|
|
|
|
|
EL MISTERI Arriba
l'hora del gotet d'orxata. L'hora dels ciris delirants, arriba L'hora del pànic i l'espera, de La calç que s'infla a les portes de fang. Oh nit, oh pena com ninguna pena. Oh altíssim regne de daurades coses. Oh dies lents i fluvials estrofes! Una secreta confiança, encara. Una secreta confiança en terra Com la mineta en la tasseta d'oli. Oh quines llums i delicada música. Damunt l'arena, sense lluna quasi, Hi ha l'episodi del caixó —i silenci.
(Entre els cavalls de la mar, els cavalls Contradictoris de l'amor i el furt: Llums i besllums, dents i espases, i lluna. Com el vaixell, altres fustes que duen De port llunyà, de misteri i cautela, La imatge greu, dolor, comprensió: Al seu voltant, vertiginós, floria Un alfabet. Però el record perdura, Sempre confús, també enfilagarsat, I sols roman el vaixell i la mar, Fulgor de dents, un cert caixó que flota. I arribarà, a l'aurora, a la sorra. Hom l'obrirà, cercant ors i altres daus. I trobarà l'espiga d'un somrís.)
Oh llit desfet i tebior dolcíssima, Oh l'estatura de la pena! L'aire Cereal de l'estança, el perolet D'aigua dels quatre grans, el ciri lent. Damunt les brases es cremava el sucre. La mort, vestida de donzella o brisa, Feia sonar i gemegar el bosc D'antiga fusta dels apòstols. Oh Les balbes mans que accelerades obren Ara els calaixos d'aromada roba, Llençols de fil i cobertors de rams. Tot l'aixovar d'inicials tan castes, D'anagrames en lentes borumballes. Olor de fusta, pulcritud domèstica!
«Lo meu car Fill, quan lo veuré» Vacil·la La veu, incerta, en el silenci. Puja Com un gesmil amarg brotat al ventre. Creix el silenci, universal. Eixampla, La melodia, molt penoses frondes En arribar a les voltes altíssimes. Mare de pena, destinada a pena! Un estupor, un sentiment confús. Treu el retor el mocador. Penetra, Al·lucinant, Tomàs, amb passos d'ebri. Romp en un crit que esgarra el món. Oh mare! Arruixen l'aire guitarretes d'aigua: Amb vidres mòlts, salpassen el crepuscle. L'olor dels horts arriba a les terrasses.
De Burjassot i de Godella vénen Dones plorant, i, en arribar a Elx, No poden més i de tristesa criden I arrapen, brusques, les parets del temple. Oh Mare nostra i esperança nostra! Alfàbregues de Bètera, carrers agranats i arruixats, mirar qui passa, Garbés de nards i maredéus d'agost! Canyars de ciris, confiança nostra, Socarrats de Paterna, casa d'or, Anell d'aigua, regina pecatorum. Herba d'olives, per la brisa rams, Un consueta d'estupor i llànties, El julivert en el pitxer amb aigua.
Clama la Mare en el silenci. Hi ha Remors antigues de cisterna. Creix Un cansament, o atreviment de nards. Clama, interroga pel seu fill. Silenci De fusta vella recorria els ossos —Vosté l'ha vist? Com es troba?—. Davalla Una remor, una palmera. Canta Intemporal, dintre el mateix silenci, L'àngel, cruel, de veritats incòlumes, Arriba al llit, de conjugals memòries. Calla i espera, amb les mans creuades. Que arribe el Fill o que la mort arribe Del llit la treuen amb les guitarretes: Contempla el Fill amb ninetes de terra.
Mare d'amor, contemplaria el Fill —Com l'han deixat. Fill de la meua vida— Amb ulls cansats de patiment i pena, Amb ulls de pols, teranyines de dol. Es mira el Fill com el volia veure: Amb ulls mortals de velledat i fang. Mai no ha estat dit, i en clàusules funestes Hom pot trobar un manament de terra: Veure el seu Fill com és, ja no com era, Amb ulls d'abans del corporal dictamen, Amb ulls gastats, de cansada retina. (Fill ¿has sopat? Ara et farà la Mare...), Ulls maternals, d'estupor i grandesa, Ulls entelats d'haver plorat tantíssim.
De terra, els ulls, i només que de terra, Que et miren, alt, per sobre tota cosa. De terra o fang, com de crostes, de llàstimes, Els castos ulls que a la Glòria et miren. Gresols de fang, de pols amorosíssima, Per Tu han cremat la torçuda domèstica, Per Tu han cremat el sol desig de veure't, Alt i més alt, i un pam més que el més alt. Les balbes mans et recorren amants, Com altres ulls que et volen retenir I retenir totes les teues nafres. Com altres ulls, unes mans et recorren, Amb gest molt cast, volent-se assegurar De què ets Tu, al capdavall dels segles.
