ESCRITS SOBRE LA FESTA

 

EL MISTERIÓS LLEMOSÍ DE LA FESTA D'ELX:
CONSTANTS D'UN DISCURS PERIFÈRIC
*

 

August Rafanell
Universitat de Girona

 

UN POC D'HISTÒRIA

UNA LECTURA SOCIOLINGÜÍSTICA

 

[31] D'entrada, he de confessar que la meva intenció, en posar-me a pensar aquestes ratlles, queia prou lluny del que, a l'últim, n'ha estat el resultat. Els amics il·licitans van tenir la idea que jo, embrancat com em trobo en l'elaboració d'una història del llemosinisme, podria reproduir ací la parcel·la que hi ocupa el Misteri; o més ben dit: els discursos que, a propòsit de la Festa d'Elx, han vingut a justificar un arcàdic llemosí, suposat precedent il·lustre del valencià utilitari. Però, només posar-hi fil a l'agulla, he desisitit. Els escassos «arguments» originals i la reiteració dels llocs comuns, sempre recurrents, que comparteixen en aquests textos —i no en són pocs— em van acabar de decidir. El resultat hauria estat, tot seguit dit,  bastant ensopit. A més, estudiosos de la talla d'Antoni Ferrando i de Jesús-Francesc Massip ja han fet, darrerament, unes importants consideracions sobre el tema.1 Crec, per consegüent, que haguera semblat gratuït reincidir-hi de nou.

De tota manera, sí que hi ha alguns aspectes de les tesis llemosinistes fundades al voltant del Misteri que han estat negligits, o que no s'han qüestionat, que jo sàpiga. En primer lloc, el per què de la persistència quasi obstinada de llemosí —i no de cap altra fòrmula onomàstica— i, com a conseqüència d'açò, el perquè de la pervivència, més o menys latent, d'aquest designador fins als nostres dies. L'únic que, segons la meva opinió, pot respondre aquestes qüestions és una anàlisi d'aquells discursos en què constatem aquest decantament onomàstic; i, a fi de comptes, la seva oportuna contextualització dintre el panorama de les idees lingüístiques dominants al País Valencià.

[32] Si em permeteu, doncs, no plantejaré un article gaire ambiciós. Si açò m'ha de servir de descàrrrec, diré que l'espai amb què compto em predisposa en aquest sentit. Abans de res, donaré una ullada sumària a aquells casos on, des de les primeres còpies conservades del llibret del Misteri, el text és qualificat de llemosí. Després abordaré l'estat actual de la qüestió, que és el que, en darrer també, més m'interessa de tractar.

 

UN POC D'HISTÒRIA

El manuscrit de la primera consueta del Misteri, signat per Gaspar Soler Chacón en 1625, dóna constància que el text és escrit «en nostra llengua valenciana, per ser en ella en si breu y tan mal llimada».2 No pas en llemosí. La tria de llengua valenciana és absolutament normal en un fragment del XVII i, en conseqüència, no ens ha de sorpendre gens ni mica. En realitat, Soler Chacón es limità a reproduir una tradició nominal, poc o molt interferida per altres solucions (català i sobretot llemosí), però ininterrompuda, al País Valencià, des dels primers testimonis de finals del XIV.3

Amb tot, cal subratllar un aspecte que sí que és revelador ideològicament, vull dir en aquest fragment. Em refereixo al sentit d'adhesió a l'idioma del redactar de Soler: se'ns parla d'una llengua nostra. Una apropiació que enclou, al meu parer, una certa visió d'actualitat, no pas d'arcaisme, del codi emprat en la transcripció. Així doncs, hem de creure que aquesta primera consueta del Misteri fou elaborada pensant en una distància lingüística irrellevant, o desdenyable, del text primigeni respecte al valencià vehicular del XVII.

