2.4. Música i Text

2.4.1. Els textos

La pervivència ininterrompuda de la Festa d'Elx des de, probablement, finals del segle XV fins avui dia ens acara a l'únic drama religiós medieval que la tradició i l'esforç d'un poble ha conservat encara viu, amb tot el que això comporta, tant d'enrequiment com d'erosió. Malgrat el pas del temps s'han conservat cinc manuscrits amb el text històric i, en alguns casos, la música del Misteri d'Elx. D'aquests cinc, tres (ms. del 1639, 1709 i 1722) són considerats pròpiament consuetes, encara que aquesta denominació és utilitzada per referir-se a tots cinc manuscrits. Una consueta és el llibre amb les normes acostumades a seguir en les cerimónies litúrgiques d'una església, però també fa referència als manuscrits amb el text i les indicacions per a posar en escena una peça dramàtica.

La primera fixació per escrit del text de la Festa de què tenim notícia és del 1625 i la va realitzar Gaspar Soler i Chacon: Llibre de la Festa de Nostra Senyora de la sumptió ditta vulgarment la Festa de la Vila de Elig. Es tracta d'una còpia dirigida a un familiar del Sant Ofici de Múrcia que conté només els versos dels cants i les acotacions teatrals de la consueta que custodiava el Consell en la caixa de les tres claus. A més a més, anava enriquit amb anotacions històriques (des del suposat origen de la representació el 1266 com a commemoració de la conquesta cristiana portada a terme per Jaume I l'any anterior fins al manament fet pel bisbe d'Oriola el 1620 amb què s'obligava els cantors a eixir en la processó vestits amb la indumentària dels diversos personatges; en canvi no s'especificava res sobre la Vinguda de la Marededéu el 1370). Sabem de la seua existència per una edició de Pere Ibarra i Ruiz publicada el 1933.

El 1639 un «devot» del qual no coneixem el nom féu una nova còpia on sabem que apareixien les partitures, els versos i les anotacions de tres dels compositors que participaren en la reforma polifònica de la Festa al segle XVI. El primer d'ells és el canonge Pérez, identificat amb Joan Ginés Pérez (1548-1612?), mestre de capella d'Oriola i València, que va escriure el cant d'«A vosaltres venim pregar». El segon a què es refereix és un tal Ribera, associat a la capella pontifícia, que va escriure els tres cants de la Judiada i el «Flor de virginal bellesa». Per últim, coneixem la participació de Lluís Vich, organista de Santa Maria i primer mestre de capella de la Festa conegut (1560-1594), que va ser l'autor d'«Ans d'entrar en sepultura». Aquest manuscrit, possiblement còpia també de la consueta guardada pel Consell, encara que amb la finalitat de substituir-la, no com la de 1625, com indica Quirante, és coneguda per diverses edicions del segle XIX i duu per títol Consueta de la Festa de Nostra Senyora de la Assumptió que es celebra en dos actes vespra y dia de la insigne Villa de Elig.
 

 
L'última de les consuetes conegudes fou escrita el 1751 i és una còpia de Carles Tàrrega i Caro del text de 1625 i, per tant, no conté la partitura, tot i que inclou una sèrie d'anotacions d'esdeveniments relacionats amb la representació entre els segles XVI i XVIII. Aquesta consueta, conservada en la biblioteca dels hereus del cronista J. M. Ruiz de Lope i Pèrez, porta per títol Consueta de la Festa de la Verge y Mare de Déu, Maria Santíssima de la Assumpció, dita vulgarment la festa de agost en la vila de Elig que es celebra y deu zelebrar perpètuament en los dies 14 i 15 de agost de cascú añy.

Hem d'incloure en aquest apartat de documents que recullen els textos literaris i musicals de la Festa d'Elx, un important conjunt de llibretes per als cantors i de particelles amb fragments musicals de l'obra. Aquest conjunt, custodiat a l'Arxiu Municipal d'Elx, consta de vuit llibretes del segle XVIII, onze més del XIX i tretze cartons musicals amb diferents versions musicals dels personatges dels aparells aeris. Aquestes llibretes i cartons eren portats pels cantors en el moment de la representació per tal que no oblidaren els seus papers.

