|
PERE IBARRA | |
|
Vida i obra de Pere Ibarra |
||
|
PERE IBARRA | |
|
Vida i obra de Pere Ibarra |
||
|
PERE IBARRA I LA DEFENSA DEL PATRIMONI CULTURAL1
joan
castaño i garcia*
|
|
Vida Obra Altres obres Defensa del patrimoni cultural Conclusió |
| A l'hora d'aproximar-nos a la figura de Pere Ibarra i Ruiz (Elx, 1858-1934), podem caure en dos extrems igualment erronis. D'una banda, en la mitificació de la seua figura i de la seua obra, les quals, a simple vista i atesos els diferents i nombrosos camps d'actuació del personatge, ens semblen impressiomnants i quasi inesgotables. De l'altra, podem quedar-nos només en una visió anecdòtica d'Ibarra, com a persona romàntica, com a col·leccionista d'objectes variats i estranys o com a home completament aïllat de la societat, precisament pels seus gustos singulars d'estudiós. L'única manera, però, d'obtenir una visió adient del paper fonamental exercit per Pere Ibarra a través de les seues actuacions, passa, sens dubte, per estudiar la seua vida i la seua obra amb profunditat i establir d'una manera rigorosa la importància que va tenir. Aquesta és l'única forma de deixar les coses ben clares i de col·locar el personatge en el lloc que li correspon. Mentre no fem això, les fantasies, les biografies més o menys apassionades, les anècdotes, faran que la realitat s'allunye cada vegada més. És cert que ja s'hi ha donat algunes passes en aquest sentit, però, només, de manera parcial. És per això que pot ser bo presentar, com farem ara, una petita introducció a l'obra d'aquest personatge clau dins de la nostra història recent. Intentaré, per tant, oferir una visió global i general de la vida i de l'obra de Pere Ibarra, sobretot de la seua producció escrita, fent referència particular al seu paper com a defensor del patrimoni cultural de la ciutat.
Pere Ibarra i Ruiz va nàixer a Elx el 10 d'abril del 1858 dins d'una família liberal i interessada per les lletres i les arts. El seu germà per part de pare, Aurelià Ibarra i Manzoni (Alacant, 1834-1890), arqueòleg, intel·lectual i polític destacat del partit demòcrata -l'opció més progressista del seu moment-, tingué una gran influència en la formació del nostre personatge, que el prengué com a model a imitar. Són nombrosos els articles i escrits que Pere Ibarra dedicà al seu germà, en els quals elogiava la seua obra i el presentava com el seu mestre. La formació educativa d'Ibarra i Ruiz, que, com veurem, tindrà un valor decisiu al llarg de tota la seua vida, fou iniciada als col·legis il·licitans d'ensenyament primari i completada amb diferents estudis fets fora d'Elx. Així, a València, cursà estudis superiors de pintura, en l'Acadèmia de Sant Carles. També en aquesta ciutat féu pràctiques de fotografia i escenografia. Entre els anys 1880 i 1889 va fer a Barcelona, a l'Acadèmia de Belles Arts d'una ciutat que es transformava en aquells temps per acollir l'Exposició Internacional de 1888, estudis de pintura, història de l'art, estètica, perspectiva, anatomia, etc. Per altra banda, estudià pedagogia, així com treballs industrials artístics en bronze, gravat i enquadernació. En aquesta primera època, la vocació d'Ibarra era clarament artística i pensava dedicar-se a la pintura de manera profesional. És per això que el 1883, complint un antic desig i amb la intenció d'ampliar els seus horitzons artístics, va fer un viatge a París. En aquest viatge, que durà alguns mesos, Ibarra tingué l'oportunitat de visitar i conèixer els museus de la capital de l'art per excel·lència, i d'entrar en contacte, tant amb els clàssics com amb l'avantguarda de la pintura de la seua època. A París, segons ell mateix ens conta, hagué de portar una vida mig bohèmia, passà necessitats i va haver de buscar diverses vegades treball com a gravador en algunes editorials parisenques o intentant vendre algunes de les pintures que portà des d'Elx, encara que, segons sembla, sense massa èxit atés el gran nombre d'artistes que hi havia en circumstàncies semblants a les seua. Fruit de totes aquestes experiències serà una de les seues primeres obres, Impresiones de un viaje a París, que publicà en un setmanari d'Elx en forma de fulletó, com més avant veurem. Tanmateix, en aquells anys es trobava el seu germà Aurelià interessat a redactar una història d'Elx des de l'època medieval, també plenament documentada com havia estat la seua Illici. Su situación y antigüedades (Alacant, 1879) dedicada a la història antiga. Per això visitava amb freqüència l'Arxiu Municipal -aleshores totalment desordenat- per estudiar-ne la documentació existent. Tanmateix, es va trobar amb dificultats de tipus paleogràfic com palesen els resums de les actes del Consell dels anys 1370-1400 que va fer i que es conserven en el seu manuscrit Noticias de Elche (AHME). Això va fer que insistira al seu germà Pere -el qual, habitualment, col·laborava amb ell- en la necessitat que aquest adquirira la formació necessària en aquests temes. És per això que el 1889, vora als trenta anys d'edat, Pere Ibarra va iniciar els estudis d'Arxiver, Bibliotecari i Antiquari (o Arqueòleg) en l'Escola Superior de Diplomàtica de Madrid. El mes de setembre de 1889 va obtenir el títol de batxiller de la Universitat de València -requisit indespensable per a poder cursar els estudis superiors- i durant tres cursos va adquirir la formació científica necessària per a desenvolupar la seua tasca d'investigació històrica. Cal tenir en compte que els estudis d'Arxiver, Bibliotecari i Antiquari eren equiparables als d'una facultat universitària. De fet, quan el juliol de l'any 1900 va desaparéixer aquesta Escola Superior, els