Armand Puig i Agustí Borrell, Apòcrifs assumpcionistes (1990)

[327] La literatura apòcrifa sobre l'Assumpció de la Verge Maria al cel és exuberant. Erbetta parla d'unes quaranta obres amb fesomia pròpia, transmeses en manuscrits que daten del s. V en endavant i escrites en llengües ben diverses: grec, llatí, etiòpic, àrab, armeni, copte, siríac, eslau i irlandés. La primera referència segura a un apòcrif assumpcionista sembla ser la del Dedret Gelasià, el qual en dóna el nom: Liber qui apellatur Transitus Sanctae Mariae (n. 29). Aquest escrit és atribuït a un tal Leuci, personatge que apareix vinculat amb molts apòcrifs i que trobem també esmentat en el pròleg del Transitus B que publiquem en aquesta edició. Leuci i altres heretges de matriu gnòstica haurien tergiversat el trànsit de la Verge Maria i l'haurien barrejat amb doctrines errònies. Posteriorment, haurien arribat escrits assumpcionistes amb desenvolupaments acceptats per la fe de l'Església. En dos dels més antics es recorre a la paternitat de sant Joan, l'apòstol, per tal de fonamentar la veracitat de les tradicions sobre la Dormició/Trànsit de Maria (en el llibre de Joan, el Teòleg, i en el Transitus B o Pseudo-Melitó).

El problema més debatut versa sobre l'existència d'un text arquetípic del qual derivarien els altres apòcrifs com branques, per dir-ho així, d'un únic arbre. Després de la publicació de l'anomenat Llibre del repòs, conservat en etiòpic, però amb un ori-[328]ginal grec,¹ hi ha autors que donen suport a l'opinió del seu editor: el llibre etiòpic seria la font de la qual haurien pouat tots els escrits assumpcionistes, resumint, abreujant, seleccionant aquell text, que caldria considerar com a arquetípic. Alguns fragments siríacs, coneguts amb el nom de Exèquies de Maria i datables també en el s. V,² es troben a l'interior del «Llibre del Repòs», que és complet. Per tant, és incontestable que posseïm un text assumpcionista complet i difós àmpliament en una data ben primeranca (s. V).³ Erbetta sosté amb raó la dependència que mostren en relació amb el «Llibre del Repòs» altres escrits assumpcionistes: fragments georgians i irlandesos, l'anomenat Transitus Romanus (ms. del s. XI escrit en grec)⁴ i el ms. Augiensis CCXXIX, en llatí (s. IX).⁵ L'esquema d'aquest conjunt d'obres inclou, per aquest ordre: llarguíssim anunci del Gran Àngel a Maria, visita dels parents de Maria, incredulitat de Maria, arribada prodigiosa de Joan i dels apòstols que vetllen prop Maria i esperen el seu trànsit amb discursos de Pere, mort de Maria, Jesús que agafa l'ànima, comitiva fúnebre profanada pels jueus, discurs de Pau en el sepulcre de Maria mentre esperen l'arribada del Senyor, vinguda del Senyor, transport del cos de Maria al paradís per reunir-se amb l'ànima, visita de Maria als inferns, retorn de María al paradís amb el Senyor i els apòstols, prova de Pau ajudat per Pere fora del paradís, baptisme dels apòstols en un riu blanc des d'on són portats al setè cel, conducció de Maria al tron de la glòria, descens dels apòstols a la terra acompanyats per Miquel.

