Francesc Massip, Consueta de 1709. Estudi del text (1986)

[I] El present estudi es fonamenta en la revisió de les fonts documentals existents, especialment les custodiades per l'Arxiu Històric Municipal d'Elx (AHME), marmessor d'una abundosíssima documentació que per primera volta hem estudiat de manera sistemàtica i en el seu conjunt: d'una banda, les notícies contingudes en els Llibres de Consells o de Cabildos (des de 1530 a 1909) i en el de Sitiades (entre 1596 i 1700), que hem resseguit a partir dels índexs que ens llegà l'arxiver Pere Ibarra; d'altra banda, hem exhumat un corpus documental fins la data no investigat i de cabdal importància: els comptes de despeses de la Festa, administrats per la Claveria anomenada de N.ª S.ª de l'Assumpció (1617-1760) i els administrats pel Vincle de Nicolau Caro (1842-1920). Finalment, hem recollit notícies esparses dels Llibres Racionals, lligalls solts i els Papers Curiosos relligats per Ibarra que inclouen, entre altres coses, el Noticier que duia Josep M. Ruiz de Lope i Pérez.

Tota aquesta documentació, que hem anat recollint i transcrivint des de 1983, l'oferim, oportunament interpretada, en la nostra tesi doctoral sobre la Festa d'Elx que, sota la direcció del Dr. Ricard Salvat, tenim en curs de publicació.

Volem agrair aquí l'ajut i l'orientació que hem rebut per part del Dr. Rafael Navarro i Mallebrera, director de l'Arxiu Històric Municipal d'Elx, i la sol·lícita atenció d'Anna Navarro i Escolano, tècnica de l'esmentat arxiu, que han posat al nostre servei la documentació municipal sobre la Festa i ens han resolt una bona pila de dubtes. D'altra banda, també volem regraciar a Joan Castaño i Garcia, arxiver del Patronat Nacional del Misteri d'Elx (APNME) i de la Basílica de Santa Maria (ABSME), totes les indicacions que ens ha fet al llarg de la nostra investigació i el facilitar-nos les referències documentals sobre el tema contingudes en els arxius que custodia.

Agrair també a Josep Orts Serrano, que ha tingut l'amabilitat de deixar-nos consultar la Consueta de 1722; a l'antic mestre de capella Antoni Hernández, que ens ha posat a l'abast tant la seua partitura del Misteri com la d'Òscar Esplà, Alfred Javaloyes i Salvador Roman, i a l'actual mestre Antoni Berenguer i Fuster per totes les substancioses suggerències que ens ha fet, així com a la Capella tota que ha acceptat afectuosament la nostra reiterada i potser inoportuna presència entre ells.

Regraciar a tants altres il·licitans com Gaspar Jaén i Urban, Manolo Rodríguez Macià, Anna M. Àlvarez, Andreu Castillejos, Assumpció Rabaza, entre molts altres, que m'han aportat tantes noves visions sobre la Festa, i a tot l'ampli conjunt de bons amics (la llista es faria inacabable) que han compartit el nostre entusiasme pel Misteri.*

J-F. M.

[II] [III]

ESTUDI TEXTUAL

1. Datació

El primer problema que suscita l'estudi del Misteri o Festa d'Elx va referit a la seua data de creació.

La documentació que ens podria fornir elements fefaents al respecte, fóra aquella que, versemblantment, havia de produir la Confraria de l'Assumpció, al si de la qual nasqué el nostre drama. De l'arxiu d'aquesta congregació, però, mai no se n'ha tingut cap notícia.

El primer historiador conegut d'Elx, Cristòfol Sans de Carbonell, síndic i regidor de la Vila, en la seua obra Recopilación de las cosas ancí antiguas como modernas de la ínclita Villa de Elche, escrita entre 1621 i 1624,² afirma no saber ni haver trobat cap indici, ja en aquelles dates, sobre l'origen del Misteri, tot i que, com sembla, no consultava fonts documentals de l'Arxiu sinó únicament fonts orals de «viejos y mayores» que «no han sabido darme razón». Sans és el primer en llençar una hipòtesi, que ell confessa no haver pogut comprovar, sobre els orígens de la Festa, i creu «que los primeros pobladores del Infante D. Manuel, año 1276, la debieron festejar». Tanmateix, recull l'altra llegendària teoria segons la qual el Misteri s'hauria originat de la conquesta de Jaume I, l'any 1265,³ hipòtesi recollida per Gaspar Soler, el 1625, qui afirma que hi ha «traditió que·ls primers que poblaren a Elig, que fonch guañada per lo Sr. Rey Don Jaume, any mil dos-sents sixanta-çinch, a quinçe de agost, dia de N.ª S.ª de la Sumptió y en lo any aprés següent la comensaren a fer y çelebrar a catorçe y quinçe de agost per tant memorable victòria y en tan dichós dia haver-se guañat ditta Vila».⁴ Ni Elx fou conquerida, sinó lliurada per capitulació, ni l'entrada dels cristians s'esdevingué el 15 d'agost sinó el 20 de novembre.⁵

El procurador general Josep Anton reprèn aquesta hipòtesi fictícia en el seu relat de 17-VIII-1717 contingut en el Llibre Racional Major de la Vila d'Elx, i afegeix, encara, per primer cop, la miraculosa vinguda per mar, el maig de 1266, de l'arca que transportava la imatge de la Verge i la Consueta de la Festa. Justifica la seua redacció dient que els documents que testificaven aquests fets es trobaven a l'Arxiu d'Elx abans del saqueig de 1706, cosa que no deixa de donar-li via franca a la imaginació. En realitat comença per falsejar les fonts documentals en dir: «Copia de las Antigüedades de Illice y motivos de que se originaron célebres fiestas de N.ª S.ª de la Asumpción, trasladada por Luis Soler Jacón, trasladada en el año 1492 del original que se hallava en los Archivos de dicha [IV] Villa que Christóval Sans de Carbonell, síndico de ella, havía sacado a luz de los papeles que se hallaron de Francisco Castells de Urquís, síndico que fue en el año 1353».⁶ Queda manifesta, doncs, la voluntat de Josep Anton, que coneix perfectament el escrits de Gaspar Soler i Cristòfol Sans (que no s'havien pas perdut), d'intentar fer antiga la Festa i la documentació que parla d'ella. Lamentablement, aquest afany de falsificació en pro de l'antiguitat del Misteri seria moneda corrent fins a aquest segle.

La llegenda de la Vinguda de l'Arca torna a aparèixer, pocs anys després, si bé traslladada a 29-XII-1370, en el Compendio histórico en que se da noticia de las milagrosas y devotas imágenes de la Reina de los cielos y tierra, María Santísima, que se veneran en los más célebres santuarios de España, de Juan de Villafañe, S. I.⁷ A partir d'aquí, la inventiva folklòrica es desencadena: Carles Tàrrega, l'any 1751, dóna per bona la versió de Josep Anton; un segle més tard, Emilio Moreno Cebada publicava un document, absolutament apòcrif, en el qual, de forma matussera, es declara aquella Vinguda de 1370.⁸

Tot aquest cúmul d'irrisoris falsejaments ha arribat, però, fins als nostres dies, àdhuc en mans d'investigadors de relleu com Pere Ibarra, arxiver d'Elx a principis de segle, o Òscar Esplà, qui afirmava que «D. Pedro Ibarra, ya fallecido, me mostró en el año 24 una carta real, conservada entonces en los Archivos municipales de la Villa, que autorizaba la representación de la Festa en el año 1266», asseveracions que varen fer perpetuar l'error en la declaració oficial de la Festa d'Elx com a Monument Nacional (15-XI-1931), on es diu «Misterio del siglo XIII», i que el propi Esplà ampliaria en el disc que edità el 1961 i que titulà: El Misterio de Elche (siglos XIII-XVIII). El document en qüestió, que podria ser una mena de Carta Pobla d'Elx o l'Acta de Consagració de la mesquita convertida en temple cristià, no l'hem sabut localitzar enlloc i, d'existir, podria referir-se, en tot cas, a l'establiment de l'església il·licitana sota l'advocació de l'Assumpció, com el rei Jaume havia fet en altres viles valencianes, o, fins i tot, podria fer menció a la Festivitat de l'Assumpta com s'esdevé en una carta (16-VI-1370) que al·ludeix a «la Festa de Santa Maria de Agost primera vinent» i que Ibarra interpretà, erròniament, com a testimoni de la representació dramàtica d'Elx.⁹

A partir de la segona meitat del segle XIX, un seguit d'investigadors acudeixen a elx per contemplar la cèlebre representació, tal vegada esperonats per l'entusiàstic discurs que Mariano Roca de Togores, Marquès de Molins, dedicà al Misteri en la seua entrada a l'Acadèmia de la Història (1869).¹⁰ Aquests estudiosos comencen a filar més prim en la datació del drama. Caietà Vidal i Valenciano, l'any 1870, s'inclinava a pensar que la Festa d'Elx s'havia originat a finals del segle XV;¹¹ Milà i Fontanals, per l'estat de la llengua, el col·locava a principis del quatre-cents;¹² Ruiz de Lihory l'encavalcava entre finals del XIV i primeries del XV;¹³ Felip Pedrell, de la seua banda, és el primer a estudiar, amb rigor, la música, i el primer d'observar una reelaboració del drama durant el segle XVI;¹⁴ el canonge Chabàs, ultra desmentir d'una bona vegada la documentació llegendària, s'inclina a situar-lo a principis del XVII, data de la primera còpia coneguda,¹⁵ empirisme que adoptarà, recentment, Fernando Lázaro Carreter, qui arriba a despullar el Misteri de tot caràcter medieval i no gosa datar-lo més enllà del 1600.¹⁶ Un criteri semblant encara ha fet fortuna en la darrera Historia del Teatro en España, on Ronald E. Surtz redacta una interessantíssima anàlisi sobre «El teatro de la Edad Media», en el qual, però, prefereix no tractar el Misteri d'Elx car «sólo se puede documentar su representación a partir del siglo XVI» i que, per tant, «queda fuera de los límites cronológicos de este estudio».¹⁷

Tanmateix, els investigadors atents a la pràctica escènica medieval no han pogut per menys que situar el drama d'Elx a les darreries del segle XV, amb revisions importants durant la setzena centúria. Així opinava William H. Shoemaker,¹⁸ Joan Ruiz i Calonja,¹⁹ o Joan Fuster,²⁰ i, amb arguments molt més precisos, Josep Romeu i Figueras.²¹

Certament que el primer document de la Festa és de 1530,²² però pressuposa una pràctica usual d'alguns enrera i l'organització i tutela de la representació per part d'una Confraria, la documentació de la qual, d'existir, ens resoldria els dubtes.

D'asquesta manera, podem considerar com a data d'inici de les representacions del drama il·licità, la segona meitat del segle XV, en base a nombrosos arcaismes textuals manifestament quatrecentistes, a l'essència baixmedieval de la seua tramoia, escenografia i concepte espacial, i en relació a la gran puixança assumpcionista en el teatre del nostre àmbit cultural al llarg d'aquell segle, a més a més de certs elements musicals, propis també de la quinzena centúria, com acaba de desvetllar M. Carme Gómez i Muntané. [VI]

2. Nomenclatura

Darrerament, els investigadors s'han esforçat en intentar una precisió sobre la nomenclatura que cal atorgar al drama d'Elx d'acord amb la seua naturalesa.

Des dels primers estudis vuitcentistes, aquesta representació ha rebut les més diverses i pintoresques denominacions, moltes d'elles ben allunyades del seu caràcter específic.

2.1. Festa

La documentació més antiga i la tradició popular parlen sempre de Festa: «Festa de la Santa Asumció» (1530), «Festa de la Assumció de la Gloriosa Verge Maria» (1534), «Festa de la Assumptió de la Gloriosíssima Mare de Déu, dita vulgarment la Festa de la Vila de Elig» (Consueta de 1625), «Festa de Nostra Senyora de la Assumptió» (Consueta de 1639), etc.

Festa, però, és una denominació genèrica que designa qualsevulla de les festivitats cristianes del calendari litúrgic. Tant és així que durant el segle XVI és precís nombrar el subjecte concret de la festivitat, sobretot al costat d'altres festes que, com la del Corpus, competien amb la de l'Assumpció en esplendor i lluïment.²³

Cert que ja a principis del XVII, i coincidint amb la importància que se li atorga en prendre-la al seu càrrec el Consell Municipal, la celebració assumpcionista és reconeguda com la Festa de la Vila d'Elx per antonomàsia. A la vegada, però, la documentació siscentista comença a diferenciar la «festa temporal» (bous, jocs de canyes, focs d'artifici, etc.) de la «festa de l'església» (representació assumpcionista, però també processó i Octava),²⁴ cosa que demostra, palesament, com el mot [VII] Festa abraçava totes les activitats, sacres i laiques, que se celebraven durant els dos dies de la festivitat de l'Assumpta.²⁵

Així doncs, en favor de la nomenclatura «Festa» hi ha, efectivament, la tradició i els documents, però amb l'objecció que resulta un terme ambigu, per tal com no designa la representació dramàtica en si, sinó la festivitat de la diada. Aital confusió és la que ha conduït a datar, per exemple, el misteri de València el 1416, quan aquesta data només indica l'inici de la celebració de la festivitat de l'Assumpció,²⁶ o, d'altra banda, com hem dit, ha comportat l'error de situar la representació il·licitana ja el 1370.²⁷

2.2. Misteri

Ja al segle XVII, algú que altre utilitzà la paraula «misteri» per designar l'acte dramàtic de l'Assumpció.²⁸ I a partir de la primera traducció al castellà del drama d'Elx, feta per Claudià Felip Perpinyà en la primera dècada del XVIII, apareixerà amb freqüència la paraula «misterio» o «misteri» per referir la representació estricta.²⁹

El mot misteri és una designació convencional, en la terminologia teatral, del drama sacre en llengua romanç. Documentat, sembla ser, per primer cop a França entorn 1374,³⁰ el terme mystère provés de ministerium, ço és, servei o ofici religiós, i indicaria, en sentit concret, els drames en els que es posava en escena algun «misteri» (teològic) de la religió. Aquesta terminologia ben aviat començà a desplaçar altres termes llatins o vulgars com ludi, jeu, sacra rappresentazione, joc o representació.³¹

A l'antiga Corona d'Aragó el mot apareix per primera vegada, encara en llatí (i sembla que ningú no ho ha notat fins la data), a la Consueta antiga de Vic del segle XIII i amb un manifest sentit dramàtic: «In festo Innocentum, faciant pueri totum mysterium, et sex dicant Invitatorium cum capis sericis, et cereis, et faciant totum mysterium sollempne».³² Evidentment, s'està referint [IX] a les cerimònies lúdiques que els infants de cor feien el dia dels Innocents, representació coneguda com l'Episcopum puerorum o Bisbetó, adaptació eclesiàstica de les festes d'inversió romanes, les Saturnalia, celebrades en el solstici d'hivern.

Ja en la nostra llengua, es documenta per primera vegada un «misteri» dramàtic amb el drama assumpcionista de València, de les primeres dècades del XV,³³ i, en dates semblants, en certa «representació dels apòstols en lo jorn de Pentecosta», feta a Perpinyà.³⁴

Observem també que, al llarg dels segles XV-XVII, apareixen nombrosos drames en el nostre àmbit cultural designats amb la terminologia de Misteri.³⁵ Però, volem remarcar, especialment, la denominació de misteri que el bisbe de Tortosa, el 1634, atorga a la representació assumpcionista de Castelló,³⁶ de la qual conservem un text, en castellà, de 1588.³⁷

El cert és que la designació de «misteri» aplicada al drama d'Elx ha obert camí entre els investigadors del present segle i així se'l coneix en tots els àmbits.³⁸

En favor de la nomenclatura «Misteri» hi ha, doncs, la medievalitat i l'especifitat dramàtica.

Considerem adequada, per tant, la indistinta utilització de Festa o Misteri per designar el drama assumpcionista d'Elx.*

2.3. Altres nomenclatures

El que resulta del tot improcedent són les altres nomenclatures que s'han estat utilitzant en els últims 150 anys: des de «drama litúrgic»,³⁹ que només es pot aplicar als drames eclesiàstics lligats a la litúrgia i en llatí, a «auto sacramental»,⁴⁰ corresponent tan sols als drames d'exaltació eucarística, passant per «primera òpera de la història»,⁴¹ gènere musical referit sempre a obres de [IX] caràcter profà, o «farsa religiosa»,⁴² forma d'origen francès que, en propietat, no té res de religiosa, ans al contrari és radicalment laica.

Si bé en certes representacions catalanes del XVI el terme «consueta» (llibre de cerimònies o ritual eclesiàstic de pràctica consuetudinària) passà a denominar la mateixa representació, no podem aplicar-ho a Elx, on encara avui serva el sentit específic de llibre en què es conté el text i la música (la consueta), llibre que, com només tenia el director o directors de l'espectacle, passà a designar, en masculí, als encarregats de «conduir» o de seguir el drama per marcar les oportunes indicacions, i, modernament, també té el significat d'apuntador (el consueta).⁴³

3. ELEMENTS LITERARIS

3.1. Llengua

Certes susceptibilitats, antigues i modernes, enfront la designació genèrica de l'idioma català, per al conjunt lingüístic de les parles de València, Balears, Rosselló i Catalunya, han conduït a alguns estudiosos a perpetrar greus errors filològis a l'hora de considerar la llengua en què està escrit el Misteri d'Elx.

El més freqüent d'aquests equívocs és anomenar-la «llemosí».

Com sabem, el llemosí és un dialecte, parlat a la zona de Llemotges (Occitània), de la llengua d'Oc, la qual fou emprada com a idioma poètic pels trobadors catalans fins ben bé les darreries del XIV, coexistint, tanmateix, en la literatura, amb el català, usat en la prosa, però també amb un català aprovençalat utilitzat en la poesia dramàtica i religiosa que, dirigida al poble, calia que fos en la llengua pròpia.

La primera gramàtica d'una llengua romanç, Las rasós de trobar, és sobre l'idioma occità i fou escrita, precisament, per un català, Ramon Vidal de Besalú (c. 1180-1252) que, per primer cop, [X] assimila el nom del dialecte amb el de la llengua dels trobadors:⁴⁴ «ieu parlari de Lemosin [...] la parladura narural e dreta [de Proenza]».⁴⁵

Des del segle XVI, però, amb la progressiva pèrdua de la unitat cultural de la Corona d'Aragó, començà a utilitzar-se el mot per designar el català medieval, que s'havia anat disseminant i diferenciat amb la creixent dialectalització de l'idioma. Joan Bonllavi en editar, a València, el 1521, el Blanquerna de Llull, distingia entre «la llengua llemosina primera» de l'original del frare mallorquí i «esta llengua valenciana bastarda» amb la que l'editor el modernitzà.⁴⁶

No sabem fins a quin punt els escriptors castellans col·laboraren en aquest canvi semàntic. El cert és que el cronista Álvar García de Santa María, en relatar les festes organitzades a l'entorn de la Coronació de Ferran d'Antequera (Saragossa 1414), de les quals en fou espectador, tradueix del «limosín» unes cobles cantades en un entremès escrit, en català, per Enric de Villena.⁴⁷

El primer traductor d'Ausiàs Marc, Baltasar de Romaní, afirma que les seues composicions són «en verso limosín escritas» (edició de València, 1539). Jorge de Montemayor, el segon traductor del «grande catalán de amor maestro, que tan mal y sin entenderlo Montemayor tradujo», com escrigué Lope de Vega, diu també que les seues poesies eren «traduzidas de lengua lemosina en castellano». Aquesta nova accepció del mot «llemosí» queda definitivament cristal·litzada amb Martí de Viciana qui, el 1574, escriu: «Como el rey [don Jayme] y los de su casa y corte y muchos de sus vasallos, hablavan lengua de Provensa y de Limós, aquella como a más común prevalesció, pero non sin grande mixtura de otras lenguas [de los demás aventureros conquistadores], y toda en junto fue nombrada Lengua limosina, con la cual tenemos escripto el libro de las Leyes forales del Reyno, y las obrás de Ausiás March, y muchos otros excellentes libros que nos dan testimonio de aquella primera lengua».⁴⁸

En el mateix sentit utilitza la paraula Cristòfol Sans, el 1621, per referir-se a l'idioma de la Festa que «con su primera lengua lemosina se recita y hace hasta hoy día»,⁴⁹ denominació que recull Carles Tàrrega, el 1751, en parlar de l'«idioma lemosina» referint-se a la llengua del Misteri.⁵⁰ Encara amb pareguda significació s'expressava Mariano Roca de Togores en afirmar que «el escrito, aunque en valenciano, conserva modismos y vocablos del lemosín del siglo XII»,⁵¹ o Pierre Paris: «Le drame est écrit et se joue en vieux catalan, en langue limousine».⁵²

Tanmateix, a partir del segle XIX hi ha la tendència a considerar el «llemosí» no com a sinònim de català antic sinó com una llengua mare (del tot fictícia) de la qual en derivarien, per igual, els dialectes català, valencià i mallorquí. Com escriu Sanchis Guarner «l'èxit prolongat que tingué [XI] entre els valencians la denominació de llemosí, obeïa a la resistència que han manifestat sempre a anomenar catalana la llengua pròpia».⁵³

En aquest prejudici s'aliniava l'estudiós il·licità Pomares Perlasia que basteix un extravagant arbre genealògic per a la llengua del Misteri: «el texto primitivo, indudablemente lemosín, nos es completamente desconocido y todo lo que ha llegado hasta nosotros son copias más o menos reformadas [...] escritas en lemosín-valenciano. En efecto, allí [en un altre capítol que restà inèdit] conoceremos la evolución de la lengua valenciana, que junto con la catalana y la mallorquina, forman las lenguas vernáculas que se desarrollaron del lemosín primitivo, y cómo en ese substrato pudo escribirse nuestra Festa»;⁵⁴ opinions de les quals es contagiarien, fins i tot, estudiosos com Gonzalo Gironés.⁵⁵

L'altra denominació que ha rebut la llengua del Misteri és, simplement, la de «valenciana», seguint la tradició d'escriptors com Roís de Corella o Joanot Martorell que, durant el segle XV, sabedors de la superioritat cultural, econòmica i demogràfica de València enfront el Principat, preferiren dir que escrivien en «valenciana prosa», tot i sent conscients, però, de la unitat lingüística i de què a l'estranger s'anomenava català a la llengua i catalans a tots els habitants de la Corona d'Aragó.⁵⁶

Gaspar Soler, en la primera consueta coneguda de la Festa (1625) expressa com aquesta està escrita en «esta nostra llengua valenciana, per ser ella en sí breu y tan mal llimada»,⁵⁷ constatant, ja, el creixent complex d'inferioritat de l'idioma autòcton enfront l'absorbent castellà, sentiment iniciat, un segle abans, en la Cort de la Reina Germana.