estudis que desenvolupava foren transferits a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat Central. Les assignatures estudiades per Pere Ibarra en aquests anys foren Gramàtica, Bibliologia, Paleografia, Epigrafia, Numismàtica, Història de l'Edat Mitjana, Història de l'Edat Moderna, Història Literària, etc. i la seua promoció la formaven vuit alumnes, inclòs ell mateix, entre els quals podríem remarcar Ricardo Baroja, germà de Pío i, per tant, oncle de Julio Caro Baroja. Segons sembla, una vegada acabats aquests estudis, en la mateixa Escola Superior, va ser proposada a Ibarra una destinació per al museu arqueològic de Cadis. Tanmateix, el nostre personatge, que havia dirigit tota la seua formació per a investigar i preparar la història d'Elx -sobretot després de la prematura mort del seu germà Aurelià el novembre de 1890-, va refusar aquesta proposta i tornà a la seua ciutat, on iniciaria una impressionant tasca cultural que ja es perllongaria tota la seua vida. Naturalment, per a sobreviure hagué de buscar algunes tasques remunerades. Així, en diverses ocasions posà en funcionament una acadèmia de dibuix i, fins i tot, donà lliçons a domicili. També sabem que va treballar com a administratiu d'alguns negocis locals. Aquest seria el cas, per exemple, de la societat anomenada La Eléctrica Illicitana, fundada el 1890 per a la producció de llum elèctrica. Al maig de 1899 aquesta societat, presidida per Pere Revenga, va nomenar administrador Pere Ibarra. Dins de les anècdotes que es conten del nostre personatge, sembla que la seua negativa d'instal·lar a sa casa llum elèctrica, malgrat el seu càrrec, va motivar l'eixida del nostre personatge d'aquesta institució. Al mateix temps, durant tots els seus moments lliures, desenvolupà una impressionant tasca cultural, plasmada en nombroses publicacions, pintures i gravats, fotografies artístiques i científiques, així com en diferents excavacions arqueològiques que li permeteren formar un museu local on es podia seguir perfectament la història antiga d'Elx mitjançant troballes arqueològiques, el qual fou visitat i elogiat per erudits de tot arreu, encara que a escala local no se li recongeué mai la importància que tenia. El 1908 fou nomenat cronista honorífic d'Elx. També cal indicar que formà part de diverses comissions locals i provincials com a tècnic i va fer diverses memòries i informes oficials sobre temes molt diversos com la sanitat local, les propietats municipals, l'escut heràldic de la població, el museu provincial d'antiguitats, etc. L'any 1919 fou contractat per l'Ajuntament com a funcionari i el 1922, als 64 anys, fou nomenat arxiver i bibliotecari municipal. Dins d'aquesta ocupació aconseguí ordenar l'important arxiu il·licità, i va recuperar, de vegades pel seu propi interés i mitjans econòmics, parts fonamentals dels seus fons, com veurem tot seguit. La relació de Pere Ibarra amb els intel·lectuals i els erudits de la seua època fou també bastant important, encara que no ha estat estudiada suficientment. Una conseqüència d'aquesta relació i del treball constant és la seua acceptació com a membre de diverses acadèmies i societats culturals i d'estudi. Així, Pere Ibarra fou nomenat soci corresponent de l'Associació Artístico-Arqueològica de Barcelona (1897), individu corresponent de l'Institut Arqueològic Imperial de Berlín (1897), membre corresponent de la Societat Cultural Hispànica de Bordeus (1898), membre corresponent de la Real Acadèmia de la Història (1915), director corresponent del Centre de Cultura Valenciana (1915), conservador de la Comissió Provincial de Monuments Històrics i Artístics d'Alacant (1922), individu corresponent del Patronat del Laboratori d'Arqueologia de la Universitat de València (1925) i, finalment, membre de la prestigiosa The Hispanic Society of America (1930). A escala local, participà i fou membre honorífic de diverses societats culturals il·licitanes, com el Casino o l'agrupació Blanco y Negro. I encara que aconseguí diversos premis, pot ser aquell del qual més orgullós se sentia era del títol de fill predilecte d'Elx, concedit per l'Ajuntament l'any 1926, en reconeixement a la seua desiteressada activitat cultural i, especialment, com manifesta l'otorgament, per la publicació dels títols, concòrdies i cessions que acrediten el ple dret, gaudi i dilatat aprofitament de les nostres aigües potables. Ibarra morí el 8 de gener de 1934. Tot el seu material, arxiu, biblioteca i museu, passà a ser, l'any 1939 i segons la seua voluntat, propietat del poble d'Elx mitjançant una cessió a l'Ajuntament. El museu Ibarra va continuar obert al públic, sota la vigilància municipal, fins que fou venuda la casa on es trobava en morir la seua viuda, Isabel Martínez Nadal, el 1946. A partir d'aquell moment, els seus documents i llibres passaren a engrossir l'arxiu i la biblioteca municipals. I la seua col·lecció d'antiguitats fou amuntonada en un magatzem de l'Ajuntament sense que ningú se n'ocupara d'ella fins fa pocs anys. Una vella casa del carrer Sant Isidre, la casa dels coloms del Parc Municipal, d'on hagué d'eixir precipitadament moments abans del seu enderroc, un humit soterrani del mateix Parc i, finalment, el Museu Arqueològic Municipal, han estat llocs on s'han emmagatzemat les peces del museu sense que es decidira a exposar-les definitivament més que de manera parcial. L'any 1936, segons una proposta de Joan Orts Roman -que anys després seria el cronista de la ciutat-, es donà el nom de Pere Ibarra i Ruiz al carrer on es trobava la seua casa i que, fins aquest moment, es coneixia com el carrer del Comte d'Almodóvar.