Aquesta seqüència d'escenes serveix per a subratllar la dificultat d'encaixar tot aquest material, bigarrat i complex, amb clars elements judeo-cristians, en relació amb una altra seqüència, molt més simple i cenyida, representada pel llibre de «Joan, el Teòleg, sobre la dormició de la santa Mare de Déu» (o bé Pseudo-Joan),⁶ datable en el s. V, que és el text assumpcionista [329] «oficial» de l'Orient. Aquest escrit, que va conéixer una gran difusió, presenta divergències molt notables en relació amb l'esmentat «Llibre del Repòs», fins al punt que es pot dubtar que el Pseudo-Joan sigui una refosa elaborada d'aquest text. En el Pseudo-Joan trobem la seqüència següent: Maria visitiant quotidianament el sepulcre de Jesús, missatge de l'arcàngel Gabriel, Maria a Betlem, arribada prodigiosa de Joan i dels apòstols (alguns de vius i els altres, difunts ressuscitats; també, arribada de Marc des d'Alexandria), informació dels apòstols a Maria sobre com han estat arrabassats mentre predicaven, prodigis al voltant de la casa de Maria, (àngels, ressuscitats, miracles davant grans multituds, els jueus posats en fuga), intervenció del governador, intent dels jueus de cremar la casa de Maria, Jesús baixant a buscar l'ànima, llarg diàleg de Jesús amb Maria, comitiva fúnebre profanada pels jueus, enterrament a Getsemaní, i transport invisible del cos al paradís, càntic dels àngels i dels sants, lloances dels apòstols a Déu. Les diferències observables entre les dues seqüències esbossades i, encara més, les divergències en molts altres detalls dels dos escrits, fan pensar que el «Llibre del Respòs» i el Pseudo-Joan són independents entre ells i que, en conseqüència, no tenim accés encara l'arquetip assumpcionista. La influència del Pseudo-Joan es manifesta en els Trànsits siríacs coneguts per A, B, C, D, en llegendes siro-àrab i siro-etiòpica i en molts tractats i homilies dels Pares grecs i siríacs.

Molt dels elements de la tradició assumpcionista provenen, doncs, dels medis representats pel «Llibre del Repòs» i pel Pseudo-Joan. Tanmateix, els textos posteriors fan reelaboracions i introdueixen trets nous. Un exemple n'és la palma que l'àngel dóna a Maria de part de Jesús, i que Maria confiarà a Joan perquè la porti durant l'enterrament com a penyora de la protecció del Fill estimat i de la seva voluntat de ressuscitar-la. Un altre exemple en seria l'episodi de Tomàs, el qual es presenta més tard que els altres apòstols, i a qui la Verge Maria llança el seu cinyell mentre puja al cel en cos i ànima: el cinyell o cinta i el mantell de Maria seran venerats a l'església de les Blanquernes de Constantinoble.⁷ Aquests exemples mostren la vitalitat d'una tradició [330] que, pel que fa a Occident, troba un punt de referència central en l'anomenat Transitus B (denominació de Tischendorf) o Pseudo-Melitó del s. VI. El Transitus B seria l'escrit predecessor del Llibre de Joan de Tessalònica (s. VII) i de l'anomenat Transitus W (text reconstruït per A. Wilmart a partir de deu manuscrits dels s. VIII-XIII), el qual s'hauria inspirat en el Tessalonicenc, igual que el Transitus W i Colbertinus (ms. 2672 de París, s. XII-XIII). Aquest és el parer d'Erbetta, que segeuxi M. Jugie i M. Haibach-Reinisch, mentre que J. M. Bover i Santos Otero, que segiexen B. Capelle, defensen que tant el Pseudo-Melitó com el Transitus W i Colbertinus reflecteixen parcialment el text del document a partir del qual Joan de Tessalònica va redactar el seu escrit. L'homilia del Tessalonicenc hauria conservat el text complet d'aquell document primigeni, i per això representaria una tradició més antiga que el Pseudo-Melitó.⁸ De tota manera, creiem que cal donar la raó a Jugie, Haibach-Reinisch i Erbetta i considerar el Transitus B o Pseudo-Melitó com la peça fonamental de les tradicions assumpcionistes occidentals. Per aquest motiu és l'apòcrif assumpcionista escollit en aquesta edició.

El Transitus B, i també el Tessalonicenc, afirmen expressament la seva intenció d'escriure textos expurgats de doctrines errònies i presentar ortodoxament la glorificació de Maria, la seva Pasqua. En el nostre cas, la tasca és atribuïda a Melitó de Sardes, bisbe i escriptor del s. II, el qual diu, en el pròleg, que recollirà allò que va sentir dir a l'apòstol Joan. D'aquesta manera contrarestarà els llibres herètics de Leuci. El mateix Melitó serà presentat com a autor d'una Passio Johannis,⁹ que inspira alguns fragments del Transitus B, tot i que les dues obres no semblin tenir el mateix autor. El Transitus B es conserva en dues recensions: la primera (B¹) és una mica més breu que la segona (B²). Aquesta segona recensió és, segons la seva editora, M. Haibach-Reinisch,¹⁰ la recensió més fidel d'un original que s'ha perdut. En canvi, Erbetta addueix motius estilístics per a defensar la [331] prioritat de B¹ i s'afilera amb Bagatti.¹¹ Les diferències dogmàtiques entre B¹ i B² semblarien afavorir més aviat la prioritat de B², malgrat que no hi ha elements per a donar una resposta definitiva. Pel nostre cantó, traduïm el text llatí de B², seguint l'edició crítica de Haibach-Reinisch, si bé a les notes incloem aquells fragments i variants propis de B¹ que semblen més importants.