És palmari, doncs, que «the languge of the play [Mystery of Elx] is catalan»,⁵⁸ en la seua variant occidental i, concretament, en dialecte valencià.⁵⁹ Un altre problema és la preocupant deserció massiva que el poble d'Elx està fent de la seua llengua autòctona, el «bell catalanesc» que els nous pobladors llegaren en la conquesta,⁶⁰ i que actualment desplaça, per negligència, el cas-[XII]tellà produint un divorci cada vegada més insalvable entre l'idioma de la Festa i la parla quotidiana d'Elx.⁶¹

Els versos són exempts de castellanismes lèxics (els gràfics són corrupcions pròpies dels copistes), però no així les rúbriques (que, per la seua naturalesa puntual, eren més susceptibles de reelaboracions d'acord amb l'evolució de l'espectacle), especialment les contingudes en el manuscrit de 1625, escrites de nou, amb tota mena de detalls, pel propi Gaspar Soler (més prístines són les dels ms. 1639 i 1709-22 que seguien una redacció primitiva).

3.2. Entitat poètica

És evident que, en l'estat que ens ha pervingut, el text il·licità resulta més fluix i més pobre que l'acurat misteri assumpcionista valencià o el ben confegit de la Representació de Tarragona. Un text cantat, del qual no en servem fixació escrita fins a 1625 —ja molt deteriorada—, on l'important és, precisament, la música i la posada en escena, conduït per la memòria col·lectiva del poble, no pot aspirar a gaires filigranes literàries.

La llengua emprada en la Festa d'Elx no és una llengua culta, ans al contrari, participa d'un estil arreladament popular. D'altra banda la seua supervivència fins als nostres dies de la mà —i de la veu— dels il·licitans, ha comportat un seguit d'erosions, sedimentacions i reduccions com el tall d'un coltell que l'ús deixa brunyit. Ja Carles Tàrrega el 1751 advertia que el Misteri es conservava «ab algunes alteracions com se adverteixen».⁶²

Efectivament, els 259 versos que componen el drama elxà ja són un abreujament d'una anterior i més extensa redacció.⁶³

L'última mutilació perpetrada en el Misteri d'Elx (i avui restaurada) la podem datar a principis del segle XVII i va referida als dos parlaments de les Maries existents al ms. 1625 (i al de 1751 que el copia) i ja no en els oficials de 1639, 1709 i 1722. La veritat és que la tradició popular encara avui nomena a Maria Salomé i Maria Jacobe les «Maries múes» (mudes), tot i que des de la reforma de 1924 tornen a cantar amb el text de la primera consueta conservada.⁶⁴ El refranyer popular és ben expressiu, i d'algú que a penes parla se li diu que «pareix Maria múa».⁶⁵

El text d'Elx, en resum ha estat manipulat successivament en funció de la seua escenificació i sempre al servei de la música. Avui en dia, encara, no es diu tot el que hi ha escrit, i versos sencers queden reduïts a l'arpeig d'una sola vocal allargassada.

Insistint en el mòdic valor poètic de la Festa d'Elx, hem de tenir en compte que l'Església crea aquest tipus de teatre religiós, en llengua vulgar i obert al públic, amb la voluntat d'apropar-se als gustos populars i amb la intenció de transmetre els grans continguts del cristianisme i els fets essencials de la història sagrada.

D'aquesta manera, el propòsit fonamental que anima la producció dramàtica religiosa era el d'oferir a l'espectador illetrat un text senzill i entenedor, clar i sintètic en el seu missatge, i tothora sotmès a l'escenificació. L'espectacularitat visual i la màgia eren les millors armes per arribar a la gent. Pensem que, més que cap altre tipus de societat, «les societats medievals foren civilitzacions visuals».⁶⁶ Això determina l'escassa entitat literària dels textos dramàtics, com-[XIII]pensada, però, amb una excel·lent eficàcia en la claredat expositiva i, sobretot, amb l'acompanyament d'un extraordinari desplegament escènic i un suport melòdic excepcional.

Les característiques del llenguatge del Misteri d'Elx ens ajuden a delimitar perfectament una part del text més antic, amb arcaismes filològics que asseguren una redacció original del segle XV,⁶⁷ mentre que altres parts demostren una reescriptura feta durant el segle XVI i probablement deguda a la introducció de noves composicions musicals pròpies de la polifonia renaixentista.

Efectivament, podem establir que si, d'una banda, la primera jornada del drama conté més arcaismes filològics que la segona, també, d'altra banda, se'ns escauen més antigues les estrofes amb música monòdica (algunes d'elles cantades al to d'himnes litúrgics) que les entonades a diverses veus.

L'ús de la copulativa e o y marca, sens dubte, dues redaccions diferents. Pensem que ja en els misteris, consuetes i representacions a Catalunya, València o Mallorca a principis del segle XVI, la conjunció e és sistemàticament substituïda per i o y.⁶⁸ Així, la conservació d'aquesta e en alguns versos del drama il·licità ens confirma una procedència quatrecentista.

3.3. Autoria

El drama religiós medieval, almenys en la nostra cultura, és sempre anònim. No hi ha cap autor valencià, balear o català conegut que es pugui relacionar amb la creació teatral d'aquella època. De fet no existeix una concepció professional de l'ofici de dramaturg.⁶⁹

Els textos dramàtics de tipus religiós eren escrits, principalment, per clergues que emprenien aquesta tasca d'una manera tangencial i circumstancial i amb finalitats estrictament edificants.

Se solien confegir, en primer llocs, uns guions base esbossats per la persona que pretenia muntar l'obra i que, per tant, en seria també el director. Aquests esborranys assenyalaven els trets essencials del contingut del relat que es volia dramatitzar, el que havia de dir un i altre personatge i també algunes notes sobre l'acció, entrades i sortides dels actors. Això fet, l'autor-director composava les cobles aprofitant, generalment, el material poètic tradicional que existia sobre el tema en qüestió, i després ordenava la seua disposició dramàtica.⁷⁰

Tanmateix, a cap escriptor reputat d'aquella època no se li coneix una incursió en el camp de la creació teatral. En serien una excepció, si ens haguessen pervingut, els textos de certs entremesos [XIV] representats en la Coronació de Ferran d'Antequera, a l'Aljaferia de Saragossa, el 1414, atribuïts tardanament a Enric de Villena.⁷¹ Només en resta un poema en una desafortunada traducció al castellà que féu el cronista Álvar García de Santa María.⁷²

Tampoc no se'ns conserva res dels entremesos fets en les entrades reials a la ciutat de València tant de Martí l'Humà (1402), que eren «molts bells e propris, e de gran admiració, quals jamés no foren vists semblants» i que van ser escrits per micer Joan Belluga,⁷³ com de l'esmentat Ferran (1414), que foren tres: «hu de la divisa del senyor Rey, l'altre apellat de les Set Cadires, l'altre de les Set Edats»,⁷⁴ amb cobles escrites per mossèn Joan Sist i música de Joan Pérez de Pastrana.⁷⁵ Caldria esperar la florida dramàtica de la Cort de la Reina Germana, a la València de principis del XVI, perquè autors de prestigi, com Ferrandis d'Herèdia o Lluís del Milà, s'interessessen en l'escriptura teatral, si bé ja amb un absolut arraconament de la seua llengua vernacla i contribuint, decisivament, a la creació del gran teatre castellà del Segle d'Or.⁷⁶

S'ha volgut relacionar la redacció del Misteri d'Elx amb el noble castellà Juan Manuel (1282-1348),⁷⁷ i fins i tot amb el seu oncle Alfons X el Savi (1221-1284).⁷⁸

Juan Manuel fou senyor d'Elx i escriví un tractadet, envers el 1342, en el qual defensava l'Assumpció de la Verge als cels contra «alguns [que] ponien dubda si era sancta Maria en cuerpo e en alma en Paraýso».⁷⁹

Ni la llengua, ni l'estil, ni el caràcter popular de la Festa no tenen res a veure amb la prosa cortesana de Don Juan Manuel i el que queda clar és que en la seua època a Elx no hi havia ni [XV] el més mínim rudiment de representació dramàtica sobre l'Assumpció, car, d'existir-hi, no hagués dubtat el senyor d'aquella Vila en treure-ho a col·lació en el seu opuscle sobre el tema.

El que sí que hi havia era una profunda devoció mariana inaugurada pel rei Jaume qui consagrà l'església d'Elx sota l'advocació de la Verge Assumpta. Devoció que també constata el gendre del Conqueridor, Alfons el Savi, en recollir, en les seues Cantigas de Santa Maria, una cantiga assumpcionista, seguint el relat del pseudo-Arimatea, que conté diàlegs, titulada «Da Vigilia de Santa Maria d'Agosto, cómo ela passao [passou] d'este mundo et foi levada ao çeo»,⁸⁰ i una altra «No dia aa Proçession, cómo as proçessiōes do çeo reçeberon a Santa Maria quando sobiú aos çeos».⁸¹ A més a més inclou tres cantigas que relaten certs miracles atribuïts a la Verge tutelar de la Vila d'Elx: la nena ofegada «en huna açequia que passa por Elche» i que la Verge ressuscità durant la missa de Requiem;⁸² l'home il·licità que invocant Santa Maria es guareix d'una «saeta que lle entrara pelos ollos da faz»,⁸³ i el ciri Pasqual de l'església d'Elx que el dia de Pentecosta s'estava fonent de mala manera fins que un estol d'abelles, per obra de la Verge, entrà al temple i el reconstituí.⁸⁴

Però seguint la tònica general dels misteris medievals, la Festa d'Elx no té autor conegut i el seu text fou probablement obra de qualque eclesiàstic que havia tingut ocasió de presenciar el drama de València, del qual n'imita tota la tècnica escènica i distribució espacial.⁸⁵

La lletra, tanmateix, és ben distinta, com ben distint era també el públic al que anava dirigit el drama. L'autor del Misteri d'Elx, a pesar de ser poc lletraferit, no podia ni pretenia mantenir l'alt nivell textual de la representació valenciana, i optà per un estil de divulgació utilitzant, possiblement, altres textos, poètics o dramàtics, de caire popular. En l'edició crítica que oferim assenyalem les estretes relacions de diversos passatges del drama d'Elx amb altres composicions, especialment cants marians de tradició popular i versos provinents de representacions passionístiques, tan abundants en aquella època dintre el nostre àmbit cultural.⁸⁶

Les successives readaptacions musicals comportaren també canvis i mutilacions substancials del text primigeni. Els propis compositors que afegiren nova música al drama d'Elx, referen segurament diverses cobles. Així podem considerar a Antoni de Ribera, Lluís Vic i Joan-Ginés Peres com a adaptadors de part del drama il·licità.⁸⁷ [XVI]

3.4. Versificació

La Festa d'Elx es composta de 259 versos, sense comptar els poemes llatins de In exitu Israel i Gloria Patri. Aquest reduït nombre no està en consonància amb l'envergadura de l'espectacle i només s'explica per les reiterades reduccions i sintetitzacions que es degueren realitzar durant el segle XVI en favor de la música i de l'escenificació, i en pro de l'agilitat dramàtica.

Per contrast, la Representació de Tarragona compta amb 675 versos⁸⁸ i el Misteri de València en devia tenir més de vuit-cents, tot i que només ens resten els 167 del paper de Maria i 52 versos inicials dels altres personatges que s'inclouen per ajudar a seguir l'obra a l'actor que encarnava la Verge.⁸⁹

En la primera jornada del drama il·licità, sobre un total de 140 versos, 108 són en noves rimades, és a dir en tirades de versos octasíl·labs apariats aabb, la vella forma versificatòria característica del drama medieval a Catalunya, especialment emprada en els passatges narratius.

Com ha estudiat Josep Romeu i Figueras⁹⁰ (actualment el màxim especialista en mètrica catalana medieval), «la llengua d'aquests versos no hi ha dubte que és força arcaica, segurament de ja entrada la segona meitat del segle XV, i els versos són ben mesurats en llur conjunt, si els comptem segons el sistema prosòdic de la poesia catalana antiga, i no ho són, en canvi, aplicant-los el sistema castellà, difós a València a partir de mitjan segle XVI aproximadament».⁹¹

Els restants són versos hepasil·làbics, i formen dues quartetes (una mutilada) i dos virolais, que són «interpolacions al text primitiu realitzades ben bé un segle més tard, com es veu per la llengua, la prosòdia castellanitzant, la laxitud lingüística i de les formes versificades, i pel fet que constitueixen autèntics tascons clavats violentament en el text, el discurs del qual interrompen».⁹²

Cal observar com, precisament, les quartetes octasil·làbiques corresponen als cants monòdics, és a dir, als parlaments monologats, dits per un sol actor, mentre que les formes heptasíl·labes coincideixen amb els cants polifònics, recitats per més d'un actor (Maries, apòstols o àngels).

«La segona jornada abunda en formes líriques, com sol passar en els drames assumpcionistes, per tal com aquí hi són cantades llaors i deprecacions marianes». Sobre un total de 119 versos, «32 són en noves rimades del tipus indicat, les quals mantenen llur funció narrativa habitual, i els versos, altrament, són mesurables d'acord amb el sistema prosòdic de la poesia catalana clàssica. La resta la constitueixen vuit quartetes, una interessantíssima estrofa de vuit versos d'esquema molt arcaic, que cal ressaltar, i quatre virolais. Si ens atenim a la llengua i a la prosòdia d'aquest material líric, pertanyen, sens dubte, a l'original primitiu, ultra, naturalment, l'esmentada estrofa de vuit versos [v. 165-172], dues quartetes unisonants de versos 4 + 6 [v. 157-164], que és el ritme clàssic de la poesia catalana antiga [...] i són també antigues les tres quartetes heptasíl·labes dels v. 205-208, 236-239 i 252-255. Dels quatre virolais, tres duen música atribuïda a Ribera», dels quals «el dels versos 185-196 considero que pertany al misteri primitiu, i dels versos 173-184, també antic, pot ser un xic posterior, sempre a judicar per la llengua i la prosòdia, mentre que el tercer —v. 209-219— constitueix una amplificació poc afortunada d'un altre d'anterior. El virolai amb música [XVII] atribuïda a Lluís Vich —v. 220-231— fa l'efecte d'haver estat redactat, en canvi, entrada la segona meitat del segle XVI. Les quartetes líriques del començ d'aquesta mateixa jornada —v. 145-152—, que duen música atribuïda al Canonge Peres, són sens dubte afegides a les darreries del segle esmentat, mentre que la dels v. 248-251 pot ésser de la meitat del segle. I la del final, v. 256-259, escrita amb la intenció de suplir la dels v. 252-255, és atribuïda al músic Comes, versemblantment Joan Baptista, que l'escriví durant l'època que ocupava el càrrec de segon mestre de la capella reial, de 1618 a 1638».⁹³

Anotem, novament, que el canvi estròfic i mètric no només designa un canvi en el nombre dels personatges (d'un a diversos), sinó també en l'acció dramàtica. Així doncs, mentre que el solemnial diàleg de S. Pere i S. Joan a l'entorn de la palma és escrit en el clàssic decasíl·lab ausiasmarquià, l'àgil escena dels jueus s'estructura en tres virolais de metre divers.

En conclusió, «la versificació i el seu tractament prosòdic, així com la llengua, del Misteri d'Elx, posen en relleu l'existència d'un text primitiu molt més antic que el conservat, al mateix temps que evidencien la seua manipulació successiva i constant [...] Les freqüents modificacions del text, sobretot reductives, i el seu gradual empobriment i confusionisme, la intervenció successiva de polifonistes a partir de mitjan segle XVI, amb marcada incidència en la constitució textual, i la irregular relació del text amb la tramoia i la música, que, emprades per les preferències dels directors i els espectadors, han anat assumint i modificant parts substancioses de l'expressivitat de l'espectacle a expenses del text, tot plegat indueix a admetre que la redacció primitiva del Misteri d'Elx cal situar-la entrada la segona meitat del segle XV, i que sobretot des de mitjan segle XVI anà experimentant un continuat procés de mutilació i manipulació pel que fa a variats aspectes literaris, i de substitució textual i amplificació espectacular pel que es refereix al tramoístic i musical».⁹⁴

4. MANUSCRITS

4.1. El manuscrit original i primeres còpies desconegudes

Movent-nos, naturalment, en el camp de la pura hipòtesi a falta de qualsevol resta o referència documental, podem pressuposar per a la primera redacció del Misteri d'Elx, un manuscrit original, de l'últim terç del segle XV, que posseiria i hauria fet composar la Confraria de l'Assumpció, promotora i encarregada de la representació del drama il·licità fins al 1609.

Aquest tipus de drames se solien escriure, per a ús del director, en petits quaderns allargassats, sense notacions musicals (car només s'assenyalaven els títols de melodies conegudes per tothom al to de les quals calia cantar els diàlegs), on els versos venien acompanyats de precises acotacions d'escenificació. En aquest format i fesomia de manuscrit ens han pervingut, entre altres, la Representació de Tarragona (1388) o la Passió de Lucerna (1570).⁹⁵

D'aquest possible manuscrit original en tindria una còpia la Confraria i una altra, segurament, l'Església, en tant que en el seu marc es representava el drama. Una de les dues la utilitzaria el direc-[XVIII]tor per a la posada en escena anual, mentre que l'altra es mantindria fora d'ús per tal de conservar-ne el text sense perill de pèrdua.⁹⁶

Durant el segle XVI, siga pel que siga, els mestres de cant, directors o organitzadors de l'espectacle decidiren refer, d'alguna manera, el Misteri i arranjaren o composaren nova música per a certs passatges, una música més d'acord amb els gustos del moment: la polifonia renaixentista.

D'aquestes reelaboracions necessàriament n'hauria de sortir la confecció d'una nova sèrie de manuscrits que ja inclourien, almenys en part, notació musical, i unes rúbriques escèniques adaptades al nou temple bastit entre 1492 i 1566.

Quan el Consell Municipal, el 1609, pren al seu càrrec la representació assumpcionista, per força hagué de redactar un manuscrit que guardaria zelosament en els seus arxius i que seguiria una còpia de l'últim terç del segle XVI, quan ja estaven ben fixades les successives reformes polifòniques de Ribera, Lluís Vic i el canonge Peres.