Una vegada vista, en línies generals, la vida d'Ibarra, intentarem repassar la seua obra intel·lectual i erudita. Aquesta abasta un nombre considerable de títols. Dues dotzenes de llibres i fullets i, aproximadament, uns doc-cents cinquanta articles de premsa i fulls solts componen la seua bibliografia. Per altra banda, a l'arxiu municipal d'Elx es conserven diversos manuscrits inèdits i d'altres estan repartits en diversos centres locals i forans, públics i privats. Analitzant un poc els temes tractats al llarg de la seua vida, veurem que són molt nombrosos, però les seues obres extenses estudien aspectes concrets pels quals l'investigador sentia especial interés. Un d'aquests temes és l'arqueologia, a la qual dedicà una part fonamental dels seus esforços. Hem de dir que, per exemple, creà a Elx la societat anomenada La Palmera per tal de sufragar i ordenar algunes excavacions locals. Mitjançant aquestes excavacions arribà a descobrir i estudiar a l'Alcúdia o antiga Illici tant les termes romanes com la basílica d'època visigoda, i va informar, amb memorials il·lustrats i minuciosos l'Academia de la Historia d'aquestes troballes o d'altres de les quals fou testimoni, com de la mateixa Dama d'Elx, encara que en aquesta ocasió sense massa èxit perquè no va poder evitar que l'escultura fóra venuda al Museu del Louvre (París) als pocs dies de ser trobada. En aquest sentit, caldria puntualitzar que malgrat que en les recents celebracions del centenari del descobriment de la Dama d'Elx s'ha minimitzat l'actuació científica d'Ibarra presentant-lo reiteradament com a arxiver municipal -càrrec que no va ocupar, com hem dit, fins 1922-, hem d'insistir en la seua preparació tant pràctica com teòrica en matèria arqueològica. De fet, a més d'haver ajudat el seu germà Aurelià en algunes de les excavacions efectuades per aquest, posseïa, com hem vist, els estudis d'antiquari, que eren els únics relacionats amb l'arqueologia que podien cursar-se en l'època. És més, la innovadora visió oferida per aquests estudis era aplicada també a les excavacions locals. Així, mentre que alguns estudiosos forasters, com Albertini -deixeble de Pierre Paris-, havien desestimat l'Alcúdia per manca d'interés arqueològic perquè en les excavacions realitzades no es trobaven peces i objectes complets i interessants des del punt de vista artístic i museístic, Ibarra replegava i classificava els fragments de ceràmica, la part materialment més humil de les troballes, però que permetien recompondre i datar els diferents estrats existents a l'Alcúdia i altres jaciments. Posteriorment, quan l'arqueoplogia deixà definitivament de ser una matèria més o menys romàntica, es donà la raó a Ibarra i als que participaven dels seus mètodes d'estudi. Aquests mètodes, seguits i ampliats pels arqueòlegs Ramos Folqués i Ramos Fernández, han confirmat l'existència a l'Alcúdia de set poblacions diferents superposades, fet que converteix el jaciment elxà en un cas excepcionalment important. Fruit de les excavacions i dels estudis arqueològics és el llibre de Pere Ibarra Elche, materiales para su historia (Conca, 1926), on, a més de donar a conèixer la seua col·lecció personal, classificada i reproduïda fotogràficament en els fulls de l'obra, selecciona i mostra els materials arqueològics, documentals i bibliogràfics coneguts per l'autor, tant a Elx com en altres poblacions, per a l'estudi del passat il·licità. També les aigües foren un tema que interessà Pere Ibarra. No oblidem que la manca d'aquest element ha estat un problema molt greu al llarg de tota la història de la població, tant en el cas d'aigües dolces per a l'ús dels il·licitans, com d'aigües de regadius. Les dues classes foren estudiades per Ibarra. D'una banda, deixà escrita una monografia sobre les aigües potables titulada De Barreras a Romero (Alacant, 1926), on descriu amb la minuciositat que el caracteritzava totes les vicissituds patides per la població per a aconseguir aigua. Tot això, naturalment, basat en documents de l'arxiu municipal. Documents que apareixen transcrits en l'obra i que serveixen per a seguir, pas a pas, els seus arguments. De Barreras a Romero, que són els noms de les fonts de les quals s'abastia Elx per a beure, porta per subtítol Noticia documentada relativa a la posesión de dichas fuentes por el Ayuntamiento de Elche. Los gastos habidos y las penalidades sufridas por nuestros antepasados para surtir de agua dulce la población, i fou dedicada per Ibarra a l'Ajuntament d'Elx. Com ja hem manifestat, aquest llibre fou decisiu per al seu nomenament com a Fill Predilecte d'Elx. També les aigües de regadiu, indispensables perquè els camps produïren els seus fruits i que a Elx han estat sempre escasses i de qualitat dolenta, foren estudiades per Ibarra. Precisament el seu treball sobre el sistema de regadiu il·licità, on descriu documentalment la forma com es distribueix l'aigua, els partidors, les séquies, els canals, els sistemes de subhasta i venda, etc., li valgué el premi de la Reial Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques de Madrid en el XV concurs especial sobre Dret Consuetudinari i Economia Popular convovat el 1912. El lema escollit per Ibarra per a presentar-se al concurs, que ens mostra, de nou, la seua dedicació a Elx fou Un amante de su pueblo. I el títol complet del llibre va ser Estudio acerca de la institución del riego de Elche y origen de sus aguas, con exposición de antecedentes para conocer el tandeo, reparto, regadores públicos o partidores, y régimen que se observa en la administración y venta de estas aguas (Madrid, 1913). Un altre assumpte que fou analitzat per Ibarra en forma de petita monografia podria ser, per exemple, la gradual i preocupant desaparició dels horts de palmeres il·licitans, que en els últims anys del segle XIX i, sobretot, en els primers del XX esdevingué alarmant. En aquesta època la ciutat començà a crèixer ràpidament per l'expansió experimentada per la indústria espardenyera. Per tant, la necessitat d'espai per a construir edificis i la inexistència encara dels suficients ponts que permeteren aprofitar les terres del Pla feien que