Em penso que precisament aquesta diguem-ne «familiaritat» amb la llengua de base va propiciar que Soler Chacón elegís de forma llengua valenciana i no pas llemosí, tal com s'esdevindrà més tard. En el segle XVII —i en el XVI—, el llemosinisme sempre es projectà en la llengua antiga, en el català medieval. Al marge de la constatació que puguem fer des d'avui de l'antiguitat del text del Misteri, aquest arcaisme podria haver estat «relativitzat» del segle XVII estant, i de fet ho fou per Gaspar Soler.

Però uns anys abans, en 1621, Cristòfol Sans de Carbonell ja havia optat per titllar de «llemosina» la llengua en què el Misteri era recitat. I dic recitat, no escrit. Efectivament, encara no devia circular-ne cap consueta amb el text establert. Així, Sans es referí a una «primera lengua lemosina» amb què «se recita y hace hasta hoy día».4 Una llengua que li mereixia aquesta consideració, anava a dir genealògica, a pesar del fet que només l'havia oïda, no llegida.

Convé contrastar el discurs de Sans amb el que, quatre anys més tard, ja hem vist que trenà Soler Chacón. Aquesta «lengua lemosina», ara, ja no és nostra; perd el punt de contemporaneïtat que [33] [34] li imputava el primer transcriptor de la consueta. I passa a ser una llengua «primera», és a dir: un idioma antic, impracticable.

Quina lògica té que dos testimonis si fa no fa de la mateixa època divergessin tant en la consideració de la llengua d'una mateixa obra? La resposta no és fàcil de trobar. Per a anar bé, hauríem de comptar amb més notícies sobre la vitalitat del nostre drama assumpcionista en el segle XVII; amb unes dades que, ara com ara, no posseïm.

Tendeixo a pensar que la sensació de distància lingüística manifestada en relació amb la llengua parlada —o declamada, tant se val— havia de ser major, pel fet de semblar més «anòmala», que no pas a aquesta mateixa distància evidenciada en una lectura, en un text escrit. Centrant-ho en el cas que m'ocupa: mentre que a Cristòfol Sans la recitació del Misteri li podia «sonar» com a mes o menys antiga —«llemosina»—, Gaspar Soler, en quant transcriptor en valencià, no podia fer sinó escriure (transcriure) com la tradició ho havia fet, i com la tradició «imposava» que es fes. Amb més o menys fortuna, d'acord. Ara: a ningú no se li hagués ocorregut, al País Valencià del XVII —i fins i tot del XVI—, de qualificar de llemosí un text de l'època pel sol fet de no estar explanat en la llengua popular i transaccional. Vull dir que un escrit presumptament arcaïtzant també podia suscitar, malgrat tot, una certa identificació: com a valencià, com a nostre.

El cas és que, tot comptat, el saldo d'aquest debat onomàstic encetat a mitjan XVII va acabar sent clarament favorable a la designació de llemosí. En la primera traducció castellana del text de Soler Chacón, apareguda el 1700, Claudià Felip Perpinyà recuperà la formulació de Cristòfol Sans.5 El mateix feren Carles Tàrrega i un escrivà del Consell Municipal d'Elx, el 1751 i el 1764, respectivament. Des de fora de l'àmbit il·licità, Mariano Roca de Togores i Pierre Paris, tampoc no s'eximiren, a les acaballes del XIX, d'un qualificatiu de llemosí que, més que revelar una determinada entitat filològica, ja devia manifestar-se com un nom «tradicional».6 Amb tot açò, no hem pas d'oblidar que la revificació de les glòries medievals durant la Reinaxença i la ideologia segregada pel ratpenatisme hegemònic dugueren sufragar l'expansió, al llarg del XIX, d'aquesta designació.

Doncs bé: arribem al segle XX, i veiem com el discurs llemosinista, que en principi sols havia tingut sentit arreu dels països de llengua catalana, situat dins d'una dinàmica molt concreta —la discriminació de la llengua antiga de la coetània— es reprodueix, ara, a tort i a dret.