En efecte, tenim notícia d'aquest manuscrit, que es conservava ben tancat en la «caxa de tres claus» de l'Arxiu de la Vila,⁹⁷ i que seria l'original que manifesta copiar Gaspar Soler el 1625. Aquest manuscrit contenia, probablement, els versos transcrits el 1625 i les rúbriques i notació musical de 1639 o 1709-1722. L'únic problema que se'ns planteja és el referent al cant inicial de la Verge (v. 1-4) i les estrofes de les Maries (v. 5-8 i 153-156) que conté el ms. 1625 i no els altres. Aquestes intervencions (perfectament coherents en el discurs del drama, si bé purament explicatives i, per tant, prescindibles), devien cantar-se al to d'algun himne litúrgic (com les estrofes «Gran desig» i «Àngel plaent» que segueixen el Vexilla regis, i altres cantades al so de diverses melodies gregorianes). Himne potser ben conegut en l'època de la redacció inicial, però després tal vegada caigut en desús, motiu pel qual l'original de la Vila, malgrat copiar-ne el text, no en recolliria el to ni en faria transcripció musical, cosa que conduiria als manuscrits pautats posteriors a suprimir aquests passatges.

Un segon supòsit que explicaria la supressió d'aquests versos, ja insinuat per Teodor Llorente⁹⁸ i força més plausible, fóra la dificultat de trobar bones veus d'infants per interpretar els cants de les Maries i d'enfrontar les despeses de contractació d'aquestes veus que, generalment, per als papers imprescindibles de la Maria i l'àngel nunci, calia reclutar de les escolanies catedralícies de València, Oriola o Múrcia.⁹⁹

El títol d'aquest manuscrit desconegut havia d'ésser Consueta de la Festa de la Assumpció de la Gloriosíssima Mare de Déu com s'encapçala la còpia estricta de Gaspar Soler. El 21 d'octubre de 1706, el duc de Berwick, comanador de l'exèrcit franco-castellà del primer Borbó, entrava a sac a Elx, vencent la resistència de més de 400 soldats anglesos i àmplia força local, en la Guerra de Successió.¹⁰⁰ El saqueig afectà, particularment, l'arxiu de la Vila, on fou destruïda molta [XIX] documentació.¹⁰¹ La Consueta original no quedà exempta de la salvatge incursió militar i, si bé no es perdé, sí que restà inutilitzada, car el 5 de juny de 1709 el Consell de la Vila ordenà fer-ne una nova còpia «para archivarla en el Archivo de dicha Villa, por estar, la que avía, rota».¹⁰²

Feta, doncs, aquesta nova còpia, de la qual parlarem més avant, el manuscrit original conservat en la «caxa de tres claus», manifestament atrotinat, es retirà de circulació o, simplement, es llençà per inservible.

4.2. La còpia textual de 1625

El Concili de Trento (1563) primer, recollit pel Concili Provincial valencià (1565),¹⁰³ i el Sínode de València (1590) després,¹⁰⁴ que el d'Oriola (1600) seguiria, havien estat contundents a l'hora de prohibir les representacions dramàtiques dintre els temples.

Arran la puixança que adquirí la representació il·licitana en passar a càrrec del Consell de la Vila (1609) i davant els esmentats dictàmens sinodals, la Inquisició, probablement, volgué supervisar el ja cèlebre drama d'Elx, no fóra cosa que incorregués en algun despropòsit. A l'efecte, monsenyor Honorat Martí de Montsí, cavaller familiar del Sant Ofici de la ciutat de Múrcia (i «capità per sa Magestat en la ciutat d'Oriola»), fou encomanat de demanar a la Vila una còpia del text dramàtic per tal de passar-lo pel sedàs de l'ortodòxia. S'encarregà de fer-la Gaspar Soler i Chacón qui, per «tenir poca suficièntia», traslladà «tan solament la lletra», perquè, d'altra banda, existia la prohibició, tan per part del Consell municipal com dels eclesiàstics, «a que·s fassen trellats per la autoritat y gravetat de la Festa».¹⁰⁵ Entenem que, d'un costat, Gaspar Soler no sabia prou música com per transciure les partitures del Misteri i, a més a més, pesava la interdicció oficial de fer-ne còpies, motiu aquest essencial per entendre les posteriors ocultacions de manuscrits i secreta custòdia que encara avui, ja sense raó, es manté.

Aquest manuscrit fou escrit el 1625, i el copista el titulà genèricament, per diferenciar-lo de l'original, Llibre de la Festa de Nostra Senyora de la Sumptió, ditta vulgarment la Festa de la Vila d'Elig. L'encapçalava una carta de Gaspar Soler dirigida a Martí de Montsí i datada el 15 d'agost d'aquell any, on es justificava el motiu de la còpia, carta que ocupava els folis 1-2; continuava un pròleg al lector (foli 3); la transcripció del Misteri en dues jornades (folis 4-10 i 11-17), [XX] afegint, al final, una «Breu relatió de les cosses més prinsipals de la festivitat de N.ª S.ª de la Assumptió y de les antiguitats de la present Villa de Elig» (folis 18-24), que confessa basar-se en el manuscrit de Cristòfol Sans de Carbonell¹⁰⁶ que Gaspar Soler elogia i espera veure publicat en breu (cosa que no succeiria, com hem vist, fins al 1954). Aquesta relació inclou una breu història d'Elx, sempre en connexió amb la Festa, i l'anecdotari recent que ha envoltat les representacions del Misteri, excusant-se, en tot moment, de la seua poca habilitat o aptitud per dur a terme aquesta tasca. El manuscrit s'acabava amb una genealogia del copista (folis 25-29), segurament per demostrar al desconfiat Sant Ofici la seua puresa de sang.

Soler i Chacon copiava fidelment del manuscrit original els versos del drama, mentre que en les rúbriques, tot i recollint les indicacions essencials, optà per ampliar-les per tal de fer una descripció del moviment escènic el més clara possible per al suspicaç lector inquisitorial que probablement no havia vist l'espectacle. Així ho manifesta el copista en dir que «les advertènçies [rúbriques] dels dits Actes, van lo més clar espesificades que m'és estat possible».¹⁰⁷

D'altra banda, Gaspar Soler és ben sensible a recentíssimes introduccions, com és el cas del cant de la Coronació novament escrit i musicat per «lo licenciado Comes, mestre del Real Palàtio». Es tracta, sens dubte, del gran compositor Joan Baptista Comes (València, c. 1582-1643), l'extensa producció del qual (8 misses, 126 obres llatines de 8 a 12 veus i 98 obres de text castellà) es compta entre les millors mostres de la música barroca a la Península, i que fou, efectivament, com assenyala la rúbrica, tinent de mestre de la Capella reial de Madrid (1618-1628). Comes fou deixeble del canonge Peres, un altre compositor que intervengué en els arranjaments del Misteri. Fou també mestre de capella de Lleida (1605-1608), tinent de mestre del Col·legi del Corpus Christi de València (1608-1613) i mestre del mateix (1628-1632) i de la pròpia seu valenciana (1613-1618 i 1632-1638).¹⁰⁸ Joan Baptista Comes, plausiblement fascinat pel Misteri d'Elx, volgué donar un relleu especial al moment culminant del drama: la Coronació. Aquesta intervenció s'hauria produït abans de 1625 (quan ho constata Soler) i potser en el primer període en què regí la Capella de la Catedral de València (1613-1618) quan la seua relació amb Elx era més probable que després quan marxà a Madrid. És realment simptomàtic que la seua versió (cal pensar que de qualitat) no prosperés, cosa que ens revela com la composició del Misteri era definitiva i hauria quedat fixada en aquelles dates, incapaç ja d'acollir ampliacions o esmenes. Clar que a Gaspar Soler li podia resultar molt útil involucrar al gran música reial com a una raó més de pes a favor del Misteri davant la temuda revisió inquisitorial.

El manuscrit de 1625 era un quadern de 29 fulls foliats, que mesurava 15 x 21 cm, enquadernat en pergamí i amb lligadures de seda verda.¹⁰⁹

[XXI] El 28 d'agost de 1900 Pere Ibarra firma la seua transcripció «que debo a la amabilidad de un amigo que me ha prestado el manuscrito»,¹¹⁰ còpia que suposem fou feta amb el rigor propi d'un arxiver, tot i que primer n'edités una versió més o menys retocada.¹¹¹ Aquest manuscrit, lamentablement, no ha tornat a fer-se públic. L'amic d'Ibarra propietari del quadern era, sens dubte, Josep M. Ruiz de Lope i Pérez. Dos fets ens ho manifesten: l'escut que encapçalava el foli 4 del manuscrit, on s'inicia la Consueta de la Festa de la Assumtió, escut descrit per Ibarra: «Segundo escudo de armas compuesto por un pino y dos lobos que suben por el tronco; el fondo de oro»,¹¹² descripció que coincideix amb el blasó del cognom Ruiz.¹¹³ La confirmació definitiva ens la dóna l'Índice de los libros y papeles de antigüedades de Elche que posee José M.ª Ruiz y Pérez, año 1868, on el núm. 8 és un «libro manuscrito por D. Gaspar Soler Chacón en el año 1625 que contiene la festividad del 14 y 15 de agosto y muchas otras noticias de Elche».¹¹⁴

4.3. El manuscrit de 1639

El 6 de febrer de 1639, assegurada ja a perpetuïtat la representació il·licitana gràcies a l'específica autorització del Pontífex Urbà VIII dictada el 3-II-1632,¹¹⁵ un «devot» (plausiblement de la Confraria de l'Assumpció) es permet de fer una còpia d'un manuscrit de la Festa que inclou les partitures musicals amb una notació sens dubte del XVI, manuscrit que no seria el que custodiava la Vila, sinó un altre distint, potser el que tenia en ús el mestre de capella o l'església i el que se seguiria en les representacions.¹¹⁶ En la nostra edició crítica assenyalem les variants textuals que ofereix aquest nou manuscrit. La més important és la referida supressió de tres estrofes que s'interpretaven encara el 1625 i que només 14 anys després no podien cantar-se. La tercera hipòtesi, doncs, d'aquesta supressió podria relacionar-se amb la intervenció inquisitorial sobre el text lliurat per Gaspar Soler a monsenyor Martí de Montsí, tot i que els versos expurgats no contenen ni el més lleu indici d'ésser sospitosos d'heterodòxia. D'haver-se donat aquesta censura, no tindria altra explicació que la incoherència, ja assenyalada en un altre lloc,¹¹⁷ que suposa, en relació als relats apòcrifs, la presència de Maria Jacobé i Maria Salomé vivint amb la Verge.

[XXII] El pragmatisme que, sembla, ha presidit sempre les progressives reformes del Misteri ens inclina, però, a considerar aquesta supressió d'acord amb la segona hipòtesi apuntada: simplificació del conjunt vocal i estalvi econòmic.

Aquesta còpia musical fou vista encara per Xavier Fuentes i Ponte el segle passat, el qual la descriu com un «cuaderno manuscrito [que] nos ha proporcionado para su estudio y copia, el curioso noticiero D. José M.ª Ruiz. Este documento, ya muy estropeado, está en folio, con elegantes y típicos caracteres de los de uso caligráfico en el primer tercio del siglo XVII».¹¹⁸

El manuscrit musical de 1639 sembla que no fou consultat per cap investigador més i possiblement estigui ocult en alguna biblioteca privada. Només sabem que al segle XIX el posseïa Josep M. Ruiz, com consta, en l'esmentat índex, amb el núm. 2: «Un libro en pergamino, folio menor, manuscrito de 1639 y que es copia del que trajo N.ª S.ª de la Asunción en su arca, comprensivo de cómo se debe celebrar la festividad del 14 y 15 de agosto, con una portada y toda la música del canto de la Fiesta. No consta autor».¹¹⁹

Però de la còpia de 1639 se'n feren trasllats purament literaris (sense música) que serviren d'estudi a altres investigadors del XIX com Teodor Llorente i Roc Chabàs, i, potser, Adolf Herrera. En l'edició semicrítica que fa el canonge Chabàs del Misteri, utilitza una còpia «que nos ha proporcionado nuestro ilustrado amigo Francisco Asenjo Barbieri, la cual perteneció al Marqués de Molins»,¹²⁰ les variants de la qual coincideixen amb els fragments publicats per Teodor Llorente que extragué, segons ens manifesta, d'una consueta «puramente literaria; no tiene anotación musical, pero en la segunda jornada se consigna el nombre de tres de los autores de la música»,¹²¹ consueta de la que «hay en Elche algunos manuscritos, más o menos antiguos»,¹²² i que s'encapçala amb la nota del «devot» signada el 6 de febrer de 1639.

Efectivament, el manuscrit de 1639 és l'únic, a més, que anota el nom de tres autors de les parts polifòniques: Ribera, potser Antoni de Ribera, actiu durant la primera meitat del XVI; Lluís Vic, organista i mestre de capella d'Elx entre 1562 i 1594 i el canonge Joan-Ginés Peres (1548-c. 1612), noms que, sembla, ja no apareixen a l'original de la Vila (car, de figurar-hi, Gaspar Soler, tan detallista en tot, els haguera ressenyat) i que, possiblement, devien trobar-se només en un manuscrit realitzat a les darreries del XVI que els acabava d'incloure, del qual se'n serviria el devot de 1639. L'evidència ve donada per un expressiu detall en la rubricació. Les didascàlies del ms. de 1625, que descriu la representació tal com es desenvolupava en aquells anys, anoten que els actors passen de l'ermita de S. Sebastià a Santa Maria acompanyats «dels elets, vicari foràneo y dos o tres capellans y cavallers ab los sons acostumats». Els elets o cavallers electes eren els nomenats pel Consell municipal com a responsables de l'organització de la Festa, òbviament des que el Misteri havia passat a càrrec de la Vila. Abans de 1609, com hem dit, l'organitzava la Confraria de l'Assumpció que designava els seus Majordoms per complir aquesta funció. Curiosament el ms. de 1639 (i llurs trasllats de 1709 i 1722) no parlen mai d'«elets», ans de «los Majordoms» que acompanyen els apòstols i Maries a l'inici de la segona jornada. Manifesta confirmació que aquest manuscrit és còpia fidel (sense introduir els canvis més flagrants) d'un altre anterior al 1609: el de la Confraria.

[XXIII] Quan a finals del XVIII Josep Tormo i Julià, bisbe d'Oriola (1767-1790) expurgaria l'escena de la Judiada,¹²³ es degué fer una còpia d'aquest manuscrit (literària o musical o ambdues) sense els versos ni les rúbriques continguts en aquell episodi. Així és desprén de l'edició que el 1855 féu Fuentes i Agulló que transcriu un manuscrit de la família del de 1639 però sense el passatge dels jueus.¹²⁴

4.4. Les noves còpies oficials de 1709

A resultes de l'esmentat saqueig de l'Arxiu il·licità per part de les tropes felipistes, es malmeté, com hem dit, l'original custodiat per la Vila. D'aquesta manera, el 5 d'abril de 1709 el clavari dels comptes de despeses de la Festa de l'Assumpció, Policroni Tàrrega i Generoso, pagà vuit lliures «al licenciado Francisco Sacarías Juan, Maestro de Capilla, por aver copiado el Libro de la Consueta de la Fiesta de Nuestra Señora para archivarla en la Villa».¹²⁵

Curiosament, però, la còpia conservada actualment a l'Arxiu Municipal no és la que féu el mestre de capella, sinó una altra, confeccionada el mateix any pel beneficiat Josep Lozano i Roís, prevere de Santa Maria i organista almenys entre 1708 i 1711,¹²⁶de la qual no en rebé remuneració per part de l'erari públic. Segurament es tracta de la Consueta que s'utilitzà en la representació. Efectivament, aquest manuscrit duu unes notes escrites posteriorment amb una altra tinta i en castellà,¹²⁷ que demostren un ús escènic en mans del mestre de capella.¹²⁸

Però el manuscrit copiat per Francesc Zacarias, que fou efectivament mestre de capella entre 1709 i 1710 i assistent del mestre entre 1736-37, no ens ha pervingut, i sí, en canvi, el de Josep Lozano, que es custòdia encara a l'Arxiu Històric Municipal, i que descriurem més avant.

[XXIV] Aquest manuscrit és l'únic que ha estat a l'abast de tothom. El 1861 l'usaven encara els mestres de cant per als assaigs.¹²⁹ A finals de segle passat Felip Pedrell en rebé una còpia fotogràfica¹³⁰ i en féu una transcripció musical.¹³¹ J. Pomares Perlasia¹³² diu que existeix una còpia purament literària d'aquest manuscrit, «en un cuadernillo de papel de barba, muy usada, como si hubiera servido para algún director», però ni el data ni n'anota la procedència.

4.5. La còpia de 1722

El propi Mossèn Lozano féu una nova còpia el 1722, pràcticament idèntica a la de 1709. Aquest manuscrit el manifestà posseir Juan Orts Roman, «Cronista oficial de Elche»,¹³³ i actualment es conserva a la biblioteca dels seus hereus. Devem a l'amabilitat de son fill, Josep Orts Serrano, l'haver pogut consultar-lo.

Es tracta d'un quadern de 26 fulls en paper verjurat i relligat en pergamí. El full inicial i últim estan en blanc. Una cinta de seda roja fa de punt. Les rúbriques van vermell, així com les lletres inicials de cada vers. Les mesures són idèntiques al ms. 1709.¹³⁴ No duu, però, la pintura de Thomàs Montiel, ni les capitals són ornades sinó simples. Enlloc de la pintura hi ha un full en el qual el mestre de capella Ignasi Rodríguez regala, el 1820, el manuscrit al seu successor en el càrrec l'esmentat F. Antoni Aznar i Pomares.¹³⁵

4.6. Altres còpies setcentistes no conservades

Al llarg del segle XVIII tenim constància documental de com la Vila encarregà noves còpies de la Consueta del Misteri per a arxivar-la; còpies que no figuren a l'Arxiu, però que potser no podem donar totalment per desaparegudes.

El 1732 Josep Mazon rep setze lliures (el doble del que es pagà, per la mateixa tasca, vint-i-tres anys abans) per copiar la Consueta de la Festa: «Dn. Severino Ordóñez de Villaquirant, clavario de las rentas de la Claveria de N.ª S.ª de la Asumpció de esta Villa, pagará a Joseph Mazón 16 L. de moneda corriente por el trabajo que ha tenido en copiar la Consueta de la Festividad de dicha Santa Imagen para archivarle en el Archivo de la Villa, en cuya cantidad le tasaron Mosén Joseph [XXV] Antolín, maestro de capilla, Mosén Ignacio García Flor, tenor, y Juan Gil, según papel firmado de los susodichos en 24 de octubre pasado... 2-XI-1732».¹³⁶ D'altra banda, el 1746, es paguen 16 sous «a Joaquín Coves por el trabajo de copiar el Libro del consueta de la corniza, papel, pergamino y enquadernar-lo».¹³⁷ Com ja feia Gaspar Soler, es distingia perfectament entre Llibre i Consueta, el primer purament literari (i d'aquí el baix preu de la còpia), la segona amb partitura musical. Estem davant, segurament, de l'única referència a un llibre oficial que contindria el text del Misteri i possiblement detallades rúbriques, per a l'ús de l'encarregat de seguir la representació, el qual, des de la cornisa del temple, avisaria als operaris del terrat (cel) en els moments d'intervenció dels ginys aeris. Observem que parla del consueta en masculí, diferenciant-lo del manuscrit de la Festa, sempre en femení. Ja hem assenyalat com aquest mot significa «apuntador de teatre», però també, a València, director o regidor. La documentació ens relaciona aquest càrrec en altres ocasions, ostentat per dues persones,¹³⁸ i si un dels consuetes està a la cornisa per dirigir els moviments aeris, l'altre podia col·locar-se al costat del cadafal tant per regular els trucs del sota-terra, com, més pròpiament, per donar avís al primer de quan calia fer obrir les portes del cel en les davallades de les màquines.¹³⁹

4.7. La còpia de 1751

El 17 d'agost de 1751, Carles Tàrrega de Caro, capità de la Costa Marítima d'Elx, enllestia, a 64 anys d'edat, una còpia del manuscrit de Gaspar Soler, dedicada als seus fills, Jaume i Margalida, i descendents. El manuscrit pertany als successors de Josep M. Ruiz¹⁴⁰ (del qual l'arxiver Ignasi Ruiz, que hem documentat al 1755, en devia ésser un ascendent pròxim), és a dir l'il·lustre cronista que posseïa els manuscrits de 1625 i 1639.