l'eixamplament de la ciutat es fera sacrificant horts de palmeres sencers. El 1920, Ibarra escriu el seu famós treball titulat Pro palmeras (Juegos Florales de 1920. Trabajos Varios, Elx, col. "Illici", 6, setembre de 1921, p. 10-18), on de manera amarga i dura fa una crida a la població i a les autoritats posant de manifest que, si segueix el mateix ritme de destrucció, aviat el palmerar seria cosa d'història. Aquest treball, presentat per Ibarra als Jocs Florals que van tenir lloc a Elx el 28 de desembre de 1920 -i dels quals fou president honorífic-, aconseguí l'accèssit donat per Fernando Pérez Ojeda, fundador de la Biblioteca Marítima Nacional i ajudant de marina a Santa Pola, i concursava sota el significatiu lema de Tú también, insigne palma, eres aquí forastera... Tant aquest article com alguns altres que l'havien precedit o que el seguiren sobre el mateix tema aparegueren arreplegats en un petit fullet titulat precisament Para la historia de Elche. Pro palmeras (Alacant, 1931). En aquest sentit, hem d'indicar que la preocupació d'Ibarra sobre el tema de les palmeres el portà a realitzar les gestions pertinents davant les més altes autoritats. Així, lliurà, tant a la infanta Isabel de Borbó com al mateix rei Alfons XIII, instàncies reclamant la protecció oficial dels horts d'Elx. En el cas d'Alfons XIII, la memòria li fou donada personalment en la seua visita a la ciutat per tal d'inaugurar les instal·lacions de la companyia Riegos de Levante, l'any 1923. A més d'aquest escrit, Ibarra també lliurà al monarca una altra instància sol·licitant el tractament d'excel·lentíssim per a l'Ajuntament d'Elx. Instància que el monarca aprovà ràpidament. En els esmentats Jocs Florals de l'any 20, Pere Ibarra guanyà un altre dels premis. Concretament el donat pel catedràtic de la Universitat Central, Adolfo Bonilla Sanmartín, a la millor col·lecció de cantars populars. El treball es titulava Cancionero popular illicitano (Elx, col. "Illice", 8, febrer de 1922). Aquest volumet ens presenta una recopilació de quartetes, quintets, cançons d'amor, cançonetes de Nadal i de jocs infantils tant en castellà com en valencià. La major part, segons manifesta Ibarra, foren replegades de viva veu als enversadors i trobers del camp d'Elx que en festes i reunions improvisaven aquestes composicions.
Els intents de desmembració del terme municipal de la població,
mitjançant la cessió o la venda d'un tros d'aquest terme a la veïna
Santa Pola, que, des de la seua separació oficial d'Elx l'any 1835, no
posseïa cap terreny propi llevat del nucli urba -acció que no es
portaria a terme fins a l'any 1947-, féu escriure a Ibarra l'opuscle Término
para Santa Pola (Alacant, 1929), on presentava els documents
conservats relatius a la creació de Santa Pola com a municipi
independent d'Elx i a les diverses circumstàncies referents al seu
terme municipal.
També catalogà Ibarra els
monuments, les construccions i les obres d'art més importants
conservades a Elx, i va escriure l'opuscle titulat Tesorillo
arqueológico de Elche (Alacant, 1926). Aquest escrit fou presentat
l'any 1926 al ministre d'Instrucció Pública i Belles Arts segons el
decret emés per aquest Ministeri i permeté incloure Elx en l'inventari
nacional d'art antic.
En el Compendio
histórico de los conventos de Elche (Alacant, 1931), Pere Ibarra, a
més de donar a conéixer la història de la fundació dels tres
convents de la ciutat, és a dir, el de la Mercè, ocupat avui per les
monges clarisses, el de l'Encarnació que existia en el solar que avui
dia ocupa la Glorieta, i el de Sant Josep, convertit actualment en
biblioteca i arxiu municipals, ens informa de les circumstancies que
feren canviar de mans els convents de l'Encarnació i de la Mercè el
1854.
També cal destacar el seu estudi
històric sobre Santa Maria, que a manera d'epíleg, apareix en el
projecte de restauració d'aquesta església, realitzat per l'arquitecte
Marcel·lià Coquillat i Llofriu el 1903 (Proyecto de reparación de
la Insigne Iglesia parroquial de Santa María de Elche, Barcelona,
1903). En aquest treball, Ibarra dóna a conéixer les dades existents
sobres els edificis anteriors, i també la història de la construcció
de l'actual, i aporta el nom i els treballs desenvolupats pels
arquitectes i els artistes que hi participaren.
Quant a les biografies d'alguns
personatges d'Elx, té el seu màxim exponent en el llibre Ramón
Lagier: Apuntes para escribir la biografía del bravo Capitán del
"Buenaventura" (Elx, 1901), on recopila i ordena el
material necessari per a escriure la vida d'aquest important il·licità
que tingué un paper destacat en els preparatius de la revolució de
Setembre de1 1868. Una part fonamental del llibre, la forma una àmplia
col·lecció dels escrits de Lagier -més de cent-, on es pot seguir
perfectament l'evolució del pensament d'aquest personatge.
Aquesta forma d'investigació a base
de monografies i treballs documentats, potser impedí a Ibarra
-interessat per damunt de tot a recopilar documents, dins de la seua
formació positivista- de confecionar aquella gran història d'Elx en la
qual tant havia insisitit el seu germà Aurelià, i en la qual s'havien
de sintetitzar tots aquests estudis i que, malgrat considerar-la necessària,
anà posposant fins a la seua mort. Tan sols donà a la llum pública un
modest manual, dedicat com a llibre de lectura per a les escoles de la
població, titulat precisament Historia
de Elche. Escrita a la vista de los más fidedignos testimonios y contem-
poráneos estudios y dispuesta
para que pueda servir de libro de lectura en las escuelas de dicha
ciudad (Alacant, 1895). En aquesta Historia
de Elche, Ibarra mostra el passat de la població des de l'edat
antiga fins als seus dies, i descriu també els monuments més
importants d'Elx, les seues festes, etc. El llibre, que fou declarat de
text per a les escoles de la província segons la Reial Ordre de 23
d'abril de 1896, està escrit, precisament, pensant en una futura
ampliació que Ibarra anuncià diverses vegades al llarg del text.
Tanmateix, aquesta ampliació mai no arribà a ser redactada, tot i que,
com ja hem vist, sí que recopila el material suficient.
