de la Esglesia triumphant, ab tots aquells que ja posseeixen lo repos e loguer del que meritat hauien, e sera aqui vostra senyoria, encara en los cors mortal, com a cap principal de la Esglesia militant, ab aquelles grans columnes de la dita Esglesia, los gloriosos apostols, qui salegraran de goig inestimable veent lo Senyor y Mestre seu en tanta gloria e magnificencia, e en companyia de sa Magestat aquells ciutadans de Paradys ab qui speren esser ajustats exint de aquesta mortal vida. O, Senyora! E ab quant delit se alegraran e cantaran, estes dos Esglesies ensemps, dauant vostra senyoria, [321] e diran: Hec est dies preclara in qua vsque ad throni celsitudinem intemerata Mater et Virgo triumphatissime processit atque in regni solio sublimata post Christum gloriosa resedit; volent dir: Aquest es lo dia, singularment clar e resplandent, en lo qual la immaculada Verge e Mare del Fill de Deu es pujada en lo thro de celsitud que dignament ha meritat, e proceix ab gran triumpho e va a seure en la excellent cadira del regne seu: e aqui sera exalçada apres lo senyor Fill seu, e gloriosament sera aposentada en plenitud de repos e singular beneuenturança. E tramet lo Senyor a vostra merce aquesta palma resplandent, la qual mana sia portada dauant lo cors de vostra senyoria anant al sepulchre, lo qual sera en la vall de Josaphat; mostrant per la dita palma la victoria singular que vostra merce ha hagut, en lo present mon, de totes les temtacions. E, ab la dita palma, vos, Senyora, senyareu los sancts apostols e dexebles, car te influencia special, per virtut de aquell qui la enuia, a inflammar lanimo de aquells a qui tocara a vençre tota pena e turment per atenyer lo premi eternal; e, com aquests criats de vostra senyoria se hagen a veure encara en grans conflictes e persecucions, han mester lo tal tocament.» E la sacratissima Verge, hoyda la missatgeria e veent que prestament son desig hauria perfet compliment, fon recomplida de goig e alegria no recomptable, que ja li paria posseyr lo delit de Paradys; e, agenollant se la humilissima Senyora, feu infinides gracies a la Magestat diuina de la misericordia que li feya licenciant la que ixques de la mortal vida, [322] segons largament lauia supplicat. E apres, leuant se sa senyoria, dix al missatger: «O, Gabriel glorios! Vos siau molt ben vengut, car vos sou lo annunciador dels goigs meus: vos me portas la excellent noua que seria Mare de Deu, e ara aquesta que pujare a regnar ab lo dit senyor Fill meu. Quant me haueu vos alegrat ab les tals noues, estimar nos pot; e perço siau vos cert, Princep glorios, que sou e sereu per lo senyor Fill meu e per mi tan carament amat, estimat e fauorit que tots los angels e homens vos reueriran com a secretari nostre molt amat.» E lo archangel sanct Gabriel, veent se tan ben acollit per la Mare de Deu, fon molt alegre; e, besant les mans a sa senyoria, dix: «Bonitatem fecisti cum seruo tuo, Domina.» Volent dir: «O, excellent Senyora! E quanta es la bondat e clemencia e singular amor que a mi, seruent vostre, haueu comunicada! Car no solament yo reste alegre e gojos, ans encara qui timent te videbunt me et letabuntur; car tots los angels, qui singularment amen e temen vostra senyoria, mirant la estimada amor que vostra clemencia mostra tenir a mi, com a cars germans meus e de la mia propria natura alegrant se ab mi, ne faran singular e molt gran festa.» E, volent se despedir de la Senyora lo missatger, dix li sa merce: «O, embaxador magnamim! Supplicau la Magestat del senyor Fill meu, de part mia, que sia de sa merce que en lo passament meu yo no veja negun maligne sperit; car se que es format enemich de sa Magestat e diu continues blasfemies contra la bondat e clemencia sua, e a mi seria molta pena veure ni sentir en aquell [323] coses a mi tan odioses.» E respos lo missatger, dient: «O, sacratissima Mare de Deu! Sia certa vostra senyoria que en tot ha prouehit ja la Magestat del vostre Fill, car manat ha al Princep de les potestats que tots los diables que son en esta part e en layre, per hon vostra clemencia en son pujament te a passar, sien lançats e apartats.» E la Senyora, molt alegra de aço, licencia lo missatger que tornas al Senyor, quil hauia trames.

 

CAPITOL CCLXXXII. COM LA SENYORA DIX A SANCT JOAN LA SUA PRESTA PARTIDA, E TANTOST FOREN AQUI AJUSTATS TOTS LOS SANCTS APOSTOLS, ALS QUALS, COM A SINGULAR DOCTORESSA, FEU VN GRAN SERMO INFORMANT LOS A TENIR EN CONTINU RECORT LA PASSIO E MORT DOLOROSA DEL SEU FILL

