EL MISTERI

 

Arriba l'hora del gotet d'orxata.
Arriba l'hora de l'encens, arriba

L'hora dels ciris delirants, arriba

L'hora del pànic i l'espera, de

La calç que s'infla a les portes de fang.

Oh nit, oh pena com ninguna pena.

Oh altíssim regne de daurades coses.

Oh dies lents i fluvials estrofes!

Una secreta confiança, encara.

Una secreta confiança en terra

Com la mineta en la tasseta d'oli.

Oh quines llums i delicada música.

Damunt l'arena, sense lluna quasi,

Hi ha l'episodi del caixó i silenci.

 

 

(Entre els cavalls de la mar, els cavalls

Contradictoris de l'amor i el furt:

Llums i besllums, dents i espases, i lluna.

Com el vaixell, altres fustes que duen

De port llunyà, de misteri i cautela,

La imatge greu, dolor, comprensió:

Al seu voltant, vertiginós, floria

Un alfabet. Però el record perdura,

Sempre confús, també enfilagarsat,

I sols roman el vaixell i la mar,

Fulgor de dents, un cert caixó que flota.

I arribarà, a l'aurora, a la sorra.

Hom l'obrirà, cercant ors i altres daus.

I trobarà l'espiga d'un somrís.)

 

 

Oh llit desfet i tebior dolcíssima,

Oh l'estatura de la pena! L'aire

Cereal de l'estança, el perolet

D'aigua dels quatre grans, el ciri lent.

Damunt les brases es cremava el sucre.

La mort, vestida de donzella o brisa,

Feia sonar i gemegar el bosc

D'antiga fusta dels apòstols. Oh

Les balbes mans que accelerades obren

Ara els calaixos d'aromada roba,

Llençols de fil i cobertors de rams.

Tot l'aixovar d'inicials tan castes,

D'anagrames en lentes borumballes.

Olor de fusta, pulcritud domèstica!

 

 

«Lo meu car Fill, quan lo veuré» Vacil·la

La veu, incerta, en el silenci. Puja

Com un gesmil amarg brotat al ventre.

Creix el silenci, universal. Eixampla,

La melodia, molt penoses frondes

En arribar a les voltes altíssimes.

Mare de pena, destinada a pena!

Un estupor, un sentiment confús.

Treu el retor el mocador. Penetra,

Al·lucinant, Tomàs, amb passos d'ebri.

Romp en un crit que esgarra el món. Oh mare!

Arruixen l'aire guitarretes d'aigua:

Amb vidres mòlts, salpassen el crepuscle.

L'olor dels horts arriba a les terrasses.

 

 

De Burjassot i de Godella vénen

Dones plorant, i, en arribar a Elx,

No poden més i de tristesa criden

I arrapen, brusques, les parets del temple.

Oh Mare nostra i esperança nostra!

Alfàbregues de Bètera, carrers

agranats i arruixats, mirar qui passa,

Garbés de nards i maredéus d'agost!

Canyars de ciris, confiança nostra,

Socarrats de Paterna, casa d'or,

Anell d'aigua, regina pecatorum.

Herba d'olives, per la brisa rams,

Un consueta d'estupor i llànties,

El julivert en el pitxer amb aigua.

 

 

Clama la Mare en el silenci. Hi ha

Remors antigues de cisterna. Creix

Un cansament, o atreviment de nards.

Clama, interroga pel seu fill. Silenci

De fusta vella recorria els ossos

—Vosté l'ha vist? Com es troba?—. Davalla

Una remor, una palmera. Canta

Intemporal, dintre el mateix silenci,

L'àngel, cruel, de veritats incòlumes,

Arriba al llit, de conjugals memòries.

Calla i espera, amb les mans creuades.

Que arribe el Fill o que la mort arribe

Del llit la treuen amb les guitarretes:

Contempla el Fill amb ninetes de terra.

 

 

Mare d'amor, contemplaria el Fill

—Com l'han deixat. Fill de la meua vida—

Amb ulls cansats de patiment i pena,

Amb ulls de pols, teranyines de dol.

Es mira el Fill com el volia veure:

Amb ulls mortals de velledat i fang.

Mai no ha estat dit, i en clàusules funestes

Hom pot trobar un manament de terra:

Veure el seu Fill com és, ja no com era,

Amb ulls d'abans del corporal dictamen,

Amb ulls gastats, de cansada retina.

(Fill ¿has sopat? Ara et farà la Mare...),

Ulls maternals, d'estupor i grandesa,

Ulls entelats d'haver plorat tantíssim.