Un apartat especial, molt estimat
per Pere Ibarra, fou el dedicat a la Festa
o Misteri. Cal recordar que en els últims anys del segle XIX i
primers del XX, la representació assumpcionista il·licitana es trobava
en un període de decadència artística. Ibarra, conscient de la
transcendental importància del drama elxà, treballà per crear una
junta restauradora que tornara al Misteri
part de la seua esplendor primitiva. Al mateix temps, desenvolupà
una campanya divulgadora per tal d'interessar-hi musicòlegs i
estudiosos de l'àmbit nacional i internacional. La publicació més
important referent a la Festa fou
la de la consueta més antiga, la de l'any 1625, escrita, com sabem, per
Gaspar Soler Chacón. Ibarra va fer dues versions d'aquesta consueta.
Una perquè servira de guia als espectadors de l'obra (Lo Misteri d'Elig, Alacant,
1929), i una altra, ja per a estudiosos, en que presentava el text
complet del llibre de Soler Chacón, copiat "a la letra", a més
d'una bibliografia comentada del tema (El
Tránsito y la Asunción de la Virgen, Elx, s.d. [1933]).
A més d'aquests opuscles, Ibarra
també publicà diversos articles en que presenta documents relatius al
drama assumpcionista, com, per exemple, el datat el 1530 sobre la
"cadira daurada" on es feia l'Assumpció, que és una de les
primeres referències escrites sobre la Festa,
inventaris de tramoies i papers de música, acords municipals
referents a la representació, etc. També cal recordar ací el seguit
d'articles que escriví el 1901 per al diari valencià Las
Provincias, en els quals relatava tot el procés de prepáració de
la Festa, des de la instal·lació del cel i el cadafal fins a la
mateixa representació, passant per la "prova de veus", la
"prova de l'àngel" i altres actes relacionats amb les festes
d'agost.
Pel que fa als articles de premsa,
hem de dir que en la major part foren publicats en els periòdics
locals, que abundaren en la seua època, i tan sols algunes vegades
apareixen en setmanaris i revistes d'altres poblacions, com València, Múrcia,
Xàbia, Llorca i Conca. Els temes tractats en aquests articles són molt
diversos. Articles divulgatius en que Ibarra manifestava les tradicions
del seu poble. Articles en què es publiquen documents trobats a l'Arxiu
Municipal. O articles en què ens mostren alguns aspectes concrets de la
història de la ciutat. Pero també articles a través dels quals es
denuncien problemes importants que necessitaven una solució immediata,
o altres articles en els quals Ibarra suggeria millores en alguns
aspectes de la ciutat. La relació dels uns i dels altres és molt
llarga. Ja hem dit que foren uns dos-cents cinquanta els escrits
d'aquest tipus que, seguint unes línies molt generals, podrien
agrupar-se en diversos capítols segons la temàtica, com per exemple,
biografies, folklore, art, història, tradicions o festes.
En un altre apartat hauríem
d'incloure les obres inèdites de Pere Ibarra, que també tenen gran
importància. D'una banda, redactà manuscrits amb ocasió de fets
assenyalats de la vida il·licitana. Aquest seria el cas del volum que
envià a la Biblioteca Nacional i que ell mateix ressenya com Colección encuadernada profusamente ilustrada con todas las memorias,
estudios científicos publicados en los periódicos, autógrafos de los
sabios astrónomos que vinieron a observar el eclipse y fotografías de
todas las instalaciones en Elche y Santa Pola (1900). Com manifesta
el títol, el volum fou realitzat amb motiu de l'eclipsi de sol de I'any
1900 que tingué a Elx i Santa Pola com uns dels llocs d'òptima visió
i que, per tant, atragué els més importants científics i astrònoms
de l'època.
Un altre escrit d'Ibarra figura en
el primer volum deis albums de signatures de l'Hort del Cura (1900),
creats per una iniciativa seua amb la finalitat de replegar els
autografs dels visitants més notables. O també la memoria il·lustrada,
amb fotografies, dibuixos i documents, de les obres de reparació de
Santa Maria (1902-1907), actualment en una biblioteca privada.
D'una altra banda, també va dur a
terme investigacions extenses que no arribà a publicar. Entre aquestes
cal destacar, sense cap mena de dubte, la seua monumental obra, en set
volums, titulada Consejos y
Sitiadas. Notas entresacadas de sus actas para facilitar la busca de las
resoluciones en aquellos que originales se conservan, el asunto y la
fecha (1921-1929). En aquest treball Ibarra féu un resum dels
acords del Consell municipal de la ciutat des del 1370 fins al 1923, va
transcriure els documents més importants i va compondre un índex
ordenat per materies de manera que l'obra resulta d'inestimable valor
per als estudiosos actuals que, abans de consultar els llibres de
Consells i Sitiades originals, tenen en Ibarra una orientació precisa i
impagable. De tota manera, cal insistir en el fet que aquests resums no
són propiament un instrument de treball per a accedir sistemàticament
als llibres de Consells, com freqüentment s'han utilitzat -i no sempre
amb la corresponent citació de procedència-, sinó que foren concebuts
per Ibarra per a ser publicats com una visió documentada del passat de
la ciutat. Malauradament, malgrat els diferents intents posats en marxa
en diverses èpoques, mai s'ha aconseguit la publicació d'aquesta
impressionant i valuosa obra.
També de gran interés serien les
seues Efemérides illicitanas, una
mena de dietari dels esdeveniments més destacats de la ciutat fet en
diversos volums, però que, malgrat haver estat utilitzades i, fins i
tot, reproduïdes algunes de les seues il·lustracions en algun estudi
local relativament recent, estan actualment "perdudes" en
alguna casa particular.
Per últim, farem referència, dins
de l'obra escrita del nostre personatge, als seus textos literaris.
Encara que aquesta faceta fou menys cultivada per Ibarra, també deixa
alguns escrits d'aquest tipus. Aquest seria el cas, per exemple, d'una
de les seues primeres obres, que ja hem citat, Impresiones
de un viaje a París, un llibre publicat per capítols o lliuraments
dins del setmanari local El
Vinalapó (1884-1885), on amb l'estil d'un llibre de viatges narra
les seues impressions i vivències a la capital de França, en els anys
en que encara volia dedicar-se a la pintura professionalment, imitant el
relat del viatge a Roma redactat pel seu germà Aurelià, que es
conserva a l'Arxiu Municipal.