L'interés teològic del Transitus B és notable. Una dada adquirida de la tradició, la virginitat de Maria abans del part i després del part, és subratllada una vegada i una altra. Ella «és el tabernacle de la glòria, el vas de la vida, el temple celestial» (XVI), i la seva santedat va molt més enllà de qualsevol contingència humana. Això no vol dir que es posi sordina a la humanitat de Maria. Si, per un cantó, s'elogia la bellesa del seu cos, per l'altre, queda clar que Maria és un ésser mortal i que està sotmesa a aquella llei pròpia d'Adam (VII): la seva mort serà ben real, com la de Jesucrist. Tanmateix, el Fill i els seus àngels no la deixaran abandonada i recolliran l'ànima fins al moment de la resurrecció, la qual serà seguida de la glorificació-assumpció al cel. Notem encara la importància donada als apòstols, amb Pere com a cap del col·legi, i el tracte de gran familiaritat que amb ells té el Senyor ressuscitat. El diàleg entre aquest i aquells sobre si convé ressuscitar Maria i portar-la a la glòria, és alguna cosa més que un artifici retòric: expressa la comunió entre Jesús i l'Església.

La influència del Transitus B s'estengué per tot l'Occident. Començant pel nom que entre nosaltres rep la Pasqua de Maria («assumpció»), divers del de «dormició», propi de l'Orient. En el s. VIII, Beda confirma la difusió de B² i un manuscrit de Montpeller és el més antic testimoni de B¹. De tota manera, el Transitus B penetra arreu gràcies al fet de ser el model principal de la Llegenda àuria.¹² A finals del s. XIII, doncs, la segona recensió del text del Pseudo-Melitó és reelaborada per Giacomo da Varazze, i la bella narració inspira homiletes, artistes i escriptors. Un d'aquests, anònim, la reprendrà i l'embellirà, tant teològicament com literàriament, en el drama assumpcionista català més antic, escrit a finals del s. XIV: la Representació de l'Assumpció de Madona santa Maria, conegut com a «Misteri de la Selva» pel fet de ser representat a l'església de Sant Andreu [332] Apòstol d'aquesta vila del Camp de Tarragona.¹³ Es tracta, com diu J. Romeu i Figueras, «d'una explanació coherent del text varazzià a partir d'una idea teològica precisa i d'una expressió dramàtica ben realitzada d'aquella mateixa idea».¹⁴ De manera diversa es comporta el Misteri de València (1425), l'original del qual s'ha perdut i que depén de la Vita Christi de Francesc Eiximenis en les seves dues terceres parts. Des de finals del s. XV es representa ininterrompudament el famós i espectacular «Misteri d'Elx», la consueta més antiga del qual data de l'any 1625 i que ofereix un text notablement reduït en relació a l'original del s. XV.¹⁵ Pel que fa a les fonts d'Elx, hem de fer esment del misteri de València a què hem fet al·ludit i, encara, del apòcrif De transitu beatae Mariae Virginis, del Pseudo-Josep d'Arimatea, que Tischendorf denominà Transitus A.¹⁶ Aquest apòcrif tardà (s. XIII) fou divulgador de moltes de les tradicions contingudes en els grans textos assumpcionistes. El Pseudo-Josep d'Arimatea és també el responsable de la difusió que va tenir l'episodi del cinyell donat per la Verge Maria a l'apòstol Tomàs, l'evangelitzador de l'Índia.¹⁷

Seguim aquí, com s'ha dit, l'edició crítica de Haibach-Reinisch (B²), d'on prenem també la divisió i la numeració dels capítols, que corresponen, de fet, a les de Tischendorf. Però, per tal de facilitar les referències, introduïm també la numeració dels paràgrafs proposada per Erbetta. Per a una major claredat, afegim títols a cadascun dels capítols.

