LO MISTERI D'ELIG. EL MISTERIO DE ELCHE

[PRESENTACIÓ]

La denominada consueta de 1625 va ser copiada per Gaspar Soler Chacon de l'original custodiat pel Consell municipal a la caixa de les tres claus a petició del cavaller familiar del Sant Ofici a Oriola Honorat Martí de Monsí. La còpia només incorpora el text literari i les didascàlies per a la representació de la Festa d'Elx, molt més desenvolupades que a la resta de consuetes conservades (1639, 1709, 1722 i 1751) segurament per fer més entenedor el desenvolupament del drama al lector inquisitorial.

Aquest text, amb el nom de Llibre de la Festa de Nostra Senyora de la Sumptió, ditta vulgarment la Festa de la Vila d'Elig, es tracta del primer que coneixem amb la lletra de la Festa i ja és prou tardà, aproximadament un segle i mig posterior a la creació de la representació. A més a més, el manuscrit, que a finals del segle XIX es trobava a la biblioteca del cronista José María Ruíz de Lope, ha «desaparegut» juntament amb el de 1639. El 1900 Pere Ibarra féu una còpia del manuscrit conservat en aquesta biblioteca, que va publicar en dues edicions diferents, cosa que ens ha permés conservar i conéixer el text . L'edició de 1929, que presentem ací (Lo Misteri d'Elig. El Misterio de Elche. Manual del curioso espectador de la representació de la famosa fiesta, compuesto para que sirva de guía y claro conocimiento, Imp. Lucentum, Alacant), com el propi nom indica, era una versió per utilitzar com a guia en les representacions. Diem versió perquè Ibarra va retocar i modernitzar el text (tant el literari com el de les acotacions) per tal que fóra entés millor per un lector més actual. El 1933 treu a la llum una versió «a la letra» del mateix text, en què no sols copia el text de la representació, sinó també un poema intermedi entre les dues jornades i l'apèndix històric que apareixien a l'original.

La publicació de 1929, a més a més, estava acompanyada de la reedició de la primera traducció al castellà del text de la Festa (a partir de la consueta de 1639) realitzada per Claudià Felip Perpinyà l'any 1700. Aquesta traducció ja havia estat publicada pel mateix Ibarra l'any 1924 com a guia per als visitants castellanoparlants. La traducció, que és bastant lliure, utilitza els versos octasíl·labs. És interessant, sobretot, per les rúbriques que té ja que no són traducció de la consueta, sinó una «redacció a la vista del que s'esdevenia a la seua època» (Massip: 1986, XXXIV). Lo Misteri d'Elig... ha tingut bastant èxit ja que ha estat reeditada com a guia en diverses ocasions al llarg del segle XX (1933, 1945, 1946, 1956, 1974).

La nostra edició electrònica pretén una transcripció fidel a l'edició d'Ibarra per tal de presentar el text el més original possible i permetre així una lectura mínimament crítica. Tanmateix s'ha regularitzat l'ús de majúscules i s'han diferenciat les quartetes per facilitar mínimament la lectura a aquelles persones no especialitzades en aquest tipus de texts que volen conéixer aquest document cabdal en la història de la Festa d'Elx.

_______________________

BIBLIOGRAFIA

CASTAÑO I GARCIA, Joan (1982): «Claudiano Phelipe Perpinyan. Vida y obra del primer traductor de la Festa d'Elx», Revista del Instituto de Estudios Alicantinos, 36, Alacant, p. 141-175.

CASTAÑO I GARCIA, Joan (1989): «Les consuetes de la Festa d'Elx», Zeitschrift für Katalanistik, 2, Frankfurt, p. 130-143.

IBARRA RUIZ, Pere (1929): Lo Misteri d'Elig. Manual del curioso espectador de la representación de la famosa fiesta, compuesto para que sirva de guía y claro conocimiento, Imp. Lucentum, Alacant. [Edició retocada per ser utilitzada com a guia de la representació]

MASSIP I BONET, Francesc (1986): «Edició crítica del text», a Consueta de 1709, Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, València.

QUIRANTE SANTACRUZ, Luis (1984): «En torno al texto de 1625. Primera copia conocida del Misteri d'Elx», Festa d'Elx, Elx, p. 39-45.

QUIRANTE SANTACRUZ, Luis (1986): «Notes per a una història del text de la Festa d'Elx», a Món i Misteri de la Festa d'Elx, Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, València, p. 219-227.