També alguns dels seus articles de
premsa poden qualificar-se de literaris, com el dedicat a la
"Mona" de Pasqua, que aparegué en el setmanari El
Bou (21 d'abril de 1895). I, així mateix, el conte premiat per la
societat cultural Coro Clavé, titulat El
Rosari de l'Aurora. Un conte que té molt d'història o una història
que té molt de conte (Cuentos, Elx, col. «lllice», 3, setembre de
1921, p. 26-37). Aquesta obra, que pot ser qualificada de curiosa dins
de la producció d'Ibarra, ens mostra una estampa costumista il·licitana.
El conte relata l'existència en la població, en l'època d'Isabel II,
de tres petites processons anomenades "rosari de l'aurora",
nom que rebien per eixir cantant les seues oracions a la matinada. I, a
més d'una descripció bastant precisa dels elements humans i materials
que constituïen aquestes processons, les esglésies i ermites d'on
eixien i, fins i tot, els carrers per on desfilaven, el conte ens
descriu les diferències existents entre els seus components per ser els
uns d'ideologia liberal i els altres d'absolutista. El desenllaç,
motivat per una gran brega de tipus polític, explica, no sabem si amb
exactitud o mitjançant una invenció literària d'Ibarra, l'expressió
popular "acabar com el rosari de l'aurora". ALTRES OBRES
Molts altres aspectes podríem citar
dins de l'obra de Pere Ibarra. La pintura, per exemple, que encara que
relegada a un segon pla, continuà cultivant al llarg de tota la seua
vida. Obres seues es conserven en la col·lecció municipal i en altres
de privades. Entre aquestes, a més d'estudis de paisatges i figures de
la seua època d'estudiant -com els nus que poguérem veure l'any passat
en l'exposició dels "Tresors de l'Ajuntament d'Elx",
organitzada a la Calaforra-, caldria destacar pintures com La
fe de bautismo, el retrat del dolçainer Matapanets o la que té per
tema l'atorgament del títol de ciutat a Alacant. Ibarra també va fer
gravats i alguns van ser publicats en la revista La
Ilustración Catalana en els últims anys del segle XIX.
El disseny d'objectes i vestidures,
com una faceta més de la seua obra artística, també té algunes
mostres d'interes. Així, Pere Ibarra féu el model de la corona de la
Mare de Déu d'Elx realitzada l'any 1888 per tal de reposar la que havia
estat furtada a la imatge en aquell mateix any. El 1917 féu també el
dibuix d'un mantell destinat a la Mare de Déu, brodat amb fils d'or,
argent i seda, i reblit de simbolismes i figures que el mateix Ibarra
explica en un fullet que publicà a aquest efecte. Aquest mantell,
anomenat de les petxines o de la Vinguda, encara en els nostres dies és
posat a la imatge en la seua festa del 29 de desembre. Per últim,
citarem també les vestidures de la Joià
de la Festa, que, confeccionades de nou l'any 1924 per a la reposició
d'aquesta escena després d'haver estat suprimida més de cent cinquanta
anys, també foren dissenyades per Ibarra.
La fotografia, emprada com a
instrument auxiliar dels seus estudis, tingué en Ibarra un dels seus
amants, de tal manera que ens legà un seguit de fotografies de la
població que avui formen un conjunt documental de gran interés, encara
que se'n conserva un nombre molt reduït.
Una altra cosa seria si pogueren ser
localitzades les més de mil plaques de cristall amb fotografies locals
que contenia el seu museu -segons l'inventari conservat a l'Arxiu
Municipal, del qual ens ocupem més avant- i que, malauradament, també
deuen haver-se perdut.
Un últim apartat que cal destacar
seria la recopilació documental. Pere Ibarra, segur de la importància
que en el futur tindrien els documents de tot tipus apareguts en la seua
època, o d'altres anteriors que troba esparsos, es dedicà a
conservar-los, ordenar-los i enquadernar-los en diversos volums. Des de
pergamins medievals, com seria el cas dels seus volums titulats Páginas
de Oro o Pergaminos notables fins a tots aquells programes, fullets, fulls
volants i cartells dels actes de tota mena esdevinguts a Elx durant la
seua vida, que apareixen en els llibres fets pel nostre personatge sota
el títol general de Tesoro
illicitano. Des de segells històrics replegats en la seua Sigilloteca
illicitana, fins a manuscrits de tema i procedència diversa com els
compilats en els cinc volums dels seus Papeles
curiosos.
I, per últim, com a tasca secundària
dins dels seus interessos, podríem esmentar el col·leccionisme a que féiem
referència a l'inici. Ibarra va col·leccionar objectes de diferent índole.
Caixes de mistos, ventalls, espases, ceràmica i en general qualsevol
tipus d'objecte que poguera oferir interés, que mostrara una forma de
vida. Tot fou replegat i conservat pel nostre personatge de manera que,
unint-ho als documents, les restes arqueològiques i els llibres,
s'oferia les bases documentals i materials necessàries per a la redacció
de la història d'Elx. DEFENSA
DEL PATRIMONI CULTURAL
Si ens centrem d'una manera especial
en la tasca, ja esmentada, de recull, protecció i ordenació de
material bibliogràfic i documental destinat a servir de fonament, de
"materials", a aqueixa monumental història d'Elx projectada,
veurem que l'esforç del nostre personatge va ser també impressionant.
Mentre va col·laborar amb el seu
germà, Pere inicià ja el recull de llibres i documents que permeteren
conéixer amb profunditat el passat il·licità. El nostre personatge
manifestà que, en aquests primers anys -fins i tot abans de realitzar
els estudis d'arxiver i antiquari a Madrid-, tant els seus reculls
arqueològics com els llibres i documents trobats en cases d'amics o en
edificis desfets, eren portats a la casa d'Aurelià a Alacant on aquest
els interpretava. En aquest sentit, Pere Ibarra manifesta que era freqüent
que amics i coneguts que coneixien els seus interessos, li oferiren
materials documentals.