Partit lo glorios Princep Gabriel, resta la sanctissima Verge, plena de goig no recomptable, contemplant la alegria infinida que speraua hauer en veure lo seu tan amat e desijat Fill e Senyor. E, stant axi, entra per la cambra lo amat nebot Joan; e, veent sa senyoria ab tanta alegria no acostumada, stigue admirat, e dix: «O, Senyora! Y ¿ques aço que, segons mostra la cara de vostra excellencia, lo cor de aquella possehix infinit delit e goig? Placiaus comunicar a mi lo que es.» E la Senyora, ab molta amor mirantlo, pres lo per la ma, e dix li, ab gran affabilitat e graciositat de cara: «Joan, fill meu: [324] tu has sentit mes de les mies dolors que negu dels altres; perque es molta rao que, aquest goig tan singular que yo ara tinch, a tu sia primer comunicat. Sies cert, fill meu, que molt prest tinch a partir de la mortal vida, car lo Senyor e amat Fill meu vol que vaja a regnar ab ell en la gloria que fi no haura.» E, lo amable Joan hoint que la Senyora e Mare sua hauia a passar de aquesta vida, coltell de doloros enyorament trauessa la anima sua, e dix, ab vn grandissim plor: «O, ma Senyora! Y ¿que sera de mi? ¿Restare en la mortal vida, o jre ab vostra senyoria?» E la sanctissima Verge, mirant lo ab grandissima pietat, dix li: «Johan: per ara tu nom pots seguir, ans ha de restar en lo mon per molt temps per augment dels teus merits.» E Joan, hoint la tal resposta, caygue als peus de la Senyora, perdent del tot lo parlar; e sa senyoria aconsolaual tant com podia, ab multissima pietat. E, stant axi, tocaren a la porta forana grans colps. E lo glorios Johan, ab tota sa dolor, leuas e ana a obrir, e veu que era sanct Pere; e, augmentant en sa dolor, dix li: «O, reuerent pare! Y ¿que farem, que la Senyora e Mestressa nostra se vol partir per anar al Cel, e dexar nos ha en tan dolorosa soledat?» E lo glorios sanct Pere, que de cor amaua la Mare de Deu, hoint la sua partida cuyda morir; e, abraçant se ab sanct Joan, nos podien parlar la hu del altre, ans paria que volguessen esclatar los dos per abundancia de piados plor. E tantost fon aqui lo excellent sanct Pau e tots los altres apostols, los quals stauen admirats quils hauia axi ajustats com cascu stigues en terra [325] molt apartada e luny de Hierusalem: no sabien com ni perque eren tornats alli hon eren lançats ab tants vituperis e infinides persecucions. E, informats per sanct Joan que la venguda de tots era perques trobassen al passament de la Mare de Deu, qui dells partir se volia, hoyt aço fon lo plor entre ells tan gran y tan doloros, que conort pendre no podien. E, sentint los la Senyora, manals entrar en la cambra hon sa senyoria staua, e rebels ab molta amor e dolçor, com a fills molt cars. E tantost fon aqui Magdalena e totes les altres sanctes i deuotes dones, e los dexebles que en la ciutat de Hierusalem se trobauen. E, sient se la senyora Mare de Deu en mig de tots, dix los: «Ja sabeu, fills meus: statulum est hominibus semel mori; car ley e statut es stada feta per nostre Senyor Deu que tots los veuints en aquest mon han exir de aquell per mija de mort. E lo senyor Fill meu ha volgut passar per aquesta ley, car ja sabeu que, finant los seus treballs y penes larbre de la vera creu, la anima sua sacratissima fon per mort separada del seu excellent cors; e per aquest cami vol sa Magestat que yo passege ara per anar a reposar ab ell, segons es lo meu desig: ham fet gracia sa clemencia que sere deliura de totes les dolors e penes que los morints acostumen de hauer en aquella hora, e la mort, que als homens es tan spantosa e trista, e a mi sera alegra e molt gojosa e compliment de tots mos desigs. E siau certs que lo cors meu no sera incinerat, ans molt prestament lo cobrare glorios e immortal, ab tot que vull e man a a vosaltres, fills e hereus, doneu recapte al meu cors el [326] porteu a la sepultura, la qual yo elegisch en la deuotissima vall de Josaphat, perque so certa que en aquell loch se te a celebrar lo final juhi, e los peccadors, contemplant en aquell tan temeros y sp(l)antable juhi, hagen gran confiança que per lo mija meu e per la fe e deuocio que en mi hauran aguda aconseguiran en aquell dia singular misericordia e gracia, puix alli sera lo meu sepulchre. Axi, vosaltres, fills, preniu ab paciencia aquesta absencia, car, ab tot me parteixca de vosaltres corporalment, siau certs nous oblidare, que be so certa restau en molta soledat e grans persecucions haueu a passar. En aquelles sereu per mi ajudats, car continuament supplicare la Magestat diuina per vosaltres. Lexeus, fills meus, la heretat quel Fill meu vos ha lexat: pau e caritat. Si aquesta heretat posseyu e en aquella viuiu, conexer vos ha lo mon per fills de Deu e hereters del regne seu, e, encara que siau perseguits per hoy del vostre Pare, no sereu james aterrats; que certament vos dich quia nulla nocebit aduersitas, si nulla dominetur iniquitas; car neguna aduersitat no pot noure a aquell qui per peccats ni vicis no es senyorejat: sols lo peccat, fills meus, es lo que aterra e confon los homens en la mortal vida els porta a la ertenal confusio e dampnacio. E perço restau vosaltres en lo mon per preycar contra los vicis e peccats, e esquiuar aquells, e passar penes e turments; per aço sera a vosaltres vna grandissima honor e gloria, e sereu senyors de vostres perseguidors, car, qui lo mon auorreix e los vicis seus, senyor es del mon e de aquells quil amen el persegueixen. Qui non quesiuit gratiam apud mundum, inuenit gratiam apud Deum; car aquell que no cerca ni demana la fauor mundana, ni desija la gracia ni amicicia de aquest enganador mon, troba certament la gracia diuina, quil fa viure en continua alegria e seguretat, la qual los peccadors hauer no poden. E perço es dit: Quia nunquam securus est animus reus; car lanimo quis sent en culpa de peccat no ha seguretat neguna, ne repos en si no posseix, ans es acompanyat de continues temors; e perço la senyoria de tals no es de neguna estima. Axi, fills meus, no vullau hauer en aquest mon sino lo que vostre Mestre e Senyor ha hagut, ço es, dolors e congoxes e continues persecucions. No oblideu lo exemple de aquest Senyor: hajau en memoria la vida e mort sua; açous recoman. E siau certs, fills meus, que negu no pot pujar al Cel sino per aquella excellentissima escala de ·xxxiij· graons, qui son los anys de la vida sagrada del vostre Senyor e Mestre: per aqui haueu a pujar a sentir la gran bonea de Deu e la amor queus ha haguda. Ab quanta caritat, lo dit temps que en lo mon ha peregrinat, ha treballat continuament en la redemptio humana e en dexar als seruents seus regla de vida virtuosa! E qui la seguira es cert no pot perdre lo cami. Hec est via: ambulate in ea; car aquesta es la via segura e lo ferrat cami per anar al regne per los mortals tan desijat, nous aparteu de aquest cami. Hajau tan continua e tan habituada la memoria de les dolors de aquest Senyor que lo enteniment vostre en alre no puga pensar; aquest sia lo remey en vostres [328] dolors. Altra consolacio en les angusties e persecucions vostres hauer no vullau: les penes e dolors del meu tan amat e car Fill sia lo pa quotidia de les vostre animes. E de aquest he yo menjat abundantment del dia quel concebi ença, car les dolors e penes e angusties sues aquella jornada a mi foren totes reuelades, e prengueren en mi tan ferma posada, que de la memoria mia james se son separades. E, ara que se spere hauer fi en totes les dolors e penes mies, lexe a vosaltres aquesta heretat perque vosaltres la lexeu als sucessors vostres, dient los afermadament que qui en la mortal vida no plorara e recordara les grans e acerbissimes dolors e penes del seu Senyor e Redemptor que, en la vida immortal, dels merits infinits de aquell alegrar nos pora, ans li sera dit, en la hora de la sua fi: Recordare quia recepisti bona in vita tua; volent dir: O, ingrat e desconexent! Recordet quants plaers e delits en la mortal vida tua gas hagut, e sols vn poch de recort no has volgut hauer de les penes de aquell qui per per tu ab tanta amor ses sotsmes a tan ignominiosa mort!» E parlant, la Senyora, de la mort e penes del senyor Fill seu, ploraua ab grandissima dolor, car tals rahons no les podia dir ne pensar sens molta compassio e pena. E los apostols e tots los altres que aqui eren, que ja stauen tan abeurats de doloros plor per la presta partida de sa senyoria, hoint les paraules de aquella, e acceptant ab gran amor e reuerencia la herencia, quels lexaua, de recordar e molt plorar les dolors del Senyor e Mestre seu, reuingueren tots en tan gran plor que paria haguessen a finar la vida, comptant e raonant cascu lo que tenia en recort de la dolçor tan gran e amor quel Senyor los hauia mostrat e de les penes e dolors de la sua mort. E la Senyora, en aquella jornada, los reuela grans secrets de la passio del seu Fill que fins aqui james los hauia dit; de que stauen tan emflammats en la amor e caritat del Senyor que cascu desijaua morir infinides vegades, si possible fos, per amor de sa Magestat. E axi passaren los primer dia e lo segon en continuats plors.

 

CAPÍTOL CCLXXXIII. COM, ACOSTANT SE LO TERÇ DIA, LA MARE DE DEU, PRES COMIAT PRIMERAMENT DEL SEU AMAT NEBOT E FILL JOAN, AB STREMA DOLOR RESTAUA, E APRES DEL GLORIOS PAPA SANCT PERE, MOSTRANT ALS DOS GRANDISSIMA AMOR

Venint lo terç dia, la Senyora, conexent que la hora del seu desijat passament se acostaua, volgue pendre comiat de aquells qui tan carament amaua e ab tanta dolor en la terra lexaua. E primerament dreça les sues raons a aquell qui pus tendrament amaua, qui era lo glorios Johan; e dix li sa senyoria: «Fill meu Johan: ja sabs la gran e singular amor que lo meu Fill e yo te hauem hagut: no sies desconortat si apres lo passament meu tu has a restar en la mortal vida, car sies cert que tot se fa per augment de la gloria tua, que grans e infinits merits has a guanyar tirant les animes de tos proys-[330]mes a la conexença e seruitud del seu Creador. Longa sera, fill meu, la peregrinacio tua: pren la ab paciencia, puix axi plau a aquell Senyor qui tan carament te ama, del qual, en tes dolors e congoxes, seras molt visitat; car ab amor ta criat e ab aquesta te conseruara tostemps, car mereix ho la dolçor de la tua condicio. Grans seran les reuelacions e visions certes e clares que en aquesta mortal vida hauras, axi del meu Fill com de mi, perque ab aquelles passes alegrament les dolors e penes que lo mon te dara; e la gloria que aconseguiras, exint de aquesta vida, sera tanta e de tanta excellencia que estimar nos pot per los mortals. Axi, Joan, resta aconsolat, puix sabs a quina fi tan gloriosa te a venir la peregrinacio tua.» E lo amable Joan, volent se acostar a besar les mans a la Senyora, caygue als peus de aquella esmortit, no podent durar que sens la companyia de tan excellent Mare hagues aturar en la terra. E, reforçat vn poch, ab molta dolor dix a sa senyoria: «Vocem gemitus mei exaudi, Domina mea: et fac vt sequar te, quia viuere sine te mors mihi est.» Volent dir: «O, clement Senyora! Placia a vostra merce hoir lo doloros crit e gemech meu, e feu, Senyora, que yous segueixca, car vostra clemencia es molt certa que lo viure sens vos a mi sera pijor que mort. En la vostra vida, Senyora, me haueu tantes p[re]rogatiues de singular amor mostrades, haja yo aquesta que en la mort no sia separat de vostra senyoria, ans ensemps ab aquella ixca de aquesta mortal vida!» E la sanctissima Mare de Deu, hauent molta compassio del seu amat fill Joan, aconsoloual dient: «O, fill! E ¿no te [331] dit que, encara que restes, la amor mia sera ab tu tostemps, e la vida als mortals, per molt que dure, es no res en sguard de la vida eternal que apres la mort se spera, en la qual te assegure seras en companyia del senyor Fill meu e mia en singular grau de gloria? Axi, fill meu, puix est segur de hauer compliment del que desiges, comporta ab paciencia la tarda, e resta ab la benedictio mia.» E sanct Joan, no podent mes dir per sobres de dolor, besa les mans e peus a la Senyora, no podent se partir de sa clemencia. Apres se acosta a la sagrada Verge lo beatissim Papa sanct Pere, e dix a sa senyoria: «O, Senyora mia! Hajau pietat de mi, e recort se vostra merce de les grans dolors que he passat per la absencia del senyor Fill vostre, e que no hauia altre reparo, en la mia dolor, sino pensar que vostra clemencia restaua en la mortal vida; e si ara yo pert la vista vostra, incomportable sera la dolor mia! Muyra yo, Senyora, e de vostra clemencia no sia separat!» E la Senyora, honrant lo molt per la gran dignitat que tenia, no permes que stigues agenollat e manal seure, e dix li: «O, Pere molt venerable! Preniu remey en vostra dolor, car lo meu Fill, per la gran feruor e amor que en vos ha trobada, lochtinent seu vos ha constituit, comanant vos lo regiment de les animes, a sa Magestat tan cares. E fins açi yo he portat la major part de aquest carrech, car en solicitud e ansia continua so stada en refrenar los creents en la fe catholica, e tirar lo que hi eren, ab gran amor e caritat, a la vera creença, car per aço me hauia lexat lo meu Fill en la terra. Ara, que yom parteixch [332] de vosaltres, a vos resta la cura general de la Esglesia, segons lo meu Fill laus ha acomanada; e yo, de part sua e mia, laus torne acomanar molt carament. E perço, venerable Pere, es molt necessari que resteu en lo mon per complir largament lo vostre treball e offici, lo qual, encara que sia acompanyat de moltes fatigues, es ple de infinits merits, los quals vol lo meu Fill vos guanyeu perque en lo seu regne vos colloque, en gran excellencia de gloria, molt prop de si, com a vicari seu molt digne. Axi, Pere, puix sou cert de la gran amor quel Senyor Fill meu e yous portam, e que nous lexam en la terra sino per augment dels vostres merits, preniu ab paciencia lo restar, car segur sou lo premi vostre nous fallira.» E sanct Pere, ab grans lagrimes, pres les mans de la Senyora e, besant aquelles moltes vegades, dix: «Paratus sum et non sum turbatus, vt custodiam mandata tua.» Volent dir: «O, excellent Senyora! Ab tot que lo restar en la mortal vida sia a mi pena e dolor inrecomptable, puix al Senyor meu e a vostra merce plau, yo so prompte e aparellat, sens torbacio deguna, seruar e fer los manaments de vostra clemencia, car so cert tot lo que aquella mana es voluntat e ordinacio de la Magestat diuina, a la obediencia de la qual tot genoll se deu ficar en terra ab profunda submissio de voluntat e de obra.» E axi sanct Pere dona fi en son parlar, prenent benedictio de la Senyora, qui ab molt amor la hi dona.

