Vestuari, atrezzo i efectes especials

El vestuari, atrezzo i «efectes especials» de la Festa d'Elx han estat estudiats a bastament per Francesc Massip, els treballs del qual seguim. Si partim del fet que la dramatúrgia medieval, on s'emmarca la Festa, té els seus orígens en la litúrgia i els ritus cristians, hem d'explicar el vestuari que empra a través de la indumentària cerimonial dels sacerdots cristians. D'aquesta manera, el vestuari del teatre medieval primigeni estava format pels diversos elements del vestuari cultual (àmit, alba, cíngol, estola, maniple, dalmàtica, casulla, capa pluvial), cosa que va sobreviure fins a les representacions medievals més tardanes, sobretot, en els personatges més important des del punt de vista religiós: les Maries, els àngels, Jesucrist o Déu. Amb el temps, el vestuari dels drames es complementà amb l'aprofitament de diversos elements del vestuari contemporani medieval.

El vestuari tradicional de la Festa d'Elx es pot dividir en tres tipus d'indumentària. En primer lloc, trobem aquelles restes de vestuari litúrgic en els personatges més sacralitzats, el Pare Etern (amb túnica blanca —alba—, cingle i capa), l'Àngel Major de l'araceli, possible reminiscència de Jesucrist (amb alba, cingle i estola) i Sant Pere en la processó i en la segona jornada per tal de presidir l'enterrament i encensar la imatge de la Mare de Déu (alba, cingle, estola i capa pluvial), tots tres interpretats encara per sacerdots.

En segon lloc la festa té un important conjunt d'indumentària de tradició medieval (o «burgo-medieval), que és aquella que sofrí innovacions en mans del laicat, encara que conservant els trets característic del vestuari anterior. D'aquesta manera, a la Festa les Maries van vestides amb túnica blanca amb

cenyidor i mantell blau o els àngels de mantell i de coixí porten túniques de colors clars. En canvi, l'àngel que baixa en la mangrana vesteix una túnica i un parell d'ales de plomes i els quatre àngels de l'araceli, gipons, calçons i, també, ales de plomes. Els dos xiquets que representen les altres dues persones de la Trinitat porten túnica blanca. Els apòstols vesteixen túniques cenyides amb cordells i mantells de diversos colors. En l'edat mitjana a cada apòstol li corresponien uns colors determinats, fet que amb les darreres reformes s'ha perdut. En la Festa, de tots els deixebles de Crist, aquells que encara poden ser reconeguts per la indumentària són sant Joan (per la túnica blanca que simbolitza la puresa), sant Pere (per la vestimenta eclesiàstica de la segona jornada) i sant Jaume (per anar vestit com un pelegrí, amb un barret, dues petxines al pit i un bàcul amb una carabasseta penjant). També es reconeix sant Tomàs, encara que no per la seua indumentària sinó per ser el darrer apòstol en aparéixer, quan la Mare de Déu ja està pujant cap al cel.

Per últim, podem identificar un vestuari (pseudo-)historicista, que ve representat per la indumentària del grup de jueus. Fins a l'any 1994, els jueus vestien segons models

tradicionals que es remuntaven a les robes que portaven els sefardites abans de ser expulsats d'Espanya el 1492. Hem de tenir en compte, com diu Massip, que «l'artista medieval no té en compte aquest element històric i pinta i representa les figures d'altres èpoques amb la indumentària quotidiana que l'envolta». A partir d'aquella data, tot el vestuari de la representació va ser redissenyat i amb el vestuari dels jueus s'ha pretés recuperar la indumnetària dels jueus del segle I d. C., època que se suposa escenifica la Festa. Aquest fet s'allunya de la tradició del drama assumpcionista il·lictà i apropa el seu vestuari a la «influència iconogràfica dels peplums cinematogràfics».