Ja he comentat més amunt que no pensava fer una relació detallada de les  referències «llemosines» al Misteri. En aquesta nostra centúria, la propagació del terme esdevé certament prolixa i esgotadora. En la majoria dels casos, els curadors moderns del text de la [35] Festa es limiten a reproduir intacta en llurs edicions la coberta de les primeres còpies de Soler i de Perpinyà, amb la qual cosa perpetuen el contrast d'un texto lemosín amb la seva respectiva traducció a l'espanyol (l'exemple més significat potser fóra el del cèlebre Pere Ibarra i Ruiz). Un repàs de les guies per a l'espectador —recentment inventariades per Joan Castaño—7 o de la publicació Festa d'Elig, poso per cas, palesa generalment aquesta tendència. Cal dir, d'altra banda, que pràcticament totes aquestes referències al llemosí del text original manquen de qualsevol justificació (pseudo-) filològica; més aviat s'emparen en un costum habitual que ja s'havia eregit en norma.

 

UNA LECTURA SOCIOLINGÜÍSTICA

És ben sabut que, durant tot el nostre segle, el llemosinisme ha experimentat una liquidació progressiva. Des que a mitjan XIX va declinar la idea de la identitat lingüística amb els països d'oc, la noció del llemosí dels catalonoparlants va anar-se extinguint per inanició, o per simple incúria, que ve a ser el mateix. Primer a Catalunya i, immediatament després, a les Balears. Pel que toca als vestigis que en quedaren al País Valencià, la història ja és més o menys coneguda i no caldrà que m'hi entretingui. En rigor, m'inclino per pensar que els residus explícitament llemosinistes que encara hi registrem a començos del nou-cents són, númericament i ideològicament, ben poca cosa. El ratpenatisme sabé «reciclar» en el moment oportú el seu discurs perseverant-lo d'una qualsevol temptació cosmopolita; per tant, immunitzant-lo davant de no importa quina «intromissió» que no fos l'estrictament valencianoespanyola. Perquè hem de creure que llemosí, en última instància, era una solució «estrangera».

Què va fer que Elx esdevingués un illot «llemosí» dins l'espai valencià? Entenc que només podem atorgar sentit a la subsistència actual del llemosinisme aplicat a la Festa si el considerem com un fenomen perifèric; ideològicament i físicament perifèric, vull dir. Només aquesta posició marginal pot explicar per què quan l'«estat d'opinió» de la capital va optar per difondre la consigna de valencià com a nom emblemàtic d'identificació col·lectiva (d'identificació fins i tot dels monuments antics del país), en una extremitat del territori encara perdurà la fal·làcia d'un texto lemosín valenciano, i tot el que se'n derivava. No sols el fet que el Misteri fos un «fòssil» lingüístic va decidir aquesta posició —posició que, ben mirat, també hauria pogut implicar els miracles vicentins—, sinó que la ubicació geogràfica —i geolingüística— d'Elx degué perfilar de forma prou decisiva aquesta décalage respecte al moviment ideològic de la resta del país.

La majoria dels lectors d'Elx i rodalia que llegeixen aquestes pàgines de segur que tindran ben present algunes traces d'aquest llemosinisme local i localista a què m'estic referint. Sigui per la fama d'algu-[36]na col·laboració periodística o fins i tot potser pel record d'una indiscutible lliçó familiar. Convé esperar que un dia algun erudit rescati aquesta faceta «popular» del tema. Tanmateix, hi ha algunes perles pretesament «sàvies» que no em sé estar de mencionar ací. N'he escollit uns pocs exemples. D'entrada, qualsevol lectura que fem d'aquests discursos evidencia un gir ideològic considerable que, al meu parer, difereix substancialment del llemosinisme històric que he descrit més amunt. Un cas modèlic el tenim en el «raonament» que, el 1957 —fa quatre dies!—, Josep Pomares Perlasia brindava en el volum La «Festa» o Misterio de Elche, segons el qual

el texto valenciano indudablemente lemosín, nos es completamente desconocido y todo lo que ha llegado a nosotros son copias más o menos reformadas [...[ escritas en lemosín-valenciano. En efecto, allí reconocemos la evolución de la lengua valenciana que, junto con la catalana y mallorquina, forman las lenguas vernáculas que se desarrollaron del lemosín primitivo, y cómo en ese substrato pudo escribirse nuestra «Festa».8