 

CAPITOL CCLXXXIIII. COM LA SENYORA LOHA E REUERI MOLT LO GRAN APOS-[333]TOL SANCT PAU PER LA SUA EXCELLENCIA E INFLAMMADA CARITAT, E PRES DE AQUELL COMIAT, E DEL GRAN AMADOR DE LA CREU SANCT ANDREU, E DELS ALTRES APOSTOLS, DONANT A TOTS LARGAMENT LA SUA BENEDICTIO

E apres se acosta a la Mare de Deu lo gran e excellent sanct Pau, lo qual sa senyoria rebe ab molta amor, manant li tantost ques segues al costat de sanct Pere, car dinge era de preceyr a tots los altres; e, mirant lo ab gran delit, dix: «Tu es vas electionis, et doctor gentium in vniverso mundo.» Volent dir: «O, Pau! E quant vos deueu alegrar e molt seruir aquell magnanim Senyor qui tan gran vos ha fet en la terra, e molt major, sens comparacio, vos fara en lo Cel! Car dich vos, certament, que aquella bondat diuina vos ha fet vn vexell singularment elet, en lo qual ha posat tanta perfectio de virtuts que a tots vostres germans haueu passat: darrer sou cridat e primer sou en dignitat. Vos sou lo gran doctor de les gents e preycador del mon vniversal: mes gents conuertireu vos sol que tots los altres apostols. O, Pau glorios! Ab quant repos e plaer me parteixch de la mortal vida lexant a vos en aquella, car so certa ab gran e feruentissim animo preycareu, exalçant lo nom del meu Senyor e Fill Jesús! Quia tu es zelator noue Legis; car vos sou e sereu zelador molt gran e molt singular de la nouella e sancta Ley per lo Fill meu instituyda.» E sanct Pau, responent a la Senyora, dix li: «Sacratissima [334] Mare de Deu: puix yo no he mereixcut seruir la Magestat del senyor Fill vostre peregrinant en lo mon, tenia a singularissima gracia seruir a vostra merce tots los dies de ma vida, he mes molta dolor partir me de aquella e restar en esta miserable terra; pero, puix vostra clemencia diu que aquesta es la voluntat del Senyor, qui me segregauit ex vtero matris mee e vocauit per gratiam suam, al qual yo so tant obligat per hauer me elegit e triat per a si ans de exir del ventre de la mia mare, e cridar me ab tanta amor a la gracia e conexença sua, que no es pena que pensar ni nomenar se puga que a mi no sia dolça per seruir lo Senyor e Redemptor meu, quia Christo confixus sum cruci, car ab aquest dolç Senyor Jesuchrist, amador meu, so crucificat en la sua creu, e axi ligat ab aquell que ni mort ni vida ne cosa creada me pot separar de la amor sua, e puix se quant li son cares les animes que en lo mon resten, per aquelles vull posar la vida e offerir me promptament al seruir de tots; quia sapientibus et insipientibus debitor sum; car, a sauis e a ignorants, a tots me constituixch deutor per amor de aquell qui de tots es general Redemptor. E sia certa vostra merce cupio anathema esse pro fratribus meis; que yo desige esser estimat e punit per vn gran reprouat, e que les animes de mos germans fossen enuisçerades en la amor de Jhesus, Senyor meu; e volria esser apartat de tota consolacio e repos spiritual e corporal per tirar les animes a la conexença de aquell qui tan carament les ha remudes. Quia mihi viuere Christus est, et mori lucrum, [335] gloriari me oportet in cruce Domini mei Iesu Christi; car la vida e delit meu es mon Redemptor, e morir per ell e per les animes per sa clemencia tan amades es a mi grandissim guany e abundosa riquea, e perço me es necessari sols gloriar me en la creu del meu dolç Senyor Jesuchrist. Axi, Senyor, puix a la Magestat diuina e a vostra merce plau que yo continue lo treball de la mia preycacio, non recuso laborem: fiat voluntas tua; no vull recusar treball nengu que per aço haja a passar, ans los accepte ab singular delit, e estime a multissima gracia sia fet de mi lo que vostra senyoria mana, car obeint aquella so cert compleixch la voluntat diuina.» E la excellent Mare de Deu, que en tals sperits se adelitaua, hoint les feruentissimes raons de sanct Pau lança moltes lagrimes per goig inestimable, loant la potencia diuina de tal mutacio, que aquell qui solia esser tan cruel perseguidor de la Esglesia era ara doctor excelentissim de aquella e amador singular dels seus germans e proysmes, que tant hauia auorrit. E dix li sa senyoria: «O, Pau! Y quant malegre de la vostra feruentissima caritat, la qual so certa queus fara fer grans e singulars obres, a les qual sera dat premi inestimable per aquell magnanim Senyor qui dat gloriam et honorem operanti bonum; car de sa Magestat de hon deuallen tots los dons e gracies e riquees singulars, ell es lo qui dona gloria eternal e durable als seruidors seus, e honor e excellencia inestimable als qui per amor sua fan bones obres e virtuoses, segons so certa vos fareu. Perque, restau alegre e consolat ab la benedictio mia, [336] et continuau vostra feruentissima preycacio.» E lo glorios Pau, ab moltes lagrimes, besa les mans a la Mare de Deu, regraciant a sa altesa la benedictio que tan largament li hauia donada, la qual ell acceptaua ab singular deuocio, creent li seria vn escut ferm e molt segur en les batalles e persecucions. E, acabant sanct Pau de pendre comiat de la sacratissima Verge Maria, acostas aquell antich e venerable apostol lo glorios sanct Andreu, agenollant se dauant sa senyoria ab grandissim plor, dix: «O, clement Senyora! Y prengaus pietat de les cansades canes mies, e recaptau me gracia ab lo meu Senyor e Fill vostre que yo muyra primer de vostra senyoria e vaja dauant com aposentador de aquella, car ja sap vostra merce quanta es stada la dolor que yo he passada del partiment del meu Senyor e Mestre, e que no hauia altre spay sino pensar que vostra senyoria restaua en la terra en lo loch de sa Magestat, a la qual podiem recorrer en totes les necessitats nostres! Ara, Senyora, sera complida e acabada la soledat e orfendat nostra! Apartau me, Senyora, de aquesta vida per mort, e no veja tanta dolor en la fi dels meus dies!» E la Mare de Deu, rebent lo ab molt amor, dix li: «O, Andreu, amador singular de la creu! Encara no es vengut lo temps del vostre morir. Preniu ab paciencia lo aturar de la mortal vida, car la preycacio vostra es molt accepta al meu Fill. Perque, treballau en manifestar e exalçar la virtut de la creu e enamorar los peccadors dels misteris de aquella. E aço es tan profitos e tan necessari a les animes remudes, que vos nous deueu cansar de aquest tan glorios exer-[337]cici, quia qui participant passionibus, participant et consolationibus, car qui sera participant en les passions e dolors de la creu sera participant en les consolacions e alegries que della senten los vers contemplatius e amadors del Fill meu, qui en aquesta gloriosa creu ha celebrat lo gran misteri de la redemptio humana he la feta nau e passatge molt segur per anar al regne seu. En aquesta excellent nau entrareu vos, virtuos Andreu, finint lo terme de la vida vostra, pujant en aquella ab sobiran goig, estenent lo vostre propri cors per vela, offerint lo als tempestuosos vents de la tirannica crueldat, qui per oy del vostre Mestre e Senyor vos leuaran la vida. E aqui haureu combat molt stret de innumerables turments; e vos, com a fidelissim caualler, stant dos dies encallat en lo port per fortuna molt aspra, ab delitos e reposat animo preycareu, de la nau, als qui resten en la terra, e conuertireu infinida gent. E apres, per força de penes rompent les anchores de la vida vostra, ab gran tranquilitat e repos atenyereu gloriosa fi de vostre viatge, e sereu rebut ab singular gloria en lo regne de Paradys, hon sereu ajustat ab lo senyor Mestre vostre e ab mi, quius rebrem ab molt gran goig jrrecontable. Axi, virtuos Andreu, nous enugeu de la tarda, puix sperau tan bo e tan segur passatge.» Lo qual, ab moltes lagrimes, respos a sa senyoria, dient: «O, Senyora excellent, que gran e singular es la alegria que la anima mia sent de la bona noua que vostra merce me ha dit, que en creu finare la vida mia, a exemple del meu Senyor e Mestre! Car, cer-[337]tament, hoc est quod semper obtaui, nemo mihi amabilior, nemo mihi familiarior: quia ego crucis Christi seruus sum, et amator tuus semper fui, car aço es stat tostemps lo meu desig e la mia special demanda: que en creu, ab palma de martyri, acabas lo terme dels cansats dies meus; e cosa en lo mon, clement Senyora, no es a mi puix amable e puix familiar que la sancta creu del Senyor meu Jesus, de la qual so yo seruent, e amador de aquella so stat tostemps, e morir en ella es a mi sobirana gloria! Sols, Senyora, desije fos huy la jornada; e de aço supplique vostra excellencia me recapte gracia, car ja defall la mia anima per desig de veure aquell Senyor qui es vida e delit meu!» E la sacratissima Verge, abraçant lo ab molt amor, dix li: «Andreu virtuos: nous congoxeu si la vida vostra no feneix tan prestament com volrieu, que no pot esser molt larch lo temps de vostra peregrinacio, car la feruor del vostre sperit es molt gran e la preycacio vostra molt odiosa als infels, los quals no hauran repos fins que a vos e als vostres germans vos façen finir la vida ab multitud de turments; permetent aço lo Senyor per gran augment de gloria de tots vosaltres, perqueus delibera molt exalçar en lo seu regne. E axi, Andreu, restau ab la benedictio del senyor Mestre vostre e mia.» E, apartant se sanct Andreu, vingueren los altres apostols, de hu en hu, a pendre comiat de la Senyora, ab molta dolor e lagrimes; e sa senyoria los consola els beney molt largament, a cascu per si, mostrant los singular amor com a fills molt cars, dient los que en ses necessitats recorreguesen a sa [339] merce; que en loch anaua quels podia molt ajudar e mostrar la gran amor quels tenia. E tots, ab molta dolor e plor, comanauen se a sa clemencia, supplicant aquella los impetras gracia dauant la Magestat diuina que prestament ixquessen de la mortal vida.