La Festa d'Elx també conserva diversos elements d'atrezzo d'ascendència medieval, com ara les diademes i els nimbes retolats amb el nom que porten les Maries i la imatge de la Mare de Déu i que fins a l'any 1924 també portaven els apòstols; o els símbols per identificar l'apostolat conservats en el llibre que representa l'Evangeli i la palma daurada de sant Joan, en les dues claus daurades de sant Pere (fins a finals del XVIII també anava amb un coltell amb què lluitava en la judiada) i en el bàcul de pelegrí de Sant Jaume; o la mascareta amb els ulls tancats que li és col·locada a la imatge de la Mare de Déu per representar la seua mort; o la petita imatge de la Mare de Déu que representa la seua ànima i que l'Àngel Major de l'araceli se'n portà al cel després de la mort de Maria al final de la primera jornada i que, en la segona, moments abans de l'assumpció, baixa per representar la unió amb el cos.

En el teatre medieval s'empraven procediments per tal d'obtenir diverses sensacions alterades que podem anomenar, amb un terme modern, «efectes especials». En la Festa s'empren efectes sonors per destacar moments dramàtics d'especial interés o per anunciar diversos fets: els coets per a cada vegada que s'obrin les portes del cel per a donar pas o amagar els personatges celestials que són transportats en la mangrana i l'araceli i per a la coronació de la Mare de Déu; i les campanes —amb diversos tocs— per avisar del començament de la representació en les dues jornades, de l'eixida i de l'entrada de la mangrana i de l'entrada al cel de l'araceli en les dues jornades (una amb l'ànima i l'altra amb el cos de la Mare de Déu) i per recalcar el moment de la coronació.

També hi trobem efectes visuals, com ara les restes de l'antiga il·luminació dels escenaris abans de l'aparició de la llum elèctrica. D'aquesta manera, a més d'aprofitar-se la llum solar estiuenca amb les portes de l'església obertes de bat a bat, el cadafal està envoltat per dotze canelobres amb un ciri i el llit de la Mare de Déu de la primera jornada té un canelobre amb un ciri en cada cantó. Dins d'aquest tipus, la Festa també conserva l'efecte en forma de pluja que trobem en el llançament de trossets d'oripell, que simbolitzen el raig de la divinitat, pels diversos personatges celestials quan surten a escena i pels tramoistes en el moment de la coronació.

Per últim, com a únic efecte odorífer, s'empra l'encens en el soterrament de la Mare de Déu. L'ús d'aquest element, amb fortes arrels en el culte litúrgic cristià, produeix sensacions plaents que es relacionen amb el bé i la divinitat.

La Festa d'Elx utilitza també diversos trucs escènics heretats de la tradició medieval que tenen la funció de poder escenificar actes sobrenaturals (aparicions i desaparicions) i realístics de difícil representació (execucions o suplicis). Deixant a una banda la tramoia aèria, a la qual ja hem dedicat un apartat, trobem en la segona jornada l'ús al cadafal d'un escotilló central envoltat d'una barana per representar el sepulcre de Maria. Sota aquest buit i aprofitant l'alçada del cadafal, s'amagen tramoistes que, després del soterrament de la Mare de Déu i quan l'araceli s'ha introduït completament a l'interior, canvien l'àngel central de l'Araceli, que ha baixat del cel l'ànima de Maria, per la imatge de la Mare de Déu.

La imatge actual, tallada l'any 1940, sustitueix aquella que es va cremar en l'incendi de l'església de Santa Maria el febrer de 1936. Encara que és idèntica exteriorment, el seu pes va augmentar considerablement en comparació amb l'anterior imatge, que només tenia tallades cara, mans i peus. Aquest fet impedia que el canvi del nen que interpretava la Maria per la imatge es poguera realitzar com indicava la tradició (acabada de morir Maria apareixia l'araceli per les portes del cel per a captar l'atenció dels espectadors i, en aqueix moment, els apòstols aprofitaven per amagar el nen per l'escotilló central del cadafal i per traure la imatge d'una arca que hi havia sota el llit) i Antonio Serrano Peral dissenyà un nou mecanisme que, malgrat la modernitat, tenia precedents en la dramatúrgia medieval. Aquest consisteix en una «persiana» escoladissa que amaga el nen sota el cadafal alhora que uns contrapessos pugen des de l'interior del llit una plataforma amb la imatge de la Mare de Déu.