El cos que ens interessa s'encapçala amb el títol Llibre de la Festa de N.ª S.ª de la Assumpció, dita vulgarment la Festa de Agost de la Vila de Elig, treta de originals registres antichs que resulten ser el trasllat de Gaspar Soler i Chacon (1625), «ab altres notícies recopilades de escriptures y fragments que he vist», que reprodueixen, amb addicions, la «Breu relatió» de l'esmentat Soler i que extrauen documents de l'Arxiu (Llibres de Consells i Llibre Racional), afegint-hi diverses anècdotes provinents de distintes fonts escrites i testimonis d'època viscuts o recollits pel copista.

Es tracta d'un quadern en paper verjurat de 58 fulls cosits en guia de cànem i enquadernat en pergamí reforçat al llom amb badana. Els fulls presenten una filigrana única formada per tres cercles amb lletres inscrites i coronades per una creu trevolada. El format és de 212 X 145 mm.

El contingut es reparteix en quatre apartats diferents. Dels folis 1 al 12 hi ha una «Relación del apellido Tárraga y una sucinta genealogia de tots los ascendents per línia recta, ab lo abre», f. 14-39: « Llibre de la Festa de N.ª S.ª de la Assumpció»; f. 40-46. «Resumen de las Antigüedades de esta Villa de Elig, recopilades per my, Dr. Carlos Tàrrega»; f. 47-48. «Varias apuntacio-[XXVI]nes de la tierra de Promición». Al foli 48 hi ha una nota sobre la donació d'Elx a Càrdenas, escrita d'una altra mà a finals del s. XIX. Els fulls 49-58 i els 13 i 16 estan en blanc. Al foli 6 apareix l'escut nobiliari del cognom Tàrrega i al f. 40 el de la Vila d'Elx.¹⁴¹

Al full 14v, Tàrrega mostra conèixer i haver llegit la butlla d'Urbà VIII que legitima la Festa (1632). En el full 15 (recte i vers) hi ha la dedicatòria als seus fills aprofitant part del pròleg al lector de Gaspar Soler.

Dels fulls 17 al 28 es copia el text del Misteri. A partir del full 28v segueix molt de prop la «Breu relatió» de 1625, on es descriuen les festivitats d'agost (nit de l'albà, processó, missa, sermó, etc.), miracles a l'entorn de la Festa, que ens informen de molts detalls escènics significatius, i història dels orígens, incloent ja la Vinguda llegendària segons la redacció de Josep Anton de 1717. Hi intercala la relació del Consell de 1609 emparant la representació, i tot un seguit d'observacions administratives que demostren com Carles Tàrrega fou clavari dels comptes de despeses de la Festa i, l'any 1733, comissari o elet de la representació.¹⁴²

4.8. Còpies modernes dels mestres de capella

Avui en dia, a algun que altre cantor del Misteri li agradaria interpretar el seu paper a ritme de rock, d'acord amb l'actualitat.¹⁴³ Aquesta característica de cosa viva que s'emmotlla o s'ajusta al moment històric i als gustos artístics imperants, ha presidit sempre la Festa il·licitana, que, malgrat l'aferrissada tradicionalitat impresa pel seu caràcter popular, ha anat transformant-se en concordança amb les modes a l'ús. El canvi més substancial, com ja hem comentat, fou el pas de la introducció de la polifonia renaixentista, moment en què quedà fixada la partitura però no la forma interpretativa que acollí, progressivament, tant els melismes de tradició popular amb què se solien ornamentar les antigues melodies, com els recursos musicals que anaven imposant-se. Ja a principis del XVIII el divorci entre les partitures oficials i la música que es cantava realment, era manifest. Però encara durant aquell segle i el següent, els mestres de capella i els propis cantors decorarien les melodies segons la moda d'interpretació de l'òpera italiana (tan en voga en el setcents, i en la influència de la qual sobre el Misteri degué tenir paper important el mestre de capella Pere Pau Banfi, actiu entre 1704-1705),¹⁴⁴ o d'acord amb la interpretació romàntica vuitcentista.

D'aquesta manera s'anà imposant la pràctica de què cada mestre de capella es feia la seua pròpia partitura i arranjava al seu gust. El cert és que tenim notícia de diverses consuetes preparades pels propis mestres, que no tingueren caràcter oficial (i que, per tant, no es conserven en els dipòsits públics), però que resultaven les úniques efectives en l'ús. Naturalment devien ser ben distintes de les que feia copiar la Vila per al seu Arxiu.

[XXVII] Francesc-Antoni Aznar i Pomares, mestre de capella entre 1827 i 1852 i que ho tornà a ser el 1860, 1862, 1867, entre altres, redactà una partitura per al director anomenada Llibre de tapes verdes, perduda, segons Josep Pomares, després de la guerra.¹⁴⁵ Salvador Roman i Esteve, mestre de capella entre 1898-99 i 1911-12, escrigué també una partitura que Pomares Perlasia utilitzà, sense dir d'on la treia ni on era. Alfred Javaloyes i López, mestre de capella entre 1931 i 1943, també redactà una important partitura datada el 1933, examinada per Pomares, que hauria d'estar a l'Arxiu Municipal.¹⁴⁶

El 1924 Òscar Esplà, confegí una partitura que havia d'ésser l'oficial però que no s'atreví a publicar. Sembla ser, però, que la utilitzà per realitzar l'esmentada gravació discogràfica. A més a més, Esplà va composar la música d'orgue que sona en els intersticis del drama, però que, lamentablement, no concorda en absolut amb la del Misteri.¹⁴⁷

Els darrers mestres de capella, Pasqual Tormo, Ginés Roman i Joaquim Oncina tenien la seua pròpia partitura que, sembla ser, mai no feren pública. Hauríem d'esperar la gestió d'Antoni Hernàndez, mestre de capella entre 1978 i 1980, qui, a la vista de les de Javaloyes i d'Esplà, i d'acord amb el que propis cantors entonaven, féu una partitura que és la que, actualment, utilitza el nou director, Antoni Berenguer i Fuster, en les representacions.

4.9. Els papers solts per a ús dels cantors*

Hem vist com en els inventaris de finals del XVII d'entre les partitures que rebia el mestre de capella en el seu nomenament i que havia de tornar a la Vila en finalitzar la seua gestió, hi havia uns «papers de la Festa» que només podem interpretar com les partitures de les peces musicals que ja havien sofert variacions substancials i que es recollien a part per ensenyar-les als nous cantors. Efectivament, el 1735 es fan 3 còpies del paper de l'àngel nunci per distribuir-les entre els que concursaven per representar aquest rol.¹⁴⁸ Estem davant d'una de les peces més ornamentades del Misteri; no és estrany, doncs, que el mateix any es faci enregistrar la partitura moderna d'aquest paper al Llibre Racional: «Joseph Agulló [...] pagará a Joachim Coves una libra de moneda por aver copiado en el Libro Racional Mayor el papel que canta el ángel en la Fiesta de N.ª S.ª con la música moderna, para que quede archivado en el Archivo de ella. (7-VII-17350)»;¹⁴⁹ però, malauradament, el Llibre Racional d'aquell any no ens ha perviscut i Pere Ibarra ja no el veigué.

[XXVIII] El 1736, 1737 i 1739 es fa novament còpia d'aquests papers,¹⁵⁰ si bé, aquest cop, semblen fer referència a les partitures dels instrumentistes que en aquella època acompanyaven la interpretació del Misteri. Així es dedueix de la nota de 1745: «Otrossí a Dn. Thomàs Ochando, 8 libras por el excessivo travajo que ha tenido en la composición de los papeles de música para dicha Festividad, y papel que ha gastado, por los muchos músicos que en el presente año se ha compuesto la Capilla para el máximo lucimiento de dicha Festividad».¹⁵¹ El 1748, ultra el quadern de l'àngel, la Vila posseïa el «papel de la María, motetes de los Judíos que dice O Déu Adonay y motete del Araceli». El 1749 es ressenyen també «los quatro papeles de la Judicata».¹⁵²

A l'inventari realitzat el 1763 figuren «quatro papeles de la araceli» i «dos papeles del ángel»,¹⁵³ que no només servien per ensenyar als cantors, sinó que aquests utilitzaven la partitura en escena, seguint una pràctica no inusual en certes representacions medievals¹⁵⁴ i que encara era vigent en el drama d'Elx el 1886, seguint la descripció de Fuentes i Ponte, on cada personatge duia el llibret o paper pautat per llegir el cant, especialment l'àngel nunci, el Ternari, l'apostolat, costum del qual es queixava Felip Pedrell el 1900: «Es irritante ver al director llevando el compás con un rollo de papel, al profesor, con su instrumento, dando el tono a los personajes, y a éstos tener su música en la mano, para cantar algunas estrofas y fragmentos tan simples que todo Elche los sabe de memoria».¹⁵⁵ Encara avui els nens que apareixen a l'interior de les carxofes de Silla i Aldaia¹⁵⁶ o de les taronges de Morella i Sant Mateu, porten la solfa a les mans, com la duia, en el mateix giny, l'àngel cantor que l'any 1626 lliurà les claus de la ciutat de Barcelona a Felip IV.¹⁵⁷ La reforma de 1924, però, acabaria amb aquests detalls, restes que eren de l'escena tradicional, en pro de la perfecció estètica de la representació.

Amb les signatures 2-A-24, 2-B-24, 2-C-24, 2-D-24, es conservaven a l'Arxiu Municipal els quatre cartons o particel·les de l'araceli (tiple 1r, tiple 2n, contralt i tenor), i amb la de 3-24 el paper de l'àngel en dos fulls, reproduïts fotogràficament per Pomares Perlasia,¹⁵⁸ i que pareixen [XXIX] del segle passat. Es tracta, precisament, de les peces que contenen els ornaments més antics, que ja es recollien a banda durant el segle XVII i que formaven part de la tradició popular. No són, per tant, intervencions puntuals de cap mestre de capella concret, cosa que no s'hauria permès. Tanmateix, aquestes partitures ornamentades tampoc no coincideixen amb el que es canta avui.¹⁵⁹

5. LES EDICIONS

Durant els segles XIX i XX s'han fet múltiples edicions del text del Misteri, moltes d'elles sense rigor filològic i moltes d'altres sense acudir a manuscrits originals i perpetuant errors d'edicions anteriors. Més escasses són les edicions musicals, tampoc exemptes d'equivocacions.

Provarem de donar-ne un llistat organitzat segons el manuscrit en què, considerem, es basen.

5.1. Edicions textuals

5.1.1. Del ms. 1625

El primer en referenciar la còpia de Gaspar Soler, descriure el manuscrit i transcriure'n 22 versos fou Teodor Llorente.¹⁶⁰

El 28 d'agost de 1900 l'arxiver d'Elx, Pere Ibarra, n'enllestia una còpia completa que no publicaria íntegrament fins el 1933,¹⁶¹ però de la qual n'havia fet una edició parcial i arranjada el 1929,¹⁶² reeditada diverses vegades.¹⁶³

Partint d'aquesta edició i no del manuscrit (segons sembla extraviat) es farien les edicions de 1941, amb pròleg d'Eugeni d'Ors¹⁶⁴ i totes les que publicà el Patronat Nacional del Misteri («Junta Restauradora» en la immediata postguerra) i que ha vingut reeditant per a ús dels espectadors de la Festa, amb multitud d'errors.¹⁶⁵

[XXX] De la mateixa transcripció d'Ibarra, Joan Orts i Roman n'edità els versos (sense les rúbriques) el 1943,¹⁶⁶ i només 16 cobles el 1951.¹⁶⁷

El 1957 Josep Pomares i Perlasia, en el seu llibre inacabat La «Festa» o Misterio de Elche intenta fer una edició crítica, molt confusa i amb errades, del drama il·licità, en la qual afirma prendre com a base el text de 1625, segons les edicions d'Ibarra, Orts i el Patronat, modernitzant l'ortografia al seu albir (si bé ho assenyala), i posant-lo en relació amb el text de 1639 (en l'edició de Fuentes i Ponte), 1709 i 1722, i amb la traducció castellana de Perpinyà. Josep Pomares, però, fa l'edició «retocando su léxico a fin de aproximar el texto en lo posible, a la redacción original [...] a base de estudiar los clásicos valencianos y el valenciano de Elche, tanto antiguo como moderno», si bé confessa «no sé hasta qué punto habré acertado en ello, pero me he tomado el cuidado de subrayar todas las palabras retocadas por mí, e indicar asimismo cómo vienen escritas en los demás textos». Ja hem assenyalat abans la poca precisió filològica de Pomares i Perlasia, el treball del qual, tanmateix, malgrat no ser d'un especialista, resulta del tot meritori. En la seua edició no utilitza una normativa de transcripció adequada i entre les moltes variants que introdueix, assenyala que ha suprimit les h indegudes, que ha esmenat les incorreccions de l'ús de j i g o ç, s i c, mentre que justifica l'ús de la conjunció y (habitual en els documents i textos siscentistes d'arreu del país) «porque no hay que olvidar que Elche fue griego».¹⁶⁸ No numera els versos, sinó únicament les cobles i divideix el drama en escenes a les quals atorga un títol, cosa improcedent car en el drama medieval no hi ha divisió en escenes sinó tan sols en dies o jornades.¹⁶⁹

Òscar Esplà va fer una edició parcial d'aquest text en el fullet annex al disc que edità el 1961,¹⁷⁰ on elabora les rúbriques en castellà i oblida tots els versos que no es canten en el desafortunat enregistrament.¹⁷¹

Alexandre Ramos i Folqués reprodueix, per la seua banda, l'edició d'Ibarra el 1970.¹⁷² El 1977, Gonzalo Gironés en fa una nova edició seguint la publicació de la «Junta Restauradora» i n'assaja una atziaga «reconstrucció», totes dues amb rúbriques en castellà.¹⁷³

Enric Llobregat, el 1982, torna a editar aquest text, modernitzar-lo i sense les rúbriques originals.¹⁷⁴

[XXXI] En la nostra tesi de llicenciatura (Aproximació a l'estudi de l'espectacle religiós medieval: el drama assumpcionista en llengua catalana, Universitat de Barcelona, 1982), en féiem una edició crítica, publicada recentment,¹⁷⁵ a partir de la correcta transcripció d'Ibarra i assenyalant les variants observades en els manuscrits de 1639 (segons les edicions de Fuentes i Agulló, Fuentes i Ponte i Roc Chabàs), 1709 i 1722, on numeràvem els versos, reconstituint-ne dos manifestament mutilats, i transcrivint el text escrupulosament segons la normativa de «Els Nostres Clàssics».

5.1.2. Del ms. 1639

En realitat, com hem vist, del text d'aquest manuscrit musical ens sembla que només existeix l'edició que Fuentes y Ponte féu l'any 1887, en la qual tingué l'encert d'incloure, a més, tres partitures: la de l'àngel nunci, el cant de S. Tomàs i el de la Coronació. La transcripció del text, però, presenta algunes incorreccions importants i l'inexplicable oblit dels versos 105-120 i de la rúbrica 80s. En les cobles polifòniques, Xavier Fuentes repeteix els versos per a cada veu i, donat que extreu les estrofes del paper pautat, molts cops altera l'ordre dels versos.¹⁷⁶

Existeixen, tanmateix, altres edicions d'aquest manuscrit basades en còpies literàries, més o menys antigues. La primera fou de Francesc Fuentes i Agulló, el 1855, que utlitzà un manuscrit censurat (sense l'escena de la Judiada, llavors prohibida).¹⁷⁷

Per la seua banda, Caietà Vidal i Valenciano edità una versió d'aquesta consueta continguda en una còpia literària que li lliurà Aurelià Ibarra i Manzoni; edició parcial, sense rúbriques, que comença pel vers 25 («Gran desig»), oblidant 122 versos¹⁷⁸ i els himnes llatins In exitu Israel i Gloria Patri, mentre que en els que transcriu observem algunes variants gràfiques en relació al model de 1639.¹⁷⁹ D'aquest mateix text i pressumiblement del mateix manuscrit, en féu una edició Pere Ibarra el 1895.¹⁸⁰

Teodor Llorente, el 1889, transcriu els versos 23-24 i 29-60 d'una còpia literària d'aquest ms. 1639.¹⁸¹

El 1890, Roc Chabàs usa el manuscrit que pertangué al Marqués de Molins i que a ell li deixà, com hem dit, Francesc Asenjo Barbieri (possiblement la mateixa còpia que veigué Llorente), i en fa una edició semicrítica (sense dir quin text agafa com a base) a la vista de les versions publicades per Fuentes i Agulló i Fuentes i Ponte, i anotant les variants de l'«original de Elche» o «los cuadernos que sirven hoy día en Elche para la Fiesta», que no és el manuscrit oficial de 1709 (que, sembla, no veié) sinó probablement una còpia d'algun mestre de capella.¹⁸²

[XXXII] El 1925 Francesc Pérez Dolz edità el text de 1639 a Castelló, sense rúbriques, car ell mateix en fa l'explicació en castellà.¹⁸³

Darrerament, Josep Massot i Muntaner ha reeditat la versió oferida per Roc Chabàs.¹⁸⁴

5.1.3. Del ms. 1709

D'aquest manuscrit se n'han fet edicions musicals però no literàries. Nosaltres presentem aquí una edició crítica agafant com a base el text de 1709.

5.1.4. Del ms. 1722

Ultra les variants editades per Josep Pomares i, més exhaustivament, per nosaltres mateixos, aquest manuscrit havia romàs inèdit fins fa poc. L'acaba d'editar, modernitzant-ne les grafies, Lluís Quirante, qui anota que «totes les nostres intervencions afecten a l'ortografia, que hem normativitzat i no el sentit. Hem aplicat els criteris de "Els Nostres Clàssics" per a la normativització, és a dir: regularització de l'ús de s, ss, c; supressió de l'h final; substitució d'y per i (excepte en ny), substitució de ll per l·l quan és geminada; hi hem afegit les h inicials, el guió que separa els pronoms enclítics actualment, l'accentuació moderna, l'apostrofació, etc.». Això vol dir que segueix, en part, les normes apuntades per Pomares i Perlasia, perquè la normativa de «Els Nostres Clàssics» no accepta tota aquesta modernització gràfica referent a les s, ss, c; y, i; h final o inicial; o ll, l·l; actualització que, ultra ocultar de vegades certes particularitats fonètiques, impedeix una acurada comparació entre les diferents còpies del text. Tampoc no es numeren els versos, sinó que, seguint a Pomares, s'enumeren només les cobles. Tanmateix no pretén ésser una edició crítica, sinó de divulgació, tasca que acompleix amb eficàcia.¹⁸⁵

5.1.5. Del ms. 1751

Està a punt d'eixir a la llum una edició facsímil, amb transcripció i estudi de Joan Castaño.¹⁸⁶ En l'edició que presentem aportem, per nota, les variants que ofereix aquest manuscrit.

5.2. Edicions musicals

Lamentablement, la música del ms. 1639 no fou transcrita per ningú, a excepció dels esmentats tres cants que reproduí Fuentes i Ponte.

[XXXIII] Adolfo Herrera, el 1896, fa la primera edició musical diplomàtica del Misteri d'Elx sense citar en quin manuscrit es basa.¹⁸⁷ Potser tingué a la vista el manuscrit de J. M. Ruiz que transcriu Xavier Fuentes, però, pròpiament, sembla que utlitzà, per a la música, el ms. 1709. Sigui com sigui, l'edició està plagada d'errors, i, com diu Pedrell, «el texto musical grabado de una copia poco fiel de la partitura, la cual al pasar por los estiletes del grabador, completamente inexperto en materia de notación polifónica antigua, ha sido convertido en un verdadero logogrifo».¹⁸⁸ Si bé observem aspectes textuals propis del ms. 1639, la música s'apropa més a la còpia de 1709 (en comparació amb els referits passatges editats per Fuentes i Ponte).

El 1901, el musicòleg Felip Pedrell en fa la primera transcripció musical en base al ms. 1709, amb tota fidelitat a l'original. Atent exclusivament a la música, no reprodueix ni les rúbriques ni les estrofes que repeteixen una mateixa melodia. Afegeix, a més a més, una transcripció dels cants de la Verge «Ay trista vida corporal» i «Gran desig», tal com es cantaven realment el 1900.¹⁸⁹

El 1941 es realitzà una esplèndida edició facsímil del ms. 1709, precedida d'un entusiàstic pròleg d'Eugeni d'Ors, de les Reials Acadèmies Espanyola i de Belles Arts i Secretari perpetu de l'Institut d'Espanya.¹⁹⁰

Per la seua banda, Pomares i Perlasia publica la música d'aquest manuscrit posant en comparació la transcripció de Pedrell, la partitura de Salvador Roman, la d'Alfred Javaloyes, la seua pròpia transcripció del que es cantava els anys 50 i una proposta de versió lliure a tres temps.¹⁹¹

El 1965, Samuel Rubio transcriví els cants polifònics¹⁹² i el 1980 Ismael Fernández de la Cuesta edità en còpia diplomàtica els monòdics.¹⁹³ També el 1980, Josep M. Vives i Ramiro publicà una edició facsímil acompanyada d'una transcripció del ms. 1709.¹⁹⁴

En aquest mateix volum M. Carme Gómez i Muntané fa una nova transcripció musical d'aquest manuscrit amb comentaris crítics.