 

CAPITOL CCLXXXV. COM LA AMABLE MAGDALENA SUPPLICA AB GRANS PLORS LA SENYORA QUE LI PLAGUES PENDRELA EN SA COMPANYIA; E SA MERCE, AB GRAN AMOR, PRES DE ELLA COMIAT, DEXANT LI EN COMANDA LA STIMADA CORONA DEL SEU FILL, LA QUAL FON PER TOTS ADORADA E BESADA AB GRANS LAGRIMES E DEUOCIO

E acabant los apostols, vingue la seraphica Magdalena; e, lançant se als peus de la Senyora, ab vn crit e plor tan gran que paria lo cor li volia rompre, e dix a sa altesa: «O, ma Senyora! Veig que a tots manau que resten, e tinch gran temor no sia axi de mi. O, Senyora excellent, nou permetau! Vaja yo sola ab vostra merce, e no reste en tan penosa vida! Nom separeu de la vostra companyia, amada Senyora, car cosa en lo mon nom feya aconortar de viure sino sols desig de seruir vostra senyoria! E, separada de aquella, ¿que sera de mi? ¿quin conort pore pendre jn loco peregrinationis mee? Car, en tan dura peregrinacio com sera la mia, consolacio ni remey pendre no puch! Ajudau me, Senyora mia; e, puix anau a reg-[340]nar e a posseyr goigs infinits, nom dexeu en tanta dolor e pena!» E la Mare de Deu, qui carament amaua a Magdalena, veent la axi turmentada, abraçala stretament, plorant molt largament ab ella, mostrant hauer molta compassio de la sua pena, e dix li: «O, Magdalena! Y vos sabeu quant mes plaent la vostra companyia; e, puix en la terra maueu tant ajudat a plorar les mies dolors, volria que anasseu de present ab mi a sentir los goigs e delits que meritau per vostra feruentissima amor. Mas, puix lo meu Senyor e Fill ama tant los peccadors que vol e mana per exemple dells resteu en la mortal vida, siau contenta de obeir a sa Magestat, puix sou certa tot lo que de vos ordena se fa ab multissima amor, eus vol sa clemencia manifestar al mon e que coneguen quant es ferma la amor vostra que, restant en aquesta vall de miseria sens lo vostre excellent Mestre e sens mi, fareu obres tan altes e de tanta virtut que immortal sera la vostra memoria entre los mortals: per tots sereu dita spill dels peccadors. E apres, en lo Cel, sereu tant exalçada, que en vos molt clarament contemplaran los benauenturats les misericordies diuines, e conexeran que sola amor es aquella que tant plau a nostre Senyor Deu, que aquell en qui la troba dona les principals cadires e honors en lo regne seu, segons vos posseyreu en aquella gloria eterna molt complidament. E, com mes viureu e majors treballs sostendreu en aquesta vida, mes augmentareu en la gloria que sperau; e perço, Magdalena, me plau lo vostre aturar. Preniu lo ab paciencia, car de vostra exal-[341]tacio molt men alegre, car gran es la amor que yous tinch. E, perque canegau quanta es en aquest meu partiment, vull dexar a vos la millor e pus cara joya que posseixch, car sou digna de posseir la: ja sabeu, amada Magdalena, que, de totes les insignies que seruiren al Fill meu en la passio sua, a mi no ha restat sino la preciosa corona que vos e yo li leuam del seu turmentat cap en aquell dia doloros quel posam en lo sepulchre. Aquesta ma acompanyat en la peregrinacio mia. Ab quantes lagrimes la he regada e ab quanta dolor la he continuament contemplada, no es possible dir ho! Ara que lo Senyor vol dar fi a les penes e dolors mies, lexe a vos aquest legat, que so certa lo accepatareu ab singular amor e la reuerireu e estimareu per reurencia de aquell que per amor vostra la ha portada en lo seu glorios cap. O, Magdalena! Y quant restau ben acompanyada tenint ab vos vna tal reliquia! Siau certa que de les abundoses lagrimes que dauant ella lançareu sortiran a vos consolacions tan altes que poreu dir: Venerunt mihi omnia bona pariter cum illa; car ensemps ab aquesta conexereu que vendra en la anima vostra tot be e delit, e sentireu dins vos en gran abundancia la amor e gracia de aquell a qui desijau anar. E, puix a sa Magestat plau que experimenteu aquestes coses ans de passar de aquesta vida, siau conforme ab la voluntat sua.» E Magdalena, que hou lo parlar de la Senyora, tan amoros e tan dolç, caygue esmortida als peus de aquella, car amor e enyorament se combatien dins lo seu piados cor. E, retornant, dix a sa merce: «O, ma Senyora, que, [342] tant com mes amor sent de vostra senyoria, tant major coltell de dolor trauessa la mia anima que de vostra altesa me haja de partir! Mas, puix al meu Senyor y Mestre plau axi e a vostra senyoria, presta so a passar tot turment, per gran e incompoprtable sia, per obeir vostres altees; e bese les mans a vos, Senyora, de aquesta lexa tan singular de la gloriosa corona del meu amat Mestre y Senyor. Tan heretada e tan rica reste yo, la mia Senyora, que per esta dexare totes coses, e germans e parents, e fugire ab aquella en tan aspra solitud, que neguna cosa que delit ni plaer puga donar als meus vlls veure ni sentir no vull, e, perdent la companyia de vostra senyoria, tota conuersacio de persones me seria turment pijor que mort! Ja, Senyora, per a mi, lo mon es finit, e totes les coses sues: sols me resta gloriosa companyia de la sacratissima corona! Plorar ab ella sera lo meu delit;  contemplar les dolors e penes de aquell qui per mi les ha ab tanta amor portades sera tota la refectio e vianda mia! Altre repos no vull sino dolors y penes, puix so certa aquest es lo cami de Paradys, per lo qual lo meu Senyor e vostra merce sou anats!» E la Senyora magnanima volgue metre a Magdalena de la riquissima joya que lexar li volia; e, traent sa senyoria aquella excellent corona, qui ab gran reuerencia tenia molt estojada, mostrala en presencia de tots, ab grandissim plor, dient: «Veus açi, fills meus, la dolorosa corona quel vostre Rey e Senyor porta en aquell solemne dia que celebra la redemptio de natura humana.» E tota aquella sancta companyia, ab deuocio e lagrimes, ado-[342]raren aquella sancta corona per reuerencia de aquell Senyor qui ab tanta pena y escampament de sanch la hauia portada, dient, ab gran feruor e deuocio: «Tuam coronam adoramus, Domine: tuum gloriosum recolimus triumphum.» Volent dir: «O, Senyor! Y adorant la vostra corona recordam e veneram aquella triumphal y gloriosa victoria que ab ella haueu agut del superbios dyable, leuant li la presa de les mans, deliurant natura humana de la tirannica potestat sua, restant vos, Rey inuincible, excellent y estrenu vençedor de la batalla.» E acostaren se cascu, ab molta reuerencia, a besar aquella sagrada corona. E la Senyora los senyaua ab ella; e sentien de aquell glorios tocament tanta e tan singular consolacio, quels paria veure aqui present lo Senyor e Mestre seu. E tots, ab gran crit e plor, digueren: «O, Senyora excellent! Ara tenim senyal molt cert que la partida vostra es molt presta, com de tal joya vos desexiu! E la Mare de Deu, liurant a Magdalena aquella singular reliquia, dix li: «Amada mia: aquest tresor vos coman de part del meu Fill e mia, car en la terra no pot restar en poder de persona que ab mes amor e deuocio la tinga. Vos li sabreu fer cada dia noues contemplacions e deuocions, de que sentireu infinides consolacions.» E Magdalena, prenint la dita corona de les mans de la Senyora, besa aquella ab tan gran feruor de amor, que paria la volgues metre dins la anima. E, besant la ma a la Mare de Deu, que donada lay hauia, dix a sa senyoria: «O, clement Senyora! Y, de quanta estima es aquest do que de vostra