Els rudiments en què descansen aquestes paraules de Pomares ja es troben —poc o molt adobats— en el filòleg populista del segle XVIII Carles Ros. La ficció d'una mena de «protollengua» llemosina serviria, doncs, per justificar la no-subordinació dialectal de cap de les seves «variants» entre si; en conseqüència, legitimaria la relativa desconnexió entre cadascuna d'elles. El recurs al llemosí, en el fragment de Pomares que acabo de citar, crec que sintetitza rodonament bona part de la instrumentalització ideològica que, en l'actualitat, s'ha fet del concepte.9 Un altre passatge del llibre d'aquest mateix autor rebla aquesta pretensió:

aunque los primeros pobladores cristianos de Elche fueron castellanos, después catalanes y últimamente valencianos, en realidad los catalanes influyeron poco en la lingüística ilicitana en comparación con los valencianos, cuya lengua tomó aquí raigambre, perdurando en la actualidad, aún cuando fue siempre influida por la lengua castellana, que deformó la pureza del valenciano de Elche.10

Sospito que uns comentaris d'aquesta mena són prou representatius de tot allò que impliquen els plantejaments del llemosinisme contemporani forjat al voltant de la Festa. Aquesta implicació em sembla que pot resumir-se en els següents punts: el Misteri té la virtut de ser un document antic, no reescrit —amb un text que mai ningú no ha actualitzat—11 i, damunt, inserit en un univers sociolingüístic molt complex: una realitat de substitució i, com s'ha dit recentment, de covariació.12 Tots aquests elements conformen el món del Misteri, d'acord; però el món actual. Basar-s'hi exclusivament —com s'hi basa indirectament Pomares— no fa sinó transferir una situació estrictament sincrònica al terreny de la història: al Misteri primitiu del XIII.

[37] Aquest ucronisme del partidaris del llemosí d'Elx és ben calculat. Així, si el que és pretén —com vol Pomares— és naturalitzar el mestissatge lingüístic dels il·licitans d'avui, què millor que apel·lar a una situació eventualment paral·lela situada en els mateixos orígens de la llengua i —més i tot— en un text que la identifica simbòlicament? En altres paraules: quan del que es tracta és de «dissimular» la catalanitat de l'idioma històric dels habitants d'Elx, el llemosí esdevé una feliç troballa: una autoritat última que clausura el debat.

Si la història ens hagués resultat més benèfica, sens dubte hauríem disposat de l'oportuna rèplica a aquest llemosinisme essencialista i mirífic. Però el cert és que, fins fa ben poc, no hem assistit [38] al canvi.13 El sentit que podria haver adquirit el text de la Festa, no cal dir-ho, hauria pogut residir en la seva inserció dins una tradició autòctona, netament valenciana —i en llengua catalana—, de la qual seria una de les fites més exportables. El llemosinisme ha frenat un tal reconeixement; i l'ha ajornat insidiosament.

A més de Pomares Perlasia, hi ha hagut altres autors contemporanis que han transitat la pista llemosina a fi de determinar la filiació de la llengua d'Elx. Un repàs dels escrits de Vicente Pastor Chilar sobre el tema confirma els propòsits ideològics establerts per Pomares, encara que en modifiqui alguns detalls. O sigui: que el llemosinisme no és un fi en si mateix, sinó un element bàsicament dissuassiu; d'estranyament dels referents catalans, és clar. Tot i que Pastor Chilar és partidari de considerar com a valencià el primer idioma del Misteri, es resisteix a prescindir de la rèmora llemosinista —substitutòria de l'element català— quan afirma que «el embrión primario del Misterio fue lemosín, pero no en cuanto al idioma, sino más bien en lo que atañe a la inspiración, concepción y puesta en escena».14 Al capdavall, la tradició inaugurada en el XVII per Cristòfol Sans, sumada a l'explícit determini de negar la catalanitat lingüística de l'Elx actual, acompleix un únic objectiu ideològic. Fins i tot quan és qüestionada la validesa de la tesi llemosinista, com en el cas de Pastor Chilar, el llemosí fa un paper distorisionador, confusionari, sempre encaminat a minimitzar la influència catalana sobre la llengua d'Elx.