La música del manuscrit de 1722 és pràcticament idèntica a l'anterior i no ha necessitat una edició particular. [XXXIV]

6. TRADUCCIONS DEL MISTERI O FESTA D'ELX

La primera traducció de què tenim notícia del drama assumpcionista d'Elx al castellà, és la de Claudià Felip Perpinyà, que ell la data a 1700 «siendo cadete de las Reales Guardias de Su Magestad (que Dios guarde) el señor Dn. Fhelipe Quinto, Rey de España». Felip V, però, no entrà a la Península fins a 1701 i Elx no caigué sota el seu domini fins a 1706. És qüestionable, per tant, aquella data, entre altres coses tenint en compte que el traductor no era, llavors, major de 17 anys.¹⁹⁵

Aquesta traducció, en versos octosíl·labs segons la prosòdia castellana, és molt lliure i equivoca, diverses vegades, la interpretació de mots antics. Però ens resulta especialment interessant per les rúbriques que inclou, que no són traducció literal de les de la Consueta, sinó una nova redacció a la vista del que s'esdevenia en la seua època. En aquesta traducció Perpinyà utilitza el text de 1639, és a dir, sense contemplar les tres estrofes esmentades que apareixen només al ms. 1625.

El manuscrit d'aquesta traducció el posseïa Pere Ibarra que el publicà el 1924.¹⁹⁶

El 1741 s'edità una nova traducció, en hendecasíl·labs castellans, atribuïble, com ha demostrat Joan Castaño, al propi Perpinyà.¹⁹⁷ El canvi de metre fa d'aquesta una versió encara molt més lliure, mentre resumeix al màxim les rúbriques, ben poc significatives.

Altres traduccions al castellà són la literal que féu Francesc Fuentes i Agulló l'any 1855¹⁹⁸ o la que fragmentàriament adjunta Òscar Esplà en el fullet que acompanya al mencionat disc.¹⁹⁹ Pomares utilitza també les traduccions que, sobre la partitura, feren Alfred Javaloyes i Salvador Roman,²⁰⁰ i A. Anton Asencio en féu una de nova.²⁰¹

Se sap que el 1919 Kurt Schindler, director de la Schola Cantorum de Nova York, preparava la traducció íntegra del Misteri per tal d'interpretar-lo amb el seu conjunt, i que, fins i tot, en publicà algun fragment juntament amb la música.²⁰² També tenim notícia d'una insòlita traducció al txec que es preparava l'any 1932 per tal de cantar el Misteri a Praga.²⁰³

[XXXV] El 1964, Walter Starkie publicà una traducció a l'anglès de la Festa,²⁰⁴ que fou duta a escena per Sister Mary Francis, O. S. F., amb direcció i adaptació musical de Sister M. Corita, O. S. F., representada al Daemen Little Theatre.²⁰⁵

Jack Shaw traduí el Misteri sencer a l'anglès, versió que s'escenificà el 3-V-1969 a càrrec dels solistes i cor de la Händel Opera Society de Londres (el traductor cantant el paper de S. Tomàs), sota la direcció de Charles Francombe (que adoptà la versió musical del ms. 1709), representació que tingué lloc a l'església de Sant Teilo a Llantilio Crosseny (Gal·les meridional) en el marc del Festival of Music and Drama. L'èxit fou tal que es repetí al City Literary Institute de Londres el 28 i 29-IV-1970. (Arts Festival. Jeannetta Cochrane Theatre).²⁰⁶

Finalment, hi ha, encara, una traducció ben curiosa al japonés, feta l'any 1982 per Yoichi Tajiri, professor de Llengua espanyola a la Universitat de Ryukoku (Japó).²⁰⁷

7. LA NOSTRA EDICIÓ

7.1. Descripció del còdex

El text que oferim en la present edició és el contingut en el manuscrit de 1709, manuscrit que es conserva a l'Arxiu Històric Municipal d'Elx amb la signatura núm. 124.

Es tracta d'un quadern de 28 fulls de paper verjurat, cosits amb fil i enquadernats al s. XIX en cuir vermell, avui, després de la recent restauració del còdex, en pergamí.²⁰⁸ Amida, aproximadament, 205 x 270 mm. El primer, quart i darrer fulls van en blanc i el seu paper presenta algunes filigranes.²⁰⁹ Resulten un total de 47 pàgines escrites, car el segon, tercer i penúltim només porten [XXXVI] escrit l'anvers. El títol del llibre està al segon full: «+ CONSUETA / o / Director per a la gran funció / de Vespra y Dia de la / Mare de Déu de la ASUMPCIÓ. / Patrona de Ells. / Per a els / Mestres de Capella». Dessota hi ha estampat el segell de l'«ARCHIVO MUNICIPAL / n.º 1-24 / ELCHE».²¹⁰ Al tercer full hi ha una pintura en colors, d'ingènua factura, que figura l'Assumpció de Maria, representada asseguda, vestida amb una túnica roja cenyida amb un cíngol i coberta amb un mantell blau, amb les mans esteses d'orant i la mirada als cels; va envoltada de núvols entre els quals treuen el cap 12 querubins. Als seus peus hi ha un sepulcre, obert, en forma de túmul, i sobre el seu cap hi ha el colom del Sant Esperit i la corona sostinguda per dues mans (Déu Pare i Fill) que surten d'un semicercle nuvolat. La representació està emmarcada en una màndorla ornamentada amb set petxines i un rastre de fruites a la part inferior. Al cim de la màndorla es nua una filactèria on s'hi llegeix: «MARIA VIRGO CAELOS ASCENDIT, GAUDETE QUIA CUM CHRISTO REGNAT». Al peu del full hi ha la signatura del pintor i el copista: «A P. P.º F. Thoma Montiel & Vrrea: Depicta & Inventa. Anno 1709. / y escrita por el Beneficiado Joseph Lozano y Roiz, Presbýtero, en dicho año 1709» Tota la composició i signatura està inscrita en un prim marc vermell.

Al full cinqué s'inicia la partitura del drama, escrit amb tinta negra. Hi ha, de vegades, anotacions de mà posterior i en castellà, escrites amb una tinta més clara. A partir de la primera peça polifònica (Ternari) les lletres inicials presenten ornaments. La notació musical no és la usual en l'època, sinó que manté els caràcters del XVI.²¹¹

7.2. Criteris d'edició

Fora de la nostra edició de la còpia de 1625,²¹² el Misteri d'Elx sempre s'ha publicat o bé sense cap mena de numeració, o bé amb la numeració de les cobles i no dels versos, criteri inadequat en tant que es tracta d'un text poètic narratiu i no líric. En l'edició que oferim, per tant, numerem els versos de quatre en quatre, d'acord amb la disposició del drama majoritàriament en quartetes.

D'altra banda hem reconstituït en quartetes heptasíl·labes dos tercets improcedents que es corresponen als versos 5-8, on s'aglutinava «on Vós voldreu anar» (v. 6-7) resultant un vers coix (hexasíl·lab), i als versos 149-152, on es reduïa a un els v. 149-150: «e anem tots ab amor y alegria», resultant un vers llarg (decasíl·lab). És obvi que els tercets no guardaven cap mena de coherència estròfica en relació amb el conjunt del drama, i són una prova més de l'erosió soferta pel text primigeni, manipulació possiblement deguda als compositors i arranjadors musicals del segle XVI que operaren d'acord amb la conveniència de la música. Observem que en atorgar-los la forma quarteta recuperen la perfecta il·lació amb les estrofes que els emmarquen i, a la vegada, es restitueix el bon recompte dels versos.

[XXXVII] En l'aparat de notes a peu de plana, que es corresponen amb el número del vers, assenyalem les variants textuals que ofereixen els altres manuscrits coneguts: el de 1625 segons l'edició d'Ibarra (1933) i els fragments publicats per Teodor Llorente (T. Ll.); el de 1639 segons les edicions de Francesc Fuentes i Agulló (F. A.), Xavier Fuentes i Ponte (F. P.), Roc Chabàs (Ch.) i els fragments de T. Llorente; el de 1722 i el de 1751 segons els esmentats manuscrits originals.

D'altra banda, anotem aclariments de significat i d'interpretació, mentre que establim relacions amb altres textos que ens han semblat adequades per a la millor situació i identificació del drama il·licità.

Adoptem en la present edició la normativa de «Els Nostres Clàssics», és a dir, desenvolupament d'abreviatures, regularització de l'ús de les majúscules, el d'u i v i el d'i i j; apostrofació i guionet del català actual per destriar diversos elements aglutinats al manuscrits, punt volat per indicar elisions que avui no tenen representació gràfica, accentuació normativa allà on cal, que també usem per precisar la qualitat de la vocal accentuada quan la grafia incorrecta pot induir a confusió; separació dels mots i puntuació del text d'acord amb la llengua moderna.²¹³

________________________

CONSUETA 1709. PRIMERA JORNADA

CONSUETA 1709. SEGONA JORNADA

________________________

1 Consueta de 1709, edició a cura de Francesc Massip i Maricarmen Gómez, Conselleria de Cultura, València, 1986.

* [Nota de l'autor (N.A.) per a la publicació on-line]: El bloc documental dels Llibres de Claveria de Nostra Senyora referents a les despeses anyals de la Festa (segles XVII-XIX), va ser exhumat i transcrit per l'autor d'aquestes ratlles en la seva tesi doctoral (llegida el 23-XII-1986), fruit de cinc anys de recerca a l'AHME, estudi que va ser lliurat l'estiu de 1987 per fer-ne una edició integral, a Rafael Navarro Mallebrera, arxiver d'Elx i membre dels Serveis de Publicacions de l'Institut de Cultura «Juan Gil Albert» d'Alacant que havia d'editar-ho. El text no s'imprimí fins a cinc anys després (La Festa i els misteris medievals europeus, ICJGA - Ajuntament d'Elx, 1991), sense l'apèndix documental de 450 pàgines. Mentretant desaparegué l'apèndix gràfic (amb fotografies insubstituïbles), i els documents inèdits aportats foren reiteradament depredats pel mateix arxiver que publicà diversos extractes documentals (sense la més mínima cita) a la revista Festa d'Elx, 39 (1987), 40 (1988) i 41 (1989), i a la nova Guia de la Festa d'Elx (1989); per Tomás y Manuel Rodríguez Blasco (La arquitectura como escenario del Misterio de Elche, CAM, 1990) que van utilitzar a bastament els gràfics «extraviats», o J. M. Vives, entre d'altres que per tota menció al·ludeixen a impersonals «se ha dicho», «algunos autores» i fins i tot «muchos autores», una pirateria sense escrúpols que parla molt poc a favor dels seus autors.

2 Aquest manuscrit ha estat publicat per Joan Gómez i Brufal, Excelencias de la Villa de Elche, Llibreria Atenea, Elx, X-1954.

3 «aunque algunos quieran decir que por haberse ganado de los moros esta Villa, tal día como el de Nuestra Señora de la Asumpción, sus pobladores emprendieron hacerla: y puede ser, porque vemos en todos los lugares del reino tener fiesta particular y hacer conmemoración del día que fue ganada la tal Villa o ciudad del reino» (op. cit., p. 119).

4 Pere IBARRA I RUIZ, El Tránsito y la Asunción de la Virgen. Drama lírico-litúrgico que se representa todos los años en la iglesia de Santa Maria de Elche los días 14 y 15 de agosto. Publicación de la Consueta más antigua que se conoce, Tip. Agulló, Elx, [1933], p. 25.

5 Teodor LLORENTE, Valencia, tom II de España, sus monumentos y artes, su naturaleza e historia», Daniel Cortezo y Cía., Barcelona, 1889, p. 1.004, nota 2.

6 Llibre Racional Major (1710 i s.). Transcripció de Pere Ibarra, f. 142-144v. AHME.

7 La primera edició d'aquesta obra (Salamanca, 1726), no incloïa encara la llegenda; sí, però, la segona de Madrid, 1740, t. I, p. 72-74.

8 Emilio MORENO CEBADA, Glorias religiosas de España. Historia de las imágenes religiosas de Jesucristo, de la Santísima Virgen y de los Santos que se veneran en los templos de esta nación católica, Barcelona, 1866-1867. Sobre la llegendària Vinguda vegeu els estudis recents de Joan CASTAÑO (Apuntes sobre la Venida de la Virgen a Elche, Societat Vinguda de la Mare de Déu, Elx, 1984) i de Luis QUIRANTE («Sobre l'origen miraculós de la Festa», La Rella, 1 (1983), p. 33-40).

9 P. IBARRA, op. cit., p. 51. Error reprès per Alejandro RAMOS FOLQUÉS, Anales del Misterio de Elche, Ajuntament d'Elx - Patronat del Misteri d'Elx, Elx, 1974, p. 7. Més prudent fou Ibarra el 1895 quan deia només «no es posterior al siglo XV» (Historia de Elche, Alacant, 1895, p. 251).

10 Mariano ROCA DE TOGORES, «Antigüedades de Elche», en Obras completas de Roca de Togores, de la Real Academia Española, t. V: «Discursos Académicos», I, Madrid, 1890, p. 263-295.

11 Cayetano VIDAL Y VALENCIANO, «El Tránsito y la Asunción de la Virgen. Drama litúrgico», Diario de Barcelona (edició matutina), 12 i 26-VIII i 1-IX-1870. Articles reproduïts a Manuel MILA I FONTANALS, «Orígenes del teatro catalán», en Obras Completas, vol. VI, Barcelona, 1895, p. 324-340.

12 M. MILÀ I FONTANALS, op. cit., p. 221.

13 José RUÍZ DE LIHORY (baró d'Alcahalí), La música en Valencia. Diccionario biográfico y crítico, València, 1903, p. 62.

14 Felip PEDRELL, «La Festa d'Elche ou le drame lyrique liturgique espagnol. La Mort et l'Assomption de la Vierge», Sammelbände der internationalen Musikgesselschaft, II (1901), p. 203-252. Aquest article fou reeditat, amb alguns retocs, a La Tribune de Saint-Gervais. Bulletin mensuel de la Schola Cantorum, XI (1905), p. 289 i s., i com a conferència, fou publicat als Documents pour servir à l'Histoire des origines du Théâtre musical, París, 1906. Nosaltres utilitzem la traducció d'A. A. S., La Festa de Elche o el drama lírico-litúrgico. La Muerte y la Asunción de la Virgen; Lib. Atenea, Elx, 1951, p. 45 i s.

15 Roc CHABÀS I LLORENS, «El drama sacro de la Virgen de Elche», El Archivo, IV (1900), p. 213-214.

16 Fernando LÁZARO CARRETER, «Sobre el Misteri de Elche», Miscel·lània Aramon i Serra, I (1979), p. 373. J. B. Trend («The Mystery of Elche», Music and Letters, I (1920), núm. 2; traducció castellana a La «Festa» de Elche (estudios), Colección Íllice, núm. 2, Elx, 1921, p. 22-45) afirmava: «Es evidente, pues, que el Misterio de Elche data originalmente del siglo XV, aunque parezca del XVII» (p. 43).

17 Historia del Teatro en España (obra dirigida per J. M.ª Díez Borque), vol. I, Taurus, Madrid, 1984, p. 76. El Misteri d'Elx queda, així, sense estudi en aquesta excel·lent obra, car tampoc no es contempla en el capítol «Teatro en el siglo XVI (desde finales de la Edad Media a comienzos del siglo XVII)» de Manuel Sito Alba (p. 151-471).

18 William Hutchinson SHOEMAKER, The multiple stage in Spain during the fifthteen ab sixteenth centuries, Princeton University Press, Princeton, 1935. Traducció castellana a Estudios Escénicos, II (1957).

19 Joan RUIZ I CALONJA, Història de la literatura catalana, Teide, Barcelona, 1954.

20 Joan FUSTER, La decadència del País Valencià, Curial, Barcelona, 1976, p. 34, nota 16.

21 Josep ROMEU, «Elche, Misterio di» i «Catalano, Teatro», Enciclopedia dello Spettacolo, La Maschere, Roma, 1957, vol. IV col. 1388-1389 i vol. III col. 222; Literatura catalana antiga, vol. IV: «El segle XV», II, Barcelona, 1964. Però sobretot en l'article «El teatre assumpcionista de tècnica medieval als Països Catalans», Miscel·lània Aramon i Serra, IV (1984), p. 239-278.

22 Publicat per primer cop per P. IBARRA, «De la Festa. Antigua Coronación de la venerada imagen», La Defensa, Elx, 15-VIII-1930. Reeditat per Rafael NAVARRO MALLEBRERA i Anna NAVARRO, «La Festa en el siglo XVI», Festa d'Elx (1984), p. 35-36.

23 L'any 1477, quan el Consell municipal encara no participava en absolut en la possible representació assumpcionista, a càrrec de la Confraria, sí que costejava, esplèndidament, la festivitat del Corpus: «Y siga tengut a fer los entremesos que s'és obligat, que són los següents, a ses despeses: La Maria ab son Àngel; 12 Apòstols ab sos martres; ynfern ab los Sanpares; entramesos ab sa roca. Monte Calvari ab sa creu; La ànima ab Àngels; 'tramès ab sa roca. Paraís Ternal (sic): Adam y Heva, lo Àngel; entramès ab sa roca. Salutació ab la Maria, lo Àngel ab donzelles, entramès ab sa roca. El Belem de la Maria, Joseph ab lo mosso; los tres Reys d'Orient ab los pages, entramès ab sa roca. Sant Antoni, entramès ab sa roca; Sant Martí ab lo cavall he lo pobre, entramès; Sant Sebastià ab lo Emperador en los troredies (?), entramès. Sta. Catalina ab lo emperador he los turcos, entramès; y lo entramès de Sent Jordi ab la donzella, y lo Rey y la Reyna, y lo drach, entramès ab roca; y lo Rey Herodes ab los Jureus (sic) e Jodios, entramès» (19-X-1477. Llibre Racional Major de 1630 s., f. 65v, AHME). Encara, a finals del XVI, quan el Consell subvenciona la Festa de l'Assumpció només amb 100 sous anuals (5 lliures), la del Corpus rep 18 lliures, 3 sous i quatre diners, a més a més de costejar el que «se renoven les robes dels diablellos, si les que güi a coneguda dels magnífichs jurats no stan per a servir, e las màixqueres e cascabells» (Llibre de Consells, 15-V-1581. AHME).

24 Aquesta precisió ve forçada per qüestions econòmiques, quan el Consell Municipal no podia més que subvencionar adequadament la representació assumpcionista en si: «que no fassen festa temporal, si[nó] que se'ls gasten [en] les cosses que neçessàries seran així per a la església» (Llibre de Consells, 21-VI-1615. AHME); «no aja de gastar en dita festa més que la Festa que·s fa en la i[g]lésia, y si gastara altra cosa més de lo que serà del gasto de la i[g]lésia, aja de pagar de sos propis» (ibid., 21-VI-1634); «y que no·s gaste més [...] que la festa de la [i]glésia» (ibid. 21-V-1646).

25 J. Mª. Díez Borque precisa: «la polisemia del término fiesta, incluye tanto el acto público organizado (procesión civil de recibimiento, fiesta urbana de celebración real, procesión religiosa, fiesta de canonización...) como el ritual civil o profano (etiqueta palaciega, función religiosa), y también las celebraciones folklóricas» («Teatro y Fiesta en el Barroco español: el auto sacramental de Calderón y el público. Funciones del texto cantado», Cuadernos Hispanoamericanos, 396 (1983), p. 3).

26 «En el año de mil y quatrocientos y dieziséis, a quinze de agosto, se començó a hazer fiesta de la triumphante Assumpción de N.ª S.ª en la seo de Valencia» escriu Joan Timoneda el 1569. Observem que parla només de «fiesta» i en cap moment de representació dramàtica.

27 Carta mencionada (vegeu nota 10). Llibres de Consells Generals, diumenge, 16-VI-1370, f. 7v, AHME. R. NAVARRO - A. NAVARRO, art. cit., p. 36, nota 2.

28 «sirviendo a esta Villa en el papel de S. Pedro en la celebración del glorioso Misterio de la Asumción» (Memorial de Mn. Joan Fenoll. Llibre de Consells, 21-VI-1678. AHME).