Un exemple de l'actuació d'Ibarra a
l'hora de rescatar documentació en poder de particulars, ens l'ofereix
ell mateix en una carta que envià a l'arquitecte Marcel·lià Coquillat
i Llofriu a l'agost de 1903, en el temps en que aquest estava dirigint
les obres de restauració de l'església de Santa María. En aquesta
carta indicava Ibarra que estava molt ocupat examinant els papers del
fill del "Canari", Josep M. Ruiz, del carrer Nou, el qual, a
la mort de son pare, que havia estat arxiver i cronista d'Elx, havia
heretat unes trenta-cinc o quaranta arroves de papers vells, molts
d'ells de gran mèrit. Deia Ibarra: "Figúrate
tú si el atracón que me habré dado será de importancia, cuando habiéndolos
hojeado en su totalidad y sin dejarlos de la mano (pues conforme yo los
repasaba se los iba llevando Pere el sobrino de 'Paraes' para envolver)
he adquirido una preciosa colección de documentos..."
(Arxiu d'Antonio Serrano Bru. Reparación
del templo de Santa Marta de Elche [...] Correspondencia
coleccionada para su más fácil conocimiento..., 1902-1907).
En el mateix sentit, ens parla que
en el seu arxiu posseïa els papers de "D.
Manuel Pomares Ceva, según nota; de D. Salvador Sánchez Braceli,
copia; de D. Juan Brufal Miralles, que me los ha dado; de Dña. Josefa
Agulló Galiano; de D. Adolfo Fenoll Leiza, nota; de D. Diego Pascual
Cataluña; de la viuda de don J. M. Ruiz; de don Ram6n Miralles, etc.,
etc. y de otros amigos que a diario me los ofrecen"
(Elche. Mate- riales..., p. 239). Tots aquests papers anaren
conformant les col·leccions ja esmentades (Papeles
curiosos, Varios, Tesoro Histórico, etc.) dipositats actualment a
l'Arxiu Històric Municipal d'Elx.
A més d'aquesta replega de
materials i la visita i l'inventariat de tots els arxius de la població
(notarial, parroquials, d'aigües, etc.) i de tots aquells conjunts
documentals forans que contenien documentació relativa a Elx, i que
detallà en el seu llibre Elche.
Materiales... (p. 231-253), l'actuació d'lbarra fou decisiva per a
la conservació d'una gran part de l'arxiu municipal de la ciutat.
Ja Aurelià Ibarra es queixava de
l'escassa consideració que aquest arxiu tenia per a les autoritats
locals. De fet, a més d'una total desorganització i d'estar sotmes a
goteres i altres inclemències del temps en les golfes de l'Ajuntament
on estava dipositat, va patir altres accions més destructives, com per
exemple l'acord de l'any 1906 del mateix consistori presidit per
l'alcalde Tomás Alonso, que va decidir la venda d'una gran part dels
documents municipals, com a paper vell, per a sufragar unes obres
municipals. Efectuada aquesta venda, Pere Ibarra va iniciar una tasca de
recuperació de tota aquesta documentació, amb sacrifici del seu propi
pecuni particular, que el portà, fins i tot, a situacions anecdoòtiques
com la que reflecteix Ramos Folqués en el sentit que Ibarra recorria
les parades del mercat replegant els papers de l'arxiu que els venedors
havien adquirit per a embolicar els queviures (Historia de Elche, Elx, 1987, p. 574).
Aquests fets donen una idea prou
clara del menyspreu envers la documentació històrica de la ciutat, per
part de les autoritats de l'època i, també, de la iniciativa de Pere
Ibarra, que no dubtava a sacrificar-se personalment per a salvaguardar
l'estimat patrimoni del seu poble. Patrimoni que, com hem vist, retornà
a ser propietat municipal gràcies a la venda simbòlica del seu museu
feta per la seua viuda. Precisament aquests fets de recuperació
personal i altres iniciatives, com per exemple l'ordenació de l'arxiu a
partir de 1922 quan fou nomenat arxiver municipal, o la signatura del
conveni que va permetre dipositar I' Arxiu Notarial de la ciutat a
l'Ajuntament, fan que Elx compte actualment amb un dels arxius
municipals més rics del País Valencia.
També tenia una gran importància
la seua biblioteca, formada per més de mil volums -entre els quals hi
havia alguns volums incunables conservats actualment en la secció de
"Raros" de la Biblioteca Municipal Central-, contenia -com ell
mateix indica en el seu llibre
Elche. Materiales una secció d' obres dedicades a Elx i el seu
passat, amb vint-i-sis manuscrits datats entre 1523 i 1890 i
setanta-vuit obres impreses datades entre 1580 i 1916, a més de la seua
col·lecció hemerogràfica formada per cinquanta-nou periòdics locals
-on també conservava publicacions de Crevillent i Santa Pola-, encara
que s'anà ampliant fins a la seua mort, i que formen actualment la rica
secció de premsa històrica de l'esmentada Biblioteca Municipal
Central.
