3.1. Origen
 

3.1.1. Llegendari: Vinguda
de la Mare de Déu

Segons la tradició popular d'Elx, en desembre de 1370 (un altra variant parla de maig de 1266) el soldat guardacostes Francesc Cantó trobà a la platja del Tamarit una arca portada per les aigües de la mar, la coberta de la qual duïa la inscripció Sóc per a Elx. Cantó obrí la caixa i descobrí al seu interior una imatge de la Mare de Déu i uns fulls amb el text i la música d'una escenificació de l'Assumpció de Maria. Sorprés per la troballa, cabalcà fins a la vila per comunicar-la al Consell, que va publicar un ban perquè tots els il·licitans anaren fins a la platja per recollir la imatge. Quan hi arribaren, veïns d'Alacant i d'Oriola (a partir de la independència municipal el 1835, Santa Pola) volien emportar-se-la als seus respectius pobles. Per solucionar la disputa pujaren l'arca a una carreta de bous amb els ulls tapats i els posaren en una cruïlla de camins perquè anaren per on els semblés, que finalment va ser cap a Elx. La imatge trobada, en arribar a la vila, fou entronitzada a l'ermita de Sant Sebastià.

 
No existeix cap referència als arxius locals que confirme aquest esdeveniment, malgrat la insistència que molts investigadors han posat per poder confirmar-lo. A més a més, la còpia més antiga de la música i del text de la representació, la consueta de 1625, escrita per Gaspar Soler Chacon per encàrrec d'un familiar del Sant Ofici de la ciutat d'Oriola, res no esmenta respecte a açò, cosa estranya quan dedica espai a l'origen i als miracles de la Festa. La primera notícia que tenim de la «Vinguda de la Mare de Déu» es troba en el llibre Año Virgíneo de Esteve Dolz de Castellar, del 1687. Més tard ja trobem referències a les Antigüedades y glorias de la Villa de Elche de Salvador Perpinyà (1705) i al Racional de la Ilustre Villa de Elche (1710), amb la qual cosa l'aparició d'aquesta llegenda és prou tardana en comparació amb l'origen del Misteri d'Elx.

3.1.2. Pseudo-Històric (s. XIII)

La primera explicació sobre l'origen de la Festa d'Elx la trobem en el manuscrit de Cristòfol Sanz, Recopilación en que se da quenta de las cosas ancí antiguas como modernas de la ínclita villa de Elche (1621), on s'indica que, segons alguns testimonis, la representació començà a celebrar-se a partir de la conquista cristiana de la ciutat per Jaume I en el 1265. Aquesta tesi és arreplegada també per Gaspar Soler Chacón en el manuscrit de 1625. Altres autors, sense cap mena de rigor, van més enllà i relacionen l'origen de la Festa amb la intervenció del bisbe de Barcelona Arnau de Gurb, que acompanyà el rei en la seua campanya pacificadora. Una altres, com ara José Pomares, parlen d'una mena de versió primitiva de la representació que apareixeria per aquestes dates i que amb els segles es transformaria en la representació que coneixem avui dia.

 
Óscar Esplà va intentar demostrar documentalment aquest llunyà origen afirmant que Pere Ibarra li havia mostrat un document on es provava definitivament aquesta hipòtesi. Però el propi Ibarra, tan minuciós en donar a conéixer la documentació sobre la Festa, mai no va fer referència a aquest document. En canvi, Ibarra sí va deixar constància d'una carta enviada per la reina Maria l'any 1370 en què s'esmentava «la festa de Santa Maria d'Agost», però només feia referència a la diada d'aquesta festivitat, malgrat les expectatives  que creà en l'erudit il·licità.