merce he rebut, nos pot dir per lengua humana! [344] Diuinitas nihil esse dixi in comparatione illius: nec comparaui illi omnem lapidem preciosum: quoniam omne aurum in comparatione illius, arena est exigud, et tanquam lutum extimabitur argentum in conspectu illius; car totes les riquees del mon son no res, per a mi, en compracio de aquesta, ni la puch acomparar a deguna pedra preciosa que sia, car a totes passa en excellencia de bellea; e lor e les altres magnificencies mundanes son, per a mi, de menys estima que vna poqueta de arena en comparacio de aquesta joya; e axi com vn poch de fanch es per mi estimat lo argent e totes les coses que per los homens son estimades, stant yo en seruici de aquesta impreciable corona e tenint la en presencia mia; la qual james de mi se partira, de dia ni de nit. Aquest sera el meu oratori e tot lo meu refugi: altre descans, Senyora, no haure sino tenir esta sagrada reliquia en les mies mans e a ella dreçar les mies doloroses paraules, recordant de cor e recitant de boca les penes e dolors quel meu Senyor ha passades, puix axi li plau reste sola e desemparada en aquesta vall de lagrimes e de miseria, sens la companyia, a mi tan cara, de sa Magestat e de vostra senyoria!» E, dient aço Magdalena, abundaua en tantes lagrimes que perde lo parlar; e, lançant se als peus de la excellent Mare de Deu, besaua aquells, no podent se de aqui partir. E la Senyora feu la dreçar, abraçant la y besant la ab molta amor, donant li la sua benedictio molt complidament. [345]

 

CAPITOL CCLXXXVI. COM LA SENYORA PRES COMIAT DE SES GERMANES, E DIX A LA MENOR LES GRANS EXCELLENCIES E GLORIES DELS DOS SOS FILLS, E COM PRESTAMENT VEURIA LO SEU FILL JACME VENINT EN COMPANYIA DEL SENYOR; E APRES SE DESPEDI DE SANCTA MARTA E DE LES ALTRES, BENEYNT A TOTES AB GRAN AMOR

Despedida Magdalena, acostaren se a la Mare de Deu les sues dos sanctes germanes, ab grandissim plor, dient li: «O, germana Senyora! Y ¿no sap vostra merce la amor que nosaltres vos tenim, e que separar nos de la vista de vostra excellencia nos sera pijor que mort? Nons lexeu, Senyora en la mortal vida! Supplicau al senyor Fill vostre que mane finir la vida nostra, car ab gran plaer lexarem los fills e totes coses per seguir vostra senyoria!» E la Senyora, ab molta amor e compassio, dix los: «Germanes mies molt cares: ja sabeu la obediencia quant es plaent a nostre Senyor Deu; e, puix a sa Magestat plau que resteu sens mi algun temps en aquest miserable mon, obeyu sa clemencia alegrament e siau contentes del que ordena, car tot ho fa per augmentar e crexer lo merit de vosaltres.» E dix sa senyoria a la mare de sanct Jaume y de sanct Johan: «Germana: alegrau vos, que lo senyor Fill meu, ara, en la sua venguda, per consolacio vostra portara en companyia sua lo vostre amat fill Jaume, [346] qui per excellent martyri es passat de aquesta vida; e veureu e conexereu, tant com per vlls mortals se pot compendre, la gloria e benauenturança sua, e haureu experiencia certa de la gran e singular amor que lo Fill meu te a vos e als fills vostres, e ha ben acceptada la demanda que li fes quant digues: Hic vt sedeant hij duo filij mei: vnus ad dexteram et vnus ad sinistram in regno tuo. Ab tot que sa Magestat mostras en aquell cas dar vos negatiua, siau certa, germana, que sa clemencia complira vostre desig; car, en aquella insigne processio que lo meu Fill ha ordenat que vagen los seus amats apostols de la terra fins al Cel, lo fill vostre Jaume porta la dauantera, car primer de tots es mort, e a ell seguiran los altres, anant segons lorde e temps que la sauiesa diuina los ha ordenat. Lo estrem de aquesta processio tendra lo mundissim fill vostre e meu, Joan, com a prelat molt singular e digne de esser collocat en lo puix estimat e honrat loch, car ell morra puix darrer de tots sos germans los apostols. E veureu aquests dos fills vostres, segons haueu demanat, com a dos grans senadors, seure molt propinques al Rey del Cel en lo glorios regne seu. E no solament aquell magnanim Senyor vol axi collocar vostres fills en lo eternal regne seu, ans plau a sa Magestat que en la terra sien venerats, tant com lo mon durara, en los dos strems de la terra: la hu en lo leuant, qui es en la mandreta; laltre al ponent, qui es la esquerra. Car lo excellent Joan, en les parts de Asia, seura en cadira de immortal memoria per les grans e mirculoses obres que [347] aqui haura fetes en la vida sua; e Jaume, en les parts de Galicia, com a singular patro de tota la gran Espanya, seura en cadira triumphant de indelible recort, car, per potencia de infinits miracles, apres la mort sua conuertira tota aquella terra. Axi, germana, ab la alegria que dignament podeu hauer de la gran gloria e excellencia de vostres fills, aconorta uos de restar en la terra tant com al Senyor sera plaent.» E, dit aço, la Senyora abraça e besa ses amades germanes; e elles, ab grandissima dolor e enyorament, besaren la ma a sa clemencia com a Senyora e major germana, demanant a sa altesa los donas la benedictio sua. E sa merce les beney ab molta amor, e axi se despedi de aquelles. E apres la gloriosa Martha se acosta a la Senyora, e, besant la ma a sa merce, dix li: «O, clement Senyora! Y puix vos ha plagut tan largament esser seruida en la casa mia, e aquella haueu ennoblida ab la presencia vostra, nom dexeu ja puix en casa tan desolada y tan desfauorida com sera la mia perdent tala hosta! Portau me, Senyora, en la habitacio del Cel ensemps ab vostra senyoria, car per a mi ja en la terra no pot hauer sino penes e dolors partint me de tan amable companyia!» E la sacratissima Mare de Deu, ab molta amor, dix li: «O, caritatiua Martha! Les obres de pietat vostres molt son acceptes al senyor Fill meu y a mi, e no vol sa Magestat encara feneixquen, ans vol que augmenten de cada dia; e perço li plau que resteu en la mortal vida per lonch temps. E de aço deueu esser contenta, quia caritas non querit que sua sunt; car la vera e feruentissima [348] caritat no demana ne vol les consolacions sues, ans lo be comu e de sos proysmes. Siau certa, Martha, que, ab tot en la vida actiua, de la qual vos sou capitana, haja molts treballs e grandissimes torbacions, los merits e premis que aquella ateny son infinits. E, com mes viureu e en tals treballs continuareu, major gloria, haureu; e alli sereu molt ben pagada de la gran amor que al Senyor Fill meu e a mi haueu mostrada, e de la seruitut tan ansiosa e ab tan amorosa diligencia que en casa vostra hauem haguda. Res no sera en oblit de les piadoses obres vostres, dignes de gran retribucio; car per loguer de la casa terrenal haureu la immensitat del Cel per posada e repos vostre, e per los treballs e cansament haureu delits no recomptables qui eternalment durara[n]. Axi, Marta, restau ab la benedictio del meu Fill e mia; e recomanvos carament vostra germana, qui ab tanta dolor resta, e tots los altres seruents del meu Senyor e Fill.» E besala la Senyora ab molta amor; e Martha besa les mans a sa altesa ab tan gran plor que paria volgues rompre per les entramenes. E axis parti de sa senyoria, sens poder dir paraula. E, hauent tots pres comiat de la excellent Mare de Deu, stauen ab singular deuocio escoltant les paraules tan singulars e trascendents que de aquella boca virginal exien.