TEXT

Trànsit i assumpció de Santa Maria (Transitus B)

_________________________

* Apòcrifs del Nou Testament, Proa, Barcelona, 1990, p. 327-347.

1 Cf. V. ARRAS, De transitu Mariae Apocrypha aethiopice (Corpus Scriptorum Christianorum Orientalium 342-343), Lovaina, 1973 i 1974.

2 Foren publicats en 1865, per W. WRIGHT.

3 Vegeu tots dos textos traduïts a l'italià per M. ERBETTA, Gli Apocrifi del Nuovo Testamento, I/2, Casale Monferrato, 1975, p. 421-456.

4 Publicat per A. WENGER, L'Assomption de la T. S. Vierge dans la tradition byzantine du VI^e au XI^esiècle, París, 1955, p. 210 i s.

5 Editat també per A. WENGER, L'Assomption..., p. 245-256.

6 Text grec i traducció castellana de SANTOS OTERO, Evangelios apócrifos (Biblioteca Autores Cristianos 148), Madrid, 1956, p. 576-600.

7 L'església de les Blanquernes, al costat del palau homònim, estava situada prop del mur de Teodosi. Bastida per l'emperadriu Pulquèria, a mitjan s. V, fou el principal santuari de la Mare de Déu i fou testimoni de molts esdeveniments importants, religiosos i civils, de la ciutat imperial. En una capella a part, la del reliquiari, es conservava el que era considerat el cinyell i el vel de la Mare de Déu, tinguda per protectora de la ciutat. El passatge sobre el cinyell donat per la Mare de Déu a l'apòstol Tomàs es troba en el Pseudo-Josep d'Arimatea, caps. 17-20; cf. SANTOS OTERO, p. 650-651.

8 SANTOS OTERO, p. 605-639, l'edita i tradueix.

9 Cf. ERBETTA, I/2, p. 635-642.

10 M. HAIBACH-REINISCH, Ein neuer «Transitus» des Pseudo-Melito, Roma, 1962.

11 ERBETTA, I/2, p. 493, n. 2.

12 Cf. la nota 21 de la Introducció general. [= Sembla que a finals del s. XIII ja corren traduccions catalanes de la Llegenda àuria. Aquesta és l'opinió de J. Coromines. Cf. Ch. S. M. KNIAZZEH – E. J. NEUGAARD – J. COROMINES (ed.), Vides de sants rosselloneses, 3 vols., Barcelona, 1977. aquí s'edita el manuscrit 44 de París (s. XIV). Poc abans fou editat el manuscrit incomplet de la Biblioteca Episcopal de Vic (s. XV): N. REBULL, Llegenda àuria, Olot, 1976. Aquestes traduccions demostren la ràpida difusió de l'obra. Quant al Speculum historiale de Vicent de Beauvais, en féu una traducció catalana el dominic Jaume Domènech († 1384).]

13 Vegeu-ne el text en l'edició del Patronat de la Representació, a cura d'A. J. SOBERANAS, la Selva del Camp, 1983.

14 J. ROMEU I FIGUERAS, «El teatre assumpcionista de tècnica medieval als Països Catalans», dins Estudis oferts a R. Aramon i Serra, IV (Estudis Universitaris Catalans 26), Barcelona, 1984, p. 239-278 (cf. p. 250).

15 A manca d'una edició crítica, vegeu la transcripció de la consueta de 1625 publicada per M. SANCHIS GUARNER, dins L. QUIRANTE, Teatre assumpcionista valencià, València, 1986. la consueta de 1639 fou publicada per J. MASSOT I MUNTANER dins Teatre medieval i del Renaixement (MOLC 95), Barcelona, 1983. La consueta de 1709 ha estat editada per J. F. MASSIP, València, 1986.

16 Vegeu-ne el text llatí i una traducció castellana en SANTOS OTERO, p. 640-653.

17 Cf. nota 7. Cal notar que la tradició de l'apòstol Tomàs és diversa de la tradició tortosina, segons la qual la Mare de Déu es va aparèixer a un beneficiat l'any 1178 i li va donar la cinta o cinyell.