En un treball recent, aquestes especulacions fantàstiques han servit per a bastir un al·lucinant estudi lingüístic. En efecte, María Dolores Espinosa ha pretès «demostrar el enorme parentesco existente entre la lengua del "Misterio" y la provenzal».15 No val la pena perdre el temps en un article que confon ara i adés el provençal amb el català, i que revela un penós analfabetisme (no sols de l'autora, sinó també de la revista universitària que n'admeté el text). No obstant açò, aquest escrit confirma la penetració ideològica del discurs de Pomares, Pastor Chilar i tutti quanti, i du fins al paroxisme la dissuasió de l'element català que he apuntat abans. Concretament, en tot aquesta extensa digressió filològica no apareix mai, ni lateralment, el terme llengua catalana. Mai. I la conclusió a què arriba Espinosa és la següent:

Teniendo en cuenta el parentesco de la lengua y las relaciones existentes en la época en que se escribiera el Misterio (s. XIII) entre el reino de Aragón, que reconquistó Elche, y el Mediodía francés, con los lógicos intercambios culturales y viajes de trovadores y juglares a España, tal y como ha sido demostrado, es de suponer que algún poeta lemosín que compusiera misterios representables llegara hasta tierra ilicitana trayendo la obra ya realizada, o bien que una vez en ella se inspirara (¿tal vez previo encargo?) en la devoción que hacia María de la Asunción se profesaba allí. Por todo lo cual se podría creer en el posible origen provenzal del Misterio de Elche.16

[39] I bé. Crec que ja he dit, més o menys, tot el que volia dir. Pot ser hi hagut algú que ha vist en aquests comentaris, apressats i intuïtius, un decidit «intrusisme». De tota manera, sóc del parer que com digué en vers Fernando Pessoa, sols ens podem trobar verdaderament quan fugim de nosaltres mateixos. I convindria afegir:  quan fugim dels nostre prejudicis més enquistats. El llemosinisme no solament ha qüestionat el valencià (el català) de la Festa; per exetensió, la llengua dels elxans ha estat posada en entredit mitjançant un celestial i desproblematitzat llemosí. Un llemosí al·lèrgic al conflicte, a la dialèctica de la llengua en ús. En definitiva, un llemosí antisociolingüístic, que diria Lluís V. Aracil.

Fet i fet, em sembla que parlar del llemosí a l'Elx dels nostres dies ha estat —és— tot un símptoma: un símptoma de debilitat sociolingüística. O, si es vol, de l'agudització d'una pugna entre unes determinades llengües en contacte. En fi: darrere del misteriós llemosí de la Festa d'Elx crec que hem d'entreveure una vívida metàfora del procés de substitució lingüística al sud valencià.

 

________________________

 

*      La Rella, 8 (1989), p. 31-39.

1    Vegeu Antoni FERRANDO, «La llengua del Misteri d'Elx», en La Corona d'Aragó i les llengües romàniques. Miscel·lània d'homenatge per a Germà Colon, Gunter Narr, Tubinga, 1989, sobretot p. 75 i Jesús-Francesc MASSIP (ed.), Consueta 1709. Estudi crític del text, Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, Generalitat Valenciana, València, 1986, p. IX-XII. L'article de Ferrando és una refosa del que publicà a Festa d'Elx, Ajuntament d'Elx, Elx, 1987, p. 97-107.

2     Citat per F. MASSIP, ob. cit., p. XI.

3   Veg. A. FERRANDO, Consciència idiomàtica i nacional dels valencians, Universitat de València, València, 1980, passim, i Germà COLON, «Sobre noms de la llengua: valencià», en Llengua catalana en els seus textos, I, Curial, Barcelona, 1978, p. 60-71.