De tota manera, cal indicar que
malgrat l'interés d'aquestes obres manuscrites i impreses, no totes
estan actualment localitzades, encara que en moltes d'elles Ibarra
explicita el lligall on les tenia col·locades o el número d'ordre dins
de la catalogació del seu arxiu. Hem de dir respecte al contingut de
l'arxiu i la biblioteca Ibarra que l'any 1935 el municipi, seguint la
voluntat de Pere Ibarra, va iniciar els contactes amb la seua viuda per
adquirir, mitjançant un preu simbòlic, el conjunt, operació que no es
concretaria fins a l'any 1939, una vegada acabada la Guerra Civil. Es va
nomenar a aquest efecte una comissió formada per Juan Orts, Julio
Ramon, Leopoldo Gonzálvez i Alejandro Ramos perquè feren un inventari
del museu Ibarra. Eis redactors d'aquest inventari -que, finalment,
foren només els dos primers esmentats-, per agilitzar la seua tasca, es
basaren en un altre molt detallat confeccionat pel mateix Ibarra titulat
Catálogo del tesorillo de un
amante de su pueblo (1911), al qual fan constant referència per a
conéixer el contingut exacte del museu, ja que, segons indiquen, "detallar cada uno de ellos [dels objectes] sería tarea que nos
llevaría algunos meses"
(AME, Sig. 173/23). Malauradament, ni l'original d'aquesta obra
d'Ibarra -que segons els redactors de l'inventari restà en mans de la
viuda com a record familiar-, ni la còpia de treball que ells mateixos
van fer, estan localitzats actualment. Aixo ens impedeix conéixer el
contingut exacte d'allò que passà a mans municipals i, per tant, només
podem tenir una visió aproximada a partir del material conservat i
d'allò que va publicar el mateix Ibarra. De tota manera, com hem posat
de manifest en diverses ocasions al llarg d'aquestes paraules, alguns
dels llibres, documents, manuscrits i objectes dels quals sabem la seua
existència, no es troben actualment o bé estan en poder particular,
malgrat el caracter municipal -i, per tant, públic- que va adquirir tot
aquest patrimoni després de la venda del 1939. Tot allò ens dóna idea
de la poca cura que han demostrat les successives corporacions
municipals en la custòdia i la conservació de l'extraordinari
patrimoni aplegat per Pere Ibarra. conclusiÓ
Hem repassat de forma general, com déiem al principi, la vida i
l'obra de Pere Ibarra i Ruiz. Una vida i una obra plenes de treball, de
dedicació incansable a la tasca de l'estudi i la investigació i a la
defensa del patrimoni de la ciutat. Del patrimoni natural i tradicional
-com les palmeres, les aigües o la Festa-, però, sobretot, del
patrimoni cultural i documental, aqueix patrimoni que permetria
fonamentar la història de la ciutat.
I tornant un poc a l'estat actual
dels estudis sobre aquesta complexa vida i aquesta impressionant obra,
podem dir que hui, a més de les constants referències fetes pels
investigadors del nostre passat, que sempre troben en Pere Ibarra la
dada, el document o l'opinió de l'expert, alguna cosa s'ha fet. Per
exemple, l'any 1978 se li dedicà un petit homenatge per part del Casino
d'Elx, amb la publicació d'una breu biografia il·lustrada, obra d'Alejandro Ramos (Biografía
de Pedro Ibarra y Ruiz, Elx,
1978). A aquest homenatge s'adherí l'Ajuntament il·licità, que, per
la seua banda, dedicà a Pere Ibarra la revista Festa
d'Elx d'aquell any i publicà un catàleg dels seus manuscrits,
confeccionat pels tècnics de l'Arxiu Municipal (R. Navarro Mallebrera i
M. Andreu Pujalte, Catálogo de
manuscritos de Pedro Ibarra Ruiz, Elx, 1978). I també s'organitzà
una exposició de la seua obra pictòrica amb el catàleg corresponent.
D'altra banda, part del seu museu d'antiguitats, restaurat
convenientment, fou exposat en l'antiga aula de cultura Hort del
Colomer, l'any 1980. Pel que fa a la seua col·lecció de materials
arqueològics, hem de dir que esta dipositada al Museu Arqueològic
Municipal, on només està exposada una mostra de ceràmica medieval.
L'any 1982, l'editor local Manuel Pastor publicà una edició facsímil
de la Historia de Elche, que
iniciava la col·lecció "Papers d'Elx". La importància
d'aquesta obra féu que per iniciativa d'alguns professors d'història
dels instituts d'Elx, l'any 1996 es commemorara el centenari del llibre
amb un seguit de conferències sobre Ibarra i sobre la ciutat. I, per últim,
l'Ajuntament va decidir donar el nom de Pere Ibarra a la Biblioteca
Municipal Central de Sant Josep i al tercer institut de batxillerat
creat a Elx, en record de la tasca cultural desenvolupada pel nostre
personatge. Tanmateix, creiem necessari que aquestes iniciatives tinguen continuació. Caldria completar els catàlegs d'aquelles parts del seu museu i arxiu que encara no estiguen acabades i intentar recuperar tots els documents o objectes esparsos que siga possible, ja que formen part del patrimoni històric i cultural dels il·licitans. I també que continue l'estudi i l'anàlisi de l'obra d'lbarra. Una obra que, com hem vist, és extensa i de gran valor, una obra que ha de continuar-se i ampliar-se, cosa que, sens dubte, constituiria el millor homenatge que podríem oferir-li. Una obra que, en definitiva, estigué motivada per una cosa tan simple i alhora tan extraordinària com el desig de Pere Ibarra de ser útil als seus conciutadans. Un desig que ell mateix va expressar clarament en la dedicatòria de la seua Historia de Elche fa ara cent anys:
_________________________ |
|
* Joan Castaño és arxiver del Patronat Nacional del Misteri d'Elx i Dr. en Història Contemporània amb la seua tesi Cent anys en la vida cultural d'Elx: Aurelià Ibarra i Manzoni (1834-1890) i Pere Ibarra i Ruiz (1858-1934). La Redacció d'aquest web li agraeix la seua desinteressada col·laboració. 1 Conferència pronunciada a Elx el 21 de maig de 1998 dins de la programació cultural de l'Institut d'Estudis Comarcals del Baix Vinalopó. Una primera versió d'aquest text ja havia estat llegida en els instituts elxans Pere Ibarra, La Asunción i Sixto Marco, al març de 1996, dins dels actes commemoratius del primer centenari de l'edició de la Historia de Elche d'Ibarra i Ruiz. I, encara, la nota biogràfica i la producció escrita del nostre personatge van ser utilitzades en el nostre article "L'obra valenciana de Pere Ibarra i Ruiz (Elx, 1858-1934)", a Estudis de Llengua i Literatura Catalanes/XIX. Miscel·lània Joan Bastardas, vol. II, PAM, 1989, p. 247-264. [N. de la Redacció: aquest text va ser editat a La Rella, núm. 12, Elx, 1998, p. 47-64] |