POSTAL
Per les terrasses, des de les terrasses, Els rams de foc amb conjuntat destí, Coets de tro i pompa de carcasses. El ritual municipal del foc Omple la nit, de majestat dinàstica, Creua la nit amb llapasses fulgents. El poble mut, expectant, amantíssim. El palmerar es traslladava al cel. Obren melons a les terrasses: mengen, Miren pujar una carcassa, blanca, Blanca també, com mantell estelar. Començaran, creuant camins de l'horta, Nards i guitarres, a les llunyanies, I cantaran a la Verge florida.
ELS HORTS Oh lent dolor de la nit que navega Per cels més purs, més intensos silencis! Oh barallat, dolçament barallat Misteri gran de nards i de llençols! Demà al matí hem de portar vint ciris I els encendrem a la Verge Maria, I florirà, com una alfrabeguera, Amb gran amor, un sentiment de culpa. Portes, balcons i finestres obertes. Entra la nit, passa la nit, recorre El nostre cos; llavors, cloguem els ulls Per un instant d'amor entendridor. Entra la nit, passa la nit, avança Pel passadís, amb els breus peus descalços.
Oh sentiment graduat, oh nocturn De pins, xiprers, evocats aleshores Com d'un tancat de mesurades síl·labes, Com un amor que no s'acaba mai. No acabarà, i acabarem nosaltres Damunt el llit o damunt els taulells. Amb gran amor, paraules en veu baixa. Amb un peçó d'orella entre les dents. Veient el mar, pensant el mar, aquell Gran cavall blau que assetja entre palmeres, Retrocedint o avançant, segons l'hora. Van, de terrat a terrat, les consignes, Pètals de vent, mentre ens volem, encara, Damunt el llit o damunt els taulells.
Exacerbat per la llum o la calç, Molt irritat per dentetes de sal, I una blanor de pols amorosíssima, De fang els murs d'on surten les palmeres Amb un enyor d'antigues valenties, Cortesanies de la brisa, coses, Cortines breus que la brisa agitava, Amb un amor de cavaller antic, Com cor perdut per uns remots carrers De tancats blancs de calç, de petits murs, D'on véns, on vas, ja no ho sé, toque mare, Escoltes, lluny, un rellotge de fusta. Escoltes, lluny, les festes de la sínia, Puja un amor lentíssim a didals.
Em moriré. No quedarà memòria D'un pas incert i com al·lucinat, D'un tacte breu passant per unes pedres. Jo seré ric d'haver viscut només. Com cant d'amor, per antics camins d'horta. Escoltareu, a les nits, el grill, terc. Jo seré, sol, a qualsevulla banda I evocaré tantes hores i béns. Mirava l'hort, el laberint funest, el degollat abandonat a l'herba, el mort d'amor flotant dintre la bassa. Obre el matí finestres i balcons. Estova llits i agrana matiner Cendra, només de patiment tenaç.
Jo seré el mort d'un amor impossible Veient flotar, al cel, un peix de plata. I fluctuar, per damunt les terrasses, Com un coet oblidat de la festa. Però vindrà l'estiu, un altre cop, I pujarà, fins les voltes del temple, L'aigua, les veus, el brollador perenne Amb l'enramat enyor de les guitarres I pels cantons les carretilles ràpides. Jo duc al pit tatuat d'una pòlvora, Duc un amor de segellada pòlvora. Pit socarrat per un amor antic Que em matarà, i a ningú no he de dir-ho Si no és en vers i amb la cesura a la quarta.
Remor dels horts. Nit com ninguna nit. Centre enllacat, oh nit de lluna i aigua, Oh venturós reducte de la nit, Passes del vent entre les fulles. Torres, Torres, merlets, ganivets fatricides Extens amor, un amor extensíssim. Mire els terrats on la lluna davalla. Remor dels horts. Entre els horts, hi ha senders. Tornarà el sol, i tornarà la pols: Tornarà el mur, clivellat, de la calç, I tornaran, cansades, les palmeres. Jo guardaré la pàl·lida memòria, Me n'aniré, en arribar el dia, Temptant, al pit, tanta estricta delícia.