 

CAPITOL CCLXXXVII. COM, ACOSTANT SE LO PASSAMENT DE LA MARE DE DEU, FON APPARELLAT VN SINGULAR STRADO E CADIRES PER A LA MAGESTAT DEL SEU [349] FILL, QUE VENIA AB GRAN MULTITUD DE ANGELS E SANCTS, E LO GRAN CAMARLENCH SANT MIQUEL PRESENTA VN EXCELLENTISSIM MANTO A LA INCLITA SENYORA

Venint la mija nit del terç dia, la sagrada Verge senti en lo seu eleuat sperit que lo senyor Fill seu era ja molt prop, qui venia per sa senyoria ab tota la cort del Cel. E, alegrant se molt sa merce, dix als apostols e a tota aquella gent que ab ella eren: «Alegrau vos, fills meus, car prestament sera açi lo que yo tan carament desige, e ab la vista del qual vosaltres sereu tan alegres e aconsolats, que tota la tristicia e dolor que teniu del meu partiment vos sera releuada, e les vostres animes rebran consolacio no recontable de aquella tan singular vista del Fill de Deu e meu.» E tots, hoint la Senyora, stigueren ab les penses eleuades, ab desig infinit de veure aquell Deu e Senyor qui tan carament amauen. E, stant axi, començaren a sentir la gran melodia angelica. E primerament entraren en la cambra quatre angels portant catifes e coxins e dos excellents cadires, e feren lo strado molt singular e solemne per a seure lo Senyor e Redemptor nostre e la excellent mare sua. E apres entra lo gran Princep sanct Miquel acompanyat de multitud de angels, mostrant se tots en forma humana per consolacio e alegria de la Senyora e de la deuota companyia sua. E, agenollant se sant Miquel dauant sa senyoria per besar li la ma, dix a aquella: «Senyora molt excellent: yo so açi trames per tota la sancta [350] Trinitat per seruir vostra merce de camarlench en aquesta altissima solemnitat de la gloriosa coronacio vostra.» E la humilissima Verge, leuant se de peus, lo rebe ab molta amor, mostrant estimar lo molt per esser tan insigne  Princep e a ella tan affectat; lo qual supplica sa senyoria se volgues tornar a seure. E girant se lo dit sanct Miquel a vn angel que de prop li staua ab vn gran baci dor molt singular en que venia vn excelentissim manto, e prenintlo lo glorios Princep, presental a la Mare de Deu, dient: «Serenissima e inclita Senyora: sia de vostra merce abrigar se aquest manto en aquesta tan excellent festa, car es molt propri per a la present jornada, en la qual vostra senyoria se te ha pesentar dauant lo consistori de la sanctissima Trinitat per rebre guardo de les penes e dolors que en la mortal vida haueu sostengudes ab inuincible paciencia. Lo dit manto, Senyora, es de purissim or, per diuinal potencia obrat, passant totes les bellees que per enteniment huma se poden pensar; en lo qual manto son sembrats ·lxij· fermals, de bellea e valor inestimable, significant lo nombre dels anys, tan ben despesos, de la vostra singular vida, la qual huy finara a gran gloria de vostra senyoria. En cascu dels dits fermals, inclita Senyora, son esculpides e pintades totes les grans e virtuoses obres que en cascun any de la edat vostra haueu exercitades. En la fresadura de aquest manto son brodades e scrites molt complidament totes les dolors que en lo mon haueu passades per la mort e penes continues del vostre tan amat Fill, que vos per mes que propries haueu esti-[351]mades, tenint les tostemps dauant la vostra pensa per indelible memoria. Ara, Senyora, en aquesta gloriosa entrada del vostre regne, les portareu dauant, en lo vostre manto, per fer de aquelles present al eternal pare, lo qual per cascuna de elles vos dara tan gran e tan alta remuneracio que podeu esser molt certa que la gloria e excellencia que vostra senyoria merita excedit omnem altitudinem que post Deum dici vel cogitari potest; car la magnitud e granea del merits vostres excelleix tota dignitat e excellencia que dir ni pensar se puga apres Deu, del qual vos sou digna Mare.» E hauent se la Senyora abrigat aquell glorios manto, stant encara de peus, entra aquella infinida multitud de angels e homens qui ab lo Senyor venien, ab singulars esturments e sons de gran melodia, cantant, ab inestimable goig e indicible alegria: «Gaude qui post Christum scandis, et est honor tibi grandis in Celi palacio.» Volent dir: «Alegrau vos, Senyora excellent, car apres lo vostre diuinal Fill e Redemptor general de tota natura humana pujareu vos, Senyora, en lo gran palau celestial, hon vos sera feta honor tan gran que pensa humana estimar no la pot!»

 

CAPITOL CCLXXXVIII. COM LO PRINCEP GABRIEL DONA LO CEPTRE DE LA GENERAL SENYORA A LA HUMILISSIMA VERGE; LA QUAL, VENT VENIR LA MAGESTAT DEL SENYOR, ADORA E ABRAÇA AQUELL COM A DEU E FILL SEU, E PER AQUELL SA MERCE FO MOLT REUERIDA E LOADA [352] COM A DELITOS ROSER HON LA SANCTA TRINITAT HAUIA PRES JUBILEU

Essent lo Senyor junct a la porta de la cambra hon la sacratissima Senyora staua, entra lo gran secretari Gabriel, qui dauant de sa Magestat venia ab vn ceptre en la ma, de singular bellea; e, ficant lo genoll dauant la alta Senyora, dix a sa clemencia: «Ecce vnigenitus dilectus Filius tuus Mater Dei et hominis.» Volent dir: «O, excellent y serenissima Senyora! Alegrau vos e hajau singular goig, car veus açi lo vostre vnigenit e tan amat Fill; car gran raho teniu de hauer goig infinit trobant vos Mare de Deu e gome, per la qual dignitat sou Senyora e Reyna general dels angels e homens! E perço lo eternal Pare tramet a vostra altesa aquest çeptre, fent vos certa de donar vos huy la possessio del regne ab totes les excellencies de gloria queus promete lo dia que fos Mare del seu diuinal Fill.» E la Senyora, recomplida de goig inestimable veent la Magestat del seu amat Fill que ja entraua per la porta ab tanta gloria e magnificencia, ixque a rebre sa clemencia ab grandissima alegria, adorant lo primer com a son Deu e Creador, e apres lo abraça com a Fill molt amat exit de les sues propries entramenes. E lo Senyor la reueri com a vera Mare sua molt cara, dient li ab gran afabilitat e graciositat de cara: «Aue, rosa deitatis et precelse Trinitatis floridum rosarium.» Volent dir: «Deu vos salue, Mare mia molt amada, qui sou rosa tan alta, per la potencia diuina creada sens neguna macula en lo ort espinos de natura [353] humana, e per singular excellencia sou dita roser florit de tota la sancta Trinitat! Car en vos pren repos e jubileu de gran delit lo meu Pare eternal, hauent vos elegida, ans que lo mon creas, per a fer vos Mare mia, qui so lo seu vnigenit Fill, e ensemps ab mi vos ha donat totes les gracies e excellencies que comunicar se poden a pura creatura. E yo, Mare mia, dins aquest roser he fet lo meu jubileu venint en la mortal vida: nou mesos so stat tancat dins ell ab sobiran delit; e eternalment me alegrare de esser Fill vostre, e vos de esser Mare mia. O! quant se delita lo Sperit Sanct en aquest suauissim roser, en lo qual ha pres jubileu tan amoros queus ha elegida per sposa sua molt singular, e dins aquest verger ha fet aquella obra, tan noua e tan merauellosa que passa tot enteniment angelich e huma, de la vnio diuina e humana, fent vos esser Mare de Deu e home, per la qual excellencia e dignitat pujareu huy a regnar sobre angels e homens e sereu Reyna general de tots!» E la humilissima Verge, hoynt se axi loar per la boca del senyor Fill seu, qui es veritat infalible, dix a sa Magestat, ab sobirana amor e reuerencia: «Tu pulcher es, dilecte mi et dechorus: quia tu es pulcher et bonus per essentiam, ego autem per participationem: vnde si quid pulchritudinis habeo, illud recepi a te quia me voluisti virtutibus et plenitudine gratiarum ornare et plenam gratie apellare.» Volent dir: «O, Fill meu y mon Deu y mon Senyor! Vos, amat meu, sou bell e ornat de incomprehensible pulchritut, car sou bell per essencia! Yo, Senyor, per la participacio maternal que ab vostra clemencia tinch he ates la bellea e gloria que posseixch, e de vos, Senyor, ho he rebut tot, car vos, amat meu, me haueu volgut per sola bonea vostra ornar de totes virtuts e plenitud de gracies, e plau a vostra clemencia yo sia plena de gran nomenada; de que yous reste de mes obligada que totes les creatures creades.» E, axi raonant se lo Senyor ab la sua sancta Mare, anant ma per ma, vingueren a seure en les dos cadires que los angels hauien aparellades.