29 «dase principio al devotíssimo Misterio, que es todo cantado», La Fiesta de Elche. Este trasladado de la Fiesta de N.ª S.ª de la Assumpción de esta Villa de Elche, Reyno de Valencia, fue traducido de lengua lemosina al castellano por Claudi Phelipe Perpinyan, Imp. Marcial Torres, Elx, 1924, p. 28. Segueix apareixent en el documents d'arxiu «subida [Assumpció] del día que se celebra el Misterio» (Manuals de Cabildos, 10-VII-1727. AHME), «por la asistencia en la procesión y Misterio» (Claveria de N.ª S.ª de l'Assumpció, 1729-1739, llig. 26/2-1 i 1730-1731, llig. 26/2-2. AHME). «para los gastos del Misterio de la Assumpción de María Santíssima» (Manual de Cabildos, 4-VIII-1740. AHME), etc.

30 Rainer HESS, El drama religioso románico como comedia religiosa y profana, Gredos, Madrid, 1976, p. 13. De l'entrada del rei Carles VI a París, el 10-XI-1380, hi ha una relació que cita certes representacions de «mystères» (Cf. Claude et François PARFAICT, Histoire du Théâtre François, Amsterdam, 1735, p. 35-36, nota a).

31 L. S. P., Mistero, veu de l'Enciclopedia..., vol. VII, col. 645-647.

32 Higini ANGLÈS, La música a Catalunya fins al segle XIII, Institut d'Estudis Catalans, Barcelona, 1935, p. 285.

33 «E quant serà hora de començar lo misteri», edició de Manuel SANCHIS GUARNER, «El Misteri assumpcionista de la Catedral de València», Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, XXXII (1967-68), p. 99. Josep Romeu, a partir d'aquesta nomenclatura, data el drama valencià entorn 1425 («El teatre assumpcionista...», p. 257).

34 En aquesta representació intervenien 12 preveres, «qui sien sufficients en cantar», que encarnaven els apòstols, i «hun infant, que sia àbil» que protagonitzava la Maria, als quals calia proveir de «XIII siris per servey de dit misteri» que, a més a més, comptava amb una escena i una escenografia més o menys complexa, muntada sota les indicacions d'un director: «és tengut de fer cadaffalchs a totz officis e misteris fahedors en la dita sglésia o al sementiri, e dar e administrar la ornamenta necessària als regidors dels officis o misteris damont dits» (Cf. Richard DONOVAN, The Liturgical Drama in medieval Spain, Pontifical Institute of Mediaeval Studies, Toronto, 1958, p. 158, vegeu nota 136). També el 1424, a Castelló, es parla de «la representació que fonch feta del Misteri de la Passió de Jhesu Christi» (Cf. F. A. ROCA TRAVER, «El tono de vida en la Valencia medieval». Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, 59 (1883), p. 22-23).

35 Misteri del Rei Herodes, d'Adam i Eva, de Sant Cristòfol del Corpus valencià, Misteri de la Passió de Cervera, etc.

36 J. FUSTER, «Plantejaments històrics del Teatre Valencià», Els Marges, 5 (1975), p. 19, nota 29. Novament l'anomena així l'any 1693 quan el prohibeix: «no es faça en dita iglésia dit misteri ni altra qualsevol representació» (loc. cit.).

37 La famosa representación de la Asunción de N.ª S.ª a los cielos, Llibre Verd de l'Arxiu Municipal de Castelló, publicat per E. JULIÀ MARTÍNEZ, «La Asunción de la Virgen y el teatro primitivo español», Boletín de la Real Academia Española, XLI (1961), p. 260-284.

38 Milà i Fontanals, Joan Fuster, Pere Bohigas, Lázaro Carreter, Josep Romeu i la pròpia declració de la II República, entre molts altres, anomenen «Misteri» a la representació il·licitana.

* [N.A.: Com em va indicar l'enyorat Josep Romeu i Figueras (1917-2004) en l'acte de defensa de la meua tesi doctoral (23-XII-1986), podríem utilitzar 'Misteri' quan parléssim del text i 'Festa' en referir-nos a l'espectacle].

39 Parlen de drama litúrgic M. Roca de Togores (op. cit., p. 361); C. Vidal y Valenciano (op. cit., p. 324 s.; Òscar Esplà (disc de 1961); Gonzalo Gironés, que s'indigna perquè R. Donovan en l'esmentat estudi sobre el drama litúrgic no hagi tractat el drama d'Elx «el más importante de todos estos dramas» («Los orígenes del Misterio de Elche», p. 133); Samuel Rubio («La música del Misterio de Elche», Tesoro sacro musical, 4 (1965), p. 61) o Enric A. Llobregat («Aproximació a la Festa d'Elx», La Tramoia, 0 (1982), p. 29-41).

40 Així el qualificà José SUBIRÀ, Historia de la música teatral en España, Col·lecció Labor, Barcelona, 1945.

41 Pierre Paris, en el primer article sobre el Misteri d'Elx aparegut en una publicació estrangera, el qualificà d'«antique opéra» («Les fêtes de l'Assomption a Elche, Espagne», L'Illustration (18-IX-1897), p. 227), i així el designa la declaració oficial del drama il·licità com a Monument Artístic Nacional: «puede, pues, considerarse como un antecedente de la ópera» (Gaceta de Madrid, 16-IX-1931). També el mestre Barbieri l'anomena «especie de ópera» («Prólogo histórico» a l'obra de Luis CARMENA Y MILLÁN, Crónica de la ópera italiana en Madrid, desde el año 1738 hasta nuestros días, Madrid, 1878). José Pascual Urbán (El Misterio de Elche. Folleto histórico-artístico, Elx, 1941) n'hi diu «verdadera ópera», i Adalgisa Ramellini de Fougeres («Il Misterio di Elche», Scala, 88 (1957)) el nomena «opera lirico-drammatica, completamente cantata esceneggiata più antica che si conosce», mentre que Guillem Díaz-Plaja titulava un article a Festa d'Elig, 24 (1965): «La ópera más antigua del mundo». Encara Max Thous («El Misterio de Elche», dins Teatro Mundial. 1700 argumentos de obras de teatro antiguo y moderno nacional y extranjero, Aguilar, Madrid, 1955, p. 43) el qualificava d'«ópera sacra». Dillwyn F. Ratcliff («The Mystery of Elche in 1931», Hispania, XV (1932, núm. 2), p. 109-116) el bateja com a «cantata or operetta», i J. B. Trend (art. cit.) arriba a afirmar: «Las afinidades del Misterio de Elche parecen estar con la ópera, que es lo más semejante en la vida moderna».

42 Així l'anomena Adolfo Herrera («Excursión a Elche. Auto lírico-religioso», Boletín de la Sociedad Española de Excursiones, 1-XI-1896, p. 1, nota 168), terme que provocà una ampla polèmica entre l'autor i Pere Ibarra que li censurà amb contundència, polèmica publicada a La Correspondencia Alicantina durant els mesos de novembre i desembre de 1896, i reproduïda pel propi Ibarra (El Tránsito..., p. 30-51).

43 DCVB. Vegeu notes 136, 137 i 13821, 122 i 123. J. Corominas (DELLC) documenta el mot en el sentit de llibre el 1370, i en el d'apuntador el 1640. En el Sínode de Sogorb (1668) s'estableix, entre altres coses, que «a los Beneficiados y ordenados in sacris les mandamos [...] que no representen, danzen o lleven la consueta en las comedias» (Cf. J. CRIVILLÉ I BARGALLÓ, «El folklore musical», Historia de la música española, vol. VII, Alianza, Madrid, 1983, p. 105).

44 «Nenguna parladura no es tan natural ne tan dreta a trobar del nostre lengatge com aquella [...] de Lemosí, e de totas aquella terras qui entorn li estan o son lur vesinas, e atressí de totas aquelles qui son entre ellas» (Cf. Martí de RIQUER, Història de la literatura catalana, vol I, Ariel, Barcelona, 1984, p. 122, nota 26).

45 M. SANCHIS GUARNER, La llengua dels valencians, L'Estel, València, 1975, p. 23-24. Sanchis Guarner cita també en aquesta línia el Torcimany d'Averçó, però Riquer (HLC, II, p. 64) afirma que aquest autor barceloní mai no parlà de «llemosí» sinó sempre de «llenguatge dels trobadors».

46 J. FUSTER: «llemosi», veu de la Gran Enciclopedia Catalana, vol. IX, p. 219. Vegeu del mateix autor Notes sobre el «llemosí» a la València del XVI, discurs llegit a la cerimònia d'investidura de Doctor Honoris Causa a la Universitat Autònoma de Barcelona (Bellaterra, 1984).

47 Álvar GARCÍA DE SANTA MARÍA, Crónica de Juan II, ms. esp. 104, f. 199v. Biblioteca Nacional de París. [N.A.: L'atribució a Villena no la fa el cronista ni cap document d'època, i, doncs, és indemostrable.]

48 M. SANCHIS GUARNER, op. cit., p. 24-25.

49 C. SANS DE CARBONELL, op. cit., p. 119.

50 Ms. 1751, f. 38. També l'escrivà del Consell parla, el 1764, de «selebrar la expresada Funsión en lengua lemosina» (Llibres de Consells, 10-III-1764. AHME). Bernardo ESPINALT Y GARCÍA (Atlante español o descripción general de todo el Reyno de España, vol. VIII, Hilario Santos Alonso, Madrid, 1784, p. 271) també diu que és «todo en lengua lemosina».

51 M. ROCA DE TOGORES, op. cit., p. 363.

52 P. PARIS, art. cit., p. 226.

53 M. SANCHIS GUARNER, op. cit, p. 28. Èxit que ja constatava Ruiz de Lihory (op. cit., p. 93, n. 2) en anotar: «Aunque aceptamos la protesta que hace el sabio D. Marcelino Menéndez Pelayo respecto a la impropiedad de llamar lemosina a la lengua catalana, nos permitimos darle este nombre porque el uso lo ha sancionado en la región valenciana». La protesta de Menéndez Pelayo es pot llegir a Obras Completas, II. Historia de las Ideas Estéticas en España, tom I, vol. II (hasta fines del siglo XV), Imp. A. Pérez Dubrull, Madrid, 1891, p. 242, nota 2.

54 José POMARES PERLASIA, La «Festa» o Misterio de Elche, Talleres Gráficos Marsà, Barcelona, 1957, p. 115. Més endavant (p. 119) confessa: «Quizás en todo lo expuesto me aparte en algunos momentos de las reglas ortográficas dictadas por el Congreso de la Lengua Valenciana, desde su aparición, derivándose del Lemosín, ha sido por su naturaleza o por su estructura, de las lenguas que más han acusado las más mínimas diferencias regionales», tot plegat per justificar que «aunque los primeros pobladores cristianos de Elche fueron castellanos, después catalanes y últimamente valencianos, en realidad los catalanes influyeron poco en la lingüística ilicitana en comparación con los valencianos cuya lengua tomó aquí raigambre, perdurando en la actualidad, aún cuando fue siempre influída por la lengua castellana, que deformó la pureza del valenciano de Elche» (p. 143, nota 19). Vegeu encara Carmen AGULLÓ I VIVES, «Sobre la lengua vernácula de Elche», Literatura ilicitana. Ponencias y comunicaciones de la IV Asamblea Comarcal de Escritores. Elche 1974, Institut d'Estudis Alacantins, Alacant, 1977, p. 67-72.

55 Gonzalo GIRONÉS, «Los orígenes del Misterio de Elche», Marian Library Studies, 9 (1977), p. 131. University of Dayton, Ohio.

56 M. SANCHIS GUARNER, op. cit., p. 35-38. Mentre es mantinga la idea d'unitat lingüística, tant se val anomenar-la d'una o altra forma. Carles Ros, el 1734, anomenava valenciana a la llengua parlada al Principat de Catalunya, Rosselló, Regne de València, Illes de Mallorca, Menorca, Eivissa i Sardenya (Alguer), ço és, amb una clara consciència d'idioma únic. Cf. Vicent PITARCH, Defensa de l'idioma, València, 1972.

57 Edició d'Ibarra (El Tránsito...), p. 6.

58 Edward J. DENT, «Music and drama», cap. XIV de The New Oxford History of Music, vol. IV, p. 803.

59 Recordem la definició que el Diccionario de la Real Academia Española dóna del «valenciano»: «Variedad de la lengua catalana que se habla en la mayor parte del antiguo reino de Valencia» (t. II, Madrid, 1984, p. 1.364, 20a edició).

60 «E con la dita ciutat [Múrcia] hac presa [Jaume I], poblà-la tota de catalans, e així mateix Oriola e Elx, e Alacant e Guardamar, Cartagènia e en los altres llocs; sí que siats certs que tots aquells qui en la dita ciutat de Múrcia e en los davant dits llocs són, són vers catalans e parlen de bell catalanesc del món; e són tots bons d'armes e de tots fets». Ramon MUNTANER (1265-1336), Crònica, cap. 17.

61 Cf. Gaspar JAÉN I URBAN, «Elogi del valencià i de la Festa», Notícias, 13-VIII-1983 i Información, 14-VIII-1983.

62 Ms. 1751, f. 39.

63 En les notes crítiques de la nostra edició assenyalem diverses supressions manifestes.

64 Vegeu infra, apartat 4.2. [N.A.: Com a «Marías mudas» consten ja a 1746 (Claveria, Llig. 26/4-6, AHME).]

65 Joan CASTAÑO, «Aproximació al refranyer de la Festa d'Elx», La Rella, 4 (1985), p. 14-15.

66 Jean DUVIGNAUD, Sociología del teatro. Ensayo sobre las sombras colectivas, Fondo de Cultura Econòmic, Mèxic, 1981, p. 103.

67 Cal assenyalar les més evidents: «Germanes mies» (v. 1) o «mia fi» (v. 50) enlloc de 'meu, meua o meues'; les formes verbals arcaiques com «fonc» o «fon» (v. 14, 199), «poria» (v. 27), «port» (v. 31), «trob» (v. 46), «vullc» (v. 47), «preg» o «prech» (v. 2, 48) o «duts» (v. 120); la inversió en l'ordre dels pronoms precedint el que fa de CD al de CI: «no·l me» (v. 48) per 'no me'l', que trobem amplament utilitzada en textos valencians del XV (p.e. «portau-lo'm» o «dar-los-me», Tirant lo Blanc, cap. 110 i 105, entre d'altres); i els antics «cors» (v. 52) per 'cos', o «sepellir» (v. 144) per 'sebollir' o 'soterrar'. Vegeu també les notes als v. 9-12, 65-68, 75-76 o 244-245 en l'edició crítica que segueix.

68 Vegeu les obres valencianes del segle XVI a Ferran HUERTA VIÑAS, Teatre Bíblic, Barcino, Barcelona, 1976; i les catalanes i mallorquines a J. ROMEU, Teatre Hagiogràfic, 3. vols., Barcino, Barcelona, 1957.

69 R. E. SURTZ, op. cit., p. 115.

70 El 1502 el Capítol de Toledo pagà tres rals i mig a Hernán Vázquez «por las coplas e dichos que hizo para los abtos [autos]». Cf. Carmen TORROJA MENÉNDEZ - María RIVAS PALÁ, «Teatro en Toledo en el siglo XV. Auto de la Pasión de Alonso del Campo», Anejo XXXV del Boletín de la Real Academia Española, Madrid, 1977, p. 53, 54 i 82. A les p. 183-184 publiquen, a més, un guió d'un Auto del Emperador o de San Silvestre, escrit per Alonso del Campo (+ 1499), capellà del cor d'aquella seu que en els darrers anys de la seua vida s'encarregà de les «representaçiones e cosas de la proçesyón de la fiesta del Cuerpo de Nuestro Señor» (p. 87). El text resultava, així, polivalent, amb un ampli marge de llibertat a adaptadors i intèrprets (Cf. André DE MANDACH: «Pour une nouvelle conception du devenir des genres; le rôle du théâtre», Atti del IV Colloquio della Société Internationale pour l'Étude du Théâtre Médiéval (1983), Union Printing Editrice, Viterbo, 1984, p. 172.

71 Ho testimonia, el 1738, Blas Nasarre y Ferriz en el seu Prólogo a les Comèdies de Cervantes (Biblioteca Universal Polygraphia Española, Madrid, 1738), així com Josef Velázquez (Orígenes de la poesía castellana, Málaga, Martínez de Aguillar 1797) i Casiano Pellicer (Tratado histórico sobre el origen y progreso de la comedia y del histrionismo en España [1804], edició de J. M. Díez Borque, Labor, Barcelona, 1975, p. 29).

72 loc. cit. (nota 47). El poema fou publicat per primer cop per Charles AUBRUN, «Sur les débuts du théâtre en Espagne», Hommage à Ernest Martinenche, París, 1937, p. 299.

73 Jordi RUBIÓ I BALAGUER, «Sobre el primer teatre valencià», cap. IX de La cultura catalana del Renaixement a la Decadència, Edicions 62, Barcelona, 1964, p. 143.

74 Libre de Memòries de diversos sucesos e fets memorables e de coses senyalades de la Ciutat e regne de València (1308-1644), vol. I, edició de Salvador Carreres Zacarés, València, 1930, p. 415.

75 M. CARBONERES (Relación y explicación histórica de la solemne procesión del Corpus que anualmente celebra la ciudad de Valencia, València, 1873, p. 44-45) ens aporta el següent document: «los treballs sostenguts per mossèn Johan Sist, prevere, en Johan Péreç de Pastrana, maestre de cant, e en Johan Oliver, fuster, e considerant que cascun d'aquests ha ben treballat en ço que per part de la Ciutat [de València] és estat a cascun d'aquells comanat, ço és lo dit mossén Johan Sist per trobar e ordenar les cobles e cantineles que·s cantaren en les entrameses de la festivitat de la entrada dels senyor Rey, Reyna e primogènit lur, que eren moltes e belles e ben dictades. E lo dit en Johan Péreç de Pastrana per haver e arreglar e donar lo ço a les dites cantineles, e haver fadrins que les cantassen, e fer-los ornar, e altres trebals. E lo dit en Johan Oliver per la invenció e confecció ab son enginy e subtilitats dels dits entremeses [...] al dit Mn. Johan Sist 30 florins [...] al dit en Johan Péreç, altres 30 florins. E al dit en Johan Oliver 50 florins d'or» (Llibre de Consells, 1415, març, 7. AMV).

76 Jesús-Francesc MASSIP, «El teatre profà del segle XVI en l'àmbit de la cultura catalana», dins de Teatre medieval i del Renaixement. Actes del I Simposi Internacional d'Història del Teatre. Sitges. 1983, Edicions Universitàries, Barcelona, 1986, p. 249-261.

77 Félix HUERTA, «Un escrito mariológico del Infante don Juan Manuel», Revista Española de Teología, VIII (1948), p. 86 i s.

78 Mercedes GAIBROIS DE BALLESTEROS, El Príncipe Don Juan Manuel y su condición de escritor, Madrid, 1945. Aquesta investigadora escriu: «Apunto simplemente una posible relación de tipo histórico entre don Juan Manuel y la secular devoción de Elche a la Asunción de la Virgen [...] puede suponerse que alguno de aquellos poetas lemosines que componían Misterios representables tomara el tema para halagar a don Juan Manuel, príncipe de Villena y casi rey del disminuído reino de Elche; o si el texto existía que se llevase a Elche, fijándose desde entonces la representación del Misterio en aquella Villa [...] Aunque no conozco testimonios místicos que confirmen posibles conexiones entre la citada Cantiga [assumpcionista] de Alfonso X, el tratado de la Asunción de don Juan Manuel y el anónimo Misterio de Elche, no me parece improbable que se llegaran a encontrar si se intentase su estudio con algún detenimiento» (p. 26 i s.).

79 Don Juan MANUEL, Libro infinido y Tractado de la Asunçión, edició de José Manuel Blecua, Granada, 1952, p. 93. Davant aquestra frase, Félix Huerta (art. cit., p. 86) es pregunta: «No cabría también pensar [...] que la representación del Misterio de Elche fuese la que suscitase las dudas de algunos, que impulsaron a Don Juan Manuel a redactar el Tratado?».

80 Cantiga núm. IX del llibre Cantigas das cinco Festas de Santa Maria (Festa V), cf. Cantigas de Santa Maria de Don Alfonso El Sabio, vol. II, RAE, Madrid, 1889, p. 578.

81 Cantiga núm. X de l'esmentat llibre. Op. cit., vol. II, p. 582.

82 Cantiga núm. CXXXIII: «Esta é como Sancta Maria ressucitou hūa moça que morrera en hūa acequia en Elche», op. cit., vol. I, p. 201.