LES CONTEMPLACIONS DAMA D'ELX L'enigma, encara. Inescrutable sempre, Una altivesa. Del terrós origen Perduren signes. El misteri sobta. Els ulls d'ametlla, les pupil·les fines. Les arracades. Dignitat, fredor. I això no obstant... Secrets d'una litúrgia, D'un ritual, d'un ordre precabut, D'un manament que espera el compliment. No de les ones Afrodita; sí, De la profunda terra. Mires, veus. Senyals vermells com d'un rouge ancestral. Mires, la veus. T'atreu, sempre, l'enigma, Allò que mai no podràs aclarir. Sempre somriu, distanciada, càlida.
L'amor més gran que ha nascut a la terra, L'amor més gran que ha nascut a la mar: L'amor que té l'estatura del segle I ha desxifrat velles claus del dolor: Aquest dolor que passa el món, com un Amarg estel, aquest dolor pregon De la sement enterrada a la mar. Aquest dolor de musical esquema, Improvisat esquelet de la música, Adelantant un amarg alfabet Que creua els anys, com arravata els segles. Aquest amor serà el dolor més alt, Aquest dolor serà l'amor més fondo, I florirà, nit i dia, recòndit.
Però no. Sempre, la fredor llunyana, Una fredor, una perfecció, Propòsit fondo de serenitat Que res no altera. Noció perfecta, Un món quiet i passió resolta. Segles de terra que passaren. Rictus, Molt comprensiu, dels llavis, despectiu. El nas, perfecte, d'acurada línia. Complex, complex. I seguirà, atònit, Atret, convuls, per l'enigma. No esperes. T'asseus i mires la bellesa, digna, En el moment precís. Intensifica El marbre que és. La terra que el cobria. Li ha atorgat la tebior humana?
Perquè la té. Perquè la saps. Recordes La teua mà, dintre la terra, a l'horta, Una calor, o secreta fondària Biològica, humida: sexe, sols. D'aquesta terra, d'aquest sexe, d'un Lloc excavat, vàreu extraure, intacte, Aquest misteri perdurable: aquest Enigma, greu, com d'un culte remot. Una altivesa d'exigent posat. ¿Anotaries un excepticisme, Un cansament, una altiva llàstima? ¿O bé et perdona? No ho sabries dir. Calles, encara. Mentrestant, et mira. Oh bé precís, perfecció ambígua!
Llavis plegats de funesta deesa. El teu dictat és advers i sever. No diràs res, i arribarà l'instant De la destral ritual i homicida. No diràs res. Amb un somrís, equívoc, Veus el passat, veus el present: albires Tot el futur, amb quiets ulls de pedra. Pedra només, que m'atreia tantíssim. M'has fascinat, arravatat, endut, Mire aquest lloc des del qual et van treure. Mesclada amb fang, matèria sagrada. Com un secret que de la terra puja. Mai no has de dir el mot de la clemència. Mai no has de dir el mot del sacrifici.
Et mire amant, gioconda de pedra, De treballat, d'elaborat propòsit, I sent pujar l'arrel vertiginosa Com gesmiler des del ventre mateix. Et mire en va, però et mire, i seguesc Un univers, uns cultius, unes gents, Un clar País que prospera i avança, Que veus, com far, des de l'antiga pedra. pedra lunar, pedra d'altar, oh tu! Guaites, enllà, la inquieta frontera, Camins perduts entre l'agricultura. Mires, enllà, els oblits, les ventures. Secretament, ets feliç i no ho dius. Somrius, només, amb un somrís de pedra.
Secret d'amor, o silenci litúrgic, Veies passar els segles, les arrels. Els veus passar, i els veus passar, encara, Amb un posat greu de clavariesa. Veies retut el proverbial culte. Oïes veus per damunt de la terra. Senties, fosc, el frec de l'espardenya, O l'arruixat amor de les guitarres. Callaves més, aguardant el moment. De terra i fang, continuat silenci, Et trauen com des del ventre matern. Molt confiat el gest, com de qui espera, Ulls foradats a la pedra, tan vius, Amb gest altiu com de qui para taula.
Treta de terra, excavada a terra, Amb uns senyals agrícoles d'argila: El fang, dispers, a la teua bellesa, Com el vermell, agrest, que et taca els llavis. Collita, un jorn, de la terra pregona, Amb la calor humida de la terra. Pedra com pa, o bé pedra com fruit, Secret ocult, enterrat, solemníssim. Car no del mar, dels cavallons convulsos Del mar, altern; de la terra, ventura, Oh, de lligons, de treballosa aixada! Treta a bon braç, com el vedell, com Poltre, cavall, així, devot, et mire. Deixe l'ex-vot crepuscular d'uns mots
Rostre llaurat, assenyalat, insigne, Tens el pèrfil de fredor i distància, I tens els trets, el port o bé el posat Del sacerdot, de la sacerdotessa. D'un culte antic, extingit, fet ja terra, Terra només, que et covava i guardava |