 

 

De terra, els ulls, i només que de terra,

Que et miren, alt, per sobre tota cosa.

De terra o fang, com de crostes, de llàstimes,

Els castos ulls que a la Glòria et miren.

Gresols de fang, de pols amorosíssima,

Per Tu han cremat la torçuda domèstica,

Per Tu han cremat el sol desig de veure't,

Alt i més alt, i un pam més que el més alt.

Les balbes mans et recorren amants,

Com altres ulls que et volen retenir

I retenir totes les teues nafres.

Com altres ulls, unes mans et recorren,

Amb gest molt cast, volent-se assegurar

De què ets Tu, al capdavall dels segles.

 

 

POSTAL

 

Per les terrasses, des de les terrasses,

Els rams de foc amb conjuntat destí,

Coets de tro i pompa de carcasses.

El ritual municipal del foc

Omple la nit, de majestat dinàstica,

Creua la nit amb llapasses fulgents.

El poble mut, expectant, amantíssim.

El palmerar es traslladava al cel.

Obren melons a les terrasses: mengen,

Miren pujar una carcassa, blanca,

Blanca també, com mantell estelar.

Començaran, creuant camins de l'horta,

Nards i guitarres, a les llunyanies,

I cantaran a la Verge florida.

 

 

ELS HORTS

 

Oh lent dolor de la nit que navega

Per cels més purs, més intensos silencis!

Oh barallat, dolçament barallat

Misteri gran de nards i de llençols!

Demà al matí hem de portar vint ciris

I els encendrem a la Verge Maria,

I florirà, com una alfrabeguera,

Amb gran amor, un sentiment de culpa.

Portes, balcons i finestres obertes.

Entra la nit, passa la nit, recorre

El nostre cos; llavors, cloguem els ulls

Per un instant d'amor entendridor.

Entra la nit, passa la nit, avança

Pel passadís, amb els breus peus descalços.

 

 

Oh sentiment graduat, oh nocturn

De pins, xiprers, evocats aleshores

Com d'un tancat de mesurades síl·labes,

Com un amor que no s'acaba mai.

No acabarà, i acabarem nosaltres

Damunt el llit o damunt els taulells.

Amb gran amor, paraules en veu baixa.

Amb un peçó d'orella entre les dents.

Veient el mar, pensant el mar, aquell

Gran cavall blau que assetja entre palmeres,

Retrocedint o avançant, segons l'hora.

Van, de terrat a terrat, les consignes,

Pètals de vent, mentre ens volem, encara,

Damunt el llit o damunt els taulells.

 

 

Exacerbat per la llum o la calç,

Molt irritat per dentetes de sal,

I una blanor de pols amorosíssima,

De fang els murs d'on surten les palmeres

Amb un enyor d'antigues valenties,

Cortesanies de la brisa, coses,

Cortines breus que la brisa agitava,

Amb un amor de cavaller antic,

Com cor perdut per uns remots carrers

De tancats blancs de calç, de petits murs,

D'on véns, on vas, ja no ho sé, toque mare,

Escoltes, lluny, un rellotge de fusta.

Escoltes, lluny, les festes de la sínia,

Puja un amor lentíssim a didals.

 

 

Em moriré. No quedarà memòria

D'un pas incert i com al·lucinat,

D'un tacte breu passant per unes pedres.

Jo seré ric d'haver viscut només.

Com cant d'amor, per antics camins d'horta.

Escoltareu, a les nits, el grill, terc.

Jo seré, sol, a qualsevulla banda

I evocaré tantes hores i béns.

Mirava l'hort, el laberint funest,

el degollat abandonat a l'herba,

el mort d'amor flotant dintre la bassa.

Obre el matí finestres i balcons.

Estova llits i agrana matiner

Cendra, només de patiment tenaç.

 

 

Jo seré el mort d'un amor impossible

Veient flotar, al cel, un peix de plata.

I fluctuar, per damunt les terrasses,

Com un coet oblidat de la festa.

Però vindrà l'estiu, un altre cop,

I pujarà, fins les voltes del temple,

L'aigua, les veus, el brollador perenne

Amb l'enramat enyor de les guitarres

I pels cantons les carretilles ràpides.

Jo duc al pit tatuat d'una pòlvora,

Duc un amor de segellada pòlvora.

Pit socarrat per un amor antic

Que em matarà, i a ningú no he de dir-ho

Si no és en vers i amb la cesura a la quarta.

 

 

Remor dels horts. Nit com ninguna nit.