2.4.2. Tipus de música i tipus de versos

La Festa o Misteri d'Elx és un drama assumpcionista medieval compost per 258 versos, encara que, com indica Massip, sembla que hauria estat més llarg i avui en tindríem una reducció (potser es va reduir a una les tres peticions que Maria fa a l'àngel o es va eliminar l'oferiment de la plama que Joan hauria de fer a Pere). Gràcies al ms. del 1625 sabem que hi havia un cant introductori a la representació («Germanes mies...») que no apareix en la resta de consuetes, a excepció, és clar, de la de 1751, i que va haver de musicar Óscar Esplà inspirant-se en els cants de la Maria. Castaño i Sansano ho expliquen clarament: «Subordinació del text literari a la partitura musical, disposicions oficials, manca d'assaigs, desconnexió lingüística amb el públic de l'obra i l'espectacularitat de la representació, podrien ser les causes més destacables per a explicar aqueixes supressions textuals. Supressions que arriben, fins i tot, a ser irreversibles en algunes parts de la Festa.»

Pel llenguatge emprat, element que ha estat estudiat per Massip o Ferrando, entre d'altres, es pot delimitar una part del text més antiga: la primera jornada conté més arcaismes filològics que la segona. Açò ens pot ajudar a detectar un text base de la segona meitat del segle XV, on trobem paraules com mies, fonch, trob, vullc, preg, e, etc.

Per altra banda, la versificació és bastant uniforme:

Predominen les quartetes octosíl·labes «aabb», més conegudes per noves rimades, forma mètrica molt utilitzada a l'Edat Mitjana.

Déu vos salve Verge imperial,

Mare del Rei celestial,

jo us port saluts e salvament

del vostre Fill omnipotent

(àngel nunci)

També s'empra l'altra forma clàssica: el decasíl·lab cesurat (4+6) en quartetes «abab».

De grat prendré la palma preciosa

e compliré lo que haveu manat,

puix que haveu potestat copiosa

de condemnar e delir tot pecat.

(resposta de Joan a Pere)

I l'heptasíl·lab en quartetes «abba», «aabb» i «abab».

Vos siau ben arribada,

a reinar eternalment,

on tantost, de continent,

per Nos sereu coronada.

(coronació)

 

Pregam vos, cos molt sagrat,

que de nostra parentat

vos acord tota vegada

quan sereu als cels pujada.

(cant de lloança de l'apostolat)

 

Oh, poder de l'Alt Imperi,

Senyor de tots los creats!

Cert és aquest gran misteri

ser ací tots ajustats.

(Ternari)

També hi ha altres tipus de versos però que són molt minoritaris (Ex.: cant de penediment dels jueus).
 

A Elx, el cant, juntament amb l'escenografia, esdevé un element fonamental, desplaçant el text fins a reduir-lo a la mínima expressió, com ja hem vist. De totes maneres, el text literari de la dramatúrgia medieval només tenia la funció de fil argumental ja que el teatre d'aquella època era un producte visual, sensorial en tota la seua accepció, i no literari. L'estudi de la música de la Festa ens mostra dos conjunts ben diferenciats: la monòdia medieval, pròpia del cant gregorià i de la cançó trobadoresca, i la polifonia renaixentista 

consueta del 1639, trobem un conjunt de melodies que substituïren, amb tota seguretat, altres de monòdiques anteriors. Entre aquestes melodies polifòniques identifiquem de nova composició (Joan Gines Pérez, Ribera i Lluís Vich) i alguna contrafacta («Cantem senyors» empra una melodia continguda en el Cancionero de Palacio). També en algunes composicions polifòniques («Oh poder de l'Alt imperi», «Esposa e Mare de Déu», «Llevantau's Reina excel·lent» i «Vos siau ben arribada») trobem una ornamentació melismàtica semblant a la dels cants monòdics.

L'acompanyament musical ha variat al llarg del temps. La consueta del 1625 fa referència a una àmplia gamma d'instruments: la trompeteria que condueix els cantors des de l'ermita de Sant Sebastià (on es vesteixen els actors) fins a l'església (aquesta funció la fa avui dia el pasdoble El abanico del mestre Javaloyes), els ministrils, l'orgue i les campanes que sonen juntament amb l'artilleria (coets en l'actualitat) quan s'obri el cel. En canvi, no s'indica res dels instruments de l'araceli (una guitarra, un arpa i dos guitarrons sense cordes).