 

CAPITOL CCLXXXIX. COM LO SENYOR CORONA LA SUA SACRATISSIMA MARE DE TRES EXCELLENTISSIMES CORONES PER LA SANCTISSIMA TRINITAT A ELLA DONADES COM A DIGNA EMPERADRIU, A LA QUAL TOTS LOS ANGELS E HOMENS DONAREN LAOR, HONOR E GLORIA AB INESTIMABLE ALEGRIA

E ans que lo Senyor e la sua amada Mare siguessen en aquelles solempnes cadires, dix sa Magestat a la sua excellent Mare: «Veni, coronaberis». Volent dir: «Veniu, Mare mia molt cara, e sereu coronada per la mia ma, ans de la vostra partida, de tres corones a vos trameses per tota la sancta Trinitat perque los dexebles meus, que açi son en cors mortal e han aturar en la terra, vegen alguna part de la gloria e excellencia que en lo Cel prestament haueu a posseir com a Emperadriu molt digna e Senyora de tots general.» E, agenollant se la humilissima Verge dauant lo seu Fill e Deu [355] eternal, foren aqui tres angels dels majors Princeps de Paradys, portant cascu vna de les dites corones en vn baçi dor de singular obra e bellea; e, ficant lo genoll ab gran reuerencia dauant la Magestat del Senyor e de la sua sancta Mare, offeriren aquelles a sa clemencia. E, prenint lo Senyor la primera e puix excellent corona, posala sobre lo cap de la senyora Mare sua, dient: «Accipe coronam quam tibi Pater meus preparauit in eternum.» Volent dir: «Preniu, Mare mia molt cara, aquesta corona, la qual vos tramet la Majestat del meu Pare, qui laus tenia fabricada e preparada, per la sua gran potencia, ans que lo mon fos creat, per a strenar laus en esta jornada. En aquesta digna corona son engastats ·xij· carboncles mes resplandents quel sol, mostrant que en ·xij· graus de singular puritat clarejau e resplandiu sobre tota creatura. En la qual corona son sembrades multitut de perles sens nombre, de bellea e granea molt singulars, mostrant les vostres excellencies e virtuts esser tantes qui no poden esser compreses ni comtades sino sols per aquell qui talaus ha volgut crear, mostrant en vos la gran magnitud de la diuinal potencia sua. E entorn de aquesta corona son scrites letres de esmalt molt estimat manifestant als miradors la dignitat vostra, les quals dien: Sol es, Virgo, eclypsim nesciens: sol in Celis de terra oriens: sol de Celis terram prospitiens: sol peccati nubes demoliens; volent dir: que sapien e coneguen, tots los mirants e contemplants la gloria e excellencia vostra, que vos, Verge purissima, sou lo clarissim sol qui james se es enfosquit per lo gran eclypsi del peccat [356] original, ans haueu tostemps clarejat mundissima de tota culpa; sou sol que, exint en la terra, haueu resplandit en lo Cel. E ara, que muntareu en lo Cel, lançareu los raigs de la claredat vostra sobre la terra com a sol molt glorios, jlluminant los habitadors de aquella, e ab la ardor de aquest sol seran destroits e a no res tornats los nuuols dels peccats de aquells qui a vos, sol luminos, reclamaran e inuocaran. E perço vol lo meu Pare porteu aquest titol en la vostra excellent corona.» E, hauent lo Senyor e Redemptor nostre posat la primera corona en lo cap de la serenissima Mare sua, sa Magestat prengue la segona corona, posant la damunt aquella per molt mes embellir la, e dix a la mundissima Verge: «Mare mia sanctissima: aquesta corona portareu per amor mia, en la qual son engastats ·xxxiij· diamants, de bellea e granea molt singulars, per aquells ·xxxiij· anys que yo en lo mon he aturat, en los quals vos me haueu ab tanta amor seruit y acompanyat, que ara es digna cosa resplandeixquen en vostra corona los infinits merits que de tan virtuosos treballs merexeu. O, Mare mia excellentissima, que la obra de aquesta corona es vn spill de la sauiesa mia, qui en pintar e embellir la me so adelitat, en la qual se troben ·xij· milia ·liij· esmaltes, de diuerses colors, per aquell nombre de dies que passaren dels dia que yo de vos prengui carn humana fins lo dia que fini la vida mia! E per les grans dolors que vos, per mi, en cascu de aquells dies haueu passat, haureu ara goigs infinits que james hauran fi. Aquesta corona es feta e texida de fulles de [357] murta, obrades dor molt singular, embellint molt la vostra corona; e son les dites fulles ·cxliiij· m· dcc· xxxiij·, car tantes hores justes passaren del jnstant que vos, Mare mia, me concebes fins al punct que en presencia vostra spiri en la creu. E perque en cascuna destes hores e moments de aquelles la caritat vostra es stada tan ençesa y tan feruent en la seruitud y amor mia, que james haueu cessat de fer serueys e obres en la persona mia, tan alts e a mi tan acceptes que en la terra no podien esser remunerats, ara, en esta jornada, rebreu la gloria e exaltacio [que] de tan continues e tan multiplicades e feruentissimes obres meritau; e sereu loada e magnificada eternalment, sens cessar, per tota natura angelica e humana, ab sobiran delit. E perço es scrit entorn de aquesta corona, ab letres molt clares de singular obra: Te beatam laudare cupiunt omnes sancti, sed non sufficiunt, nam tot laudes tibi conueniunt, o Maria; volent dir: que a vos, benauenturada Mare mia, desigen tots los sancts, ab singular feruor, loar e beneir, e no basten a sufficientment explicar la gloria e excellencia vostra, car a vos conuenen totes les laors que dir poden, o, Maria gloriosa! Car aquest gracios nom vostre, Mare mia, es delit e alegria de angels e homens, conuidant los a la laor e servitut vostra.» E, essent la humilissima Verge coronada de dos tan altes corones, lo Senyor prengue la terça corona, qui era de singular resplandor y bellea, e dix sa Magestat a la excellent Mare sua: «Feruentissima Mare mia: aquesta corona vos tramet lo Sperit Sanct, com a sposa sua molt digna, perqueus [358] mostreu coronada de tres corones en presencia de tots los seruents vostres qui seran presents en aquesta solemnitat vostra, perque coneguen sou la gran y excellentissima Emperadriu del Cel e de la terra. En la qual corona son engastats ·l· robins ardentissims e molts fins per aquells ·l· dies que passaren des que yo fuy resuscitat fins trameti lo Sanct Sperit sobre lo vostre collegi, del qual vos ereu doctoressa e regidora, e perque en aquells dies la caritat vostra fon tan exercitada en oracions continues demanant e desijant lo dit adueniment per confort e corroboracio dels meus apostols; perque aquella feruentissima caritat reluyra ara en la vostra excellent corona. E, per mes embellir aquella, son posades en singular orde ·cxx· perles, de bellea e blancor molt singular, per aquell nombre de lengues de foch que apparegueren en lo dit adueniment del Sanct Sperit, posant se departidament sobre lo cap de cascu de aquells qui en companyia vostra stauen, perque a tots sia molt cert que les gracies e dons que lo Sperit Sanct parteix entre tots los elets e amats seus, en vos, Mare mia, se troben justats en molt gran excellencia e singularitat, car la anima vostra sta axi disposta e apparellada a rebre les gracies e dons del Sperit Sanct que aqui sa clemencia abunda y escampa e dona les riquees e magnificencies sues sens mesura. Car vos, Mare mia, sou caxa dels seus thresors e posada molt cara del seu repos e delit; e perço entorn de aquesta corona es scrit, de letres dor de molt bella forma: Hec est domus fidelis, hoc immortale templum, in quo Speritus Sanctus [359] requiescit; volent auisar a tots los que contemplaran e miraran la vostra excellentissima corona que vos sou la fidelissima casa e temple de immortal memoria en que lo Sperit Sanct reposa e habita ab singular complacencia.» E, com fos la serenissima Verge axi altament coronada, sigues lo Senyor en la cadira per a sa Magestat apparellada, e mana seure la Senyora a la part dreta, molt prop de si, com a Mare sua singularment amada. E tots los angels e homens que aqui eren, admirats de tanta gloria e magnificencia com en la excellentissima Mare de Deu veyen ans de la sua partida (e eren certs que molta mes ne posseyria quant fos collocada en lo regne seu), ab singular alegria començaren a cantar dauant sa senyoria, dient: «Letare, Maria Virgo, leticia inenarrabili in anima et corpore in proprio Filio, per proprium Filium.» Volent dir: «Alegrau vos, clementissima Maria, Verge purissima, de alegria irrecomptable, en la anima y en lo cors, en lo vostre propri Fill, qui tal gloria vos ha preparada; e adelitau vos, Senyora, ab ell, que en segur sou de james perdre la sua companyia! O! quanta es la gloria e alegria que a vos, Senyora excellent, perue per aquest Senyor e propri Fill vostre, quia hec est omnium letantium pulchrum carmen, omnium regnantium sceptrum rectum, omnium peregrinantium panis vite, et omnium expectantium merces summa!», car aquest es, de tots los alegrants, lo bell e delitos cant e vera leticia; es la sua real Magestat, de tots los regnants, lo sceptre dret e segur e molt ferm; dels peregrinants en la mortal vida es pa suauissim donant [360] vida e salut; e de tots qui en sa clemencia speran es sobiran loguer e paga molt segura. O, Senyora, que lo goig, que vostra altesa te, de esser Mare de aquest excellentissim Fill, passa tota conexença angelica e humana! E perço, Senyora, vos sola sentiu e assaboriu aquest sobiran delit, e nosaltres tots nos alegram del que bastam a conexer, e del vostre goig, serenissima Senyora, eternalment festejarem en la gloria de Paradys, hon vostra excellencia sera molt prestament collocada.» E, hauent acabat de cantar, tots, de hu en hu, vingueren a besar la ma a la sanctissima Mare de Deu; e sa senyoria los mostra a cascu multissima amor, adelitant se molt ab ells.