4     Apud Juan GÓMEZ BRUFAL (ed.), Excelencias de la villa de Elche, Librería Atenea, Elx, 1954, p. 119.

5    Darrerament, Joan Castaño també ha atribuït una versió castellana de1741 a Claudià Felip Perpinyà. En els versos de la dedicatòria «Al letor», el copista diu que ha traduït «la lengua lemisona al castellano/ lastimado de ver [que] muchos venían/ de lexos y el idioma no entendían» («Claudiano Phelipe Perpinyán. Vida y obra del primer traductor de la "Festa d'Elx"», Revista del Instituto de Estudios Alicantinos, 36 (1982), p. 163). Ací, significativament, el llemosí es manifesta com a estrany als forasters, que no als elxans.

6     Veg. F. MASSIP, ob. cit., p. X.

7     Veg. Joan CASTAÑO I GARCIA, «Breu història de la guia per a l'espectador de la Festa d'Elx (1741-1983)», en Miscel·lània Joan Gili Gaya, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, 1988, p. 159-178.

8     José POMARES PERLASIA, La «Festa» o Misterio de Elche, Barcelona, 1957, p. 115.

9    Antoni Ferrando ha parlat del «considerable ressò encara entre importants sectors de la societat il·licitana» de les tesis llemosinistes pel que toca a la llengua del Misteri (art. cit., p. 75). En el treball, ja esmentat, que publicà en Festa d'Elx, aquest estudiós parla, oportunament, de les «sublimacions interessades de la realitat lingüística del Misteri» (art. cit., p. 98).

10     Ob. cit., p. 143, nota.

11     Ja en la introducció de la còpia de Gaspar Soler Chacón es prescriu la idea de «no donar lloch la vila ny clero a que·s fassen trellats per la autoritat y gravetat de la festa» (apud Pere IBARRA I RUIZ, El Tránsito y la Asunción de la Virgen, Elx, s. d., p. 5).

12    Segons Francesc Gimeno, «es pot dir que les comunitats de parla alacantines són multilectals i multiculturals, ja que es basen en una covariació entre els dos (sub)sistemes d'un únic repertori lingüístic i cultural» (F. GIMENO MENÉNDEZ, «Llengua, cultura i societat a Alacant», en Estudis de Llengua i literatura catalanes/XII, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, 1986, p. 176).

13    Vegeu una de les primeres opinions autoritzades, apareguda precisament dins una de les publicacions més confusionàries sobre el tema, en Guillermo DÍAZ-PLAJA, «La ópera más antigua del mundo», Festa d'Elig 1965, Elx, 1965, s. p.

14   Vicente PASTOR CHILAR, «El valenciano, lengua del Misteri d'Elx», Revista del Instituto de Estudios Alicantinos, 22 (setembre-desembre 1977), p. 33-49. L'article prova fins a on ha arribat la cerimònia de la confusió llemosinista, encoberta per una certa crítica benevolent a la difusió abusiva del concepte «llemosí». El sol fet que l'autor perdi el temps investigant el fet de si «se ha hablado alguna vez en Elche el lemosín» (ibíd., p. 43-44) descriu l'abast del seu criteri. Fins i tot el filòleg Germà Colón ha considerat Pastor Chilar com a paradigma del llemosinisme actual a propòsit de l'article que aquest publicà al diari ABC del 21-VII-1977 amb el títol «El lemosín y el "Misterio de Elche"» (veg. Germà COLÓN, La llengua catalana en els seus textos, 1, Curial, Barcelona, 1978, p. 41, n. 7).

15   María Dolores ESPINOSA SANSANO, «Estudio comparativo del provenzal con las formas que aparecen en el manuscrito del Misterio de Elche, siguiendo las distintas partes de la oración», Revista de Investigación, Colegio Universitario de Soria, (1979), p. 27. Antoni Ferrando ha qualificat aquest estudi de «curiositat» (art. cit., p. 75).

16     Ibíd., p. 59.