Centre enllacat, oh nit de lluna i aigua,

Oh venturós reducte de la nit,

Passes del vent entre les fulles. Torres,

Torres, merlets, ganivets fatricides

Extens amor, un amor extensíssim.

Mire els terrats on la lluna davalla.

Remor dels horts. Entre els horts, hi ha senders.

Tornarà el sol, i tornarà la pols:

Tornarà el mur, clivellat, de la calç,

I tornaran, cansades, les palmeres.

Jo guardaré la pàl·lida memòria,

Me n'aniré, en arribar el dia,

Temptant, al pit, tanta estricta delícia.

 

 

LES CONTEMPLACIONS

 

DAMA D'ELX

 

L'enigma, encara. Inescrutable sempre,

Una altivesa. Del terrós origen

Perduren signes. El misteri sobta.

Els ulls d'ametlla, les pupil·les fines.

Les arracades. Dignitat, fredor.

I això no obstant... Secrets d'una litúrgia,

D'un ritual, d'un ordre precabut,

D'un manament que espera el compliment.

No de les ones Afrodita; sí,

De la profunda terra. Mires, veus.

Senyals vermells com d'un rouge ancestral.

Mires, la veus. T'atreu, sempre, l'enigma,

Allò que mai no podràs aclarir.

Sempre somriu, distanciada, càlida.

 

 

L'amor més gran que ha nascut a la terra,

L'amor més gran que ha nascut a la mar:

L'amor que té l'estatura del segle

I ha desxifrat velles claus del dolor:

Aquest dolor que passa el món, com un

Amarg estel, aquest dolor pregon

De la sement enterrada a la mar.

Aquest dolor de musical esquema,

Improvisat esquelet de la música,

Adelantant un amarg alfabet

Que creua els anys, com arravata els segles.

Aquest amor serà el dolor més alt,

Aquest dolor serà l'amor més fondo,

I florirà, nit i dia, recòndit.

 

 

Però no. Sempre, la fredor llunyana,

Una fredor, una perfecció,

Propòsit fondo de serenitat

Que res no altera. Noció perfecta,

Un món quiet i passió resolta.

Segles de terra que passaren. Rictus,

Molt comprensiu, dels llavis, despectiu.

El nas, perfecte, d'acurada línia.

Complex, complex. I seguirà, atònit,

Atret, convuls, per l'enigma. No esperes.

T'asseus i mires la bellesa, digna,

En el moment precís. Intensifica

El marbre que és. La terra que el cobria.

Li ha atorgat la tebior humana?

 

 

Perquè la té. Perquè la saps. Recordes

La teua mà, dintre la terra, a l'horta,

Una calor, o secreta fondària

Biològica, humida: sexe, sols.

D'aquesta terra, d'aquest sexe, d'un

Lloc excavat, vàreu extraure, intacte,

Aquest misteri perdurable: aquest

Enigma, greu, com d'un culte remot.

Una altivesa d'exigent posat.

¿Anotaries un excepticisme,

Un cansament, una altiva llàstima?

¿O bé et perdona? No ho sabries dir.

Calles, encara. Mentrestant, et mira.

Oh bé precís, perfecció ambígua!

 

 

Llavis plegats de funesta deesa.

El teu dictat és advers i sever.

No diràs res, i arribarà l'instant

De la destral ritual i homicida.

No diràs res. Amb un somrís, equívoc,

Veus el passat, veus el present: albires

Tot el futur, amb quiets ulls de pedra.

Pedra només, que m'atreia tantíssim.

M'has fascinat, arravatat, endut,

Mire aquest lloc des del qual et van treure.

Mesclada amb fang, matèria sagrada.

Com un secret que de la terra puja.

Mai no has de dir el mot de la clemència.

Mai no has de dir el mot del sacrifici.

 

 

Et mire amant, gioconda de pedra,

De treballat, d'elaborat propòsit,

I sent pujar l'arrel vertiginosa

Com gesmiler des del ventre mateix.

Et mire en va, però et mire, i seguesc

Un univers, uns cultius, unes gents,

Un clar País que prospera i avança,

Que veus, com far, des de l'antiga pedra.

pedra lunar, pedra d'altar, oh tu!

Guaites, enllà, la inquieta frontera,

Camins perduts entre l'agricultura.

Mires, enllà, els oblits, les ventures.

Secretament, ets feliç i no ho dius.

Somrius, només, amb un somrís de pedra.

 

 

Secret d'amor, o silenci litúrgic,

Veies passar els segles, les arrels.

Els veus passar, i els veus passar, encara,

Amb un posat greu de clavariesa.