Avui en dia, després de la supresió dels ministrils (dolçaines, baixos, xeremies, etc.) i de la capella professional de música de Santa Maria pel Consell cap al 1835, amb la qual cosa cantors del poble sense cap educació musical hagueren d'encarregar-se de la representació, el Misteri d'Elx és cantat a capella, tret de quan baixa l'araceli. Malgrat tot l'orgue encara té una funció important ja que abans de cada cant es toquen uns preludis per donar el to o per anunciar que s'han obert les portes del cel. Aquestes indicacions tonals van ser introduïdes per Òscar Esplà a partir de la reforma de 1924.

Ara enumerem els diferents cants de la Festa:

1. Germanes mies jo voldria.

2. Ay trista vida corporal.

3. Oh sant verger Getsemaní (visita als llocs sants).

4. Gran desig m'ha vengut al cor.

5. Déu vos salve Verge imperial (mangrana).

6. Àngel plaent e lluminós.

7. Los apòstols ací seran (mangrana).

8. Saluts honor e salvamnet (arribada de Joan).

9. Ay fill Joan e amic meu.

10. Ay trista vida corporal.

11. Verge humil flor d'honor (arribada de Pere).

12. Oh poder de l'Alt Imperi (Ternari).

13. Salve regina princesa.

14. Oh Déu valeu e que és açò?

15. Los meus cars fills (mort de Maria).

16. Oh cos sant glorificat.

17. Esposa e Mare de Déu (araceli).

 

18. Par nos germans devem anar.

19. A vosaltes venim pregar (invitació al seguici marià).

20. Preneu vós, Joan (Pere dóna la palma a Joan).

21. De grat prendré.

22. Flor de virginal bellesa.

23. In exitu Israel de Egipto (salm 114).

24. Aquesta gran novetat (Judiada).

25. Oh Déu Adonay.

26. Prohòmens jueus si tots creeu.

27. Nosaltres tots creem (penediment dels jueus).

28. Cantem senyors.

29. Ans d'entrar en sepultura.

30. Llevantau's Reina excel.lent (araceli).

31. Oh bé és fort desaventura (arribada de Tomàs).

32. Vos siau ben arribada (coronació).

33. Gloria Patri.

Per llegir els versos de la Festa d'Elx, per favor pitge ací.

2.4.3. L'acció dramàtica

Les Maries i el seu seguici, sempre que estiguen dempeus, han de tenir les mans en la posició de «mans orants» i la Maria també fins que agafe la palma o el ciri, moment en què es posa la mà lliure al pit.

La salutació dels apòstols a Maria es fa agenollant-se al davant seu i inclinant el cap i besant-li les mans. Els apóstols en veure Pere i Joan, per primera vegada, han d'abraçar-los d'una manera molt hieràtica. A més a més, aquests dos apòstols han d'abraçar la Maria quan es troben amb ella.

Per als lliuraments de la palma cal besar-la en posició horitzontal i posar-se-la sobre el front.

Les entrades de l'apostolat en l'escena per primer cop es fa amb gestos d'admiració i sorpresa (amb els braços extesos) per trobar-se a Jerusalem de forma miraculosa.

En la Joïà (Judiada), Joan, per tal de frenar el pas dels jueus, lluita amb la palma amb el primer jueu, que aconsegueix sobrepasar-lo i arribar fins a la imatge de la Mare de Déu on resta paralitzat miraculosament. Pere, segons el ms. de 1625, hauria de lluitar amb el primer jueu amb un coltell, però ara només lluiten agarrant-se de les mans. Per a Massip la Judiada «conjuga magistralment el dramatisme bèl·lic i el dinamisme hilàric, tan cars al teatre medieval i tan perseguits pel rigorisme eclesiàstic de totes les èpoques». Recordem que aquesta escena va ser eliminada a finals del segle XVIII per les disputes que s'ocasionaven dintre de l'església.

En el moment de l'enterrament Pere ha de fer les exèquies al cos de la Mare de Déu amb la qual cosa l'encensa tres vegades.