83 Cantiga núm. CXXVI: «Esta é como Sancta Maria guareceo un ome en Elche dūa saetada que lle deran pelo ollo», op. cit., vol I, p. 190-191.

84 Cantiga núm. CCXI: «Como Santa Maria fez aas abellas que comprissen de cera un ciro pasqual que sse queimara da ūa parte», op. cit., vol. I, p. 294-295.

85 Així consta documentalment que ho féu el beneficiat Joan Rossell, comissionat pel Capítol de la Seu lleidatana per acudir a la Catedral de València a l'efecte de contemplar les solemnitats assumpcionistes que serien imitades a la de Lleida el 1497 (Cf. J. ROMEU, «El teatre assumpcionista...», p. 271 i 275-278).

86 El Auto de la Pasión de Alonso del Campo que es representava a Toledo a finals del segle XV, manlleva diverses estrofes de la Pasión Trobada de Diego de San Pedro (Cf. C. TORROJA-RIVAS, op. cit., p. 82 i 103-113), mentre que la Passió de Cervera, redactada per Baltasar Sança i Pere Ponç el 1534, utilitzant amplament els versos del Passi en cobles (1493) dels valencians Bernat Fenollar i Pere Martines (Cf. Agustí DURAN I SANPERE – Eulàlia DURAN, La Passió de Cervera. Misteri del segle XVI, Barcelona, 1984, p. 28 i s.). Els drames passionístics francesos afusellen, de la seua banda les Passions des jongleurs (Cf. Maurice ACCARIE, Le théâtre sacré de la fin du moyen âge. Étude sur le sens moral de la Passion de jean Michel, Droz, Genève, 1979, p. 50-51).

87 Tanmateix l'esmena dels versos de la Coronació realitzada per Joan Baptista Comes a principis del XVII ja no prosperarà. Vegeu infra, apartat 4.2. Podem dir, així, com l'anònim prologuista de l'Antifonari de Lleó: «Non unus est auctor qui te sub uno dicabit: A plurimis sacris virorum inventus es» (Cf. L. SERRANO, Antiphonarium mozarabicum de la Catedral de León, ed. de los PP Benedictinos de Silos, León, 1928, v. 27-28).

88 Representació de l'Assumpsió de Madona Sancta Maria, text anònim del segle XIV, a càrrec d'Amadeu J. SOBERANAS, Patronat de la Representació de La Selva del Camp, Montblanc, 1983. El Dr. Soberanas en prepara, però, una edició crítica completa que no trigarà a aparèixer. Aquest text havia estat descobert i publicat, amb equivocacions, per Joan PIÉ, «Autos sagramentals del sigle XIV», Revista de la Asociación Artístico-Arqueológica de Barcelona, I (1896-1898), p. 673-688 i 726-744.

89 Utilitzem l'edició citada de M. Sanchis Guarner (vegeu nota 34); abans, però, l'havia publicat Ruiz de Lihory (op. cit., p. 84-91).

90 J. ROMEU, «El teatre assumpcionista...», p. 262-269.

91 ibid., p. 264.

92 ibid., p. 265.

93 ibid., p. 265-266.

94 op. cit., p. 267. L'estudi mètric iniciat en aquest article és un resum d'un treball més extens que el professor Romeu ens anuncia que presentarà al Congrés Internacional sobre el Misteri d'Elx que s'ha de celebrar el 1987. Vegeu també l'article d'E. A. LLOBREGAT, «La métrica de la Festa d'Elx. Aproximación a su estudio», Literatura ilicitana. Ponencias y comunicaciones de la IV Asamblea Comarcal de Escritores. Elche 1974, Institut d'Estudis Alacantins, Alacant, 1977, p. 16-23.

95 De la primera, conservada a l'Arxiu Arxiepiscopal de Tarragona, n'hi ha reproduïdes 4 pàgines (f. 15v-17) a la mencionada edició parcial d'Amadeu Soberanas (p. 34-35). De la segona en reprodueix el f. 71 i el 83v, M. BLAKEMORE EVANS, The Passion Play of Lucerne, New-York-London, 1943. Una mica més curt i més ample és el ms. B que conté la Passió de Cervera, els folis 49v-50 del qual van reproduïts a l'esmentada edició d'A. i E. Duran.

96 Era usual, també, lògicament, distribuir en rols el text, fent còpies particulars per a cada actor, com és el cas del Misteri de València, però també el d'Elx fins fa ben poc. Vegeu apartat 4.9.

97 La caixa de tres claus era una espècie de caixa forta o de seguretat, on el Consell, conservava els documents més preats. Per obrir-la calia que es reunissen el Justícia, el Jurat en cap i el notari de la Vila, custodis d'aquestes claus: «la una al dit Justícia y l'altra al dit Jurat en cap y l'altra resta en poder de mi, dit notari y escrivà» (Llibres de Consells, 5-III-1659).

98 T. LLORENTE, op. cit., p. 1.005, nota 2.

99 Tenim recollida nombrosa documentació al respecte que publicarem, properament, en la tesi doctoral sobre la Festa o Misteri d'Elx que estem ultimant, i de la qual la present edició n'és un capítol.

100 J. M. SALRACH - E.DURAN, Història dels Països Catalans. Dels orígens a 1714, II, Edhasa, Barcelona, 1981, p. 1.141.

101 «e com aja succehït en la entrada de l'exèrcit de nostre Rey y Senyor Phelip quint (que Déu guarde), el saqueo que és ben notori, y en la Sala del Consell no aver quedat sach, redolins» (Llibres de Consells, 21-XII-1706. AHME); «perquè els originals que estaven archivats en la Sala del Consell es perderen en los saqueo» (Llibres de Consells, 9-VII-1707. AHME). Encara el 18-XI-1741 els conselleres demanaren, públicament, als particulars que retornin els documents de l'Arxiu municipal «extraviados a causa de las guerras» i ho fan obtenint «por el eclesiástico censuras de ocultis para que publicadas en todas las parroquias de esta Villa y notificadas a las personas que se pueda presumir o recelar tener algunos de dichos papeles» (Llibres de Consells, 18-XI-1741. AHME). El 1755 nomenen arxiver a Ignasi Ruiz per ordenar tots els papers, llibres i documents que es trobaven «desbalijados» i fer-ne els índexs i inventaris (Llibres de Consells, 10-III-1764). Encara el 1779 els regidors es lamenten d'aquestes pèrdues (Llibres de Consells, 31-XII-1779. AHME). No seria forasenyat pensar que en aquest mar revolt («guany de pescadors»), alguns possibles manuscrits de la Festa haguessen quedat en mans privades.

102 Claveria de l'Assumpció, 1708-1710. Llig. 25/4-1. AHME. [N.A.: El que sembla cert és que del model trencat en devia faltar la primera pàgina (on hi hauria una primera i llarga rúbrica inicial d'explicació de tota la Festa i les didascàlies específiques de la Vespra i l'inici del drama amb música de «Germanes mies» i resposta de les Maries), per això el ms. 1709 comença amb «Ai trista vida»].

103 «nihil actionibus personarum vult in templis repraesentari» (Sessio tertia, cap. XI). D'altra banda, l'arquebisbe de Tarragona i després bisbe d'Oriola, Ferran de Loaces, en el Concili Provincial d'aquella demarcació celebrat el 1566, decretava que «omne genus spectaculorum et fabularum, necnon vulgarium verborum cantus [...] ut vocant repraesentationes, in ecclesia fieri prohibemus» (Lib. III, tit. 31, cap. II). Cf. Josep MASSOT I MUNTANER, «Notes sobre la supervivència del teatre català antic», Estudis Romànics, XI (1962-1967), p. 88-89. Podem imaginar que quan Loaces accedí al recent creat setial oriolà, provaria d'aplicar les seues disposicions a la representació d'Elx.

104 «mandamus, ne ullae repraesentiones fiant, de rebus etiam honestis et ad devotionem moventibus. Rectores vero, Vicarii, aut Cleurs, aliaeve Communitates, qui eas repraesentationes permiserint, duabus libris multentur», (Decretum XIV). Cf. J. MASSOT, art. cit., p. 90. Una pena tan feble, però, podia permetre fàcilment desoir el decret.

105 Edició d'Ibarra (El Tránsito...), p. 5. Gaspar Soler (1592-1629) era nebot d'Honorat Martí perquè el 1624 es va casar amb Antònia Caro i Malla, filla del Dr. Nicolau Caro i Martí (Juan GÓMEZ BRUFAL, Escritos y conferencias, ed. de J. Castaño, Alacant 1983, p. 50).

106 ibid., p. 20.

107 ibid., p. 5.

108 Cf. J. CLIMENT - J. PIEDRA, Juan Bautista Comes y su tiempo, Madrid, 1977. La peça de la Coronació, que havia de ser a 3 veus (2 tiples i un baix) i que lamentablement no ens ha pervingut, es podria relacionar amb altres composicions de Comes sobre el tema, com El gozo de este día, a 3 veus, dedicada a l'Assumpció, l'himne Jesu corona Virginum, a 4 veus, o el motet a 6 veus Assumpta est Maria. D'altra banda era l'única peça que Comes hauria escrit en la seua pròpia llengua.

109 T. LLORENTE, op. cit., p. 1.005, nota 2. Pere Ibarra l'edita a les p. 5-28 (El Tránsito...), excepte els f. 25-29 que «no tienen interés para mí».

110 Edició d'Ibarra, p. 28.

111 P. IBARRA I RUIZ, Lo Misteri d'Elig. Manual del curiosa espectador de la representación de la famosa fiesta, compuesto para que sirva de guía y claro conocimiento, Imp. Lucentum, Alacant, 1929.

112 ibid., p. 7.

113 P. IBARRA, Consejos (Cabildos) y Sitiadas, vol. III, p. 260. AHME.

114 Devem aquesta notícia a l'amabilitat de Joan Castaño, que ha tingut accés a la Biblioteca de la família Ruiz, on ja no existeix, malauradament, aquest manuscrit. D'altra banda, caldria esbrinar quin manuscrit copià, el 1900, Lluís Cebrià, de Lo Rat Penat de València. Ho conta Teodor Llorente: «pudimos saber que en poder de un particular existían manuscritos poco conocidos y tuvimos la fortuna de que se nos permitiese ojearlos anoche, última de nuestra estancia en la ciudad [...] Cebrián se encerró con un escribiente, y ya estaba bastante alto el sol sobre el horizonte cuando concluyó su faena» («Las Fiestas de Elche», Las Provincias, 20-VIII-1900).

115 Rescripte pontifici o «Aprovación de la Fiesta de N.ª S.ª de la Assumpción de la Villa de Elche por el Sumo POntífice», Llig. 72, núm. 3. AHME. Publica una traducció al castellà J. POMARES I PERLASIA, op. cit., p. XXI-XXV de l'apèndix «Iconografia».

116 El manuscrit d'ús, junt amb les còpies per als cantors i instrumentistes, l'entrega la Vila a cada mestre de capella, el qual el retornava en acabar el seu mandat: «Memòria dels papers que entrega a la Vila missèn Mathias Navarro [mestre de capella]. Primo, la Consueta y papers de la Festa de N.ª S.ª de Agost» (Llibre Racional Major, 1630 i s., f. 54; document de 1672. AHME). Seblantment s'esdevé l'any 1686, quan, entre els papers del mestre, figura, a més, una edició de Tomás Luis de Victoria (ibid, f. 151). El 31-VIII-1640, el mestre Mn. Ginés Ferrer, que deixa el càrrec, lliure a Gregori Ortís, fabriquer de la parroquial de Santa Maria, els llibres de música, entre els que destaquen les «Salves de marca major... llibre de salmòdia de Vespres y Magnífiques... altre llibre de diferents Mises ab la Turba del Pasi y Lamentacions de Semana Santa. Ytem quatre lletrats de Pasi del Duch de Calàbria en quart. Ytem la Consueta de la Festa de Nª Sª de agost» (Llibre de Fàbrica de Santa Maria 1592 i s., f. 35-35v).

117 J. F. MASSIP, Teatre religiós medieval als Països Catalans, Edicions 62, Barcelona, 1984, p. 76, nota 47.

118 Javier FUENTES Y PONTE, Memoria histórico-descriptiva del Santuario de N.ª S.ª de la Asunción, en la Ciudad de Elche, Tipografía Mariana, Lleida, 1887, p. 182-183.

119 Tampoc les recerques de Joan Castaño a la Biblioteca Ruiz de Lope no han aconseguit retrobar el preciós còdex, tot i que Pomares Perlasia, el 1957, diu que el ms. de 1639 «ha aparecido después de permanecer ignorado muchos años» (op. cit., p. 196).

120 R. CHABÀS, art. cit., p. 204.

121 T. LLORENTE, op. cit., p. 1.008.

122 ibid., p. 1.005 nota 1.

123 Ens ho referencia Fuentes i Ponte qui no n'aporta prova documental, sinó únicament oral: «habiéndosenos informado que fue prohibido [la Judiada] por el Ilmo. Obispo Sr. Tormo» (op. cit., p. 185). Efectivament, aquest prelat fou un dels més acarnissats perseguidors de l'art dramàtic, i les seues diatribes aconseguiren d'arrancar, el 1779, un decret del Consell Reial prohibint tota representació teatral (naturalment laica) a Alacant i a Elx, mentre que, per una altra reial ordre, es destruïa el teatre públic d'Oriola. Cf. Gonzalo VIDAL TUR, Un obispado español, el de Orihuela-Alicante, I, Alacant, 1962, p. 356. Sabem que el bisbe Tormo estigué a Elx el 1788, on venerà la imatge de l'Assumpció i concedí 40 dies d'indulgència als que devotament resessin a aquesta imatge una Salve (Llibre racional 1710 i s., transcripció d'Ibarra, f. 113v-114v. AHME).

124 Francisco FUENTES I AGULLÓ, Epítome histórico de Elche desde su fundación hasta la Venida de la Virgen inclusive, y traducción de la Fiesta que con motivo de esta venida anualmente se celebra en los días 14 y 15 de agosto, M. Santamaría, Elx, 1855; reedició Modesto Aznar, 1896.

125 Llig. 25/4-2. AHME. L'albarà del lliurament, núm. 16 d'aquest lligall, diu: «El Dr. Polecrino Tárrega Generoso, clavario de la Clavaria de N.ª S.ª de la Asumpción desta presente Villa, pagará al licenciado Francisco Sacarías Juan maestro de Capilla de dicha Villa, ocho libras por la copia de la Consueta de la Fiesta de N.ª S.ª que á copiado para archivarla en el Archivo de dicha Villa por estar, la que avía rota» (ibid.) L'original que es féu fer la Vila en prendre la Festa al seu càrrec hauria durat, doncs, exactament un segle.

126 «Item a Jusepe Lozano, organista, 2 L.» (Claveria de N.ª S.ª, 1708-1710. Llig. 25/4-1. AHME), «A Joseph Losano por haver tocado el órgano, 35 R.» (ibid., 1711-1712. Llig. 25/4-3. AHME).

127 Pensem que el 23-XI-1707 Felip V derogà els Furs de València posant punt final a les llibertats nacionals del país i establint el castellà com a únic idioma oficial. Les actes del Consell il·licità passaren, des d'aquella data, a escriure's en la llengua dominadora.

128 Potser és aquest el manuscrit que rep Josep Antolí quan accedeix al càrrec de mestre de capella el 1714 (i fins a 1733): «Memoria de los papeles que me entrega la Villa de Elche en 30 de mayo 1714, fuí nombrado maestro de Capilla en 29 de los dichos: [...] La Consueta Nueva y papeles de la Fiesta» (Llibre Racional 1710 i s., transcripció d'Ibarra, f. 19v. AHME).

129 Des de 1835, quan se supremí la Capella, es nomenaven eventuals mestres de cant. El 1860, el que ho era, Francesc Antoni Aznar i Pomares, retorna a l'Ajuntament «un libro con tapas de badana encarnada que comprende todo el ceremonial de la Festividad de la Patrona, hecho en 1709, escrito por el Beneficiado Josef Lozano Ruiz» (18-I-1861. Papeles Curiosos, 5 f., 153v-154. AHME). Observem que l'enquadernació amb «tapas de badana encarnada» encara la duia fins la restauració de 1985.

130 «Un amigo me había enviado una copia fotográfica de la partitura del drama sacro, lo que me colocó en estado de completar la lección con la audición de los principales fragmentos» (F. PEDRELL, op. cit., p. 9); «en 1709, Consueta puramente musical, así como aparece en el ejemplar fotográfico que yo poseo» (ibid., p. 52).

131 ibid., p. 95-129.

132 J. POMARES PERLASIA, op. cit., p. 116.

133 Juan ORTS ROMAN, Descripción emotiva del misterio de Elche, Tip. Moderna, València, 1951, p. 23.

134 Vegeu descripció a l'apartat 7.1.

135 Ignasi Rodríguez fou mestre de capella i organista de la Basílica de Santa María d'Elx entre 1805-1825/30, i Francesc-Antoni Aznar i Pomares el succeí en el càrrec entre 1825/30-1852, després mestre de cant en diverses ocasions. La renovació del mestre de capella es féu el 1827 (Llibres de Cabildos, 5-VIII-1827. AHME).

136 Llig. 26/2-4, f. 3. AHME. La taxació de la còpia es féu onze dies abans del pagament: «Dezimos los abajos firmados, que haviendo reconocido la Consueta de la Festividad de N.ª S.ª de la Asumpción que ha trabajado Joseph Mazón para archivar en el Archivo de la Villa, lo menos que se le deve considerar por dicho trabajo son 16 L. de moneda corriente. Y para que conste lo firmamos en Elche a 24 de octubre de 1732. [Rubricat]: Mn. Joseph Antolín, Mn. Ygnacio Flor, Juan Gil» (ful cosit entre els f. 2-3 de l'esmentat lligall).

137 Claveria de N.ª S.ª, 1746-1748. Llig. 26/4-6. AHME.

138 Claveria de N.ª S.ª, 1746-1748. Llig. 26/4-6. AHME.

139 Així succeïa abans de 1924. Cf. J. CASTAÑO, «La Festa d'Elx cien años atrás», Revista del Instituto de Estudios Alicantinos, 40 (1983), p. 163-164 (p. 164 de referència).

140 Cf. J. CASTAÑO, «La tramoia de la Festa d'Elx», L'Espill, 22 (1985), p. 15 nota 14. D'aquest manuscrit ja en parlava el propi Joan Castaño a l'article «La tramoya aérea y el consueta de 1751», La Verdad. Especial Misteri, 9-VIII-1985.

141 Cf. Consueta de la Festa de la Verge i Mare de Déu, Maria Santíssima de l'Assumpción de Carlos Tàrrega i Caro, edició facsímil, transcripció i estudi introductori a càrrec de Joan Castaño, M. Pastor edit., col. «Papers d'Elx», Elx, 1992.

142 Ell mateix confessa «aver yo admistrat (sic) y llevats estos contes fins lo any 1729» (ms. 1751, f. 32). En els Llibres de la Claveria consta el Memorial del gasto hecho en la Fiesta de N.ª S.ª de la Asumpción en este año 1733, por Dn. Fco. Avellán y Dn. Carlos Tárrega, comisarios nombrados (Llig. 26/2-5, f. 38. AHME).

143 Així ho insinuà Pere Pomares, jove intèrpret de S. Joan, que prové d'un conjunt de música moderna i, paral·lelament al Misteri, interpreta òpera rock. Vegeu també José M.ª AGUILAR GARCÍA, «Desl Misteri al rock y vuelta a los orígenes», Información. Especial Misteri, 10-VIII-1985.

144 El 1705 se li donen 10 lliures, una terça de son salari, anticipades «per ocasió de fer viage y tenir oportunitat de embarcació el dit P. P. Banfi, per anar a Gènova y de allí a Itàlia que és sa patria» (Claveria de N.ª S.ª, Llig. 25/3-5. AHME). Així es reflecteix també en Junta Parroquial de 26-XII-1705: «Ytem, atenent y considerant que a Pere Pau Benfi se li lliura de lliures de moneda per la terza del salari de Mestre de Capella» (Joan CASTAÑO, «La música a l'església de Santa Maria d'Elx», Cabanilles, 18-20 (1986), p. 129).

145 J. POMARES, op. cit., p. 229.

146 En posseeix una fotocòpia Mn. Antoni Hernàndez que, gentilment, ens va deixar consultar, on figura el segell de l'AHME amb la signatura Llig. 24/7, que no hem sabut localitzar en aquell dipòsit.