Veies retut el proverbial culte.

Oïes veus per damunt de la terra.

Senties, fosc, el frec de l'espardenya,

O l'arruixat amor de les guitarres.

Callaves més, aguardant el moment.

De terra i fang, continuat silenci,

Et trauen com des del ventre matern.

Molt confiat el gest, com de qui espera,

Ulls foradats a la pedra, tan vius,

Amb gest altiu com de qui para taula.

 

 

Treta de terra, excavada a terra,

Amb uns senyals agrícoles d'argila:

El fang, dispers, a la teua bellesa,

Com el vermell, agrest, que et taca els llavis.

Collita, un jorn, de la terra pregona,

Amb la calor humida de la terra.

Pedra com pa, o bé pedra com fruit,

Secret ocult, enterrat, solemníssim.

Car no del mar, dels cavallons convulsos

Del mar, altern;  de la terra, ventura,

Oh, de lligons, de treballosa aixada!

Treta a bon braç, com el vedell, com

Poltre, cavall, així, devot, et mire.

Deixe l'ex-vot crepuscular d'uns mots

 

 

Rostre llaurat, assenyalat, insigne,

Tens el pèrfil de fredor i distància,

I tens els trets, el port o bé el posat

Del sacerdot, de la sacerdotessa.

D'un culte antic, extingit, fet ja terra,

Terra només, que et covava i guardava

Fins arribar aquest moment, extrem,

Analfabet, reialme inexpresable.

Mires el món com qui no comprén res

O comprén molt, discretíssima sempre,

I ja coneix, o no el coneixerà,

El món, dispers, on fa poc arribava

Amb un esguard i amb una pulcritud

Que s'ha vestit d'altivesa i fredor.

 

 

MATÍ DARRER

 

Vivacitat de barallats colors,

Veles al sol: Mercat. Fruits de la terra,

Els capitells que la mar facilita:

L'encant altern dels raves i els mollets.

Des del café, contemplava les gents.

Oh País meu! I només contemplava

Un poble viu, que compra i que conversa.

Per sobretot, el cel extens, com ala.

Amb gest darrer, com qui fa testament,

Com qui estableix les clàusules finals,

Amb tarannà d'amant o de monarca,

Contemple el món, amb ulls ja enyoradissos

De qui se'n va, i se'l troba ben fet,

Cloent els ulls per acariciar-lo.

 

 

EL MISTERI D'ELX

 

Ara us diré l'agonia de l'àngel

que ha davallat des del cel a la terra,

en una mà una palma castíssima,

i aquelles veus d'indiscutit origen,

vers aquest llit on la Verge es moria.

Maria té veu de fusta corcada

des de la mort del seu Fill a la creu.

Davalla d'or l'àngel de la mangrana.

S'espesseix la nit a les terrasses.

Vares de nard i vares de coets

i els brolladors dels horts en llargues vares

i, cel endins, vares de les palmeres.

Pugen les veus que sostenen les voltes,

pugen les veus que sostindran el poble.

Cauran les nits, totes d'estanys, d'anells

cercles fortuits, precabudes paraules.

S'eixamplaran carcasses d'opulència.

Secretament perduraran les veus

de vidres mòlts, de castíssimes coses,

amb les arrels enterrades a l'aigua,

l'aigua només, aquestes veus que enramen

el manuscrit, l'alfabet esdentat.

La Maredéu, voltada de guitarres,

se'n puja al cel, i l'àngel l'orienta.

Patrona el món d'antiga artilleria.

El vell rector s'eixuga el front suós

amb el mateix mocador de la Festa.

 

(El Perelló, a meitat dels anys 70)

 

 

ÒSCAR ESPLÀ

 

Arribaran carregaments de sal,

cobles de sal, faldilla arravatada,

carregaments de taronges, llimones,

remor de ports, vivacitat de cales,

nus esplendents de llarguíssimes cuixes,

acostumats els metalls del migdia

agregaran les donzelles als horts

de tant d'amor vora l'estany de lluna

tels successius i tellines i tactes

i cantaran els mariners flexibles!

Diran el nom del gerani i el bes

i creixeran generacions d'illes.

Òscar Esplà, oh nom de les terrasses,

d'intensos nards i de nits coronades!

Assegureu el ram i la insistència

en nacre i llum, pedra fosforescent

en claredats en extremades llànties

Pel vostre nom pujaven els gesmils

Oh soledat oh sol oh dia intens

El vostre nom omple el dia de veles

Secretament les guitarres navegaven.

 

(El Perelló, a meitat dels anys 70)