3.1.3. Històric (s. XV)

Tant des del punt de vista filològic com escènic i musical, amb rigorosos estudis sobre aquests aspectes desenvolupats en les darreres dues dècades, s'ha arribat a la conclusió que la Festa o Misteri d'Elx es va originar a la segona meitat del segle XV, època que coincideix amb un auge del teatre religiós de temàtica assumpcionista a tota Europa. Al llarg del XVI, s'intervindria sobre el text  literari i musical original i ja al XVII el text de la representació quedaria pràcticament fixat, que és la que ens ha arribat en la consueta coneguda més antiga, la del 1625. Amb aquesta intervenció, anomenada pels estudiosos «reforma polifònica», el text literari es reduïria en benefici de la posada en escena i, sobretot, de la música que s'hi introduí, més acord amb els nous temps. Però, a més a més, a partir del segle XVII es començaren a desenvolupar melismes d'una manera popular cosa que provocà que alguns dels cants s'allargaren fins a com els coneixem en l'actualitat. Parlem, doncs, d'una representació d'arrels cultes que s'ha desenvolupat al llarg dels segles d'una manera popular i tradicional.

 
El drama il·licità basa l'argument en l'episodi de l'Assumpció de Maria narrat a la Llegenda Daurada de Iacopo da Varazze (segona meitat del segle XIII), que refonia els relats sobre aquest tema apareguts en els denominats Evangelis Apòcrifs (a partir del segle IV). D'entre aquests relats assumpcionistes, els més importants són els de Joan el Teòleg (segles IV-V), el de Pseudo Melitó (segle VI), el de l'arquebisbe de Tessalònica (segle VII) i el de Pseudo Josep d'Arimatea (segle IX-X). Però a banda d'aquestes fonts argumentals, hi trobem altres que fan referència tant als aspectes literaris com als musicals. Entre les fonts literàries que s'han identificat trobem diversos elements manllevats d'altres tipus de drames religiosos, molt especialment dels del cicle de la Passió, on s'empren versos pràcticament calcats als que trobem a la Festa, cosa normal tenint en compte que el drama de l'Assumpció, basat en relats apòcrifs, necessita adaptar escenes dels Evangelis canònics, que havien estat dramatitzades d'antic. Pel que fa a les fonts musicals, també són molt heterogènies gràcies a l'ús de les contrafacta tant d'himnes litúrgics com de composicions profanes, recurs molt freqüent del teatre religiós en llengua vulgar a l'edat mitjana. Entre els himnes litúrgics podem parlar de la referència clara al Vexilla Regis prodeunt («Gran desig m'ha vengut al cor» i «Àngel plaent i illuminós») o d'altres de més implícits com el Victimae paschali laudes («Saluts, honor e salvament»). La música profana està representada mitjançant dues contrafacta d'obres atribuïdes a Juan del Encina («Flor de virginal bellesa») i a Pedro de Escobar («Cantem senyors!»). Fins i tot, s'ha trobat relacions entre les composicions trobadoresques i el cant de l'àngel de la mangrana.

TEXTOS COMPLEMENTARIS

CASTAÑO GARCIA, Joan: «La Vinguda de la Mare de Déu, origen llegendari de la Festa o Misteri d'Elx», Estudis de Llengua i  Literatura Catalanes/XXXVIII. Homenatge a Arthur Terry, 2, PAM, Barcelona, 1999, p. 5-26.

PERPINYÀ, Salvador: «De la Venida de la Virgen a esta villa y favores que en ella se an experimentado en su amparo y patrosinio», en Antigüedades y  glorias de la villa de Elche, ms. 1705 (transcripció a càrrec de Vicent J. Escartí i Gabriel Sansano).

QUIRANTE SANTACRUZ, Luis: «Sobre l'origen miraculós de la Festa», La Rella, 1, Elx, 1983, p. 33-44.

SANZ DE CARBONELL, Cristòfol: «De las murallas de Elche con los capitanes y oficiales de guerra, y glorias y su fundación, y fiestas de Nuestra Señora Asumpción a los cielos, y de las gentes de letras, con lo demás necesario a su buen govierno», en Recopilación en que  se da cuenta de las cosas ancí antiguas como modernas de la ínclita Villa de Elche, ms. 1621 (transcripció a càrrec de Juan Gómez Brufal).