 

CAPITOL CCXC. COM LOS SANCTS APOSTOLS, RECOMPLITS DE SINGULAR GOIG PER LA PRESENCIA DEL SENYOR, BESAREN LOS PEUS A SA MAGESTAT, QUI AB MOLTA AMOR E DOLÇOR LOS PARLA E BENEY, E DE AÇO PER TOTS LOS BENAUENTURATS LI FON DONADA SPECIAL LAOR

E los sancts apostols, qui ab grandissima alegria mirauen e contemplauen la Magestat del Senyor e Mestre seu, acostaren se a besar los peus e mans de sa clemencia ab sobiran delit, supplicant que, apres vna tan gran consolacio e tan singular com de la vista de sa Majestat hauien haguda, nols manas mes aturar en la miserable vida ab tan doloros enyorament com de la absencia [361] de sa senyorien sentirien. E lo Senyor, ab molta amor, dix los: «Jam non dicam vos seruos, sed amicos.» Volent dir: «O, fills meus! (que ja nous vull dir seruents ni creats, ans certament amichs molt cars). Car a vosaltres he comunicats secrets e delits tan grans que ja lo vostre star e habitar en la terra vos sera turment e pena de mort, preniu ho ab multissima paciencia per amor de vostres germans, car sols vos dexe en la mortal vida per reparacio del mon e perque ajudeu a saluar vostres proysmes tirant los a la conexença mia. Et iterum veniam ad vos, et gaudebit cor vestrum. E siau certs, fills meus, que altra vegada yo tornare, en la mort de cascu de vosaltres, per ajudar e confortar vos e dar vos lo premi glorios que haureu meritat; e lauors sera lo vostre cor alegre de singular goig, e haureu complidament lo que ara desijau, e sereu en companyia mia e de la mia Mare eternalment, ab alegria e consolacio sens fi. E aquesta sperança e seguretat que yous done vos sera confort e remey a passar la trista peregrinacio vostra.» E beneyls, lo Senyor, a tots los que aqui eren en cors mortal, axi homens com dones, donant en aquella diuinal benedictio a cascu tanta abundancia de gracies e consolacions quels paria ja esser en los delits de Paradys. E los benauenturats que aqui eren, axi angels com homens, ab grandissim goig mirauen la tanta consolacio e alegria que lo Senyor comunicaua als amats dexebles seus, e alegrant se infinidament del seu plaer e delit, ficant lo genoll dauant la Magestat del Senyor, digueren, magnificant sa clemencia: «Descendit Dei Filius ad [362] pauperum honorem: manauit Celi fluuius amoris rigans florem.» Volent dir: «O, bonea infinida! Y de quant vos son obligats los homens, car vos, Senyor, qui sou Fill de Deu eternal, deuallant ara del Cel en aquesta gran solennitat, feu tanta festa e honor a aquests pobrellets apostols e criats vostres, e sobre ells escampau lo dulcissim riu de la vostra amor e gracia, regant abundosament aquells com a flors odoriferes planctades per vostra clemencia en lort de la sancta Esglesia vostra! E ab aquesta olor, Senyor, de aquestes glorioses flors, humils e poques en quantitat e molt grans en suauetat e dolçor, sera tot lo mon conuertit e tirat a la conexença e seruitud de la Magestat vostra; e diran, ab singular goig: Flores aparuerunt in terra nostra; volent dir: Aquestes excellents flors ha fet lo Senyor aparexer en la terra nostra per donar lum als çechs, salut als malalts e vida als morts. E axi, Senyor, sereu loat e glorificat per totes nacions ab lo escampament de la olor de aquestes flors; perque, ab molta raho, vostra Magestat los ama els honra com a criats molt cars e fidelissims. E nosaltres, Senyor, nos alegram, de singular goig, de la consolacio a ells per vostra clemencia comunicada.» E axi tots ensemps feren grandissimes festes e alegries per dexar molt contents e aconsolats los qui hauien a restar en la mortal vida apres lo pujament de la Senyora.

 

CAPITOL CCXCI. DEL GLORIOS PASSAMENT DE LA SACRATISSIMA MARE DE DEU

[363] E acostant se la hora de la alba, lo gran Princep sanct Miquel, com a excellent camarlench, vingue e fica lo genoll dauant lo Senyor, dient a la Magestat sua: «Sia de vostra clemencia, excellent Senyor, desempachar la partida, car tot lo imperi de Paradys es apunct per a rebre la senyora Emperadriu, Mare de vostra excellencia, en aquesta noua entrada e festa singular de la coronacio real de sa altesa.» E lo Senyor ab cara molt afable, girant se a la sua sanctissima Mare, dix a sa senyoria: «Veni de Libano». Volent dir: «Veniu, Mare mia. Exiu de aquesta gran muntanya de Liban, qui es lo mon present, hon vos sou venguda a cercar la gracia e justicia original, quel vostre pare Adam hauia perduda, e haueu la trobada molt complidament, segons vos dix Gabriel quant vos denuncia lo concebiment meu. Car vos, carissima Mare, sou lo gran e excellentissim çedre plantat entre les spines de aquesta muntanya, axi ferm e dret que james vent ni tempesta de peccat original, venial ni mortal vos han pogut apartar per sols vn moment de la gracia e amor diuina per vos trobada, ans, tenint les raels molt fondes, per la vostra profundissima e perfecta humilitat haueu muntat tan alta que, tocant la cima de la vostra caritat fins a la altea del Cel, de alli me haueu fet deuallar per confermar Adam e als fills seus la gracia per vos trobada.»

 

EDICIÓ FACSÍMIL EN LA BIBLIOTECA VIRTUAL «JOAN LLUÍS VIVES»:
http://www.lluisvives.com/servlet/SirveObras/jlv/12698301924585940210435/ima0562.htm

 

_________________________

 

*     Ramon MIQUEL I PLANAS, Llibre anomenat Vita Christi compost per sor Isabel de Villena abadessa de la Trinitat de València ara novament publicat segons l'edició de l'any 1497, vol. III, Barcelona, 1916, p. 301-363.