147 Devem també a l'amabilitat del rector de S. Salvador, Antoni Hernández, la consulta de la fotocòpia que ell conserva d'aquesta partitura completa, que inclou els desafortunats preludis i intersticis d'orgue, la música de l'arpa que avui no es toca i la reconstitució dels cants de les Maries, sembla ser que en base als de la Verge en la versió de 1709. S'observa, però, una desproporcionada pretensió d'encabir tota la lletra del Ms. 1625 en la partitura ornada de melismes.

* [N.A.: Cal incorporar en aquest apartat la descoberta de nous manuscrits localitzats i analitzats per F. MASSIP, «Nous manuscrits de la Festa d'Elx: els llibrets dels cantors», Festa d'Elx, 41 (1989), p. 191-200 (reeditat a Miscel·lània Joan Fuster, II (1990), p. 99-108)].

148 «Joseph Agulló, clavario de las rentas de la Clavaria de N.ª S.ª de la Asumpción, pagará a Mossén Joseph Gargallo, presbítero, tres libras por tres copias que á hecho del papel que canta el ángel en la Festividad de N.ª S.ª, para entregar a los que se an de oponer en dicho papel» (3-VIII-1735). El 5 d'agost se li lliura el pagament «por 3 copias que hizo [d]el papel del ángel para ensayarse los que avían de oponerse» (Llig. 26/3-1, f. 33 i 41v. AHME).

149 Llig. 26/3-1, f. 34 i 41v. AHME. Entre els papers que entrega el mestre Furió el 1748 en deixar el càrrec, figura també «un quadernito del ángel» (Cf. P. IBARRA, El Tránsito..., p. 55).

150 «a Mos, Joseph Gargallo, por diferentes papeles de música que trabajó y copió para dicha Festividad» (Claveria de N.ª S.ª, Llig. 26/3-2, f. 38v. AHME); «a Mn. Joachim Coves, 2 libras por haver copiado los Papeles de la música de la Fiesta. Item a Joseph Pomares, 12 sueldos por 3 manos de papel marquilla que ha trahído de Valencia para los papeles de la Fiesta» (Claveria, 1737-38. Llig. 26/3-3, f. 36. AHME); «Otrosí al licenziado Joseph Gargallo, presbítero, 19 libras 6 sueldos por su trabajo de componer villancicos y traslado de papeles para dicha Festividad» (Claveria, 1739-40. Llig. 26/3-5. AHME). Encara el 1873 es pagava a Francisco Buyolo, mestre de cant, 10 pessetes «por renovación de papeles para el canto» (Llig. H/146, núm. 7).

151 Claveria, 1745-46. Llig. 26/4-5. AHME.

152 Llibre Racional, 1710 i s. Cf. P. IBARRA, op. cit.

153 Llibre Racional, 1710 i s., transcripció d'Ibarra, f. 5v. AHME.

154 A principis del XV el domasser de l'església de Sant Joan de Perpinyà havia de proveir «los ròtols en què és scrit e notat lo dit Credo in Deum, et donar-los als preveres que hauran emprats per fer la dita representació [de la Colometa]» (Llibre de serimònies, f. 7v, ms. 79 de la Biblioteca Municipal de Perpinyà. Cf. R. DONOVAN, op. cit., p. 158). A 1493, en certa representació del Corpus de Toledo, es gasten 8 rals en «hazer çinco copias para los Christos» (Cf. C. TORROJA-RIVAS, op. cit., p. 189).

155 F. PEDRELL, op. cit., p. 85. S'expressa de manera semblant Valentino (Teodor Llorente), «Las fiestas de Elche», Las Provincias, València, 20-VIII-1900.

156 Cf. J. CASTAÑO, «Aparatos escénicos de la Festa d'Elx», Festa d'Elx (1984), fotografies de les p. 53, 55 i 56.

157 Cf. J. F. MASSIP, «La maquinària aèria del Misteri d'Elx en el context escenotècnic medieval, Miscel·lània Josep Romeu i Figueras, vol. II, PAM, Barcelona, 1986.

158 J. POMARES PERLASIA, op. cit., làms. XXVIII, XXIX, XXX i XXXI, inserides en les p. 112-113. El paper de l'àngel, Pomares el data al s. XVIII i el descriu així: «Consta de 2 hojas de papel pautado, o ocho pautas [...] Las dos hojas, sucias y rotas por el uso, se volvieron a pegar con tiras de tela y van cosidas a unas tapas muy deterioradas cubiertas con papel que sería dorado [...] cuyo papel, desprendido a trozos, deja entrever un cuerpo de la tapa formada de papel pautado con música escrita. En el lomo de tela y muy deteriorado lleva el título de Ángel Mayor» (op. cit., p. 204). La partitura que s'entreveia en aquestes tapes és música per instrument.

159 Òscar Esplà («Consideraciones en torno al misterio de Elche o "Festa d'Elig"», article contingut en el disc El Misterio de Elche (siglos XIII-XVIII), 2 discs, Hispavox, HH 10-93/94, Madrid, 1961, p. 2, col. 3a) ja ho constatava: «las partituras privadas utlizadas en los ensayos no concordaban ni con el Consueta conservado ni con las particellas, menos antiguas que el Consueta pero guardadoras de lo que, sin figurar en aquél, se cantaba tradicionalmente». Aquests quaderns, junta amb d'altres, es ressenyaven el 1861 i són visibles en les fotografies d'abans guerra en mans dels cantors: «Tres cuadernitos para canto en el tablado de la Fiesta para alto, tiple y bajo. Otro id. para el canto del ángel. Cuatro cartones que contienen los cantos del Araceli y Coronación, rotos y con falta de algún pedazo; cuyos papeles y libros son de la pertenencia del Ayuntamiento» (Lliurament dels papers de la Festa al nou mestre de cant Josep Quercop i Leante, 18-I-1861. Document citat a la nota 129).

160 T. LLORENTE, op. cit. A les p. 1.005-1.006, nota 2, reprodueix els versos 1-8, 23-24, 153-156 i 252-255.

161 P. IBARRA I RUIZ, El Tránsito... Aquesta edició en realitat no duu data. La deduïm d'un comentari que Ibarra fa a uns fets esdevinguts el 1896, i parla del present dient «han transcurrido ya 37 años» (p. 30). No s'edità el 1924, com molts estudiosos diuen: en aquesta data Ibarra prublicà una versió del ms. 1639 (vegeu nota 180).

162 P. IBARRA I RUIZ, Lo Misteri d'Elig... Juntament publicà la traducció castellana de Claudià Felip Perpinyà. Sobre les diferències entre aquesta edició manipulada i la correcta, vegeu L. QUIRANTE, «En torno al texto de 1625, primera copia conocida del Misteri d'Elx», Festa d'Elx (1984), p. 39-45.

163 ibid., Renovación Tipográfica, València, 1933; Libreria Atenea, Elx, 1933; A. Guimerà, València, 1934; etc. Cf. Montserrat ALBET VILA – Roger ALIER AIXALÀ, Bibliografía crítica de la "Festa" o "Misterio" de Elche, Institut d'Estudis Alacantins, sèrie I, núm. 22, Alacant, 1975. En aquest apartat ens servim, tot sovint, d'aquest estudi, que és la primera compilació que s'ha fet al respecte.

164 «Grano de Arena», 3, Madrid-Barcelona, 1941.

165 Edició de la Junta Nacional Restauradora del Misterio de Elche y de sus Templos. Pasqual Segarra, 1945 i 1946: edició del Patronato Nacional del Misterio de Elche (amb comentaris i revisió d'Antonio Antón Asencio, actual mestre de cerimònies), Elx, 1960, 1970, 1974, etc.

166 J. ORTS ROMÁN, Guión de la Festa o Misterio de Elche. Para uso de actores y de cuantos intervienen en la representación, Publicació de la Junta Nacional Restauradora del Misterio de Elche, Monserrate Gilabert, Elx, 1943. Aquest guió probablement fou escrit abans de la guerra.

167 J. ORTS ROMÁN, Descripció emotiva... (vegeu nota 134). Una altra edició sense data: Biblioteca y Tesoro de Autógrafos «Huerto del Cura».

168 J. POMARES PERLASIA, op, cit., p. 115-119.

169 Els actors del teatre medieval no entren ni surten durant l'acció, com en el teatre modern, sinó que (a excepció de les intervencions aèries) s'introdueixen i romanen en escena fins al final de la representació, tot i que no actuen. No és adequat, per tant, parlar d'escenes en sentit dramàtic.

170 El Misterio de Elche... Fou reeditat el 1972 dintre la «Colección de música antigua española», vols. 6 i 7 (HHS 12-13)

171 Deixa de transcriure els v. 5-8, 13-24, 45-60, 65-72, 79-80, 85-88, 101-104, 117-124, 133-140, 153-156, 169-172, 201-204, 232-243, 256-259.

172 Alejandro RAMOS FOLQUÉS, Historia de Elche, vol. II, Talleres Lepanto, Elche, 1970.

173 G. GIRONÉS, art. cit., p. 22-32 i 164-177. A la nova edició, en llibre (Marí Montañana, València, 1983) corregeix amplament el llarg article de la publicació americana, i només manté la «reconstrucción hipotética del texto» (p. 207-220).

174 E. A. LLOBREGAT, «Aproximació...», p. 29-41.

175 El Misteri o Festa d'Elx, introducció, edició i notes a cura de J. F. Massip, Edicions 62 - Orbis, col. «Història de la Literatura Catalana», Barcelona, 1985, p. 113-152.

176 J. FUENTES Y PONTE, op. cit. Publica el text a les p. 237-257 («Documento n.º 17») i tres partitures en annex («Música correspondiente a tres números de los varios que constituyen la partitura del Consueta de "La Festa" de N.ª S.ª de la Asunción en la ciudad de Elche»).

177 F. FUENTES AGULLÓ, op. cit.; reedició a Modesto Aznar, Elx, 1896. El text del Misteri fou reproduït (sense la traducció) a les p. 341-347 de M. MILÀ I FONTANALS, op. cit.

178 Aquesta edició no transcriu els versos 1-24, 29-44, 53-72, 89-104, 117-128, 141-164, 220-231, 252-259.

179 C. VIDAL I VALENCIANO, op. cit.

180 P. IBARRA I RUIZ, Historia..., p., 256-264. Reedita aquesta versió sota el títol El Tránsito y la Asunción de la Virgen, Tip. Agulló, Elx, 1924.

181 T. LLORENTE, op. cit., p. 999-1.000.

182 R. CHABÀS I LLORENS, art. cit., p. 204-211. Article reeditat per Ibarra a Renovación, 26 (Elx, 3-VIII-1924). Reedició moderna a Papeles Alicantinos, núm. 5, Caja de Ahorros Provincial de Alicante, 1977.

183 Francisco PÉREZ DOLZ, «El "Misterio" de Elche», Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, VI (1925), p. 15-26.

184 Teatre medieval i del Renaixement, a cura de Josep Massot i Muntaner, Edicions 62 - «la Caixa», col. «Les Millors Obres de la Literatura Catalana», núm. 95, Barcelona, 1983, p. 139-155.

185 El Misteri d'Elx, edició a càrrec de Lluís Quirante, Gregal, València. 1986, p. 45-70. Malauradament, però, l'edició està feta sobre una fotocòpia mutilada existent a l'AHME, sense consultar el manuscrit original. L'esmentada fotocòpia repeteix el foli 9 i oblida el 9v, fulls que contenen la peça O cos sant a 4 veus. La semblança d'ambdues pàgines (la primera amb les veus dels tenors i la segona dels baixos), ha conduït a l'editor a confondre la repetida en la fotocòpia amb la que falta, i a fer-lo anotar, en referència a la rúb. 128s.: «Aquesta és una acotació que no replega el text de 1722 i sí ho fa, en canvi, el de 1709. És la major divergència que presentem» (p. 67, nota 43). Diferència que, òbviament, no existeix.

186 Vegeu nota 141.

187 A. HERRERA, op. cit. Tirada a part impresa a Est. Tip. S. Fco. De Sales, Madrid, 1896. Reeditat a Est. Tip. José Lacoste, Madrid, 1905, edició a càrrec de la Biblioteca Marítima Nacional de Santa Pola.

188 F. PEDRELL, op. cit., p. 90.

189 F. PEDRELL, op. cit. (vegeu nota 14). Vegeu les ressenyes aparegudes a The Daily Graphic (9-III-1901), a la Revue d'Art Dramatique (V-1901) i a Guide Musical (21-IV-1901) d'Enrique de Cuzón, així com la de Léo Rouanet a la Revue Hispanique (1901), p. 540-542.

190 El «Consueta» de la Fiesta de Elche. Edición facsímil de su antiguo texto literario y musical, Publicaciones del Instituto de España, col. «Textos y Documentos para la Historia de la Música en España», I, J. Horta y Cía. S.L. Editores, Barcelona, 1941. Fou una tirada únicament de 500 exemplars, subvencionada pel Conde de Romanones, Director de la Reial Acadèmia de Belles Arts de S. Fernando.

191 J. POMARES, op. cit., p. I-LXXXVII de l'annex «Las Partituras de la Festa o Misterio».

192 Samuel RUBIO, op. cit., p. 61-71 d'estudi i p. 1-24 de música. Id.: «Más esclarecimientos en torno a la música del "Misterio" de Elche», Tesoro Sacro Musical, 5 (1968), p. 83-84. Id.: La música del Misterio de Elche. Estudio histórico-crítico, conferència mecanoscrita signada i datada a Madrid, 5-I-1976, llig. 1069, núm. 25. AHME.

193 Ismael FERNÁNDEZ DE LA CUESTA, «Los cantos monódicos en el "Misterio de Elche"», Festa d'Elig (1980). De fet només edita, facsimilarment, set de les deu monodies del Misteri, sense transcripció. El text d'aquest article és reproduït a la Revista de Musicología, IV/1 (Madrid, 1981).

194 José M.ª VIVES RAMIRO, La «Festa» y el Consueta de 1709, Ajuntament d'Elx, Elx, 1980. A les p. 73-312 hi ha el facsimilar del ms. 1709 junt amb les transcripcions i comentaris. Vegeu també, del mateix autor, «El drama del Tránsito de la Virgen de la Asunción conocido por los nombres de Festa o Misteri de Elche», XIII Congressd of the International Musicological Society, Strasbourg, 1982.

195 Cf. J. CASTAÑO, «Claudiano Phelipe Perpinyan. Vida y obra del primer traductor de la Festa d'Elx», Revista del Instituto de Estudios Alicantinos, 36 (1982), p. 141-175.

196 La fiesta de Elche. Este traslado de la Fiesta de N.ª S.ª de la Assumpción de esta Villa de Elche. Reyno de Valencia, fue traducido de lengua lemosina al castellano por Claudiano Phelipe Perpinyan, Imp. Marcial Torres, Elx, 1924. Aquesta traducció ha estat abundosament reeditada en gairebé tots els programes, fullets, opuscles, etc., relatius a la Festa, especialment en les edicions de divulgació del Patronat, on sofreix alguns retocs: s'afegeix la traducció de les estrofes que només apareixien al ms. 1625 i es tradueixen literalment d'aquest totes les rúbriques.

197 Traducción de la misteriosa fiesta que la Villa de Elche celebra a su Patrona María Santíssima en el simulacro angelical de su Assumpción gloriosa a los Cielos, Juan González junto al Molino de Rovella, València, 1741. Noves edicions a: Modesto Aznar, Elx, s.d.; Idelfonso Mompie, València, 1828; Imp. Laborda, València, 1861; Cornelio Payà, Oriola, 1881; Mariano Rizo, Elx, 1886; Cornelio Payà, Oriola, 1888. Cf. J. CASTAÑO: «Claudiano Phelipe...», p. 162, nota 29.

198 op. cit. Vegeu nota 124, reeditada, el 1896: Modesto Aznar, Elx.

199 Vegeu nota 159.

200 J. POMARES, op. cit., p. 157 i s.

201 Fullet-guia. Imp. Segarra, Elx, 1960 i 1970.

202 Kurt SCHINDLER, The Virgin's Plaint, Oliver Ditso and Co., Boston, 1919, Cf. José RIBELLES COMÍN, Bibliografía de la lengua valenciana, tom III (s. XVII y XVIII), Madrid, 1943 (reeditat a Klaus reprint, Nendeln-Lietchtenstein, 1969).

203 Així ho assenyala Ginés GANGA, a El Obrero, 300 (Elx, 31-I-1932). Cf. Miguel ORS MONTENEGRO, «Notas sobre la Festa, 1885-1939», Festa d'Elx (1984), p. 65.

204 Eigth Spanish Plays of the Golden Age, translated, edited and with an introduction by Walter Satrkie, The Modern Library, New York, 1964, p. 307-324; on hi figura «A note on the music of the Mystery play of Elche» (p. 325-328), amb la transcripció de dues peces («Ay trista vida corporal» i «Esposa e Mare de Déu»). Devem a la reiterada amabilitat de Joan Castaño, la fotocòpia d'aquesta traducció.

205 No tenim notícia de l'any ni el lloc d'aquesta representació, però suposem que fou a New York i a partir de 1964.

206 Kenneth LOVELAND, «Spanish medieval mystery play in a Gwent church», South Wales Argus, 5-V-1969. Un resum d'aquest article es publicà a The Times, el mateix dia, però confonent Alacant amb Andalusia: «Andalusian Mystery play in Walles» (articles i programes de mà custodiats a l'APNME). Anotem que ja el 24 i 25-III-1963, el Brander Mattheus Dramatic Museum de la Universitat de Colúmbia (New York), n'havia fet una representació a la Capella universitària de Sant Pau, en la llengua original. Cf. Crònica de Macià SERRANO, «New York-Fiesta d'Elig (Mimo and twist)», de la qual se'n féu ressó Arriba, 18-VIII-1963, que publicà 8 fotografies d'aquesta escenificació americana (APNME). Martí de Riquer (HLC, 4, p. 375) en publica una altra. Evidentment, aquesta posada en escena suprimí les tramoies aèries i els cants eren interpretats per un cor mentre els actors mimaven l'acció. (Estem a l'espera de nova documentació que ens ha promés Clyde Brockett, professor del Departament of Arts and Communication del Christopher Newport College, que intervengué en aquesta representació neoiorquina). [N.A.: En carta datada el 12-XI-1986, el prof. Brockett ens informava que sí que utilitzaren una plataforma individual per pujar a Maria assumpta fins la cúpula de la capella de St. Pau].

207 Yoichi TAJIRI, «Estudi del Misteri d'Elx, II. Entorn la representació de l'Assumpció de la Verge», Butlletí de l'Institut de Cultura Budista de la Universitat de Ryukoku, tom 20 (1982), p. 32-54 (original en japonés). Tradueix el text de 1625 i anota les variants de 1639, 1709, 1722, seguint l'edició de Pomares.

208 Restauració feta a l'Arxiu General del Regne de València l'any 1985, en la qual es procedí a la substitució de la coberta de badana que se li afegí al segle passat, per una altra de pergamí, tal com fou la primitiva enquadernació (així s'afirma el 1749 en referir «el quaderno del Consueta de N.ª S.ª de Agosto, nuevo, con cubiertas de pergamino», cf. P. IBARRA, El Tránsito..., p. 54), cosint-se fins i tot pel seus primitius forats; a la neteja i eliminació de fongs en els folis; neutralització d'àcids en les tintes per evitar la corrosió; reconstrucció dels angles perduts dels folis i folrat en seda de tots els fulls (Informe de la Secció de Restauració de l'AGRV, data el 30-VII.1985. AHME).

209 Al primer i quart full observem una filigrana amb l'anagrama de la Verge. Altres fulls (2, 5, 7, 16, 17, 18 i 26) presenten una petita filigrana en cercle al cantó inferior dret del foli.

210 J. M. VIVES RAMIRO, op. cit., p. 79-80. Vives, però, llegeix la signatura «A-24».

211 J. B. TREND (art. cit. en la nota 15), escriu: «El ejemplar fue hecho por un tal Lozano y Ruiz, que parece haberlo copiado de un manuscrito del siglo XVI, conservando no solamente la notación como aquel siglo, sino separando las partes vocales. En los siglos XV y XVI esto era lo corriente, como lo enseñan los libros de coro empleados en ciertas catedrales españolas, estando escrito "Cantus" a lo alto de la página izquierda y "Bassus" al pie de la derecha» (p. 25).

212 Vegeu nota 175.

213 Vegeu, al respecte, les transcripcions de textos teatrals dels segles XV-XVII, als núms. 79, 80, 81-82, 88, 89 i 109-110 de la Col·lecció «Els Nostres Clàssics», realitzades per Josep Romeu i Figueras i Ferran Huerta Viñas.